Dani Duch: «Quan estic darrere de la càmera, en teoria soc immortal»

Amb més de quatre dècades de trajectòria a l’esquena, trepitjant escenaris de conflicte i moquetes del poder, el fotoperiodista Dani Duch ha repassat la seva vivència personal i professional al programa La cara oculta de la lluna, conduït per Àngel Ayats. Durant la conversa, el reporter gràfic de Cassà de la Selva ha rememorat els seus orígens a la premsa gironina, la seva consolidació a Madrid, el cost emocional d’un ofici marcat pel risc i la seva visió de la transformació digital i de la intel·ligència artificial.

«Quan estic darrere de la càmera, en teoria soc immortal, encara que matin molts companys meus. Tens la sensació de poder, de controlar-ho tot, que no controles res. Però estàs allà, invisible.»

D’un nen callat a la redacció de La Vanguardia

Duch recorda una infantesa tranquil·la a Cassà de la Selva: «Era un nano bastant callat». A casa no hi havia diaris («sóc l’únic periodista de la família») i la fotografia li va arribar pels germans d’uns cunyats, que tenien un laboratori on ell passava les hores revelant. La primera càmera, una Canon A-1 de carret, la va anar a comprar amb el seu pare a Andorra. «Vaig començar per distreure’m, perquè m’agradava», explica.

Va començar molt jove amb 18 anys a El Punt, va ser el primer cap de fotografia del Diari de Girona i després va fer el salt a Diario 16, a Barcelona i a Madrid, abans d’incorporar-se a La Vanguardia, on ha cobert des de l’actualitat política del Congrés dels Diputats fins a grans esdeveniments internacionals. Fa trenta anys que viu a Madrid, on va conèixer la seva dona, Jasmina, ballarina de clàssic.

No va ser conscient que podia viure d’això fins que va tornar de Xile, amb uns vint anys, i la gent li deia que l’havia vist per la tele.

El risc, la família i el cost emocional

Duch ha recordat moments límit viscuts a Xile, Bòsnia, Txetxènia o el Nagorno-Karabakh, així com l’impacte de tragèdies com l’11-M. Quan era en zones perilloses, trucava a la seva mare: «Mama, tranquil·la, estic viu, estic bé». Avui fa la mateixa trucada a la seva dona. Per això va triar Bohemian Rhapsody, de Queen, entre les cançons de la seva banda sonora.

Defensa que el blindatge emocional és imprescindible mentre es treballa, tot i que el dolor acaba passant factura: «Hi ha moments en què fas coses molt dures i després arribes a casa i plores. Però com estàs allà no pots fer-ho. T’aguantes o te’n vas a un racó i plores».

No pretén trobar-hi explicacions: «Entendre el que veig, mai ho entendré. El que faig és explicar el que hi ha». I tampoc es fa il·lusions sobre el poder de les imatges: «Fer unes fotos canviarà la revolució? Això és mentida, no canvia res».

L’ètica de la imatge

Guardonat amb el Premi Mingote, el fotògraf ha defensat que el límit de la professió el marca sempre l’ètica i el respecte per les persones. Sobre el premi, és clar: «Et fa més visible», però no millor fotògraf. Per a Duch, la tasca del fotògraf és la d’espectador davant el dolor o la violència, sempre des d’una distància respectuosa, i això de vegades vol dir no disparar. Ha recordat situacions en què va rebutjar captar imatges per motius morals o per la petició directa de les persones retratades: «Hi ha coses que no pots fotografiar. Et demanen: si us plau, no ho facis. Doncs no ho fem».

La tecnologia, la IA i el valor de la mirada

Duch ha explicat com la tecnologia ha revolucionat la feina dels fotògrafs de premsa. Lluny de posicionar-se en contra de la intel·ligència artificial, en destaca la utilitat pràctica sempre que no manipuli la veritat documental: «Si la fas servir bé, no hi ha cap problema». Hi veu sobretot una eina de treball eficient, que automatitza tasques que abans costaven tres quarts d’hora i ara es fan en dos minuts, i recorda que l’enviament de les imatges, que abans podia tardar entre mitja hora i una hora, ara es resol en pocs minuts. «No mata la fotografia: es fa servir la tecnologia per enviar-la més ràpid. El que passa és que hi ha més imatges.»

El límit, en canvi, és clar: la tecnologia mai no hauria d’alterar els elements reals de la fotografia ni falsejar els fets. «El que no pots fer és variar la foto amb intel·ligència artificial.» Duch recorda que això ja existia: abans, als partits de futbol, s’enganxava una pilota a la còpia en paper. «És el mateix, ara ho fa una màquina.»

I per sobre de qualsevol màquina, segons ell, hi ha la mirada. Malgrat els telèfons i l’enfocament automàtic, la diferència d’un bon professional és la manera de veure, i dels mòbils adverteix que «estan programats perquè el cel sigui blau», cosa que no passa amb una càmera.

Restriccions creixents i un consell als joves

Aprofitant la seva visita a Girona per actuar com a jurat d’un concurs fotogràfic, Duch ha expressat la seva preocupació per les restriccions que pateixen els professionals de la informació visual. Ha denunciat que les institucions i els grans esdeveniments privats imposen cada cop més barreres a l’accés lliure de la premsa a favor de fotografies oficials i protocols controlats, com passa a la Casa Reial o als concerts. Troba trist que alguns mitjans, per estalviar, enviïn un redactor amb el mòbil.

Als joves fotoperiodistes els deixa un consell que té a veure amb l’ètica: «Que expliqui el que vegi, ell».

Silenci i tranquil·litat

Lluny del visor, Duch és un home de silenci: «Per relaxar-me necessito estar en silenci i tancar els ulls». Va demanar que al programa hi hagués un parèntesi de dos segons sense música, i així es va fer. La seva mirada sobre l’ésser humà és escèptica («sempre ens hem matat, per tot»), però la seva vida a Madrid és la d’un home de barri: el cafè del bar de sota de casa, la dona i la filla.

Va definir la seva trajectòria amb una sola paraula, viscut, i la seva essència, lluny de les càmeres, amb una altra: tranquil·litat. I a la pregunta sobre el somni que li queda, va respondre: «Viure molts anys».

Escolta l'episodi complet