Jordi Tonietti: Dignificar l'animació infantil rere 40 anys de trajectòria

Quan mira la lluna, Jordi Tonietti no hi veu un escenari. Hi veu casa. «Vaig triar anar a viure en un lloc on poder veure la lluna, i per això per mi és molt important. És un refugi», ha explicat al programa La cara oculta de la lluna, d’Àngel Ayats, on el músic i animador ha repassat una trajectòria que va començar el 1982 i que ja acumula més de cinc mil actuacions i una de les veus més estimades de la música infantil en català.

Un polo de ratlles i una cassola

Tonietti recorda perfectament la seva primera actuació, amb quatre anys, a l’escola Sant Josep Oriol de Barcelona. Cantava amb un company, amb un cullerot i una cassola, una cançó que parlava justament d’això. I recorda, sobretot, una anècdota: «La meva mare em va dir que anàvem a comprar un polo, i jo vaig flipar, perquè no entenia com un jersey es podia dir polo. Per mi un polo era un gelat». Era de ratlles, com els que segueix portant ara als escenaris.

La vocació la va veure de seguida la seva mare, i també la seva mestra de música de La Salle, que amb cinc o sis anys ja va recomanar que el portessin al Conservatori. El pare, en canvi, hauria preferit que fos universitari. Tonietti és un dels set germans d’una família on cantar era una manera natural de comunicar-se: «Quan ens trobem per Nadal som cap a seixanta, només de família directa».

De la Salle i Sant Josep, a les habaneres

De la infantesa a Girona en conserva un record «molt bo»: la Salle, els amics, el bàsquet, la parròquia de Sant Josep, els dissabtes al Mijac, les colònies a Sant Martí de Llémena, el carrer de la Rutlla on vivia i on «tots els veïns ens coneixíem». «Els meus pares no patien ni em deien a quina hora havia de tornar. Hi havia comunitat».

L’escoltisme va ser un altre pilar. Als disset o divuit anys va viure un temps a Barcelona, i allà, el primer dia en un agrupament escolta, va agafar la guitarra i va veure que connectava amb els nens. «Els tracto com el que són. No els considero persones petites i tontes. Jo no em vestiré de papallona: sóc jo i m’han de veure com sóc.»

Un altre gir va arribar de manera inesperada. Un dia anava cap a Crespià, fent autoestop amb la guitarra, i un home que el va aturar li va dir que a les Veus de Basalú, un grup d’habaneres, buscaven guitarrista. Hi va entrar amb vint-i-un o vint-i-dos anys, entre companys que en tenien quaranta i pico. «Em van acollir com una criatura». Un agost van fer vint-i-nou o trenta actuacions, de vegades els trucaven per dir que l’endemà havien d’estar a Stuttgart, i el seu primer vol en avió va ser per anar a tocar a Mallorca. Per això va triar Sense tu, en la versió del grup: li recorda «una de les èpoques més maques» de la seva vida. Les habaneres no les ha deixades mai, i avui encara canta amb un altre grup.

Del Napoleó a Guatemala

El cognom, de fet, té una història. Els Tonietti vénen, segons la tradició familiar, de l’illa d’Elba, on la seva família hauria estat armadora i propietària de mines, i el seu besavi va arribar a Barcelona per transportar-hi carbó i minerals. Durant anys van pensar que eren històries de casa, però recentment un familiar els ha contactat i han trobat documentació que, diu, els ho va confirmant: fins i tot hi ha constància d’un vaixell que va deixar a Napoleó. «Hem ampliat la família i la nostra història», explica, content.

Al llarg de la vida ha fet de repartidor de diaris, de cambrer, de manobra, d’oficinista i fins i tot ha estudiat per ser capatàs agrícola, i durant la pandèmia, quan li van prohibir treballar, va muntar un frankfurt a Banyoles. «M’agrada fer coses i m’agrada el contacte amb la realitat, amb la gent que cada dia s’aixeca i fa pa». I també ha viatjat amb la música: va gravar una versió de Lo feo, de Teresita Fernández, que li ha obert les portes dels Estats Units i li va permetre cantar a Miami. Hi veu el que li agrada de la vida: les coses petites. «A casa tinc escarabats, formigues i dragons, i hi parlo.» I recorda amb especial afecte els nens de Guatemala, on ha anat a cantar: «Tenen una mirada de sorpresa, d’il·lusió i d’atenció total. Esperen a veure què faràs».

Cansa molt, però avui és el millor dia

No amaga que l’animació infantil és dura, «de les feines més dures que hi ha, en el sentit mental», perquè els nens són «el públic més exigent»: si no els agrada, es desconnecten i ja està.

En els inicis arribava a casa esgotat i algun cop se n’anava al cinema a descansar. Ara, assegura, ho gestiona millor.

La seva recepta és quedar-se amb el dia a dia. «Per mi tota la vida és un dia. Jo cada dia començo la vida, i quan s’acaba dic: avui ha estat fantàstic. A casa sempre ho dic: el millor dia de la meva vida és avui. Ahir ja ha passat, demà encara ha d’arribar.» Es lleva a les sis del matí, surt al camp amb les gosses, veu sortir el sol i les estrelles, i després es reserva una estona per llegir, un cafè i la guitarra. Quan li passen coses dolentes, diu, ha après que no el condicionin: «És un tema mental. Jo decideixo si em condicionen o no».

Una pantalla no té sentits

A l’hora de parlar de les pantalles, Tonietti és clar sobre el que es perd: «La naturalitat, les mirades, la respiració. Una pantalla no té sentits, no sents l’olor, no sents l’alè, no sents l’aire». I defensa el valor de cada actuació: «Cada una és peça única. Mai no faig el mateix».

Dels nens, només demana que els deixin ser: «Els infants no tenen vergonya, són espontanis. La vergonya, de fet, no existeix: te la crees tu». I el que més li agrada és quan no hi són els pares, perquè llavors apareixen tal com són.

Gaudir del que té

Preguntat pel somni que li queda, no n’hi ha cap de gran: «Gaudir del que tinc, que és molt. Tinc família, tinc una casa, i estic molt agraït». Vol acabar els projectes que té a mig fer i, sobretot, gaudir del dia a dia. I si ha de resumir-se en una paraula, dubta, riu i tria: «Bona persona. Humà. Intento ser humà.»

Escolta l'episodi complet