El Jardí de l’Ànima, amb Pep Admetlla 22/10/2025
Conversem amb Pep Admetlla, un creador de casa nostra que ens convida a mirar el món amb uns altres ulls.
Seccions de l'episodi

Obertura i presentació del convidat
Benvinguda al Jardí de l’Ànima i introducció de Pep Ametlla com a escultor que punteja art, ciència i filosofia.

Mètode: visualització i treball en tres dimensions
Comença el tema central: pensar des de dins, visualitzar en 3D i passar a maquetes; dansa entre hemisferi racional i emocional.

Capacitat espacial innata i la forma
La tercera dimensió com a facilitat natural; la forma és conseqüència de factors ben controlats.

Diàleg amb la matèria i maquetes executives
Orígens de ferrer i primer llenguatge en ferro; maquetes a escala real per coordinar amb enginyeria i obra.

Quan una obra està acabada?
Defensa que el que és físic s’acaba: cal assumir el resultat i no caure en l’inacabable retoc.

Art, món sorollós i disciplina creativa
Importància del silenci, la solitud i les connexions; la pandèmia com a període de lectura, ordre i producció.

Què li ha ensenyat l’art: complexitat i curiositat
Som complexos; la curiositat com a base d’una trajectòria eclèctica entre arts i disseny.

Llibertat, professionalitat i alegria pels altres
Credo de Torres Monzó: llibertat amb preu, màxima professionalitat i alegrar-se dels èxits aliens per evitar l’enveja.

Caràcter en textures: dolçor i duresa
Es defineix com a vellut avui: pot ser dolç i dur; afronta els conflictes de cara i sap rectificar.

Orígens del programa a l’Escola Ximenis
Arribada jove a l’escola i creixement mutu amb els alumnes al llarg dels anys.

Co-creació amb l’alumnat: cas Snoopy
Una escenografia professional neix dels dibuixos dels alumnes; aprenentatge i impacte real.

P3: geometria, volum i motricitat
De quadrats i cercles a prismes i cilindres; què llisca, què rodola, què s’apila: base per entendre l’espai.

De la geometria a l’arquitectura de Girona
Aplicació al patrimoni local (Sant Nicolau, farinera...); integració d’història i dibuix urbà.

Llibretes, autors i continuïtat
Llibreta d’anatomia i d’arquitectura; tria d’autors i estils; relació que perdura fins a la vida adulta.

Crear des de dins i abraçar la incertesa
Rilke com a guia: mirar endins; caminar amb inseguretats i aprendre dels errors.

Alumnes ‘moguts’, diferències i sistema
Ajustar sense coartar personalitats i possibles neurodivergències; acompanyar en un sistema sovint rígid.

Intenció de l’artista i interpretació oberta
Sontag i el perill d’excés d’interpretació; treballar primer per entendre’s; no tancar significats.

Moments de ‘mèdium’ i límits de la intensitat
Experiències creatives d’alta intensitat: plaer i dolor; màgia puntual per no quedar atrapat.

Art públic: mètode, responsabilitat i cas de Salt
Anàlisi de lloc, àrea d’influència i ordenació urbana; la plaça del Teatre de Salt com a exemple transformador.

Errar millor: Construction/Destruction i comiat
Construir, destruir i rehabilitar com a mètode; tancament de la conversa central.

Dedicatòria: Lluís Vilà i Nacho Vegas
Patrocini de Les Flors de l’Alba; cançó sobre recapitular i brindar per com habitem el món.

Falques i promocions Girona FM
Informació de fires, finançament innovador i graella de programes de la ràdio.
Comença el Jardí de l'Ànima, un espai on floreixen les preguntes i reneixen les respostes. Benvingudes i benvinguts un dia més al Jardí de l'Ànima. Avui obrim un espai especial per conversar amb un creador de casa nostra que ens convida a mirar el món amb uns altres ulls. Un artista que treballa la matèria, el temps i l'espai i que converteix les seves obres en preguntes obertes sobre qui som. Avui ens acompanya en Pepa Metlla. En Pep és escultor i creador d'obres que connecten art, ciència i filosofia. El seu treball va més enllà de la forma, és recerca, experimentació i diàleg amb el món. La seva trajectòria inclou exposicions en museus i espais públics, obres permanents i temporals i una mirada que sempre va a l'essència de l'ésser humà i la seva relació amb l'univers. Avui el tenim aquí per parlar de la seva vida, del seu procés creatiu, del seu art i de la seva espiritualitat. Bones, hola Pep, bon dia. Hola Imma, hola Afra. Avui excusem la Lavínia, que no ha pogut venir, però bueno, serem les que som i farem una entrevista preciosa al nostre professor de l'Escola Ximenis, de quan érem petites, i que ara ens hem fet grans i és professor dels nostres fills. O sigui, imagineu-la les voltes que dona la vida, que puguem tenir aquí el senyor Pema Mella per poder-hi fer unes preguntes que us quedareu al·lucionats si no el coneixeu fins ara. Bueno, bon dia. No sé si amb aquesta entrada aguantaré. Sí, home, i tant. Això i més, això ho pujaràs. Entrem a l'Espai Nèctar i comencem l'entrevista. Música Entrem en aquest espai de conversa i direm fent unes preguntes, Pep, i la primera que et volíem fer és, quan treballes un nou projecte, com comença? Converteixes en pensament en obra directament? Hi ha eines i simbolisme que sempre gairebé fa servir? A veure, no és fàcil d'explicar, però ho intentaré. Jo recordo fa anys, quan era un artista més jove, treballaves amb algun crític d'aquests, diguem-ne, de prestigi i algun de Saberut, i em preguntaven pel meu mètode. I jo patia molt, perquè diguem-ne que era bastant... Bastant ignorant, o sigui, no tenia, diguéssim, una preparació molt gran intel·lectual, diguem-ne, no? I llavors pensava el mètode, el mètode, que collons és aquest mètode, no? Tothom tenia mètode. I al llarg dels anys, de les experiències de vida, artístiques, etcètera, doncs vaig trobar que sí que hi havia uns trets que reflectien aquesta manera de fer aquest procés de treball. I resumint-ho molt, molt, molt, és pensar, observar des de dintre que vam fora, i quan... fent-ho molt sintètic, eh? jo no necessito gairebé dibuixar el dibuix és gairebé una excusa formal llavors quan jo treballo des de dintre el que faig és visualitzar i quan jo soc capaç de visualitzar això com si fos un somni obert en el qual veig les coses veig allò que estic pensant m'hi puc passejar i puc caminar puc veure que hi ha un paisatge de fons que hi ha un espai tot plegat quan soc capaç de veure això Diguem-ne que només necessito fer quatre línies mal formades en un paper que tota aquesta estructura està continguda allà. Llavors, directament, quan treballo amb temes vinculats o que seria espais arquitectònics o escultura o elements, diguéssim, més complexes a l'hora d'articular, doncs ja vaig directament a maqueta. I el que faig és un exercici de mentalment anar construint. O sigui, jo estic construint aquesta escala i la faig aquella escala que jo he decidit fer. Per tant, diguem-ne que jo em vaig passejant allò que vaig construint. És una cocreació realment. Diguem-ne que els dos hemisfèries es foten en dansen aquí i un li diu a l'agra, diu, tira Berguí, no, això no, vull dir, la part més científica, la part més emocional, la part més de control... I realment, diguéssim que seria una casuística que passa amb la majoria dels meus projectes de certa dimensió, no? I et funciona la mar de bé. Sí, el que passa és que alguna vegada ho he provat amb alguna classe de... Ara ja fa temps, eh? Amb els alumnes d'arquitectura i, esclar, no entenien res, no? Perquè estan acostumats a treballar sobre plànols, sobre dues dimensions i tal, i us... No, no, això són tres dimensions, pensem en tres dimensions, tenim una estructura cortical que planifica, que veu i que a través de la memòria treu el suc d'allò que tu has de treballar i a partir d'aquí es formalitza tot. Després és un tema d'execució, llavors ja entren altres factors. I llavors parlant de forma, hi ha alguna experiència vital o interior que t'hagi influenciat a tu o hagi transformat la manera en què tu veus o modeles la forma? No, jo crec que és un procés que tu identifiques, o sigui, jo estic parlant molt, diguéssim, amb visió, en retrospectiva, no? Sí, sí. Jo sempre he tingut una petita virtut, que és que la concepció espaial venia incorporada amb el meu PAC. Llavors, la tercera dimensió per mi no ha sigut mai cap problema. M'era més dificultat expressar una cosa bidimensionalment que tenia a veure amb una tercera dimensió que no pas construir aquella tercera dimensió directament. M'ha passat també amb el tema d'anatomia. Agafar un cervell, el giro per aquí, giro per allà, el que sigui, i ubico tots els elements. No perquè en sabia més que un altre, sinó que aquesta capacitat anava amb la genètica. I per tant la forma, ara ja... t'ho he notat repetir, no m'estic fent vell però retrospectivament jo quan tinc un encàrrec el que menys m'importa és la forma d'entrada perquè se suposa que ja en sé molt bé i així és una mica la manera de dir els factors que determinaran quina forma hi haurà s'han de tenir molt ben controlats la forma se'ns suposa que en sabrem prou i quan has fet la forma i tens la matèria quin diàleg aquí entra amb la matèria? Depèn, depèn del tipus de projecte. Jo el primer material que vaig tocar, com els nens toquen el fan, la plastilina i això... I jo no, vaig tocar el ferro. Per què? Perquè vinc d'una família de ferrers. Una banda venien del món d'una anissaga de metges, que venia menys, etcètera. Però bueno, m'he quedat, diguéssim, aquest rastre, no? I l'adreferrer. Per tant, jo de molt petit, de molt petit, tinc alguna imatge que alguna vegada surt en el llibre. Sí, tens la foto. El teu estudi tenies la foto. Tu de petit, que devies tenir 3 o 4 anys. 3 anys, 3 anys, i era picar ferro. O sigui, jo veia, anava a l'enclús, veia l'avi allà, doncs, que picava, la fornal, això, allò. Per tant, diguem-ne que el primer material meu, tangible... Déu-n'hi-do, eh, el ferro, que sigui el ferro. Diguem-ne que jo vaig començar amb la meva vessant escultòrica treballant el ferro. Treballant el ferro i, per tant... Quina relació? Sempre depèn del tipus de projecte. Quan treballes un tema més arquitectònic, doncs bueno, has de conèixer el material que has de tractar. Hi ha molts elements, l'art sembla que sigui aquella cosa purament plàstica, però hi ha una ciència. Clar, el diàleg amb la matèria depèn de la matèria mateixa, depèn del projecte, depèn dels objectius del projecte, depèn de tot el context també. Jo, per exemple, quan preparo un projecte, sempre treballo amb maquetes. Per què? Però amb maquetes executives. Maqueta executiva vol dir, no és una maqueta formal, bonica, maca, sinó que aquella maqueta està feta a una escala determinada, té un desarroll determinat, i jo he de pensar en quin material la vull fer, perquè quan jo vaig a l'enginyeria, i de ser Piet, parlar el seu idioma, dir aquesta maqueta, aquesta escala, és el que heu de començar a fer. Seria com el prototip. Sí, però és un prototip... Real, o sigui, escala perfecta. Sí, sí, a l'escala que sigui, quan vaig fer el celler dels aspres, doncs tot el projecte està maquetat, des de l'escala, el pou, el bany, l'òcul, l'edifici, absolutament tot. Llavors treballes amb maquetes a diferents dimensions, que totes han de funcionar, i quan van a parar a l'enginyeria que toca, o al constructor, o al paleta, o al... Allò ha de funcionar. Si no funciona, jo no ho controlo. Si no ho controlo, és quan em poso nerviós. I llavors, una vegada tu veus que funciona, com saps que una obra està acabada? O mai ho està del tot? No, jo penso que això és una fal·làcia dels artistes. Sí? Sí, jo penso que les obres, quan tu acabes, acabes, pot quedar aquella cosa mental, però el que està acabat, està acabat. És a dir, el que és físic és físic en aquest sentit. Llavors, assumeix el que has fet, segurament pot ser assumeix el que has fet i ja està i llavors pots dir no, és que no està acabada sí home, segurament tots podem anar tocant i retocant coses, no? això és com la psicologia vas treballant i vas tocant i et vas formant en tots els meus casos, això sí, però en l'obra d'art el que està penjat és el que hi ha i ja està aquest món que estem vivint ara, aquesta tan ple de soroll quin paper hi té l'art com a traductor d'allò invisible què creus que pot aportar avui en aquest món tan ple de presses que tenim? És que jo aquest món és... Està potesant l'aire una mica? Sí, no... A mi m'atabala... M'atabala molt... M'atabala molt... No sé com dir-ho... Jo... Estic moltes hores sol... Encara que no ho sembli, eh? Quan surto se'm veu, però no... Un percentatge molt i molt gran de les meves hores... Jo estic sol... Estic sol al meu taller... Tu ja hi has estat, amb la meva biblioteca, la taula, el sofà. Tens un espai molt bonic, també molt agradable. Foto moltes visliades que em serveixen per connectar això, aquests altres, aquestes interface que hi ha per allà i bolellant. Es van connectant i, diguem-ne, jo estic amb 24 hores... Creant una mica, no, també? Més que creant, connectant, les idees venen, van, llegeixes, dibuixes, penses, escrius, parles, estàs sol, silenci, fots a llegir i quedes clapat, vull dir, la misiada dura el que dura, però de cop i volta t'aixeques i poses a treballar, llavors diguem-ne que no hi ha horari. quan parlem de l'escola jo us explicaré per què físicament a mi em va bé també perquè et dona terra, no? clar, més que tocar terra m'organitza t'ordena una mica, no? m'organitza i em dona unes rutines que em serveixen per posar a ordre moltes coses si no estaries al dint del teu cau i aniries fent, no? no, no, no, jo quan va haver-hi la pandèmia vaig estar, es va durar dos mesos i més tres mesos No vaig baixar ni a les escales de casa. El dia que vaig sortir al final del carrer tenia agulletes als bessons. jo vaig estar, em sap greu dir-ho però jo vaig estar fantàstic perquè vaig agafar tenia la taula una taula molt gran tenia tots els llibres, tenia tot de punts d'això d'anatomia i vaig dir, va, posarem ordre aquí, vaig acabar fent el cor aquell d'en Pinotxo i tenia quatre eines, el que tenien allà el que quedava, quatre aquarel·les quatre guaxos, quatre llapisos retoladors i papers i tal, vaig començar a juntar, anar acabant i em vaig dedicar a llegir tesis que vaig anar trobant per internet sobre el que m'interessava a mi, que era arquitectura de teatres anatòmics, més tot el que havia fet, més tot el que havia estudiat, el que havia repassat, i tot vaig acabar fent una llibreta d'artista de 300 pàgines amb tota la història de l'anatòmia. I totes aquestes estones amb tu mateix, amb aquesta recerca, amb tota la teva trajectòria, què t'ha ensenyat sobre tu mateix? O sigui, l'art què t'ha ensenyat sobre tu mateix? M'ha ensenyat que l'home és complex, l'home la dona, som complexes, som molt complexes i segurament jo estic, ara per començar a creure, amb... amb la reencarnació, perquè és que no em faré prou amb la que m'ha abandonat, perquè he fet moltes coses, la veritat, i ara que tenim una edat, mires una mica enrere, i a part del gruix del tema vinculat a les arts més pures, escultura, arquitectura, disseny, tot plegat, he fet moltes coses moltes, moltes des del món del teatre, scenografia televisió, realització disseny d'exposicions màsters, dissenys gràfic disseny industrial he fet de tot i sense donar-me en compte tot això implica molta curiositat i molta flexibilitat també d'entrada jo crec que la base és la curiositat la curiositat és clau per tothom, pels petits i els grans perquè això és el que et manté viu, el que et manté despert, el que et manté alerta, i per tant, jo si m'he de definir, que potser me la fareu, jo com et defineixes com a artista, no ho sé, no en tinc ni idea, al final he arribat a la conclusió ja fa una colla d'anys, que jo al final el que faig és fer, faig, i ara tiro cap allà, i des de petit he tingut l'acostum de barrejar, barrejar disciplines i la meva formació és el menys ortodoxa que hi ha. Quan he necessitat, he fet, he estudiat, he preguntat i he tingut gent molt bona, molt intel·ligent, que m'ha cuidat molt a darrere meu. Gent que ha sigut molt important per mi. I esclar, aquesta són la gent que a mi m'ha obert les portes i evidentment m'hi he llançat i no m'he marcat cap criteri ortodoxa, diguem-ne. A mi una vegada, amb això d'anar canviant de disciplina i estudis, no?, segons el que necessites, la teva curiositat, que ho he fet una mica de la meva manera, una persona em va dir que tot el que unia, o sigui, que estigues tranquil·la perquè tot el que unia, tot el que anava fent era jo mateixa. Clar. I jo es vaig dir, ah... i és una mica el que està explicant el que fas és el que ets no el que sembles pels altres sinó el que ets això és brutal és a dir perds el sentit de les hores sentit del temps sentit de l'espai el teu cap s'organitza sol I tu a vegades has de lluitar amb això perquè físicament a vegades vas rendit però l'altre va tirant, no? Va tirant. I a vegades et connectes i aquell dolor que tens o aquell grip que portes a sobre estàs treballant a l'estudi i escolta'm estàs fantàstic. A la que pares, catxes. I tota aquesta trajectòria que has anat fent i has anat canviant aquestes disciplines, hi ha hagut algun moment que has hagut de canviar completament de perspectiva que t'ha fet moure l'eix? No. Sempre ha sigut un camí... Diguem-ne que he lluitat amb una cosa, que és la llibertat. La llibertat mai és el 100% i te l'has de guanyar, diguem-ne, no? Però llavors sí que és una cosa que he intentat preservar. He intentat no dependre mai de manera molt clara, d'institucions, de... No. O sigui, jo he volgut ser jo, i mira, hi ha una cosa, us ho explico, que moltes vegades la repeteixo, allò quan hi ha un debat o alguna cosa així, però no me'n cansaré mai. Jo vaig tenir un mestre molt important per mi, que és en Torres Monzó. encara hi ha gent que no el coneix és un dels pocs Premis Nacionals que tenim a Girona i que quan l'han conegut a fora les altres tomes de Girona és la part més simbòlica i jo havia acabat d'arribar a Itàlia, havia de tenir 23 anys, una cosa així i una de les primeres coses que em va dir i evidentment ha quedat com a lema de la casa sigues lliure i capaç de pagar-ne el preu vol dir que això et dona la llibertat per en algun moment donar tu pots dir missa però escolta'm és que m'és igual sigues lliure i capaç de pagar-ne el preu. Això és important. Sí, sí, i tant, me l'apunto, claríssim. La segona, fes la feina el millor possible, sigues molt professional amb el que fas, independentment que agradi o no agradi, perquè agrada o no agrada, el background que té cadascú no és potser el que tinc jo, i per tant, però jo, és a dir, la crítica mai ha de passar perquè algú resolgui que allò que fas... No té el grau d'expertesa o de qualitat o d'allò del fons del projecte o de l'execució que hi hagi. Que no t'agrada, això és un problema teu, no és un problema meu, això d'entrada. No, clar, estic parlant de l'altre, de la llibertat em permeti això. Sí, sí, clar. Va lligat. I la tercera cosa que crec que és molt important i que potser ens falla molt socialment... i intento evitar-ho, no sé si ho aconsegueixo del tot, però alegre-te'n dels èxits dels altres, perquè mai tindràs el pecat de l'enveja. Per tant, diguem-ne que jo tinc una colla d'amics que són artistes i això m'agrada molt, perquè això dintre del món de l'artista a vegades és complicat, no? Però que a mi un company li doni un premi, una beca, el trim per fer no sé què, no sé quantos, tinc un gran encàrrec, a mi em dóna alegria. Encara que no m'encarreguin a mi. Per què? És una enveja sana, en tot cas. Hòstia, que bé, no? Bueno, el canvi és per admiració, no? A mi és l'enveja per admiració, i més de fer aquest canvi, és per alegria compartida, no? És allò que dius, hòstia, que bé, tio... Tio, anem a sopar, anem a sopar i pagues tu, eh, que tu ets el que has de celebrar aquí, anem a compartir tots, no? I crec que això és molt maco. A mi és una cosa que, és a dir, mai he tingut la necessitat d'envejar amb un altre, perquè jo soc conscient que faig el que faig i quan la cosa funciona, doncs funciona, i si no funciona, no funciona. Vull dir... Tu no pots controlar tots els inputs que hi ha aquí. Hi ha moments, al llarg de la carrera, que tu pots estar a baix, que puges, estàs a dalt de tot, entre cometes, i tornes a baixar. I, bueno, això és una carrera de fons, no és un sprint. Ja, ja, ja. Vale, canvi de to. Si haguessis de descriure el teu caràcter amb una textura o material, quin seria? Depèn del dia. Avui? Avui estic mig-mig, ja, no sé. Avui estic de vellut. No, jo tinc, tinc com he bien comentat. El vellut és molt elegant, eh? Per això, i suau, i suau, i ador. No, jo... el tipus de caràcter per personalitat puc ser molt dolç i molt dur a l'hora, diguem-ne sé correspondre molt bé als efectes tinc un grau de sensibilitat molt alt em puc fixar en moltes coses i em poden preocupar moltes coses i puc estar molt sensible a moltes coses és aquest queixos de signe i aquest lleó descendent i per altra, si hi ha acció m'agrada cara a cara a mi no m'agrada no m'hi vull trobar no m'hi vull trobar perquè aquesta mirada no ho dic en cap d'allò d'agressivitat, al contrari però sí que si m'he d'enfrontar amb una situació m'agrada fer-ho de cara i si he de picar contra un mur de formigó I picaré, no? Intento evitar sempre, no, això? No, no sortir per la porta del darrere. No, s'ha de sortir el caràcter, el caràcter ha de sortir sabient des que potser t'equivoques. Podem rectificar, perquè som humans, no? Però intento no, vull dir, que en la relació amb els nens et fa ser aquest punt, i també soc sever i soc dur, però ho accepten perquè entenen. És un tema de perspectiva, de mirada, de complicitat. Te'ns avances a les preguntes perquè ara volíem entrar... No, no, perquè ara volíem entrar ja en aquest... Volíem entrar en aquest programa preciós que fas arquitectoria entorn a l'Escola Ximenis i també... tota la part d'anatomia, la mà que pensa, tot això que has anat fent, aquesta rutina, aquesta constant que t'ha donat el fet d'anar a una escola pública de Girona i fer aquest servei meravellós per a nostres infants, i aquesta llavor que plantes en nosaltres, que ens fem grans i que tots tenim alguna cosa d'en Pep a dintre, inclús companys de l'escola, tenim en Miquel del Pozo que està triomfant, tenim en Ferran Valls, tenim molts companys més petits que han anat florint gràcies al teu acompanyament. Ui, sí, a mi m'han dit persones que els havies ajudat. és que són els meus nens a mi quan era petit en Pep em va ajudar molt vull dir que això és meravellós explica'ns una miqueta com comença i quan estàs ara aquesta retrospectiva, tot el procés aquest que has viscut a l'escola penseu que jo a la Ximenes vaig arribar-hi amb 28 anyets era un nen Quan nosaltres ja érem, tu en tenies 28. Ens en portàvem 10 anys. No, no, no. Ens en portàvem... Nosaltres en teníem... Ens en portàvem 19, perquè encara me'n recordo. L'Isolda va fer números i va dir, tu i jo encara ens podrem casar, que ens portem 19 anys. Sí! Saludem l'Isolda des d'aquí. L'Isolda. Què li parla, aquesta? No, bueno, és allò, una... Anècdota. Una anècdota d'aquelles maques, no? Clar, jo, d'alguna manera, jo m'he anat formant amb els nens i nenes de les Xinenis. I per mi ha sigut molt important. És a dir, jo no puc diferenciar ara tot el que he fet amb l'escola amb el meu tipus de manera de relacionar-me i de tots els projectes que he fet. Vosaltres potser no us en recordeu, però vam fer un treball que m'assembla encara al guardo dels meus arxius. A mi em van encarregar, juntament amb un company, amb un escenògraf, fer una escenografia a Barcelona molt xula que es deia Snoopy, que es va fer per l'empresa Focus, i es va estrenar en el Tíbol i va ser una cosa així, i jo us vaig explicar un conte de Snoopy, un espai, no sé què, i llavors tots vosaltres vau dibuixar l'expressió d'aquella escenografia, i aquella escenografia és la que jo vaig portar en el escenògraf en cap, i mira, es podria treballar amb això, amb això, amb això, amb allò, i es va construir en base a tot el que vau fer vosaltres. I una còpia d'aquest arxiu es va quedar a l'empresa Focus, de l'obra de teatre aquesta de la Snoopy jo no ho sabia és a dir que de primeres jo vaig començar a compartir tot el que jo feia a nivell professional però tu els agafes a i3 i els deixes a 6è els veus tot el creixement fins a 8è però vull dir que és tot són aquests 9 anys d'escolarització que veus com que s'obre una flor aquesta jo crec que és l'avantatge més gran que jo tinc a diferència d'altres mestres que evidentment són dos anys de tutoria que són molt intensos El fet que jo els tingui tots, els tingui aquelles hores en les quals treballem, amb aquell grau de llibertat, amb aquella complicitat, clar, això refer-me una estructura de tracte molt potent, perquè tu la mantens des del moment que entren fins al moment que se'n van. I més en fas com un joc, perquè quan som petits me'n recordo que ho feien els meus fills que fas la part aquesta motriu, que fan el prisma, que es rodolen. Explica'ns una mica la teva idea, la teva conceptualització de tot aquest programa. Això, per vell, no per savi, a base de proves, és aquella cosa empírica, prova i error, prova i error, són molts anys, crec que no n'he fet malbé cap, però segur que alguna vegada m'he equivocat. Però, esclar, jo a hores d'ara, que fa gairebé 40 anys que estic a l'Escola Ximenes, i P3, el primer trimestre, els nens són capaços de llegir a la pissarra si fas un quadrat sobretot els que han anat a llarg d'infants perquè diguem-ne que hi ha una mica de bagatge però si t'ho ajudes una mica i entenen el quadrat, el triangle, la circunferència, i llavors agafes els volums i són capaços de discernir quin rodola, quin llisca, quin és epilonable, quin és alt, quin és baix, el que llisca... Clar, això és fantàstic, però esclar, com ho acabem? Fem les figures planes, o sigui, tenim una gestualitat, figures planes, quadrades, rectangulars, quan hi ha el volum, prisma, repetim, prisma, rectangular, que tenim una cara quadrada, una cara rectangular, i ells estem parlant d'hi tres. I quan fas a pilones les peces i els aixeques, i ells estan esperant a veure què passarà, i evidentment salten a l'aire i això els converteix en una cesta, no? que això és molt divertit i ells participen molt perquè al final aquell vol posar la peça allà a sobre i l'has d'agafar i el tio posa la peça llavors cau a terra és espectacular i tot això va evolucionant però pensa una cosa això és la base primordial perquè tota l'arquitectura i agafem Girona perquè fem tot el trajecte per l'arquitectura gironina Tu vas a Sant Nicolau i com està feta? Amb figures prístines de la geometria. Prisma rectangular, prisma triangular, prisma octogonal, cilindres, piràmides... Clar, nosaltres estudiem tot el que és la geometria que es va estudiant a l'escola, sortim i ja tenim un llibre en blanc. Tot s'ha fet a base de quadrats i a base de rectangles, figures planes i figures en volum. Jo a mi l'altre dia em van dir, hem anat a fer mates de Sant Nicolau. Clar, però és això. Ho fan això, sí, sí. Ho fem tots, i avui aquest matí hem anat a dibuixar la farinera, hem explicat. Que a mi tampoc és tan difícil, mama, la farinera, té tants detalls perquè... Però els ha quedat de conya. Els ha quedat bé, però bueno, com a dir, se'ls va complicar, però està bé, el ciclo superior que tinguin aquest belgatge, hagin de ser capaços. Si venim d'aquest punt, és molt més fàcil. Que no pas el primer dia dir-te, vés-te a fer això, perquè no podrien. Clar. I llavors tu no ja expliques, doncs això expliques Masol, història de l'arquitectura, modernisme, nocentisme, muntatge, simbolisme, etc. Les eines ja els tenen per fer-ho i per tant et demostren que ho saben fer. I això és important. Sí, a més tenen aquesta llibreta meravellosa que tenen des de petits i la van tinguent fins que són grans. Té una llibreta d'anatomia i la llibreta d'arquitectura i entorn i autors. Però és clar, fem una visió general també. Quan no tenim res per acabar o per fer d'arquitectura o d'anatomia agafen algun llibre, però encara anem amb llibres nosaltres, a part de projectar imatges i el que sigui, eh? Però agafen un llibre i trien un autor, i aquell autor després el que ells han triat el dibuixen, dibuixen, pinten, etc. Al final acaben tocant Picasso, Miró, tot, tot, tot, trien la prehistòria, trien el Grècia, trien el manierisme, trien el no sé què... quina sort que tenim jo sé que he tingut molta sort la meva vida i molts han seguit en el teu estudi també ofereix aquestes classes has tingut nanos que han vingut 15 anys han vingut a l'estudi després jo tinc grans amics que són exalumnes que hem treballat junts que jo els he ajudat ells m'han ajudat hem viatjat plegats hem fet projectes junts Això, jo quan m'ha trobat un alumne que està aquí llavors me la trobo a facultat de vegades si no acabem una conferència que fem que és un goig, no? Aquell d'arquitectura, doncs que fins al meu fill ha tingut alumne quan estudia per arquitectura ell, vull dir que és el que li diu, hòstia papa, hi ha prou a casa si venis d'aquí a l'estudi... Bueno, avui hem conversat amb en Pep Ametlla, escoltor i creador, que ens ha compartit la seva trajectòria i la seva mirada. Gràcies, Pep, per fer-nos entrar al teu univers i convidar-nos a mirar més enllà de la matèria. I vosaltres, per escoltar-nos, no marxis, Pep, poseu una música que encara volem seguir parlant amb l'afra o la sabiesa del bar. Molt bé. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Llavors, seguint amb el que parlàvem de l'escola, avui està bé que mirem els que venen darrere nostre, no? I connectat amb el... M'has fet pensar, mira, ho tenia, no ho volia treure, però al final ho trec. Perquè quan has començat a parlar, al principi, la primera pregunta, has parlat de la creació i del que et surt de dins, no? I llavors portava un fragment molt clàssic de cartes a un jove poeta de Rilke que diu «Vagi dins de vostè mateix i examini les profunditats d'on brolla la seva vida. Allà trobarà la resposta de si ha de crear». I jo et volia dir, tu Pep, què hi dius sobre això? I què li diries tu a algú que vol dedicar-se a ser artista i té les seves inseguretats? Que amb les inseguretats caminarà. Clar. La certesa tanca el camí. Per tant, jo crec que l'èxit està fet d'errors. Si no fracassem, difícilment trobarem el què. Totalment d'acord. I riu que les cartes aquestes és fabulós per qualsevol disciplina artística. Exacte. Llavors, també parlant d'estudiants i parlant de personetes més joves, què els diries a aquells estudiants que han sigut molt moguts, que els hi ha costat seguir ritmes, que veuen les coses com una mica diferents i que potser es senten una mica estranys a vegades, no? Què n'opines? Què diries sobre aquest tema? Si em senten mestres, anirem més. Sí, sí, clar, el nen mogut ho és per alguna raó, llavors hem de veure, hem de verificar quina és la raó. I si aquesta raó li perjudica l'organització, aquella estructura, hem de mirar d'ajustar-ho, no canviar-ho, ajustar-ho, perquè el que no podem és coartar totes les activitats que formen part d'una personalitat. Entenc que és això. I, evidentment, han de ser un nen... Tots els nens són moguts. El que no és normal és que no siguin moguts, no? Vull dir... Per tant... La vida està per viure-la, per riure, per passar-nos-ho bé, per deixar-nos anar, i quan hi ha una estructura al darrere, com una estructura escolar, doncs jo crec que s'ha d'intentar veure això, no? Tothom és igual i tothom és diferent. I a partir d'aquí, treballar-ho. I acompanyar-los també, no? Ah, no, no, evidentment. Jo crec que la funció del pedagog, del mestre, del professor, bàsicament és acompanyar. i trobar-los perpoder en aquesta que pot ser una neurodivergència, que pot ser una cosa negativa, però llavors ben portada, tu ens deies abans fora de micro, que ets de dir altres capacitats, i això t'ha permès aquesta visió del món, aquesta 3D, aquesta perspectiva. Negatiu per qui i per què? Pel sistema, a vegades. És negatiu amb el sistema. El sistema et marca molt unes pautes. Potser és el sistema el que és negatiu, llavors. El sistema és molt complicat. El sistema que tenim jo crec que és fallat i crea una dinàmica molt enrabassada per aconseguir uns objectius que serien molt clars. És a dir, si nosaltres tres ens posem a parlar d'executar, de fer una cosa... Ho tindrem clar ràpid. Arribarem a unes conclusions que al final tirarem per aquí i ja està. Això dintre d'una estructura, ja sigui de partit, ja sigui d'institució, ja sigui... És molt complicat. És molt complicat. I per tant, diem que l'hem enferrallat molt per posar-se bàsicament a resguard, crec jo, les institucions i les estructures aquestes, no? Però entre persones... com més executiu siguis millor i amb capacitat de poder errar perquè és el més humà que hi ha ara canviem una mica de to i m'agradaria que parléssim o que ens parlis tu de com veus tu el rol de l'artista i el rol del receptor d'una obra i fins a quin punt la intenció de l'artista l'ego, el context, la biografia tenen alguna cosa a veure amb la interpretació o han de tenir alguna cosa a veure amb la interpretació I si et sembla inevitable que hagin d'entendre sempre un significat molt clar d'una obra, com allò que et diuen al col·le, això vol dir això, aquest és el símbol i vol dir tal, tal, tal, i llavors fas la interpretació, que no cal ni que llegeixis el llibre perquè pots fer la interpretació del text igualment, i la teva aportació al llibre és zero. Llavors, fins a quin punt, quins límits hi ha aquí, no? Ets més de la idea que l'obra és oberta a múltiples lectures segons la quantitat de públic que hi hagi i persones, o que hi ha una intenció molt clara i que aquella és la que hem d'entendre. Jo crec que tants caps, tants barrets i les... No es mullar. No, no, mullaré, mullaré del tot. Sí, sí, sí. No tinc problema de mullar-me, jo. La Susan Sontag, segur que heu llegit, i segur que més que jo, deia una cosa que deia la interpretació va contra la intel·ligència. Això d'entrada. No cal ser tan taxatiu, però jo, ja que m'ha preguntes com a artista de quin soc, Jo t'he de dir que mai he treballat per un públic. Ara diré aquella paraula lletja. Se me'n fot. Primer he de treballar per mi. Per què? Perquè si jo no entenc allò que faig, si no soc capaç d'anar al fondo, allò que trauré estarà, d'alguna manera, mediatitzat per algú que ho ha de veure i que al final m'ho ha de comprar. Aquesta seva part comercial, si vols, la traiem. Però algú que m'ha d'entendre... És controlable, això? Bueno, hi ha artistes que tiren per una visió molt concreta i conec artistes que han treballat sempre per un públic específic, perquè és una estètica, uns colors, una composició, un tipus de material que allò arribarà d'una manera molt més fàcil, comunicarà. El tema de la comunicació jo crec que també... A veure, quan tu exposes, t'exposes. T'exposes i comuniques. T'exposes i comuniques. Llavors, el que deia abans, el background que tinguis tu o que tingui un altre determinarà el que tu no opinaràs d'allò. I el que interpretaràs, no? Les teves experiències pròpies... Evidentment. Tu el que no pots donar és un marc tancat de l'obra. Tu fas això i tu l'expliques, si convé. Tot i que he de dir que una vegada el senyor Quim Espanyol, que és una persona molt sàvia i és un... Exalumne, també? No, no, el pare. El pare, el pare, el pare. Perdó, perdó. El pare és una persona molt sàvia, molt sensible, i a mi la veritat és que... Home, el fill probablement també. També, també. Estem parlant del pare, estem parlant del pare. El pare ve al cap, en Quim i l'Ariadna. En Quim i l'Ariadna, evidentment, i amb en Quimet molts anys a l'estudi, a casa, amb els meus fills, amic meu, ens hem seguit, ens continuem estimant, etcètera, etcètera, no? Vull dir... Hi ha tota una cosa aquí, però el pare em va dir, Pep, no ho vulguis explicar, no ho vulguis explicar, perquè la gent no t'entendrà, pensarà que està sonat, que si els expliques això, que lligues amb això, amb l'altre, amb l'altre, és una cosa teva, aquesta cosa està dintre del que tu fas. Com més expliques, més confons la gent i menys t'entendran. Per tant, tu veus allò, a partir d'aquí, segons la teva sensibilitat, els teus coneixements, el teu gran background o petit background, t'aproparà més o menys. O ho rebutjaràs, és igual. Però això no és un problema que m'hagi de preocupar a mi com a artista el moment que faig. Una vas explicar, però, que algú que t'havia mirat una obra, allò que havies tret de dintre, l'havies trastornat. No sé, ho vas explicar un dia allà fora de la plaça que vaig... Sí, home, no, a vegades passa. Allò que tu has tret des de dintre el teu background, l'altre, quan ho ha vist, és una escultura, potser li ha provocat en ell... El que passa és que l'art, almenys per a mi, moments àlgids, suprems, en els quals tu no controles allò que fas, tu et converteixes en una mena de medium. Sí, sí, sí. Aquí estem a la part espiritual. No, és que veritat. Passa que si això passés sovint, Jo estaria a ser al senatori. M'haguessin tancat i ja l'hagués fet qualsevol bestiesa. Per què? Perquè quan tu ets incapaç, o sigui, és a dir, tu ets un transmissor amb el coneixement tècnic que tens i és capaç de fer una cosa que és una meravella, però el fons és aquell fons, la terribilitat, diem-ne, que... A mi m'ha passat poques vegades, eh? Intento fer les coses molt ben fetes i alguna l'he encertat. I alguna té aquest punt de màgia. Però aquelles que han sigut tan tremendes... Perquè jo aixecar-me, si em puc aixecar a les 11, millor que no pas a les 10. Jo soc més aviat nocturn, no? Però jo llevar-me a les 4 a les 5 del matí... a tocar aquella peça que havia començat a fer. Que, a més a més, allò de genolls a terra, una peça immensa, i allà treballant... Però això és un plaer, no? És un plaer i és un dolor. És com una mena d'acció sadomasochista. Perquè no pots parar, no pots parar, no pots parar, però t'angoixes. I la sensació era molt dura, eh? Molt dura, en aquest sentit. Era com un gran plaer, però a l'hora dius, tens un peu a dintre i l'altre a fora, que no se'm tanqui la porta, perquè si se'm tanca la porta... m'he quedat atrapat i això ja t'ho dic m'ha passat amb alguns projectes al llarg dels anys però si jo em passés a cada projecte t'havia sonat com una campana m'encanta tornem a la relació amb el receptor les teves escultures i instal·lacions sovint estan a espais públics i com vius o veus la relació de la teva obra amb la ciutat o les persones que passen per allà simplement se la troben o la tenen davant de casa cada dia Jo és una cosa que vaig treballar molt amb els alumnes d'arquitectura a l'AIDSAP, que és, i amb els polítics, que els costa molt entendre això també. Una obra pública és més important del que sembla. O sigui, no és un brunyol que un polític compra per caprici i fot al mig d'una plaça, o al mig d'una rotonda, o al mig d'un no sé què. Home, té un impacte. Sí, no, no, però és a dir, la gent s'ho agafa com un... Hòstia, no, hi ha d'haver-hi un altre factor, que és el factor per mi més important. És a dir, jo per exemple, les rotondes és una cosa que mai m'ha tret i algú una vegada m'havia comentat, però no, no és un hàbitat que m'interessin a mi per la meva obra. Però quan tu intervens a l'espai públic... Jo les intervencions que he fet, des de la plaça Adriana de Barcelona, alguna plaça aquí Girona, alguna altra cosa fora, jo em permeto tot el meu temps, que jo crec que necessito, i he de fer el següent anàlisi. Però com a artista, no artista, tu és gilipolles, tio, ven els d'aquesta magueta, la faran en gran, cobrarà... No. Jo sempre m'he plantejat que això és una responsabilitat. I com a tal, tu has de respondre. Per tant, jo t'explico el procés perquè així s'entendrà la pregunta ben resposta amb les seves parts. Si a mi m'encarreguen una escultura en un espai públic, jo primer el que faig és, vaig a lloc. I vaig a diferents èpoques de l'any. si pot ser com a mínim un primavera-estiu o una tardor-hivern, segons com vingui l'encàrrec, per veure com influeix la llum. Si aquell carrer que ja passa per allà és una artèria principal o no. Quin trànsit de mobilitat humana hi ha. Qui passa al dematí, qui passa al migdia, qui passa a la nit, a quines activitats s'hi fan... quin herbarat hi ha, quin tema vegetal hi ha, com es projecten les ombres dels edificis que hi ha al voltant, i a partir d'aquí jo me'n faig una idea. I llavors, quan jo projecto, o sigui, el que menys penso és amb la forma. Quan tinc controlat això, llavors començo a projectar. L'element formal té a veure, intento que tingui a veure amb l'entorn de la gent que hi viu. Ah. Jo aquí he de controlar, he de controlar la forma resultant. Però llavors sempre m'aguardo una... És a dir, és sine qua non, no és negociable. Si tu m'encarregues d'una escultura per no ser bon, jo diré, vale, l'escultura, i l'àrea de la influència de la meva escultura serà aquesta. Per tant, què vol dir? Que jo no poso tu ni no tan allà d'un valor X. No, hi ha això, i això hi haurà una ordenació. Hi haurà uns arbres, uns bancs, unes llums, un pas... Perquè és un acte de responsabilitat. Hi ha uns diners públics que s'utilitzen i que el que han de fer és ajudar a millorar aquell entorn urbà. I jo, amb alguna de les meves intervencions, s'ha aconseguit canviar la direcció. I una cosa que vaig veure de seguida, i sobretot va ser amb la plaça del Teatre de Sal, que el que vaig fer va ser això. Aquella cúpula al revés, preciosa. Bueno, allò és l'escultura, però llavors ja... L'inseny del pla. I el sol banc, hi havia cinc xipresos de la Toscana, l'aigua que baixava, la llum que no sé què... Què va passar? Doncs que... Es va canviar l'ordre de trànsit. Allò es va convertir en el hall d'entrada del teatre de sal. És veritat, és clar. Què va passar automàticament? Que quan la gent veu allò que s'està fent, canvien el color de la façana, canvien els tancaments, canvien les portes, l'Ajuntament canvia les llums. És com una mena de causa-efecte. I tu el que estàs fent... amb un element escultòric i al seu entorn pots canviar una mica aquesta fesomia de l'indret on hi ha la intervenció i això és important, això és molt important amb l'urbanisme és el que dona clau que hi hagi una escultura pública si és una escultura que posarem, a veure on te la posarem aquí, vale, va tindrà un impacte, com podria ser la peça que hi ha davant de Correus, del Jaume Plensa. Bé, jo això ho vaig dir en el seu moment, i escolta, no hi puc tornar a dir. Allò és agafar una peça amb una rotonda i és com la senyora de casa o la iaia que agafava el tapete i fotia el colonero allà al mig. L'escala no és segurament l'escala que tocaria en relació vista a la perspectiva que tenim per Jaume I més el que és l'edifici de Correus, etc. Però bé, potser va ser un caprici d'algú que va dir aquest i posarem en aquí. Molt bé. Pot ser així. Per acabar, va pels dos aquesta. Hi ha un tema que ha anat tocant en Pep i em sembla que és molt interessant i el vull que estiris una mica més. Perquè hi ha pensadors que diuen que hem d'aprendre a fallar millor. Altres que l'important és la necessitat de fer-ho encara que no ens surti bé. O sigui, de fer les coses encara que no ens surti bé. I d'altres que abans de creer han de destruir. Així que sembla que tot plegat, el procés creatiu és un procés d'anar fallant o anar-la cagant o de construir alguna cosa, fer un canvi real. Com ho veieu vosaltres, això? És la manera, no? Fallant. Fent i desfent es fa l'aprenent, vull dir que vas... Fent i desfent es fa l'aprenent. És tot, el tinc l'integrat, aquesta frase. Sí, sí, jo crec que és necessari també, però a veure què ens explica. Jo la primera exposició que vaig fer amb en Torres Monzol, que per mi va ser important, es titulava Construction Destruction. Exacte, mira, el mateix. I bueno, era una mica això, no? Vull dir, per construir has de tenir unes nocions, això està clar. Destruir és més fàcil. Sí. i rehabilitar allò que has destruït es pot fer igual o es pot renovar i aquí hi ha perills els perills són que no sapiguem ben bé com fer-ho però ho hem d'intentar si ho intentem segurament és la frase que deia la Imma que sintetitzo perquè portem una bona estona i hem d'anar acabant, Pep quin plaer, quins regalars que ens has fet amb aquesta xerrameca a vosaltres els regalars que m'heu fet a mi I ens despedim d'aquesta secció per passar a l'última, que és la dedicatòria, i per fer-ho farem una transició amb el tema de Phil Collins, I'm not moving, que bàsicament diu que si ho sents, ho facis. Música Entrem a la dedicatòria... Sí, i tenim la gran sort que una de les floristeries més boniques de Girona, Les Flors de l'Alba, que està al carrer Santa Clara número 4, ens patrocina aquesta secció, regalant a la persona que ens faci la dedicatòria un val de 5 euros per gastar a la botiga amb alguna planta o remet. I si voleu dedicar una cançó, ho deu fer a través del correu electrònic algeridelanimefm arroba gmail.com o a través d'un missatge al nostre Instagram algeridelanimefm. I avui què ens farà la dedicatòria, Afra? En Lluís Vilà. Un gran amic compartit per les tres, que l'Alabínia no hi és, però sí que és compartir per les tres. Una gran persona. Un gran amic que ara està vivint a Madrid i ens ha fet la superdedicatòria. Li agraïm des d'aquí, escoltem la cançó i una vegada més, gràcies per entrar algeridelanime. Moltes gràcies. Hola a tots, què tal? Soc en Lluís i he escollit una cançó de Nacho Vegas, que es diu El hombre que casi conoció a Michipanero, i que parla de recapitular sobre la vida quan arribes a la mitjana edat. La cançó diu que... Quan alguns encara et diuen xaval, però altres ja et comencen a dir cavallero. I que té una part que m'agrada molt, que diu que pots fracassar una vegada, que pots fracassar 10.000, però que sempre val la pena brindar por lo bien que habitamos el mundo. I com que si jo habito bé el món és també perquè les tres conductores d'aquest programa heu format part de la meva vida, la Lavínia des que portava en Bolqués i l'Afra i Lima ja fa 25 anys, i perquè som de la mateixa edat, una edat per recapitular, doncs aquesta cançó va per vosaltres. Espero que us agradi. Fins demà! Que cuando esto acabe no habrá nada más. Fue bastante y ya nunca fui nada mejor. Tampoco he sido un gran amante. Más de un año lo querrá atestiguar. Pero si algo hay capital, algo de edad es importante, es que me voy a morir. Y cuando te voy, eres muy, lo he pasado bien y me así conozco bien. Y es bastante más de lo que jamás soñaríais en mil vidas. Mira, las niñas van cantando. Dejadme preguntar. Este es el final, si es así de cine vais a extrañar. Veo que ha sentís, pero yo sé que no, qué lástima. No dejaré nadie a quien transmitir mi sabia. Considere insensato no crear nada. Y diréis de mí que soy un viejo verde y cascarrabias. Y diréis muy bien cuál. Largo ya de aquí, ¿qué queréis de mí? ¿Es mi alma o es mi dinero? Si de uno carezco y la otra es una anomalía en esta vida. Mira, las niñas van cantando ya. Del 24 d'octubre al 2 de novembre arriben les fires de Sant Narcís a Girona. Viu la cultura popular, la música en directe, les arts escèniques i les fires. No et perdis el pregó, els gegants i capgrossos, les sardanes o els castellers i els concerts a la copa. Consulta el programa girona.cat barra fires de Girona i segueix l'actualitat de la festa a Instagram arroba fires de Girona i arroba girona guió baix cat. Ets una empresa jove i necessites finançament pel teu projecte innovador? A Girona, innovar té suport. Sol·licita el teu préstec en unes condicions avantatjoses. Consulta les bases de la convocatòria a girona.cat barra innovació. Ajuntament de Girona, Institut Català de Finances. Girona FM obre la finestra de la participació donant veu a les entitats i a la vertebració de tots els barris de la ciutat. Entra a www.gironafm.cat i descobreix la ràdio més participativa. Recupera qualsevol programa, entrevista o reportatge sobre el teixit associatiu dels nostres barris. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina. Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat. La cultura cura, un programa per a Corts Inquiets. Pilar Fornés conversa sobre la cultura i la vida amb convidats protagonistes del món creatiu gironí. Cada dijous a dos quarts de quatre de la tarda i quan vulguis en podcast a gironafm.cat. Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop, també ho sentiràs a prop.