Lluïsa Ferrer: una vida de lluita i compromís al costat de les persones amb càncer
La presidenta històrica d’Oncolliga Girona ha alertat que el ritme actual de la societat sovint condueix a «cuidar més ràpid, però no necessàriament millor»
La capacitat de convertir l'adversitat personal en una eina de transformació col·lectiva és un dels eixos que expliquen la consolidació del teixit assistencial a les comarques gironines. Així s'ha posat de manifest en l'última edició del programa La cara oculta de la lluna de Girona FM, dirigit i presentat per Àngel Ayats, que ha comptat amb el testimoni de Lluïsa Ferrer, presidenta històrica i figura clau en el desenvolupament de la Fundació Oncolliga Girona.
De l'experiència íntima a la xarxa solidària
L'anàlisi de la trajectòria de Ferrer permet entendre com la gestió de les crisis vitals privades acaba nodrint les respostes comunitàries. Vídua als 23 anys amb tres fills a càrrec i havent superat contratemps com la pèrdua del negoci familiar, Ferrer va canalitzar un instint primari de supervivència cap a la cura comunitària. Aquest itinerari demostra com el lideratge social sovint no sorgeix de projectes planificats sobre el paper, sinó d'una resposta pragmàtica i directa a les carències de l'entorn.
«Quan et dediques a ajudar els altres i no penses per què ho fas, sinó simplement per cobrir una necessitat, aprens tant de la gent que passa per dificultats que la teva pròpia càrrega es transforma»
La professionalització de la compassió
Durant la conversa radiofònica, s'ha abordat el pas determinant de la voluntat altruista cap a l'estructura organitzativa formal. La transició de l'antiga delegació de l'Associació Espanyola contra el Càncer cap a la creació d'Oncolliga i la seva posterior conversió en fundació va respondre a la necessitat d'oferir un suport integral que transcendís l'àmbit estrictament hospitalari.
Segons Ferrer, la clau rau a distingir dos conceptes essencials en l'atenció al pacient:
- Assistir: Cobrir les mancances materials i tècniques immediates, com el suport psicològic, el material clínic o l'ajuda a domicili.
- Acompanyar: Oferir una presència activa i silenciosa que respecti el ritme de la persona afectada, defugint consolacions buides o tòpics d'autoajuda.
«Assistir és oferir allò que cal materialment, però acompanyar és una altra cosa molt més complexa: és donar la mà, saber estar i comprendre que les paraules sovint sobren»
El model de cures en el context actual
Des d'una perspectiva analítica, el llegat de Ferrer planteja interrogants sobre el funcionament del model sociosanitari contemporani. Ferrer ha alertat que el ritme actual de la societat sovint condueix a «cuidar més ràpid, però no necessàriament millor», subratllant que l'engranatge burocràtic i l'egoisme social continuen sent esculls en l'atenció de les malalties greus. Després d'haver fet un pas al costat al capdavant de la fundació fa cinc anys, l'activista manté que la sostenibilitat del model comunitari depèn de mantenir inalterables quatre pilars fundacionals: la rapidesa de resposta, la proximitat veïnal, l'acolliment humà i la capacitat d'empatitzar plenament amb la vulnerabilitat aliena.
