La cara oculta de la lluna entrevista Lluïsa Ferrer, presidenta històrica d’Oncolliga Girona

Àngel Ayats presenta Lluïsa Ferrer i li pregunta pels records i la lluna. La conversa passa a la fragilitat, les etapes difícils i l’experiència d’ajudar els altres, que Ferrer descriu com una feina que també li ha ensenyat a viure.

Ferrer parla del seu naixement a Camós, de la vida al poble, de casar-se als 17 anys i de la joventut. Recorda la ràdio i les festes majors, i reflexiona sobre la il·lusió i la manca d’experiència de quan era jove.

Ferrer explica per què ha triat el «Cor dels esclaus» de *Nabucco*: la música li fa pensar en la capacitat de continuar endavant malgrat les dificultats. El fragment inclou la peça musical.

La convidada parla de les il·lusions de la seva època, de ser mare als 18 anys i de quedar vídua als 23, amb tres fills. Explica que va afrontar la situació per instint de supervivència i que, tot i tenir el suport de la família, també calia que ella mateixa tirés endavant.

Ferrer diu que una malaltia greu pot fer perdre llibertat i recorda que va obrir una botiga de comestibles per mantenir els fills. Explica la relació de confiança amb la gent del poble i reflexiona sobre aprendre a viure amb el record de les pèrdues.

La conversa tracta el tabú que envoltava el càncer i la por. Ferrer reconeix que de vegades acaba el dia esgotada, però explica que davant les dificultats tendeix a buscar-hi solucions.

Ferrer explica que, quan els fills ja eren grans, va haver de tornar a obrir-se camí i que l’incendi de la botiga va ser un cop dur. Relata com es va iniciar en el voluntariat i valora la seva vida com una trajectòria amb entrebancs, però no com una vida desgraciada.

La convidada distingeix entre ajudar amb necessitats concretes i acompanyar amb presència, escolta i respecte pels temps de l’altra persona. També parla de la dificultat d’acomiadar-se de persones a qui ha arribat a estimar.

Sona «Bienvenidos», de Miguel Ríos. Després, Ferrer explica que l’ha triada pel rock and roll i perquè li dona energia quan està cansada. La conversa obre el tema de l’origen d’Oncolliga.

Ferrer explica que va començar com a voluntària de l’Associació Espanyola i que es va sumar a la iniciativa de crear una entitat que ajudés persones amb càncer. Descriu el pas a fundació, la seva etapa com a gerent i presidenta, i com les experiències dels pacients poden fer replantejar conviccions.

Ferrer defineix cuidar com ser-hi i fer que l’altra persona se senti acompanyada, sense assumir totes les tasques per ella. Parla del suport de la família, de la por i de la mort, i considera que caldria parlar més de la fragilitat.

Sona «Compte amb mi», de Xarango. Després, Ferrer explica que li agrada la música actual i que la cançó li sembla bonica. La conversa dona pas a la seva reflexió sobre què vol dir resistir.

Ferrer descriu la resistència com continuar quan arriben temporades difícils. Diu que s’aprèn a afrontar els entrebancs, però no s’ha vist mai com una persona especialment valenta: es considera fràgil.

La conversa aborda les limitacions del sistema social i sanitari i la necessitat de pensar més en els altres. Ferrer parla del valor del temps i recorda una xerrada sobre un rellotge: quan una persona malalta espera una visita, el temps passa d’una altra manera.

Sona «Resistiré», que acompanya la reflexió del programa sobre la capacitat de resistir.

Ferrer mira enrere i diu que està contenta de la seva trajectòria. Explica que deixar la primera línia d’Oncolliga li va comportar un dol i que volia preservar la proximitat, la rapidesa i l’acolliment. Tanca la conversa amb el desig que la gent escolti i aprengui a posar-se al lloc dels altres.