Cesc Cornet publica «Les ombres que ens acompanyen», un thriller coral que està revolucionant els lectors

Escolta l'episodi complet

La carpeta de novel·la negra s’obre aquesta setmana amb una proposta que juga amb el lector, el despista i el porta —gairebé sense adonar-se’n— cap a un final d’infart. Cesc Cornet presenta Les ombres que ens acompanyen, un thriller coral ambientat entre Barcelona i Biscaia, construït a partir de tres històries que, d’entrada, semblen completament inconnexes… fins que tot encaixa.

L’autor ho defineix sense embuts: «Volia arriscar una mica més. Fer una novel·la que fos com tres novel·les en una». I el repte no és menor: sostenir tres trames amb el mateix pes, dosificar personatges, pistes i girs, i fer que l’engranatge acabi tancant-se amb coherència.

Tres històries que avancen en paral·lel i es van acostant

Cornet explica que, com a lector de gènere negre, sovint troba estructures de dues línies temporals (present i passat) o dues trames que es van alternant. Aquí, però, hi fa «un pas més»: tres relats que el lector comença pensant que no tenen res a veure l’un amb l’altre.

El joc, diu, és part de la gràcia: la sinopsi ja adverteix que les trames s’entrellaçaran. I això, lluny d’espatllar la sorpresa, ha tingut l’efecte contrari: «La gent em diu que li agrada saber que s’ajuntarà, i anar llegint sense tenir ni idea de com ho faré».

El resultat és un ritme que accelera especialment al tram final. L’autor parla directament d’un «triple final» —una expressió que molts lectors, segons ell, acaben entenent perfectament quan tanquen el llibre.

Barcelona i Biscaia: geografia al servei de la casualitat macabra

L’acció salta entre Barcelona i Biscaia, i no és casual. Cornet, nascut a Anglès, va viure dues dècades a Barcelona i ara ha tornat al seu entorn amb família. Curiosament, això ha invertit el seu mapa literari: «Quan vivia a Barcelona, ambientava les novel·les a Girona; ara que visc a Girona, les ambiento allà».

La ciutat gran li servia «de perles» per a una de les trames (i, a més, hi situa escenes al barri on ell mateix havia viscut). I Biscaia —més concretament Lantxobe, un poble costaner— li permetia jugar amb una de les idees centrals del llibre: les casualitats que, com més improbables i llunyanes, més impacte narratiu tenen. «Entre Girona i Barcelona no té tanta gràcia. Si la casualitat se’n va fins a Biscaia… llavors sí».

Personatges, pistes i una feina «d’orquestra»

L’autor admet que escriure novel·la negra «no es pot fer fluint»; requereix planificació, control i una mena de mapa mental constant. «Cada vegada que obro un tema, el tinc anotat i subratllat perquè s’ha de tancar». Per a Cornet, és un principi gairebé sagrat: no deixar fils oberts que el lector recordi a la pàgina 300 i que al final quedin penjats.

Dels tres fils narratius, diu que la dificultat gran arriba al moment d’enllaçar-los sense desequilibrar-los: «No pot ser que una història duri 20 pàgines i una altra 250». Tot ha d’arribar “al punt exacte” amb la mateixa intensitat.

Tot i això, confessa que la trama que més l’ha divertit és la del personatge d’Elbira Minota, una figura que havia estat famosa per la seva participació en un talent musical i que, en la ficció, genera una revolució mediàtica arran de la seva desaparició.

Una escriptura molt visual: «al meu cap ja hi és la pel·lícula»

Un dels punts que més expliquen els lectors quan recomanen el llibre és el ritme cinematogràfic. Cornet ho atribueix a la seva manera de crear: «Jo escric el que ja veig en el meu cap. En el meu cap ja hi és la pel·lícula».

Això fa que les escenes —entrades, moviments, detalls— ja neixin amb una posada en escena molt clara, cosa que reforça la sensació de thriller ràpid, de seqüències que s’encadenen i t’obliguen a continuar.

Ara bé, també reivindica els respir: «Si no, com a lector t’atabales». El llibre busca tensió, però també moments de baixada per aguantar el viatge.

Documentació i realisme: «vull que un mosso ho llegeixi i s’ho cregui»

Cornet assegura que es documenta molt, i ho fa per un motiu molt concret: no vol que passi el que ell mateix sent quan veu errors de professió en ficcions. Si ha de parlar d’investigació policial, vol que sigui versemblant: «Vull que un mosso llegeixi la novel·la i digui: “Aquest tio és mosso o què?”».

El mateix aplica a altres mons que hi apareixen: el circuit mediàtic, els platós, la pressió de la fama o determinats escenaris vinculats al País Basc. Per ell, parlar amb gent que hi té contacte directe és part del procés creatiu.

«Les ombres» com a idea: allò que ens inquieta i ens segueix

El títol no va només d’un misteri concret. Cornet descriu les “ombres” com una mena d’energia o presència: preocupacions del passat, del present o del futur, intuïcions, inquietuds, allò que et fa desconfiar o que no saps ben bé d’on ve però t’acompanya. «Tots tenim aquestes ombres que ens inquieten».

I és aquest component —més psicològic que literal— el que, segons ell, travessa les tres trames fins al tancament final.

Bona rebuda, llista de més venuts i una rutina d’escriptura

La novel·la ha arrencat amb una resposta molt potent de lectors i llibreters. Cornet explica que, en pocs dies, ja ha entrat en llistes de més venuts i que rep missatges constants, especialment pel final.

També destaca un efecte que li fa especial il·lusió: persones que, després de llegir Les ombres que ens acompanyen, van a llibreria i demanen «totes les seves novel·les». «Això és molt xulo: que no només et llegeixin una, sinó que ho vulguin tot».

I mentre el llibre tot just comença el seu recorregut, ell ja té la següent obra acabada i entregada —perquè el calendari editorial és lent— i manté una disciplina gairebé de quiròfan: escriu cada dia a les 5 del matí, en silenci absolut, fins que desperta els nens per anar a escola. Ni música, ni tele, ni soroll. «Em desconcentra tot».