Poesia en farcell. Entrevista a Mariàngela Vilallonga 04/12/25

Presentació de l’autora com a antiga professora i amiga del conductor, introducció del llibre de poemes *Retrat interior*, amb referència a les dates i llocs d’escriptura (2003–2009) i primera pregunta sobre el retard en la publicació.

Vilallonga explica la idea horaciana de deixar els poemes tancats nou anys, com els va guardar en un arxiu i en dues còpies impreses, i com, anys després, els llegeix al seu marit, que l’anima a publicar-los; descobreix que la veu poètica no ha envellit.

Relat de l’enviament del manuscrit a Lluís Montada i a Josep Lluch, l’entusiasme d’ambdós i la decisió de publicar el llibre a la col·lecció *Els llibres de l’óssa menor*, on l’autora se sent honorada.

Es parla de com la creació poètica s’activa en moments vitals intensos (embaràs del fill, període 2003), del paper dels diaris personals, i de com una frase de diari es transforma en vers. S’estableix la diferència entre necessitat d’escriure i necessitat de publicar.

Vilallonga explica que la docència li permetia comunicar molt i que, en deixar-la, la publicació esdevé un nou canal de comunicació amb els altres. Es defineix l’escriptura com a solitud i la publicació com a conversa silenciosa amb els lectors.

Es detallen les poques correccions del manuscrit: eliminació d’alguns poemes repetitius, resistència a certes propostes de la correctora (especialment en el primer poema, de sintaxi distorsionada) i decisió de treure les traduccions intercalades per donar unitat al volum.

Vilallonga defensa mantenir l’ordre original dels poemes, refusant una reordenació temàtica o cronològica. Invoca l’exemple de Catul com a model: el lector ha de reconstruir històries d’amor, desamor, naixement o mort a partir de poemes dispersos.

Es parla de la presència i supressió de dates en alguns poemes i de la relació entre determinats textos que podrien haver estat col·locats en pàgines acarades (com els de la vella o els relacionats amb Toller i Warhol) per ressaltar-ne la continuïtat temàtica.

L’autora explica l’origen del poema llarg sobre la vella a partir del seu dietari, així com la creació d’un poema breu que en fa de colofó. Es comenta el cas de Toller, descobert a través de Rodoreda, i les variacions poètiques que Vilallonga en fa sobre el motiu de la clau.

S’analitza com la tradició (Rodoreda, Nietzsche, Goethe, Rilke, Rimbaud, Palau i Fabre) forma part de la vida de Vilallonga. Es parla dels estius a Suïssa, de la lectura i recitació de poesia francesa, dels poemes originàriament escrits en francès i de les decisions sobre les seves traduccions al català.

Es discuteix fins a quin punt cal conèixer el context vital per llegir un poema. Vilallonga defensa que el pretext és íntim i intransferible, però que el poema crea una nova realitat on el lector s’hi pot reconèixer. S’esmenta _Joc i foc_ de Riba i la idea de Cocteau sobre “llegir-s’hi un mateix”.

Es revisa el títol inicial "Stand by" i la seva imatge de bany maria, i s’explica el procés que porta a escollir "Retrat interior", enllaçat al poema de Rilke, a la cinquantena de l’autora i al pas d’autoretrats externs a un retrat íntim de l’ànima.

Coincidint amb els 150 anys del naixement de Rilke, el conductor llegeix el poema *Portrait intérieur* en francès, i Vilallonga n’ofereix la traducció catalana "Retrat interior". Es reforça així el vincle directe entre aquest poema i el títol i esperit del llibre.

Es repassen els paisatges del llibre (Romanyà, Polinèsia, Suïssa, Nova York) i la formació de la mirada de l’autora en una casa amb jardí. Vilallonga defensa que el paisatge influeix profundament en l’escriptura, il·lustrant-ho amb Rodoreda a Ginebra i referències a Virgili i a la fal·làcia patètica.

Es discuteix si els poemes neixen amb títol o el reben després, s’insisteix que tots en tenen i que no es poden llegir sense ell. Es comenten casos de sigles i jocs de sentit entre títol i text, reforçant la idea que el títol és part essencial del poema.

Vilallonga parla de les sincronicitats com a coincidències significatives en el temps. Explica com la dedicatòria "a ella" del mecanoscrit, inicialment enigmàtica, adquireix sentit quan la data de publicació del llibre gairebé coincideix amb el cinquè aniversari de la seva neta, permetent-li llegir el volum com un gran poema dedicat a la nena.

Es revela que la mare de Vilallonga escrivia poemes que guardava en papers solts, posteriorment recollits en el llibre *El calaix* com a homenatge. El conductor destaca la continuïtat literària familiar entre l’àvia, l’autora i el fill Borja, novel·lista.

Vilallonga llegeix el poema "El Jardí Bosch", on el jo poètic s’identifica amb diversos éssers del jardí fins a afirmar "Sóc viva encara". Comenta com aquest poema li servia per recordar-se la pròpia vitalitat i com, vint anys després, aquest vers adquireix un sentit renovat.

El conductor llegeix el poema "Ciutat", que Vilallonga identifica amb Girona. Es descobreix que el vers "humors de l’ombra amb tacte de camèlia" prové d’un poema del mateix conductor, escrit el 2006 i dedicat a ella. Es comenta aquesta clocada d’ull intertextual i la reciprocitat entre les seves obres.

Tancament cordial de l’entrevista, amb agraïments mutus i expressió de la il·lusió compartida per haver pogut parlar a fons de la poesia de *Retrat interior* i de les complicitats literàries i vitals entre autora i conductor.