La tertúlia de Girona FM

Presentació de la tertúlia en ple pont de la Puríssima, ambient pre-nadalenc i inici de conversa sobre el fred, la tardor anòmala i la manca de pluges. Es destaca que fa molts dies que no plou de manera significativa i es comparen les tardors actuals amb les d’abans, quan s’esperaven una o dues llevantades fortes.

Es recorden els grans temporals de 2020 (Gloria i un altre a l’abril) i l’impacte sobre la mota del Ter. S’explica com han canviat les borrasques de llevant i es cita el meteoròleg Josep Pasqual per parlar dels canvis en la dinàmica de les tempestes. També es comenta la sensació de fred i les diferències entre temperatura real i sensació tèrmica amb tramuntana.

S’analitza la situació d’anticicló prevista: matins freds i migdies suaus, amb possibles pics de 18–20 graus. Es comenta la diferència entre hivern meteorològic i astronòmic, i la dificultat de preveure nevades a Girona, recordant grans nevades històriques (2010, 1962) i la seva afectació (talls de llum, carreteres, boscos).

Es detallen dades que Josep Pasqual ha exposat sobre l’augment del nivell i la temperatura del mar, la disminució de tramuntanades i llevantades i els possibles problemes a llarg termini. Es parla de la possible ralentització de la corrent del Golf i les seves conseqüències: tot i l’escalfament global, determinades zones d’Europa podrien patir un refredament intens o fins i tot una petita glaciació.

Es presenta i comenta un article de Joaquim Nadal a Diari de Girona, on defensa trencar el desànim instal·lat a la ciutat i proposa desenes de mesures de sentit comú. Inclou millorar la recollida de residus (porta a porta on sigui adient), arreglar parcs i jardins, reparar o substituir ponts com el de la Princesa i actuar sobre edificis degradats al carrer del Carme i la pujada de Sant Feliu. Els tertulians interpreten l’article com una mena de programa de govern basat en petites accions concretes.

S’analitza el desànim a Girona: la neteja i la recollida de residus no funcionen com cal, i hi ha una creixent sensació d’inseguretat. Es destaca que aquesta percepció s’ha instal·lat a la ciutat i es vincula a problemes visibles del dia a dia, com carrers bruts o mal mantinguts i episodis d’incivisme.

La Concepció Barall explica un robatori de mòbil amb agressió física que va viure en directe a la zona de Joan Maragall – Juli Garreta, a la tarda i amb molta gent pel carrer. La víctima, una noia, és colpejada i cau a terra mentre intenta recuperar el mòbil. Diverses persones intervenen, es recupera el telèfon i una veïna truca a la Policia Municipal. Es remarca la calma amb què la lladre s’allunya i l’angoixa de la víctima, il·lustrant la sensació d’impunitat.

Es debat sobre el fet que situacions com la narrada no tinguin conseqüències prou dissuasòries. Es parla de la sensació ciutadana que els delinqüents "entren i surten" del sistema judicial sense pena efectiva. Es destaquen punts d’inseguretat, especialment l’estació de tren, on sovint hi ha problemes, i es recorda la convivència de dos fenòmens: el campament de gent sense sostre i els delictes comuns.

Es descriu l’estació com a focus d’inseguretat, tot i la presència habitual de Mossos i Policia Municipal. Usuaris habituals relaten que a certes hores hi fa por. Es matisa que, més enllà de casos puntuals, al Barri Vell no hi ha hagut grans problemes, però alguns incidents greus marquen la percepció. Es planteja la necessitat d’una major presència policial com a element dissuasori, sense caure en un estat policial.

Es diferencia entre sensacions d’incomoditat i de por, totes dues molt subjectives. Es recorda algun cas antic d’agressió al Barri Vell per un robatori. Es proposen mesures pràctiques: no portar el mòbil a la mà, vigilar bosses i jaquetes, usar butxaques amb cremallera, etc. S’insisteix que això no hauria de restringir la llibertat de les persones, però que cal ser proactius en la pròpia seguretat.

Es comparen sensacions d’inseguretat a Barcelona (Raval, Rambles, metro) i a Girona. Alguns tertulians diuen haver tingut sensació de perill a totes dues ciutats. Es mencionen intents de robatori repetits en els darrers anys, sobretot a joves. S’assenyala que abans també hi havia delictes, però que ara es percep menys autoritat efectiva de la policia i de la justícia. S’introdueix el debat sobre si la inseguretat és culpa de la immigració, tot advertint del risc de criminalitzar-la en bloc.

S’assenyala que molts ciutadans associen inseguretat amb immigració, i que això alimenta discursos populistes, però es defensem que la criminalització global de la immigració és errònia i perillosa. Es critica que alguns partits hagin evitat tractar aquests temes per incomoditat, negant problemes i permetent que altres forces d’extrema dreta ocupessin aquest espai, aprofitant el malestar existent.

Es remarca que la seguretat no és només policia: també és il·luminació, manteniment d’espais, evitar degradació de barris i actuar sobre cruïlles i racons foscos. Es critica que durant anys s’ha titllat d’alarmistes aquells que posaven la seguretat sobre la taula, i que ara partits populistes capitalitzen aquest discurs. Es desitja poder parlar de seguretat i immigració amb serenor, sense etiquetes de racisme o populisme.

Es constata que Catalunya té més de 8 milions d’habitants però serveis dimensionats per a 6,5 milions, fet que genera pressió sobre sanitat, educació i altres serveis. Es recorda que empresaris i patronals reclamen més immigració per cobrir feines que la població local no vol fer, sovint per horaris o condicions. Es parla dels sous i de la roda que es crea entre salaris, disponibilitat i necessitat de mà d’obra immigrada.

Es critica que les lleis vagin per darrere de la realitat: hi ha més càmeres i vigilància, però el seu ús judicial sovint és limitat. Es posa el focus en el problema de la multireincidència en furts: un sol furt pot ser lleu i no comportar presó, però centenars de furts acumulats no reben una resposta adequada. Es reclama una reforma legal específica per tractar els multireincidents.

Amb to irònic, es planteja que qui millor sap com evitar ser víctima d’un delicte és el mateix delinqüent professional, evocant la pel·lícula "Atrapa’m si pots" com a exemple de criminal convertit en assessor. La conversa es desplaça de nou cap a la política: s’esmenten les enquestes del CEO i la pujada de Vox i Aliança Catalana. Es cita el compte d’Instagram "Gironaperduda" com un exemple de com les xarxes amplifiquen casos reals per alimentar un relat alarmista lligat a determinats partits.

S’analitza l’ascens de forces d’extrema dreta a escala global: candidats a Llatinoamèrica, el cas Milei a l’Argentina, Meloni a Itàlia, Le Pen a França (Rassemblement National), AfD a Alemanya, etc. Es recorda que Vox ja governa en coalició a diverses comunitats autònomes. Es mostra preocupació per un possible paral·lelisme amb els anys 20–30 del segle XX, tot i que es reconeix que el context és diferent.

Es pregunta com reaccionaran els partits davant la pujada de Vox i Aliança Catalana que detecta el CEO. Es planteja que els partits clàssics no han respost a les expectatives de l’electorat, generant reaccions de protesta. Es destaca la diferència entre "co-governar" (participar en governs de coalició) i governar en solitari, que implica responsabilitats i errors propis. Es posa èmfasi en la necessitat de llegir les enquestes com a indicadors de tendència i malestar, no tant de resultats finals en escons.

S’analitza el CEO com a reflex d’un gran desencís envers la política. Es destaca que abans molts descontents s’abstenien, mentre que ara opten per partits populistes. Es subratlla que, segons el CEO, Junts té un problema específic: una part del seu espai nacionalista descontent s’estaria decantant per Aliança Catalana, especialment pels temes d’immigració i seguretat. Es demana que totes les forces polítiques exposin amb claredat propostes sobre aquests temes, evitant deixar-los en mans només de l’extrema dreta.

Es defensa que es pot parlar de seguretat i immigració sense ser racista ni populista. Es proposa un criteri clar: immigrant legal que delinqueix, presó aquí; immigrant irregular que delinqueix, retorn al país d’origen; ciutadà nacional que delinqueix, presó i complir condemna. Es remarca que això no és anar contra la immigració, sinó aplicar la llei en funció de la situació jurídica de cadascú. Es critica que no s’hagi gestionat correctament el flux migratori a Catalunya i que altres comunitats hagin rebut menys immigració sense que s’expliqui prou per què.

Joan Miró posa l’exemple de Ciutadans, que gairebé atrapa el PP a Espanya i guanya a Catalunya, però no sap gestionar aquesta posició. El partit es venia com a frontissa entre blocs, però quan calia pactar es va allunyar del PSOE i del PP en moments clau i va provocar eleccions que va acabar pagant amb una forta caiguda. A Catalunya, guanyen però no intenten governar. Es conclou que l’electorat va percebre que no feien el que deien i ho va castigar.

Es discuteix sobre si l’absència de Carles Puigdemont ha perjudicat Junts o si, al contrari, el lideratge mantingut a distància ha condicionat l’evolució del partit. S’aborda la llei d’amnistia pactada entre PSOE i Junts: alguns la veuen com un intercanvi de vots per poder, d’altres com una llei legítima. Es critica l’actitud de certs magistrats del Tribunal Suprem, que amb declaracions públiques han trencat la imatge d’imparcialitat que s’espera de la justícia.

Es recorda que, malgrat que Feijóo va guanyar les eleccions generals, Pedro Sánchez va ser investit gràcies a les majories parlamentàries, com també Jaume Collboni va ser alcalde tot i no ser la llista més votada a Barcelona. Es debat sobre la coherència dels discursos previs de Sánchez respecte a l’amnistia. S’introdueix el tema del finançament autonòmic i el principi d’ordinalitat, remarcant que hi ha comunitats que aporten més recursos, reben menys i, a sobre, tenen pitjors serveis públics. Es defensa que es pot millorar el finançament de Catalunya sense desitjar cap mal a altres territoris.

Es recorda el pla Ibarretxe com a precedent i es torna a la frustració que va generar el gir del discurs de Puigdemont el 2017: primer proclamant la independència i després suspenent-la. Es conclou que no es pot jugar amb les expectatives del poble sense pensar en les conseqüències. El moderador posa punt final per manca de temps, agraint la participació dels tertulians i tancant un episodi marcat per la connexió entre clima, inseguretat urbana, immigració, populisme i crisi de confiança política.