La tertúlia de Girona FM
Anàlisi i reflexió de l’actualitat de Girona, moderada per Jordi Grau
Subscriu-te
La tertúlia de Girona FM
Inici in medias res amb comentaris sobre jutges i mútues professionals; ràpidament el conductor redirigeix la conversa cap a temes locals pendents de la darrera visita dels tertulians.
Es repassa la consulta per canviar el nom de plaça Poeta Marquina a plaça del Carril. Es destaca la baixa participació, la victòria del no al canvi i el fet que molts veïns voten per inèrcia, mantenint el nom conegut. Es diferencia entre veïns directes de la plaça i veïns immediats que no podien votar.
Un tertulià explica que és nascut a la plaça i sempre l’ha conegut com Poeta Marquina. Es detalla l’elevada densitat de veïns, empreses i societats amb domicili fiscal a la plaça i els costos i complicacions burocràtiques que suposaria el canvi de nom (Hisenda, estatuts socials, notificacions). Es parla de la doble denominació temporal a bases de dades municipals.
S’exposa que l’Ajuntament, per boca del responsable Sergi Font, accepta el resultat de la consulta i manté el nom Poeta Marquina. Tanmateix, s’adverteix que la decisió final depèn de la comissió del nomenclàtor i de la llei de memòria democràtica, que podria acabar imposant el canvi malgrat el resultat veïnal.
Es matisa que Poeta Marquina no és cap pròcer del franquisme sinó un poeta menor amb trajectòria ideològica canviant. S’afirma el dret de cada generació a revisar la història i l’espai públic, incorporant nous noms i revisant els existents. Es reivindica que poetes com Salvador Papasseit quasi no tenen presència al nomenclàtor.
Es recorda una proposta de canviar el carrer Isabel la Catòlica per Anna Frank i es qualifica Isabel la Catòlica de figura anacrònica i símbol del nacionalisme espanyol. Un altre tertulià defensa que només s’haurien de tocar els noms quan hi ha un clam o rum-rum popular clar; si no, és millor no remenar el que no genera conflicte. Es menciona la consulta com a exigència legal en alguns canvis.
Es relativitza la importància del canvi de noms davant altres problemes més urgents, com la gestió de residus. Es proposa irònicament una consulta ciutadana sobre si es vol recuperar el sistema antic de contenidors, apuntant que el tema d’escombraries té un impacte quotidià molt més directe.
Es descriu el caos generat pel nou sistema de contenidors intel·ligents: bosses acumulades, gent portant escombraries a altres municipis com Salt, Vilablareix o Perpinyà, i un augment del malestar ciutadà. Es critica la manca de previsió de l’Ajuntament davant comportaments previsibles i l’existència de residents no empadronats que també generen residus.
Es reconeix que el reciclatge i la reducció de residus són objectius imprescindibles, però s’insisteix que els canvis han d’introduir-se de manera escalonada i pedagògica, no de forma sobtada i impositiva. Es demana més implicació ciutadana i col·laboració, però també més intel·ligència en el disseny del sistema.
Un tertulià defensa que amb el sistema antic de diversos contenidors oberts es reciclava més i la ciutat estava més neta. Critica que el nou sistema de contenidor únic rotatori genera saturació, bosses al costat, i és un exemple de voler “posar més rodes al cotxe” empitjorant el funcionament. S’anuncia que al gener es preveu retornar a un model amb més contenidors per fracció, tot i mantenir la targeta.
Es qualifica la targeta com una perversió en tant que permet mineração de dades sobre hàbits de residus i obre la porta a un pagament per volum. Es denuncia que això penalitza famílies nombroses, que generen més residus però tenen menys renda per càpita, mentre beneficia llars amb menys membres. Es considera un impost discriminatori i molt mal dissenyat.
Es reconeix que vivim en una societat altament controlada (targetes bancàries, mòbils, Hisenda) i que la targeta per a contenidors pot tenir sentit per fomentar el civisme. Tanmateix, es remarca que cal implantar-ho amb molta cura i progressivament, amb suficients mitjans i contenidors, per evitar rebuig i fracàs.
Es critica l’Ajuntament actual (sense centrar-se només en l’eix esquerra-dreta) per la seva incapacitat per resoldre bé qüestions com residus i seguretat. Es posa en dubte la capacitat de captar i respondre a les necessitats reals de la ciutat i es presenta la crisi de les escombraries com a prova contundent.
Es fa una reflexió filosòfica sobre el paral·lelisme amb el sistema xinès de crèdit social, on el comportament cívic suma o resta punts. S’adverteix del perill d’entrar en un determinisme de dades i algoritmes que jutgin les persones pel seu historial agregat i no pels fets concrets, especialment en una època d’intel·ligència artificial.
Es constata que les noves generacions assumeixen el control de dades com a normal mentre les més grans encara el qüestionen. Es parla de Big Data com a eina útil i també com a risc. Sobre les targetes de residus, s’explica que l’Ajuntament té dades associades a domicilis i preveu bonificar qui compleixi els objectius i penalitzar qui no. Es remarquen limitacions: la targeta no garanteix el contingut correcte de les bosses ni evita que altres la facin servir.
Es presenta el sistema de bonificacions i penalitzacions a la taxa de residus en funció de l’ús de la targeta. Es menciona la dificultat de controlar què hi ha dins del contenidor. També es parla del porta a porta, que en general funciona bé als barris on s’aplica, i es defensa seguir ajustant i millorant els sistemes per fer-los més sostenibles.
Es critica la cultura de l’envasat massiu, sobretot en plàstic i tetrabrics, i s’assenyala que la societat de benestar del primer món genera molt més rebuig del que el sistema pot assimilar de manera sostenible. Es defensa que caldrà adaptar-se, reduir envasos i repensar el consum, no només millorar el reciclatge.
Es recorda que el sector dels residus mou molts milions i es posa en dubte l’eficàcia de l’empresa de neteja a Girona. Es denuncia que Girona està bruta i es narra una visita a Logronyo on, a primera hora, es podia veure molts operaris netejant carrers i recollint deixalles, oferint un contrast contundent amb Girona.
Es defensa que la imatge d’un espai públic net fomenta el civisme, mentre que la brutícia convida a embrutar. Es relata el cas d’un veí que recull voluntàriament tota la brossa d’un tram de vorera i es qüestiona fins a quin punt això hauria de recaure en la ciutadania quan ja es paguen impostos per la neteja viària.
Es reafirma que el sistema antic de contenidors funcionava millor que l’actual. S’amplia el debat a l’Agenda 2030 i es planteja que moltes polítiques ecològiques afecten sobretot la UE i un 15% de la població mundial, mentre grans emissors segueixen contaminant sense les mateixes restriccions. Es denuncia que les mesures verdes sovint recauen sobre els més pobres (per exemple, impossibilitat d’accedir a un cotxe elèctric car).
Es vincula l’augment de brutícia i tensió urbana amb un fort increment demogràfic: en 3 anys, Catalunya ha crescut uns 800.000 habitants. Es defensa que cap societat pot absorbir un 10% de població extra tan ràpid sense crisis. Es recorda la teoria de les finestres trencades: la degradació visual (grafitis, brutícia) convida a més degradació i incivisme.
Es proposa un equilibri entre conscienciació (escoles, famílies, ajuntament) i sanció als comportaments incívics. Es demana més personal al carrer per detectar punts problemàtics, com el solar de Maixirgo, i actuar-hi de manera immediata abans que es converteixin en abocadors estructurals. L’èmfasi és en la reacció ràpida i la persuasió més que en la repressió pura.
Es menciona la presència de rates en zones de contenidors. Es quantifica el creixement de Girona: de 80.000 a més de 100.000 empadronats, amb estimacions d’entre 120.000 i 140.000 persones segons línies mòbils. S’amplia la mirada a la conurbació amb Salt i Sarrià, que podria arribar als 125–130.000 habitants.
Es comenta que l’Ajuntament està revisant els empadronaments per detectar irregularitats (gent empadronada on no viu, pisos amb excés d’ocupants reals). Es recorda que Girona és ciutat universitària i turística, i s’assenyala que la pressió demogràfica es fa sentir sobretot en l’àmbit de l’habitatge, on els preus s’enfilen i els serveis no creixen al mateix ritme.
S’amplia el focus al conjunt de Catalunya, que ha crescut un 27–30% des del 2000. Es lamenta que les infraestructures, especialment ferroviàries, gairebé no han crescut en longitud des dels anys 60, si es descompta l’AVE. Es remarca la paradoxa de tenir una “Catalunya dels 8 milions” amb serveis i infraestructures de quan n’eren 6.
Es constata que la població autòctona tendeix a tenir pocs fills i fins i tot a emigrar, mentre que la població forana augmenta. Es descriu com joves catalans marxen a l’estranger per millors salaris, mentre que expats (americans, holandesos, etc.) amb alta capacitat adquisitiva venen a viure a Girona per la qualitat de vida, distorsionant el mercat de l’habitatge.
Es diferencia entre immigrants precaris que troben feina fàcil en economia submergida o sectors durs (Glovo, taxis, càrniques) i expats rics que treballen a distància i trien Girona per la seva qualitat de vida. Es remarca que aquests darrers paguen menys impostos als seus països d’origen i que el seu poder adquisitiu distorsiona forts el mercat immobiliari local.
Es reconeix que, comparat amb EUA o Regne Unit, el nivell de seguretat a Girona és encara alt i permet que els nens vagin sols al col·legi, fet molt valorat per expats. Però també s’admet que els índexs de seguretat s’han degradat en els darrers anys i que l’augment de població fa créixer els delictes en termes absoluts, fins i tot si el percentatge es manté.
Es parla de pisos ocupats sense mesures de seguretat que es converteixen en focus de venda de drogues i de mala imatge, especialment a zones com Tomàs Mieres. Es diferencia entre delinqüència de carrer i sensació d’inseguretat vinculada a ocupacions. Es remarca que la percepció té efectes polítics importants i que pot generar canvis electorals profunds.
Un advocat en torn d’ofici confirma casos reals d’apunyalaments i agressions. Es denuncia que, mentre les autoritats tendeixen a minimitzar, xarxes socials com l’“apunyalòmetre” amplifiquen els casos. Es planteja que partits com Aliança Catalana poden capitalitzar el ressentiment, tot i dubtar de la seva capacitat de govern. Es destaca que la gent jove ja està molt exposada a aquests discursos.
Es debat si cal fiar-se més de les dades oficials o de les percepcions que circulen a les xarxes. Un tertulià aposta per basar-se en dades i política seriosa, però es reconeix que el malestar és irracional i es propaga ràpid, sigui per xarxes o per bars. Es subratlla la dificultat de governar en aquest context.
Es descriu com les xarxes creen bombolles informatives on cadascú rep només el que vol creure, confirmant prejudicis. Es parla de la gent jove que es refia més d’un compte d’Instagram que de les institucions, i d’algoritmes que reforcen les pròpies idees. Es fa una analogia irònica amb els xats d’IA que adapten respostes al que l’usuari vol sentir.
Es lamenta que la gent cada cop llegeix menys, es queda en titulars i no contrasta. Es remarca que, fins i tot llegint, la majoria busca només allò que li dona la raó. Es conclou que no es revertirà aquesta tendència, per la qual cosa caldrà fer bona política comunicativa en xarxes en lloc de pretendre que desapareguin.
Es coincideix que les institucions s’han d’avançar als problemes i reaccionar ràpid. Es recorda l’època de Quim Nadal amb actuacions immediates davant venedors als semàfors com a exemple de tallar de soca-rel focus incipients. Es critica que el campament de joves migrants hagi trigat mesos a resoldre’s, deixant créixer la sensació de descontrol.
S’analitza el cas del campament de joves africans a Girona, lligat a trànsit cap a altres països europeus. Es comenta la dificultat de gestionar-lo: manca de documentació, dret d’asil, riscos d’efecte crida si se’ls dóna un allotjament estable. Es preveu que els fluxos migratoris augmentaran a Europa per la combinació de baixa natalitat i pressió econòmica a l’Àfrica.
Es discuteix el cas del grup de Visegrad com a exemple de països que han bloquejat fortament la immigració. S’assenyala que l’extrema dreta arreu d’Europa promet controlar la immigració però sovint no aconsegueix aplicar mesures efectives (casos d’Itàlia amb deportacions a Albània o el Regne Unit). També es fa el paral·lel amb EUA, on la immigració irregular segueix essent essencial per a sectors econòmics.
Es posa com a exemple el sector porcí i les càrniques de les comarques gironines: molta mà d’obra immigrant, sovint en condicions dures. Es critica el discurs segons el qual aquests treballadors “roben la feina”, quan en realitat fan tasques que molts locals no voldrien fer. Es contraposa la necessitat econòmica de la immigració amb l’explotació i els sous baixos.
S’introdueix el tema de la PPA (Pesta Porcina Africana) i es critica la dependència excessiva del sector porcí: uns 8 milions de porcs a Catalunya, que converteixen el sector en quasi un monoconreu. Es considera temerari apostar tant per un únic sector, ja que una crisi sanitària o comercial podria tenir efectes devastadors.
Un tertulià acusa part de l’empresariat local de mandra i recerca del diner fàcil. L’advocat que assessora empreses rebateix aquesta visió explicant que molts grans empresaris inverteixen en innovació, nous productes i processos, i assumeixen pèrdues inicials per desenvolupar noves línies de negoci. Es destaca el cas de càrniques que tanquen el cicle de producció i aprofitament.
Es detalla com algunes empreses càrniques aprofiten integralment el porc: carn, sang per a productes alimentaris i adobs, subproductes convertits en fertilitzants. S’explica que abans els purins es portaven en camions a Lleida, mentre que ara moltes empreses han implantat sistemes propis de tractament per extreure’n aigua i generar adobs, reduint transport i tancant el cercle.
Es conclou el bloc porcí comentant que, de moment, les comarques gironines queden fora de les zones amb restriccions per PPA, i es pot seguir exportant, especialment a la Xina. Es confia que el brot de Collserola resti limitat a fauna salvatge (porc senglar) i no arribi a les granges, però es reconeix la incertesa. El programa es tanca agraint la participació dels tertulians i anunciant la propera tertúlia.
Context general de l’episodi
Tertúlia centrada en polítiques municipals de Girona, amb èmfasi en tres grans eixos:
- Memòria democràtica i canvi de noms de carrers (cas plaça Poeta Marquina / plaça del Carril)
- Gestió de residus i sistema de contenidors intel·ligents amb targeta
- Pressió demogràfica, habitatge, immigració i sensació d’inseguretat
1. El debat sobre la plaça Poeta Marquina / plaça del Carril
1.1. Resultat de la consulta i inèrcia del nom
- Es comenta la consulta veïnal sobre canviar el nom de plaça Poeta Marquina a plaça del Carril.
- El “no al canvi” guanya amb baixa participació, i un tertulià ho interpreta com una victòria per inèrcia: la gent manté el nom al qual està acostumada.
- Es distingeix entre veïns directes de la plaça (que podien votar) i veïns molt propers (que no).
“Ha guanyat que continuï plaça del Carril per inèrcia... més que no pas per una qüestió ideològica”
1.2. Impacte pràctic del canvi de nom
- S’argumenta que la plaça té molts veïns, despatxos i societats domiciliades, i canviar el nom implicaria:
- Canvis en domicilis fiscals i estatuts socials - Possibles problemes amb Hisenda i notificacions oficials
- Es menciona que l’Ajuntament admetria una doble denominació temporal a les bases de dades, però es tem el moment en què això deixi de ser així.
1.3. Llei de memòria democràtica i nomenclàtor
- Tot i respectar el resultat de la consulta, es recorda que la decisió final depèn de la comissió del nomenclàtor i de la llei de memòria democràtica, que podria acabar imposant el canvi.
- Es debat si Poeta Marquina és una figura prou vinculada al franquisme com per justificar el canvi:
- Se’l qualifica de poeta mediocre que va flirtejar amb l’anarquisme i després va fer un gir ideològic. - Es defensa que no és un símbol franquista destacat.
1.4. Reinterpretar la memòria i altres casos de carrers
- Es defensa que cada generació té dret a revisar la història i l’espai públic.
- S’apunta que el nomenclàtor de Girona té noms que alguns tertulians voldrien retirar (p. ex. Isabel la Catòlica), i d’altres que caldria incorporar (p. ex. Salvador Papasseit – mencionat com Salvar Papa Sey en la conversa).
- Es recorda una proposta de canviar carrer Isabel la Catòlica per carrer Anna Frank.
“Qualsevol política de memòria és una política en realitat de present i de projecte de futur”
- Un altre tertulià és més prudent: si no hi ha clam popular, és millor “no remenar allò que no està massa remogut”.
2. Escombraries, contenidors i control social
2.1. Fracàs del sistema actual de residus
- Es fa una crítica dura al model de contenidors intel·ligents amb targeta:
- Es parla de “turisme d’escombraries”: veïns de barris propers (Santa Eugènia, Salt, Vilablareix) van a abocar on encara és fàcil. - Es denuncia que el sistema anterior (un contenidor per fracció, obert) funcionava millor i afavoria més el reciclatge.
“Els cotxes tenen quatre rodes... posant-li sis o set rodes no funcionarà millor; amb les escombraries ha passat el mateix”
- S’explica que a partir de gener es preveu un retorn parcial al model anterior, amb:
- Més contenidors, un per cada fracció - Mantenint l’ús de targeta per obrir-los
2.2. Big Data, targetes i pagament per volum
- Es debat sobre el Big Data aplicat als residus:
- L’Ajuntament sap qui i quan baixa escombraries. - Es preveu bonificació a qui faci “bé” el reciclatge i penalització a qui ho faci “malament”.
- Un tertulià critica que es pagui per volum de residu:
- Famílies nombroses acaben pagant més que persones o parelles sense fills. - Ho qualifica d’impost discriminatori contra qui té més fills i, sovint, menys renda per càpita.
2.3. Control social i “crèdit social” a l’estil xinès
- Es planteja una reflexió filosòfica sobre el control social:
- Comparació amb el crèdit social xinès, on el comportament cívic suma o resta punts. - Por a un determinisme d’algoritmes combinat amb intel·ligència artificial que jutgi les persones per dades massives.
“Ens podem caure en un determinisme absurd i opressiu si jutgem la gent pels conjunts de dades i no pels fets concrets”
- Es reconeix que tots estem ja molt controlats (targetes bancàries, mòbils, Hisenda), però es reclama:
- Més pedagogia i menys imposició sobtada - Introduir canvis de manera escalonada i participada
2.4. Porta a porta i conscienciació ciutadana
- Es valora positivament el porta a porta als barris on s’aplica (excepte algun cas inicial com Montjuïc).
- Es defensa que cal:
- Més col·laboració ciutadana - Incentius més que no pas només sancions - Educació des de les escoles i famílies sobre reciclatge i reducció de residus
- Es critica la societat de consum que genera molt rebuig: envasos de plàstic, tetrabrics, productes sobreenvasats, etc.
3. Brutor a la ciutat i gestió de l’espai públic
3.1. Girona està més bruta
- S’afirma amb contundència que Girona està més bruta que fa uns anys:
- Papereres i contenidors desbordats - Menys presència visible de personal de neteja al carrer
- Es compara amb Logronyo, on a primera hora del matí es veien molts operaris netejant carrers i recollint residus.
“Si jo veig papers a terra, tiraré un paper a terra; si no en veig, potser fins i tot el recolliré”
3.2. Efecte finestra trencada i responsabilitat ciutadana
- Es cita implícitament la teoria de les finestres trencades: la degradació visual convida a més incivisme.
- Es descriu el cas del solar de Maixirgo convertit en abocador: si no s’actua de seguida, l’efecte “ja que hi és, hi aboco també” s’estén.
- Es remarquen casos de veïns que recullen voluntàriament brutícia del carrer, però es qüestiona si això hauria de recaure en el ciutadà quan ja paga impostos.
3.3. Més vigilància i reacció ràpida
- Es reclama:
- Més vigilància municipal per detectar punts bruts i avisar l’empresa de neteja - Reacció immediata per evitar que un petit abocament esdevingui un abocador massiu
- Es parla també de rates visibles en zones de contenidors, com a efecte de bosses i deixalles acumulades.
4. Creixement demogràfic, habitatge i pressió sobre serveis
4.1. Explosió de població a Girona i Catalunya
- Es calcula que a Girona ciutat hi ha:
- Uns 100.000 habitants oficials, però - Entre 120.000 i 140.000 persones reals, segons línies de telèfon i ús real de serveis
- S’assenyala que:
- A Catalunya, en 3 anys, s’han afegit uns 800.000 habitants (prop d’un 10%). - Des de l’any 2000, la població ha crescut al voltant d’un 27–30%.
“Tenim molta més gent però amb els mateixos serveis públics de fa 20 anys”
- Es critica que infraestructures com el ferrocarril pràcticament no han crescut (si es descompta l’AVE) en dècades.
4.2. Empadronaments i ciutat universitària
- Es comenta que l’Ajuntament està posant ordre en els empadronaments:
- Pisos amb molta gent empadronada que ja no hi viu - Pisos on hi ha més residents dels que consten oficialment
- Girona és ciutat universitària i turística, fet que incrementa encara més la pressió real sobre la ciutat.
4.3. Habitatge i expulsió de joves
- S’incideix que la tensió demogràfica esclata sobretot en el mercat de l’habitatge.
- Es descriu una paradoxa:
- Joves locals que marxen a fora per motius econòmics - Estrangers amb alta capacitat adquisitiva (expats) que venen a viure a Girona, treballant a distància i distorsionant el mercat immobiliari.
“Girona és cara; els sous aquí no són els sous de fora”
- Es matisa que hi ha dos perfils d’immigració diferents: treballadors precaris (càrniques, repartiment, taxi...) i expats de renda alta.
4.4. Canvi demogràfic i baixa natalitat
- Es constata que:
- La població autòctona disminueix i té pocs fills. - La població forana augmenta, sovint amb més natalitat.
- Es vincula això a tendències europees: envelliment, baixa natalitat i fluxos migratoris creixents des d’Àfrica.
5. Immigració, mercat laboral i extrema dreta
5.1. Dependència econòmica de la immigració
- Es posa l’exemple de les càrniques gironines: una gran part de la seva mà d’obra és immigrant (Est d’Europa, Àfrica, etc.).
- Es denuncia la hipocresia de cert discurs polític:
- D’una banda, empreses que depenen d’aquesta mà d’obra barata i dura. - De l’altra, discursos que acusen aquests treballadors d’“anar a robar la feina” a la població local.
“A veure qui és que vol fer aquesta feina als escorxadors?”
5.2. Polítiques migratòries i límits reals
- Es comenta el cas dels governs d’Europa central (grup de Visegrad) que han aplicat polítiques molt restrictives i mantenen baixos percentatges d’immigració.
- Es recorda que l’extrema dreta creix electoralment prometent controlar la immigració, però sovint no compleix el que promet quan governa (casos d’Itàlia, Regne Unit, EUA).
5.3. Campaments, dret d’asil i efecte crida
- Es parla del campament improvisat de joves migrants a Girona (zona d’estació/ADIF), relacionat amb:
- Trànsit de nois africans que busquen pas cap a Europa - Dificultat legal: manca de documents, nacionalitat incerta
- Es discuteix com actuar sense generar efecte crida però evitant imatges degradades i inseguretat.
5.4. Risc polític: creixement de l’extrema dreta
- Es preveu que a les eleccions municipals pot haver-hi un “terratremol” electoral per la combinació de:
- Sensació d’inseguretat - Malestar amb la immigració i l’habitatge - Narratives simplistes a xarxes socials
- Es menciona explícitament Aliança Catalana com a formació que pot capitalitzar aquest ressentiment, encara que es dubta de la seva capacitat de govern.
6. Inseguretat, ocupacions i percepció social
6.1. Delictes reals vs sensació d’inseguretat
- Es reconeix que hi ha delinqüència real:
- Apunyalaments, atracaments violents. - Agressions que arriben als CAPs i al sistema sanitari.
- Però s’insisteix que la percepció pot amplificar-se per xarxes socials i relats exagerats.
“La sensació d’inseguretat té tantes conseqüències com la inseguretat mateixa”
6.2. Xarxes socials vs autoritats públiques
- Es contrasta la confiança en les autoritats amb la influència de xarxes socials:
- Les xarxes creen bombolles que confirmen prejudicis. - La gent jove creu més un compte d’Instagram que dades oficials.
- Es veu necessari:
- Millors comunicadors digitals (bons instagramers, youtubers) - Polítiques públiques ràpides i visibles per tallar el malestar abans que escali.
6.3. Ocupacions i edificis conflictusos
- Es posa l’exemple de l’edifici ocupat al carrer Tomàs Mieres, a tocar d’habitatges normals:
- Intercanvis de paquets per finestres, cordills, discussions al carrer - Sensació d’inseguretat i mala imatge de barri
- Es destaca que, tot i que els delictes greus no sempre són molts, la sensació i la imatge són molt poderoses.
- Es comenta que l’enderroc de l’edifici ocupat està previst a curt termini, a l’espera de permisos d’Adif.
6.4. Actuació immediata com a clau
- Es recorden èpoques anteriors on l’Ajuntament actuava de manera gairebé instantània davant nous focus de conflicte (venedors a semàfors, etc.).
- Es reclama tornar a aquesta immediatesa per evitar que problemes puntuals esdevinguin estructurals.
7. Economia del porc, PPA i crítica al model productiu
7.1. Monoconreu porcí i riscos (PPA)
- A la part final, es parla del sector porcí català:
- Es destaca la situació de PPA (Pesta Porcina Africana) a Collserola. - De moment no hi ha afectació a granges de les comarques de Girona ni restriccions a l’exportació.
- Es critica que Catalunya (i especialment algunes zones) sigui gairebé un monoconreu porcí:
- Al voltant de 8 milions de porcs. - Es considera una temeritat econòmica apostar-ho tot a un sol sector.
7.2. Empresariat: mandrós o innovador?
- Un tertulià acusa part de l’empresariat de ser “mandrós” i anar al diners fàcils.
- Un altre ho rebateix amb força, des de l’experiència professional amb empreses càrniques:
- Inversió en innovació i tancament de cicles: aprofitament integral del porc. - Reciclatge de purins, tractament d’aigües, producció d’adobs a partir de subproductes.
“El sector està tancant el cercle: ho maten, n’aprofiten tot, en fan adob, ho exporten; hi ha innovació i ganes de fer-ho millor”
7.3. Dependència de mercats exteriors
- Es destaca que la Xina és un mercat clau per a l’exportació de carn porcina.
- Es mostra preocupació sobre què passaria si la PPA o altres crisis sanitàries s’estenguessin i tanquessin mercats.
8. Fil conductor de la tertúlia
Tot i els canvis de tema, l’episodi té un fil comú molt clar:
- Com gestionar una ciutat que creix ràpid amb serveis pensats per una altra escala.
- Com equilibrar drets, memòria, control i llibertat individual (noms de carrers, targetes de residus, dades, seguretat).
- Com evitar que el malestar social i la percepció d’abandonament acabin alimentant respostes polítiques extremes i simplistes.
En resum, és una mirada crítica però matisada sobre com es governa Girona avui: des dels noms de les places fins a les bosses d’escombraries i els porcs que exportem.