La tertúlia de Girona FM

Resum general

L’episodi de La tertúlia de Girona FM reuneix Emèlia Barbero, Joan Miró i Pere Albertí per reflexionar sobre:

• Els 50 anys de la mort de Franco i la memòria del franquisme
• L’auge de l’extrema dreta i el malestar social, especialment entre el jovent
• El paper de les xarxes socials, la desinformació i el periodisme
• La immigració, la inseguretat i el “bonisme” de l’esquerra
• La lluita contra els matrimonis forçats a través de l’associació Valentes i Acompanyades
• La protecció dels camins públics a les Gavarres
• La cultura a Girona, amb una menció especial al cinema Truffaut (Trifó) i al Modern

L’estil de la conversa és proper, amb records personals, anècdotes històriques i una mirada crítica al present. El fil conductor és com les experiències del passat (dictadura, transició, lluites socials) dialoguen amb els reptes actuals (feixisme, xarxes, migracions, drets de les dones).

1. Introducció: fred, tardor i paisatge gironí

Observant el temps i el territori

• Es comenta el descens de les temperatures i la sensació de fred pels qui surten d’hora a caminar.

• En Pere Albertí descriu les Gavarres i la vall de Sant Daniel com un paisatge espectacular de colors de tardor:

“Tenim aquí a 50 metres coses que són essencialment maques.”

• Es recorden espais naturals concrets:

- Zona de la Font del Ferro, amb un saltant d’aigua espectacular els dies de pluja - Entorn de Germans Sàbat i camins cap a la Vall de Llémena

• S’insisteix que molts veïns no coneixen prou els panorames i boscos de les Gavarres, tot i tenir-los molt a prop.

2. 50 anys de la mort de Franco: por, esperança i memòria

Records personals del 20 de novembre de 1975

• El debat s’obre preguntant: “Quina por: pel que vam deixar enrere o pel que ve?”

• Els tertulians comparteixen records molt vivencials del dia de la mort de Franco:

- Emèlia Barbero explica que el seu exmarit, militar de la Unió Militar Democràtica (UMD), era a la presó de Figueres. A casa es va viure una barreja d’alegria per la mort del dictador i por per possibles venjances o “salvatjades” contra els presos polítics. - Un altre tertulià recorda que era a l’Autònoma, l’alegria del moment i la consulta a Ràdio Pirenaica per confirmar la notícia. - En Joan Miró relata com va saber la notícia a Girona i la reacció dels alumnes al Col·legi Universitari. - El conductor explica la seva vivència als 18 anys, treballant a Ràdio Girona, preocupat per comprar-se un abric i per saber si obririen la discoteca Màquina després dels tres dies de dol.

Por, repressió i transició accelerada

• Es destaca que el sentiment dominant no era només l’esperança sinó sobretot la por:

- Por a la repressió residual (presos polítics, judicis, venjances) - Por a la violència de l’extrema dreta (Montejurra, assassinats en manifestacions, “trets a l’aire” que mataven estudiants)

• Es recorda la Marxa de la Llibertat (1976) i les seves dificultats (intervenció immediata de la Guàrdia Civil).

• Es repassa ràpidament la cronologia de la Transició:

- 1975: mort de Franco - 1976: Arias Navarro destituït, Adolfo Suárez impulsa la Llei per a la Reforma Política - 1977: legalització del PCE (Dissabte de Glòria) i primeres eleccions del 15 de juny

Idea clau: “El país estava més avançat que els dirigents.”

Continuïtats del franquisme i ultra dreta actual

• Es critica que no s’hagi explicat prou bé què va significar el franquisme, especialment a la gent jove.

• Es denuncia el discurs de figures com Jiménez Losantos, que blanquegen Franco (exaltant beques, ordre, etc.) i presenten l’actual govern com a motiu de vergonya.

• Es constata que:

- L’ultradreta mai no ha marxat, només s’havia amagat. - Ara ha perdut la vergonya i torna amb manifestacions, càntics del Cara al sol i símbols feixistes. - Durant la Transició hi havia grups violents com els guerrilleros de Cristo Rey també a Girona.

3. Jovent, extrema dreta i desencís

De la il·lusió de la Transició al desànim actual

• Es compara l’època 1975–1977 amb l’actual:

- Abans: por però també il·lusió i objectius clars (llibertat, democràcia, drets). - Ara: un ambient més fred, ambigu, sense grans il·lusions compartides.

• En Pere es pregunta si “va valdre la pena” el sacrifici personal i polític d’aquells anys, davant el retorn de l’extrema dreta a tot Europa.

“Totes aquestes hores dedicades, deixant de banda la família i els amics… ara veus això i et desmoralitzes.”

Condicions materials del jovent

• S’assenyala que els joves avui:

- Ho tenen molt difícil en habitatge, estabilitat laboral i futur. - Han perdut confiança en la política tradicional.

• Un tertulià recorda que, quan va acabar el servei militar, trobar feina era fàcil (crides de diversos instituts). Avui la precarietat i el cost de vida alimenten la frustració.

Per què part del jovent gira cap a l’ultradreta?

• Es debaten diverses hipòtesis:

- Reacció contra l’autoritarisme percebut a l’esquerra: límits, discurs moral, correcció política. Alguns joves veuen més “llibertat” en la transgressió d’aquest marc, encara que sigui cap a posicions autoritàries.

- Voler portar la contrària al poder establert: si l’ecologisme i els valors progressistes són “oficials”, el contrari (anti-ecologisme, discursos d’odi) passa a ser la nova forma de “rebeldia”.

- Desconnexió amb la memòria històrica: sense referents clars dels horrors del feixisme, la simbologia i la retòrica ultra es banalitzen.

• Es menciona l’auge de formacions com “Se acabó la fiesta” al Parlament Europeu, o de Aliança Catalana a Catalunya, interpretats com a símptoma de malestar profund i de discursos antiimmigració cada cop més normalitzats.

Idea clau: l’elecció d’opcions autoritàries no és “innòcua”. Té conseqüències reals en convivència, drets i qualitat democràtica.

4. Xarxes socials, desinformació i crisi del periodisme

Xafarderia amplificada i perfils radicals

• Es fa un paral·lel entre la xafarderia tradicional de poble i les xarxes socials:

- Abans: xafarderies entre 3 o 4 persones; ara, viralitat entre milers. - Abans: el veí tafaner també era qui avisava si algú no sortia de casa.

• Ara, les xarxes es converteixen en:

- Un espai d’expansió de rumors i mentides (bulos) - Un escenari on, sota anonimat, molta gent insulta i difama.

• Es denuncia la presència de perfils massius que alimenten la por i la negativitat (inseguretat, brutícia, etc.) projectant una imatge exagerada i distorsionada de ciutats com Girona.

Clicbait i economia de l’atenció

• En Joan Miró comenta que, esmorzant, mira notícies a l’ordinador i cau en titulars pescaclics, sovint en forma de pregunta.

“Entres a la notícia i no t’explica res; l’objectiu és que hi passis temps per monetitzar anuncis.”

• Es reconeix que els algoritmes prioritzen allò escandalós, reforçant la sensació de catàstrofe permanent.

Fake news, tertulians i codi deontològic

• Es critica que alguns periodistes i mitjans facin de caixa de ressonància de notícies falses, especialment en temes com el procés català.

• Es recorda el codi deontològic del Col·legi de Periodistes, actualitzat recentment, però:

- No té força sancionadora real. - Molts opinadors ni tan sols són periodistes i no se’n senten vinculats.

• Es posa l’exemple de casos com:

- Falsejaments sobre Xavier Trias, Pasqual Maragall o Artur Mas - Mitjans que inventen “fets” i després construeixen interpretacions damunt mentides.

“Abans, com a mínim, hi havia una certa idea compartida: els fets són sagrats, les opinions són lliures. Ara ni això.”

El paper de les xarxes en el negacionisme i la pseudociència

• Es critica la difusió d’idees com:

- Negacionisme del canvi climàtic per part de persones sense formació científica - Terraplanisme i altres teories conspiratives - Pseudoremeis contra el càncer o altres malalties

• Es recorda el risc de discutir amb negacionistes a xarxes: baixes al seu nivell i hi acabes perdent.

5. Immigració, inseguretat, transparència i “bonisme”

Silencis, bonisme i reacció ultra

• Es critica la tendència d’una part de l’esquerra al “bonisme”:

- Evitar temes incòmodes com la delinqüència, la inseguretat o problemes de convivència vinculats a la immigració. - Pensar que no parlar-ne evitària racisme i estigma.

• Resultado: es deixa el camp lliure a l’extrema dreta perquè monopolitzi el discurs sobre immigració i seguretat, sovint amb mentides.

Dades i desigualtat social

• Es comenta l’article de Joan Vall Clara sobre el País Basc:

- 14% de població immigrada - Més del 60% de la població penitenciària és estrangera

• Es defensa que:

- Cal no amagar les dades, sinó explicar-les bé. - La delinqüència s’associa molt sovint a pobresa, exclusió i condicions socials, no pas a la “nacionalitat” per si mateixa.

“La immigració comporta problemes de gestió i convivència, però sobretot posa de manifest que no s’han ampliat prou recursos en habitatge, educació i sanitat.”

Bulos quotidians i desmentiments que cansen

• Es comenten rumors típics:

- “Les dones immigrants omplen el carro al súper i no paguen.” - “Les ajudes són totes per a ells.”

• Emèlia Barbero explica que, com a regidora, convidava la gent a anar plegats al supermercat a comprovar-ho; ningú s’hi volia prestar.

“Cansa molt haver de desmuntar una mentida una vegada i una altra.”

Transparència i límits

• Es critica que:

- De vegades no es facin públics determinats números (per exemple, sobre joves migrants en campaments com el del parc Central) per por d’estigmatitzar col·lectius. - Cada nova llei de transparència acaba essent més burocràcia que no pas claredat real.

• Alhora s’insisteix que:

- Les víctimes sempre s’han de protegir. - Però els fets s’han d’explicar si es vol evitar que la rumorologia ho ocupi tot.

6. Matrimonis forçats: la feina de Valentes i Acompanyades

De la invisibilitat a l’agenda pública

• El conductor enllaça el debat sobre transparència amb el tema dels matrimonis forçats, subratllant que no formen part de cap “cultura respectable” sinó d’una vulneració de drets humans.

• L’associació Valentes i Acompanyades, presidida per Emèlia Barbero i amb Carme Vinyoles com a pal de paller, treballa per:

- Sensibilitzar: explicar que els matrimonis forçats també passen a Catalunya, no només “a l’Àfrica” o al Pakistan. - Prevenir: detectar casos potencials abans que es consumeixin. - Actuar: oferir un abordatge integral a les noies que decideixen oposar-s’hi.

Campanya amb ajuntaments: municipis lliures de matrimonis forçats

• Es prepara un acte per presentar oficialment la campanya perquè els ajuntaments es declarin “lliures de matrimonis forçats” i, sobretot, hi destinin recursos reals.

• 22 ajuntaments entre Girona i Barcelona ja han subscrit la moció, amb l’objectiu que la iniciativa s’estengui a tot el país.

• Es remarca que no n’hi ha prou amb el titular: cal que regidories, serveis socials i escoles treballin coordinadament.

Com es detecten els casos?

• És una violència molt amagada, dins del si familiar, sovint tabú i poc visible.

• Els principals agents de detecció són:

- Escoles i instituts (canvis bruscos de conducta, viatges “estranys” al país d’origen, desaparicions temporals) - Universitat (cas d’una noia de la UdG que es va confiar a una professora) - Serveis socials municipals - Serveis sanitaris

• També es vigilen especialment els viatges de vacances de nenes i adolescents als països d’origen, on poden ser casades o compromeses.

El cost emocional de ser “valentes”

• Les noies que rebutgen un matrimoni forçat sovint han de trencar amb la família i la comunitat.

“Imagina’t amb 18 anys haver de dir: deixo els pares, els amics, el barri, amb una bossa i començo de zero.”

• L’associació els ofereix:

- Habitatge - Alimentació i sanitat - Suport per a estudis i matrícula - Acompanyament jurídic i documental - Atenció psicològica i emocional

• Es subratlla que:

- No sempre hi ha violència física, però sí pressió psicològica extrema. - Les mares poden ser alhora víctimes i agents: sovint creuen que el matrimoni forçat “és el millor” per a la filla i són responsables de preservar l’“honor” familiar. - Per això s’ha passat de demanar simplement “denúncia” a entendre que denunciar els pares pot ser impossible emocionalment; calen altres circuits de protecció.

Risc extrem i necessitat de xarxa

• Es recorden casos tràgics com el de les dues germanes de Terrassa assassinades després d’intentar escapar d’un matrimoni forçat.

• Es destaca que sense una xarxa sòlida de complicitats (ajuntaments, escoles, Mossos, serveis socials, entitats) serà impossible combatre aquesta violència.

• Es mencionen activitats concretes:

- Dijous: acte a Girona Voluntària, diàleg entre Pere Parramón (subdelegat del govern) i Carme Vinyoles. - Dia 25: inauguració d’una exposició fotogràfica d’Antoni Tudela a l’ADAC, que reflecteix visualment el procés emocional de les noies (por, decisió, patiment, alegria).

7. Defensa dels camins públics i patrimoni natural

Inventari de camins a Girona

• En Pere Albertí celebra l’aprovació de l’inventari de camins de la ciutat de Girona, però es mostra molest per les crítiques de qui ho considera una futilesa.

• Argumenta que és fonamental:

- Perquè, des de la pandèmia, s’han anat tancant camins històrics a les Gavarres per part de nous propietaris. - Per preservar el dret de pas i el dret de gaudir de la natura.

“Per preservar s’ha de conèixer, i per conèixer s’ha d’inventariar.”

• Es posa l’exemple de Sant Gregori / Sarrià / Sant Julià de Ramis / Salt (entorn de les Gavarres) i de l’experiència de Salrà explicada per Jaume Bosacoma: sense inventari, l’ajuntament tenia més dificultats per oposar-se a la privatització de camins.

• Es reconeix que hi pot haver litigis judicials, però l’inventari és una bona base per defensar el patrimoni col·lectiu.

8. Cultura i cinema: 25 anys del Truffaut al Modern

Cinema d’autor a Girona

• A la part final, l’Arnau recorda que fa 25 anys que els crítics cinematogràfics de Girona van impulsar el Cinema Truffaut (Trifó).

• Es repassa breument la seva trajectòria:

- Va néixer al Modern. - Durant les obres del Modern, es va traslladar als cinemes Venice Plaça. - Actualment torna a tenir dues sales al Modern.

• Se subratlla que el Truffaut permet:

- Veure cinema d’autor i versió original a Girona. - Mantenir una oferta cultural diferent i de qualitat.

“És un luxe per Girona.”

9. Tancament

• El conductor resumeix que la tertúlia ha passat:

- De Franco al Truffaut - Dels camins inventariats a les Valentes i Acompanyades

• Es dona les gràcies a:

- Emèlia Barbero, Joan Miró i Pere Albertí - Es fa una menció especial a Carme Vinyoles per la seva tasca a Valentes i Acompanyades.

• Es clou l’espai anunciant que l’endemà hi haurà una nova tertúlia.