Memòria de guerra, dones i neteja a Girona

S'espera aguantar-me i riuré mirant al cel, cridant des de lluny. No n'hi ha prou que la música no pari mai. I no me'n si ha venit com el temps m'atrapa. No hi ha manera i tot segueix igual, tot tan diferent. Vindré sense pensar el dia que pensis que em necessites i et trobaré a faltar quan et falti somiar. Només vull cantar que estic encantat d'estar al teu costat. Només vull cantar, que estic encantat d'estar al teu costat. Només vull cantar, que estic encantat d'estar al teu costat. Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona Girona FM Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la Ràdio de la Ciutat. Bon dia, entrem en Temps de Tertúlia, Girona FM, com passen 7 minuts de les 10 del matí d'aquest 10 de gener, dilluns, anem encarant, de febrer anem encarant, gràcies Arnau, molt amable. Això de fer-se gran és un autèntic problema, que et confons de més d'una manera notòria i clara com s'ha vist ara mateix. Però no parlarem de si és mes de gener o de febrer, perquè, de fet, alguns deien que se'ls hauria fet molt llarg, que el gener passa curt, perquè sempre és el mes més curt de l'any. Però passen coses, i passen coses a la ciutat amb les que en volem parlar amb les tres persones que ens acompanyen el dia d'avui aquí, als estudis del carrer Balmes de Girona. Senyor Jean-Marie Foralleras, molt bon dia. Bon dia, molt bon dia. Què tal? No parlarem... No parlarem d'això dels mesos ni dels forats intel·lectuals del presentador, diguéssim, no? No intel·lectuals, mentals, diguéssim, no? Forats. A confondre un mes. Forats els tenim tots, eh? I aquest és el gran vantatge. Vuits, volia dir, vuits. Ah, vuits, vuit. No, no, no, ja... És el que toca a determinada edat. Ara parlàvem que... alguns d'aquesta taula, diguem-ne, ja comencem a tenir una edat, diguem-ne, proverbial. Correcte. Cosa que aprovecta, cosa que no és exactament el que li passa a la senyora, a la senyoreta Gemma Busquets. Com estàs? Molt bon dia. Molt bon dia. Ens trenques la mitjana d'edat, diguem-ne, per molt i afortunadament. Sí. Què tal, com estàs? Bé, bé, molt bé. El llibre funciona? Bé, bé, bé. Com va tirant? El llibre aprofita per dir-ho. Faig una falca, mos que faci una falca. Això és el que em fa, no? Ja m'ho permets que digui fa, no? I tant. Saps fer en aquests moments. Aquestes coses s'han d'aprofitar sempre. Això sí que en sé, és veritat. Com va rebre el llibre? Que ara ja fa algun mes, no? Mira, el vam presentar l'11 de desembre a l'Ajuntament de Girona. Farem una presentació el 18 de març a Banyola. A Banyola, es m'han dit que vegin importants. Aquí el senyor Funelleres s'ha ofert, perquè va ser el meu primer lector del manuscrit. Jo vaig ser un lector, no sé si el primer. Sí, va ser el primer lector i res, i continuant. Fixa't una cosa, no has dit el títol del llibre. Ah, Matriusca sota les bombes. Regidores republicanes entre la guerra i l'exili. Ara, deixa'm de fer a mi la Falca també, perquè realment és un llibre que més enllà de la investigació històrica hi entra la pròpia figura de la investigadora, de la recercadora, de la Gemma. I això s'acaba convertint en un llibre que és alhora una recerca històrica sobre l'exili de l'any 39, de les regidores que havien sigut de Girona i el segon torn, i després també, en certa manera, una mena d'investigació, de periple vital, no? Déu, gent massa. D'un tema que ara fa 86 anys estàvem visquent, perquè va ser el 4 de febrer, que les tropes... feixistes de Franco van entrar a la ciutat de Girona i per tant estàvem ja en el ple per no dir la fase final del que vàrem conèixer com la retirada i la marxa de molta gent que diguem-ne que que de fet l'única que havia fet era ser regidor amb un ajuntament el 4 de febrer ja eren fora perfecte bé les ells expliquen hi ha un dietari en el qual diuen que hi ha un moment de fugida a el 4 de febrer és la data en què entren les tropes franquistes pel carrer de la Vareda però el moviment és els dies és la setmana abans quan cau Barcelona però més enllà del fet històric o d'aquest d'aquest moment era fer un retrat una mica col·lectiu d'aquestes dones no les que sempre tenim al camp quan pensem en la guerra quan es parla de l'Ajuntament de Girona i de la dona que va ser regidora sempre pensem en l'Antoni Arrué en canvi no sabíem, alguns no sabíem i gràcies al teu llibre hem descobert que n'hi va haver d'altres gent que els va canviar la vida per ser regidora uns dies O per posar-se això al capdavant, posar el seu nom al capdavant d'un paper oficial, en aquest cas de l'Ajuntament Republicà de Girona, això et marcava políticament, et assenyalava. Però més enllà d'aquest fet, era fer un retrat col·lectiu de les dones, d'aquestes dones militants, de base... i que per molta, per la historiografia oficial han sigut sempre les secundàries, no? Jo les volia donar aquest paper protagonista amb aquest llibre que bé, que presentem això, deixa'm tornar a fer la falca el 18 de març a Banyoles amb en Josep Maria Fonelleres Està molt bé. No havia parlat, però té la mateixa importància que la gent que ho havia fet fins ara. En Miquel Riera, periodista, que és la tercera pota d'aquesta tertulia i que estava escoltant les vicissituds d'aquest llibre que més o menys també coneix. Sí, també conec. També vaig tenir el plaer de llegir abans i realment... Des d'una investigació, la gent m'hi ha posat al cap i ha posat molta feina i, realment, és molt reixida. I sembla estrany que encara, tants anys després, aquest any o l'any que ve faran 90 anys de l'inici del Cop d'Estat i de l'inici de la Guerra Civil, I encara queden moltes llacunes, moltes coses per mirar i per investigar, no? I el cas d'aquestes regidores anònimes, per dir-ho d'una manera, entre cometes, n'és un. Com és, per exemple, i ara faré una falca, avui presentem també... A la 22, el llibre... No ho hagis preguntat, eh? Però està bé, està bé que ho fessis tu. No, perquè lliga, lliga absolutament amb el tema de la gent. Va dir, el llibre conyador del Premi Carles Roló d'Assaig, que és l'escritori de la seu d'en Salvador Sabrià, el presentem amb en Quim Nadal. i l'escritori de la Seu és justament una història també de la Guerra Civil, és la història de l'avi d'en Salvador, que era un senyor de la Seu d'Urgell, a qui els anarquistes maten al juliol del 36, enmig d'aquella voràgine de violència, A la Seun hi va haver moltes més morts que en molts altres llocs, no sé si pel seu fet de ser frontera o perquè hi va haver-hi vàrius elements de la FAI, de la CNTN allà, que van fer molts assassinats. I el curiós d'aquest home és que això ho investiga la Generalitat, que jo no ho sabia. És a dir, va haver-hi uns tribunals el mes d'abril de l'any següent, formats per la Generalitat, que van investigar els crims del 36. Abans, els fics de maig del 37, van passar aquests judicis? Sí, sí, sí. És al voltant d'aquell epa que després ho tapen, eh? I després ho deixen d'investigar perquè... perquè d'això és, però abans dels fets de maig i després dels fets de maig s'investiguen, hi ha uns tribunals que investiguen això, el que passa que no, per les pressions que hi ha de la CNT, dels altres... No, ho deia perquè a partir dels fets de maig la presència de la CNT i la FAI baixa moltíssim. Sí, sí. Ara no ho recordo exactament, jo diria que sí, però hi ha un moment que això s'atura i ho aturen finit a la mateixa gent del suc, eh? Vull dir que perquè no ens hem de tirar coses a sobre, etcètera. Home, se'n van tirar bastantes, eh? Etcètera, etcètera, sí. Bé, i aquest senyor, el curiós d'aquest cas és que aquest senyor no apareix mai al cadàver, tot i que obre en la fossa comuna, en aquesta fossa on hi ha 20 i escaig persones de la Seu d'Urgell, obren aquesta fossa, però en el cadàver d'aquest home no el troben mai. I a la família d'en Salvador sempre havia quedat una mica allò on està. I l'escritori aquest, que en Salvador té a casa seva, que el seu avi li havia regalat al seu pare, que és un escritori d'aquests antics, i a partir d'aquí... Com un acordeó. Sí, com un acordeó. I a partir d'aquí en Salvador Sabrià... ha investigat i va explicar la història d'aquest avi vull dir que és curiós perquè gairebé 90 anys després encara hi som encara anem publicant llibres vol dir que la ferida aquesta va ser tan monumental que no que no l'hem tancada i que no es tancarà perquè a més com que hi ha hagut Una part que durant molts anys no va a treballar-ho, això, i no es va, doncs s'ha hagut de fer feina després, no? Hi ha com un salgent nacional, penso, perquè algun lector del llibre m'ha escrit o m'ha... Certament. M'ha dit, la teva lectura de llibre m'ha fet pensar que vaig parlar molt poc amb el meu pare. ho va dir que va anar a argelers que va anar a la guerra és un clàssic Gemma a part del silenci jo crec que ara ens costa d'entendre perquè ja han passat 40 anys després però és veritat que hi ha tota una generació que durant 30 i escaig anys no parla de la guerra malgrat a casa meva, el meu pare, que va ser mobilitzat amb la lleve del Vivaró, i els va passar totes, eh? La batalla de l'Ebre, fet presoner, camp de concentració, i 4 anys de mil i no, és a dir, que va marxar amb 18 anys i va tornar amb 24, i aquesta cosa fa... Jo, per exemple, no havia sentit parlar mai a casa, jo crec que això passava amb moltes famílies, altres segurament no, però amb moltes famílies... Però fixa... Però fixa't que, per exemple, ara hi ha molts batxillers, molts treballs de recerca d'alumnes d'institut que focalitzen el seu treball en la història familiar, en la intrahistòria que potser els seus pares no han indagat. I això ho trobo... en aquest sentit com una baula molt bonica el fet que el net o el besnet vulgui recuperar la història d'un besavi o d'un familiar que el vincle que té és molt llunyà i penso que en aquests moments en què el feixisme o hi ha una puxança de l'extrema dret i sobretot amb aquestes generacions més joves que no han viscut o veuen la dictadura com una cosa com molt llunyana El fet d'indagar sobre la història familiar és un exercici, crec, molt interessant. En aquest sentit, i tu com a persona que has treballat també amb aquest tema, s'estan perdent ja, per no dir que s'ha perdut, la primera referència, no? La veu primera de la gent que ja té 100 anys, no? Home, sí. El testimoni directe no en queda i l'altre és això, el que puguis recopilar a través d'això de descendants, de cartes, de dietaris, de cosa escrita, no? Del que s'hagi quedat, però també penso que és molt important la memòria oral, no? El record, no? Bé, potser hi hagi això que deies abans dels fills que recorden, però és clar, és una generació que no en parlava. Que no en parlava i hi havia aquest silenci. Segurament la gent que havia tingut algun significat, deixeu-me dir així, o gent que diguem-ne que intercanviava cartes, ho pot tenir, però diguem-ne la gent normal que es va trobar que la van fotre allà, i molta d'aquesta gent va desaparèixer en un moment determinat. Vull dir, jo, per exemple, el camp que va estar el meu pare abans d'incorporar-se no he estat capaç de fer-ho perquè l'única que ho podia ser era una meva tia aquesta. tenia Alzheimer, perquè ell no en va parlar absolutament mai, per tant no sé no saps ni allà on va estar jo em pensava que estava a Miranda però vaig buscar els arxius i no va ser Miranda però en aquell moment després tenen sabentes que van anar a Santander a Bilbao he de dir que li va haver 50 jo tinc un llibre sobre els cans de concentració parlant d'una història d'un senyor de Tarruella que va estar i tal i allà ja et sap que hi ha llistats allà i si ho veus tu podem mirar l'altre és que per exemple tota la historiografia els historiadors, tot el tema del llistat dels republicans o de la gent que va anar als camps a França, Argelers, Agda no està no hi ha un arxiu que tu puguis consultar el teu familiar, no està unificat. I això està tot molt desperdigat. Pots consultar, per exemple, això no a Argelers, l'arxiu de Perpinyà està obert, però, per exemple, no hi ha una central. De la mateixa manera, a diferència del tema d'Auswitz o dels camps de concentració nazis, que està tot superdocumentat, el tema dels republicans a França, dels republicans espanyols a França, És una mica caòtic. És molt caòtic. Pots trobar una cosa a Vincents, una cosa a Perpinyà, els arxius departamentals, cada departament té el seu arxiu, allà pots trobar els llistats, algun llistat, no tot està digitalitzat. Vull dir que també això és una feina, un deure pendent, no? Tenir aquesta radiografia, aquest paisatge humà de l'èxode republicà a l'exili, no? Que no el tenim. Estructurat. Estructurat, sí. Però sí que hi ha hagut publicacions. Hi ha hagut publicacions, però no hi ha una base de dades, no? Que tu puguis recórrer feientment, no? Sí. Me'n puc refiar al 100% d'això, no? Fins i tot a nivell espanyol, per molt que puguis mirar els arxius de Salamanca, puguis consultar-ho, també és molt embolicat, no és gens fàcil, segurament es podria arribar a saber, mirant-ho bé, però és molt complicat, perquè també hi ha hagut una política d'opacitat aquí durant molt de temps. Bueno, la teva feina és pràcticament aquesta també, no? És anar gretant, gretant, gretant. I al final ho acabes descobrint. En memòria de les famílies, els papers... I és això, no? Ho acabes descobrint. És una cosa que jo també desconeixia i és un aprenentatge, no? La manera que vas descobrint o que vas... I quan estava fent aquesta recerca ja em vaig llegir un llibre que em va com de Patrick Modiano, que us el recomano, que és d'Ora Bruder, que ell fa com un relat, perquè es troba buscant a la premsa, a l'hemeroteca, està fent una recerca, i troba el nom d'una noia, que és als anys 40 a París, que és durant l'ocupació nazi, i es fixa perquè l'adreça... Aquest és un dels últims, eh? Sí, no recordo, és un llibre molt i molt petit, i ell es fixa en aquest nom, perquè l'adreça li és molt familiar, perquè ell... i tenia un vincle d'una xicota, no recordem bé, l'adreça li és molt familiar. I aquí comença a investigar qui és aquesta noia, per què la busquen, i va ser com... Bueno, no? En el moment que jo estava fent aquesta recerca vaig pensar, ostres, és un mètode, no?, allò a l'hora de... també d'escriure o de fer recerca de memòria, no? I bé, està molt bé, és un llibre molt petit, Però molt il·luminador en aquest sentit, no? Però aquesta sensació d'on haver fet la feina jo la tinc, eh? De no haver preguntat en els grans, de no haver preguntat a casa en el meu avi, en els dos meus avis... Tu tampoc ho havies fet això. Jo no vaig fer-ho i, per exemple... Una germana de la meva àvia, que era més jove que elles, estava casada amb un... que era de forneig de la selva i de caçar, una gent que van marxar els tres germans. Aquest senyor havia sigut sergent de l'exèrcit i eren exiliats i tot això. I venien cada estiu a casa, després a partir d'allà que van poder tornar. I no vaig parlar ni mai amb el tio Fonso, no? Aquest és un tema, perdona, és un tema curiós, que de sobretot un dia t'assabentes que tens un... no un tio, en aquest cas és un tio de la meva àvia, un tio a França, del que no havia sentit a parlar mai, i que havia marxat, i llavors preguntava, com se'n va anar, no, per feina, coses de feina. Jo sé que em havia sentit a parlar, jo sé que em havia sentit a parlar, i havia estat a casa seva, i amb la seva filla, que és una mica més gran que jo, tot i ser d'una altra generació, encara fa 3 o 4 anys la vaig trucar i li dic, Maria Clara, tens coses del teu pare? diu, no tinc res. És a dir, la sensació aquesta de no haver-hi parlat i no haver-hi interrogat, i per més inri, ara fa dos o tres anys també, un dia dinant amb la meva mare i les meves ties, ah sí, el tio Fonso i la tia Graviala anaven amb en Tarravelles i a la tia Graviala li feien un arròs. I què us dic que la tia Graviala i el tio Fonso anaven a Sant Martèn-le-Bó i la tia els cuinava un arròs en en Tarravelles. Sí, anaven en tan en tan i tal. Sí, sí, és... Caso amb l'olla, no? I te'n deixen anar una d'aquestes i un altre dia també. Sí, l'avi Genís i el tio Ramon van estar gelers. Només van estar-hi una setmana, però van estar gelers. I què vols dir que van estar gelers? No, no, és veritat. I la sensació de no... I jo ja tenia... Jo que ja feia de perivista, que les últimes vegades que vaig anar al teu Fons, ja tenia 20 i alguna cosa. Podria interessar, no? Però en aquell moment estaves per altres coses. És com un ser una obertura del punt, eh? Segurament, sí, sí. I em sap un greu terrible no haver-ho fet. Tot ens ha passat una miqueta. Jo ara, digui això, recordar, per exemple, que... Quan jo era petit, però ja grandet, també devia ser a finals dels... primers dels 70, bé, puc abans de morir Franco, o encara en Franco... A l'entrada a casa dels meus avis, a Banyoles, hi havia una pintada, feta amb pintura, diguéssim, que deia, los regulares saludan a Franco, o los regulares, no sé què, o viva Franco, no sé què. No la vaig veure esborrar mai. És a dir... No es devien ni atrevir a esborrar una cosa que era... íntima, que estava a dintre de... hi havia un passadís que donava l'espai de la porta, i allà a la plaça anava a donar el molí, diguéssim. Aquest lo regular és saludant a Franco, que el vaig veure de petit, també. I dius... Que fei? De baix per un terreny... Bueno, era molt petit en aquell moment, però després, com percebut, amb els meus oncles i podia haver preguntat que havien estat la batalla de l'Ebre a tots dos. Però dic que no és carapeta tancada, és... fa poc vaig dir que... que l'advocat Salelles ha presentat una defensa per intentar trobar o buscar el cos a la fosa comuna de la cementeria de Girona, penso que és, encara 8 persones d'aquella època, és a dir, són històries que encara es van moguent i... i que costen, no? Jo a la meva família hi ha un desaparegut que es deia com jo, es deia Miquel Riera, Miquel Riera Gou, és un noi que tenia 18 anys, era l'hereu del mas del meu besavi, però el meu avi era els petits, era un fill d'un germà del meu avi i aquest noi el van matar, el van ferir al front de Madrid se sap que el van ferir a l'estómac, però no se sap ni on està, ni... I això, al voltant de la família, sempre ha creat com un... com un buit, però d'altra banda tampoc s'ha investigat, no? És a dir, no hi ha ningú que hagi... de la banda dels meus cosins, ni ningú s'ha anat preocupant, ni ningú ha anat a Madrid, ni han mirat l'arxiu de Salamanca, perquè a més no hi estan abrats, són gent que són pagesos, vull dir... Què has de fer, no? Si el... En Miquel es va morir allà i ja està. El cas del meu avi, el meu avi patern, Josep Busquets, no sabem on està, està al front de València. L'única cosa que té el meu pare és un telegrama conforme l'invien a l'alcalde de Banyoles en aquell moment que era cosida el meu avi, en Llorenç Busquets, informant de la mort del meu avi en un bombardeig que hi ha hagut i està datat a Burriana és l'únic paper que té el meu pare i el meu pare sempre s'arrepenteix que la meva àvia li va dir de petit perquè clar, va tornar d'aquesta batalla diguéssim, va tornar un home de Banyoles que estava amb el meu avi i li va donar la cartera, la meva àvia i els objectes personals i la meva àvia sempre li deia al meu pare no vagis mai a parlar amb aquest home, no vagis mai a parlar amb aquest home clar, estem parlant d'un contorn de postguerra en un poble petit era l'home en qui havia de parlar, just Era un home amb qui havia de parlar, no? I el meu pare sempre s'han arrepentat de no haver-hi anat a parlar què li hagués explicat, no? En el cas d'aquest meu familiar sí que vam parlar amb altres soldats que el van veure ferit i quan estava investigant tot això que al meu pare li vaig explicar i tal... em diu, mira l'avi, busca, a veure... Jo vaig contactar molts de la memòria històrica de Castelló, els vaig passar tota la documentació, a veure què tenien... I em van com mig explicar que podia haver sigut el castell de Xivert, que hi va haver, i just coincidia amb les dates, que podia haver sigut allà, em van consultar a Vila, perquè clar... A Àvila hi ha els documents dels militars, a veure si hi havia un llistat de personal que havia anat al front aquest. Van venir a dir, diu, bueno, el cos, ja saps això, les guerres, després els recullen, no els recullen, allà hi van fer una urbanització, el van dir, allò es va excavar, ve a saber els cossos... Sí, sí, d'aquest lloc. i bé, i no sabem però bé, com a última mesura el meu pare el que ha fet ha sigut això ho fan molt bé els del Memorial Democràtic hi ha un banc d'ADN dels familiars que fan una això, no? Repullen ADN per si mai troben algú per si mai troben alguna cosa, doncs si mai hi ha algun acord, això s'ha fet molt a Mallorca, no?, a l'hora d'excavar les foses i tal, doncs si mai torna a haver-hi un acord a València per excavar foses allà, doncs... Em sembla estrany que quanta gent hi ha encara enterrada, que no s'ha desenterrat i que no s'ha... És que és acollonent, no? Milers i milers. Em sembla que és el segon país després de Camboya, no? Vull dir que aquest silenci persistent, aquesta idea de no vagis a parlar amb aquest home, és una cosa que ha marcat a la família i, bueno... Amb aquesta perspectiva de 90 anys és un sotrac molt bèstia, molt fort. Vull dir que és una cosa que ha afectat no la primera generació, sinó la segona, la tercera, i aquest no saber encara tot això que expliqueu dels vostres parents, dels vostres familiars, i tant i tanta gent, és una situació realment molt dramàtica. Hi ha coses que s'han estudiat aquest dia, en Josep Maria Morià, que parlava d'un fet del seu fill, ell va néixer a Mèxic de pares exiliats, tot el tema de l'exili, de un idol que s'ha estudiat... però el que segurament ha costat. En Josep Maria, el del Collegio de Jalisco. El del Collegio de Jalisco. Que té l'Anna Morià, diguéssim. Sí, l'Anna Morià era la seva tia. Sí, sí, sí. I ell, que és un home que encara ve molt per aquí, però que ell va néixer allà, ho tenen bastant documentat, i tot el tema dels mestres que van marxar amb el Salomar Marquès, ho han fet, però realment hi ha coses, diguem-ne com aquestes, no? Senzillament, bueno, hi va haver-hi famílies que van quedar absolutament absolutament partides i l'any que ve exacte faran 90 anys del cop d'estat el mes que ve d'aquí un mes farà 86 anys que acabarem de matar Carles Rahola ho dic perquè és un dels noms que durant 40 anys va desenvolupar però que després, gràcies a Presència i a l'Aragó i a molta altra gent, diguem-ne, es va recuperar, però penses, una vegada havia parlat encara amb una de les filles de Rova, allò que durant trenta i pico d'anys, a Girona hi havia gent que encara els girava la cara per el que diran. O hi ha un llibret, que això ara m'aniré, diguem-ne, en els llocs vitals d'en Josep Maria Funalleres, el llibret aquell que es va publicar per part de la Carmina Roure, la nena de Can Noret, explica històries d'aquest tipus, és a dir, explica unes històries molt gironines, no?, la de... La nena de Can Morat, diguem-ne, que era l'àvia de la dona que ara ha escrit aquesta història, però per exemple jo sabia que era Can Noret, però per exemple no sabia que l'Oreal del Mau es havia casat amb la nena. de Can Norat, i que Francesc Dalmau, que va ser alcalde de Palamós i diputat del Parlament per Esquerra Republicana, l'home que va estar en el desembarcament de Normandia, doncs venia d'aquí. I històries d'aquestes que bé, que no es van explicar en el seu moment, o com explica que, per exemple, Laura Dalmau tornat de l'exili. perquè la seva filla havia aconseguit salvar la vida a la fosca del director general de la Seguretat de l'Estat franquista i, en certa manera, els hi van arreglar les coses, no va tornar a sortir, es passava a visitar a casa, però no va tornar a sortir de casa quan va tornar a l'exili als anys 50, el metge, i sí, el senyor aquell, l'estàtua qual està davant de la Casa de Cultura de Girona, que són històries molt gironines que hi ha molta gent que no sap, eh? el meu avi no va anar mai més a un cafè mai més, el meu avi matern no va anar mai més a cap cafè des que durant la guerra un milicial va apuntar per haver defensat, ell va defensar el president Companys i l'altre li va dir, Genís, si tornes per l'AV d'en Companys et faré un tiro I el va apuntar des del bar, aquest, fins a casa seva, que estava a la cantonada, i a partir d'aquell dia no va anar mai més a cap bar. Vull dir que... I això encara el meu avi era dels que parlava, que deia... I el meu avi era encara dels que parlava. Ell es va morir 10 dies abans que en Franco diu, encara em moriré abans que aquell fill de la gran... I això ho deia, vull dir que era un home que en aquest sentit era d'això. I tornant a això del cas Rahola, jo estic preparant un article sobre una casa noble de Tarruella que es diu Can Negre, que havia sigut propietària d'en Palai Negre i Pastell, advocat de la Lliga, gran propietari rural de Castelló i de Tarruella... I veí de l'església de la Mercè de Girona. I veí de l'església de la Mercè, que va cedir el parc del carrer perquè el carrer Beatas es pugui perllongar fins a obrir la muralla, etcètera, etcètera. Doncs en Josep Benet, en el seu llibre Carles Rahola Fusellat, explica que dels pocs que van defensant en Rahola, que van sortint al judici a defensar en Rahola o que el van defensar, va ser en Palai Negre. Però tu mires el sumari del judici d'en Rola i en Palai Negre no surt per alloc. I després he estat parlant amb diversa gent, i finalment en Josep Clara em va dir, diu, Sant Maria és així, però dic, Sant Maria que va ser així, i que arran d'això, doncs, en negre, que el van tenir tancat durant dos o tres anys al Castellà de Sant Julià, i que després era amic del rol, efectivament, i que va estar treballant al Departament de Cultura, una mica com a càstig per ser de la Lliga, però no el van arribar a fusellar perquè l'haguessin pogut... hauríem pogut afonsellar tranquil·lament els de la CNT va haver-hi que va tenir una certa protecció després aquest home va voler hauria volgut tornar aquesta protecció en el Raola i no queda constància en el sumari del judici en Beneto deixa anar allà però que es veu que en Clara em va dir que li havia explicat la filla d'en Raola I a partir d'aquí, en Palai sí que manté una vida social i surt el municipal amb una cosa dels jocs florals, però vull dir que no va ser un home rellevant, no va ser un home del règim, perquè en certa manera el règim l'hauria... Era un home que jo l'havia tractat, era un home que era catalanista. Això els hi va passar a un... Era un tio de la Lliga, però era un tio catalanista. Però vull dir que hi ha foscors aquí, també. De la Lliga també, no? De la Lliga, recalda accidental, durant uns dies, el que va passar és que després, diguem-ne, els primers anys, va patir, diguem-ne, perquè tenia la pressió d'uns, i després, en l'època franquista, m'anava al matí d'un senyor que era catalanista, un senyor de dreta, és conservador, i va poder fer la seva vida, però va poder fer la seva vida al marge del que segurament hauria pogut ser. Un home de pes, un home polític, es va haver de dedicar a l'econòmic. I són gent que van recuperar les propietats, evidentment, perquè durant la guerra els van confiscar, la casa de Teruella, la casa de Castelló... I, salvant les distàncies, perquè qualsevol comparació seria ridícula, el que vam viure durant el procés t'adona una certa idea del que podia arribar a significar. Vull dir, tipus relacions personals, eh? Allò vam veure hi uns quants anys, que, bueno, ho tenim aquí a tocar, ens recordem tots, no? Que... Que et van ajuntar molt amb persones que potser no hauries dit mai, que en canvi te'n van allunyar d'altres que no sé què. Vull dir, la part més humana, més d'en Palai Negre que ajuda a Manraola, perquè potser ell l'havia ajudat abans. Aquest tipus de... encara me'n recordo el que havia dit... amb el cop del 23 que se va fer famós aquell aquell en Serrano de Forza Nueva que no sé si li havia dit a en Quim Nadal o havia dit a altra gent no sufres o no pateixis en Girona no va passar nada bueno, no és que finalment aquest tipus de coses estem acostumats a veure-ho a les pel·lícules, a les reportatges però estem parlant de persones és clar És aquella persona que et pot entrar en un bar i dir-te si tornes a parlar, perquè la tenia, la pistola. Exacte. I li podia fer el tiro. Acabes parlant d'això, justament, no? I les relacions humanes són, al final, no? És el... el que importa, amb això que deies abans m'has fet pensar grau, amb això que deies de Mèxic just ara fa poc, mira, aquest estiu em va contactar una besneta jo vaig escriure un petit article en el diari sobre una d'aquestes dones, no una de les matrioixques perquè clar, quan estires un fil, te'n surten moltes, no? Montmarquès una vegada em va dir, diu, això és com una cirera en agafes una i te'n surten tot i te'n surten tres o quatre I és una història d'una... és de l'abisbal, es diu Carme Veianguera, es va axiliar a Mèxic, i vaig escriure un petit article en el diari, era del PUM, i la basneta em va contactar via Twitter, que tot el que explicava de la seva basàvia no en tenia constància res, la família, de tot el que havia passat aquí durant la guerra, no? I que aquesta dona... A mi em va cridar l'atenció perquè tenia un fill i li havia posat de nom Amor. que tant podia ser de noi com de noi amor, no? I em va cridar l'atenció i per això vaig escriure aquest article. I la Besneta va venir aquest estiu de Mèxic a la Bisbal, va voler visitar una mica on era el poble dels seus besavis, I em deia això, diu, de tots els besnets que ha tingut la família, diu, jo soc l'única dona, no?, i em sento una mica com l'hereva de la Carme, no?, perquè durant la guerra aquesta dona s'encarregava de l'atenció als refugiats, dels nens, i és una mica la idea. Hi hauria dones que van tenir, dones i homes, però també, sobretot, dones que van tenir un paper molt actiu i que després, durant 40 anys, es van alimentar, diguem-ne... desapareix del dia a dia perquè les circumstàncies ho van emportar aquí però per exemple de la guerra tenim molt la imatge mitificada de la miliciana de la dona amb el fusell a l'espatlla de la Marina Ginestar i en canvi el que jo volia retratar eren les altres no les perquè aquestes imatges són molt boniques són una mica com de portada M'hauria sigut anònima, diguéssim, no? Sí, sí. Coincideix que hi ha aquella imatge... Sí, coincideix aquesta imatge de la Marina Ginestà, que aquesta imatge és mentida. És fabricada. És per una revista de la CNT. No, la Marina Ginesta és mecanògrafa a l'Hotel Colón, passa al fotògraf, que ara no em feu dir qui és, no me'n recordo, passa per allà, veu aquesta noia jo, va allà escrivint a màquina i diu, tu puja, anem a l'alterrat i agafa un fusell. A veure, això és una foto maquinada, no? La divulgima com... Com és, no? Que el fotoperiodisme té molt de mentida, no? I per mi... Sí, però ha passat... Ha passat a la història. Os recordo l'última, aquesta de les d'encampanyar, de les de la maleta vermella, no? Que n'hi ha algunes d'imatges... i ho expliquen, hi ha un documental d'en Plàcic García Planas i de l'Arnau González, que em sembla que són els dos que han investigat sobre el nom d'aquesta miliciana, que es diu Anita, que és una de les imatges més boniques d'en Campañà, en aquesta maleta vermella que troben fotografies de la guerra, no?, Jo, en el fons, volia reivindicar aquestes altres dones, no?, les que s'encarreguen, això, d'acollir els infants refugiats, els que cusen quatre jerseis pels soldats, o el que, segons els historiadors, cusen quatre jerseis pels soldats, no? Però per mi tenia més valor això que no posar-se un fusell Bueno, la Marina Ginestà podia també ho feia, això. Podia també ho feia. El que passa és que aquell dia la van enganxar per ser de model. La van enganxar per ser de model. Però, bueno, diuen això, que moltes també noies de la classe alta de Barcelona es vestien el mono blau perquè era moda, no? Era una mica... La revolució era hipster, per entendre'ns. Amb el que has dit ara fa poc d'aquest amor que li van posar, que li dius, eh, ho m'ho he donat, m'ha fet pensar... En primavera. En primavera. M'ha fet pensar amb la Pilar Pellicer, batejada com a primavera, que va morir la setmana passada a l'escala, perquè no era l'escala, mestra, i una vida molt complicada. El seu pare se l'emporta, el seu pare ha mort, afogat, si no recordo malament, que hi havia un camp de concentració. Em mira això. que te deixau en el tren, sí, sí i són històries i amb ell li caminen fins i tot el nom el que passa que hi ha una altra cosa amb això que si te la penses bé és molt singular i te fa rumiar molt que és que la gent que durant la república Va batejar els fills amb noms republicans. Llibert Floreal, Llibert... Llibertat. Aquesta gent... Però saps què vol dir això? Quan hi penses? Que aquesta gent no tenia... perspectiva ni por que passés el que va passar. Perquè si no ja no els haguéssim posat. O s'haurien inventat una altra història. És a dir, la ingenuïtat, per dir-ho així, o la... estar amb distància de 90 anys, que és molt fàcil de dir-ho, ja ho sé, eh? però hi ha una certa optimisme que dius aquests nanots m'han quedat marcats després o van haver de canviar de nom com el cas de la primavera i van haver de canviar de nom però jo encara me'n recordo que de petit i van mantenir l'emocional encara hi havia un llibert que no tenies ni idea i la gent semblava que pronunciava el seu nom com en veu baixa per dir-ho d'alguna manera en el llibre es recull una llibertat que després de la guerra li canvien el nom i li posa Montserrat. I el pare l'hi escriu des de França i li diu Tat, Llibertat, Tat, Montserrat, no? Aquest el diminutiu ja és l'essència. I amb això dels noms, i sempre ho he trobat com molt curiós, jo, de certa manera, no?, a través dels noms els pares volen... llegar, no?, uns valors, no?, amb els noms dels fills, d'alguna manera. Home, evidentment, sí, sí. Alguns d'ells no me'ls va perseguir en aquest sentit. Si t'hi penses, és aquesta... No, no, no. No dic que no haguessin de fer el contrari, perquè, però, eren optimistes com per pensar que podien... Sí, sí, perquè molts nens d'aquests són nascuts el 37 i el 38. Sí, en plena guerra. En plena guerra, vull dir que, sí, hi havia confiança en la victòria. Una certa reivindicació, també, eh?, de dir, eh?, això no ens ho trobarem, eh?, però també d'una certa esperança. L'Aurora Picornell, una de les rogers del Palomar que fusellen la nit de reis del 37, té una filla i li posen Octobrina Roja. que és una mica malalt aquest això ja aquest és això és com la moda dels noms d'artistes que hi va haver en un moment determinat sempre l'acordo i que em perdoni no li sàpiga però sempre l'acordo tant brusli vull dir que hi ha gent que s'ho diu el que seia de nom brusli el drambola de drac i conec una kira Això passa molt a Sud-amèrica, no? Estan fent un cycle al Trifó. També, també. No, ha sigut molt interessada la reflexió que ha fet ell amb aquesta comparació amb els anys del procés i amb la facilitat, sobretot, i m'imagino que això encara durant la guerra encara devia ser més, en què posaves la gent o posaven la gent en bàndols, no? Aquest no sé què, aquest ve d'aquí, aquest ve d'allà, aquest és dels nostres, aquest aquestes antinostres i això i gent que abans d'aquesta història bueno, tots en podríem dir, de gent que formava part del mateix partit o de la mateixa entorn ideològic, diguéssim, d'origen antifranquista, que després, davant una circumstància com era el procés, es van separar, diguéssim, i van arribar a haver-hi... Jo crec que odis, fins i tot, o animar per se'ns bastant... Bastant serioses. Aquest tema no se'n tocava segons quines taules, no? També... n'hi havia que deien que no podien dinar al dia de la dalt, això ho trobava una mica exigerat però potser sí, avui no parlem de política però és com si diguessis que les Espanyes per tant, és com si diguessis les Espanyes en una taula hi ha gent que segurament n'hi ha i del PSOE, que segurament n'hi ha i diuen, aquí no parlem de política però això va passar i no va haver-hi, gràcies Déu, cap mort bueno, aquell de l'atac d'acord de l'aeroport però no compta Imagina't, això t'ajuda a pensar què significava el sotrac de la guerra, perquè si a això hi afegeixes sang, robatoris, animaversió, odi, venjança... Ostres, no t'estranya que després això hagi perdurat 90 anys, no? I perquè no s'ha tancat. No s'ha tancat. No s'ha tancat i la ferida és molt oberta per tot això que dèiem, de silenci, enquistats, familiars... Tal com van les coses, jo diria que tampoc es tancarà, però bueno. En el cas del llibre que presentem avui, semblaria que una de les raons per les quals els milicians haurien decidit matar aquest home és perquè aquest home apareix en un llistat que troben a la casa d'en Cambó, que va ser a la seu de, ara no me'n recordo, de la CNT, i ho requisen tot de documentació, troben documentació de la Lliga, i aquest home que havia sigut regidor de la Lliga a la seu, troben documentació, i a partir d'aquí seria un dels motius que el posen en llista. Aquest home és un senyor que tenia una pensió a la seu d'Urgell, que era del juliol del 36, Això m'ha impressionat molt. Era un senyor que era de missa, i de dretes, per un senyor que tenia un hostal. A mi quan em va explicar, fa molts anys, amb Modés Prats, el seu pare, que el maten el desembre del 36, i que és ferrer, és a dir, tens la sensació... A mi quan vaig entendre això, vaig pensar, realment et capgira les percepcions que tu tens de la Guerra Civil, perquè vols dir-ho, no, tu, no, no, a l'escola per descomptat, però després, diguin així, t'has fet un bàndol, i ets d'aquests i no ets dels altres, no? Però clar, després, quan comences a descobrir, després vénen les xeques i tota la resta d'història, però al començament... Hi ha la part ideològica, positiva, de canviar de la revolució, de canviar el món, i així, però hi ha la part dels passejos i de les ràncies, vull dir que són, el de la FAI també, quan... Clar, a mi, jo t'hi ho posaves en contra perquè a casa et deien, no baixis aquí, que hi havia molts de la FAI aquí. Bueno, hi havia aquesta cosa, no? Però després descobreixes que realment, i en aquest cas... Quan jo me'n vaig adonar, que és com si haguessin assassinat. pel que jo sabia el mecànic de la Mercedes Benz perquè el ferrer del poble era el que anava a ferrar els cavalls del propietari de l'amo i el ferrer el mataven perquè era de missa segurament i de dretes i ja està nicho jo crec, nicho anava a tocar el campanar també n'hi va haver que van aprofitar per passar factures i després se'ls van cobrar vull dir perquè de bons i dolents n'hi va haveria per tot No és allò de blancs i negres, sinó que a les guerres hi ha molts grisos. Després llegeixes sumaris. Tu t'hi poses de blanc o negre perquè t'hi has de posar en un determinat com moralment has de prendre partit. Això és inevitable. Però un cop entres al detall, dius, bueno, esclar, n'hi havia molts grisos, eh? Molts, molts. I tant que n'hi ha. I després ho veus sobretot... Jo vaig investigar el judici amb un... amb un tiet d'un meu oncle, és a dir, no era familiar directe meu, que estava casat amb una germana del meu pare, o és un senyor dels 13 fusillats de Tarroella, és un dels que fusellen aquí pocs dies després de matar en Rola, de fusellen en Enjou. es deia Josep Jou aquest senyor i aquest senyor l'acusen era un barber que col·labora amb els milicians per una manera i amb proves molt i molt febles l'acusen d'haver estat present en el dia que maten el capellà de l'Estatit I a partir d'aquí... Però tu mires el sumari i veus els que... És a dir, surten tot de gent de Tarroella, que jo els conec i els havia conegut, que comencen a dir pestes d'aquest. Aquest era... Izquierdista muy peligroso, anarquista, marxista... Són els que carreguen les... Són els que carreguen les armes amb els que la funcionen. I vegem, un dels que carreguen és un senyor que es diu Josep Pla... que és els que a l'Ajuntament de Sant Feliu confonen amb en Josep Pla de veritat, que aquest senyor havia sigut secretari del governador civil d'aquí a Girona, era un franquista, un falangista, és el que funda l'Orquestra Caravana, un tio d'aquests de Tarruella, falangista... I això, al llarg de tots els anys que ven després, les famílies saben aquestes coses. I a l'Ajuntament de Sant Feliu, quan han de decidir si donen suport perquè li donin el premi d'una hora en Pla, surt un regidor i diu... Hi ha un senyor que escriu el Pirineu que es diu José Pla, i no és en Josep Pla, és en José Pla de Tarruella, fundador de la caravana, falangista, que és dels primers que, quan deixes el sumari d'en Jou i d'altres sumaris als esforçats de Tarruella, és el primer que va a la Guàrdia Civil i diu aquest senyor... i després tot més gent que després alguns saps qui són i després gent que va canviar però que estan allà diguent maldats d'aquest quan això segurament també devia passar d'una altra manera al revés al principi de la guerra i tant Sí que ha donat per aquí, de si el fet que... El llibre de la gent... El llibre de la gent com anava... De què parlarem, dius? Del teu llibre? Hem parlat tot una hora, tu? Mira que teníem els pagesos... Ara anava Podríem parlar d'habitatge, d'àrea urbana, podríem parlar de residus, perquè avui també hi ha una entrevista en el diari de Girona que el president del grevi d'hostaleria repassa i que parla d'un tema que és candent, de la brutícia, la recollida. Jo he de dir una cosa, el barri vell és diferent, és un altre món, eh? perquè és una acollida selectiva i que depèn... Però jo he de dir que era absolutament contrari per comoditat i per mandra i per tot el que vulguis dir als contenidors intel·ligents. No solament t'hi acabes acostumant, sinó que tens una certa sensació, evidentment, molt naïf i molt ingènua i molt... d'estar per casa, de ser solidari amb el planeta. Ja sé que és una tonteria, perquè ja em diràs, però... I a més a més t'hi vas acostumant, ja t'acabes aprenent que el diumenge és de residus, el dilluns és de vidre, no sé... I t'adona una certa sensació, que se m'entengui, eh? Tampoc... de control de la teva vida, de seguretat. No sé si volies una mica exagerat. I no ho faig com un elogi de cap govern ni res, sinó simplement una cosa que jo n'era absolutament no en contrari, apareix pensar no pot ser, no, ara cada dia ve de pensar que no sé què... I quan t'hi vas acostumant, bueno, trobo que té una certa... i aquesta regularitat t'ajuda també a... Jo m'hi vaig acostumar. És com més civilitzant, no? Sí. És com una cosa ordenada. Jo m'hi vaig acostumar molts anys a Sant Hilar, ja ho puc dir-ho, no tinc per què fer-ho, que quan hi anem a passar uns mesos allà ho vàrem fer i al primer moment la sensació aquesta és, i no, amb franquesa ho fas... També és veritat que una cosa és fer-ho en un poble i amb cases, i l'altra és fer-ho en una gran ciutat amb quatre recollides diferents, com són les que hi ha en aquests moments, i l'altre és el tema que parlava d'en Xavier García, que és el president de la gremi d'hostaleria, que ell parlava concretament del tema de les recollides en el restaurant. Això és diferent. Cada 8 a 11 del vespre els fan treure els residus tan orgànics com de plàstic i tal, quan estan en ple procés, diguem-ne, de donar menjar. Això potser fins i tot contravindria alguna ordenança sanitària, segons com, no? I el barri vell també té altres dificultats. Que passa que hi ha una cosa que es volia preguntar. Girona està bruta. Jo sempre m'he posat a la contra. Jo crec que Girona està bruta. Jo crec que Girona protegeix en determinats punts perquè, bàsicament, perquè passen aquestes coses, perquè s'està posant tot a terme i perquè també hi ha gent bruta que deixa bosses, els contenidors, que poden no ser ni d'ençals de Girona. Jo parlé pel barri de Montjuïc, on també tenim el portaporta, ja havia de fer un any. Jo crec que el contrari, el barri de Manjuí, que està molt més net del que estava ara. Per exemple, totes aquelles brutícies que hi havia al voltant dels llocs on hi havia contenidors, tot això ha desaparegut. Tot això ha desaparegut. A Montju, l'únic problema que hi ha és amb els covells que hi ha a les zones on hi ha pisos. Això és un tema que no s'ha resolt, que havien de posar-hi contenidors intel·ligents. Estèticament no és maco veure esteses de covells allà, però per l'altra banda, i jo ho veig que vaig obrir a Tarroella, allà al costat de casa de la meva mare, hi ha una rastiniera de contenidors i fa fàstic. I això passava també perquè la gent, molta de la gent que s'ha queixat ara de la recollida porta a porta, són gent que ja no reciclaven, són gent que se'ls fotia, que feien tot amb una salabossa, que ho deixaven al costat del contenidor i tal. I ara sí que hi ha una part de gent d'aquesta que agafen i van a... Nosaltres poden anar perquè ja no hi ha gaires llocs, o baixen al pont, o al pont major i ho tinguin allà. Havien de fer una manifestació perquè tenien el turisme d'escombraries que s'estaven fars. Sant Pau, no? S'estan canviant. Sí, encara hi ha Sant Pau, o per exemple Sant Eugènia, Can Givert, que encara no han entrat en aquest procés, o una part de Fontejau que hi entrarà ara. A veure, també és un procés del latí, no? Sí. i n'hi ha molts, i jo ho he notat, aquesta diferència. El centre de la ciutat, a mi m'agradaria que no hi haguéssim propis a terra, que això fos Singapur, però és complicat. No, més que Singapur, poder Tokio, no? No ho sé, Singapur és el que és molt nen. Que passa que ara hi ha tota una història, que aquest dia en vam estar parlant aquí amb l'empresari David Martí, que diu que que vaig entendre jo, és la meva interpretació del fet, que ara estem fent tota aquesta feina, que a més a més la fem, que ens han pujat una mica tot el tema de les brosses, i que és molt probable que d'aquí 30 anys, i que aquí hi ha gent que guanya molts diners, que són les grans empreses, que fan la recollida, i que aquestes recollides cada vegada són més cares perquè són selectives, però que d'aquí 30 anys el futur s'anirà al triatge en destí. Que la tecnologia en aquests moments ha estat tan avançada que d'aquí 30 anys és possible que ens tornin a demanar que posem tot en la mateixa bossa i que serà en destí on es farà absolutament el triatge que ho fa. Ho va deixar anar i a vegades m'agrada recordar-ho i jo crec que... Com tanca l'asteroide, això no és contra el planeta. Jo crec que estem en aquell moment que, per exemple, la ciutat de Girona, això s'està implementant, vindrà ara algun barri complicat, perquè són tot de blocs de pisos, i també veurem com fa, però que en tot cas ara és un procés que s'ha iniciat. A mi em molesten més les pintades, aquests deixams de fils que pengen aquí davant i una mica més avall aquí al carrer aquest. Jo no veig que ara hi hagi alguna instal·lació que va haver-hi tant de temps davant del modern. Però hi era i ara no hi és. Ara no hi és, ara no hi és. N'hi ha algunes també al carrer Ciutadans. Aquesta aquí no l'havia fixat mai. A tota la ciutat està ple de cables, a les facenes. Convidem la gent a venir al carrer Valmes a veure l'obra aquesta en Tàpies. Aquesta casa de Treballa de Can Negre, que és una casa que està fuit bé d'interès cultural, és una casa de senyors feta a mitjans del 19, mires la facena i està plena de cables. Escolteu, hem d'anar acabant perquè ha passat rapidíssim. No hem tocat ni la revolta pagesa ni la... La gent ens ha pertorbat d'una manera total. Si em fas festes i no me'n solies fer, és que em vols fotre o m'has de menester. No sé com ha anat això del govern i els pagesos. Això de la revolta pagesa té... Témica, perquè realment els han apretat molt tot el tema de la burocràcia. S'ha resolt, veurem que d'aquí un any no hagin de tornar. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dilluns 10 de febrer i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Eulàlia Prades. El govern preveu que el nou corredor entre Sal i Girona augmenti un 40% la presència del bus. Aquest dissabte, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, va visitar les obres del corredor de bus ràpid BRCAT que el departament està executant entre Sal i Girona. Segons la consellera, els treballs segueixen els terminis previstos i, un cop acabats, permetran que passi un bus cada 3 minuts i mig en les línies que hi ha. Entitats pro-immigració exigeixen justícia per la mort de 14 persones a Ceuta el 2014. L'acte va ser convocat per les entitats Girona Acull i la coordinadora Obring Fronteres. Maria Creixell, membre de la coordinadora, explicava que encara no hi ha investigació ni veritat. no saben exactament de qui és la responsabilitat d'aquella actuació. Han intentat portar aquest cas a la justícia a través de familiars i supervivents, però mai s'han pogut fer responsables a ningú de la mort d'aquestes 14 persones. El concurs de Girona Excel·lent amplia categories per adaptar-se a les noves tendències dels productors gironins. El distintiu manté la dinàmica de creixement i enguany passa de 14 a 17 categories. Els productes guardonats podran utilitzar la marca Girona Excel·lent durant els dos anys de la durada del programa. Es beneficiaran d'accions de promoció i difusió, de la participació en fires i esdeveniments especialitzats i de serveis de formació i de treball en xarxa empresarial. I en esports, derrot aquest dissabte del Girona contra l'Atlètic Club Sant Mamés, 3 a 0. Els homes de Michel no han trobat la seva millor versió i van caure davant d'un Atlètic Club intens en la pressió irresolutiu a l'àrea contrària. El bàsquet Girona perta casa contra el Casa de Montsaragosa, 89 a 101, en un partit marcat per un dolent primer quart. Els dos conjunts han començat els dos primers minuts de partit molt encertats en què els locals van dominar la zona interior i els visitants de línia de 3. L'últim quart al Casa de Montsaragosa va fer nuls els intents dels gironins per guanyar el partit. L'entrenador Mocho Fernández, però, va dir que malgrat la derrota creu que va ser un bon partit del Girona. I el temps, avui ens hem llevat amb 6 graus de temperatura en un dia que es preveu ennubulat i fred arribant només als 15 de màxima. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis. Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7 Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril Club. No pasaste de caimà Hasta luego cocodrilo