Fires, Temporada Alta, crítica i ciutat: Girona avui

Bon dia, entrem en temps de Tertú i Girona FM com passen 5 minuts a les 10 del matí d'aquest 22 d'octubre, setmana de fires, divendres al Pregó. Avui les fires d'abans amb el senyor Jordi Dalmau en el saló de sessions de l'Ajuntament explicant les seves memòries i moltes altres coses de les quals parlarem, si ells volen, les 3 persones que m'acompanyen Avui aquí els estudis del carrer Balmes de Girona i Feima. Isabel Salamanya, molt bon dia. Bon dia. Què tal? Bé, bé. Sí? Sí, sí. Això de Fires a tu et va? Bé, diguem que hi traurem el cap. És inevitable que hi ha de treurem el cap. Hi traurem el cap, però no sóc d'anar massa més enllà, diríem, de la plaça d'independència encara, no ha arribat més enlluny. Qui el viva per tot, perquè és per tot, com sempre, és el senyor Guillem Talibas, que ha fet una cara d'aquella, volguem dir, escolta, ara mica m'expliquen de les fires. Se n'ha saltat un, però... No, perquè ja he dit que el deixarà pel final, bàsicament perquè així tindria ocasió, diguem-ne, que vostè pogués parlar i portar la cosa per allà on te vulgués. Molt bé, doncs les fires, bé, aquest any, igual que l'any passat, no tinc acompanyat per pujar les atraccions, per tant me les miraré... i llavors passejaré per allà, entremis de la Pols i el Soroll, i després faré coses al Premi Cacero, els actes i tot això, i bueno. El veig així com una mica desmenjant, està amb ritmes baixos? No, però el personatge que tinc al meu costat, que ja ho veuràs, Quan t'expliqui aquestes coses, molts anys he anat perdent allò que se'n diu la il·lusió. Quan ets jove esperes els Reis, esperes el Nadal... Això encara ho esperem, no? Sí, però molt temps he anat perdent... I a les fires, doncs, bueno, sí, està bé, està molt bé. De totes maneres, a mi vol dir atabal·lament. Jo crec que avui dius això, però podries dir exactament el contrari en funció de si estiguessis activat. Perquè estic convençut que, per exemple, portar a fires la teva neta... Això, però no la tinc. Aquest és el problema. No la tinc. No tens acompanyat. No la tinc, però l'aniré a veure. El personatge al qual feies la farència, i que és la tercera pota d'aquesta tertúlia, ens agradava... Un moment, perdona, perdona'm que et talli. El vós presentar tu? No, no, no, no, és de salt, però vull dir, s'estrena avui, potser que li expliquis de què va. S'estrena avui la tertúlia, però porta molta mil a aquestes coses, diguem, porta molta més gairebé que nosaltres. Senyor Sol de Sonyer, molt bon dia. Molt bon dia. No li pregunto com estàs perquè sé que inevitablement diries que fatal o... No t'enganyaria mai, sí. Com va tot? Malament. Malament. Així m'agrada, vol dir que estem en situació de normalitat. Sí, malament però estables com el país. Altres anys estaries en plena feina, per dir-ho d'alguna manera, en plena temporada alta. No sé en aquest moment com tu mires quan ja no ets director. No ets director però encara no ets partícep, crec. Home, m'ho miro molt millor, m'ho passo més bé. És a dir, no tinc tanta feina, simplement. Vaig a veure espectacles que m'agraden, els que no m'agraden no hi he d'anar. I és que la majoria dels que fan no m'agraden. Però això sempre ha estat així. Ara ho anava preguntant. Havies programat coses que no t'agradaven perquè tocava fer? L'immensa majoria. És a dir... Però això passa amb tot. En teatre hi ha l'any... un 5% o un 6% de coses que són molt bones, un 7 o un 8 o un 10 que estan bé, i les restes són prescindibles. Però això passa amb el teatre, passa amb els llibres, i passa amb els nòvios o les nòvies també, d'alguna manera. Vull dir, és molt difícil encertar-ho amb tot. I després, una cosa és el que a tu t'agrada, i l'altra és que tu no programes pel teu gust, programes per gent molt variada, i per tant... Però resumint, si ara estic més tranquil i puc veure més les coses de fora, m'ho passo bé. Heu fet temporada alta aquest any, Isabel, Guillem? Guillem ja sé que sí, perquè en algun hem coincidit. Sí, jo he fet temporada alta i he vist coses que m'han agradat molt i altres que no les he entès. Això és habitual, eh? Això és normal. Jo aquest any he començat a fer temporada alta, però aquest encara, perquè he estat uns dies fora, que tenia una cosa prevista i no hi vaig anar, però a partir d'ara sí. I semblaria, pel que van dir, que veuré coses que em podran interessar. però ho veurem, depèn de vegades com ho enganxes però jo diré fins i tot allò que a vegades no m'agrada sempre trobo que hi ha coses curioses, experimentals que també em semblen bé per tant, l'any passat per exemple que vaig anar fatal al moment d'anar a buscar entrades que vam ser jo els últims dels últims doncs bé, vaig anar a veure coses petites petits formats que també t'ho passes bé jo sí que he vist alguna cosa i de les que t'han agradat hi ha una que t'ha agradat molt a mi una m'ha agradat molt que és la que en Guillem diu que no va entendre per exemple que és un Hamlet alemany exacte, aquesta és la que t'anava a preguntar de fet no és cap novetat que ho digui aquí perquè ja ho va fer prou explícit a les xarxes jo no tinc xarxes a les xarxes vaig dir una cosa Pobre Hamlet. Sí, sí. Però tothom ens va donar per enterar. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Tothom ens va donar per enterar, vam dir, ostres. Això per mi és dels últims 40 anys un dels dos o tres millors espectacles del món. Feia anys que el volíeu portar, perquè aquest... Aquest espectacle jo ho vaig veure fa 17 anys a la Berlín, a la setmana de l'estrena. O sigui, el vaig veure amb Alemanya, jo no sé Alemanya. Però llavors al cap d'11 anys estava al lliure, es va amb enriol al lliure i el van portar al lliure. I aquí feia 7 anys que ho provaven però no... No hi havia manera. I aquest any finalment va dir, va, ja ho lligarem. Però noi, vam tenir mala sort perquè en Guillem no ho va acabar de capir. Ah, no, perdona. El dia que jo hi vaig anar, i que era la segona sessió, estava ple fins a la bandera. I tots els dies... O sigui, tota la gent, menys dues persones, entusiasmats, cridant histèricament. Per tant, el problema és meu. Tinc un problema. A veure, quan la majoria, majoria, no, la immensa majoria, per no dir tothom, el 99,98% ho fa, tinc un problema. No, un problema no, ets un inadaptat. Ara... No preguntaré qui era l'altra persona, perquè potser t'acompanyava o no, però s'ha d'anar tant amb les coses que fan aquesta ciutat, perquè el que diu en Guillem Terrives per la xarxa és sobretot el que diu el seu soci i col·lega Pere García, que aquest dia em va fer una edat molt divertida a propòsit de l'Abrama del Cervo, crec que es deia, que explicava el que explicava. i que en Joan Ventura va dir, bueno, moltes gràcies, el que en dia m'ho has explicat tot, no? Jo vaig anar, vaig entrar, i vaig anar, i el dia era en Ventura, i he dit que ens l'ha fotut en l'aire avui. Bueno, està bé, de totes maneres, ara tampoc no vull entrar en detalls, però a mi m'agrada molt la Calònica, però aquesta obra la tenen deslligada. Bé, el que heu dit, els que l'han vist diuen que la primera hora llarga és molt divertida i que després... I a mi m'agrada molt i són molt bons i tot això però es desmadren i al final ja no saben com acabar allò i ho allarguen, ho allarguen i no sé si ho arreglaran això, suposo que sí a mira que vagin fent... No, que miraran pas això, no s'hi han fet Així ja no, no, així ja no. Bueno, no se sap, potser llegeixen en Pere García i decideixen canviar-ho. Tu vas ser curt, però ell sí que vas ser explícit. Si hi ha una cosa que el país és clara, és que la crítica no afecta per res ni la venda. Això només passa als Estats Units. A Europa, no només aquí. A Europa, això no afecta gens la crítica. No, no, però és que absolutament gens. Afecta més els actors i els artistes, que ells sí que s'ho llegeixen, encara que sempre diguin que no, En ells sí que els afecta una mica, però en el públic no. No, en el públic no. Hi ha, per exemple, un editor, que ara no fa d'editor, en Pons Puigdevall, que era crític i es carregava bastanta gent, el que feia... Algunes coses conec, d'aquell... Ell tenia escriptores que se'ls carregava, escriptors, i el que feia aquest editor era agafar un fragment de la crítica d'en Pons Puigdevall, que deia, l'obra té un interès que decau contínuament. Ell agafava, l'obra té un interès, pots posar avall el país. A mi va fer, per cert, una crítica molt interessant del llibre de l'Espanyol. Sí, molt interessant. Molt interessant. En el sentit internet, No, no, vaig parlar amb ell i em va dir, diu, és el millor que ha escrit en qui, és el millor que he llegit en qui. Aquí hi ha dues històries, a veure, jo per la relació que he tingut amb crítics jo és una cosa que seria incapaç de fer, és a dir, jo parlo de llibres però faig divulgació, és a dir, no faig crítica perquè no estic ni preparat, ni em ve de gust, ni vull. però he conegut una sèrie de crítics, diguem-ne, literaris, teatrals, musicals de cinema, perdó, aquí tenim un representant del col·lectiu de cinema, i això que dius jo crec que és absolutament veritat, que no ha fet... Tot i que hi ha gent que segueix, hi havia gent que seguia, o segueix crítiques d'en Quintana, o de la Merino, o Teves, o d'en Pep Prieto, però jo crec que no acaba de factar tant. El que passa és que els crítics són... te llegeixes la crítica però a vegades te llegeixes la crítica no tant per anar-hi o no anar-hi sinó per saber què opina gent que tu creus que t'interessa l'opinió està canviant la feina del crític jo sí que me les llegeixo i penso mira... després va venir una altra època que va canviar en què el crític feia d'intermediari i donava més pistes donava claus i interpretació més o menys però això també ha queducat i ha queducat perquè els mitjans a mi em sap molt de greu però els mitjans estan com estan els mitjans no tenen cap incidència en aquest tema perquè cada vegada es llegeixen molt gent per tant hi va molt poca gent i ara que amb els mitjans hi ha la història dels clics amb els digitals Tu saps exactament com va, i els que esteu a mitjans ho sabeu, en els grans diaris el que fan és, en funció del que més expliques, el que poses a l'edició en paper dalt de tot, etcètera, etcètera, davant. Doncs, les crítiques, si veiéssiu en són, que diriu els garrifats? No, no... És a dir, que dalt de tot hi ha les coses de sexe, els gats i els gossos i tot això i els crims, Gats, gossos... Però quan vas baixant, quan vas baixant... I el que hem batejat amb allò de... Que no sé com es diu, que en anglès en diu un clickbaiter, no me'n recordo com es diu en català, que té una paraula, però és que no me'n recordo, em sap greu, que és allò, les preguntes, és a dir, que és l'antiperiodisme total, és a dir, quin jugador del Barça s'ha cepillat a una senyoreta que havia sortit amunt del Madrid... A part que n'hi ha periodisme que no interessa a ningú, això és el que explica. Això és el que passa. Tot així jo crec que el crític té una funció... I tant. Si no, el món artístic, hi ha el més popular, que gairebé no cal, i llavors hi ha l'altre que investiga, i si no hi ha aquests que fan de fil, es perta. Per dins la crítica hi sol haver un personatge que fa la crítica, o sigui, fa... Desglosa, explica la cosa o intenta explicar la seva visió, que és l'Àngel Quintana, per a mi jo crec que és un bon crític, i llavors n'hi ha d'altres que són informadors. Per exemple, en Jaume Figueres no era un crític de cinema, informava, el que passa que molt hàbilment et colava si li interessava o no. Feia més divulgació dels seus programes. Hi ha divulgació, però entremig deia una pel·lícula que, per exemple, prescindible, però deia alguna frase que et donava una orientació. Llavors hi ha l'Àngel Quintana, que per cert... Té una capacitat de fer crítiques, però és com se'n va canes, és capaç de fer-ne de 70 pel·lícules en 6 dies. Però, per exemple, de l'obra del Premi Cacero, Va fer un desglosament que vaig quedar acollonit, o sigui, allò que va ser una cosa impressionant. Li vaig dir a en Domènech, contrateu aquest personatge perquè ens expliqui al final de les obres de què va a la obra. Perquè a més a més ho fa molt bé. i acabo hi ha una cosa que parlem de la crítica de teatre, de pintura però en el món del llibre es dona un cas que no es dona als altres llocs els escritors fan de crítics o sigui, en pintura un pintor no fa la crítica en teatre un actor no fa crítica en canvi en literatura els escritors fan crítica i llavors què passa? se'ls afoten entre ells però és normal, perquè esclar, un escriptor té un ofici que és escriure, i la crítica es fa escrita, per tant té l'instrument. En canvi, un pintor no sap escriure en principi, excepte algun, que algun cintor i llena sap escriure i n'ha fet d'aquí. Alguns. Un director de cinema no té per què saber escriure, i un director de teatre tampoc. Un director de teatre fa guions, però vull dir... Sí, però no són... Però, per exemple, en el món de l'escriptura hi ha professors estudiosos, la Dolors Uller, Sí, però és normal, perquè el seu ofici és escriure, i la crítica és una part, és escriure. Isabel. No, no, no, deia, no pensava, no, depèn, és que això que estava diguent ara abans, no, a mi, ja t'ho dic, jo sí que llegeixo, però a mi m'encanta l'Eva, el que no l'heu dit, la Imma, o l'Eva Vázquez. L'Eva Vázquez. A mi cada vegada que opina l'Eva Vázquez m'interessa moltíssim. I per tant fa que allò que ho digui l'Eva, doncs jo ho llegeixi i m'interessi, no? Però sí que també hi ha coses a vegades que et fan crítiques i dius, bueno, doncs simplement per curiositat també ho fas. Vull dir que és el que tu deies, no sé en quin nivell influeix, però efectivament jo crec que és més informatiu, no? és una cosa informativa, diu, bueno, m'ha dit que no sé què, o sigui, quan tu arribes al teatre, diu, bueno, m'ha llegit que no sé, que sembla que, per tant, no és una decisió, perquè aquí jo crec que la gent que va al teatre ja hi va sistemàticament, Girona, tu els coneixeràs més, jo crec que és una ciutat molt teat d'anar al teatre, vull dir, només cal veure, es venen les entrades i el primer dia s'han acabat, no?, sense saber què dirà la crítica, ningú s'ha llegit la crítica, tenim ja, no sé, jo crec que El pòsit de tants anys de teatre fa que aquí sigui un públic molt fidel, no? I que després pugui informar-se, no? Potser és allò de dir, bueno, a veure què veurem avui, no? I és una cosa molt més col·lateral, no? Jo defenso la posició de la crítica i crec que mereix tenir lloc a les planes del diari o a les planes de les webs o allà on sigui que es faci ara. És a dir, no m'imagino una crítica en pla en TikTok, però bueno, també... N'hi ha, n'hi ha. Sí, però jo aquestes no m'interessen. Jo el que crec, per exemple, heu parlat en Pots Puigdevall, que és un critic ferotge. Escriu molt ben. I com que coneixem una miqueta la persona, també sabem de les seves dèries, de les seves històries i del moment en què pot haver estat escrivint les crítiques en aquell moment. Dit això, que és un animal, però hi toca molt. i toca molt, no es pot negar i per cert, ja que ho heu dit així de passada m'agradaria dir-ho el llibre d'Equip Espanyol és magnífic tan molt ben escrit a mi m'han agradat a mi em va sorprendre Quim Espanyol, una persona amb la cara i he fet relació però que jo no coneixia coneixia la seva faceta poètica però els quatre llibres que han fet m'han interessat molt tots quatre llibres són molt diferents però són tots quatre molt ben escrits però aquesta història m'ha sorprès perquè venia d'una història personal, dels records d'infantesa, la zona de Mata, Banyoles, de quan era, que estava molt bé, i en canvi aquesta és una història que li passa per davant, que l'agafa, que està basada en la guerra d'Ucraïna, i realment és un llibre magnífic, és un llibre d'aquells que tindrà el problema, que tenen a vegades això que a temporada alta s'ha pogut trencar, que és aquella barrera mental del Tordera, que diguem-ne, diu, no, és un escriptor gironí, a veure, aquí en espanyol no és un escriptor gironí, és un escriptor. Català. Però és escriptor, és a dir, és molt bo. I la novel·la és bona, perquè el llibre de poesia anterior, de Pabó, és per aquí un millor llibre de poesia d'aquests últims temps, escrit a Catalunya, no a Girona, que jo he escrit a Girona o a Coscrina, Girona, o a Berga... Té una importància molt relativa. No, no, no la té, però jo que dic que hi ha una certa frontera mental a la capital barcelonina que ha afectat autors boníssims, per exemple, per dir-ne algun, Miquel Peyrolí. Peyrolí és el cas més clar. És el cas més clar. I una mica amb Vicenç Pagès. No tant, però una mica també amb Vicenç Pagès Jordà. Poder estar més reconegut amb Vicenç Pagès. Per cert, ja que parleu d'equip espanyol, recordar-vos, ara deixem fer una falca publicitària... El dia 29, dins els actes del Premi Cassero, propostes de poesia, a les 6 de la tarda, el dia Sant Narcís, en Quim Espanyol llegirà i comentarà els seus poemes d'aquest llibre de poemes que se'n diu Quan es fa forç. És un llibre petit, és un llibre important, com tota la seva obra poètica, que també costa, el que costa, la poesia, doncs... trencar una miqueta tot això. Ara que hi ets, acabarem parlant. Per cert, en uns dies de retard hem de felicitar pel 47 aniversari de la llibreria en la que hi vas tenir alguna cosa a veure, no? Sí, vaig tenir a veure i això dels anys a mi em fa... Perquè, esclar, si fa 47 anys que es va inaugurar la llibreria 22, vol dir que jo tinc molts més anys. I si fa 45 anys del Premi Jusquecero, vol dir que també jo tinc... Però està bé, no? Aquests esdeveniments em recorden que... Pensa que no celebrar-ho és una alternativa bastant més... No entenem que encara siguis viu. Sí, jo per això ho dic, que encara ho pugui celebrar. És que el fa molt bé li he dit que qui guanyava cada dia, no? Que per dia, cada dia guanya. Qui ens guanya? Ens guanya cada dia. Els de salt tenim això, eh? Ah, d'acord. Això és una cosa saltenca, ja m'estranyaria, perquè és clar. A veure, el premi... Avui estem en un cert empat, no sé, tu ets de Girona? No, tu ets de Santa Coloma, però no estàs dedicada a Girona, que és local, perquè aquests dos senyors que són de Salt durant molt de temps, com a mínim, han viscut a Girona, un d'ells encara ho fa, però el que té més mèrit és el meu, que jo soc de Girona i es visca a Salt, o sigui que... Però tu ets de la frontera, no? Jo era de Sant Eugène, jo encara m'agrada... La gent que té bones intuïcions i sap cap on ha de tirar... Doncs en Salvador ha tornat als arrels, eh? Grato, sí, l'altre també. Sí. Ha tornat als arrels. Per cert, el Cacero, només un aclariment, qui sap moltes coses del premi Cacero és en Salvador. Durant molts anys va ser un dels crítics, ai, els lectors del jurat, o sigui, va estar en el jurat. Crític no, eh? Què? Crític no, del jurat, membre del jurat. Què recordes d'aquella experiència, eh? Ui, jo no tinc memòria. Què? No tens memòria? No. Jo crec que no la vol tenir, eh? No, no, sí, sí, sí, jo no tinc... És veritat, això, tinc molt poca memòria. Esclar que recordo. Esclar que recordo allò... L'estanc. Una cosa que és una tortura. Quan viuen de ser jurat d'un premi, sobretot si és literari, digues sempre que no. perquè tu has de llegir un piló de textos, si és un premi com el Cacero, a més a més, trobaràs gent que els ha escrit i te preguntarà què tal, per tant els has de llegir, no només llegir, sinó anotar i tenir-ne... Això és terrible. Això és terrible. I llavors has de que va triar en un. Per tant, els altres et diran que no... Què? Jo què? Tu eres lector i membre del jurat? Sí, membre del jurat. No, no, pregunto perquè... No, no, no hi havia lectors, no hi havia lectors. Tots ho llegiu tots? Doncs això ara en aquests moments és molt complicat. Es feia una combinació que tots els jurats se llegia totes les obres. Llavors ho feien per combinació. Per exemple, 10 obres els llegiu una. Ah, bueno, és el que volia dir això, que és l'habitual. No pots llegir... Quantes obres s'han preguntat? 44. 44 llibres... Els havies de llegir totes. Totes. Perquè hi trobaves gent pel carrer que et havien escrit, escolta, i era acabat el premi, no és que et reclamessin. Però et deien què et sembla, què els hi havies de dir? La teva no la llegida? Les has de llegir. Una altra cosa és el Planeta, que és un premi que jo no he entès mai com funciona, perquè la gent més ètica del país ha estat el jurat. En Valverde, en Manolo Vázquez Montalbán... Sí, però ja t'ho explicaré. Tots aquests són els jurats. Però ja crec que has dit una cosa amb la que no creus, has dit que no ho has entès mai. Jo crec que sí que ho tens perfectament entès, diguem-ne. No, però per exemple, jo ara soc del Premi... No entès mai que diguéssim que sí de ser el jurat. Del Premi Sant Jordi. Estic jurat del Premi Sant Jordi. S'han presentat 70 obres. El jurat en rebem 5. I llavors rebem un enllistat de totes les obres amb unes sinopsis, perquè tinguem una idea. Però hi ha hagut uns lectors que n'han seleccionat cinc, i els jurats són responsables d'aquestes cinc, que això vol dir llegir unes 1.700 pàgines. i estoy en ello de totes maneres hi ha una anèdota que sempre m'ha fet molta gràcia les presentacions de temporada alta en Sonyer, saludador Sonyer aquí al meu costat per mi feia unes presentacions molt amenes molt didàctiques amb un ritme que estava molt bé i ho parlava i ho feia molt bé, repeteixo En canvi, en el Premi de Cacero, sempre quan s'acabava, ja s'havia decidit que tot deia, bueno, qui sortirà a parlar, a defensar. Llavors vam arribar a una conclusió que ens anava a canviar, per exemple, Miquel Berga, després en Modells Prats, després en Toni Puigbert, ell mai. a mi no compteu jo no parlo de nom per tant mai va parlar en nom del jurat en el casero llavors sempre m'ha sorprès que fos el que sortia parlant en nom de temporada alta perquè jo sé que li costa molt o li costava molt parlar en públic. No, no, no era un plaer, no costa gens parlar en públic, o no, costa gaire, una altra cosa és com ho facis. Costa gaire. Jo, per exemple, amb el cas que no vaig cometre un error, que és dir que sí, de ser el Joan. Ho va ser bastants anys, per cert. Sí, perquè no tinc caràcter. Però l'error és molt senzill. Hi ha una cosa... La meva gran passió no és el teatre, ho he dit mil vegades. És la literatura i és la cuina, el teatre és la tercera. I el que és el que t'agrada més, que és la literatura, l'escriure o el llegir, no he volgut mai que es convertís en una cosa de feina. És a dir, que m'obligués a presentacions de llibres, quanta gent m'ho ha demanat? N'hi ha un escriptor que no m'ha saludat mai més i eren molt amics perquè no li vaig voler presentar. Una vegada, vas participar-hi d'esquimpalles. No ho he volgut fer, perquè a mi és el món que és el que m'agrada i ja està. És una altra cosa que també va fer bé d'aprendre a dir que no la primera vegada, perquè si em fa una vegada, llavors... Això llavors és terrible, és com el gram. En Fono i alguns altres ho podrien... El propi Guillem Telvives, que en Guillem Telvives ho presenta tot. Avui fas moltes. Jo n'he fent moltes i estic aprenguent a dir que no, perquè és que no m'adona. Avui tinc presentació de llibre, avui presento un llibre. Quin llibre? De la Montse Barberi. L'entrevistaré aquesta tarda. Doncs mira, jo l'entrello. Bé, el Cacero, això... Ves pel que t'interessa. No, no, el Cacero, això. Què fareu aquesta any, els Cacero? Com has dit-hi, eh? 44 obres. I és el 45è? 45è edició, eh? I entre, ja hem parlat aquí, hi haurà l'equim espanyol, hi haurà... L'equim espanyol dintre dels actes del casero. Sí, sí, sí, dintre dels actes. O sigui, a veure, per dir-ho d'una manera, el lliurement del premi és el dia 30, a les 8 del vespre, a la Planeta. Llavors, des de fa molts anys, 33 anys, s'hi ha afegit dintre els actes del Cacero i a la Planeta la 33 proposta de poesia, o sigui, fem unes propostes de poesia d'autors o de gent que ha escrit o d'estudis, i llavors hi ha el premi entremig. Per tant, els actes són aquests que et deia. Entre ells hi ha aquest del Clim Espanyol, llavors ja recordant a la Sílvia Plat, que vindrà la traductora i l'experta en Sílvia Plat que és la Marta Pera i vindrà a fer una xerrada i lectura i després que a més a més hi haurà l'anterior la Cristina Arenas que llegirà i després també el dia del lliurement hi haurà en Jaume Guillemet que era amic d'en Just Casero, van fer moltes coses junts de fet va escriure el seu llibre Memòria de Just per exemple, doncs vindrà a fer una mena de Memòria de Just Casero això serà el dia 30 i també la Planeta, eh? a la Planeta, demà a la Biblioteca Just Cacero hi haurà l'Elisabet Janí que va guanyar el Premi Cacero l'any passat en presents imperfectes que el Club de Lectura de la Biblioteca Just Cacero ha llegit el llibre i en parlarà bé, i prou ja està no hi ha més coses però que entren a la web i ho veuran doncs veus, hi ha una cosa que no sabia perquè no m'hi he fixat era que venia a fer una mena de memòria d'ajust en Jaume Guillemet que és prou interessant tu has dit que eres el Cacero, és que això del Cacero Desgraciadament, dic desgraciadament perquè tant de bo no hauria hagut necessitat de fer un premi en la seva memòria perquè va morir molt jove, doncs és una d'aquelles coses que s'ha consolidat gràcies a una certa tenacitat, que hi ha hagut la llibreria el 22 al darrere, però sobretot que tu has estat una persona que has apretat. Com parlaves dels jurats, que hi ha gent molt bona, hi ha hagut gent molt bona i continua havent-hi gent molt bona, Jo crec que el que seria més interessant seria que algú expliqués el que diuen Cel, sopars al motel, aquells que feien... Encara es fan, eh? Encara es fan dinars, tu. Aquests són... Això sí que ho recordo. Aquest jovent d'ara, això de les nits ja no els... Amb el jurat, el bol d'en Sonyer, acabàvem les tres quarts de quatre de la matinada i acabàvem algunes vegades, algunes vegades, alguns, a les... A les fires. Sí, a les... A les barraques. A les barraques, sí. que vam allà aquest jovent d'ara doncs no és el jovent d'ara és tothom per exemple el món nostre el de la faràndula el teatre i això abans el normal era anar a dormir tot si l'estrena anava bé a les 4 o les 5 de la matinada òbviament alcohol que vulguis fumar el que vulguis i drogues Déu-n'hi-do tot el que vulguis Són molts dels actors, actrius i així, són quasi com funcionaris, és a dir, fa l'estrena o la que tal, una copa, brindar, jo no, jo no bec només d'allò perquè va... Primer que tothom ha canviat d'horaris. Perxeu que al Teatre Girona fa 10 anys el fèiem dos quartons, ara el fan les 8, eh? i després que en el món del teatre i això hi ha una altra cosa i és que abans no hi havia tant de cinema i tanta sèrie i per tant els actors molts se'n van a rodar a les 8 del matí o a les 7 i per tant fan una vida només alguns actors grans Encara mantenen les velles tradicions. Allarguem una mica, vol dir que va a les 12 o a la 1, no vol dir que va... Tampoc trobes gaires locals ara, eh? No, però Gironet, per exemple, per temporada alta, jo me'n recordo que moltes vegades acabava amb el bistrot. El bistrot. A les 3, jo recordo una cantant, la primera vegada que va venir fa 30 anys. Aquesta, explica-la. Explica-la com va passar. La primera vegada que va venir... va fer el concert al teatre municipal es va quedar sense no sé per què no anava el micro es va estirar i va cantar tot això va anar bé després vam anar amb el bistrot i allà vinc a cantar fins a les 3 o les 4 de la matinada allà va ser un ho va lligar amb el seu actual marit però l'endemà inaugurava el Festival d'Otoño de Madrid em truca la Alicia Moreno la filla de l'esperc i la directora Salvador, què passa? Dic, què ha passat? Diu, home, ha cantat una cançó i ha dit, no puc cantar, no tinc veu i ja està, i ho ha penjat. Dic, bueno, és que fan a dormir a les quatre cantant el distrot i que a aquella època es fumava. Fumar, beure fins a les quatre de la matinada, això una diva. avui dia això és inconcebible ni amb els nois que tenen 26 anys i en Paco Raval que no s'aguantava i va acabar també a les 4 de la matinada al bistrot això sí que és veritat això també passava amb les presentacions a la llibreria en aquella època ens anàvem a sopar i jo cada dia anava a dormir dos quarts de tres a les tres i l'anemà a les 9 i tornava a ser i ara escolta jo a vegades dic escolteu anem i dic això ja som fora i que ara hi vaig d'espectador i fins i tot els locals de restauració abans era impensable pensar que a les set podries anar a sopar a Girona deixeu-m'ho dir així els de la meva generació i ara gent com el germà Roc ho hem posat de mòlida i ara fa tothom a part que fan torns però ara allò pensar arribar a tres quart d'onze en un lloc i demanar per sopar i estar-hi fins al d'una que abans era habitual ara molts pocs llocs Tot s'ha avançat molt. Ara, per exemple, el Teatre a Barcelona, el dia Oriol es fan a les 7. I a Girona, que fas una enquesta quan acaba, la majoria de la gent ens demana fer a les 7. I recordo que quan van passar de dos quarts d'11 a les 10, ja em diràs, va venir l'Associació d'Infermeres de Girona a queixar-se, diguent, és que no pot ser, devien tenir un torn que acabava a les 7. No pot ser, no hi ha dret, això no és democràtic, etcètera, etcètera. I ara hem passat de dos quartons a les deu, tres hores i mitja. I això és el que ha canviat en general. Sí, sí. Això vol dir que ens tornem europeus o senzillament que ens hem fet grans? Perquè abans també hi havia gent gran, però... No, jo crec que és un canvi, diríem, de mentalitat dels usos al temps, perquè ara m'heu fet pensar, no? L'altre dia, a feia, estava en un concurs d'oposicions i quan acabem el concurs de Déu a Déu i ningú... Ah, no es va a dinar? No, no... Ah, no, és que jo no tinc... O sigui, hi ha també tot un tema que s'ha perdut una part, diríem, d'aquestes... Formava part dintre de socialitzar-te, de xerrar, de trobar-te... S'allargava perquè també formava part gairebé de l'espectacle. Ara vas a l'espectacle, què fas? Però això trobes amb els amics que vas, eh? jo crec que hi ha un canvi de com ens relacionem que ha baixat molt aquest anar fent aquesta cosa que la gent pensa que perd el temps que el guanyes home, que l'estàs guanyant, que l'estàs xerrant bàsicament jo crec que ens relacionem menys però jo per mi una de les coses que m'agrada també és veritat que per la meva feina hi havia anat a dormir molt tard sempre perquè tenia l'avantatge que llavors em podia despertar també a una hora relativament tardana però Aquelles nits del Nomolit, per dir-ho d'alguna manera, tothom té el seu bar i el seu lloc, i per mi el Nomolit va marcar una etapa, però abans havia sigut el joker, el cucut, o el fractal, o el copes, o... I pels més grans, l'arc... que també hi havíem anat o... el croquis, cony, és que no em sortia el croquis va ser una temporada allò i ara jo trobo a part que per l'edat com alguna vegada surts has de suportar les mirades que diuen que fa aquest senyor tan gran aquí, que aquest és un altre però vull dir... És normal tot es veus dintre aquests pensaments ara mentre es parlava recordo un dia, dos quart de tres a la matinada no morit En Mario Gas parlant per telèfon. O sigui, el tio enrotllant-se i jo dic, amb qui deus estar parlant? A dos quarts de tres de la... Perquè el món del teatre era d'anar d'orquim molt i molt tard. I aquesta generació, la d'en Mario, ja no en parlem. Allà entre mi és un merder i d'allò. El tio... enrotllant-se, parlant-te. Deveu ser llocs creatius, també, no? Sí, és a dir, era el lloc on, a més a més, projectes sortien d'allà, no era tan institucionalitzat tot. Ara, molta cosa és teatre lliure, teatre nacional, no sé què, abans era, sortia, va, què fem? Com ho muntem? I en aquests llocs, la tertúlia, el cafè, el no sé quant, un whisky, un altre whisky, farem això, i l'endemà la meitat no ens en recordaven, i si de cada 10 en sortiu, doncs ja havia sortit, és veritat, era així. Sí, sí. Però això passava amb el teatre, passava amb el cine, passava amb tot. A la universitat. Sí, sí, sí. A la universitat jo no en soc, òbviament, però hi tinc una certa relació. I no hi ha aquella vida social de tots els professors allà, del no sé què, anem a sopar, anem a dinar, anem a veiem aquí, veiem allà. Aquests bars que hem nomadat abans que podies anar-hi sol o no i sabies que sempre trobaries algú i... tota l'universitat hi havia des del rectorat anava a dir el nomolit el que era fixer en Pep Nadal això ja és evident però allà hi podies trobar des de gent de Sopa de Cabra autors que havien vingut a presentar ah sí, perdó també hi havia coses molt estranyes recordo una vegada que va venir amb Quim Monçó i en el que feia el programa de televisió no, en... El programa de televisió. Un programa de televisió que amb qui Monzó hi participava. Ah, Persones Humanes. Persones Humanes. Qui el presentava? En Mickey Moto. En Mickey Moto. Doncs en Mickey Moto acabant d'una cosa que vàrem fer, vàrem anar a Platea. I a Platea estava planíssim i tot això, i van marxar. Monzó i jo i algun altre. I van anar al morit. I el cap de mitjana va aparèixer amb Miki Moto, diu, hòstia Déu, m'he perdut, m'heu deixat? No m'heu dit res? I diu, bueno, és que han marxat. Però veus, era Girona, de seguida va trobar el demolit. I ell portava un tabardo i es va treure el zintònic que portava de platea. O sigui, va marxar de platea amb el zintònic aquí. És fantàstic, són d'aquelles coses, dius, hòstia. Home, acabava de demanar un gintoni, què vols que fèiem? El fotis de seguida? No sé si és nostàlgia, però ha canviat el tema. Segurament és nostàlgia, però ha canviat. No dic que el que hi hagi ara sigui millor, senzillament ho desconec. De fet, deuen tenir la seva manera de socialització, suposo. És nostàlgia el mirar-ho com era millor. en canvi, però l'objectiu és que ha canviat però el recordar no està bé però tampoc hi ha és a dir, no és millor ni pitjor, ha canviat, tenen uns altres llocs de relacionar-se i és lògic i fan moltes xarxes aquest dia vaig veure una foto teva, Isabel vaig veure una foto teva de fa uns quants anys amb el senyor Ernest Lluc ja saps d'aquí de Parlo que desgraciadament fa anys eh... és un acte que feia un ball del Gambeto és el ball del Gambeto que és el ball típic d'allà que per celebrar amb la festa major fan el ball del Gambeto no, no, bàsicament allò per recordar que ara Ara, difícilment, a veure, aquelles coses que dèiem abans, en un bar d'aquests, hi podies trobar el governador civil, hi havia anat molt amb el governador civil, hi podies trobar, és a dir, ministres, consellers, hi havia, ara això seria absolutament impensable, entre altres raons, perquè la gent que rodeja, que són 15 o 20, no ho permetia. Però també jo crec que a canviar, diríem, això ho deies ara tu una mica, la forma d'oci, no? Nosaltres necessitaves sortir, anaves a sortir, anaves a un bar a veure qui trobaves, hi havia uns punts que ha d'obtenir els seus, però sabies, no? No anaves a buscar ningú, però trobaves algú, no? Jo crec que ara també la xarxa de bars que hi ha és molt més oberta a noves demandes, no? I trobar aquell espai que sigui quasi exclusiu pels que es troben sempre és difícil, eh? Eren molt més espais de relacions més properes, no? Ara busques, dius... No era el mateix anar a l'Arc a la Trunfa, no era el mateix, diguem-ne, anar al carrer dels Torretos. Sí, però n'hi havia deu, n'hi havia deu. Llavors tu eres dels... carrer dels torrats i l'altre poder era de la trufa però en tot cas que ha de tenir els seus espais de relació que sabies que tu hi trobaries no que li isnic trucant, no trucaves pas a ningú i anaves, no? passaves no sé, era una forma ni quedaves i anaves i ja està ara on t'hi ha aquest lloc de relació més gironina potser hi és pels joves que tampoc ho sabem però ara penses jo estic buscant el barri vell dius a veure on te puc anar jo sense avisar I un bar on et puguis asseure, prendre un gintónic o dos i estar-hi sis hores. Que és el que passava. Això no ho és. A part de les xarxes, sèries, o no sé què, o no sé quantos. Per tant, després de sopar, moltíssima gent estima més mirar una sèrie o mirar dos capítols d'una sèrie que no pas sortir a veure qui trobo a no sé on. I potser en altres espais, perquè és veritat, ara, saps què passa? Veus els joves, tots van a futbol, hi ha tota una activitat, sobretot al món de l'esport, que acaben de treballar, estan allà 5 hores, 3 hores, 4 hores, és tota una altra... Vull dir, no és que no facin activitats fora de casa seva, n'estan fent moltíssimes, però que són diferents, no? Però hi ha una cosa... Per tant, que segurament també són espais de relació amb nosaltres. Perdó, Isabel, però el mòbil, jo em sembla que també ha trencat molt aquesta relació. Nosaltres, per dir-ho d'una manera, quan sortíem no teníem mòbil. I deiem, ja trobarem algú. En canvi, ara tothom queda... O sorties buscant algú... Sí, però ho trobaves. Per exemple, les escales de Correus era el lloc de trobada de moltíssima gent que allà es trobava. Ens trobàvem a Correus. Ara hi ha gent que es trobava a Correus. I a mi m'hi quedo mirant, es veu... Prefides continuar... Ara, si passa, hi ha 3 o 4 nois o noies mirant el mòbil. O sigui, estan allà asseguts, però no es diuen res. Estan mirant el mòbil. I moltes vegades, quan surten tot un grup de nois i nois de 18, 20 anys, estan allò, i tots estan mirant el mòbil. I dic, hosti, però que parlin entre ells, nois joves. Això també passa a molts matrimonis o parelles que estan llinant en un restaurant i estan mirant el mòbil com si es diguessin que sumen la mana allà al miss de la taula. És lamentable això de posar el mòbil i on mirar-lo. És el que hi ha. Sí, sí, és el que hi ha. Ara que heu dit de Correus que has tret el tema, un altre lloc de trobada a Girona durant molts anys, almenys pels que veníem d'aquella zona allà, era el Núria. El Núria, sobretot... Que no tancaven mai. El món de l'esport, molts equips que passaven a recollir jugadors i tal, la trobada era el Núria. També ho era per les... Encara ho és, eh? Encara ho és per moltes gent. Sí, sí, quan se surt el matí es va de viatge... a l'aeroport, per exemple, per anar d'aviar al Núria. Jo deia per triar així, és a dir, tots n'hem dit la plaça del Núria, però ara el que s'està decidint, o ho decideixen els veïns i propietaris dels locals i pisos que tenen allà, és si s'ha de canviar el nom, està fent un procés participatiu per si s'ha de canviar el nom de... Ja havien dit el carrer... Sí, de travessia del Calvil, que és... Jo, per exemple, sempre he dit la travessia del Calvil perquè ho havia sentit dir a casa i és aquelles coses que els ha fas, no? Però ara hi ha un procés participatiu, no vinculant, també és veritat perquè això és una cosa de la comissió del nomenclato, per treure el nom d'un poeta que no havia tingut cap relació amb Girona i que, a més a més, havia tingut les seves valentats falangistes, però el del clàssic de la travessia del Calvil... Ho va ser-ho, és a dir, sempre es veia la travessia del Cavill, aquest dia ho explicava en un article en Joan Boades, el cronorista oficial de la ciutat, excepte dos èpoques molt, molt, molt i molt curtes que es va dir una Francesc Macià, però va durar realment molt poc i llavors a partir, fins i tot quan, diguem-ne, com van entrar els nacionals el 39... no es va canviar, es va canviar per un ordre arribada des de Madrid que volien posar noms d'aquest tipus allà, crec que parlo de memòria, però crec que va ser l'any 43, no? Realment jo conec molt poca gent que en digui plaça Poeta Marquina, és la plaça del Núria, la plaça del Cabell... Jo ni conec ningú que en digui, ni conec cap poema del senyor Marquina, ho he de buscar, de veritat, ara se m'ha dit, no llegim mai res d'aquest senyor. No, però jo vaig fer com... Ja el volien canviar, aquest poeta que havia escrit, i vaig buscar-ho, perquè tampoc havia llegit mai res, i aquest senyor que devia escriure. Bueno, per exemple, recordo-t'una per una qüestió. Tenia una que es veu que es va fer molt famosa, que deia en Flandes s'ha posat el sol, per exemple. Aquesta era d'abans, però després va entrar en el món, diguem-ne, el falangisme. Hi havia sigut un defensor assèrrim. Jo l'única... Demano d'excuses a la gent que ens escoltau, perquè ja ho vaig explicar, no sé si jo abans d'ahir, que l'única relació amb Girona que havia trobat aquest home és que una vegada van a visitar els germans d'Elia i crec que hi havia l'Orca a Cadaqués o a Port Lligat i el van trobar tant i tant i tant i tant pesat, una cosa allò horrorosament pesada... que li van posar el seu nom en l'osset de peluig que tenia l'Anna Maria Dalí i li van dir a l'Ocito Marquina, que encara es pot veure en el Museu del Joguet de Figueres, sí, del Museu de la Nyona Rosa, sí, sí, és això. Què creieu? Una cosa és això i l'altra és, llavors, la gent que uns per ideologia, els altres per mandra, els altres per el que deixo, són aquests 250 que poden votar. Jo ja he dit la meva opinió, jo penso que si realment, diguem-ne, van contra el que és la llei de memòria democràtica o llei de memòria històrica, les dues coses sé que són diferents, però no sé quina de les dues és, el que havien de fer era canviar-lo i no preguntar-ho, perquè al final, si ho han d'acabar-ho fent... Però a mi em dono la impressió que... En general tinc la sensació que... amb la política, la local i la no local, i ara això queda fatal però m'és igual, a vegades es consulta massa, és a dir... Quan votem a la gent, votem perquè decideixin, no vol dir que hagin de ser dictadors, però votem perquè decideixin, no cal consultar, jo crec, ja sé que no està de moda això, no cal consultar si aquest carrer ha d'anar així o de ser allà. Si ens n'hagués anat consultant no s'hagués fet ni la Sagrada Família, ni cap de les cases modernistes que hi ha a Catalunya, ni la plaça de davant de Sants que està considerada les millors d'Europa, ni 50 coses. Ni segurament que s'hagués pintat les cases d'Alunyà. Ja sé que això és reclamar un cert despotisme il·lustrat, potser. A veure, el que ha estat a l'Ajuntament... Jo sóc del que penso que la gran participació és la que es fa cada 4 anys. Parlem d'eleccions municipals i que, per tant, llavors el que fas... Com ho veus tu? El carrer 9 era Primòria Rivera i es va passar a carrer 9 sense consultar. Però això jo diria que tenia un cert sentit en aquell moment. Es va fer... i que vés a sapiguer, potser l'any 77-79, que es devia canviar això, 79-80, potser haguessis consultat els veïns i vés a sapiguer el que hauria sortit. Jo t'ho diré una cosa, només tindries sentit si això fa anar malament des d'un punt de vista pràctic. del carter que et porten les cartes, que resulta que has de canviar moltíssim, que has de canviar totes les dretes, però l'altre no té cap sentit, no és gens important. Si ho expliques bé i si n'estàs convençut que s'ha de fer. Per tant, jo també seria de la d'anar pel dret. En tot cas, informar bé perquè ho fas, perquè aquestes persones que votaran... Sobre quina base? Si nosaltres tampoc sabem ni què és un poeta marxinar. Si no sabem ni què va escriure. No, ahir vaig veure en el diari de Girona, consultaven tres persones, n'hi havia una deia que canviaria, l'altra deia que no, i eren uns motius que podies entreveure com a ideològics, però n'hi havia una noia que jo crec que feia poc que està aquí, que venia a dir, no, és que m'agrada molt més el nombre. mosgutxa, està bé, mire, doncs fantàstic no, no, jo entenc però jo estic una mica d'acord amb en Salvador potser vaig també a la contra, per exemple processos participatius per canviar el carrer de la Creu el carrer de la Creu el que s'ha de fer és canviar-lo si no funciona i canviar-lo ràpid no explicar, demanar, és a dir, està bé preguntar a la gent jo no dic pas que no, però la decisió... Deixa-me opinar això de pensar que la gent té opinió sobre fer una transformació d'un carrer. La gent no té opinió. La gent transita, passa, no sap. Els arquitectes són els que dissenyen, els que han de fer la seva feina. L'altra cosa és que tu vagis amb tres projectes a davant i a partir d'aquests tres projectes opinis a partir d'allò que t'expliquen. I que per tant que hi vegis la funcionalitat, vegis com te mous, veus els guanys que pots tenir com a ciutadà quan fas un carrer. Però simplement opinar sobre un paper blanc... Això és impossible. És impossible, perquè aquí tothom diu la seva... Fa molts anys, molts anys, molts anys, vam fer un exercici d'aquests express, que era sobre el disseny de la carretera Barcelona. I vam agafar Ciutadans, jo estic parlant ja fa 10 o 20 anys, i els vam posar en un paper... aquests de marrons i m'han dit ara pintin el que voldrien a la carretera a Barcelona la gent no ho sap el que vol no en té ni d'ell, és que jo vull passar molt bé no, no, aquestes coses són una mica una flàcia no vol dir passar més democràtic a vegades ens enganyem a darrere d'aquests precisos participatius perquè al final al carrer de la Creu no sé què van opinar però han acabat decidint el punt negre del carrer de la Creu segueix Fins que un dia hi hagi algú que si fom i una santa petacada, que és en el final del carrer, que aquell dia arriurem. Per tant, que es deixin estar de tocar si és important des d'un punt de vista de sentit comú, d'ideologia, antifranquista i tot això, doncs canviem el nom i no passa res. Si resulta que... Això et creies... Imaginem que estiguessin parlant d'un carrer que té 4.000 adreces, que hi viu no sé quanta... Això a vegades ho complica des d'un punt de vista que... Et requereix a tu, o l'empresa, canviar els papers, no sé què, les webs? L'Ajuntament ha dit que, diguem-ne, que tota la relació amb les administracions la farà, diguem-ne, la pròpia administració. És evident que alguna hi haurà, possiblement s'hauran de canviar algun dia escriptures, no dic pas que no, eh? Ja deu haver-hi algun tipus d'al·lenou, també, i també hi pot haver-hi, diguem-ne, motivacions, diguem-ne... anava a dir polítiques, motivacions, diguem-ne, d'afinitats... Això sí que ho provoques. Per exemple, jo crec que ja va ser abans que tu fossis regidora, és a dir, si haguéssim posat a votació fer pas de vianants i tenir el trànsit rodat al carrer Santa Clara, hauria sortit que no, perquè ja saps el que va passar en aquell moment, que s'ensorlaria el comerç, i en canvi ara ningú tornaria, o el carrer Nou... nosaltres som d'una generació que el Calde Nou recordem almenys jo recordo que hi havia circulació, que hi havia cotxes atercats i que com arribaven a dalt hi havia un cotxe penjat a dalt de l'associació de comerciants que els sortejava no sé si us en recordeu d'això sempre nosaltres la gent, diguem-ne entre cometes sempre només partim del passat i sempre intentem veure les coses com han estat sempre, sempre a cada àmbit i a l'artístic ara també passa hi ha d'haver algú que miri cap on van les coses, o si no, no hagués canviat res, absolutament res. I ara aquest sistema que hi ha, no ho preguntaré tot, dic si pregunta el que vulguis, però el que diu l'Alemanya, si tu tens tres projectes o tres propostes, se les expliques realment bé que s'entenguin, avantatges i inconvenients, i llavors triïn la gent, això em sembla bé. Però l'altre és deixar, jo crec, una mica la responsabilitat del polític, plantar-se una mica les mans, a vegades, fins i tot, amb la idea que és una cosa democràtica. És a dir, la gent mai ha votat cap innovació. Mai, mai, mai. Si haguessin preguntat a la gent si volia electricitat, quan va sortir, haguessin dit que no. Excepte que els haguessin explicat molt bé i els haguessin dit això voldrà dir, etcètera, etcètera. Perquè haguessin dit, eh, electricitat, ara hauria de canviar el llum de gas i el no sé què, ui, no, de cap manera. I això és el que ha passat amb tot. Ara en el món artístic passa igual. S'han de votar les no sé què, direccions, direcció del Teatre Nacional, s'han de fer concursos, feu concursos. Em sembla molt bé. Així no hi haurà mai cap polític que hagi comès cap error. Però tampoc no hi haurà una línia i el món artístic, més que els altres, ha d'anar tres passos endavant de la gent. Que llavors s'equivocarà i què? No és pas cirurgiar. És feina i equivocada. No, i a vegades em perds en aquests... Quan ho encaixes tant, perds oportunitats de gent que no està en els circuits normals, o en la creativitat normal, no? Jo, clar, el fet que tu tinguis sempre les mateixes regles, queden expulsats als extrems, que a vegades són els que realment porten innovació, porten... Els que avancen. Exacte, perquè l'altre és la massa. Per tant, jo també penso que hem de ser molt més lliures i deixar anar una mica... Tu ara parlaves que ja fa 20 i 15 anys preguntava com havia de ser la carretera de Barcelona. Tothom té clar que ha de ser un carrer. És allò del Girona, que en diguem carretera de Barcelona, quan oficialment el nom és carrer Barcelona i tothom vol que sigui un lloc de pacificació. Recordem que venim d'aquí era la carretera nacional 2, que després passava per la Ronda Ferran Puig i per la Devesa. Però que és evident que si han de fer coses... Jo diria el que m'acompanyi, o podria pensar, però jo crec que això el que hi ha d'haver-hi és un urbanista que ho decideixi... Un urbanista que sàpiga de què parla, que hi hagi 70 ciutats, què passa amb un 6... A part que hi ha un altre tema que coneixem bé, que és que el dia que ens hi posem tindrem l'amiant que serà, diguem-ne, complicat de treure per les mesures que la llei obliga i que, per tant, allargarà les obres el triple segurament del que serien si només s'hagués d'aixecar i tornar a fer, per dir-ho d'alguna manera, no? Guillem, t'has quedat allà, tu ja havies buidat el començament. No, hi ha hagut algun moment que no, però tenien tan bon discurs que jo era afegir-me a tot el que es diu. De totes maneres, sí que és veritat, jo recordo l'època d'equip d'anar al que volia reformar i fer tot el carrer Nou, Peatonal i Santa Clara, i va haver-hi gent que es posava histèrica i que... i que a més a més jo crec que el fet de provocar que l'hipercord vingués aquí va ser quan va poder fer les combinacions jo recordo que això en Quíno va dir quantes botigues hi ha l'hipercord vaig fer aquest estudi, com era estudiant vaig fer l'estudi quan era estudiant amb la càmera de comerç me'l van carregar i estava claríssim i quantes n'hi ha a carrer 9 120, no es collons, foteu un centre comercial que els afotreu aquesta és la idea Si no tens informació és molt difícil opinar, necessites opinió. Llavors, l'altra cosa és diferent, nosaltres fèiem... Bueno, perdona, i la prova és que el carrer Nou i Santa Clara, jo que visc allà, tinc problemes a vegades per passar-hi, vull dir allò, no per les bicis, sinó per la gent, també les bicis per la gent. Jo consello la gent que passi poc, carrer nou, que trobi masses bicis i gent, carrer Sant Francesc no hi passa a ningú. Vull dir que és el mateix, va en paral·lel. Hi passen fortes cotxes, eh? Què? Hi passen fortes cotxes. Però hi ha una cera ampla que no hi passen bicis, que això és important. el problema no és que passin bici, és que les bicis passin per on han de passar i l'espectant les senyals que han de l'espectar jo m'havia dedicat aquestes coses, era molt important per exemple mentre s'estaves fent les obres el moment que ja tenies el projecte parlaves, jo per això vaig seguir totes les obres de Santa Caterina tota aquella remuneració ens trobàvem cada setmana a les set del matí amb els veïns al carrer, anàvem, esmorzàvem abans aquell bar que hi havia que ara ja no hi és Campanyella No, no, més avall, que ara hi ha una peixateria... Ah, el Garbí. El Garbí, que l'havien muntat els de Camp Moriscot, per fer memòria. Ens ho trobàvem allà a les 7 del matí, ens trobàvem tots els veïns, érem 15 o 20 veïns, com anàvem a les obres, què feien, què faríem, i era la manera d'evitar problemes, però sí que en aquell moment trobaves durant les obres els problemes que tens, que no et pots moure, que no sé què que has de posar, i no t'explico del trenc d'alta velocitat. Per tant... Jo crec que és molt més productiu que col·laborin mentre estàs fent les obres per evitar les molèsties. I després, mentre estàs fent això, veus a vegades coses que no funcionen, no funcionaran, o que potser el projecte no contempla, que l'hauries de fer. Jo crec que aquí és quan és interessant que hi hagi els veïns. Perquè resulta que tu el dia a dia de cada un el saps. Aquella persona que té una minusvalia, o aquell que accidentalment s'ha trencat una cama, o que li han de portar una... Recordo, mentre fèiem el tren d'alta velocitat al carrer... en un carrer Torró un senyor que li va ocórrer comprar el sofà bueno, és clar, aquest senyor havia comprat el sofà i havia de portar el sofà i estava fent el pou de compensació just davant de casa seu vam haver de parar les obres perquè em pogués entrar al sofà no va pas sortir cap diari vam haver de resoldre aquell dia vam parar, va entrar al sofà que és el carrer del senyor bueno, per tant, això és el cas de gestió I a vegades es fan moltes parafernalis i em sembla que hi ha qüestions, diríem, que d'una manera més raonada també es negocien i són molt més pràctiques. I després, per no trencar, com dèiem abans, la creativitat, perquè aquesta sí que jo crec que l'estem tallant per totes bandes, no tinc a la universitat. Jo et tallaré, però no per la creativitat, sinó perquè han arribat les 11. Ha passat molt ràpid, ha estat una molt bona notícia. Un dia, gràcies, Salvador Sonyer, per ser-hi, gràcies, Isabel Salamanya, i gràcies també a en Guillem Terribas. Si tot va bé, demà tornarem. Ara són les 11.