Independentisme, 1-O i Girona: lideratges i ciutat

que m'acompanyen avui aquí als estudis del carrer Balmas, Assumpció Puig, arquitecte, antiga de gana del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Què tal? Molt bon dia. Molt bon dia, Jordi. Com anava l'estiu? Molt bé. L'hi ha provat? La veritat és que l'estiu, jo soc d'estiu, soc persona d'estiu, vaig néixer el mes d'agost, o sigui que suposo que algú ho té a veure. Espera molts anys en un ser a la tarda, eh? I sí, i molt bé. Doncs ens agrada que dir-ho així i que ho digui amb aquesta contundència. No sé si dirà el mateix en Jordi Navarro, un home de l'intersindical, delegat i militant de l'intersindical, exregidor i tantes altres coses, bàsicament un activista. Jordi, què tal? Com estàs? Molt bé. superbé i també gaudint molt l'estiu, tot i que jo soc més de quatre estacions i gaudeixo cada estació. I espero que aquesta tardor que ara acabem d'encetar sigui meteorològica i faci una tardor de veritat amb bolets inclosos. No, esperem sí que portem uns anys que no acaba de rotllar tot això dels bolets. I com un bolet que ara és aquí, ara és allà, avui ens agrada molt tornar a donar la benvinguda als estudis del carrer Balmes, el senyor Josep Campmajor, que jo ja he renunciat a definir-lo. Amb activista et va bé? Sí, sí. Sí, sí, cola. Com estàs? Bé, bé, bé. Content, molt, molt content i emocionat i amb una barreja estranya d'emocions de tornar a ser aquí. Perquè feia ja molt temps que físicament no hi podia ser. No podem dir un any, però gairebé un any. Sí. Mira, et diria que potser l'últim cop que físicament vaig estar aquí, 11 mesos, 10 llargs. Sí, octubre, novembre de l'any passat. Sí, sí. i després, diguem-ne, d'aquella tornada que va ser tant... que se'n va parlar molt, ara ho dèiem, que van tornar, diguem-ne, tots els que estàvem en aquell procés estrany i perillós que se us acusava gairebé de tot, vas tornar, però tu vas estar un temps que vas tornar, diguem-ne, allà on hi tenies la vida muntada, que no ho sé i no te preguntaré on és, Fins que has tornat ara fa unes setmanes, no? Sí, pocs dies, sí. Just abans de l'11 de setembre, ja més o menys, perquè també la feina m'ho demanava així, estar disponible per l'11 de setembre, així que uns dies abans ja vaig més o menys tornar i, de fet... No va ser fins passat, l'11 de setembre, que vaig liquidar el lloc on estava vivint, l'apartament petitet on estava, i diríem que vaig treure la cama d'allà on era, perquè el peu l'hi he deixat. Em penso que fas bé. Molt bé, doncs us he preguntat com esteu perquè de fet arrenquem tertúlia, ja m'ho permeteu que he parlat una mica més amb en Josep perquè diguem-ne per la situació que va tenir va ser molt emocionant la seva tornada però si va ser emocionant la tornada és perquè va haver de marxar i aquest és el problema, el fet que encara tingui un peu allà on el té i per totes aquestes coses. I el país? Com el veieu, el país? Després parlem de Girona, si voleu, però... Quin país? El nostre. Defineix el terme. No en tinc d'altre. El veiem malament, per dir alguna cosa així, molt ràpidament. Jo crec que, bueno, hem perdut moltes oportunitats i ens n'estem donant. Jo crec que en aquest moment el sentiment que hi ha de molta gent és que no sabem exactament quin lideratge necessitem no confiem en lideratges que hi havíem confiat moltíssim i ara mateix estem desconcertats i el que necessitem és que ens tornin a seduir aquells que volen i volen treballar pel nostre país El país diu que ja té un lideratge sòlid. Hi ha un president de la Generalitat que va ser escollit amb majoria i primera ronda i que està governant. Però tu no et referies exactament a això en fa l'efecte, eh? No, jo no em referia a això perquè sí que tenim un president nou, president Illa, amb un nou govern, però no és el govern de tots. O sigui, no podem governar sense mirar que hi ha un sentiment aquí independentista molt arrelat. Jordi, Josep, Josep Jordi i els ases una mica en la mateixa línia tot i que jo sempre intento dir que no estem tan malament i una mica com deia aquell l'etapa de llepar-nos les ferides probablement ja l'hauríem d'anar superant el país té reptes té problemes Té conflictes, el país segueix en els mateixos paràmetres polítics que ha estat els darrers anys, estem atrapats en el marc d'un estat espanyol que no ens permet expressar-nos lliurement i de forma pacífica, i un estat que està disposat a tot per impedir-ho, i aquest és el marc. Llavors el país té moltes desigualtats socials, com tants i tants altres països del món, però sí que una mica nosaltres el ciutadani d'aquest país, i la ciutadania activa, que vol la llibertat d'aquest país, hauríem de reformar-nos moralment, intentar no dependre tant de lideratges polítics de partits. Hem de ser nosaltres, la ciutadania, que ens enfortim, que no ens deixem emportar pel desencís i la desesperança i tirem endavant, i ja està. Així és de senzill i així és de complicat alhora. Per tant, jo soc l'optimista. Sempre es vol tenir algú optimista a la cara. Sí. Ara no sé què dir, perquè és clar, estic amb una forquilla que... Que abans diguin el que penses, que jo des que et conec més o menys entenc que fa i que alguna vegada t'aportem més problemes que una altra cosa, diguem-ne. Sí, sí, sí. També t'ho diré, no? També diré que benvinguts siguin, eh? Si els problemes són per això, l'encantat de la vida. Comparteixo dues. Jo diria la meitat de la visió de l'Assumpció i la meitat del Jordi, crec que estem molt més malament del que el Jordi ens vol induir a pensar no seduir crec que l'optimisme està molt bé però diuen que els optimistes són de vegades els pessimistes informats no? Doncs crec que el país està molt més desfet del que realment voldríem. No són els pessimistes. Realistes ben informants. La versió meva és la de Chesterton. Has jugat. La versió meva és la de Chesterton. Però sí que crec que aquest sacseig que hem patit els últims 10 anys, perquè són 10 anys, perquè això va començar 10, 12 anys. 12 anys. 12 anys. Sí, sí, 12 anys. Va començar amb el pacte fiscal, però... Sí, el 10, 12, sí, sí. I alguns ho allargarien a 14, però... Sí, sí. Però jo, quan la massa entenem que hem de mobilitzar-nos... crec que hem adquirit un aprenentatge que ve a la tesi del Jordi que contradiu una mica la teva assunció que és que no tot ens ho podem refiar als lideratges esperables i des de baix, que tampoc és una expressió que m'agrada massa perquè té un punt de classista però des de les bases crec que hauríem de ser capaços de fabricar un lideratge compartit que això aparentment és molt complicat però el que ha passat aquests últims anys demostra que no Perquè moltes vegades esperem que un Masies ens digui cap on hem d'anar, si cap a la dreta o cap a l'esquerra, o cap endavant, cap endarrer, o si ens hem d'aturar. De fet, quan ens hem envalentonat, algú ha dit, no, no, pareu, pareu, perquè ja hem aconseguit, i no hem preguntat realment què hem aconseguit per parar, per aturar-nos. I després, quan hem fet la reflexió, hem dit, hòstia, ens van enganyar. No, no ens vam enganyar, vam ser tontos. Vam ser tontos perquè ens vam deixar liderar o guiar, segurament per un lideratge o una guia que tenia altres interessos que no eren els que en aquell moment la massa compartíem. I també passa que la massa ha d'acabar reflexionant i digerint per poder tenir conclusions i dir, és que la massa volem, i això és molt complicat, és molt difícil, perquè venim d'una societat que no estem acostumats a aquest pensament col·legiat, assembleari o com en vulguem dir. Per tant, conjuminar tot això crec que ens portarà si som valents un parell de generacions necessitem que la nostra societat evolucioni hem sortit d'una època d'una etapa no democràtica a una predemocràtica perquè no hem entrat a la democràtica i haurem d'evolucionar cap a la veritable democràcia i això portarà i evidentment els lideratges que esperem o els esperables no estan massa interessants en aquesta llibertat Per tant, l'aprenentatge haurà de ser ràpid i contundent i arriscat i haurà d'assumir molts costos que no sé si ara aquesta societat benestar està disposada a assumir. És també una reflexió aquesta, no? Estem a una setmana del setè aniversari de l'1 d'octubre. L'1 d'octubre jo crec que... que quedarà com una data en què diguem-ne que la gent es va pensar que tot era possible o els que eren més grans van recordar allò, aquelles històries de dir en absència de violència es pot parlar de tot i es pot decidir de tot això ha quedat molt enrere diguem-ne perquè aquell dia també n'hi havia de violència jo crec que l'1 d'octubre és una data important i el 3 d'octubre potser encara més, perquè el 3 d'octubre va ser una certa demostració que el país el controlava la gent, no? Després va passar el que va passar. Però estem en un procés en el que set anys després hi ha un govern absolutament legítim des del meu punt de vista, diguem-ne, amb salvavilla al capdavant... Un govern que vol fer coses, un govern que diu que governa per tots, a mi això m'ha fet sempre una mica de gràcia, no? Allò de dir, abans que hi havia 72 diputats, diguem-ne, que donar un suport a un govern eren partidistes i ara en 42 no, però bé, forma part del joc de les paraules polítics que tothom ho diu. Però jo un govern que el veig amb voluntat de fer les coses que creu que ha de fer i em dóna la impressió que mentre tingui suports, que de moment sembla que els té, ho farà. No sé si ho veus així, és a dir, me'l fareixo perquè ells són conscients que tenen 42 diputats però són conscients que van anar a una investidura, que van tenir el suport dels comuns i d'esquerra, I després què han parlat? Han parlat de l'aeroport, han parlat del parc eòlic, han parlat d'aquestes coses que havien dit en aquest sentit. Tiren per allà. Ara estarem tres meus que no se'n parlarà gaire perquè s'ha de negociar pressupostos, però a mi em dona la impressió que tenen la voluntat de tirar i fer així. No sé si és la meva visió la que teniu vosaltres i us ho pregunto. Sí, jo comparteixo aquesta visió, i a veure, del que jo he dit abans, que sí que és veritat que hi ha un desconcert que es palpa entre la gent, i això segurament hem de lluitar com fer-ho més col·lectivament, però sí que és veritat que aquest govern, en el mentrestant, aquí, hem perdut molts anys de posar-nos al nivell que ens hauríem de posar, a nivell productiu, a nivell de... d'energies renovables al parc eòlic, a nivell de comunicacions, o sigui, realment, aquest govern que tenim ara és un govern que va per feina, i això sí que se li ha de dir, i ho ha dit clarament, i tots els consellers, i han fet gestos, per exemple, tenir un conseller de política lingüística, que no s'havia tingut mai, estan fent gestos perquè s'entengui que és un govern per tots, però clar, nega la major, que és que aquí volem ser un país independent, i aquest és el problema que jo hi veig. Ara, que necessitem que es governi i que es prenguin decisions, perquè s'ha estat molt de temps, per dir alguna cosa, jugant fora de jo, per altres coses, i que necessitem ara que es prenguin decisions que afecten a la productivitat del país i a l'economia de la gent i al benestar de la gent, i per tant, jo crec que... Aquest govern té tot el recolzament que té, que són els 42 diputats, i el que li vulgui donar a aquells que estan amb aquesta responsabilitat i que vegin que realment necessitem que es prenguin decisions. Una mica, jo des del meu punt de vista el que sí que veig és que el govern que s'ha constituït ara a Catalunya, al Principat de Catalunya, doncs és un govern de polítiques continuistes, és el PSC de sempre, el PSC al servei dels poderosos, des del meu punt de vista... I és un govern, clarament, del 155. És un govern de gestió autonòmica i que no anirà més enllà. I, a més a més, com ha quedat demostrat, és un govern d'obediència monàrquica. El primer que ha fet a Iller és córrer, si em permeteu l'expressió, genoflexionar-se davant de la monarquia espanyola. Això ja ens diu moltes coses. Fet avui, d'aquí una estona serà a Figueres perquè avui el Felip VI és a Figueres convidat amb motiu del 50. I aquí la feina que tenim els i les independentistes és plantar cara a això. I hi ha hagut una concentració antimonàrquica que com sempre que ve el rei o intenten que hi hagi presència monàrquica a les comarques gironines sempre hi ha resposta. Però bé, una mica la valoració seria aquesta. Serà un govern de gestió autonòmica, una mica continuista, del que fa el PSOE arreu de l'estat on governa, i poca cosa més. Llavors el moviment independentista ha de reaccionar, insisteixo, deixar de llepar-se les ferides i tirar endavant, i plantar cara, i presentar alternatives. També voldria remarcar una mica que tenim certs paral·lelismes amb altres societats que han viscut processos similars. Sempre dic el mateix, el Quebec i Escòcia. Són territoris, són països, nacions que van arribar molt lluny, però que porten anys i panys estancats. I a nosaltres ens està passant exactament el mateix, perquè no som diferents de la resta. És un procés. Sortirem tard o d'hora d'aquesta desorientació, però com deia en Josep, i com deia Sudambe, s'ha de tenir mirada una mica llarga i acabarem sortint d'aquesta situació. I tornarem amb més energia que mai. N'estic convençut. Està optimista en Jordi, està bé que sigui així. No, no, no. A veure, jo ho deixaria amb un realisme, amb un cert realisme, però que no llença la tovallola. Però jo sempre m'aferro, com que soc de tradició una mica marxista, sempre m'aferro a la realitat. La realitat és la nostra liada, és la que és, no la que voldríem que fos. Però hem de treballar per transformar-la, però això vol temps. sí, sí és així no puc evitar una mica anar cap al format discursiu en un moment determinat has utilitzat la paraula procés es va dir procés en certa manera per definir tota una cosa últimament tot el tema procés té mala premsa fins i tot això l'estat va fer molt per donar-li un caràcter negatiu pejoratiu al tema procés no em crec que en Jordi t'hagi deixat sense paraula cap a jo No, no, no, el que passa és que volia demanar certa indulgència, no? Em permeteu, puc abusar una mica del fet d'aquest... Tu pots abusar el que vulguis... Tinc una mica de crèdit... Almenys avui, eh? Exacte, un parell de setmanes, això, home, crèdit de... I n'abusaré, eh? I és que, perdoneu, però crec que estem fent... Hem caigut de quatre potes al que els espanyols volien. però portem molts anys així no n'hem sortit jo crec que no és que encara estem de quatre potes entre altres coses perquè estem fent reflexions des d'un punt de vista autonomista t'he de dir m'importa molt poc la governabilitat d'Espanya i Catalunya encara és Espanya m'importa molt poc el que faci la Generalitat perquè mentre m'importi mentre m'importi hauré d'acceptar unes normes que no em portaran mai a la independència I vaig, per exemple, al que acaba de publicar Julià de Joder, que són les tesis d'agost, on acaba dient, eps, la Generalitat és una eina colonial, de colonització. Però és que ho va ser en temps de Puigdemont, o sigui, el govern de la Generalitat de Puigdemont no era un govern independent, amb vocació independentista segurament, però era un govern colonial. Per tant, estem discutint o estem plantejant el paradigma que... hem d'afrontar la independència des d'una bona gestió de la colònia. Que això és el que els ha passat al Quebec i els ha passat a Escòcia. De manera que Escòcia té un escotis party que s'assembla molt al que es vol fer amb alguns partits aparentment independentistes de Catalunya, o el que han intentat alguns que estan en caiguda lliure i altres que sembla que es volen reconstruir però que estan perillosament caminant sobre la corda fluixa... però en el fons estan promovent partits amb lideratges colonials res més que això i ja sé que sona molt radical però és que vull ser radical que vol dir els peus clavats com arrels això vol dir ser radical perquè sí que la realitat és aquesta però la realitat dura, crua és que som colònia i com a colònia els nostres pensaments sempre relacionen arguments en base a aquest pensament colònic. Vull que la Generalitat vagi bé? No, se me'n refot. Vull que la Generalitat promogui una economia estable? No, se me'n refot. Vull que hi hagi més feina perquè la Generalitat agafi fons a espanyols i els posi aquí, a la colònia... No, el que vull és autogovern. No un grau d'autogovern raonable per part de la Generalitat. No, seguirà sent colònia. L'Amuns deixa l'acord més llarga o més curta. I aquí és on t'ho faran molt bé els socialistes, perquè sabran jugar molt bé aquesta arma de semblar i fer-nos creure allò que és el síndrome de l'esclau. Mira, l'amo ara m'ha mirat i m'ha somrigut. Ah, que bé. I el virrei que tindrem ara a la Generalitat seguirà sent el mateix virrei que va ser a Aragonès, el mateix virrei que va ser a Puigdemont, el mateix virrei que va ser a Maragall... Perquè acabarà sent això, en el fons, i gestionarà una colònia. Per tant, on ve el canvi de xip? Home, el canvi de xip no ve com estan promulgant alguns també suposats líders independentistes que diuen, no, ja no podem parlar, no podem parlar d'independentisme, hem de parlar de catalanisme. Anem al temps de Maragall, eh? No podem parlar de nacionalisme, perquè a Europa nacionalisme està mal vist. Hem de parlar d'identitat. Per tant, el que comencem a fer servir eufemisme és per no dir, no, no, és que jo el que no vull ser és espanyol. Jo vull deixar de ser espanyol, t'obliguen o a lluitar amb altres tipus d'armes a favor de la independència o a escollir un altre passaport, un passaport suís, un passaport belga, per deixar de ser espanyol. I la gent, perquè dèiem això, és a dir, a mi em sembla interessant aquestes reflexions que fem, després si voleu parlarem més del dia a dia i d'aquests partits que abans es deien independentistes i tot això no, però la pregunta és, i la gent, perquè és evident a les manifestacions de l'11 de setembre hi ha menys gent, a les últimes eleccions van a votar menys gent, però la sensació, això és la que jo vaig tenir, la gran majoria de la gent que en un moment determinat va fer el clic i es va dir independentista, aquesta gent continua a sentir. Per tant, potser el que necessita, diguem-ne, és un altre marc, encara que parlàvem d'això, uns altres lideratges, algú que els torni a il·lusionar i que els porti cap allà. Això requereix, diguem-ne, d'apair-ho uns quants anys i tornar a començar o no necessàriament ni es pot tornar a reactivar ràpid. Jo crec que la gent hi és, hi és igualment. El que passa és, com ha dit ell, cal digerir. Han passat masses coses, o sigui, el llistó o l'il·lusió o allò que vèiem en un moment determinat, tu n'has parlat de l'1 d'octubre del 2017, jo crec que l'1 d'octubre del 2017 serà segurament el moment històric més important que jo amb tota la meva vida veuré passat, perquè... allò és que cada vegada que ho expliques se't posa la pell de gallina, com estava tothom defensant i fent allò que volíem fer, que era votar, que és un exercici democràtic. Per tant, aquell moment va ser un moment que ens va... Va ser una medicina, ens va donar... Ens va donar força per creure que podíem continuar... El que diu en Josep, ser una nació independent, ser només catalans, deixar de pertànyer a l'estat espanyol, no? i molta gent ho veia clar en aquell moment el que passa és que tenim una societat molt individualista cada vegada més i llavors la gent per mobilitzar-se per sortir necessita que algú ho vegi com a mínim diguéssim palpable que ho pugui reconèixer jo crec que aquí el que ens passa és això que ara necessitem digerir i necessitem palpar què podem reconèixer de nou perquè la gent jo crec que hi és Sí, jo una mica també en la mateixa direcció. Simplement hi afegiria que ara tenim una certa perspectiva històrica. Han passat 7 anys. 7 anys és molt de temps. Sí, sembla que sigui molt de temps. En realitat, des del punt de vista històric són pocs i amb 7 anys hi ha hagut presó, exili, 155, que alguns diuen que encara hi és. Han passat moltes coses realment. Han passat moltíssimes coses, també la societat catalana ha experimentat moltes transformacions, de tot tipus, però sí que una mica, que ara que tenim aquesta perspectiva històrica, podem intentar analitzar una mica, a grans trets, però jo penso que hi ha hagut una barreja, dic per arribar a això que dius de la gent, hi ha hagut com una successió de coses, de sentiments, de sensacions, no? És evident que l'1 d'octubre vam arribar allà amb molta il·lusió, bé, el... El projecte independentista va desfarmar moltes adhesions en llocs i en sectors de la societat que nosaltres mai ens hauríem pensat. Gent de tots els abstractes socials, llengües diverses, es va afegir a aquesta onada que era una onada molt democràtica, però van passar de la il·lusió a la por. Perquè l'Estat ens va amenaçar i va utilitzar la violència. I ens vam espantar. Som una societat, eh? Parlo. Després de la por va venir una certa frustració. A veure, ara què? I de la frustració s'ha passat a la desorientació. I de la desorientació també s'ha passat a la desafecció. Tot això ha anat passant. és com un poti poti de coses que han anat passant i arribem a 7 anys després que efectivament els 11 de setembre hi ha menys gent però bé, tampoc ens deixem emportar perquè Déu-n'hi-do a la gent que hi ha hagut, vull dir, cap moviment a Europa aconsegueix treure tanta gent això també és veritat dit això, és veritat que ara mateix potser ens falta des de l'independentisme tornar a recuperar i transmetre una idea d'il·lusió i en això estem aquests cacaus interns que hi ha en els partits en tot, inclòs el meu ex partit potser també és un pas necessari segur, seguríssim Una mica, i amb això ja acabo, tot plegat, des del meu punt de vista es resumiria en que tot plegat és un aprenentatge, no teníem ni la més remota idea del que passaria, i hem après coses, hem après moltes coses, que aquest aprenentatge l'hem de traduir en fets concrets, i la feina de l'independentisme és crear una nova il·lusió, però una il·lusió real, i alguna cosa palpable, no una idea llunyant en l'horitzó. Per exemple, jo ara estic veient una cosa amb certa esperança, allò que diuen que els catalans fem coses, catalans i catalanes fem coses, un dels reptes és que a cada barri, a cada poble, a cada vila d'aquest país hi hagi un espai, un casal, un ateneu, un centre social de cada independentista. Digue-li com vulguis. Però això és una cosa palpable, que pot atraure gent. Potser no serà tan massiu com havia estat l'1 d'octubre, però Déu-n'hi-do. I és una cosa que es poden anar fent passes. I a partir d'aquí hem d'intentar crear més adhesions a l'independentisme i més il·lusió. Hi ha un moment que m'ha semblat que bufaves, Josep. Sí, avui bufo una mica per tot, sí. Està bé. Sí, sí, sí, suposo. D'airejar la cosa, sí. No, no està bé, està bé, està bé. No, no està bé. Tenim molt mala pesada. O sigui, fixa't que parlem de les il·lusions, de la il·lusió, i no fa pas gaire, ho parlàvem fa molts pocs dies, en una conversa llarga amb el president Puigdemont, que es queixava que li estàvem assent, les dues persones que estàvem davant d'ell, li estàvem assent pessimistes, no? I al final hi vaig dir, doncs què vols? Diu, doncs aplaudiu i digueu que sí. I transmeteu optimisme. El 2017, l'1 d'octubre, es va basar en uns fets consumats que no es van consumar mai, però que van exacerbar la il·lusió de tots els que van anar a votar, fins i tot els que van anar a votar que no. I era... I vam anar per il·lusió, perquè si ara fóssim capaços d'intentar fer una llista d'aquelles coses que esperàvem aconseguir a l'1 d'octubre del 2017, quantes coses posaríem a la llista? Perquè després se'ns va dir que no teníem estructures d'estat, que ens van dir, sí, tranquils, però no vam ser capaços de fiscalitzar aquelles promeses, només teníem una il·lusió. Algú ens va insuflar il·lusió. i si vols seguim després les notícies no, no, no hi ha notícies ah, no hi ha notícies? ui, que fort, que bé jo esperava els pitos feia cara de les notícies no, no, no aleshores han passat les notícies podem tornar a insuflar il·lusió? sí, però alguns ja no ens la creurem jo necessito en un paper que algú m'apunti què farem, si m'està bé, i com ho farem, sobretot com ho farem. No què valdrà, perquè ara l'altra pregunta és... Alguns ens la fèiem a l'1 d'octubre. Fins on estem disposats a arribar? Quina inversió volem fer? Que ens hi juguem? Què volem deixar pel camí? Fins a quin punt volem deixar les nostres possessions materials? Per això ho vam aprendre l'1 d'octubre, Josep. A partir de l'octubre vam saber tot això, que no ho sabíem. Torna a fer la pregunta ara. No ho sabíem, sí. Han passat set anys, eh? El 3 d'octubre havíem de ser capaços d'haver reaccionat i dir, eh, aguantem. Però no ho vam ser. No ho vam fer. Saps què va passar? Ens vam espantar. Que el 3 d'octubre al vespre... No que ens espantéssim, és que l'Estat ens va mençar i ens va espantar. Bé, bé, deixem l'altra part. El 3 d'octubre a la tarda, quan es deia, home, hem d'aguantar el 4, va, fem el 4. I teníem alguns que teníem treballadors que deien, sí, sí, el 4, el 4, el 4. Bé, però això no m'ho descomptaràs de la nòmina, no? perquè clar, és pel país per tant, ja ens està bé que hi hagi festa però que la pagui algú altre no estem disposats a pagar segons quins preus abans en Jordi ha parlat de por hi va haver un moment entre els diferents estadis hi va haver el de la por i la por va venir quan els nostres líders ens van dir que havíem frenat perquè hi havia la possibilitat que hi hagués hagut molts morts aquest és el tema que suposo que Josep pregunta estem disposats a que hi hagi morts? estem disposats A perdre la feina? Segurament no. Tothom segurament no. A no fer vacances? Només una petita minoria? A no fer vacances? A perdre la segona residència? A perdre 5 anys de formació dels fills perquè les universitats van com van? A no viatjar a l'estranger si no és per exiliar-te? Això està bé, posar-ho sobre la taula, perquè el que no podem fer és mentir. I probablement no és que mentís l'independentisme, però no va acabar-ho de dir tot o no s'ho acabava de creure, potser no n'era prou conscient d'això. Tot i que en un país en què les generacions anteriors... Esclar, en aquest país han passat moltes coses, i el 36 van passar coses. També és veritat que jo recordo, per exemple, el meu pare té 85 anys i va arribar a Girona molt petit, fugint de la misèria i la guerra del sud d'Espanya, Andalusia, i al meu pare se li van despertar certes pors. Hi havia una generació de gent gran, i ell deia, si això continua així, hòstia... haurem de tornar a marxar o què passarà però en canvi la gent més jove la generació que va fer la guerra ha desaparegut la generació que va patir la guerra encara n'hi ha molts és a dir, que va patir aquella postguerra tan llarga que va durar 39 anys però diguem-ne que va ser molt dura durant molts i molts anys però d'aquest grup que dius digue'm tota una secció en moviment que encara està activa diguem, dels que van viure el que va passar el 36, n'hi ha els perdedors, no?, que diuen, anem amb por, tal, i va haver els guanyadors que han muntat estructura, exèrcit, Guàrdia Civil, policies grisos, blaus, el color que siguin, corona espanyola, etcètera, que aquests també ho van viure. I també van patir el trauma d'això, com a guanyadors, però també hi va haver un sacseig. Quina ha estat la seva reacció l'1 d'octubre? l'esperable. Això és una revolució. Això és una revolució de veritat. Com ho van fer aquell moment? Hòsties. Han estat els únics que tenien la lliçó presa. I que en comptes d'espantar-se van dir no, no, hòstia, que aquests van en sèrio. Perquè ells també es van creure que anàvem en sèrio. Perquè la il·lusió... anava per les venes, com l'adrenalina, el que passa és que hi ha un moment que l'adrenalina para, beus molta aigua, la treus, i ja està, no tens adrenalina al cos, i a la il·lusió li passa exactament el mateix, en un moment, cap el que sigui, se'n va. Però ells segueixen en actiu, ells sí que segueixen sent els del 36, com ho van aprendre el 36 i com ho van aprendre el 39, no? digues, digues, assumpció no cal això que diu en Josep és la bufetada més forta diguéssim que estem tinguent ara, o sigui, veure que no ens hem mogut del franquisme que aquells que van guanyar la guerra del 36 encara tenen totes les estructures de poder en el país i això crec que és perquè semblava que anàvem a la democràcia però la democràcia real aquí en aquest país encara no hi és, perquè ho veiem amb l'estructura judicial mateixa, però ho veiem amb totes les estructures, això és veritat clar, jo... Jo et voldria dir, Josep, entenc que la teva posició és una posició que ha sigut la més dura segurament dels que estem aquí a la taula, però cap on hem d'anar? O sigui, quina visió positiva o què podem veure? I m'ha agradat això que has parlat del president Puigdemont, que et va dir que el president Puigdemont jo també les vegades que l'he anat a veure l'he intentat... dir, cuidado, que estàs lluny, no estàs veient el que passa, i ell sempre és molt positiu, i aquest poder és un tema que hauria de reflexionar. Fa set anys que està fora d'aquí, per tant, necessita entendre el que passa aquí. Set anys menys un dia. Set anys menys un dia. Me'n permet amb la broma, eh? Hi ha una cosa també que, Josep, si em permets només, que tot plegat, el que va passar a l'octubre i el que ha anat passant després, no passa res. Em remeto una altra vegada a la realitat. No passa res per assumir i entendre que va ser un intent. i que van perdre, d'acord, van perdre però que hàgim perdut no vol dir que ens hàgim de rendir de per vida ni lamentar-nos ni llapar-nos les ferides la resta que tenim a davant el que tenim, que és un estat violent que ve d'on ve que no ha progressat en aquest sentit això és així i no canviarà Però per això jo intento tapalar la necessitat d'enfortir-nos més, moralment i políticament. Si la ciutadania independentista d'aquest país haguéssim estat més formats políticament, més coneixement de la història i moralment més forts, probablement haguéssim anat més lluny. No ho sé, eh? Això és fer un futurible. No ho sé. Però sí que és veritat que hi ha el que hi ha... Que no ens hem de deixar caure en el derrotisme, la desorientació i la desesperança eterna. Tampoc caure en... A veure, jo quan he dit allò de la il·lusió tampoc voldria transmetre aquí un rotllo hippie flowers. Això tampoc. M'ha sonat una mica. No, és broma. Una il·lusió, crear una il·lusió no vol dir viure en els mons de llupi. Això em porta a la pregunta que us volia fer i que, de fet, ja l'hem passat pel damunt, que és, segurament per tot això, es necessitaran no lideratges, els tres partits que van portar l'estandard a part dels partits, no? La CUP s'està replantejant unes quantes coses, no sé cap a on, però se'ls ha estat replantejant... Junts està intentant descobrir que vol ser que sigui gran i Esquerra està en un moment complicat en el que han sortit allò, l'organització bé, coses lletges per totes les parts i bé, està en un moment molt descarnat, per dir-ho d'alguna manera, que jo crec... que no sé cap on els portarà però que siguessin eleccions demà passat em fa l'efecte que no els portaria pas a una millora per tant potser això haurà de passar aquest aquest episodi de creixement o digueu-li com vulgueu o de treure el pus que supura doncs exprimint no sé perdó estem parlant de partits autonomistes Perdona, jo sé que entro en bucle, però en el fons, encara que siguem independentistes, estem parlant d'una estructura electoral... i de partits segurament tens laió però mires a l'altre cantó i com a l'acudit d'Eugeni de dir que hi ha algú més no, no, no, està bé per tant, vaig a una de les tesis del Jordi que és que ens ha faltat formació però esclar, també esperàvem que la formació ens arribés dels ambients reglats que els ambients reglats són els que estan controlats per just aquests partits autonomistes i ja no el 155 per l'estat espanyol mira, vaig potser abans a fer la pregunta que s'ha de fer davant del que deies Assumpció, que no ha marxat el franquisme i encara estem sota les estructures del 36. El dies enrere, un dels voluntaris de l'assemblea, un senyor il·lustrat, amb una pregunta similar deia que el que hem de fer és tornar a guanyar la guerra civil, intentar guanyar la guerra civil. és a dir hem de començar a prendre decisions que tenen un punt de traumàtic i dràstic que no necessàriament ha de ser agafar novament un fusell no necessàriament Ara anava a dir una cosa, només per molestar una mica. El 36 i el 39 hi va haver-hi dos derrotes, perquè es van perdre a banda les forces faccioses, però a l'inici de la derrota va ser la divisió profunda que hi va haver entre les forces teòricament lleials al règim republicà. I això jo crec que de tant en tant va bé recordar-ho, perquè va passar. Sí, però part de la victòria es va... El moment que més... Semblava possible la victòria era quan es desestabilitzava l'enemic. I ara estem en guerra, seguim estant en guerra, no? I una mica l'estat espanyol, amb el que això significa, ja no dic Espanya, l'estat espanyol. Per tant... Aquesta terminologia a algú no li agradaria. Ja, però clar, és que no diré els espanyols, perquè segurament hi ha espanyols que també vol dir que... No, clar, evidentment, no es pot generar... Clar, no, però, bueno, per defecte segurament alguns s'hi sumarien sense... A vegades també diguem els catalans i tampoc es pot generar... Sí, sí, sí, o com allò que tenim de governar per tots, no? Però mentre siguem capaços de pensar en com mantenir l'estabilitat d'Espanya, estarem perdent la guerra. Just en el moment que tot el que fem sigui per desestabilitzar Espanya, estarem més a prop de guanyar-la. Una mica tornant al tema dels lideratges, potser el que volíem tenir clar és que la política també es pot fer més enllà dels partits. No només els partits fan política. En aquest sentit, el moviment independentista de fer un esforç i fer política des d'altres àmbits, sigui des de les entitats, sigui gairebé des de la semiclandestinitat, perquè el que dius tu és veritat. El sistema autonòmic, el sistema polític espanyol, xucla molt. Xucla i absorbeix moltes energies. Jo, que vinc del món de la CUP, també estic veient que molts dels meus companys i companyes acaben jugant el mateix joc. Declaracions, contradeclaracions, en el marc de l'oposició parlamentària, que acaba siguent... Un autonomisme, en certa manera, i això és difícil, és molt difícil de sortejar, diguéssim. Per això és important apel·lar al sentit que es pot fer política des d'altres àmbits, que potser no és política parlamentària, no és política vistosa, però que existeix, és real, i que hi ha tot un marge de feina a fer. Tu abans has dit una cosa que crec que és molt interessant, que és fomentar el tema des de la base, que seria, per exemple, els Ateneus. Els Ateneus crec que fan una feina envidiable i és una feina superbona perquè s'arrelen amb petits nuclis, no? O sigui, s'arreuen al voltant de la gent i a partir d'aquí sí que hi ha, diguéssim, una manera de transmetre allò que no es transmet segurament amb declaracions i contradeclaracions és d'un partit polític. L'altre tema que tu també has tret, que són les entitats, aquestes entitats que són les que mouen l'11 de setembre, que són l'Assemblea i l'Òmnium. que jo no sé si és per aquí per on hem d'anar. Els partits polítics, com deia ella, segurament la sacsejada que estan visquent veurem on els porta, però és ells mateixos, són endogàmics i des de fora no els canviarem. Ara, després hi ha altres eines i n'heu tret dos, no? les entitats que organitzen el setembre, els ateneus culturals, segurament les associacions esportives, molts setembres que fan que la gent col·lectivament... No va dir els sindicats, però he mirat en Jordi i ho he de dir uns sindicats. A partir d'aquí, diguéssim, però com es fa col·lectivament que això ens porti cap a algun lloc? Aquesta és la meva pregunta una mica, diguéssim, ja que ho trep vosaltres en aquest contexte. No som capaços, els catalans, no tenim, és que no lo tenim, no han tingut mai la cultura del col·lectivisme. Vam passar un període de la revolució industrial que ens va apropar a una reacció, vam ser reactius fent servir la col·lectivitat, exemple del que estava passant amb els altres llocs d'Europa. Però quan això s'endreça i l'estat del benestar arriba més o menys a tothom, i també, evidentment, als 40 anys de dictadura, on existia la menjadora, doncs és molt difícil, molt difícil la col·lectivitat. Abans has dit que som una societat individualista, i cada cop ho som més. Els meus interessos sempre seran primer i després els del col·lectiu. Per tant, necessitem una cosa que no existeix, que és la generositat. s'ha compensat amb la necessitat quan tenim al davant un enemic comú reaccionem com el llogaret dels gals de l'estèrix i l'obèlix quan arriben els romans a les portes s'ho neixen però si no es donen es donen de bufetades no sé si ha de ser assemblei òmnium o el que pugui ser també la intersindical i els petits ateneus seguríssim que la cosa va per aquí però els partits podrien donar exemple Per què els 7 diputats de Junts i els que no sé quants té ara Esquerra? Quants li queden? A Madrid. Sí, 4 o 5? És igual. Per què els 11 diputats... 7, 7. 7, 7. Per què els 14 diputats que es diuen independentistes senzillament deixen d'assistir al governès? com han fet altres processos independentistes d'altres països. I han dit, no, no, perquè ens fas entrar dins del teu cercle i acceptem entrar dins del teu cercle per no alçar-nos amb armes. Però els meus diputats no apareixeran pel Parlament. Què fa Vox quan no li agrada una cosa que s'ha de votar? S'aixeca ni cara al camp. Home, vols dir que hi ha coses que sí que li agrada votar? A Vox, sí, moltes. Perdona, he fet una broma. Sí, sí, l'he entès, l'he entès. Però per què no existeix també aquest tipus d'activisme? Per què s'entra en el marc mental? Perquè, evidentment, suposo que hi ha uns sous que s'han d'excusar, i no només els sous individuals, sinó... els fines que entra el partit. Però també és una discussió política, eh? Jo crec que, és a dir, a vegades com a ciutadans o com a periodistes des de fora ens és molt fàcil dir sí, perquè això vol dir les prebendes que tenen i tot això. Jo crec que també hi ha una gran discussió política que segurament hauria de ser més oberta... de model i no sé si estem en el moment és a dir, estem en un moment en què no sé si 7 i 7 són 14, deixem-ho dir així o és a dir, si hi ha aquella unió falsa que havíem dit us en recordeu, 72 diputats els doneu-me 68 diputats tot això en realitat no era així I crec que és una de les realitats que tenim ara al damunt, no? Vull dir, senzillament constatar-ho amb el que està passant, no? Amb els canvis que s'autoformula la CUP, amb les discussions internes que té Junts, que acabaran, siguen sagnats, i amb les d'esquerra que de moment ho tapen tot perquè us són encara més, diguem-ne. Hi ha una qüestió, si em permets, en un segon, que diria que se'ns escapa una mica i a vegades dona la sensació que nosaltres... amb gent independentista, gent anònima o gent implicada, pensem que l'independentisme és el centre del món. I el món és molt complex. I nosaltres som una gota d'aigua en un mar de complexitat. I hi ha una cosa que també ens atrevesa transversalment, que és la desafecció. Hi ha una desafecció independentista claríssima, però la desafecció va molt més enllà de l'independentisme. Ara mateix hi ha una mena de divorci o separació traumàtica entre el que és la ciutadania i el món institucional dels electes. I això en uns països és més agreujat que d'altres, però és un fenomen que s'està extenent per tota Europa i més enllà. Hi ha molta desafecció. I esclar, nosaltres potser, el moviment independentista, no acabem de veure que això també ens està afectant de ple. Contra desafecció i il·lusió? No ho sé, això la sociologia ho està analitzant, però em sembla que la realitat parla per si mateixa. Hi ha molta desafecció, i en el nostre cas aquesta desafecció s'agreuja amb la divisió, que tenim ja una llarga tradició de decisions, de divisions, i això també ens està passant. Sí, amb això estic totalment d'acord amb tu. La desafecció està a nivell de tota Europa, la gent fa la seva vida i els polítics és una cosa vària, tant senten una notícia, no l'escolten. i diuen, bueno, sí o no, i quan han d'anar a votar van a votar, però està sortint, diguéssim, tot aquest vot de tota Europa de l'ultra dreta i de la dreta més radical. Ara hi ha eleccions a Òstia també i torna a estar a punt de guanyar la dreta més radical. Per tant, un, perquè aquesta desafecció el que fa, diguéssim, és tornar a ens portar a l'autoritarisme i a treure'ns a llibertats. Per tant, molt del tanto. Però jo també volia contestar En en Josep quan ha dit això del Congrés dels Diputats i que no hi vagin els diputats, però fixa't al País Basc, com treballen des de fa temps, inclús Bildu, estan treballant en guanyar competències, o sigui, en sortir del 155 per diàleg, en tenir cada vegada més competències pròpies, I jo crec que s'han fixat una línia de mig i llarg termini, ja veurem on els portarà, però tenen una línia, i jo crec que això és el que ens falta aquí. Per tant, anem al Congrés dels Diputats a rebentar coses, però a la ciutadania no ens sembla que estiguin fent una feina realment allà, no? Escolteu, falten ja només 10 minuts i mig per acabar aquesta tertúlia, que jo la trobo interessantíssima, que em sembla que n'hem parlat molt. M'agradaria també parlar una mica de la ciutat de Girona, que també, mira, aquí hi ha un govern, 17 sobre 27, que va tirant, que hi ha tensions que es veuen i que són palpables, però que de moment va tirant, i una oposició que ha quedat una miqueta, diguem-ne, desorientada amb la sortida de Sílvia Panegui, que és una persona que, diguem-ne, que es havia trepitjat molt la ciutat, que era coneguda, que havia guanyat les eleccions en nombre de vots, i que, per tant, això planteja també un nou escenari. Com el veieu? Bueno, no sé si hi ha nou escenari, de moment hi ha un govern que tira... i una oposició que haurà de decidir què fa a l'espera o no de si torna o no Sílvia Paneca. Assumpció de l'assumpció, m'agrada molt aquest sumariure que li ha sorgit. Bueno, perquè es veu que és un govern amb dificultats, això ja es va veure en el moment en què es va tirar endavant, un govern de guanyem amb Junts i Esquerra, que són els dos partits que en aquell moment s'estan brallant contínuament, I guanyem, que és un projecte municipalista només i que, per tant, no està pendent dels temes, vull dir, encara que alguns són de la CUP, no?, pel propi alcalde, però no està pendent dels temes partidistes, doncs hi ha dificultats i, quan parles amb ells, transmeten que hi ha dificultats, no? Jo crec que la ciutat... Clar, en un any hi ha poc, hi ha poc encara. Ens agradaria que s'hagués vist més aquest govern nou en els ciutadans, eh? Jo crec que també entenc la dificultat que en un any es vegin les coses, però, com dius tu... Això va dir Narcís Genís aquí, va dir... Ell, en certa manera, va venir a explicitar que havia donat suport, diguem-ne, a qui està al davant d'aquest govern i va dir, esperau a veure coses que no estic veient. jo també crec que esperàvem veure perquè era durant les eleccions era el canvi radical canvi radical que després es complementen un govern amb dos partits que s'hi han de fer de crossa perquè aquests dos partits tenen els seus problemes interns i els seus problemes entre ells per tant això es trasllada i això és el que preocupa perquè ara ja no és un any és un any des del juliol ara ja estem quasi finals de setembre i els quatre anys marxen volant i Girona no està fent el canvi que era necessari jo si em permeteu i mirant-m'ho des a la distància des de la meva faceta de ciutadà de Girona i exregidor això és irrellevant és igual no, simplement dir és una pena que estiguem fent ràdio i no es puguin veure els mitjans que estem tenint perquè ho diuen tot no, simplement constatar una vegada més I aquesta vegada, com a ciutadà de Girona, que tinc la sensació que ens manca formació en tots els sentits. Escolteu, els ajuntaments donen pel que donen. les competències, els recursos, el finançament, el pressupost, dona pel que dona. Llavors, les decepcions que puguem tenir, doncs mira, jo sempre dic el mateix, formen part de la vida, i les decepcions polítiques també. Aquest govern està decepcionant a gent? Sí, a molta, i tant, moltíssima. Jo, de fet, ja venia decepcionat de casa, vull no... No, és que és veritat, no? Podríem esperar molts i molts canvis, però... I aquí una mica, doncs, hem de fer, o han de fer autocritic els partits polítics. No es poden vendre motos. No es pot prometre transformacions radicals a curt termini, perquè és impossible. Un ajuntament, i el pressupost de l'Ajuntament de Girona, em sembla que avoreix els 120 milions d'euros, aquí has de descomptar totes les despeses de personal i d'estructura, per tant... El capítol, el capítol de vosaltres. Sí, el famós capítol aquest, que, a més a més, hi ha un secretari, hi ha un interventor, que són qui realment governen. Llavors, els canvis seran petits, seran graduals, i probablement a llarg termini. Només un canvi que jo, per exemple, valoro positivament... La majoria de la gent no, eh? És els canvis en mobilitat. Obertura de nous punts a girocleta i tancament de carrers. Ja sé que això enfada molta gent, però són canvis que encara que la gent s'enfadi s'han d'anar fent. jo deixo aquí ara de donar la paraula, Josep ahir vam tenir una gran discussió precisament a propòsit de la setmana de la mobilitat que s'allargarà el tema de la plaça Catalunya és una gran notícia això sí, el que passa és que les persones que hi eren aquí van dir és una gran notícia que queda curta segurament això serà que queda curta Però curtíssim, això, jo ho he dit a la regidora diverses vegades, vull dir, per tant, no me n'he d'amagar. Però part de la ciutat... Ah, no, també hi ha gent que està emprenyada, això és evidentment, sí, però això també va passar quan va entrar els cotxes del Calde 9 i el Calde Santa Clara, vull dir que forma part del... Perdona'm un moment, Josep, deixa'm treure la meva vena d'arquitecte, però no podem tallar la plaça Catalunya posant un exercís aquí, un exercís aquí, i tot aquell asfalten allà. O sigui, posa quatre jardineres amb dos arbres, posa unes cadires perquè la gent es pugui assentar i fer una xerrada, fes unes pintures... si volem que aquest espai sigui domèstic doncs això, omplem-lo domèsticament pintem alguna cosa perquè els nens saltin aquestes coses fa un any que es va tancar davant del Bruguera també, no hi ha res ni unes cadires per esperar els nens els avis que els van a buscar tallar el carrer està molt bé posar el exercici està molt bé però s'ha s'ha de pensar una mica, o sigui, la ciutat l'hem de cuidar i s'ha de mimar, i l'Ajuntament i això ho deia, mira, quan poc temps que vaig ser candidata, estava dient una cosa que crec que ara l'arreglarà fa dies que no hi entro, quan t'entraves a la sala de plens, estava apuntalada la viga, o sigui, si tu a casa teva quan reps a la gent, en l'espai més important de poder de la ciutat el tens apuntalat durant anys perquè feia la tira de temps, no sé si ara... L'edifici de la plaça del Vic que jo ara conec bastant bé, és un edifici molt hostil És un edifici que no convida el ciutadà o la ciutadana quan arribar ja se senti en un entorn agradable. És molt hostil. Però et demostra... Però ve d'allunyar la cosa. L'anfitrió, o sigui, la ciutat en el lloc de poder, quan tu ets a fitrió, vols que casa teva estigui perfecta i si hi pots posar un ram de flors li poses, no? Vull dir, perquè t'és convidat. Doncs el ciutadà, quan va a l'Ajuntament, s'hauria de trobar així. I quan trepitja la ciutat, també. Perquè posar un exercici prou... jo crec que és vendre malament el que tu vols, que és que el carrer sigui pels ciutadans, no pels cotxes. Ara s'està declarant, crec, perquè la defensora del ciutadà l'han traslladada, diguem-ne, perquè... Sí, això sí, però el carrer també has de fer el mateix, perquè només posar exercis i deixar-lo... El que vols dir és que, per exemple, el tros, el carrer, que no me'n recordo com es diu, perquè el que hi ha entre el Broguera i Bones Truc de Porta està tallat. Està tallat des de fa un any? Però és inòspite, senzillament està tallat, és una mica el que havia passat. I el tema de la plaça de Catalunya, que algú diu, doncs la idea, diguem-ne aquesta, de fer-ho és un abans, però pot quedar curt la gent, diu, escolta, si realment volem una plaça de vianants ben feta, haurem de començar tallar a partir de la Gran Via. Per descomptat. Totalment d'acord. I més enllà, fins i tot, però com a mínim fins aquí. Jo sempre ho hem fet després. Intentem deixar-te poc temps i només vull dir una cosa. Abans no treguis la daga, pensa que ara les armes blanques estan... Prohibides. Estan perseguides. Prohibides ho han estat sempre. Jo tenia un matxete quan era escolta. Un dia us explicaré una història al respecte. a mi m'ha transmès la sensació de provisionalitat per tant no li foto ni cas a aquest tancament i com jo mentalment el meu cervell veu allò i veu que és provisional i creu que en Matamala està muntant una altra fira allà al mig dona aquesta sensació perquè a més els rètols són un d'un color l'altre d'un altre amb un missatge no estan explicant realment quina és la intenció Hi ha els exercits, però després, com que la gent no els entén del tot, han fotut aquelles tanques grogues, que es van movent, depèn dels grups, i que hi veig passar motos. Hi ha alguns motoristes que, per no donar la volta, tallen per allà. Que potser també s'ha de regular, i potser les motos poden passar, les de baixa cilindrada, no sé. O sigui, ha de ser una aposta molt més valent que no hi és. Per tant, això farà emprenyar molta gent, els que en volen més i els que no en volen tant. Hi ha un moment que, posats a emprenyar, implanta-la del tot. Implementa del tot la zona de basses emissions, sense més assajos, i ja està, sigues valent. Hi ha experts, hi ha exemples de tota Europa que demostren com s'ha de fer i com es pot fer i com funciona i com no funciona, i en tots els casos, tots, tots, tots, saps que tens una carència d'un any que la gent se t'emprenyarà. Punt. I ja està. I no passa res. Com el porta a porta, el mateix. Exactament el mateix. Fes-ho ara, perquè si ho fas el 26... No ho faràs perquè encara tindràs més por a perdre unes possibles eleccions. Fes-ho ara i després tindràs dos anys, segurament, per gaudir del rèdit que significa haver fet un pas endavant. Però no, i com abans deies a Assumpció, aquest govern Frankenstein és molt difícil de governar. Ara heu tret un tema que en podríem parlar i faríem tot un altre que en van parlar ahir molt, que és el tema, per exemple, va haver-hi un gran escàndol com es va aplicar a Montjuïc, bàsicament alguns deien que no s'havia explicat bé, altra gent per aquí va haver-hi un clau a buig, es van arreglar coses, ha passat l'estiu no se n'ha parlat, ara se n'ha tornat a parlar, però és evident que hi ha coses que són positives i que s'han de fer. Jo jo, si em permets, a la propera tertúlia podem parlar una mica més d'aquest tema, que dona per molt. No, no, n'hem parlat molt, avui potser perquè hem parlat molt de la situació en general, i ara sí que se'ns acaba. 132 milions, 132. Gràcies, Josep, gràcies, Jordi, gràcies, Assumpció. Nosaltres tornem demà. Ara són les 11. Girona FM. Els titulars de GironaFM.cat arriben també a la teva ràdio. És dimecres 25 de setembre i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafanyer. Lluc Salelles confia que les detencions pel doble crim de font de la pòlvora ajudaran a destensar el barri. L'alcalde va exposar que la detenció de l'home que va obrir foc amb un fusell H-47 i de la seva parella és una bona notícia per a la ciutat. L'alcalde va demanar al govern que la presència dels Mossos al barri, això sí, continuï de forma més o menys permanent. Girona realitzarà dispositius de seguretat específics pels barris amb més conflictivitat i sis agents més de la policia municipal es dedicaran a patrullar a peu per la ciutat. L'Ajuntament, a través de la bústia d'avisos, les taules de seguretat i les trucades al 092, ha identificat els barris que tenen necessitats especials i demanen més presència policial. Els forenses conclouen que la infermera assassinada a Girona el 2020 va morir estrangulada i que no es va poder defensar. Els pèrits van explicar davant del jurat popular el resultat de l'autòpsia i van remarcar que les lesions indiquen que la hipòtesi més probable és que l'agressió fos tal com descriuen el fiscal i l'acusació particular. Segons els forenses, la víctima tenia lesions greus a la cara al cap i a la zona del coll i han exposat que la seqüència més lògica és que l'agressor o agressors li clavessin primer un cop amb molta força a la cara i com a resultat de l'impacte caigués a terra. Rà. El PSC de Girona presenta al·legacions a la taula pel desenvolupament econòmic i ocupacional. El grup municipal ho ha fet durant el període d'exposició pública que va acabar aquest dilluns 23 de setembre. La regidora del grup municipal, Cristina Cots, va dir que aquestes al·legacions assenyalen la manca de participació ciutadana durant la seva redacció i qüestionen la representativitat del plenari, que consideren insuficient per abordar de manera efectiva els reptes econòmics de la ciutat. L'Ajuntament de Girona millora la cuina de l'escola del Mau Carles. En concret s'ha actuat en una zona de 15 metres quadrats formada per tres aigüeres i diverses zones de treball de marmaris i un tauler de pedra. Tota l'estructura s'ha substituït per una de nova ja que estava deteriorada pel pas del temps i el seu ús diari. El modern Centre Audiovisual i Digital presenta la programació per la tardor 2024. Les propostes tenen com a objectiu consolidar l'equipament com a referent en l'àmbit dels videojocs, l'audiovisual i la cultura digital a Girona. Precisament gran part de les propostes estan dirigides per professionals del sector dels videojocs i s'adrecen tant a professionals com a nous públics amb interès en aquest àmbit. I en esports, el Girona juga avui contra el Rayo per recuperar la seva millor versió a Montilivi. El tècnic recupera a Porto i confia que el procés per arribar a l'estil i al ritme de joc que demana sigui ràpid, però recorda que ara les 3 derrotes són la realitat. Per altra banda, Fontejau ampliarà la seva capacitat i creixerà 400 localitats entre les graderies laterals i els fons. Està previst que els treballs de remodelació del pavelló finalitzin entre novembre i desembre, la qual cosa farà augmentar l'aforament fins a prop de les 6.000 persones. I pel que fa temps, dia avui marcat per un ascens de temperatura que tindrà el seu punt àlgid demà. Avui jornada solellada amb alguns núvols prims i amb previsió de 27 graus de màxima. Això és tot. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis. Som la teva veu. Som la gironina. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodril Club, el programa rival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril Club. No pasaste de caimán. Hasta luego.