Girona: pactes i paràlisi (carrer de la Creu), ZBE i mobilitat, burocràcia i atenció al ciutadà, educació tensada, sanitat en risc i habitatge en temps d’auge ultra

Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cucodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Info Podcast, la càpsula informativa de tres minuts amb tota la informació bàsica del dia. Notícies, agenda i informació de servei. Un producte de Girona FM i la xarxa fet i pensat en digital. En exclusiva a gironafm.cat i les xarxes socials de l'emissora. Subscriu-t'hi! Al centre comercial Gran Junquera ens fem encara més grans. Arriben marques molt esperades com Zara, Adidas, Stradivarius, JD, Versca, Mango i moltes més. Per fi ho podem dir. Obrim la nova part el 10 d'octubre. Descobreixo un nou Gran Junquera, ara més gran que mai. Vols comprar o vendre una empresa a Girona? A Reempresa posem en contacte persones que volen vendre el seu negoci amb persones que volen iniciar una empresa sense haver de començar de zero. Oferim assessorament personalitzat i suport financer gratuïts gràcies a la col·laboració amb la Diputació de Girona. Visita'ns a reempresa.org Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona. La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la ràdio de la ciutat. Molt bon dia, entrem en temps de tertúlia Girona FM, passen 7 minuts de les 10 del matí d'aquest 14 d'octubre, enfocant ja les fires de Girona que arribaran, diguem-ne, la setmana que ve, i per parlar de la situació de la ciutat, del país, del que ells vulguin, tenim amb nosaltres de moment dues persones que m'acompanyen aquí als estudis del caler Balmas, Xavier Fàbregas, doctor Xavier Fàbregas, molt bon dia, què tal? Moltes gràcies per tornar, crec que és la primera vegada després d'aquesta recuperació a les tertúlies, després de l'estiu. Li anava a dir com ha anat tot plegat, però com que sé que té algun tema familiar complicat, no sé si preguntar-li. L'estiu ha sigut curt i ara estem a la reentrada amb tots els problemes habituals, més alguns d'afegits. Sempre n'hi ha alguns d'afegits. Tenim també aquí l'amic Miguel Fenianas, escriptor, periodista i persona, diguem-ne, molt coneguda de la redactat de Girona i que va ser durant molts anys regidor d'aquest ajuntament en èpoques passades. Molt bon dia, Miquel. Quines coses, eh? M'he anat a recordar que era el regidor i m'ha admirat amb una cara que em diuen tabaquet i ja fa trent típic d'anys d'això. Els anys que vaig estar treballant a Barcelona al Periódico de Catalunya i que també compten esclar. Avui venint cap aquí al carrer, m'he trobat una senyora que tenia una botiga de comestibles allà a les Pedreres fa molts anys. Quan jo era petit anàvem allà, devia tenir 7 o 8 anys. Però després ens hem anat veient I esclar, m'ha tornat pel carrer i diu, Miquel, com de temps? Diu, eh, que estaves fora? Dic, sí, i per això ara ve el de Barcelona, dic, he estat 14 anys fora de Girona, he estat treballant a Barcelona i tal, molt bé. I el primer que em diu, escolta, jo et segueixo pel diari, et segueixo, m'agrada molt el que escrius i tal, i em diu, pregunta clau, com ho veus això? Jo dic a veure, comencem, defineix això. I ell diu, no, la ciutat, la ciutat. Diu, no, ara encara està pitjor. Dic, bueno, i li he dit, a veure, ara ja entrem en tortúries, si voleu. perquè, jo li he dit, mira, una impressió precisa, el carrer que venia cap aquí faltava en 5 minuts, eh? Jo dic, clar, dic que el problema, per mi, un, o un dels problemes, és que a l'Ajuntament ara governen 3 partits completament diferents un de l'altre, jo dic, la CUP, Junts i Esquerra. Ah, aleshores... Els de la CUP són federants, perquè diran que és guanyem, que no és només la CUP, que és guanyem, però jo t'ho dic per... És per resumir. Els projectes de ciutat queden encallats i estem treballant, ja ho farem, ho estem estudiant. perquè suposo jo que deu topar amb els criteris dels socis que deuen dir, hòstia no, això no. I posem un exemple aquí a prop, perquè en tinc un de pensat, no me'l trepitgi Jordi, tinc un article pensat que es dirà El Cristo de la Creu. Bé, explica'ns-ho, explica'ns-ho. Perquè em penso que parlaràs d'alguna cosa proper d'aquí als Estudis de Balmes o no? El Cristo de la Creu del carrer de la Creu. Per això et dic que estem aquí al cantó perquè... I l'ideia que tinc aquí és dir que aquest és un problema que no el podran resoldre o no el podran resoldre fàcilment, a menys que hi hagi un cop de consolidari i no es farà això. I ja està. Perquè uns diran no, no, no trieu pas aparcaments, perquè els comerciants s'emprenyaran, els altres diran no, no, fora tot, perquè això ha de ser només per vicis i vierants. I un per l'altre, La casa se'n va darrere i això es quedarà... Jo em fa l'efecte i em temo que es quedarà igual. Potser la gran solució seria tornar com abans. Ja està. I no tocar. Perquè això... Jo alguna vegada hi he passat a les 4 de 9 del matí i com diuen, és una expressió col·loquial això. Allò diu... s'ha muntat un Cristo. I cada dia n'hi ha un. Aquí. Jo crec que també en el fons pesa el fet que siguin tres partits tan diferents un dels altres en temes que afecten, diguéssim el que és, tracometes, la ideologia d'uns o la ideologia dels altres, doncs fan que les coses vagin empantenejant en el calaix. Aquesta és la meva impressió. Doctor, com ho veus això? Aprofitant la pregunta que li han fet a en Miquel. Com ho veus això? Desfineix això, tornem a dir això. Hi ha una reflexió que se m'acudia, sentint en el Miquel parlar, que és que mai estem contents. O sigui, quan pactem, per què pactem? I llavors sembla que ningú decideix. I quan hi ha aquestes polaritzacions i aquestes dificultats per establir qualsevol mena de pacte, també ens queixem que això és aquesta espècie de bàndols, aquesta manera de fer que tampoc pot ser, aquesta batalla infinita. Llavors, no sé quina és la solució. És evident que en temes tan sensibles com aquests, que afecten el dia a dia dels habitants d'una ciutat, hauria d'haver-hi un criteri que fos el criteri lògic. O sigui, a mi m'estranya, potser perquè la meva formació és més de ciències que no pas de lletres, el que no trobem és quina és la manera correcta de fer les coses, que només m'hi deu haver una, o molt poques. I ens barallem amb unes històries, amb unes responsabilitats tan divergents, quan en realitat el que hem d'afavorir són el dia a dia de la gent, hem d'afavorir que els carrers siguin transitables, que les botigues funcionin, que puguem aparcar els cotxes, i tot això, suposo que no deu tenir tantes variables o tantes variants possibles. Jo, comencem... Jo crec que la solució no és fàcil, justament el que dius, concretament amb això del carrer de la Creu. Aquesta solució no és fàcil. Doncs hi entrarem, si vols. Però jo crec que s'ha de trobar una solució, efectivament, s'ha de buscar una solució. Perquè, tal com està ara, això no... Bueno, el mateix govern actual i el govern anterior ja van dir, no, no, això... Tenim el calaix, això ho arreglarem. Però jo crec que no és fàcil trobar el desllobrigador d'aquest tema. Però bé, si hem de posar... Clar, ja se m'acut, com que he estat 14 anys a Barcelona, el carrer Enric Granados, per exemple, podria ser una solució, però no així el Consell Decent. Probablement. No sé si m'explico. Ha de mescular amb aquestes coses. Són dues coses diferents amb el mateix concepte. El que passa que hi ha gent que del carrer Consell Llecent de Barcelona està molt contenta, segurament els qui hi viuen, però pocs, però ha provocat també un altre gran cristo, sobretot perquè era un dels carrers de sortir a la ciutat, que a vegades els que anàvem amb cotxe a Barcelona... I ara carrer València va pleníssim. Va pleníssim, sí. Jo crec que és interessant amb l'excusa que tu has dit del Crist, el que ve a la Creu, que el tenim aquí al Cantó. El que va passar és... jo crec que és significatiu. És a dir, es va fer una reforma i aquesta reforma no ha acabat de funcionar, no ha acabat d'agradar perquè, en certa manera, diguem-ne, s'hi van posar carrils bici però no es va acabar de treure tot l'aparcament que hi havia. i alguna gent amb qui he parlat et diu que allà hi va haver-hi un tur de forts entre tècnics i polítics i al final es va quedar a la meitat i no va acabar de funcionar. El problema d'això, de reclaro, Miquel, és que es va fer amb fons europeus. I si això es desmuntés, caldria tornar els fons europeus. No, però es pot fer alguna cosa que també vulgui dir que s'ha de gastar calés. I, per tant, jo crec que Traient la fila del mig. Ja estaríem al cap del carrer, probablement. No sé si el doctor coneix molt bé el que ve la creu per passari, el tema bàsicament és aquest que... I és perillós. És perillós perquè alguns de els gears tinguin en compte que hi ha carrer o bici que va amb dues direccions, els cotxes que estan al mig a vegades impedeixen veure exactament el que hi havia. Però veus? Aquesta és una decisió. Es podrien treure els cotxes del mig i llavors el carrer no s'hauria de canviar molt. Que passa que és això que deia abans en Xavier Fàbregas, el gust de tothom és complicat de fer les coses i a vegades cal prendre decisions, i a vegades costa prendre decisions i assumir-les. I després apretaré una mica en el senyor Fanyarás. Sí, sembla que aquesta política del pacte, aquest arribar a un consens, l'acceptar que aquella és la millor solució possible, és el que costa. si tothom s'ha d'apuntar al tanto. Hi ha aquests criteris tècnics, aquestes qüestions més de fons, que semblaria que serien les lògiques per aplicar aquest tipus de problemes. Anava a dir, he dit, apretaré en Miquel Fallanàs, però volia fer-ho d'una manera absolutament amicable. Tu quants anys vas estar a l'Ajuntament d'una vegada o d'altra? Bueno, 16. 16 anys. I llavors el periòdico després. Amb el mateix alcalde, diguem-ne, no? Sí, sí, sí. El Quim, a mi em fitxa de... el que ara se'n diu cap de cabinet secretari, particular de l'alcaldia. I passa que després, el cap de quatre anys, em va dir que m'agradaria que anessis a la llista. I vàres àlgics i vàres cel regidor. Jo ho deia perquè, esclar, tu vas viure... Regidor, regidor d'un 12. Tu vas viure, diguem-ne, aquests 16 anys, primer com a cap de cabinet i després com a regidor, amb una cosa que ara són impensables, que és una majoria absolutíssima, eh?, ho dic així, perquè aquelles majories que tenia en Quim Nadal que són complicades. No, deia això per un error. De tota manera, la gent que ara està a l'Ajuntament enyora aquella època per algunes coses, és a dir, s'han posat molts de controls, i és lògic que sigui així, alguna de les operacions que es van fer en el seu moment, i que tothom considera com de les millors que s'han fet a la ciutat de Girona, ara seria molt més complicades de fer, però la gent el que reclama és el que ara els actuals, diguem-ne, regidors diuen que no poden fer, és allò que hi ha un forat al mig del carrer i abans passava en Quim Nadal i deia que s'arregli i l'endemà estava arreglat. I que ara diuen que tot això és molt complicat perquè ara els hi han de fer concursos, han de fer... Això és el que diuen. Com ho veus tu ara? El dia a dia què dius? O passava el Quim Nadal i demà estava arreglat. Que he dit en Quim Nadal és una manera de dir-ho. O passava jo i estava arreglat al cap d'una setmana. No sé si m'explico, eh, l'Adeu. Però, és a dir, i perdoneu que ara parli de mi mateix, però jo quan estava de regidor, Jo no he tingut mai la sensació, la percepció de polític, de ser polític, però sí de servidor, sí de treballador. Llavors jo estava treballant a l'Ajuntament amb un càrrec i amb una responsabilitat que em van donar i el que em quedava era veure-ho el més bé possible. I aleshores jo, el dia de cada dia, doncs ell estava a l'Ajuntament, voltava els cas de setmana, voltava, com que era el regidor dels barris de Montilivi, de Torre de Gironella, jo el dissabte i el diumenges, me n'anava a Pica Pedra i mirava aquella brana que estava a la vena, que llavors hi anava apuntant coses i després anava amb els tènis. Dic, hòstia, heu d'arreglar això de Torre de Gironella, que això s'està caient, que no sé què, que no sé quantos... Lo juro que, francament, tinc els meus seriosos dubtes que aquesta feina de formigueta com a regidor i com a treballador municipal des de la branca política s'estigui fent ara. es decanta més cap al tècnic. Ah, no sé, això no ho diu el tècnic, això el diu el tècnic o no, però bueno, però tu ja has d'estar al darrere. I bueno, almenys això és el que jo feia, i no només jo, sinó altres residus de l'Ajuntament que feien aquesta feina, no? Però vols dir que no es fa tan bé ara? Tu, bueno, has dit que tens els seriosos dubtes, no? Sí, jo tinc seriosos dubtes, francament, de que això es faci. I... I que dius, l'alcalde és veritat, l'alcalde... Mira, i ara, una anècdota personal. Quan jo plego de l'Ajuntament de Girona, perquè en Duran fan l'oferta a Grupo Z, d'anar a treballar allà, i que vaig anar de Nadal a Nadal. D'Aquí al Nadal. D'Aquí al Nadal. A mi m'interessava una persona que portés una sèrie de coses, de contractes i tal, de temes institucionals, relacions institucionals i tot això. Molt bé. I, hòstia, t'ho juro, personalment, o sigui, jo me n'estava a l'Ajuntament a totes, a totes, a totes, i doncs, però esclar, arreu moment, vaig donar una certa tranquil·litat, fins i tot allò d'agafar el tren al matí, em relaxava, i dic, hòstia, i la meva dona diu, Hòstia, no sé què passa, diu. Diu, aquí hi ha una tranquil·litat. Dic, hòstia, és una tranquil·litat absoluta. Dic, hòstia, tinc una tranquil·litat. La meva dona diu, sí, sí, ha canviat molt això, perquè la meva dona estava acostumada que trucava al Quim Nadal a les dotze de la nit d'un dissabte o a les vuit del dematí d'un diumenge. Saps què va dir? I, a canvi, això s'ha acabat, un relax, una tranquil·litat. La meva dona diu, Tens tranquil·litat, això és massa tranquil, ara el telèfon ni tan sol sona. Millor que no soni. No, però aquesta és una cosa que a vegades quan estem en una cosa ens dona la impressió que nosaltres la fem i tal, i esclar parles amb els regidors ara i els regidors els veus pel carrer i tot això. és un problema ara, li faig una pregunta a en Xavier que és complicada, no? la sensació aquella del d'acceptar i el prendre, no? de que com tu hi ets et sembla que tot es fa i com no hi ets no hi és i la pregunta que de fet volia fer és a dir en Miguel va estar una temporada que diguem-ne que teníem majories absolutes per tirar endavant coses que després en parlarem i tu volies preguntar i en canvi després, diguem-ne, es van acabar les majories absolutes i han vingut diferents tripartits, perquè a l'Ajuntament de Girona, per exemple, n'hi ha hagut de diversos, a la Generalitat, diguem-ne, també, i en certa manera ara no, ara només hi ha un partit, però diguem-ne que necessita el suport dels altres. Esclar, teòricament, hauria de ser millor, no?, el fet que hi hagués idees diverses i tal, però suposo que el que haurà de demanar és molt més complicat per fer coses, no? Hi hauria el concepte que si ens hem d'entendre i arribem en aquest acord les coses serien millor, perquè com més gent les comparteixi, més sòlida serà aquesta cosa decidida. Però el que em sembla, cada cop que vinc, que prenc més coses de Girona com a espectador, No heu vingut, una mica la sensació és que tinc la idea que a vegades hem parlat amb una sèrie de gent que s'estima molt la ciutat, però que està una mica dedicat a mantenir les consignes que venen des de fora. Les polítiques municipals, on se suposa que la primera intenció és arreglar la ciutat, és posar-s'hi, moltes vegades hi ha aquelles dificultats per donar un missatge, perquè aquest missatge és contradictori amb aquests pactes més grans. a altres àmbits on estar d'acord amb un aparent contrari significaria treure ferro en aquest missatge d'oposició o aquest missatge de confrontació. Tinc la sensació que això també pesa en el moment de treballar perquè moltes vegades potser s'arribarien a punts d'acord que no són massa ben vistos a altres nivells, a altres escales. Aquest punt de moltes vegades de temes de país que no s'aborden perquè hi ha unes directrius més llunyanes que fan que això no es pugui acordar, a mi és el que em preocupa. Realment no estem trobant aquesta eficàcia precisament perquè el que ens passa a nivell micro no importa a nivell macro. Miquel, el que et deia és això. Abans he dit que en parlarem, per exemple, en els anys en què vas estar a l'Ajuntament amb l'Arcalde de Nadal, es van fer coses que també van comportar, diguem-ne... Disculpeu. amb molta tensió, per exemple, i que ara tothom dóna per fetes com si hagués passat tota la vida, per exemple, tancar el trànsit al Barri Vell, per exemple, fer de Vianants al carrer Santa Clara, tallar el trànsit al carrer Nou, en aquell moment semblava que s'havia d'acabar el món, perquè no vindria gent i tal, i ara tothom ho troba tan normal que el que penses que potser el que s'hauria de fer seria fins i tot ampliar, no?, aquestes zones. Sí, sí, sí, sí. Mira, jo, una hereda, temps després del carrer Nou, El Quim Nadal em va dir, escolta, per què no vas a veure els comerciants del carrer Joan Maragall, la part que va des de la plaça Catalunya fins a Gran Via, no? A veure, com ho volien, de fer el Pia Tunal, això també, i tal, i de llavors. I vaig dir, va, va, vinga, vinga, un somdeig, a veure què... i vaig anar... no, de cap manera, però tots els comerciants els vaig veure una a una i no sé si algú em va dir va, no sé, s'hauria de provar, però en general no, en contra, en contrari, en contrari, en contrari, i ara he de tornar-ho. Hi ha una pilona pel tema de la sortida del pàrquing, i estan tots encantats que sigui una zona de vianants, però en aquell temps també els temps canvien, i per tant la gent es va adaptant als nous temps. Abans deies, un carril bici, boig, que era un carril bici. Ara hi ha carrils bici, i està bé que hi siguin, i no es poden treure els carrils bici. Les zones d'Avianants és exactament igual, i els comerciants ara han començat a aprendre que ja els va bé el calaix. Les zones d'Avianants sempre, i quan, esclar, també, ben a prop, hi hagi pàrquings, que això és bàsic també, pàrquing soterrani, perquè si no... Som animals de costum, i ens costen els canvis, no? En principi, per exemple, això ho deia, no? La zona de vianants de Girona ara ningú la qüestionaria, més aviat al contrari, que la gent la vol ampliar, en canvi en aquell moment semblava que es hagués d'acabar el món. Ara, per exemple, el que fan tots els... Tots els partits de l'Ajuntament de Girona en certa manera diuen que s'han de treure cotxes a la ciutat. El problema és que està molt bé això, però com fer-ho? Tu t'exposes! Hi ha moltíssimes decisions, que ara ens semblen molt normals, que en moments que es van prendre ens semblava la cosa més estranya del món. I no térem gaires anys enrere moltes de les coses que al final s'han acordat, que semblaven d'inici una bogeria. Sí que ho haurem d'entrar als cotxes de la ciutat, entre altres coses, perquè hi ha un problema importantíssim, que és el de la contaminació ambiental, que sembla, pels últims estudis, que dona lloc a un grapat de malalties, moltes més de les que imaginem i que tenen a veure amb aquest aire brut que respirem. però és que estem molt acostumats a portar el cotxe amb un i avall. També Girona és una ciutat que recull molta gent de la comarca, és un centre cultural, és el lloc on vas al teatre, és el lloc on vas moltes vegades al cinema, on vas a sopar, llavors aquesta dependència del cotxe ho fa molt complicat perquè no tenim un bon sistema, una bona xarxa de transport públic que sobretot funcione a segons quines hores. Això ens condemna en aquesta necessitat de tenir el cotxe per tornar a casa, llavors fa molt difícil que hi hagi aquesta manera fàcil de compaginar. Però és cert que les grans decisions sempre han vingut a vegades a partir d'una polèmica, moltes coses que ara ens semblen el més normal del món han vingut d'algú que ha tingut aquest valor, aquesta força per poder proposar-les. Llavors, tornem al mateix que parlàvem al principi, aquesta espècie d'equilibri entre que estiguem tots d'acord o que hi hagi aquest personatge que estiri. i sincerament suposo que la cosa deu ser molt depenent de qui es tira. Si aquest personatge realment té una visió pràctica i és algú que no fa estirar vots o aquests personatges que per populisme, per raons que a vegades se'ns escapen, doncs prenen aquestes decisions que no estan ni massa ben pensades. I aquest serà suposo sempre l'equilibri difícil que hem d'aconseguir. Jo, personalment, jo intento fer cas, primer els metges, i després les recomanacions aquestes que portaves del medi ambient, la contaminació, tot això, els metges que en diuen, has de caminar una mica cada dia. Molt bé, jo cosa intento fer-ho. Tant és així, mira, jo visc al carrer del Carme, vinc a peu, aquí, no... Podria agafar el cotxe i deixar-lo aquí sota. Sí, depèn per on caminis, aquest aire que respiraràs no serà el millor del món. Però intento anar a peu. I això que deia ara dels cotxes que venen de fora, jo no em preocupo perquè a aquestes alçades hi ha poques coses que em preocupin. Però sí que m'interessa entendre com serà a Girona la zona de baixes emissions. És a dir, no entraran els cotxes a Girona. Hòstia! I aquells que venen al mercat, al cine, al teatre, a la futbol, etcètera, com s'ho faran? Determinats cotxes, els cotxes vells i de gasolls. Per tant vol dir que a tots els pobres han de canviar el cotxe com a segon de nom. Estic pensant al meu germà, per exemple, que fa un cotxe vell i el teu no té... no té diners per comprar-se un donó, un donó i va tirant, i a més, com que és mecànic, doncs, bueno, era mecànic, doncs ell ja s'apanya. Però què ha de fer? Perquè és clar, un tropot d'això, ell veu per allà dalt de Banyoles, Què farà? El deixar-lo a altrueta i després... Com vindran aquí? I com aquest és un cas personal? Providir que n'hi poden haver centenars de casos d'aquests? Hi ha d'haver un exèrcit de transport públic amb més freqüència, segurament, i llavors té un altre, que abans el doctor deia que és un altre problema, que són els horaris. aquesta no és una ciutat, diguem-ne, amb horaris de 24 hores al dia, perquè no pot ser-ho, però hi ha vegades que per... és a dir, tothom té bastant clar que la millor manera d'anar de Girona a Barcelona, per entendre'ns, és el tren. Evident. Evident. El que és evident és que llavors, clar, hi ha els problemes com els de Rodòlies, o hi ha els problemes que els trens a determinades hores deixen de funcionar, o que les freqüències a vegades no són les millors, especialment a la tarda, i parlant de l'alta velocitat i tot aquest tipus de... de coses que fan que encara hi hagi gent que l'hagi d'agafar, però és evident que el tren és la millor. I tant, i tant. Jo crec que 14 anys anant i venint de Barcelona, que encara no hi havia l'AVE, quan jo anava, a la mitja distància, i fantàstic, i molt bé. Ara, problemes, a més tenim molts de tot tipus, eh? Que sigui la catenària, que sigui, allò que deien, un arrollamiento, i tot parat, però efectivament el tren és la millor opció, eh? La millor opció. Ara estan estudiant, que ja m'agradarà veure, també posem-ho, el tema dels trem trans. Trem trans de... Hauràs de preguntar en banyol de dalt. Exacte. De Palamós, o Sant Feliu de Guixos, Girona, Girona, Aulot, passant per Banyoles. Home, com hi deia, genial. Està molt bé. Per cert, en Manel de Dalt encara deu tenir el calaix un tema que quan era secretari del departament amb el seu germà el tenia bastant encarrilat que era el que deia tancar l'anella de les cabarres. És a dir, ara hi ha autovia des del Baixada de l'OU fins a Llufriu Però aleshores des de la baixada de l'OU fins a Girona, fins al quart passant per casar, no hi ha així. Això per una banda i l'altre tancar per la banda de la visual que seria el més complicat. Però l'anell era un projecte molt interessant. De fet, quan Quim Nadal era conseller, diguem-ne, va intentar fer la variant de la visvala i diguem-ne que no se'n van sortir. No, ja ho sé, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me'n recordo, ja me' Com els trens trans... Home, esclar, però ara... El carrilet, per exemple, aquesta via fantàstica, que pots anar a veure'l faig els diumenges i vaig a veure'l fins a quart, i tot això... No pots pas tornar a posar vies allà, que és evident. Home, per què no? Seria una solució més barata. O sigui, el canvi ja està fet. Però en tot cas es tornarà a fer un altre camí. Sí. Clar. Però vaja, no sé si el que guanyaríem amb la rebaixa del quantitat de cotxes aniria en amunt i avall, perquè si fos un tren tram amb condicions la gent l'agafaria, perquè inclús tindria aquest incentiu quasi quasi turístic, no?, d'anar a assentar... O és clar que sí, o és clar que sí. No sé si seria tan mala idea tancar. M'encantaria. Jo que era usuari del trenet per anar... Quan érem molt jovenet anàvem en una colla que agafàvem el tren aquí al carter a Barcelona, dos quarts d'ohir al dematí arribàvem a dos quarts de deu, dues hores després a Sagaró. I ens veíem a Sagaró i després a la tarda tornàvem. Després així era tard amb un tramtant. Seria fantàstic. Seria una idea maca, perquè realment, encara que agafis el cotxe, encara que el tinguis elèctric per no contaminar, etcètera, etcètera, hi ha un problema també que no sé si l'heu trobat, que les places de pàrquing cada cop són més petites, o els cotxes són més grans. Ara has tocat un tema que a mi m'afecta particularment, perquè més o menys jo, com que tinc una certa còrpura, Jo diria que n'hi ha molts i molts de pàrquings que tu pots aparcar dintre del teu espai, però després el problema és que no podries baixar o no pots baixar. Jo tinc el problema de la mateixa corpura que tu, però sobre aquests dies la meva dona anava amb cadira de rodes perquè s'ha trencat el peu. I entre la maleta, la cadira de rodes, el caminador i l'espai aquest que queda entre cotxes, no us podeu imaginar les virgueries que he remet a fer. Sí, sí, no, no, és veritat, jo també... El Ciutadell em contractarà perquè ha fotut uns saltillons d'això. Hi ha un súper que haurien de fer una llei obligant que tots els aparcaments facin com aquest, que el Mercadona fa una sancionalització dels aparcaments que és de doble línia, de tal manera que no hi ha cap problema. És un espai suficient perquè hi hagi un cotxe... Per compres del carro, suposo, que és una mica la idea. No, no ben bé el carro perquè es tenen els preus, no, no, simplement perquè hi sigui comoda de deixar el cotxe. Hi ha d'altres i els bons preus també... Ara no hi. Sí, hi ha alguns... Hi ha alguns que estan bé que... Està molt bé. però el que són, per exemple, els pàrquings que hi ha a Girona, municipals, la majoria d'ells, és complicat. I això que alguns els exploten a unes empreses i altres d'altres. Per exemple, el que tenim ara aquí a prop de... de la ràdio, que abans era privat i ara és municipal, el d'Emili Graït, com és municipal també el de la plaça Pompeu Fabra, que hi estan i ho estan arreglant, però el problema segueix sent el que diu, que les normatives deuen ser de fa 40 anys, els cotxes eren molt més petits, i ara realment és que hi ha llocs que no en tens, hi ha parkings que per aprofitament, per guanyar tres o quatre places, jo crec que, diguem-ne, que és un problema, perquè és un problema per a molta gent que els necessita també. És qüestió de canviar la normativa. Uf, canviar la normativa és posar d'acord un munt de gent, diguem-ne. No, perquè a veure, per canviar això els empresaris no han de, diguéssim, de rocar res, i de llavors, simplement, han de netejar el pis i tornar a pintar. Ja està, vull dir que tampoc no és una gran inversió, per tant, amb una nova normativa aquest problema es podria solucionar. Ara entrem en un tema que, aprofitant que tenim el doctor Fàbregas aquí, que li volia dir que és aquesta. Hi ha moltes coses que s'haurien de sentir comú i que sembla que no haurien de ser complicades d'arreglar i que des de les diferents institucions, ja sigui la municipal, ja sigui la Generalitat, l'haurien d'aplicar per a beneficiar i, en canvi, sembla que cada vegada és més complicat tot. Això és un problema que, per exemple, jo, que soc el Codica en aquests moments, m'he fet gran i per tant el problema el tinc jo o és que realment aquestes coses a vegades passen? No sé, ho deia una mica abans el Miquel, probablement el fet rau una mica en aquesta... aquí s'obreix la responsabilitat. És a dir, hi ha un comitè, hi ha un expert, hi ha un encarregat, hi ha el que asigna, hi ha el que posa els diners, suposo que tot això fa que faci una mica de por. posar la signatura final del paper perquè si surt malament, llepes. Aquest sistema d'anar tirant la pilota uns als altres i de fer comissions d'estudi i ja ens ho mirarem, ja ens ho pensarem, potser és una manera d'escapolir-se d'aquestes responsabilitats. O sigui, una manera d'anar a fer coses és crear comissions per començar... El grup d'estudi que pensarà no sé què més. Això no sé si és signar una mica dels temps, d'aquesta necessitat que ningú es mulla massa per fer aquest cellar a la Maldit, però és cert que hi ha coses que semblen totes molt lògiques. Però ja fa molt de temps que jo he perdut la fe en que la lògica funcioni, no? O sigui, aquest vespre portava una samarreta d'un gat de Springfield que deia, hòstia, aquí es mengen el què? Doncs aquella història dels gats i els gossos que es menjaven als immigrants. les bestieses, que avorten criatures als nou mesos... Hi ha una sèrie d'animalades, i no em dic cap de més propera per no aixecar un merder, però hi ha moltes coses que em semblen totalment tan aberrants i tan fora del sentit que llavors ja no espero que aquestes altres coses que semblen molt fàcils es puguin fer. Ho ensustar una mica, com dius tu, llunant temps passats o pensant que ens hem begut l'enteniment. Sí, esclar, és fàcil de dir. Ja m'he encarregat un estudi. Veig un article jo fa una mica. Et fan cas amb els articles que publiques a la contra del diari de gira o no et fan cas? A gent. Pa ben gota, que diuen a pagès. Pa ben gota. I tu com treballaves, que era el de gira, feies cas o t'espul·licaves llavors o també tiraves pel dret? No, sí que feien casos. Mira, a mi em van donar la mosca grossa de la informació. I per alguna cosa devia ser, eh? Aquest mes al Col·legi de Periodistes, ah, i aquest mes aquesta setmana, el Col·legi de Periodistes torna a entregar les mosques de la informació. Ho sé, ho sé. Doncs m'han donat la mosca grossa. Per tant, jo la tenia molt bé, és veritat, en en Gaddafi, i en Géspedes. Géspedes és en David Géspedes, eh, conegut. És a dir, Gaddafi Géspedes és els noms amb els que coneixíem els periodistes Salvador García Arbós i David Géspedes d'un del Pont i l'altre del Diari de Girona en aquests moments, eh. No, es tractava molt bé i jo a vegades, i si venia a vegades periodistes de fora els portava a veure coses, ensenyava... bueno, i intentava fer la feina. S'ha perdut per això una miqueta. És que jo ja sé que avui vaig amb un tema una mica aterís, per dir-ho d'alguna manera, però, per exemple, això que el Silvia Fàbregas ha dit de dir és que pagues per aparcar el cotxe i no pots sortir. Això no té cap sentit, hauria de ser, diguem, inolte, perquè no és un problema que el tinguis que aquí t'ho pot dir pràcticament tothom, no? Una altra, aquella mobilitat que s'havia perdut a vegades en el tracte dels funcionaris públics, abans teníem aquí el cap de la Polícia Municipal de Girona, L'intendent, vull dir, que han de fer la seva feina i l'han de fer bé, però hi ha la sensació, no parlo de la policia municipal de Girona, ara parlo en general, hi ha la sensació a vegades que, diguem-ne, que aquella manca d'entesa que treballen pel ciutadà ja és... és ben bé que m'estic fent gran, ja ho veig amb el tipus de tertúlies que fem avui. Jo penso que és un problema dels joves i dels grans, o sigui, estem davant d'una manera de fer que no es basa en la amabilitat i en l'eficàcia, sinó que a vegades en aquelles altres coses que no sabem ben bé quines són. Jo recordo fa poc vaig haver d'anar a buscar un paper als Mossos, un paper que se suposa que era per fer de testimoni com a pèrit a un judici, i això representava demanar hora i anar-lo a buscar en un horari que era totalment desabinant, quan en realitat se suposava que era una manera de fer una comunicació d'una cosa que al sistema de justícia li interessa. En comptes d'enviar-te com t'envien 50.000 coses de manera telemàtica, tenies que anar personalment a recollir un paper, esperar-te ben bé més de tres quarts d'hora perquè hi havia algú que tenia més ausència que tu i perdó un dematí. que al final no va quedar amb res, al final es va desconvocar el judici. Jo havia perdut un dematí i estava fent tota una sèrie de coses que no tenen sentit. Fa poc em sembla que el conseller del RAM ha plantejat que en moltes coses era obligatori que aquesta cita prèvia es tornia a desmuntar tot això, que potser va tenir sentit durant la pandèmia però que ara era una incomoditat per fer una denúncia. El meu fill li van entrar a robar casa i per anar a fer la denúncia no la podies fer immediatament, tenies que demanar hora. li havien entrat, aquells robatoris típics que ara són molt freqüents de gent que t'obre el pany i que van a buscar només diners o coses que puguin deixar de seguida. No s'emportarà en pas un ordinador o una tele, però que és una cosa que sembla que és bastant freqüent, per allò que ens van explicar el dia que vam anar a fer la denúncia, i la denúncia no es podia fer immediatament. O sigui, tenies que anar la setmana següent també en un horari desabinent per poder fer la denúncia. Hi ha aquestes coses que dius, aviam, no sé si algú les arreglarà o se les repensarà, però estem parlant de desmuntar l'estat del benestar, de tenir molta més dificultat d'accedir a serveis que abans eren molt més fàcils o més eficients o a menys ens ho sembla. Clar, el que falta pot ser més que tanta normativa, que segurament també falta el que deies tu, aplicar el sentit comú. Hi ha moltes coses d'aquestes, s'ha d'aplicar el sentit comú. No pot ser que una denúncia demanés cita prèvia per denunciar una cosa que tant, ha entrat un lladre a casa. Jo crec que fa bé de no entendre-ho, més a més. Quan tu tens una urgència d'aquest tipus, i estem parlant d'un tema important, quan vulnerable la teva intimitat entra a casa teva, Robin, tu necessites presentar aquella denúncia i no té cap sentit que et diguin la setmana que ve i hora prèvia, no? Això de la cita prèvia, que es va posar molt de moda, el demanar hora, que en dèiem abans, es podia entendre durant la pandèmia? Però jo crec que s'ha aprofitat per part, és a dir, ha vingut per quedar-se perquè em dona l'impressió que hi ha determinats serveis que als ciutadans els molestem. És a dir, són serveis pensats per atendre els ciutadans, però que en realitat donen l'impressió que els ciutadans els molestem. I no parlo de l'Ajuntament, parlo de totes les administracions, especialment l'estat és molt complicat, que és la que manté més cites prèvies, però déu-n'hi-do l'autonòmica també, no? I per què seria això? És a dir, la sensació aquella com la gent comencem a molestar trenca aquell principi que seria el normal. És a dir, la gent que es fa funcionari públic precisament es tracta d'això, d'atendre'n la gent i d'atendre el ciutadà. I això sembla que se n'han anat enormes. Generalitzar és molt injust, ja ho sé, hi ha funcionaris que fan la feina de manera magnífica. Però a vegades la sensació és aquella, que la cita prèvia per un cantor, segons quines coses... Què acaba passant moltes vegades amb això de presentar denunci al cap d'una setmana? Que no els apresentes i és una manera de millorar estadístiques, també. Probablement, i a més, és que hi ha problemes associats, el fet que si no tens la denúncia no pots fer venir el pèrit de la seguretat, totes aquestes coses que a vegades signifiquen que no canvies el pany, mentrestant. Però és aquesta qüestió habitual on el que dona la cara davant del públic és el que llepa. Això ha passat amb moltes institucions, ha passat amb els bancs, quan començaven a fer les seves i llavors el que tenia el públic, doncs s'emportava la bronca, quan el tema de les preferents, quan el tema de totes aquestes qüestions... Aquest és un altre dels bancs que abans deia que parlem i ara no volem parlar. Ara fan una oficina blindada que sembla que entri a no sé on. Tot és molt més fred, molt més impersonal, vull dir, també és veritat que aquesta manera de posar-se davant de la gent per escoltar-la s'ha fet molt difícil. Hi ha aquest funcionari entrenat o aquesta persona que es menja el marron, que es posa davant del públic amb un discurs ja més o menys preparat, semblant el que fan servir els venedors aquests telefònics. Van amb una plantilla i van explicant el que tenen que dir, doncs passa molt amb molts serveis i en molts llocs d'atenció al públic. Ja no us dic, quan a sobre l'atenció al públic és una màquina. Això és un dels altres problemes que ens estem enfrontant, que ets incapaç de fer entendre segons què, perquè la màquina ja està pensada, per no entendre algunes coses que li puguis plantejar. Jo tinc un amic que ara també està jubilat, tots els amics estan jubilats, però era funcionari. Ell es va especialitzar en ensenyar als funcionaris com havien d'atendre el públic, de quina manera, i li agradava molt la feina. I l'havia fet a Girona, i anava a Barcelona o a Bòrcia, no sé què, a tot Espanya. I un dia diu, i què? Sí, diu, no, no, no, hi ha gent que ho entén perfectament, que els expliques una altra cosa. Hòstia, ningú ens ho havia dit d'aquesta manera, jo no ens ho havia dit. I s'hi apuntaven i els agradava molt. eren uns, però la majoria diu va, va, et va explicar aquest. Passaven de tot. Passaven de tot. Molts prongeraris passaven de tot. Ara, ni vien que sí, que els agradava molt. També és com la gent, hi ha gent que està disposada a anar-se a queixar i que malgrat les explicacions que li donguin no els voldran treure perquè el que necessites és desfogar-se, que és que això també, a veritat, que els han d'aguantar, no? però és un tema que el tenim al damunt, la sensació aquella que es van posar... ara és una broma, però cada vegada que sento que faran una llei de transparència em foto la mà a la butxaca, perquè totes les lleis de transparència estan pensades, per exemple, perquè n'hi hagi menys de transparència, i no més, i ara algú em tocaria el crostó, però què és el que jo penso? Quan has de normativitzar coses que s'haurien de sentir comuns, alguna cosa no falla, i sempre que hi ha normes, no acaben beneficiant sempre la part final que és el ciutadà. És aquesta qüestió on s'estructura una mena com de relat, el famós sistema en el que intentes donar una idea i la repeteixes 50.000 vegades perquè això et defensa, perquè no es tracta tant de resoldre el problema sinó de donar una explicació. per treure't de sobre aquella responsabilitat i moltes vegades això que feia el teu amic que ja no es fa, ara es donen instruccions de com barrejar-ho. Les lleis de transparència van una mica per això, per dir si un dat s'hauria de donar perquè no el donem directament i no muntem una comissió per estudiar si el donarem o no el donarem. Són tantes coses que desesperen en el dia a dia, que llavors provoca aquest punt de no sé si val la pena queixar-se, i quan la gent es queixa, es queixa malament. És el dia que es munta un fandango, que es trenquen coses, que perds els papers. Hi ha gent que els perdria sempre, però hi ha moltes persones que no ho farien mai, però que es desesperen davant d'aquest... Sistema quefquiada d'accés, alguns drets que potser creiem que els tenim d'entrada i els hem de lluitar cada vegada, no? I no sé si estic siguet molt incendiari per ser dilluns, no? No, jo crec que no, que és així. Ara pensava una altra cosa, la sensació aquesta que aquella frase tan repetida, que tots som iguals davant la llei, cosa que sabem tots, que no és exactament així... N'hi ha que som més iguals. N'hi ha que som més iguals que altres, diguem-ne. No, vull dir que és així, però per exemple que... que hi ha molts de ciutadans que entenen les dificultats del sistema mèdic i que fan cas del que se'ls ordena com tu entres dintre d'un món així i llavors resulta que hi ha gent que no decideix fer-ho i entra en pentes i ho xafa tot i dona la impressió que no hi ha els mecanismes adequats perquè aquesta gent no no ho facin entendre. Penso, amb els problemes que hi va haver a l'Hospital Trueta, després dels fets de la medalla de Sant Joan, quan 50, 60 o 70 persones van entrar, o que també va passar al Vallès, que gent d'una determinada ènia, perquè un partner o malament, van acabar destrossant totes les instal·lacions. Dius, home, això no és, hi ha unes mínimes normes de convivència. Però em dóna la impressió que tot això ha evolucionat de que estem podésser menys resilients als problemes que sorgien i que són una mica la vida, no? Me deixes aprofitar i ara, això és una altra camina en total, eh? Xavier, tu que, diguem-ne que, entre altres raons, però que ets expert en addiccions i en salut mental, Un dels temes que, per exemple, que està passant ara és l'augment considerable de baixes laborals que hi ha en determinats, en determinat tipus de funcionaris. Per exemple, els mestres es va saber que la primera setmana de curs un tant per cent molt alt de mestres o professors van demanar la baixa. Això forma part del món en el que estem o és que realment han canviat molt les condicions i Mira, això és un tema que conec una mica, perquè la meva mare va ser mestra durant 50 anys i ens hem mamat tota la qüestió del que és aquesta professió, amb el que significa de dedicació, amb el que significa de sacrifici. I desgraciadament és una de les parcel·les professionals que ha perdut prestigi. Jo crec que un dels grans problemes amb el tema de l'ensenyament és aquesta història on el nen et munt un pollastre i en comptes dels pares se'n fa dinar a casa i preguntin què ha passat, va anar a l'escola i es queixa en el mestre. I es munt allà una secreta. Nosaltres venim d'una època ignoratrix perquè porto un temps que si anaves i et queixaves d'alguna cosa que havia passat, el que te'n portaves era una doble bronca a casa. En canvi ara dono la impressió que no, que hi ha una sobreprotecció potser dels nens. I les escoles, els entorns escolars, són estressants en el sentit que estan desmuntats per tota la pressió que significa, doncs el fet de de tirar endavant cursos, a vegades aprovant criatures que no haurien d'aprovar per no fer malbé la ràtio, perdó, els resultats, amb unes ràtios professors-alumnes que han crescut desmesuradament, amb aquesta problemàtica dels nens que arriben sense el nivell i que s'han de muntar aquests reforços escolars, tot això, i jo tinc la sensació que estem fa temps improvisant en el tema de l'educació. Parlem sempre que és un dels àmbits més importants, junt amb el de la sanitat, i jo crec que no és veritat qui dediquem tots els esforços possibles. Hi havia l'espectativa, l'esperança que al canviar l'administració hi hauria algun tipus de canvi en aquesta història, i està passant el mateix que va passar l'any passat. I és cert, ja vull llegir el diari pujant, que hi ha determinades assignatures informàtiques, llatí, que no tenen professors a nivell, A les matemàtiques, tota una sèrie de qüestions, que llavors ho demostra l'informe aquest pis, on anem a la cua de resultats, potser no tant comparant amb el resta de l'estat, sinó, probablement, amb els països europeus. I tota aquesta espècie d'imaginari, on els països nòrdics, i especialment Finlàndia tenien unes estructures escolars i educatives impressionants, es basen fonamentalment en el respecte a aquesta figura del professor, en el fet de dotar les escoles dels mitjans necessaris, som un país ple de barracons, encara, i fa vergonya. Aquí, a l'entrada de Girona per Santa Eugènia, em sembla que n'hi ha un que posa que fa 16 anys que estan en barracons. Amb 16 anys no hem pogut construir una escola. Potser encara més, allà a Santa Jau n'hi ha un també. N'hi ha molts, encara hi ha barracons. Doncs això fa una mica de vergonya. I ens hem gastat els calés amb poliesportius, ens hem gastat els calés amb la Copa de l'Amèrica, ens hem gastat no sé què, i dius hòstia. potser sí que tocaria una empenteta en aquest sistema, però és cert que el nombre de baixes es relaciona molt directament amb l'estrès de la feina i amb la por que tenen molts mestres a l'hora de començar el curs, perquè hem viscut experiències fumudes l'any passat i els agafen tots els mals quan comença el curs i veuen que estarem igual que l'any passat. Només volia fer un apunt, abans que me n'oblidi, que completament d'acord amb el que ha dit el doctor, completament d'acord. No, però jo volia fer allò que parlàvem de les ciutats prèvies i d'altrueta. Com que perrons, personals familiars, he estat molt altrueta, volia llençar, diguéssim, un crit de felicitació del personal en general del Trueta. Això no vol dir... Quan he dit abans al meu amic que uns pocs funcionaris, quan s'hi apuntaven, pels altres passaven, el que he trobat al Trueta, amb metges, amb infermeres, doctors, doctores, No només l'amabilitat, sinó una gran professionalitat en els temes que tocaven, eh? Vull dir que, i la dona que et truquen, com estàs, no re, i una atenció constant en el pacient, bueno, un 10. o pel que jo he conegut aquests dies, aquests mesos, en tots els aspectes, Trueta i Santa Catarina també. Santa Catarina també. General, jo crec que... Jo crec que és... On era? Que hi ha problemes, segur que hi haurà gent que es queixarà i no sé què, però en general, jo crec que és un model seguir aquest. No, jo no... Bueno, aquí ara jo sí que soc el que entén menys d'això, però vull dir, és un model d'èxit que funciona, tenim una sanitat molt bona i el problema és que potser l'estem tensionant i l'estem posant en perill. Ah, aquí està. I això sí que és preocupant. Això sí, ens la carregarem. D'exagerament, i a més sembla que hi ha unes directrius per afavorir tots aquests convenis amb empreses privades, s'està fent amb uns jocs del país i de l'estat amb... suposo que amb una espècie de pla fixat perquè passa al mateix temps a tot arreu. No té una explicació de dir que en aquest territori concret hi ha unes necessitats, sinó que s'està fent d'una manera sistemàtica en molts llocs. Llavors, igual que ha passat en posant també en les escoles, amb el fet aquest dels concerts, que no nego que sigui una bona oportunitat per pujar el nivell de l'educació amb instal·lacions millors, però hi ha aquestes històries per darrere dels diners que es paguen com una matrícula que no s'hauria de cobrar i que es cobra igualment, tota una sèrie de qüestions que són preocupants en el sentit que tots aquests sistemes de control no estan funcionant. I tenim l'anàlisi dels problemes, sabem el que passa, però no veiem aquests resultats, que és el que crema en el ciutadà. Ahir hi havia aquesta manifestació a Madrid, per l'habitatge. 22.000 persones. Hòstia, jo penso que hi ha molta més gent que està implicada en això, que ens preocupen els nostres fills, que han de compartir vius fins als 35 anys perquè no poden accedir a un aviament de pròpia, que no es tenen fills perquè no tens aquesta independència... Tota una sèrie de problemes absolutament brutals. I coses tan aparentment simples com regular els lloguers de temporada, doncs no es va fer. Són aquestes qüestions estranyotes, on a més dius, defensem a vegades els drets dels que tenen habitatges, però al mateix temps estem defensant els drets dels grans tenidors, d'aquests fons voltor, tot el tema de rebaixar impostos quan hi ha empreses multinacionals que paguen realment una misèria perquè tenen una ingénieria financera que permet pagar poquíssim quan el resta dels treballadors paguem com a burros, I no ens hem de queixar del que paguem, sinó que hauríem de fer és que tots fóssim iguals. Allò que deies abans, Jordi, que tots fóssim iguals, començant pel més amunt i tirant pel més avall. Els de més amunt som més iguals. Sí, i no toquem el tema de la bàrbara re i l'altra perquè això ja fa riure, sinó fer plorar al mateix temps. Jo diria que fa més plorar que viure i entrar a talons, perquè ara ja... També és veritat que ara hi ha gent que... que diu, ostres, tot això passava fa trenta anys que tot això se sabia i alguns cares s'esclaven o ho sabien perfectament. No ens enganyem, diguem-ne, al tema... Hi ha alguns que donen lliçons, que diuen, el que s'ha de fer ara, i quan els tocava a ells, giraven la cara, tot això és el que emprenya, i clar, com més sabem, més estem escalfadets i no trobem sortida per aquesta ràbia, i això és el que fa una mica de por. I això és una d'aquestes coses a voltes perilloses, vull dir, no passa només aquí, passa a tota Europa i aquí va començar i està vinguent, per exemple, que totes aquestes coses acaben fomentant una àugia de l'extrema dreta que no fa el mateix, és a dir, que tampoc aporta solucions, només fa que cridar una mica més els problemes i mostrar els problemes, i això també fa una mica de por, no? I tant, i tant. No sé per què, però l'altre dia el meu fill, i no sé per què se'n va ocodir fer el paral·lelisme amb els anys 20 i els anys 30 del segle passat. Que a Òstria guanyin les eleccions el partit d'Estrema dreta, doncs et ressora una mica. I si has llegit una mica d'història, doncs fa una mica de basarda durar-se en compte aquests senyals que fan... fan una mica de por. Suposo que hi ha aquest moment crític on en els pròxims dos o tres mesos moltes coses hauran de canviar, perquè dependrà de què decideixen els nostres partits amb els seus congressos, a veure qui queda dret després d'aquest pim pam pum que signifiquen totes aquestes reunions. Doncs d'això tindrem temps de parlar-ne i crec que ens omplirà moltes tertulies, però haurà de ser un altre dia perquè parlant una mica de tot i una mica de res hem arribat gairebé a les 11 del matí que entren les notícies. Us volia agrair doctor Xavier Fàbregas, Miquel Fanyanàs, aquesta tertulia que hem fet i a tots vostès gràcies per ser-hi. Tornem demà. Ara són les 11. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dilluns, 14 d'octubre, i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafany. Desenes de persones van reivindicar aquest cap de setmana salt que no hi ha res a celebrar i reclamen combatre el racisme institucional. Aquest és el segon 12 d'octubre consecutiu que la plataforma Octubre Antiracista organitza la jornada. Enguany es va fer un mural conjunt, una taula rodona i els assistents van marxar fins a l'Escola de la Farga on es va acabar l'acte amb concerts. A més, l'acte va servir per denunciar les identificacions per perfil ètnic que la plataforma considera representen una de les mostres més evidents del racisme institucional. La Guàrdia Civil desplegarà un equip per tractar els ciberatacs a Girona. Tal com va anunciar aquest dissabte, el cap accidental de la comandantia Juan Carlos Rodríguez Cuartero es tracta de l'equip Arroba, que té com a objectiu donar-ne resposta especialitzada als delictes comesos a través de les noves tecnologies. En els últims anys han proliferat diversos equips de la Guàrdia Civil, sense arribar a ser unitats, fan funcions específices que han sorgit per donar resposta a problemàtiques sorgides. La vuitena edició del Girocòmic tanca amb 8.000 visitants, mantenint l'assistència de les darreres edicions. La Fira va comptar amb uns 200 expositors, repartits entre els 6.000 metres quadrats d'espai interior i 2.000 metres quadrats d'exterior. El nou Espai Podcast i la zona infantil ampliada van ser un dels destacats d'aquesta edició. Desarticulat un grup de tràfic de drogues amb epicentre a Mataró i ramificacions a Massanet de la Selva. Els agents van desplegar a primera hora del dijous passat un dispositiu que va comptar amb agents d'ordre públic la unitat canina i la de drons. Es van detenir vuit persones, entre les quals els principals líders del grup. A més es van intervenir més de 3.000 plantes de marihuana i 30 quilos de capdells. Un motorista va morir en precipitar-se per un barranc de difícil accés en una sortida a la Nacional 260 al seu pas per Toses. Segons va informar el Servei Català de Trànsit, i per causes que encara s'estan investigant, l'home es va precipitar per un barranc. Els Mossos d'Esquadra van rebre l'avís a un quart de cinc de la tarda. I també hem d'explicar que ahir va morir el conductor d'un totterreny en sortida de la via a la C66 a Palol de Rabardit. La víctima era un home de 67 anys i veí dolot. També hi viatjava una passatgera que va ser traslladada a l'Hospital Josep Toreta de Girona. Han estat greus. I en esports, l'Sparon i Ginona derroten el Maxi Ferrol per 78-68 i estrenen el comptador de victòries a Fontajau. L'australiana Chloe Bibi, amb 29 punts i 6 rebots, va liderar l'actuació de l'Uni, que va anar de menys a més i va derrotar un rival incòmode que no va claudicar fins al final. I acabem amb el temps d'avui gris i amb protagonisme dels núvols que seran presents durant tota la jornada, que tindrà 25 graus de màxima. Això és tot. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. gironafm.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis. voluntaris.cat, el programa de Girona FM que treballa pel foment, la promoció i el reconeixement del voluntariat social a les comarques gironines. Un dijous al mes, Helena Garcia et porta el més destacat de la Federació Catalana de Voluntariat Social a girona.fm i en podcast a gironafm.cat. Estem compromesos amb el nostre teixit social. Som la teva veu. Som la gironina. Les retransmissions del Girona Futbol Club a la ràdio de la ciutat. Aquesta temporada tan especial t'oferim tots els partits de Lliga, Champions i Copa del Rey. En directe al 92.7 i a gironafm.cat amb la narració de Pau Villafanyé, Josep Coll i Judit Mateu. Escolta la prèvia. El partit integrar i totes les reaccions dels protagonistes després del xulet final. A Girona FM, només som del Girona. Som la teva veu. Som la Gironina. Escacs en joc. El programa amb més estratègia de Girona. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda, Josep Serra ens prepara el tauler d'escacs i juga les peces a Girona FM. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda. Som la teva veu. Som la Gironina. Garcia i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere Garcia i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres.