La tertúlia de Girona FM

El conductor obre *La tertúlia de Girona FM* amb to distès parlant de la proximitat de Nadal i la sensació que el temps passa molt ràpid. Presenta els tertulians (Assumpció Puig, Josep Maria Aguirre i Eugènia Cros) i acaba entrant de ple en el tema de la **grip**: vacunació, persones de l’entorn malaltes i la nova obligació de dur mascareta en CAPs i centres sanitaris per l’alta incidència de la grip.

Es constata una **epidèmia de grip important**: CAPs i hospitals “tensionats”, mascareta obligatòria als centres sanitaris i certa alarma social. Assumpció Puig defensa la **vacunació** (també en infants menors de 5 anys com a grans transmissors) remarcant que, tot i que no evita la infecció, redueix molt la gravetat. Josep Maria Aguirre compara la situació amb la **Covid**, recorda la memòria col·lectiva recent i planteja que, sense aquesta experiència, la grip s’hauria viscut amb més normalitat.

S’analitza la diferència entre l’actual grip i la Covid: aquesta grip és **més intensa que altres anys**, però continua sent una grip i no una pandèmia de la magnitud de la Covid. Es debat el possible ús de **mascareta en transports públics**, amb referència a opinions d’epidemiòlegs de la Generalitat que neguen que calgui mesures tan dràstiques. Es defensa la **consciència i responsabilitat individual** sense alarmisme excessiu.

Eugènia Cros introdueix la preocupació per la **qualitat de l’aire** i l’augment de **càncer pulmonar infantil**, ampliant el focus més enllà dels virus respiratoris. Josep Maria Aguirre aporta dades: la **contaminació de l’aire és la primera causa de mortalitat ambiental a Europa**, seguida pel **soroll**, amb els cotxes com a principal emissor de totes dues. Es destaca que la contaminació acústica afecta el **descans i la salut cardiovascular** i que, tot i tenir zones sorolloses, Girona és globalment una ciutat relativament tranquil·la.

Es parla de les **zones de baixes emissions** com a resposta a la contaminació atmosfèrica i acústica. Tot i que Girona no és una ciutat extremadament contaminada, es recorda que hi ha **zones amb partícules elevades** i que les escoles situades en carrers amb molt trànsit tenen pitjor qualitat d’aire. S’exposa el conflicte recurrent entre **llibertat individual** (poder entrar a ciutat amb cotxe privat, sobretot si és antic) i **benestar col·lectiu** (reduir emissions). Assumpció Puig defensa mantenir i reforçar el camí encetat de les ZBE, amb detectors i controls efectius.

S’aprofundeix en els **costos econòmics de la transició ecològica**: canviar un cotxe antic per un de nou —i més encara per un d’elèctric— és enormement car (20.000–30.000 € com a franja habitual). Això fa que moltes mesures antiemissions afectin sobretot la **gent amb menys recursos**, que no pot renovar vehicle. Es discuteix si “tothom ha de tenir cotxe” i s’obre el debat cap a alternatives de mobilitat i transport públic.

El conductor qüestiona el relat del **cotxe elèctric com a solució definitiva**: bateries caríssimes de substituir, problemes futurs de reciclatge i una possible nova onada de residus. Es planteja que potser **no tothom necessita cotxe**, però hi ha molta gent que sí depèn del vehicle privat per horaris i ubicació. La conclusió compartida és que cal un **transport públic molt millor** (més freqüent, més ampli, més interconnectat) per poder aplicar, amb justícia social, mesures dures com prohibir el cotxe en grans zones de la ciutat.

Es valora que l’actual normativa de **zona de baixes emissions de Girona** és tan tímida que en la pràctica és gairebé inoperant, amb moltes excepcions que permeten continuar entrant a gairebé tothom. Josep Maria Aguirre subratlla, però, que ja s’ha desplegat la **xarxa de càmeres** i la **normativa bàsica**, de manera que només caldrà **endurir les regles des del plenari** perquè passi a ser realment efectiva. Defensa que el focus no hauria de ser tant l’“etiqueta ambiental” sinó la **presència física dels cotxes als carrers** (soroll i ocupació d’espai), i aposta per **treure’ls del centre** i potenciar **pàrquings dissuasius**.

Es posa com a exemple la dificultat d’un treballador que viu a **Salt** per arribar a les 6 del matí al **polígon del Riu d’Olot**, mostrant els límits actuals del transport públic. Es recorden experiències passades com busos específics per a fàbriques (Grober) i es proposa recuperar i ampliar **serveis col·lectius per a polígons** (transport a demanda, rutes compartides entre empreses). Assumpció Puig remarca que això **no passarà sol**, cal **incentius i planificació**. Es constata que a Girona falten **pàrquings dissuasius suficients** i que potser alguns s’hauran de situar en **municipis de l’entorn**.

Es discuteix la percepció de falta d’aparcament: Josep Maria Aguirre matisa que sovint es confon **“poder aparcar” amb “aparcar gratis”**. Girona té una **xarxa important de pàrquings de pagament** (zona blava, verda, soterrats) que en molts casos funcionen bé, amb alguna saturació en hores punta. Es posa com a referència el model de **Barcelona**, on tenir cotxe té un cost alt però molta gent opta per **viure sense vehicle privat**, aprofitant abans transport públic i lloguer puntual. Es constata que els pàrquings municipals rescatats (com Mil·li Grahit) s’han omplert més, cosa que indica un canvi d’hàbits.

Aguirre explica el cas del **Districte Administratiu de la Generalitat** a la Zona Franca de Barcelona: concentració de milers de treballadors en un edifici lluny del centre, amb poca connexió prèvia, resolta mitjançant **llançadores gratuïtes** des de grans estacions (Sants, etc.). Altres empreses grans fan el mateix, també a Girona (Neslé). Aquest model es proposa com a exemple per a **polígons industrials** i grans centres laborals: substituir **vehicle privat** per **transport col·lectiu d’empresa o sectorial**, reduint emissions i ocupació de l’espai públic.

Assumpció Puig defensa **ampliar molt més les zones per a vianants** (Plaça Catalunya, carrers com Juli Garreta, etc.) i critica que sota les vies del tren hi hagi un **gran aparcament desaprofitat** per motius tècnics (manca d’una sortida d’emergència que es podria solucionar). Es constata que **mil noves places** allà resoldrien molts problemes. Aguirre apunta que falta un **debat global sobre la gestió dels aparcaments**, ja que hi ha pàrquings concessionats a privats i d’altres recuperats per l’Ajuntament amb **sentències d’indemnització polèmiques**, que ell considera poc entenedores perquè indemnitzen fins i tot **expectatives de negoci futur**.

Es proposa que l’Ajuntament de Girona gestioni, com a Barcelona, **tots els aparcaments de titularitat pública** de manera centralitzada, assumint tant **beneficis com pèrdues**. Això permetria que els pàrquings més rendibles del centre subsidïessin els de barris perifèrics i facilitaria la creació de nous aparcaments sense por a la competència. Aguirre denuncia que a Girona domina una **“mirada curta”**, amb por al cost polític de decisions valentes (treure vehicles, reorganitzar aparcament) pensades més a **4 anys vista** que a **una generació vista**.

Es recupera l’exemple de **Pontevedra**, on la peatonalització gairebé total del centre ha acabat essent molt ben rebuda i reclamada per més barris, amb mesures d’accessibilitat (rampes mecàniques) i excepcions per a taxis, càrrega puntual, etc. Assumpció Puig i Eugènia Cros lamenten que a Girona hi hagi **poc coratge** per anar en aquesta direcció tot i que la ciutat **fa temps que viu “venuda als cotxes”**. També s’assenyala el **problema de civisme**: contenidors plens i bosses al terra, vandalisme en ascensors públics, etc., que dificulta el funcionament de serveis i infraestructures.

Aguirre vincula la **falta de polítiques valentes** amb les **majories cada cop més fragmentades** als ajuntaments: es governa mirant el “retrovisor electoral”. Es recorda que les **zones de baixes emissions** seran ineludibles, tant per normativa superior com per salut. Ell defensa **reduir l’espai físic dedicat al cotxe** (que ocupi pàrquings privats o públics de pagament, no carrer), mentre es millora gradualment el **transport públic**. Es destaca, en positiu, l’**avantatge competitiu** de Girona en trens d’alta velocitat i connectivitat amb Barcelona, tot i que també cal reforçar l’oferta d’autobusos.

Es remarca que Girona té una **posició privilegiada** en trens (AVE al centre, 40 minuts a Barcelona, bona freqüència) i una xarxa d’**autobusos interurbans** que ha millorat (sobretot Olot i Banyoles, adaptada a estudiants de la UdG i escoles d’art). Tot i això, els pobles del voltant (Fornells, Quart, etc.) **no tenen prou freqüències** i sovint els busos arriben plens des de la costa. Es constata que Girona funciona de facto com una **àrea urbana integrada**, amb fluxos constants de gent que entra i surt per treball, estudis i compres, i que cal **repensar la mobilitat en clau metropolitana**.

Es torna al cas de **Plaça Catalunya**: existeix un **ampli consens polític transversal** sobre la necessitat de treure-hi cotxes, però a la pràctica costa molt d’aplicar perquè diferents sectors reclamen mantenir **zones de càrrega i descàrrega, accessos, facilitats**. Aguirre ho qualifica de **contradicció**: tothom hi està d’acord en abstracte, però tothom vol excepcions concretes. Eugènia Cros remarca que la ciutat **canvia molt ràpid**, amb més mobilitat i noves necessitats, i que caldria **adaptar l’espai públic** a aquests canvis en lloc de quedar-se encallats en debats de detall.

Es comenta el **creixement real de Girona**, més enllà dels 108.000 empadronats, probablement cap als **150.000 habitants de fet**, amb molta gent que hi treballa però no hi viu. Es destaca el **paper transformador de la UdG** i es critiquen mancances internes de mobilitat: **mala connexió entre els campus de Barri Vell i Montilivi**, ubicació perifèrica dels campus i disseny de Montilivi pensat per al **cotxe**, però amb **aparcaments insuficients**. Es veu necessari reforçar **freqüències de bus** entre campus i integrar millor la universitat en el **sistema de mobilitat urbana**.

El conductor introdueix el cas del perfil d’Instagram que presenta una **Girona bruta i perillosa** (“Girona Perduda”). Es revela que el compte té vincles amb **Vox** i milers de seguidors (part d’ells bots), i utilitza **imatges manipulades o d’IA** per exagerar situacions (exemple: intervenció policial en un cas de salut mental, presentada com violència policial extremada). Es critica que **regidors del govern** estiguin excessivament condicionats per aquesta narrativa, en lloc de prioritzar **polítiques estructurals**. Eugènia Cros adverteix del **poder dels vídeos descontextualitzats** i de la dificultat de moltes persones per discernir-ne la veracitat.

Es qüestiona obertament el relat de **Girona com a ciutat insegura i degradada**. Els tertulians coincideixen que **no perceben un problema generalitzat de seguretat**, ni per a ells ni per als seus fills al centre. Aguirre ho situa en un **debat induït a escala de país**, on es vincula creixement demogràfic (fort augment de població a Catalunya, part per immigració) amb inseguretat. Ell defensa que el problema no és **ser “Catalunya dels 10 milions”**, sinó **disposar de serveis per molta menys gent** (sanitat, educació, habitatge) i que aquesta tensió s’aprofita per **relats simplistes de l’extrema dreta** que barregen inseguretat, immigració i degradació.

Aguirre proposa desplaçar el focus cap al **model econòmic del país**: s’ha basat massa en **sectors de baix valor afegit i mà d’obra barata** (turisme massiu, càrniques, certs serveis). Això explica tant el **creixement econòmic aparent** com les **tensions socials** (habitatge car, serveis saturats, salaris baixos). Reivindica un debat seriós sobre **quin model productiu es vol** i com repartir millor la riquesa, en lloc de centrar-se únicament en immigració i seguretat. Eugènia Cros apunta que aquest debat s’hauria de fer també en clau d’**àrea urbana de Girona**, pensant a 10 anys vista: de què viurà la ciutat i el seu entorn?

Es descriu Girona com una **ciutat de serveis** sense gran indústria, amb tres grans potes: **sector públic** (UdG), futur **Campus de Salut** i **turisme**. El Campus de Salut es veu com una **oportunitat clau** per generar ocupació qualificada i redefinir el rol de la ciutat. En canvi, el turisme genera **llocs de treball precaris** i externalitats (pressió sobre habitatge, serveis i espai públic). Es cita l’índex de **renda familiar disponible** per evidenciar que molts municipis turístics de referència (Castelló d’Empúries, Cadaqués, Roses, Lloret) són entre els **més pobres** en termes de renda, tot i el gran volum de visitants i negoci.

S’analitza la situació de la **gent jove**: el **pacte social tradicional** (esforç = millor vida) ha saltat, i molts joves amb sous baixos i habitatge inaccessible veuen **truncada la mobilitat social**, cosa que facilita el vot a l’**extrema dreta**. Es critica que el sector turístic porti anys **beneficiant-se d’un IVA reduït del 10%**, considerat un **subvencionament encobert**, i es defensa tornar al **21%** i reforçar la **taxa turística** per compensar les externalitats. Alhora, es destaca que molts restauradors diuen no trobar personal, però sovint el problema real són **condicions laborals i salarials** poc atractives.

Aguirre defensa una aposta clara per la **reindustrialització** aprofitant l’avantatge competitiu en **energia renovable barata** si es planifiquen bé parcs eòlics i solars. Això permetria **reduir la dependència del monocultiu turístic** i oferir **feina de qualitat**. Es torna a insistir que sense un **model econòmic sòlid** orientat a llocs de treball estables i ben pagats, les tensions socials i la temptació de l’extrema dreta continuaran creixent. Mentrestant, el debat polític local continua massa atrapat en **relats de por i fake news** en comptes d’afrontar aquests reptes de fons.

En els minuts finals, el conductor comparteix un missatge del **doctor Josep Maria Cervent**, que confirma una **gran epidèmia de grip** amb hospitals col·lapsats (exemple, Hospital del Mar amb uns 200 pacients als passadissos d’urgències). Es remarca que és **la grip més intensa dels últims 15 anys**, però segueix sent una **grip**, no una altra Covid. Es fa una crida a la **responsabilitat personal**: si s’està malalt, **cal quedar-se a casa** i no presumir de no agafar mai la baixa. El programa es tanca així com havia començat, amb la grip com a fil conductor entre salut, ciutat i responsabilitat col·lectiva.