La tertúlia de Girona FM

El conductor dona la benvinguda a l'espai de tertúlia de Girona FM, situa la data (12 de desembre) i fa referències informals a l'arribada del Nadal. Presenta els convidats: Joan Vila (enginyer, empresari, muntanyenc i articulista), Narcís Illa i Josep Campmajor. El to és distès, amb petites anècdotes personals (concert simfònic a Besalú i mania d'en Joan Vila de mesurar-ho tot, inclosos els decibels).

Els tertulians expliquen si "són de Nadal". Es diferencia entre el Nadal com a festa familiar i de recolliment (dies 25 i 26, valors universals de família i fraternitat) i la versió comercial i avançada (llums a l'octubre, Black Friday). Algú comenta que ve d'una família no catòlica i que ha descobert el Nadal de gran, fins i tot amb l'ajuda de monges de Sant Daniel. Tots coincideixen que la voràgina consumista desvirtua el sentit profund de la festa.

S'introdueix el debat sobre la cavalcada de Reis a Girona i les queixes per pintar de negre les persones que fan de rei Baltasar. Es recorda una tertúlia anterior amb Aliu Diallo (professor que lidera la crítica) i Xavier Serra (organitzador de la cavalcada). Els tertulians rebutgen la idea que la cavalcada sigui un "acte racista institucional" i ho veuen com buscar problemes on no n'hi ha. Defensen que els Reis són una tradició lligada a la història cristiana del país i que voler-la eliminar és un error. Es posa l'accent en el caràcter d'il·lusió per la canalla i en el missatge integrador de tres reis de tres races diferents, vist com una escenificació teatral més que no pas com un gest racista.

Josep Campmajor aporta una mirada externa: ve d'una tradició no catòlica i per ell els Reis eren inicialment una cosa "dels altres", que ha après de gran. Defensa que totes les tradicions són escenificacions (pastorets amb dimonis i angelets, teatre grec amb homes fent de dones) i que no cal literalitzar-ho tot. Planteja la hipocresia d'acceptar sense problemes festes budistes o jueves a l'espai públic, mentre es mira amb recel celebracions musulmanes. També es critica que alguns vulguin eliminar el terme "Nadal" i parlar de "festes d'hivern", però alhora aplaudeixin altres festivitats religioses. El conductor expressa la impressió que hi ha qui voldria directament suprimir la cavalcada, cosa que la taula considera inacceptable.

Es reflexiona sobre el perill de "aniquilar" la història i les tradicions. Joan Vila defensa que cal mirar enrere per recuperar valors perduts (esforç, solidaritat, humilitat, modestia) sense necessàriament tornar a la religió. Es preveu que, demogràficament, d'aquí unes dècades els catalans d'origen seran minoria, i això obligarà a una nova síntesi de valors entre els d'aquí i els dels que arriben. Es rebutja abolir els valors vells per imposar-ne uns de nous: cal mantenir referències fins que cristal·litzi una nova base compartida. També es parla de la pèrdua de grans ideologies (socialdemocràcia, socialisme, comunisme, anarquisme) i de la necessitat d'un nou relat o marc filosòfic que guiï la societat.

Es comenta que hem perdut valors bàsics tant els d'aquí com els de moltes persones que arriben, tot i que molts nouvinguts encara tenen clars valors com no matar o la importància de la família. Joan Vila sosté que l'individualisme actual ve de la globalització i de la facilitat de viatjar, però que el futur ens portarà de nou a societats més locals, comunitàries i en xarxa. Anuncia el concepte de *frugalisme*, sobre el qual està escrivint un llibre: viure amb moderació, protegir el propi entorn, recuperar responsabilitat i solidaritat i tocar de peus a terra. El frugalisme es presenta com una resposta a l'excés, a la pèrdua de referents i a l'economia de deute.

Narcís Illa preveu una futura crisi econòmica forta: xoc d'economies, amenaça de països asiàtics i risc de convertir-se en una societat pobra que haurà de tornar a lluitar per tot. Es recorda el maig del 68 com a crisi de valors i la crisi del petroli posterior que va obligar a aterrar i tornar a treballar de valent. Es compara amb l'actualitat: en pocs anys hem viscut una gran crisi (pandèmia) i no s'ha millorat; al contrari, la pandèmia ha incrementat l'individualisme i l'aïllament. Josep Campmajor subratlla que els cicles de crisi s'han escurçat i que les noves generacions no sortiran d'una crisi que ja en tindran una altra a sobre. Es fa un paral·lel amb els anys 60–70 i es posa èmfasi en la rapidesa i intensitat dels esdeveniments actuals.

Joan Vila fa un repàs de la història econòmica contemporània: el pacte de Bretton Woods després de la Segona Guerra Mundial, el creixement occidental, el malestar juvenil del 68, la guerra del Vietnam i la decisió de Nixon de deslligar el dòlar de l'or el 1971 per finançar-la. Recorda les crisis del petroli dels 70 vinculades a conflictes a Orient Mitjà i la transició cap al model neoliberal de Milton Friedman, que després ha degenerat en un sistema ple de "trampes financeres". Explica que cada punt d'inflexió s'ha afrontat augmentant el deute, generant una corba exponencial, especialment als EUA. Denuncia que el món s'ha acostumat a viure "xutat de deute" i que això és insostenible: tard o d'hora el sistema petarà. El frugalisme es planteja com un canvi de model per deixar de dependre d'aquesta addicció al deute.

Es respon a la pregunta sobre si el frugalisme implica decreixement. Joan Vila diu que sí, però com a conseqüència, no com a dogma: cal fer un pas enrere perquè el creixement actual ja no aporta benestar sinó destrucció de riquesa. Cita l'economista Herman Daly, que sosté que hem arribat a un punt on el creixement extra es compensa (o supera) pel cost del canvi climàtic, la manca d'aigua, els desastres naturals i la depleció de materials. Vila explica que, si es quantifiquen aquests costos, som a la ratlla on el 50% del que es guanya de PIB mundial es perd en danys i pèrdues reals. L'ús massiu del deute ha servit per dissimular aquesta pèrdua i mantenir la il·lusió de progrés, però el model està exhaust. També s'apunta que hi ha sobreproducció en molts sectors industrials, especialment a Europa, i que reajustar producció (com van fer algunes empreses el 2008) és imprescindible.

Es parla de la inevitabilitat de noves crisis des del punt de vista econòmic i geopolític. Narcís Illa i Joan Vila coincideixen que l'economia és cíclica i que els actuals desequilibris (bombolles, inflació, endeutament) portaran a una davallada més aviat que tard. S'explica que, mentre des de la Península Ibèrica es viu en falsa calma, a Alemanya, sobretot a la zona de Berlín, hi ha molta por per la guerra d'Ucraïna i la possible fallida de grans corporacions industrials. Joan Vila alerta sobre la propera gran tensió geopolítica: Japó, Xina, Taiwan i EUA, així com sobre la invasió de productes xinesos que està enfonsant la indústria europea. Es planteja que Europa pot haver d'imposar aranzels forts als productes xinesos, amb conseqüències imprevisibles també per a la Xina. Josep Campmajor, provocador, suggereix que els estats podrien resoldre desequilibris "eliminant massa biològica" mitjançant guerres, com ja va passar abans de 1914 i 1939.

Es debat l'equilibri entre drets i obligacions. Campmajor subratlla que no n'hi ha prou amb parlar de responsabilitats (que impliquen compromís), sinó que cal parlar d'obligacions imposades. Es critica la tendència a atribuir-ho tot a "la culpa dels polítics" sense assumir responsabilitats individuals. Joan Vila recorda que els polítics són reflex de la societat i que el canvi ha de començar per cadascú: fer el que dicta la pròpia consciència i no només el que va bé o està de moda. Es critica durament la política de façana: rodes de premsa sobre comissions i pactes que no es concreten en res. Es cita Mario Draghi al Parlament Europeu interpel·lant els polítics perquè "facen" en lloc de parlar. Vila explica que ha deixat d'assistir a comissions inútils per centrar-se en projectes tangibles. També es defensa que els grans pactes s'han de negociar en silenci i només comunicar-se un cop tancats, per evitar pressions i contaminacions mediàtiques.

Es posa el focus en l'activisme contemporani. Josep Campmajor, des de la seva experiència en entitats sovint acusades d'accions radicals, defensa que l'activisme ha d'incorporar un component fort de **formació** i **pedagogia**. No n'hi ha prou amb saber fer accions de protesta; cal entendre què es fa i per què. Es denuncia que tant els mitjans com les grans corporacions (i abans les religions) han buscat històricament tenir poblacions "xai", poc formades. Es proposa un activisme "frugal": millor **50 persones molt formades i crítiques** que 5.000 seguidors acrítics. L'activisme ha de formar en **humanitats** per donar profunditat, criteri i capacitat crítica. Es cita, com a referència cultural, la tradició jueva del "com menys, millor" com a model d'eficiència i contenció.

Es torna al terreny dels drets socials i la sostenibilitat del sistema. Campmajor diferencia entre el dret a la prestació i la utilització abusiva de la prestació, i denuncia una cultura de picaresca molt arrelada. Narcís Illa insisteix que hi ha drets humans bàsics (vivenda, alimentació, salut, educació) que han de ser intocables, però que això no implica mantenir totes les prestacions actuals ni el nivell de despesa sense límit. Es posa un exemple impactant: un avi ingressat 12 dies a l'hospital, 12 nets que demanen 4 dies de festa per dret laboral, però només 2 que el visiten realment. Això il·lustra tant l'abús de drets laborals com la degradació de vincles familiars. Joan Vila subratlla la injustícia intergeneracional: jubilats amb dobles pagues i bon nivell de vida i joves que no poden ni accedir a un habitatge. Es comenta que els restaurants de jubilats són més cars que els de polígons plens de treballadors, símbol d'un desequilibri sistèmic. S'apunta també la gran bretxa entre el salari mitjà del sector públic (funcionaris) i el privat. Es critica el pes electoral de pensionistes i funcionaris, que frena qualsevol reforma seriosa. Campmajor reclama incorporar el criteri de **felicitat** en les anàlisis: possiblement era més feliç el treballador d'abans, amb molta feina però seguretat i sentit, que una persona actual vivint de prestacions. Es qüestiona el lema "Treballar menys, viure millor" i es defensa que la felicitat passa per treballar el necessari, de forma equilibrada i sent-se útil a la societat. Es conclou que caldrà retallar despeses i prestacions per reduir el deute, amb gran cost polític, però que el sistema actual és insostenible. La tertúlia es tanca amb el conductor recordant que han quedat molts temes per tractar (senglars, grip, renovables, aigua) i acomiadant-se fins la setmana següent.