La tertúlia de Girona FM

Bon dia, ben un temps de tertúlia de Girona FM, avui 27 d'octubre, quan passen 8 minuts de les 10 del matí, setmana de fires, divendres passat van tenir el Paragó, hem tingut un primer cap de setmana de fires amb l'amenaça a la pluja que el matí de diumenge, però que després es va aguantar, es van poder fer els castells, s'han pogut fer moltíssimes activitats, Girona estava plena de gent, Barraques estava plena de gent, I de tot això, no necessàriament de barraques, tot i que ells encara estan amb edat d'anari, en parlarem amb les dues persones que m'acompanyen avui aquí al carrer Balmes. La tercera pot ens ha caigut per un tema personal d'aquells que no són negociables i, per tant, desitgem que la causa que ha portat a l'absència del company que havíem de tenir no sigui més greu. Montse Prats, molt bon dia. Què tal? Hola, bon dia. Encantada de ser aquí de nou. Sí? Tu ets barraquera encara? Sí, però fora d'hores, que dic jo. Què vols dir, que vas a muntar coses? No, muntar coses no, jo vaig fer-ho en el seu moment i vaig decidir a la vida que hi era una experiència com allò de pujar al Dragon Can, ja ho he fet, saps? No cal tornar-hi. Sí, però vull dir que no vaig a la una de la matinada. D'acord, em fa mandra anar-hi aquesta hora. Jo hi vaig a aquella hora tonta, no? Va, fem un entrepà i ja hem sopat, la llargues una mica més i para de comptar. I depèn de quina nit, eh? Tampoc exagerem i les fem totes. No cal, no cal. Mar Mas Mitjà, molt bon dia. Bon dia Jordi, com estem? Tu vens ensenyat ja, perquè esclar, vens de les festes de Sant Martiri de Banyoles, ensenyat és una manera de dir, vull dir que em deies que ens costa a vegades, en aquest cas de Banyoles crec que ho puc dir-ho, costa entrar a la ciutat, perquè és complicat aparcar, fins i tot aparcar pagant, vull dir, a vegades, perquè quan hi ha gent, hi ha gent. És un dels problemes que veig jo, que la gent de fora, ja no de Banyola, sinó de tota la zona, per entrar a Girona. Cap de setmana, sobretot dissabte, diumenge, venir a Girona, dies de barraques, és que no hi ha lloc ni per aparcar, ni pagant, perquè volien pagar, no es pot ni pagant. Llavors, què fa això? Que et retreu de venir i busques entre setmana o busques un altre moment per poder venir, poder gaudir una mica, perquè sempre és maco poder fer una volta per fires, per barraques, veure l'ambient, però això sí, sí, podem aparcar. Fires, deixeu-me dir una cosa al marge de les Fires, després en continuem parlant, si voleu. Per Fires va morir un pregoner de Girona que havia estat i un home dels més coneguts que va donar aquesta ciutat, el senyor Xavier Cugat, tal dia com avui fa 35 anys que va morir. Ell sempre deia que volia morir el 31 de desembre del 1999, perquè com que havia nascut en el segle l'1 de gener del 1900, però no, va arribar 9 anys abans i els últims anys van ser complicats. Us el recordeu, vosaltres, per això que, diguem-ne, mitja edat, si m'ho permeteu, recordeu a Cugat que va ser tota una estrella, diguem-ne, mundial i que Girona va tenir un gran pràcticament, però que em dóna la impressió que s'ha apagat la seva figura. El tema que és de Girona, sembla que no està... O sigui que sí que és de Girona, però vull dir que no se sap suficientment. Jo sempre havia conegut en Xavier Cugat. Precisament, quan era molt petit, devia tenir 7-8 anys, l'havia vist per primera vegada a la televisió, un programa que feien al migdia. Ja vas veure que era una persona excèntrica, diferent, una mica... El que passa és que això que era de Girona ho desconeixia fins fa poc. Home, tenim l'Arlam amb la Xavier Cuà, de Porta Jau, que la va inaugurar ell, se li va inaugurar en vida, diguem-ne. Ara, jo recordo de molt petita, o sigui, en Marc i jo ens portem sis anys, jo sóc sis anys més gran, que tardis molt a m'atrapar-me, que això voldria que anem tots dos bé, però jo recordo de petita aquelles pel·lícules de Hollywood d'en Xavier Cugat o sigui de superpetita el dissabte a la tarda totes aquestes i ho dic en castellà perquè llavors era en castellà i clar jo de petita a petita doncs no sabia que en Cugat era gironí ho vaig saber també doncs potser amb 10 anys 11, 12 no ho sé i em va impactar moltíssim que jo veiés pel·lícules a les dues cadenes que hi havia en aquell moment d'un senyor que era de Girona i que estava a Hollywood em va semblar meravellós poca justícia es va fer perquè és veritat que en aquest país tractem molt bé la gent quan està dalt de tot i no tan bé quan no hi estan la gent d'hi ha recorregut jo crec que en Cugat va ser un gran artista segurament amb llums, ombres i tot el que ens puguem imaginar excèntric a morir com un dels grans les persones que van una mica avançades a la seva època però poca justícia es fa a vegades a grans talents gironins que quan estan a dalt de tot tot és meravellós però no tan sols a Girona és bastant generalitzat que no es mima la gent i també recordo ja passats molts anys anar a un concert de la Nina a platea dels primers concerts que es feien aquells dimecres al vespre i que hi havia la història de vindrà en Cugat, vindrà en Cugat i va venir el final en Cugat? no, perquè me'n recordaria i no No, això s'ha d'explicar, Cugat va marxar molt petit, és a dir, ell havia nascut, tot i que sempre es havia dit la plaça de l'Oli, que és veritat, però dintre de la plaça de l'Oli hi ha un petit carreró sense sortir, que és el carrer del Sac, que és allà on ell va néixer i on, diguem-ne, té una placa dedicada, que ara per allà era just al darrere de l'església de... del Carme i ara són instal·lacions de la Diputació que hi ha una porta de sortida per allà. Però ell sempre havia fet un hort d'haver-nos protegit, va marxar molt petit, amb els seus pares van marxar a Cuba i de Cuba amb 8 o 9 anys ja tocava el violí, amb 10 anys ja va debutar... amb una de les més prestigioses orquestres sinfòniques que hi havia, i en pocs anys més se'n va anar als Estats Units. Allà va tenir allò una vida de pel·lícula, perquè va sortir, va ser la banda sonora de moltíssimes pel·lícules, allò que hi havia, i ell sortia fent d'ell mateix. Sí, exacte. amb el Chihuahua a vegades a la mà, va tenir restaurants, amb la seva orquestra va debutar un tal noi que va començar jove que es deia Frank Sinatra, per exemple, però també Dick Martin i tota aquella generació de gent... i a més llavors també va tenir el que dèiem una vida pel·lícula és a dir quan ja es va començar a fer gran es va casar sis o set vegades no recordo el nom jo diria set però no me'n recordo el nom cada vegada ell era més gran i les noies complicats tenia una secretària la Carmen Pedrosa que l'acompanyava per tot I llavors va fer coses com aquesta que ara ens deia la Montse, és a dir, va descobrir, bueno, la nina ja s'havia descobert ella sola perquè era cantant de l'orquestra Costa Brava i amb 15 anys va començar a cantar a l'orquestra Costa Brava i poc després va passar a la caravana. i la caravana, amb un gest d'aquells, es va transformar en l'orquestra de Xavier Cugat, amb la nina de cantant, llavors ell la va portar l'1, 2, 3, i va començar una miqueta la carrera de la nina. Vull dir que, bueno, ja hem fet una repassada, va ser un gironí. Jo el que sí que recordo, que vosaltres no podeu fer-ho, era que en els anys... No, perquè no havia nascut. No, perquè no havia nascut. set minuts i ja ens les engalten en els anys 60 quan ell venia que cada un o dos anys li agradava venir a Catalunya, tornar i venia me'n recordo que venia amb uns rolls de color marrón, majestuós, gran i aquella època el que ens sobtava més és que tenia una matrícula que era Cugat el seu nom estava a la matrícula, aquella època encara hi havia allò el G i coses així i totes aquestes històries Hi ha un documental magnífic i fa poc el Premi Sant Jordi va ser per quan fet-hi una novel·la basada en la seva vida, d'en Jordi Puntí, que està molt bé, i em dona la impresió de que és una d'aquelles persones que, en certa manera, diguem-ne, la seva immensa popularitat en vida ha quedat molt diluïda, això que deieu vosaltres mateixos. No s'acaba de... Ara mateix, el que has comentat, no? Quanta gent sabia que havia mort precisament un dia de fires, tot això. No està prou, no sé si reconeguda o prou recordada, potser, la figura d'en Xavier Cugat aquí a Girona, aquí a Girona i a Catalunya en general, perquè és que aquestes coses... que no s'acaben de dir, de saber o d'anunciar. I sí que també el reportatge que comentes, sí que l'havia vist a TV3, el van fer fa 4 o 5 anys i molt interessant, de tota la seva vida, des que va començar fins que va anar a Hollywood, va tornar i explica una mica tot això de la nina, el Chihuahua, Maracas... Dibuixos... És que al final saps què passa? Que amb totes aquestes històries personals, vitals, professionals, existeix el rerefons d'història de país, de territori. Saps? Perquè van marxar els seus pares, no? Per què torna-hi en un moment determinat? Quina situació viuen allà? Clar, Cuba podria ser un paradís amb algunes coses i ara, ara. Molts catalans van veure obligats a marxar a Cuba i altres... I aleshores una miqueta tot això, recuperar aquesta memòria arran o a través d'històries de personatges que han estat il·lustres o rellevants en el seu àmbit, evidentment. Jo penso que aquests recorreguts ens serveixen per situar-nos també en contextes històrics, econòmics, polítics, socials, d'aquell moment que ens sembla realment molt llunyà, però tampoc fa tant. És interessant recordar-ho. fa uns 100 anys però sí que recordar els catalans que van haver de marxar a Cuba per circumstàncies diverses que a vegades tampoc sabem ben bé perquè parlem molt de la gent que ve aquí i parlem poc dels que han marxat uns quants cap allà i al final que vagin allà puguin tornar de fet n'hi han quedat bastants de catalans allà em sembla i que a vegades gent que hi ha anat se'ls troba una mica una colònia petita colònia catalana De fet, Xavier Cugat, una de les coses com va anar a Cuba, una de les sorts que va tenir va ser que va conèixer el gran cantant d'òpera, que també ara, diguem-ne, molta gent el desconeix, Enriqueo Caruso. I Caruso va ser el que el va introduir en tots aquests ambients, diguem-ne, com va arribar als Estats Units, crec que a Nova York. En fi, en veus, hem tingut un record. un inici cultural i emocional almenys l'hem recordat nosaltres una mica perquè és un personatge que és això que algun dia algú es acabarà preguntant qui era aquest Xavier Cugat de la rama de Xavier Cugat com alguns es pregunten qui és aquest poeta Marquina de la plaça Poeta Marquina que per cert d'aquí una hora d'aquí uns 40 minuts el legidor Sergi Font sortirà per comunicar el resultat del referèndum que hi va haver entre els veïns i els propietaris pel canvi de nom per canviar el nom de poeta Marquina Eduardo Marquina va ser un poeta falangista i va ser un home que va donar suport a els nacionals i a més que no tenia cap relació amb la ciutat de Girona però l'any 43 per ordres de Madrid es va posar el seu nom a la que era la travessia del carril que ja ho era I ara l'Ajuntament vol recuperar aquest nom de la travessia al carril. I, esclar, hi ha gent que pensa que els comportarà problemes i tal. Hi havia 250 entre propietaris de pisos i de locals que podíem votar. Suposo que per ganes i maneres de canviar el nom... I en pensament sí que seria possible, i molta gent pot ser redicent pel tema d'adreces, canvi l'adreça per tot... Sí, tot i que l'Ajuntament ha dit que se'n faria càrrec de totes aquestes històries, però veurem d'aquí 40 minuts... Segurament pels particulars això suposa un canvi, però per les empreses que hi ha en allà... Els comerços que hi poden haver... Depenent de moltes coses, seus socials i seus fiscals. Tota manera d'aquella plaça, com en digueu vosaltres. Jo és que et anava a dir, jo n'hi he dit de tot, però sobretot, sobretot, per mi, de tota la vida ha estat la plaça del Bernúria. la plaça del Núria un lloc de trobada per molts ironins durant molt de temps i encara ara encara hi vaig anar-hi la setmana passada per mi de petita era el lloc on jo anava a les Carmelites i us en recordeu on ara hi ha un supermercat normalment hi ha posats a dir noms d'empresa que a mi em semblava espectacular una batxinera allà al mig i jo passava amb els patins I anava cap allà i entràvem a les canalites i ja a travessar a la plaça era difícil pel tema de duquins, pel paviment i per tot plegat, però era la plaça del Núria era una miqueta el meu límit de poder anar sola jo vaig néixer l'any 70 recordem que les vies em sembla estan fetes el 71 Jordi, tu ho recordaràs 73 bueno, varen començar el 72 71 i es van, és a dir, a l'estació on hi havia, on diguem ara que és el sotavia allà hi havia l'estació, és a dir, la plaça del Núria ha quedat tancada per l'estació del tren i aquesta, diguem-ne, es va inaugurar el viaduct del 73, per tant, molt poc temps després va anar a terra. Per tant, jo no tinc memòria d'abans i per tant, per mi el límit tenen les vies. i el bar Núria, vull dir, era el que jo em marcava com a límit de poder anar sola sense rebre cap esbroncada ni passar cap disgust de no conec on te vaig exacte però era així, eh, Girona dels primers bars que els gironins o la gent més gran de l'estat ja quan teníem una edat però amb 15-16 anys eren els primers bars que podies anar per Girona així una mica no coneixo, un bar històric i Isaac el Sec Isaac Alcec, el que ara és avui en dia al Museu dels Jueus, era un dels altres racons gironins, n'hi havia com diversos d'aquella època, però amb 16-17 anys, aquell Coca-Cola, permeteu-me de tarda, no? Isaac Alcec, que més barrejaves... Jo res més, perquè no he begut mai, depèn de què. Però sí que és veritat que et barrejaves amb gent més gran, d'un àmbit cultural i social gironí. Per mi era gent de la cultura, escriptors, periodistes, que després al llarg de la vida te'ls has anat retrobant, però per mi hi havia dos punts així, com de, va, on anem a fer el toc? Doncs sí, el Núria i el Núria. Veus quines coses, esclar, jo a Isaac Alcec havia treballat al cantó el que era Ràdio Girona en aquell moment, que ara és Museu dels Jueus, i evidentment Isaac Alcec encara no existia, però venia un senyor, que era en Josep Terres, que va ser el gran descobridor del barri vell de Girona, que ens explicava coses, i aquí hi havia la sala, i aquí, i francament pensàvem que... I mira, al final tot allò s'ha convertit en el Museu dels Jueus, ell va tirar endavant Isaac el Sec i s'hi va arruinar, tot sigui dit, però llavors va arribar el rescat de les institucions i el Museu dels Jueus és una realitat ben palpable a la nostra ciutat. No, no, clar, però aquella època... Clar, és que ara estem en tema de memòria, no? Exacte, és el que anava a dir, estem fent una revifada. No, tu parles d'Isaac al Cic, però allà hi havia una ruta que començava amb l'Angelot, el Pap Gats, el Museu del Vi, però que després ja pujant una miqueta per la força, hi havia el Don Pedro, que va tenir una gran repercussió, un bar que va ser històric durant molts anys... conegut popularment per Calcojo, però que en realitat el nom era Can Julián, que era un tasbades molt gironins per descobrir els tigres, els famosos tigres, i finalment acabava amb l'arc, diguem-ne, i encara durant una època, pujant, diguem-ne, per davant de la catedral, hi havia l'enderroc de Marc Barés, que també va marcar... De marcar el moment, sí, sí. Déu-n'hi-do, ens hem deixat portar una miqueta per la nostàlgia. Bueno, és que hem començat amb en Cugat i hem d'acabar parlant d'una mica de gresca i xerinola, no? Estem per fires. Estem a fires. Per tant, això s'ha de... Doncs estem a fires. Va-ho veure el pregó, us va agradar el pregó del galliner. Jo no hi vaig anar, però sí he escoltat en el sencer, d'acord i trobo que van estar molt bé, molt reivindicatius i tinc la meva pròpia teoria de per què han sigut ells els que aquest any han fet el pregó, va haver-hi tot unes circumstàncies complexes de reubicació del seu espai d'assaig aquest any passat el seu espai d'escola d'escola, perdó i jo crec que en aquest cas ha estat una miqueta cuidem-los i mimem-los una mica, donem-los visibilitat perquè cal fer-ho per tot el que suposa això a la cultura gironina i el que suposa en l'àmbit de l'art, del teatre i del que tenen i del que jo he escoltat, que no és tot m'ha agradat Molt bé, entra amb nosaltres ara l'Oriol Puig, que era la tercera pota d'aquesta tertulia, que vam dir que tenia un convenient i que ens alegra que ens hagi pogut acompanyar. Hola, molt bon dia, Oriol, com estàs? Bon dia, Jordi. Subdirector del Diari de Girona i diguem-ne que estem mig parlant de fires, per dir-ho d'alguna manera. Ja, ja... És el que tocava. Estàvem parlant del pregó. Tu dius que... És una opinió molt personal, eh? No, possiblement. És una mirada. És probable que els hagin volgut mimar. Expliquem-ho tot. El galliner estava instal·lat des de feia 30 anys a la Casa de Cultura. i que per les obres que hi haurà la Casa de Cultura, que es transformarà en la nova seu de la Diputació, doncs aquest any han hagut de marxar. El seu destí final sembla que l'Ajuntament els hi reservarà l'edifici de l'Aunet, un edifici, diguem-ne, que era de propietat de la Diputació i que es va intercanviar amb l'Ajuntament per un taleny a Montilivi, on hi volen construir un petit bloc de... d'oficines i això i vol dir que les que començaran aviat les les obres les obres a la Casa de Cultura d'aquí uns mesos quan estiguin arreglats tots els permisos i aquesta és una de les circumstàncies han anat provisionalment els maristes els maristes de Girona on s'han instal·lat de fet ja els havia passat inicialment havien tingut la primera seu del galliner va ser al carrer La Rosa em van haver de sortir per un tema que no arribaven al pagament del lloguer. Durant un any van estar als centres cívics de Sant Eugeni i Sant Narcís i després van trobar acolliment a la Diputació. El vas poder sentir, el pregó? Vaig poder llegir-lo. Doncs encara millor, no? Llegir-lo i llegir la crònica d'en Josep Coll, que és el que vam enviar a seguir el Paragó, que és un dels redactors que fa secció a Girona. Però jo aquest any n'haig de veure que no vaig poder seguir, perquè era un divendres complicat a la redacció i acabàvem de preparar el cap de setmana i no el vaig poder seguir. Però vaig veure després les imatges, vaig veure allò i conec gent de tot alliner. que, per tant, ja m'havien explicat una mica també què farien. Sí, va muntar el pollastre, eh? Sí, sí, sí. És el que van fer. Però aquest any no ho vaig passar aquí. No, no, és veritat, i d'efectivament hi va haver-hi un cert renou, perquè fons més jo era una manifestació contra la Diputació. Sí, sí, per això que aquí... De tota manera, hi ha una cosa que també és veritat, el Gallina deixa de ser una empresa privada que cobra unes quotes i que havia estat 30 anys a la Casa de Cultura sense pagar mai... cap mena de lloguer, ni tan sols aigua ni llum, i per tant és aquell tipus de coses que s'ha... A mi va haver-hi una cosa que particularment no em va agradar, i ho dic, eh, vull dir i ho escriuré, a més a més, que és que hi van fer una referència al món dels ciclistes, que hi tenen tot el dret, perquè està bé que ho porti crítica, i també van acabar criticant que el teatre Odeon ara estigui per una empresa que ven bicicletes. Jo sempre he pensat, i on era tota aquesta gent durant els 30 anys que l'Odeon s'estava a punt de sopar? quan la fusteria Lledó i Cremats Encesa ho varen deixar i que allò anava a terra si no ho hagués comprat un particular perquè les institucions a les quals se'ls va oferir no varen voler saber absolutament res. Per tant, em va resultar com a crítica excessivament fàcil. Estic d'acord amb tu, eh? Jo sóc el primer que creu que convertir Girona en un monocultiu turístic ciclista no és sa, però, a més, jo he vist molt a prop de l'Odeon i de la casa dels Ortis que hi havia a dalt, que el seu dia van haver de marxar perquè es va cremar i, clar, allò ha estat abandonat durant molt de temps i els negocis que hi havia a baix ja estaven... Tenien cert risc perquè l'estructura no era estable. Gent fiables, i si de fet varen aprofitar la jubilació tant del Lledó com de l'encesa, diguem-ne, però jo... No, ja et dic, i després, les opcions, això, quan l'actual propietari va decidir reformar-ho, la primera opció que es va plantejar allà era un restaurant. Era un cònic, a més que preteníem posar-hi, ens sembla, més de 200 taules. 300-400 persones. Jo en aquell moment, a més, era membre de l'associació de veïns, de l'executiva de l'associació de veïns del barri vell, i nosaltres ens hi vam posar fortament en aquell projecte, i jo em vaig escriure en el diari també, perquè enteníem que... que està en un punt de la ciutat on ja hi ha conflictes diaris molt importants pel que fa a la càrrega i descàrrega de repartidors de restauració, que és la plaça de l'oli, que és l'únic punt des d'on poden servir pràcticament a tots els restaurants d'aquesta zona. N'hem parlat al començament com tu no podies ser aquí, bàsicament perquè és el lloc on va néixer en el carrer del Sac Xavier Cugat, que hem estat 10 minuts parlant de Xavier Cugat. Molt bé. Doncs allà és un conflicte diari. Els matins és el moment de repartir, la convivència és complicada amb els veïns, amb la mobilitat i fins i tot entre els propis repartidors, a vegades. I posar un restaurant d'aquestes dimensions allà no feia res més que greujar la situació en què estaven, tinguent-hi probablement tot el dret. Jo no soc gens fan de les moratòries i de produir activitats econòmiques. i que al final hi hagi anat una botiga de ciclistes, doncs mira, escolta'm, és el que probablement l'oferti la demanda en aquest moment demanda a Girona i el que hem aconseguit és que un edifici que s'estava ensorrant estigui rehabilitat i la botiga probablement d'aquí 30 anys potser no hi serà i hi haurà una altra cosa. Com dius tu, oferti la demanda, no? Si la botiga funciona, segurament potser dóna feina també a algú de la zona, va fent, dóna activitat econòmica, paga els seus impostos, allò d'una mica dinamitzar tota aquella zona, l'edifici, com dieu, estava... Jo crec que era molt important que el projecte de rehabilitació de l'edifici mantingués com a mínim... I això s'ha mantingut. Exacte. S'han mantingut, per exemple, les pintures morals que hi havia al darrere, tot i que no hi havia hagut cap interès per mantenir-les per part de cap administració. És que és això, jo penso que aquí, una miqueta el que tu deies, Jordi, perdona, el fet de, jo sempre quan hi ha crítiques de col·lectius o d'empreses privades o així, les agafo i les analitzo una miqueta en perspectiva. Vull dir, ara és molt senzill posar-se en crítica del tema ciclisme, perquè hi ha aquest rebombori i tal, i és molt fàcil sumar-s'hi o copinar i tal. Moltes vegades serà amb coneixement, amb la part crítica que realment jo penso que hem de tenir, que hi ha d'haver-hi una part, però no tot s'hi val i no tot és, ha de ser gratuït. Sí. Jo voldria dir que no s'interpretés malament. A mi em sembla bé la crítica en un pregó. Està molt bé. I acabarem fent una crítica en el món del ciclisme i que segurament toca perquè totes les masses piquen i en determinats moments tots hem tingut la sensació... És a dir, jo crec que no és un problema que visquin ciclistes a Girona o que vinguin ciclistes, jo particularment des d'un punt de vista econòmic, això en té molt més l'Oriol i sobretot en Marc també, penso que és bo des d'aquest punt de vista. Ara bé, quan veus algunes actituds incíviques, 30 ciclistes en contradirecció, tots deplegats, que no deixen passar la gent en una zona de vianants, doncs això... el que s'hauria de fer seria regular o educació als ciclistes seria regular però el tema de l'Oden em va semblar un punt massa fàcil per una raó perquè primera, molta gent ni sabia que allà hi havia hagut un teatre per cert, el dia 29 demà passat farà 65 no, farà Bueno, farà molts anys que es va inaugurar, deixeu-m'ho fer, perquè em surt 165, que es va inaugurar el 1860. Ara no recordo si va ser l'Odion. L'Odion ja estava obert i no sé si el que es va inaugurar aquella època va ser el Teatre Municipal de Girona, que es deia Teatre a la Reina, que mentre es van fer les obres van estar l'Odion. Per tant, vol dir que ja estava obert l'Odion aquella època. Però es va tancar, diguem-ne, al final del segle XIX, després va ser la sala de boxe i molts anys va ser això. Però el problema de fons era que estava a punt de col·lapsar. A punt de col·lapsar vol dir que queia, que hagués pogut caure i és una zona molt complicada, tu has dit, perquè pensa que damunt del teatre hi ha una casa que ara també s'ha rehabilitat o s'està rehabilitant, una casa de dos pisos, que és aquella que dona ben bé davant per davant de la porta grossa del seminari, no? i que durant uns quants anys ningú se n'ha volgut fer càrrec. Per tant, que vingui una empresa privada i obri un negoci lícit, ens agradi més o menys, però lícit, mantinguent sobretot un tema estructural i cultural del propi edifici, si d'aquí 30 anys, com bé deies, no hi és, doncs com a mínim els que vinguin després que mantinguin aquesta estructura i que el que s'hi posi mantingui aquesta història d'un espai emblemàtic. I tot això que no es pugui entendre, ara ho dic per mi, és a dir, jo penso que és bo que Girona tingui una escola de teatre com el Galliner, que va néixer des de la base i que va evitar que la gent hagués d'anar necessàriament a Barcelona per, entre cometes, estudiar teatre. i és bo que tingui les ajudes que ha de tenir, que els té, però vull dir, posant, i realment si d'aquí un temps en l'edifici de l'ONET, que també l'edifici de l'ONET també s'havia parlat de fer altres coses, de traslladar-hi la sopa en un moment determinat. L'edifici de l'ONET jo crec que en els últims 15 anys ha tingut la seu de moltes coses, perquè també... També recordo el cau de Vistalegre, que està en unes instal·lacions lamentables. El cau de Vistalegre està en uns baixos d'allà de la plaça Vistalegre, que són uns baixos del Bisbat, però són insalubres, pràcticament. I crec que hi va haver un moment... en el mandat de la Mar de Madrenes que se'ls va prometre que tindrien un espai també a l'antigu net fins i tot l'associació de veïns del barri vell ens havien promès que potser podrien tenir una seu allà però vull dir que és una cosa que ha anat passant i ara s'utilitza bàsicament per allotjar gent sense sostre durant l'hivern i després durant la resta de l'any em sembla que que també joves sense sostre o joves menes o així també fan temes de formació i coses allà. Ara l'edifici ja és propietat, si no vaig a l'Ajuntament, que es va intercanviar i per tant ja es pot anar per fer coses, diguem-ne, no? Sí, sí, que passa que suposo que també s'haurà de fer una rehabilitació integral de l'edifici aquest. Estem parlant de molts diners, en fa l'efecte. És un edifici molt vell i no sé si hi ha terminis i pressupost. Ara ho desconec però juraria que no. Per tant, seguirem parlant durant un temps, em fa l'efecte de tot plegat. També parlàvem de fires, perquè hem començat pel Pregó, pels castells, jo aquest any no vaig anar a veure els castells tots i que vaig veure que la plaça estava plena com sempre. Jo hi vaig passar una estona, però clar, hi havia una jantada de por i havia de fer el dinar. El dinar gran serà la setmana que ve però com que tenia gent a casa doncs vaig marxar aviat Sí, sí, però va haver-hi la sort que la pluja va parar després de tot el dissabte al vespre ploent i la veritat és que jo també hi vaig passar només una estoneta i bé, com sempre és emocionant el que passa que és això, et quedes a... en moment d'aquell de no saps si anar fent cops de colze i així, i veus molta gent, molta mainada, i dius ja està, ja ho he vist, i me'n vaig una estona, com ens passen molts actes. L'any passat em va passar amb el Pilar de 4 dels Barrecs. que el vaig veure així un trosset molt petit des de la versió de la pera i aquest any si puc ja aniré una mica d'hora però les fires de Ginola el que tenen precisament és això que tots els actes de cap de setmana malgrat el que dèiem abans amb en Marc que a la gent de fora li costa arribar, li costa aparcar i així, doncs els actes de cap de setmana normalment tenen aquesta part multitudinària, són els tradicionals, els de tota la vida i de generació en generació la gent els vol anar a veure. També haig de dir una coseta amb això que comentàvem d'aparcar, m'he mostrat una miqueta la llengua però he pensat, no, ho diràs, que tampoc podem pretendre arribar i aparcar... No, no, evidentment. a la copa, que dic jo, vull dir que hi ha molta gent i això el giro ninja ho tenim una mica més assumit per fires, que ja sabem que el cotxe guardadet, dietet evidentment, però si vens de fora clar, al final és, has de fer cues per tot, per poder aparcar i tot, al final dius, bueno Potser, al final, millor veníem amb la teixa, no? Clar, absolutament, absolutament. L'ideal és això. Quan jo era petit, amb els meus pares veníem en cotxe, jo sol de l'Empordà, i veníem a fires a un cotxe, el dia de tots els anys, sempre, i hi havia una gent de bo, però perquè vam relativament a prop. Probablement la ciutat era molt més petita, no?, i podies arribar. Ara, si venen, probablement deixaran el tren o el cotxe aflaçar i s'acostaran. Exacte, aquesta és una opció. És una altra solució. no perquè a veure Girona per aparcar és complicat hi ha sempre si prefires a més a més el pàrquing de la Copa si poses els firaires com passa ara i que està bé jo diria que està bé perquè no hi havia perquè les caravanes aquelles quedaven a sota la d'Avesa i allò també era un problema de medi ambient per dir-ho d'alguna manera Esclar, te quedes. Hi ha per camions disuasius, però són lluny, és veritat. Ara se'n parla molt del que hi ha davant del Decathlon, per dir-ho d'alguna manera, que és lluny. Fontejau, però Fontejau també a vegades lliga amb que, per exemple, aquest diumenge hi havia un doble partit. Hi havia el Vasco i Girona al migdia i l'Uni i Girona a la tarda, que van guanyar tots dos. Sí, sí que també la gent ha canviat d'idea, perquè quan es va inaugurar el pavelló de Fontajau, jo que anava molt a bàsquet, Fontajau era molt lluny de Girona, saps? Jo ara quan vaig a partida hi vaig a peu sempre. Igual que Montilivi, el camp de Montilivi. Allà vas a peu, jo me'n recordo això, de, ostres, fins allà vas a peu? Sí, és que trigaré menys anant a peu que anant a buscar el cotxe, aparcant i així. Però és veritat que les distàncies han canviat, que a Girona cada vegada els gironins ens acostumem més a caminar amb una ària geogràfica. Anem ampliant, no?, el ràdio, el diàmetre de fins on podem anar. I després jo aquests dies, per exemple, si he vist molta gent aparcar la part de Domeny, una miqueta més enllà encara de Fontallau. Bé, al final és un tema de promoure el transport públic. perquè no tothom hagi de venir si jo sigui amb cotxe tenir horaris, tenir disponibilitat depèn d'on menys sí que és fàcil agafar el transport públic però depèn de quin poble o ciutat potser és més complicat continuen faltant aparcaments disvasius totalment, totalment i també busos internes i busos principals que et portin sí, però els busos hi són el que podríem parlar que segurament necessitarien diguem-ne que hi hagués una freqüència més gran exacte Per exemple, ara, a la zona de salt, aquest dia la consellera Paneque va dir que aviat obriran aquella cosa, jo en dic el cabril bus entre, diguem-ne, el pavelló de... entre el pavelló de salt i la plaça Joan Brosa de Girona, per entendre-ho, té un nom d'aquests que havíem posat molt complicat. Bé arrecat. que a més a més el que ha fet ha sigut que diguem-ne que allà on tenen dos vies d'anar-hi a tornar-hi, doncs una s'ha reservat pràcticament a per tot amb un tram de Girona, no? Amb dos carrils, un no és per busos i taxis i serveis públics i l'altre, diguem-ne, per la ciutadania amb un carril bici que s'ha l'està entremig de... Entremig, diguem-ne, de les dues vies, de les quatre vies, entremig, i que a Girona, en canvi, es desvia un tros des de la plaça del tren d'Olot fins a 300 metres més enllà queda només un carril, que aquí és un espai que el veig problemàtic perquè és on s'haurà de parar el bus i no es podrà passar. que a més a més llavors la gent que espera la parada del bus haurà de travessar el que ve el bici amb el... Això passa en diversos punts. Això passa en diversos punts que tens parada de bus... i carril bici i el bus posterior aleshores això és una mica un perill sobretot en determinades hores determinades hores que els autobusos són més una necessitat per molta gent que no ha pas una sort de poder-lo tenir. I aquí on t'assabrien, per exemple, en el cas d'incrementar el número de serveis, jo penso que és imprescindible, i després també, encara que hi hagi coses que estiguin regulades, el tema dels patinets. Jo he estat a punt de tenir dos accidents anant amb la bici, fent ús dels carrils bici gironins i saltencs. i se'l tens, de fet, ho he vingut a tot, si puc, si puc, no? A vegades per temes professionals no m'ho puc permetre, però sempre que puc ho faig, i els dos accidents han estat per, bé, un d'aquests patinets que passen allò, quasi accident, gairebé, pentinant, pentinant el risc, deixant que el risc, i és, bueno, és un problema. S'està prou regulat la normativa, que no sé si és... Les normatives hi són, de fet són municipals en aquests moments i per tant, que és una d'aquelles coses que no s'entén perquè en un moment que regula absolutament tot, ara jo us diré una cosa que us deixarà al·lucinats, jo vinc d'una edat en què quan tu tenies una bicicleta necessitaves portar placa. municipal però necessitaves portar placa i per tant estaves identificat ara tot això no hi és i en un moment d'infinita regulació de tot els patines no hi eren ara sí que hi haurà una normativa estatal que s'obligaran a portar en cas que anem al darrere perquè els patines fa 5-6 anys o Però, per exemple, ara fa poc la policia municipal va dir que en els primers nou mesos de l'any es havien posat 1.600 multes, crec que, patinets per tema d'allò d'anar sense casco, d'anar-hi dos, d'anar amb cascos escoltant o, senzillament, de saltar-se semàfros, que és bastant habitual. Molt habitual. I a unes velocitats que no són les que, per exemple, van les bicicletes, que les bicicletes van com van però no van tan de pressa. Si la policia fa la seva feina o la va fent els pròxims anys, probablement també guanyarem, en aquest sentit, educació viària. És com els cotxes que ara anem per la ciutat a 40 o a 30 en alguns llocs. Fa no tants anys semblaria impensable això, no? Sí, sí. I també ens hi hem acostumat i no passa res. I hem viscut també el tema del cinturó, molta gent sense cinturó en cotxe, i sobretot casc amb motocicletes. Sí, sí. Amb les motos, que recordo, a veure, anar-te'n amb moto sense casc. Oh, i tant. I que tothom anar sense casc. Jo vaig deixar d'anar amb moto quan va ser obligatori, això ara, altra vegada jo, jo vaig deixar d'anar amb moto quan va ser obligatori el casc en carretera. i llavors jo treballava en el diari de Girona que estava a Fornells i esclar, també és veritat que llavors les motos no estaven preparades per deixar-hi el casc no hi havia aquells i per tant hauré d'anar sempre amb el casc vaig deixar d'anar amb moto exactament allà, poc després va ser per ciutat i ara és una cosa que ningú que ningú es planteja l'altre dia em parlava amb una companya meva d'institut que clar, nosaltres en aquella època en 14 anys pràcticament tots ens traiem el carnet de ciclomotor, i a la mínima que podíem, amb el primer sou de l'estiu, ens en compraven un de segona mà, o... O la vella de casa dels pares, els anis, o el compraven els pares, o així, saps? I tots amb 14 anys ens movíem en ciclomotor. I que quan... ja al cap d'uns anys es va prohibir anar amb ciclomotor en 14 anys i van passar-ho 16 que recordo que a més a les comarques gironiners hi havia empreses que fabricaven ciclomotors, el Riejo per exemple els hi va suposar un cop molt dur en aquell moment probablement perquè ja no eren molts cicletos els hi va suposar un cop molt fort però la de vida és que hem salvat amb això probablement 14 anys érem molt jovenets no ens n'adonàvem nosaltres però érem molt jovenets clar, vull dir, en aquella època hi havia menys consciència del volant i de l'alcohol això era una altra però clar, jo ara tinc 51 doncs quan nosaltres teníem 15, 16, 18 anys en aquella època era molt normal que cada cap de setmana morís un piló de gent i amb accidents de moto o amb accidents de cotxe I afortunadament això ha quedat bastant en el record. Jo aquesta part de Nora en Cas no la recordava. Jo vaig tenir el meu primer ciclo motor quan vaig començar a treballar continu, per dir-ho d'alguna manera, de manera fixa, als 18 anys. I vaig pensar, necessito el carnet de cotxe ara? No, no el necessitava, treballava a Girona, vivia a Girona, no el necessitava, jo soc de les que es va treure el carnet als 26 anys, però realment el vaig necessitar, i el vaig necessitar perquè sortia de treballar a quasi 11 de la nit, vivia a Salt, al barri vell, i no hi havia autobusos per anar a aquella hora, a aquella hora no hi havia bus per arribar fins a Salt, ja no fins a la part del final de Salt, on ara ja arriben tots els autobusos, però a dos quarts d'onze de la nit, l'any 88, l'any 90 i així, no hi havia busos a Girona, igual que no n'hi havia a les sis del matí, vull dir que eren uns horaris molt més acotats. I em vaig comprar el ciclomotor, clar, jo no tinc el record aquest de... d'anar amb el casc al colze, però sí que tinc amics que ho havien fet. I realment el perill aquest, quan ets tan petit, quan s'obren vedes de conduir, que tu pots anar a determinades velocitats i en tema de seguretat, jo penso que és indispensable perquè tots els 14 anys ens hem sentit immortals, invencibles i de tot. I això jo penso que no és una qüestió només sociocultural, sinó que també és una qüestió... de la pròpia vida, d'aquest sentiment de força i de vitalitat. A nosaltres ens preocupava, i recordo amb els companys, amb els amics, en altres èpoques amb més cabell, que ens despentinàvem amb el casc, que ens despentinàvem, i llavors no volíem portar casc perquè, ostres, arribarem, i portàvem una pinta a la maleta abans d'arribar a l'institut, posàvem la pinta, Bé, és la resistència una mica a totes les normes que s'anaven imposant, i en aquell moment hi havia estat, també hi va ser-hi, com varen prohibir fumar a l'interior de bars i locals, i ara és impensable pensar, perquè realment t'adones compte que ha suposat, ara vindrà les terrasses, diguem-ne. Les terrasses, sí, terrames o terrames. Però això de fer el canvi aquest de fumar o no fumar, va haver-hi una època que deixàvem, no sé si la recordeu, deixàvem fer... Bars que es podia fumar o bars que no es podia fumar i zones de dintre el bar. Llavors els propietats van fer moltes obres, es van gastar molts diners i al cap de dos anys van canviar la normativa. Això va ser perquè no van tenir nassos d'aplicar la normativa en el primer moment i per tant el que passa és que el resultat va passar això, que hi va haver gent que es va gastar molts diners fent obres i al cap d'uns pocs anys... Molta gent de Girona, bastants locals de restauració de Girona havien fet les dues zones i van haver de canviar, que dius... El que passa és que per mi són temes diferents. Una cosa és un tema de seguretat viari i l'altra cosa és que algú estigui fumant al costat teu, si tu no fumes, això sí que repercuteix en la teva salut. Llavors jo, aquí, que em disculpin les persones fumadores, però jo em vaig alegrar moltíssim quan es va dir prou tabac a dintre dels espais de restauració. Diguem-ho així, és molt globalitzat. I a les empreses. I a les diàries. A les empreses. jo em vaig convertir en fumador passiu no, no, actiu, molt actiu jo era un fumador social d'aquells de tant en tant i em vaig convertir en fumador d'escàndol a dintre de la redacció perquè clar, hi havia molta gent que fumava per contagi anava al Palau Sacosta a veure el Balbi i em sembla que gent fumava i els partits de futbol i el Congrés dels Diputats futbol és l'aire lliure vulguis o no, que hi havia la gent molt puro i tot això però Sí, no? Se la recorda? Segur, segur. Fumar por dos de les redaccions, i també és veritat que en el diari que després vaig treballar molts anys, el punt, el tema de la prohibició de fumar, la vam aplicar molts anys abans, diguem-ne, per la pressió de... jo diria més que de treballadores que de treballadors. Hi va haver una època que eren tots molt joves, hi va haver una època que la... La mitjana va pujar? No, no és que pugés molt, però diguem-ne que moltes companyes van quedar amb estat i llavors això va ser absolutament clau per provocar un debat que va provocar que molts anys abans ja no es fumés a les eleccions, però era un lloc on es fumau i es bevia molt. I a l'universitat, recordo jo també, ara que soc professor que no fuma ningú, no es pot fumar, ara diuen a fora però també ho volen... Doncs prohibir, i recordo, fumar a l'aula. I mira, ahir vaig veure precisament un documental d'aquests taladors, allò que diuen, però que és veritat que parlava d'en Terence Simoix, magnífic, per altra banda, en la Comano, i en els programes que en mateix Terence Simoix era entrevistat o presentava, fumava. i llavors n'hi havia una part final que ja, perquè poc abans de morir, que ja es havia prohibit fumar, diguem-ne, als estudis de televisió, en una entrevista se'n pastillava de pastilles de nicotina perquè era incapaç d'aguantar sense fumar. No sé si recordeu, si es agrada el futbol, en Joan Corif, en Clemente, a la banqueta fumant, al costat dels jugadors que havien d'entrar a jugar, i al final era... en una altra època, no, diguem-ne vull dir que hem avançat en moltíssimes coses i no val la pena, diguem-ne, tirar enrere per tot això Montse, en portaves alguna de cap? pensava que anaves a dir alguna cosa no, no, no, estava pensant en el tema dels fumadors socials que ho has dit tu clar, jo coneixes molta gent que fuma i hi ha gent que en el seu moment s'estranyava que tu no fumessis perquè era com més cool que es diu ara era com més guai si fumaves estaves com més a dins de la societat que no pas formaves part d'un grup clar jo no he fumat mai aleshores per què? perquè el pare fumava moltíssim i no ens ha agradat mai a cap dels quatre germans per sort perquè pensem que aquí ens hi ha anat una part de la salut també Però és veritat que aquesta part de fumadors socials, que després veureu incrementar el consum del tabac i així, i que quan sorties deien, no fumes? No. Ah, però tu has fumat? No, jo no he fumat mai. Però una altra cosa que també diguem-ne que l'ús social ho provocava molt, que era l'abaguda. La beguda, exacte. En canvi, amb la beguda ha costat més, diguem-ne, que hi hagi regulacions. Encara dura, la beguda. I encara, exacte, encara és prou crítica, això. A vegades es promociona, no?, tot el tema del consum de vi, tot això... Teòricament, els anuncis d'alcohol crec que tampoc se'n poden fer en els mitjans. No, però bueno, depèn de quina graduació, però jo crec que continuem veient denuncis. No, me'ls referia, per exemple, a licors i així allò. Però, per exemple, vine a passar un dia a les vinyes del Penedès a fer una cata de vins. Això sí que... Al Penedès no hi ha pas d'anar, és d'anar a l'Empordà. No, però l'anunci, si hem d'anar, allà en volem. Però encara es fan anuncis. És una mica allò, el consum, no? Vull dir, perquè, per exemple, a vegades barrejar-ho una mica tot és complicat, eh? L'abús, diguem-ne, de... L'abús és dolent en Vegas, això és veritat, però vull dir... El tema del vi, el tema del cava, dona la impressió que hem anat que... que ha canviat, no?, en relació allò, aquells, esclar, ara m'ha venien al cap, com heu dit això, els anuncis de la meva allò del fundador i del veterà, i el soberanés cosa d'hombres i coses d'aquestes, o Terri me va, vull dir que... Ostres, Terri me va, no havia sentit mai això. No havies vist mai l'anunci del Cavall Blanc amb aquella senyora espectacular. Sí, però no recordava... També l'Aznar sortia que ningú li havia de dir si podia veure o no. Bueno, això ho va dir a l'Agnar, sí, a l'hora de conduir. Qui li importa si jo he begut o no? Li va costar una mica fer-se entendre perquè penso que com ho va dir... Ja n'ha animat. Tenia un punt eufòric, diguem-ho així. I si estava assessorat, doncs, per en Mar, eh?, per el Miguel Ángel Rodríguez, que després va ser detingut conduint. Aquest és un altre tema, no?, també han baixat molt les històries i es bevia molt i ara realment si t'enganxen conduint la taxa... Aquí ens hem anat equiparant una mica Europa. Jo ho trobo fantàstic, això, eh? És que Europa, abans, eres com un delinqüent, si conduies i havent begut alcohol aquí, al final... Saps què passa? Jo trobo bé tot allò que implica també la seguretat dels altres. És a dir, cadascú amb la seva vida és lliure de fer el que vulgui, de prendre les decisions que vulgui o que pugui, perquè a vegades les circumstàncies... socials, emocionals, laborals, econòmiques, X, et porten a fer coses, no ho sé, vull dir, aquí no entrarem en aquest debat perquè se'ns està acabant l'hora de la tertúlia i tindríem com per tres tertúlies si entréssim en aquest debat, però sí que és veritat que jo penso que totes aquestes regulacions són bones sempre i quan perquè afecten sobretot a la vida de tercers. Aleshores, tu quan vas conduint i t'has pres el que no t'has de prendre tres coates o consum de drogues o el que sigui, no hi va només la teva vida és a dir, aquí hi va la vida de totes les persones amb les que t'estàs creuant a la carretera o en un pas de vianants o en una sortida d'una ciutat quan estàs fumant en un lloc públic doncs és la teva decisió però estàs fent que hi hagi fumadors passius i fumadores passives al teu costat com el que comentava en Jordi Noda dones embarassades en un espai tancat amb una redacció d'un diari. Llavors jo penso que aquí tot el que sigui anar a bé del bé comú, que les decisions individuals no puguin afectar el mal dels que tens a prop, jo penso que a mi, aquí sí que tenim tema, però jo prefereixo que estigui regulat, prefereixo que la gent que vegui tingui sancions, perquè com a mínim alguns... però algunes deixaran de fumar ara perquè estem aquí, tu i jo ens sembla que són persones que fumem poc o no fumem ni bevem gaire vull dir que al final podem arribar a un acord que estem tots més aviat d'acord amb tot això que dius si enganxem algú que fuma o que li agrada veure, etcètera, el debat el tenim servit, eh? Clar, clar, segur, segur. I allà on ens arriba la llibertat, sí, però ja també tinc la meva llibertat de poder fumar, encara que molesti, etcètera. A part que parlàvem de consumidors socials de tabac, també hi ha el consum social d'alcohol. Totalment. Abans era molt habitual en qualsevol obra. Per exemple, la paleta, no? Doncs l'hora d'esmorzar, caracillo, la cervesa, el got de vi, no sé què. I probablement això... i que em disculpin el sector però probablement això ha canviat molt i entre els més joves continua havent-hi abusos però probablement no tants com fa uns anys És una gran discussió, però en podrem seguir a la propera tertúlia perquè ara se'ns ha acabat el temps. Moltíssimes gràcies, gràcies Oriol Puig, per l'esforç que has fet per venir aquí. Moltíssimes gràcies a en Mar-me Esdechà i a la Montse Prats. Nosaltres, si tot va bé, tornarem demà. Ara són les on.