La tertúlia de Girona FM
Anàlisi i reflexió de l’actualitat de Girona, moderada per Jordi Grau
Subscriu-te
La tertúlia de Girona FM
Presentació dels tertulians i entrada directa al tema principal inicial: les eleccions a rector de la Universitat de Girona (UdG). Es contextualitza que hi havia tres candidats i s’explica la sorpresa relativa per la victòria clara en primera volta de Josep Calbó. S’introdueix el funcionament del vot ponderat i el debat sobre el pes decreixent de l’estudiantat als òrgans de govern universitari.
Es detalla el sistema de vot ponderat de la UdG i el pes rellevant del professorat i del personal d’administració i serveis en l’elecció del rector. Es comenta que l’estudiantat és vist massa sovint com a “client” i no com a estament amb veu pròpia. Es constata la tendència general de les universitats a estar pensades sobretot per al professorat permanent.
S’analitza la victòria de Josep Calbó destacant que guanya en tots els estaments (professorat, PTGAS, estudiants). Es subratlla que va anunciar tot el seu equip, inclosa la gerenta, cosa arriscada perquè cada nom genera fílies i fòbies, però que alhora projecta fortalesa i pluralitat. Es recorda que el marge de maniobra real d’un rector és limitat, ja que la major part del pressupost és capítol 1 (sous).
Es repassen etapes anteriors de govern a la UdG (Pep Nadal, Batlle, Sergi Bonet, Quim Salvi) i s’explica com la institució tendeix al continuïsme, amb l’excepció de moments de ruptura com el rectorat de Batlle. Es remarca que les eleccions universitàries funcionen amb lògiques diferents de les municipals o generals i que sovint són vots de continuïtat o de càstig interns al sistema universitari.
Reflexió sobre les amenaces actuals al sistema universitari públic: proliferació d’universitats privades de poca trajectòria (sobretot a Madrid i altres comunitats), pressió de criteris neocapitalistes i manca de pressupost per a les universitats públiques perifèriques. Es planteja que el futur és complicat i que és positiu que a Girona hi hagi un equip rectoral escollit amb un suport ampli i transversal.
Es destaca com a punt fort de la candidatura de Josep Calbó la composició d’un equip plural, amb gent de diverses facultats (comunicació, lletres, etc.), que permet a molts membres de la comunitat sentir-s’hi representats. Es valora positivament la seva experiència prèvia en equips rectorals i el seu estil discret i treballador.
Petita digressió sobre el protocol universitari: es comenta la proposta d’Albert Ruda de recuperar les togas i es contraposa al tarannà més minimalista i modern que ha tingut la UdG, especialment en actes com els doctorats honoris causa. Es critica el ritualisme excessiu d’altres universitats (toga, guants blancs per “no contaminar la transmissió del saber”) i es reivindica la senzillesa institucional gironina.
Es torna al pla de fons: el repte de redefinir què és avui una universitat. Es menciona que l’equip de Calbó incorpora una persona centrada en la intel·ligència artificial, però s’adverteix que el debat va més enllà de la tecnologia: té a veure amb la generació de coneixement i el sentit dels estudis universitaris. Es comenten nous graus (criminologia, publicitat i relacions públiques, estudis internacionals) i es qüestiona si alguns no acaben baixant massa el llistó i acostant-se a formació professional.
Es constata que després de la pandèmia els estudiants van molt menys a classe i que això obliga a replantejar la docència. Un professor associat explica que ha prohibit portàtils i mòbils a classe (només paper i boli) i que concentra tot el treball pràctic dins l’aula per evitar l’ús massiu de IA (com ChatGPT) en tasques fetes fora. Es descriu la gran diferència entre treballs manuscrits i treballs a casa, i s’exemplifica com la IA pot inventar bibliografies senceres, detectades només perquè un dels autors citats era amic del professor.
Es recupera una idea programàtica de Josep Calbó: adaptar la UdG a la formació al llarg de tota la vida. Es parla de cursos curts o “per pastilles” (microcredencials) que no conformen una carrera però donen crèdits concrets (per exemple, història rural del segle XIX). Es defensa que aquesta oferta s’ha de monetitzar perquè tingui impacte en l’economia de la universitat i del territori, i es vincula amb la competència creixent entre universitats i altres ofertes d’estudis superiors.
Es parla del programa de la UdG per a majors de 50 anys (Programa Josep Torrelles) i de l’èxit de les “aules de gent gran”. La diferència clau és que, en aquest programa, els sèniors comparteixen aula amb els joves, no fan cursos separats. Es posa l’exemple de la filla d’un tertulià que estudia Història de l’Art i té companys sèniors de 60–70 anys, generant un diàleg intergeneracional ric però pedagògicament complex, perquè els referents culturals (sobretot religiosos) són molt diferents.
Es comenten casos de famílies on, alhora, hi ha un jove estudiant i un progenitor que aprofita la maduresa per anar a la universitat, mentre l’altre progenitor continua treballant. Això crea situacions com “pisos d’universitaris” on conviuen estudiants de diverses edats dins la mateixa família. Es reforça la idea que la universitat es va convertint en un espai més obert a totes les edats.
La tertúlia canvia de focus: es lliga el mandat de 6 anys del nou rector amb el calendari teòric del nou Hospital Trueta i del Campus de Salut. Es recorda que el 2031 és l’any marcat oficialment, però els tertulians es mostren escèptics i fins i tot el mateix Josep Calbó admetia que probablement les dates no coincidiran. Es descriu l’ampliació actual del Trueta (dues plantes sobre l’antic ICOS, inversió de 12–15 milions) com un indicador que el trasllat no serà imminent.
S’explica que Urbanisme de la Generalitat ha aprovat el projecte per reordenar l’entorn del Trueta amb una condició: no es poden fer els nous pisos al Parc Jordi Vilamitjana fins que no estigui executat el nou parc a la Riera Masrocs. La Carme Ferrer, veïna de Sant Eugènia, expressa la seva frustració: considera que és una batalla perduda, que no s’ha escoltat el veïnat tot i plens, manifestacions i escrits, i que es menysté un espai que ha costat anys de guanyar i té ús real, sobretot en caps de setmana.
Es qüestiona la decisió de fer el nou Trueta enganxat a l’Hospital Santa Caterina i a la Clínica Girona, concentrant tots els grans equipaments hospitalaris al sud-oest de l’àrea urbana. Es recorda que a Barcelona, quan es fa el nou Clínic, no es planteja ajuntar-lo amb Vall d’Hebron o Bellvitge. Es recuperen alternatives com fer el nou Trueta a l’aparcament de l’actual (proposta de Marina Geli) o a Domeny/Sarrià, i es critica la contradicció de justificar decisions per la inundabilitat dels terrenys mentre s’hi fan ampliacions.
Es posa sobre la taula el debat pendent sobre el futur de l’actual Hospital Trueta, un cop hi hagi nou centre, i es subratlla la contradicció d’estar-hi invertint milions ara. Es comenta que els terrenys són de la Seguretat Social i es recorda la proposta passada de fer l’hospital nou a l’aparcament. La Carme Ferrer apunta que hi ha responsables polítics que han canviat de posició respecte al Parc Jordi Vilamitjana segons si eren a l’oposició o al govern, insinuant-hi interessos polítics i partidistes.
S’analitza l’operació urbanística més enllà del cas Trueta: es critica el fet de desfer una inversió recent en el Parc Jordi Vilamitjana per traslladar el parc a la Riera Masrocs, qualificant-ho de “país ric”. Es parla també de l’operació de la Carretera Barcelona, on la zona verda dels nous pisos s’ubica al Bosc de la Pavordia, a l’altra banda d’una via molt transitada. Es considera que són “discontinus urbanístics” que no responen a la funció real de les zones verdes (donar servei proper als veïns) i que acabaran generant conflicte i reclamacions.
S’exposa que Girona pateix la manca d’un veritable organisme de gestió d’àrea urbana/metropolitana. Es posen exemples com les dificultats per portar la girocleta a Salt o per finançar obres a la Séquia Monar. Es compara amb Barcelona, on ningú discuteix que un hospital com el Clínic estigui físicament a l’Hospitalet amb part de l’accés a Barcelona, o que el Trias i Pujol tingui una petita part de terme barceloní, sense dramatitzar la “pèrdua” per Barcelona.
Es conclou que el debat sobre el nou Trueta, el Campus de Salut i el Parc Jordi Vilamitjana encara donarà molts girs i que hi ha molts compromisos polítics en joc. La Carme insisteix que el veïnat no ha estat tingut en compte i que tots els esforços de participació han estat ignorats. El presentador li reconeix el paper i es prepara el gir cap al tema de la llengua catalana.
S’introdueix el tema del català a partir de la iniciativa “Pedalem pel Català”. La Carme Ferrer explica la logística: sortida des de La Copa, recorregut per Salt, Sant Eugènia i Sant Narcís i retorn a La Copa, amb activitats festives (gegants, música, el dimoni de Sant Eugènia, bèl·lit) i discursos sobre la situació del català. L’objectiu és conscienciar sobre el moment delicat que viu la llengua, també a Girona i comarques, i mobilitzar la ciutadania.
Es comenta l’informe recent sobre l’ús del català que mostra una davallada forta, sobretot a Barcelona (1 de cada 4 persones l’usa), però també a Girona. Es critica el discurs que intenta maquillar les dades posant l’accent només en el coneixement de la llengua. La Carme diu que “la culpa és nostra” en part, perquè sovint canviem al castellà per inèrcia, però s’insisteix que no és només responsabilitat individual: hi ha una manca de suport institucional i una percepció que defensar el català pot semblar supremacista o generar confrontació, quan en altres països és normal exigir la llengua pròpia per treballar.
S’expliquen escenes positives: grups de joves d’origen immigrant (subsaharià, etc.) que entre ells parlen català, tant al Pont Major com a Santa Coloma de Farners. Això trenca estereotips i mostra que el català pot ser llengua de cohesió. Es compara també amb França i el Regne Unit, on ningú dubta que cal saber la llengua del país per treballar, i es critica que aquí exigir català sovint es vegi com a provincial o excloent. Es planteja que el problema de fons és estructural: a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà (o anglès), perquè l’estat espanyol garanteix jurídicament aquesta possibilitat.
Es posa l’exemple d’Irlanda, on malgrat la independència política, l’irlandès s’ha perdut com a llengua d’ús, cosa que alerta que la sobirania no garanteix per si sola la salvació d’una llengua. Es planteja si hi ha cap cas al món on una llengua en posició feble davant una de dominant s’hagi recuperat; si existeix, caldria copiar-lo, i si no, caldrà innovar. Es recorda que els cursos de català estan plens i amb llistes d’espera, especialment en barris com Sant Eugènia, però que en zones on socialment el català ja no és majoritari és molt difícil revertir la situació perquè a l’escola deixa de ser clarament vehicular i al món laboral no és imprescindible.
Es conclou el debat sobre el català insistint que, tot i el pes de les institucions, hi ha també una dimensió individual important. Es reivindica que accions com “Pedalem pel Català” siguin punts de trobada, però que el més decisiu és la pràctica lingüística diària: continuar parlant català en situacions en què hi ha dubte, no canviar innecessàriament d’idioma i fer visible que conèixer i fer servir el català pot ser un valor afegit.
El presentador tanca el programa agraint la participació dels tertulians (Josep Maria, Carme, Martí) i anunciant el retorn de La tertúlia de Girona FM dilluns. Es remarca implícitament que s’ha fet un recorregut intens per tres grans temes: la UdG i el seu nou rector, el debat urbanístic del nou Trueta i el Campus de Salut, i la situació del català i la mobilització cívica a través de Pedalem pel Català.
Resum general
En aquest episodi de La tertúlia de Girona FM es tracten tres blocs principals:
- 1 Eleccions a rector de la UdG (Universitat de Girona) i reflexió profunda sobre el model universitari.
- 2 Debat urbanístic i sanitari al voltant del nou Hospital Trueta i el Campus de Salut, amb l’impacte sobre el Parc Jordi Vilamitjana i l’urbanisme de Girona.
- 3 Situació del català i la iniciativa Pedalem pel Català com a resposta cívica a la davallada d’ús social de la llengua.
El to és de debat reposat però crític, amb experiències personals dels tertulians i una mirada molt centrada en Girona i el seu entorn metropolità.
1. Elecció del nou rector de la UdG
1.1. Resultats i particularitats del vot
- Es comenta la victòria clara de Josep Calbó com a nou rector de la UdG, amb aproximadament un 57% del suport.
- Es destaca com a fet rellevant que ha guanyat en tots els estaments:
- Professorat permanent - Professorat associat i altres cossos - PDI i PTGAS (personal docent i de gestió/administració) - Estudiantat
- Es recorda que a la UdG el vot és ponderat:
- El professorat té aproximadament el 50% del pes - El personal d’administració i serveis al voltant del 25% - L’estudiantat i la resta es reparteixen la resta de percentatge
«És una universitat pensada sobretot per als professors titulars» — es diu, tot remarcant com l’estudiantat ha anat perdent pes institucional.
1.2. Campanya, equips i continuïtats
- Es valora com a estratègia arriscada però exitosa el fet que Josep Calbó anunciés tot el seu equip (vicerectorats i fins i tot la gerenta):
- En una comunitat petita com la UdG, cada nom genera simpaties i antipaties. - Alhora, això ha creat una sensació de projecte sòlid i plural, amb representació de moltes facultats (comunicació, lletres, etc.).
- Es posa en relleu el perfil discret i molt treballador de Calbó i la seva llarga experiència de gestió (havia estat vicerector amb Anna Maria Geli i amb Quim Salvi).
- Es recorden episodis anteriors de la política universitària de la UdG:
- L’etapa inicial amb Pep Nadal. - El “trencament” que va suposar el rectorat de Batlle, llegit com a vot de càstig. - L’únic cas d’un rector que no revalida el càrrec, Sergi Bonet, derrotat per Quim Salvi.
1.3. Model universitari i pressions externes
- Es debat que les eleccions universitàries no són comparables a unes municipals o generals: tenen dinàmiques pròpies.
- Es critica la pressió de models neocapitalistes sobre el sistema universitari:
- Proliferació d’universitats privades amb poc recorregut, algunes vistes gairebé com “acadèmies amb suport institucional”. - Manca de finançament a les universitats públiques, sobretot les perifèriques, que fa el futur complicat.
- Es recorda que un 85% del pressupost universitari és capítol 1 (sous), i només un 15% queda realment disponible per a política pròpia, de manera que:
- El rectorat és més lideratge i carisma que no pas capacitat de fer grans revolucions pressupostàries.
1.4. Reptes de fons: coneixement, nous graus i intel·ligència artificial
- Es planteja què ha de ser una universitat avui:
- Conservació i generació de coneixement en àrees clàssiques (dret, filologies, medicina, etc.). - Aparició de nous graus (criminologia, publicitat i relacions públiques, estudis internacionals…) més aplicats i molt orientats a l’“activitat” i la demanda de mercat.
- Es critica el risc que alguns d’aquests estudis baixin el nivell i s’assemblin massa a formació professional o secundària avançada.
- Es destaca la irrupció de la intel·ligència artificial:
- El nou equip de Calbó incorpora una persona dedicada només a IA. - Es posa èmfasi que el repte va més enllà de l’eina: qüestiona com es genera, valida i transmet el coneixement.
«Avui, qualsevol treball fet fora de l’aula porta intel·ligència artificial sí o sí» — diu un professor associat.
1.5. Canvis de comportament dels estudiants i docència
- Es constata un canvi radical d’hàbits després de la pandèmia:
- Molta menys assistència a classe. - Els professors han hagut de replantejar totalment la manera de fer classe.
- Exemple extrem d’un professor de publicitat i relacions públiques:
- Prohibició de portàtils i mòbils a l’aula: només paper i boli, com a primària, per evitar distraccions. - Tota la part pràctica es fa dins l’aula, perquè el que es fa fora ja està clar que pot estar mediada per IA (ChatGPT, etc.). - S’observa una gran diferència entre: - Treballs a mà, fets en directe, amb dificultats reals d’argumentar. - Treballs a casa amb ordinador, clarament “inflats” per IA.
- S’explica un cas d’IA inventant llibres inexistents a la bibliografia, detectat perquè l’autor citat era amic del professor.
1.6. Formació al llarg de la vida i microcredencials
- Un dels punts forts del programa de Josep Calbó és adaptar la UdG a la formació al llarg de la vida:
- No només l’estudiant de 18–22 anys, sinó també adults de 30, 40, 50 o 60 anys que es reciclen o estudien per interès.
- Es parla de:
- Cursos modulars “per pastilles” (microcredencials, cursos breus amb crèdits concrets, sovint online). - Necessitat de monetitzar aquesta oferta perquè tingui impacte en l’economia de la UdG i del territori.
1.7. Estudiants sèniors i diàleg intergeneracional
- Es comenta el programa de la UdG per a majors de 50 anys (Programa Josep Torrelles):
- No és només “aules de gent gran” separades, sinó que s’integren a l’aula amb els joves. - Cas paradigmàtic: Història de l’Art, on hi ha molts estudiants sèniors compartint classe amb joves.
- Efectes:
- Riquesa de referents: els grans identifiquen fàcilment símbols religiosos o clàssics (pantocràtor, verge, èxtasi de Santa Teresa…), que per als joves sovint són desconeguts. - Els professors han d’equilibrar: frenar els sèniors perquè no responguin sempre abans que els estudiants joves. - Es generen situacions familiars noves: pisos d’estudiants on conviuen fills universitaris amb un dels progenitors que també estudia.
2. Nou Trueta, Campus de Salut i Parc Jordi Vilamitjana
2.1. Marc general: nou Trueta i calendari
- El mandat del nou rector s’allargarà fins al 2031, coincidint teòricament amb:
- Posada en marxa del nou Hospital Trueta. - Desenvolupament del Campus de Salut a tocar de Salt.
- Els tertulians són escèptics amb els terminis:
- El mateix Josep Calbó admetia que dubta que el nou Trueta estigui operatiu el 2031. - Mentrestant, es fa una ampliació important de l’actual Hospital Trueta (sobre l’antic ICOS, dues plantes del bloc quirúrgic) amb una inversió d’entre 12 i 15 milions d’euros.
Es considera poc realista invertir ara fortament en el Trueta actual i suposar que en pocs anys se l’abandonarà.
2.2. Aprovació urbanística i condicions
- La Comissió d’Urbanisme de la Generalitat aprova el projecte presentat per l’Ajuntament de Girona per reordenar l’entorn del Trueta i permetre el nou Campus de Salut.
- S’hi afegeix una condició clau:
- No es poden començar els nous pisos al Parc Jordi Vilamitjana fins que no estigui fet el nou parc a la Riera Masrocs.
- A partir d’aquesta aprovació:
- S’inicia una nova fase de tramitació municipal. - Cal passar de “plànols” i planejament a projectes concrets d’execució.
2.3. Crítica a la ubicació i al doble hospital
- Es qüestiona la decisió de situar junts el nou Trueta i l’Hospital Santa Caterina:
- A Barcelona, quan es fa un hospital nou (com el futur Clínic), no es col·loca enganxat a un altre gran hospital. - A Girona, la decisió de concentrar Trueta + Santa Caterina + Clínica Girona en el mateix sector sud-oest es veu com a mala planificació territorial.
- Es repassen alternatives descartades:
- Proposta de Marina Geli: fer el nou hospital a l’aparcament del Trueta actual i transformar progressivament l’antic. - Hipotètica opció Domeny / Sarrià, que hauria creat un pol hospitalari al nord i un altre al sud, amb millor cobertura territorial.
- S’assenyala la contradicció de l’argument d’inundabilitat:
- Es descarta construir a l’aparcament del Trueta per aquest motiu, però s’hi estan ampliant serveis ara mateix. - El Pla de Salt també té riscos d’inundació, històricament.
2.4. El Parc Jordi Vilamitjana i la visió dels veïns
- La Carme Ferrer, veïna de Sant Eugènia, defensa amb força el Parc Jordi Vilamitjana:
- El qualifica de “batalla perduda” perquè sent que no s’ha escoltat mai el veïnat. - S’han fet plens, manifestacions i escrits, sense ser tinguts en compte.
- Arguments dels veïns:
- És un espai guanyat amb molts anys de lluita veïnal. - Ja se’n va retallar una part en el passat per fer-hi pisos. - Ara és un parc utilitzat especialment els caps de setmana, amb potencial de més rendiment social.
«Per què canviar una cosa si els pisos es poden fer una mica més avall?» — es pregunta la Carme, remarcant que la distància és mínima.
- La lectura dels veïns:
- Més que un condicionant tècnic, ho veuen com un problema polític i de límits municipals (voler que l’hospital “sigui de Girona” i no tant de Salt). - Es critica el canvi de posició de partits que quan eren a l’oposició defensaven el parc i ara ja no.
2.5. Urbanisme, zones verdes i planificació “creativa”
- Es considera que el cas del Parc Jordi Vilamitjana és un exemple de malbaratament de recursos públics:
- S’hi ha invertit en parc, skatepark i altres elements. - Ara es planteja enderrocar-ho i “traslladar” el parc a un altre punt, cosa qualificada de “operació de país ric”.
- Es compara amb un altre cas polèmic:
- Carretera Barcelona: les naus abandonades s’enderroquen per fer-hi habitatge. - La zona verda associada a aquests futurs pisos es situa al Bosc de la Pavordia, a l’altra banda de la carretera. - Es veu com un “continu discontinu” urbanístic que probablement “acabarà malament” perquè els veïns reclamaran zones verdes properes a casa.
- Es remarca que les zones verdes han de donar servei real als veïns, no només quadrar sobre el plànol.
2.6. Àrea urbana de Girona i governança metropolitana
- Es constata que Girona no té un òrgan de gestió d’àrea urbana/metropolitana fort, i això es nota:
- Portar la girocleta a Salt ha costat anys, per problemes de competències i finançament d’obres en territori d’un altre municipi. - Obres a la Séquia Monar a Salt, però pagades per Girona, també han generat tensions.
- Es contrasta amb Barcelona:
- El futur Clínic es farà a l’Hospitalet, però una part de l’accés serà Barcelona. - El mateix amb el Trias i Pujol a Badalona: petites parts de Barcelona entren en joc sense que ningú dramatitzi la pèrdua.
A Girona, en canvi, es percep un excessiu localisme sobre si l’equipament “és de Girona, de Salt o de Sarrià”.
2.7. Relació amb la UdG i necessitat de Campus de Salut
- Tornant a la universitat, s’assenyala que la UdG necessita de manera urgent un Campus de Salut modern:
- Per donar servei als estudis de Medicina, Infermeria i el nou grau de Farmàcia. - Fa 7–8 anys que no s’hi construeix cap edifici universitari nou per falta d’inversió de la Generalitat.
- El Campus de Salut es veu com una gran oportunitat acadèmica i científica, però:
- El vincle amb la destrucció parcial del Parc Jordi Vilamitjana i la concentració hospitalària al sud generen rebuig i dubtes ciutadans.
3. Català, ús social i “Pedalem pel Català”
3.1. La iniciativa “Pedalem pel Català”
- La Carme Ferrer explica la convocatòria de Pedalem pel Català:
- Dia: diumenge. - Sortida: a les 8:30 h (dos quarts de nou) des de La Copa. - Recorregut en bicicleta: La Copa → Salt → Sant Eugènia → Sant Narcís → retorn a La Copa.
- Objectius:
- Conscienciar sobre la situació del català, especialment a Girona i comarques. - Fer-ho en format festa cívica i participativa.
- Activitats pel camí:
- A Salt: gegants i ambient festiu. - A Sant Eugènia: música i el dimoni de Sant Eugènia. - A Sant Narcís: activitats com el bèl·lit. - Tornada a La Copa amb una gran festa final (entre 13:30 i 14:30).
- Es convida tant:
- A qui vagi en bicicleta. - Com a qui vulgui ser públic als punts d’aturada i participar en els actes.
3.2. Dades d’ús del català i percepció social
- Es comenta l’informe recent sobre l’ús del català a Catalunya:
- Es constata una davallada clara, especialment a Barcelona (on l’ús social se situa aproximadament en 1 de cada 4 persones). - A Girona, tot i tenir la imatge de “territori catalanoparlant fort”, també es detecta un descens important.
- Es critica el discurs que intenta maquillar les dades insistint només en el fet que “mai tantes persones havien entès el català”:
- Saber entendre no equival a fer-lo servir com a llengua habitual.
3.3. Responsabilitat institucional i responsabilitat individual
- Es remarca que no es pot carregar tota la culpa als individus:
- És bàsicament una qüestió estructural i institucional. - Hi ha un estat que no protegeix ni promou el català com fan altres estats amb la seva llengua.
- Alhora, també es subratlla la part individual:
- Catalanoparlants que canvien al castellà massa ràpidament quan veuen segons quins perfils (per aparença, accent, etc.). - S’explica que, sovint, si el catalanoparlant es manté en català, l’interlocutor l’entén perfectament i fins i tot respon en català.
«La culpa no és només nostra, però quan veiem segons a quines persones els parlem en castellà, i després veus que sí que et podien entendre en català».
3.4. Exemples positius d’ús del català entre joves d’origen divers
- S’aporten exemples concrets que trenquen tòpics:
- Al Pont Major (Girona), grups de noies negres d’origen subsaharià que parlen català entre elles. - A Santa Coloma de Farners, nois joves jugant a futbol en un parc i tota la comunicació és en català.
- Això demostra que el català pot ser llengua de cohesió si el context social i institucional ho afavoreix.
3.5. Comparacions internacionals i idea de “normalitat”
- Es fa una comparació amb altres països:
- A París o Londres, ningú qüestiona que per treballar calgui saber francès o anglès. - A Catalunya, en canvi, exigir català sovint és titllat de supremacista o provincial.
- Es menciona un cas polèmic: un regidor socialista de Barcelona que qualifica de “provincial” traduir determinats continguts al català.
«El català no és per la ciència o per l’alta cultura, sembla que només serveixi per a quatre coses locals» — es resumeix, en to crític, el discurs d’alguns responsables.
- Es posa l’exemple d’Irlanda:
- Malgrat la independència política, l’irlandès (gaèlic) pràcticament s’ha perdut com a llengua d’ús. - S’adverteix que la sobirania política no garanteix per si sola la recuperació d’una llengua.
3.6. Possibilitat de reversió i necessitat de polítiques valentes
- Es planteja la pregunta clau:
«Hi ha algun cas al món on una llengua en posició feble davant una de dominant s’hagi recuperat realment?»
- Si n’hi hagués, caldria copiar el model; si no, Catalunya haurà de ser pionera en inventar-lo.
- Condicions identificades com a necessàries:
- Fer que el català sigui necessari per viure una vida plena normal (treball, administració, escola, mitjans, cultura…). - Assegurar que aportar català dona avantatges reals (laborals, socials). - Reforçar l’escola com a espai on el català sigui realment vehicular, especialment a zones on socialment ja no és majoritari.
- Es recorda que els cursos de català són plens i amb llista d’espera, especialment a barris com Sant Eugènia:
- Hi ha voluntat d’aprendre per part de molta gent nouvinguda. - El repte és que després puguin i necessitin usar-lo.
3.7. Missatge final
- Es tanca el bloc insistint que:
- Cal participar en accions com Pedalem pel Català. - Però sobretot cal “pedalar cada dia”: dilluns, dimarts, dimecres… en les eleccions lingüístiques quotidianes.
4. Tancament de la tertúlia
- Es tanca el programa amb un to cordial, agraint la participació dels tertulians.
- S’ha parlat extensament de:
- Governança universitària i futur de la UdG. - Planificació sanitària i urbanística a Girona, amb el debat sobre el nou Trueta, el Campus de Salut i el Parc Jordi Vilamitjana. - La situació del català i iniciatives cíviques com Pedalem pel Català per reforçar-ne l’ús.
- Es remarca la idea que totes tres qüestions —universitat, urbanisme/salut i llengua— es creuen en el mateix espai: la Girona real, amb els seus conflictes, decisions polítiques i respostes ciutadanes.