Dia de la Ràdio, burocràcia i crisi d’habitatge

d'aquests llibres que estan fent que ha dit a la campana de crims i assassinats i totes aquestes coses que tant agraden, doncs avui presenta un llibre que es diu 8 crims terribles i cruels i ho fa a Barcelona la setmana que ve, si no m'equivoco, el divendres dia 21. Ho presenta també a la Casa de Cultura a les 7, aquí a Girona, per tant, qui vulgui també. i podrà assistir, per tant avui l'excusem. I Oriol Mas li agafo el relleu, però ho faig molt ben acompanyat perquè tenim aquí a la taula, m'acompanya la Teresa Casas, tertuliana habitual també d'aquesta casa, responsable del Col·legi d'Interioristes de Catalunya. Teresa, benvinguda. Molt bon dia, gràcies per tornar-se aquí. Al seu costat hi tenim en Francesc Caigüela, president del GEC i moltes altres coses. Francesc, gràcies per ser-hi. A vosaltres. I a distància ens acompanya en Josep Campmajor. Molt de temps va estar a distància, per sort ara ens hem acostumat ja a tenir-lo l'altra vegada aquí, però avui fem un parèntesis. Josep, gràcies per ser-hi. Bon dia. Moltes gràcies per tornar-me a convidar. Avui, Dia Internacional de la Ràdio, deixeu-me fer primer una miqueta de falca, deixeu-me fer primer una miqueta d'autopromo. Sou oients de la ràdio, l'escolteu molt, més enllà de venir a la tertúlia, l'escolteu, us agrada, com el Dia Internacional de la Ràdio ens serveix una miqueta per posar-nos en valor, també. Sí, sí. Bueno, primer de tot, doncs, felicitar. Felicitar el dia de la ràdio i que tots els ràdioients, doncs, també ho celebrin, no? A veure, jo, per mi, la ràdio és molt important perquè ens acompanya sempre. Vull dir, és un mitjà que ens és fàcil, a més a més, de connectar-nos des de diferents llocs i de diferents maneres i el podem, no sé, dir, doncs, que... que d'alguna manera el tenim proper i el tenim des de fa molt i molt de temps que estem connectats sempre a la ràdio. Jo crec que la ràdio és important. Jo personalment utilitzo, o soc més oient de ràdio que de televisió, televisió pràcticament no la veig. En canvi, la ràdio és el que dic, vas en cotxe, estàs un moment al dematí que estàs esborzant, connectes la ràdio, quatre notícies, almenys una tertúlia mentre no sé què, i per tant la ràdio a mi m'acompanya més que la televisió. Això ha sigut sempre així i continuo siguent. Ara, tampoc no puc dir que soc una persona que colta moltíssima ràdio, perquè també treballem i aleshores a treballar tampoc pots estar... Doncs tot el dia he conectat a la ràdio, però els moments aquests que a vegades tens d'impassos, doncs sí, soc més de ràdio que d'altres mitjans i per tant, doncs, m'agraeixo tot l'esforç que feu perquè la ràdio continuï tan viva com sempre. Això es divideix sempre entre la gent que és capaç de fer feina i escoltar la ràdio i la gent que és incapaç de fer les dues coses a la vegada, eh? Bueno, depèn de quines feines, Oriol, perquè, per exemple, si estàs, no sé, estàs al despatx i estàs fent una feina que et permet que vagi parlant i escoltant una tertúlia o un programa, doncs sí, però, esclar, a vegades estàs, doncs, en el meu cas, doncs, no sé, amb una obra, doncs, amb tot d'industrials dirigint el trànsit i no puc escoltar la ràdio perquè ja ve prou que parlo jo al perquè me sentin a mi. O sigui que, bueno, depèn de les feines, però sí, sí. en francès, sí, sí, que li agrada molt, i és més, i has col·laborat també, i has fet coses. Sí, sí, no, a mi la ràdio m'encanta, la ràdio, perquè sé que era ben petit, eh, per tant, jo escoltava les ràdios, a casa hi havia els transistors, aquelles ràdios grans, i posava, sentia a casa la ràdio, també és en aquella època, també aquella ràdio novel·la estanyera, que t'acabes menjant, sobretot als estius, a les tardes, perquè hi havia d'haver la mare que l'escoltava, jo recordo tot això, per tant, a mi la ràdio m'encanta, i escolto molta ràdio, com? Recordo molta ràdio perquè, per exemple, als matins, 3 o 4 van saltant. Hi ha 4 que són fixes, eh? Catalunya Ràdio, RAC1, la SER, i aquestes vaig voltant, no? I després agafo un altre, aviam què diuen aquells altres, depèn si hi ha un tema que entén o no. I fins i tot, a vegades, te'n vas a l'extrem del teu aspecte ideològic, aviam què diu aquell o aquella d'aquest tema de fora. És una forma de saber què està passant fora, que et passen coses molt bèsties, perquè si escolten, segons quines emisores, vosaltres que sou professionals ho sabreu, bestieses i mentides a punta pala però d'alguna manera també n'estàs al cas per tant m'encanta i a més el Jack ens encanta la ràdio vam tenir una ràdio molts anys, Ràdio Grup que va ser fins i tot una pedrera de periodistes que llegeixen periodisme a la ciutat i fora de la ciutat tant radiofònic com com escrit per tant m'agrada i a més m'agrada tenir un programa que a més teníem al cap també de fer un programa de ràdio i jo us ho vaig proposar tinc que tenir temps i que valgui la pena fer-ho però m'encanta, m'encanta en parlarem, en parlarem m'encanta, m'encanta Josep, i tu què a la ràdio? Jo a la ràdio, mira, primer felicitats tots els que feu que la ràdio segueixi sent, jo diria ara, el mitjà de comunicació més actiu i efectiu que consumim els ciutadans, perquè tot i que ahir vam tenir una discussió agra aquí a la feina amb el Departament de Comunicació sobre si els nous formats de ràdio s'han de substituir per nous formats de comunicació audiovisual o no per promocionar segons quines campanyes i quins missatges però jo he de dir que a la ràdio m'hi uneix un fil emocional de forma directa els nou mesos que vaig passar fora si em volia sentir a casa a part de parlar amb gent estimada el que feia era connectar-me a la ràdio només de despertar. Despertar amb la ràdio, sobretot amb la de Girona FM, perquè era sentir-me a casa, volia sentir les veus dels amics coneguts i com si estigués encara en el menjador del Mercadal i estava a 1.300 quilòmetres lluny. La ràdio em va mantenir endollat, connectat a un fil emocional, a un fil emotiu que em va ajudar a sobreviure. Per tant, per mi la ràdio ara per ara ha estat també, la considero una taula de salvació. Jo crec que això passa a moltes persones. He conegut molts exiliats i he conegut amics i companys que viuen fora que la forma que tenen de mantenir-se al dia i fer veure que encara estan... se senten gironins, barcelonins, manresans, terrassencs o mallorquins, és connectar-se a les seves ràdios locals encara que estiguin a 1.300 km. I això és una màgia que només la pot aconseguir les ràdios. En tot cas, també posem en valor, evidentment, les ràdios locals, que també no fa gaire vam fer una trobada de ràdios locals gironines, on precisament destacàvem això, la feina que fem les ràdios locals, que moltes vegades queda poder invisibilitzada o que queda fins i tot menys tinguda, m'atreviria a dir, a vegades. per el tema de comparació de recursos evidentment no ens podem comparar aquestes grans emissores però tenim una feina de proximitat de cohesió social també ho dèiem que avui en dia també s'ha perdut en molts de llocs per el context també econòmic de les empreses de comunicació etcètera però que en canvi és això és un servei públic al final el que fem aquí a Girona FM és també servei públic la ràdio local és important és imprescindible És imprescindible per... En un món globalitzat és molt fàcil escoltar. El company d'aquí de despatx el tinc trepanat, pobre, i se'm queixa cada dos per tres que li poso emissores franceses, no? De vegades per sentir la música, la ràdio Fórmula, perquè han format part també del meu imaginari quotidià. Però de tant en tant foto Girona FM, ja està, ja ha sortit el Gironí, no? La ràdio ens permet una cosa que la televisió no farà mai, que és això, és el fil emotiu, el fil amb la quotidianitat i amb la realitat del dia a dia que les ràdios locals ara per ara són l'única eina que ens permet sentir... la quotidianitat a casa i compartida, és com si baixessis al bar si m'ho deia a la cafeteria, vas sempre a les mateixes cafeteries a fer el cafè amb llet amb el croissant, ja et coneix el cambrer la cambrera doncs les ràdios locals acabeu exercint aquesta tasca que és vital i necessària que sense això la resta seria poder-te connectar a una plataforma de música freda, distant i que no té massa més sentit En tot cas, avui, com a... No sé si voleu afegir alguna cosa... Bueno, no, afegim totalment que la feina que feu és imprescindible. Són els únics que sabeu i podeu tractar els temes a peu de pista, perquè coneixeu el que està passant, a qui heu de trucar perquè ho exposi a tothom, per tant, és bàsic. I no s'ha de... La màgia aquesta que té la ràdio és impossible que tingui l'altre mitjà, perquè tu estàs sentint... i estàs amb la teva ment imaginant els espais i allò que estan dient, tu, t'ho fas tu. De vegades ens doneu el pinzell i la pintura, nosaltres són els que pintem, però les gènere bàsiques són bosses, per tant, jo crec que és importantíssim, no? I a més hi ha experiències, a mi m'agrada molt la ràdio, i a vegades vaig porall per internet i he descobert una ràdio de fora de Catalunya, una ràdio d'una comarca, de Parlelleu, que són 60 habitants i un periodista que estava a part de la gran ciutat ha muntat una ràdio local de la comarca i parla de temes d'allà i fa portar cada dia un pastor... un pagès i parlen de literatura i d'art és brutal i llavors la minua de tant en qual per tant hi ha experiències molt bones i la feina vostra és imprescindible a més el que està passant a la ciutat només podeu tractar vosaltres i a més amb gent que esteu aquí sabeu com s'ha de tractar per tant m'afecteix el que diu en Josep que jo crec que és evident però abans cal retirar les coses perquè abans de tant saber-ho i no dir-ho s'oblida no? Sí, sí, el que heu dit tots dos, estic completament d'acord amb tot i que a part del que és la part més de la notícia, de saber el que passa al territori per poder-ho explicar tot això, també hi ha aquesta altra part de vegades del que tu també deies, per exemple d'entrevistes amb gent que té feines o maneres de... curioses o coses de coneixement o de diferents altres espais, que aquesta part imaginativa que després tu hi has de posar-hi, perquè esclar, tu estàs escoltant una descripció d'un paisatge, de no sé què, de les muntanyes, que allà hi ha una persona que s'ha de dir que no sé què, però tu mentre vas escoltant tot això, tu t'has d'anar imaginant Aquell paisatge, llavors tot això també és com una part que també és, a part dels informatius, que és la de tocar de peus a terra, aquesta que hem dit, però aquesta altra part, que també té la ràdio i que no té, o sigui, si tens un audiovisual, tu ja veus el paisatge, ja veus la muntanya, si és blanca o és verda, depèn si hi ha nevat o no, però en canvi aquí, amb el que aquella persona t'està relatant, tu vas també imaginar, no és com llegir un llibre, quan lleixes un llibre, Tu t'imagines el que passa, no?, i llavors moltes vegades ens ha passat, no?, que quan després fan un llibre posat a pel·lícula, a vegades ens sorprèn i ja no tot allò que havíem imaginat ho hem vist d'una altra manera. Per tant, aquesta vessant també més creativa, que també a través de la ràdio podem donar aquest, no?, deixar-nos anar una mica... Penso que també és interessant, és un altre vessant que té part de la informativa i formativa, que aquesta evidentment ja és una cosa constatada i que vosaltres la feu molt bé, però aquest altre vessant també de donar una mica que nosaltres fluïm en segons quin tipus de programes que hi ha a la ràdio, doncs també trobo que és molt interessant i fa anar una mica més també tot l'intel·lecte nostre. I el que no s'ha de perdre és això. La ràdio sí que podria ser la... a distància, però t'has de veure t'has de tocar, has de veure quan estem parlant quin llest fem tot això, aquesta, el tocar-se és importantíssim, fer-ho tot a distància ja es pot fer, vull dir, no caldria estar això però això fa que la ràdio sigui màgica, perquè t'estàs veient aquí és el que molts periodistes de la premsa escrita et diuen aquelles redaccions s'han perdut allò, se tiraven tota la vida en allà, i ara era una cosa políticament incorrecta, incorrecta, el fum del cigarro, la Coca-Cola, el del busqui que duia per allà, això feia que poder aquest periodisme estigués fet més amb l'ànima, perquè està fet allà a peu de pista, no? Per tant, això de tenir l'estudi, venir els invitats aquí, els tantolians, jo crec que és bàsic, perquè és que si no, la màgia aquesta és per d'ara. Serà tot tan... empaquetat, és com els supermercats, que els nanos pensen que els pollastres són una cosa que surten de la fàbrica i no surten d'una granja. Jo crec que això és importantíssim. Sí, sí, sí. En tot cas, doncs, fent aquesta defensa de la ràdio, nosaltres recordem que després amb els Quatre Rius hi haurà en seguit, que avui farà un programa especial amb el... considerem el Dia Interjoc, sortirà al carrer també, dirà... anirà al carrer, faran entrevistes, tornaran amb un taxi, que els taxistes són sempre uns grans prescriptors de ràdio, i per tant farem una miqueta de programació especial, i avui també, fent una miqueta d'autobombo, doncs, gravem amb l'associació de mis de l'UNESCO, fem un debat a la sala Miquel Diomé de l'Ajuntament, sobre el canvi climàtic, que és el tema que l'UNESCO ha escollit aquest any pel Dia Mundial de la Ràdio, de debatre a nivell mundial sobre aquest tema. I, per tant, fem un debat entre Sergi Cot, que és el regidor de l'Ajuntament, i el que és el diputat de la Diputació, i en Joan Vicente, que és el director de serveis territorials, sobre canvi climàtic. El gravarem i el passarem també aquí de l'emissora. Pensava... Digues, digues, Josep. No, pensava que... que el Sergi Cot, el regidor Carles Ribas... Em penso que està en una altra pantalla, ara. Espera't, espera't, que torno de Barcelona i vinc quitant aquest debat. Doncs, en tot cas, entrant en matèria, sí que m'agradaria, aprofitant que hi ha en Francesc aquí, no fa gaire es va anunciar un acord entre precisament Ajuntament, Diputació i Generalitat per la pista del latisme del GEC de Palau, per poder-la refer i, per tant, que pogués ser una instal·lació que estigués al servei de la ciutadania, de tot l'aficionat a l'atletisme i del GEC, també, evidentment. Com està això ara? Ja fent una mica de periodisme, això que dèiem abans aquí, però eternant el tema. Més enllà de l'acord, ara mateix, com ho tenim això? L'acord ja està fet, ara estem en un procés que ja s'ha acabat de demanar diferents pressupostos, diferents constructors de pistes, I això ha costat una miqueta perquè d'alguna manera hem utilitzat quatre industrials o constructors. Estem en fase ara de veure exactament amb la quantitat que hem establert com a tope per invertir en allà, quina és la més adequada. Llavors, estem ja en aquest moment de buscar les tres administracions, perquè cadascuna és independent, per tant, diguem-ne que cadascuna tendrà la seva manera de regular aquesta aportació, per tant, estem acabant d'aquests temes que són més burocràtics que no d'execució. Com s'ha d'executar això? Això, com a molt, com a molt, podrien ser tres mesos, però anant molt malament, d'acord? Però vull dir que l'execució és ràpida, no? I, a més, una vegada estigui decidit, el ser una entitat no lligada a l'administració, els processos són més curts, no? Però el que s'ha d'acabar de lligar és, diguem-ne, tot aquest tema mesocràtic amb l'administració i saber quina és la millor. Per tant, ja estem en aquesta fase, per tant, ara també s'ha de buscar també la data d'execució que tingui la menys incidència possible amb l'activitat que està fent allà, d'acord? Per tant, la idea és que això estigués dintre d'aquest any. D'aquest any, perquè es pogués fer l'estiu, per exemple... La idea seria aquesta, seria aquesta, sí, sí. Això ens posa també, avui hi ha un tema sobre la taula, de la relació entre administració, ajuntament, diputació, Generalitat i entitats. L'altre dia en el ple de l'Ajuntament vèiem una protesta de l'hotel d'entitats, de les una vintena llarga, d'entitats que estan aquí al carrer de la Rulla, que els han dit que han de marxar en un edifici de la Generalitat perquè volen fer obres, es queixa que no els han donat alternativa... Per tant, hi ha una certa polèmica amb què passarà amb totes aquestes entitats, com per exemple l'Associació d'Amics de l'UNESCO, que parlàvem, o també entitats vinculades a agrupacions de salut, per exemple, etcètera. També hi ha hagut la protesta aquesta sana del galliner, perquè també se'ls fa fora de la... de la Casa de Cultura de Girona. En aquest cas sí que podria ser llogueta diferent, perquè aquí sí que no hi ha cap lloguer. Ells són una entitat que fan un seguit de servei, que cobren també per aquest servei, que s'està buscant una alternativa, però que en tot cas protesten també per la manera com s'ha acabat executant això que va anar fora. Ara tu deies un exemple positiu, de bona col·laboració, Entre uns i altres, no sé si estem veient també uns exemples de camins diferents entre administració, entitats, que tothom acaba anant amb gueta pel seu camí, que l'administració no acaba, o la sensació que no escolta, no dir que ho faci. La sensació és que no escolta. Josep. Mira, l'altre dia ho discutia en un altre espai, en un entorn, Des de Girona Futur. I la sensació que dona és que, com que no existeix una mena de planificació a llarg plaç ni mig plaç, els fulls de ruta tant de les administracions públiques com de les entitats no coincideixen. No arriben a coincidir. Els temps són totalment diferents. No existeix una taula en què es parlin o un mecanisme en què es parlin i es digui, escolta'm, d'aquí dos anys, d'aquí quatre anys, d'aquí sis anys, què necessitarem? Què voleu fer? Quin és el vostre objectiu? Quin és el vostre projecte? Entre altres raons perquè els cicles polítics són de quatre anys que queden escanyats a tres. Els de les entitats segurament tenen una vida molt més llarga i la seva projecció, tinguin socis o no tinguin socis, és molt més alta, és molt més llarga. Quan normalment arriba un moment de conjunció entre entitats i administració pública? Quan s'apropen a les eleccions. O quan algú vol entrar en campanya electoral. Ara hi ha una persona a la ciutat que està intentant conèixer la ciutat i està fent molts cafès amb tothom. Ara aquesta persona es preocupa molt amb les seves intencions polítiques per conèixer les entitats i es preocupa i tal. clar, jo no sé, he passat el 2027 si hi haurà tants cafès per compartir amb entitats, o hi haurà cafè per a tothom. Un clar exemple que els cicles són tan diferents que costa molt de trobar un mecanisme, i hi ha llocs que el tenen, hi ha ciutats que tenen, i administracions europees que tenen un mecanisme en què posen una estructura al servei de les entitats per fer-ne seguiment i preocupar-se'n. Segurament aquesta diferència de full de ruta passa a factura i les entitats ara crec que, i això el Paco ho pot clarificar, ja no esperen a les entitats públiques, ja no els esperen, ja tenen la seva inèrcia i ja s'hi poden trobar un punt de connexió fantàstic i si no, tampoc s'esperaran que hi hagi la salvació de l'administració pública. Que no sé si hi hauria de ser aquesta salvació de l'administració pública sempre, també. No, no, però no, no, disculpa, quan dic salvació no vull dir que les entitats han de viure del diner públic. No, no, no dic això. Quan dic salvació és que hi ha projectes d'entitats que han de ser projectes creuats necessàriament, sincronitzats, coreografiats amb l'administració pública. Perquè si no són projectes que segurament quedaran escassos, quedaran curts, sortiran d'una iniciativa ciutadana, però necessiten certa potència compartida per tota l'administració pública. Bé, és que has obert molts fronts. Sí, anava a dir que això ha sigut com una explosió. Jo sé que en Major has obert molts fronts. Sí, sí. Per exemple, un important és que la relació de les entitats amb l'administració és un tema que ara no es resol. És a dir, jo crec que és endèmic el que sí, tenim un sistema molt obert, cada vegada hi ha més connexió, però encara és que has de demanar hora perquè t'escoltin i algú et doni el vistiplau i entengui bé allò. Allò també depèn d'aquella persona que té res, la seva disponibilitat, com està aquell dia, com ho veu... Per tant, fa que encara aquella història del sud i tal es torni a repetir amb un vernís democràtic. I això no agrada. Quantes entitats coneixes i persones que han de parlar amb no sé quina autoritat És impossible. Als més anys te'n surts més perquè, bueno, tens una gran envergadura, però hi ha molta gent que vol parlar amb tal persona, i no diré pas nom perquè estan parlant d'una cosa general, no vull... Això no vull, diguem-ne, personalitzar-ho ni l'Ajuntament de Girona ni la Diputació de Generalitat perquè la nostra relació és fluïda. Però vull dir que sí que hi ha gent que aquest tema el té molt complicat. Per tant, primer tema, la relació a vegades no està resolt. Encara hi ha una manera massa complicada. Segon, el tema d'ajudes. Jo també, com el director diu, no ha de ser la salvació de tot, perquè clar, si no, vol dir que jo tinc una idea i vaig a l'administració que me'ls subvencioni. Home, això no. Jo crec que, respecte a aquestes persones que ara sembla que han de marxar de la Casa de Cultura i tal, és a dir, una cosa és que els projectes ja consolidats que l'administració no pot tirar-te'n pas a fora perquè està comprovat que fan una feina. Per tant, això no es pot fer. Per tant, s'ha de fer d'alguna manera. Abans de dir que marxaràs, te diré a on m'has d'anar, d'acord? Ara, una altra cosa és que tu ara diguis, vull muntar no sé què, i m'han de donar de seguida un local, una sala d'actes... Clar, això és complicat. Això és complicat. I moltes vegades, en el món esportiu, per exemple, molts sols que neixen, petits, es podien agrupar. I a vegades neixen d'emprenyades. En el món de futbol és molt fàcil. Tens un grup de pares que estan enfadades amb el president o amb l'entrenador, se'n van i queden un altre club. Llavors van a l'Ajuntament, volem camp, volem hores i tal. Clar, això és molt complicat. Per tant, el que hem d'intentar és, diguem-ne, aunar criteris, treballar plegats, que això també s'ha de fer amb altres activitats, però vull tenir que subvencionar qualsevol idea... sense tenir, diguem-ne, la feina prèvia d'avient si puc juntar-me amb una altra, que també haurien de fer, perquè moltes vegades malbaratem recursos. Per exemple, també, la missió pública i els privats, diguem-ne, abans també haurien de treballar amb els plegats, perquè, diguem-ne, que abans també malbaratem, perquè tots anem a la nostra i podrien a unar criteris. Amb una associació petit, nosaltres, per exemple, ja fem coses plegats, per exemple, amb altres entitats, perquè si vols fer una, no sé, una trobada, jo que sé ara, un festival de poesia... des de l'àmbit de les necessitats. Bueno, doncs parlem els que ens agrada i conrem aquest tema literari i fem un de plegats. No fem tres festivals perquè l'Ajuntament ha de posar tres enterimats, tres no sé què... Vull dir, això s'ha d'intentar també, no? Sí, això és una mica a vegades també perquè és l'ego aquest que cada un vol brillar per ell. No sé per què encara tenim aquest concepte, perquè a veure, podem brillar tots a l'hora i després... El meu logo no hi és, eh? Està més davant que llavors, eh? Exacte. Saps què te vull dir? Això jo trobo que encara és una cosa que, no sé, hauríem de mirar que dius, a veure, anem a fer aquest acte, el que sigui, això és l'important, després ja es veurà les associacions o les empreses o els que hi hagin hagut aquí dintre qui són, ja sortirà el nom de tots, però... si podem unar esforços per fer una cosa millor, per no repetir-se, perquè després és más de lo mismo que diuen, allò repetitiu, que ja n'hem vist un i perquè hem de anar tants. Si volem que vingui gent, no aniran pas a tots tres, si s'assemblen tant aquests tres actes, doncs fem un i que sigui amb més ressò i que tingui més projecció. Però això és una mica que, amb tot, jo crec que a nivell social encara que es té cop de dir la nostra, sí, s'assembla aquella, però la nostra, som millors, estem més ben organitzats, si per nosaltres... Això, bueno, és una cosa que jo crec que ens hauríem d'acostumar a sumar esforços i a contribuir plegats i potser també, doncs, en fi, no, al contrari, que seria per millorar i per fer coses més potents i més bones junts. Això, per un costat, i després, el que ara que heu dit, jo també trobo que l'administració en general, ara és igual que sigui aquí o que sigui en un altre lloc, és com molt ferragosa, és molt costosa. O sigui, em sembla que a nivell d'hi ha unes èpoques de democràcia això hauria de tenir una cosa més fluida, que seria, no sé, tinguem més facilitat per poder-nos comunicar. I a vegades sembla que estiguis encara en èpoques feudals de dir, bueno, és que tens que fer tots aquests passos, aquests filtres de secretaris o secretàries que et donaran una hora que no t'arriben a donar mai... I que al final hi ha gent que es queda molt desprotegida, sí que a vegades depèn de quina entitat que ja tens més via directa perquè el que tu havies dit abans és més potent o tens més coneixement o saps a quina porta has de buscar una adreçera per poder-hi arribar, però hi ha molta gent que ha de passar pel filtre comú de tothom. i costa i llavors si costa doncs et dona la sensació que estàs allà com amb una paret que no hi ha aquesta facilitat de poder-hi explicar el que tu necessites o vols donar a conèixer i que l'altre sigui receptiu de dir-te què pots fer i per tant sí que sembla que això és una mica jo per mi he trobat una mica que l'administració en aquest cas hauria de ser més àgil i donar una mica més d'obertura que la gent poguessin d'alguna manera les entitats comunicar-hi millor Jo crec que el sistema ha de ser garantista i hi ha d'haver-hi filtres, perquè si no, això... A més, quan estem parlant de sentits públics, això és molt seriós. Però és veritat que a vegades ens passem d'informe al contrainforme a l'altre departament i arriba un moment que és tan complicat tot això, és tan lent, que dius, ostres, és que per segons quines coses ja ni et mous. Bé, és que, perdona, però és que hi ha moltes empreses, empreses o institucions, empreses potser no, institucions petites o, jo que sé, associacions, que veient a vegades el que tu... O sigui, que està bé el filtre, però que és tanta la dificultat de... Que depèn del que tu anaves a aconseguir o explicar o fer, dius, escolta tu, que tu també... Núria el deies al començant. Potser muntem-nos-ho per nosaltres i anem per una altra via i deixem córrer. Jo sé d'entitats petites, que han deixat de demanar ajudes, que m'hi va molt bé... per la burocràcia, perquè no tenen estructura. Per tant, treballen de 8 a 10 i no tenen temps de fer tantes històries. Per tant, han deixat d'amenaçar quines ajudes, que els van molt bé, perquè és molt complicat burocràticament parlar. Josep? Sí, m'he quedat... He pres nota de dues expressions del Francesc, que m'han fet gràcia. Aviam, aviam, aviam. No, no, no, ja veuràs. És que has dit, contactar amb segons qui de l'administració pública... depèn almenys he notat dues coses una, que entengui bé el tema que l'entengui i moltes vegades crec que les entitats ens trobem amb això que tens un interlocutor dins l'administració pública que no és que tingui desinterès, que senzillament no sap de què li estàs parlant. Això passa molt sovint, eh? Sí, sí, sí. Que no sap de què li estàs parlant i després et diu, bueno, ho comentarem i ja et direm perquè tingui temps a pensar que dius ara de què m'estàs parlant, perquè desconeixen moltíssimes coses, això és ben cert que passa. Suposo que aquí és on entra també el joc aquell de la qualitat dels assessors que tingui a prop, eh? Sí, sí, sí. Una mica. i també has afegit un component en aquesta part que deia també depèn de com es trobi aquell dia és a dir jo parla del tema d'empàtic perquè el llenguatge més col·loquial l'empatia que té respecte al tema i respecte a l'entitat també aquests què volen aquests ara jo volia dir això o aquest costum que és molt gironí jo dic gironí però em sembla que passa a tot arreu I aquests de quin peu calcen? Sí, sí, sí. Aquests qui són? Aquests qui són, aquests de quin peu calcen? I aquí a l'Oriol, els oients no el veuen, però jo veig que riu, perquè té molta experiència a l'acord, deixem-ho dir així, a l'acord, i els passadissos a l'acord, en el que sempre hi ha aquella pregunta de, hòstia, tu, he quedat en front de dalt, i aquest de quin peu calcen? Aquest de... de quin color vesteix la roba interior i l'altre és que la relació fluïda també depèn per part de l'entitat després de la capacitat de la persona que està buscant la connexió amb l'administració pública els homes pont com tu mateix Francesc o dones pont són escassos són escassos és una habilitat que es necessita per trobar allò que creus que interessarà i com ho entendrà el teu intercutor de l'administració pública, però també a través de qui ho has de fer, no? Qui és la persona que has de parlar primer per arribar on t'interessa, com ho has de fer, a quin cafè l'has de portar, si un dia l'has de trobar en segons quins foros... Aquesta habilitat diplomàtica de persona a pont... fa que algunes entitats assoleixin cert avantatge sobre les altres. Jo crec que aquí, ara ja intervinc, també hi ha una miqueta de paradoxa, una miqueta perquè si bé és cert això que expliqueu, també per l'altra banda també és cert una altra cosa que també expliqueu, que és l'augment de burocràcia, l'augment de papeleo. Ara fa quatre dies aquí fèiem un debat amb associacions de veïns i anaven tots de bòlit perquè faltaven un o dos dies per presentar les justificacions de subvencions. Entitats esportives igual. Per tant, tots han de fer molt de paper... per justificar que han gastat els diners amb allò que van dir que es gastaria, que per altra banda és diner públic, també s'ha de tenir, hi ha d'haver aquest control, però l'excés de feina. Per tant, per una banda, això, l'home a pont, arribar a conèixer la persona que te facilitarà, que no sé... Sí, però per altra banda, també avui en dia hi ha un garantisme per evitar una discrecionalitat excessiva, diguem-ho així, que abans hi era. Que abans hi era, en canvi, avui a igualtat d'oportunitats tothom pot optar una subvenció. Abans sí que poder, segons la roba interior de cadascú, se li deia que sí o se li deia que no. Avui en dia és més complicat, però per altra banda això et porta amb molta burocràcia. Per tant, amb què ens quedem? Sí, perquè inclús jo, per exemple, jo que som comunitats de propietaris o comunitats de veïns, que a vegades fem obres per arrenjament de l'espai comunitari, dels vestibuls d'entrada, treure barreres arquitectòniques, millorar coses aquestes. És clar, aquí hi ha subvencions de coses, però a vegades per arribar a aquesta subvenció entre que fan les instàncies, demanen els pressupostos, que l'altre li enviï, que no sé què, i al final després quan tardarem a rebre-ho, i al final no sé què. I al final diuen, bueno, en tot això, quan ho traduïm, què seran? Mil, dos mil, que ja són uns euros i són uns diners, però al final hi ha gent que diu, bueno, escolta, mira... ja tenim aquest fons, anem a l'idea, perquè ja ho tindrem fet més abans, ara ja estàvem disposats a fer aquesta obra, ens haurem d'esperar que tot això... I al final acaben no fent-ho perquè és molt ferragós, tota aquesta paperamenta que ha d'haver aquí al mig, i que a més a més han de llogar després moltes vegades algú que també els hi porti, i han de pagar en aquesta algú que els hi porti, que és aquest que haurà de fer les gestions amb l'administració, perquè ells també són persones que no sabran com fer-ho, i a vegades diuen, escolta, nosaltres som veïns, aquí ens ho ha de fer... Però esclar, tot això... És perquè la burocràcia, o sigui, és molt més complicada que abans. Això, però de totes totes, eh? Això tampoc és diferenciar la petita entitat que munta un acte de poesia, per exemple, a una entitat com el GEC, que té una estructura... Exacte. Per tant, això, la burocràcia és així. El bo que tenim és que tothom pot tenir accés a totes les subvencions agudes i per haver-hi diferents àmbits, això és veritat, avui dia podem tenir més accés, però sí que és veritat que per arribar-hi Has de fer molts camins o has de ser una persona molt bregada a demanar subvencions de coses que t'hi dediquis o que ja sàpigues on te vas o que siguis una associació o una empresa gran per poder gestionar o que tingui gent que s'hi dediqui, perquè si no la gent o bé a nivell personal com una persona individual que demana quelcom o una petita associació és complicat per la burocràcia que hi treu bé. A més jo crec que el sistema garantista que és en excés, perquè de vegades tal que se'n parlen de subvencions. Hi ha subvencions, primer... on t'esdecieix no és aquí, és 100 quilòmetres més enllà. Poder és una garantia també que sigui més impersonal, però també, si hi ha algun tema, algun error, és difícil explicar a aquella persona que ha passat. Després, uns verems de punts, que són molt discrecionals. No és que tenies 20 punts i necessitaves 21. I per què? No perquè havies de tenir una quota de no sé què... Arriba un moment que això a una entitat gran ja és complicat, mira, petita. I han de tenir les subversions que van... A més, un equip que deu ser veritat, a més, que no sap bé qui és, però que puntua en una sèrie de barens tot allò. I per tant, ho complica de tal manera. I al final eren mil euros per fer una cantada de veneres. Però clar, la repugació del territori, el tema d'igualtat que ens sembla perfecte, la paritat que ens sembla perfecte, però tot això, amb una entitat petita per mil euros... És complicat. No, perquè al final acaben dient als veïns, doncs mira, fem la cantada, veneres, posem-hi 50 euros cada un i tu i gaudim de la festa, perquè... I amb l'administració, per exemple, s'ha evitat, per normativa europea també, no es pot posar com a verem, no puntua, per exemple, a la proximitat. Això no pot puntuar i això poder és una cosa que s'hauria de canviar, aquesta. Sí, somata que hi ha un problema bàsic de formació... Deixa'm dir, per les dues parts. Catalunya té fama de, i Girona encara més, de que en una sala amb 10 catalans s'adimanten 15 associacions. Abans ens ha dit que era el Francesc, que deia que moltes surten precisió, perquè s'emprenyen unes amb les altres, doncs cadascú fa la seva associació. Això provoca que hi hagi, per un costat, que les que funcionen normalment sempre hi ha les mateixes persones. i tenen uns ritmes i unes formes de fer que tampoc evolucionen potser i les noves de seguida necessiten formar-se ja sigui en temes comptables, ja sigui en temes administratius però també en formes i en generositat però passa el mateix amb l'administració pública hi ha els gats vells que són els funcionaris de tota la vida que no els canvis massa perquè... Que són els que manen, són els que manen. Però manen per acció, no per elecció. Manen perquè els nous que arriben s'han d'acostumar. Però això ha passat sempre, ara recordo sí, ministre. Sí, exacte. És exactament això. Però després hi ha uns elements distorsionadors que són els polítics que arriben cada quatre anys. que arriben i que determinen moltes vegades els possibles canvis i adaptacions d'aquest sistema, d'aquesta maquinària. Entre altres coses perquè alguns arriben que no tenen ni punyeter de com funciona el sistema de l'administració pública i molt menys la maquinària de la ciutat o de les ciutats. Alguns han entrat a la política municipal després potser de passar per conselleries, no? O sigui, primer passo per una cosa molt llunyana i ara arribo a tocar de peus a terra, no? Curiosament, si tu parles amb associacions de veïns o altres entorns d'entitats, els regidors o regidores més recordats i més reconeguts per la seva forma de tracte i acció solen ser aquells que venien segurament d'allà moviments veïnals, d'entitats, que venien de base, que havien rebut una formació ètica, una formació de generositat, una formació de tracte, i de comprensió del que és la malla del teixit social. Si això falta, si això falla, és impossible que funcioni tota la maquinària. És impossible, perquè després senzillament les coses es fan des d'una oficina, des d'un Excel o des d'un informe i l'Ajuntament o els ajuntaments, les diputacions o les generalitats es transformen en màquines de demanar informes. I ja està. Tot aquest discurs, que si és veritat que hi és, i que hi ha també qui l'aprofita, estem veient com hi ha llocs que es porta això a l'extrem. I es diu, per exemple, anem a carregar-nos l'administració perquè molesta. O anem a carregar-nos el polític perquè molesta. I ho estem veient ara, per exemple, als Estats Units, com Donald Trump està aprovant normativa, precisament està dient als funcionaris que marxin. Bé... Aquí també el pèndol, no sé fins a quin punt... Sí, això és perillós, eh? Sí. Per això jo crec que és important, ara perquè estàvem parlant, diguem-ne, de poder de la part negativa, però això també, elevat al món de la política, per això és tan important que el món polític actual, democràtic, en el context en què estem, sàpiga escoltar la gent que té en el seu entorn i que ha d'administrar. Perquè quan no resols els seus problemes, ve quan te'n vas a l'altre cantó. I és el que està passant a altres llocs. Per tant, jo crec que és un moment molt complicat. Per tant, l'administració actual europea que tenim, amb moltes excepcions ja, ha de saber recollir, saber exactament què està passant a les seves ciutats, a les seves països, intentar resoldre els problemes de la gent. Perquè si no... La gent es radicalitza, gent que, per exemple, no tindria la mentalitat d'allò que està votant, però que té un vot de rebuig i això és molt perillós. Per tant, s'ha de captar molt bé els problemes que tenim. El tema de la vivenda, i no vull ara tampoc... Hi podem entrar, sí, sí. Però crec que l'administració aquest tema l'ha de regular i, diguem-ne, resoldre. L'administració ha d'acord de tot, no, però per això estem en un país en què tenim polítics perquè resolguin problemes. I carregar tot sempre el tema de la vivenda en els propietaris és una equivocació. Jo puc tenir deu pisos i, si una persona no té vivenda, és l'administració que ha de procurar que aquella persona tingui un excés important en una vivenda. Però una cosa de posar-se en els molts voltos, que és una història, però la gent que té diferents vivendes, i si és fruit del seu treball de tenir tres pisos per complementar la pensió, no és un gran propietari. Per tant, no és el seu problema. El que la gent no tingui enda és l'administració, i tots plegats, diguem-ne, per extensió, perquè som els que, diguem-ne, financem l'administració, ha de resoldre aquest problema. I ha de regular tot aquest mercat. Perquè si no ens equivoquem, no és tot sempre dels probitaris, sinó que realment també l'administració ha de recollir aquest problema i resoldre'l. Tema de l'habitatge, Teresa. Vèiem, per exemple, ahir sortir la notícia que Girona és la segona ciutat de l'estat on els pisos es lloguen més ràpid. La veritat és que no n'hi ha. No n'hi ha. Jo, molta gent et diu, escolta, és que estic buscant pis de lloguer, no en trobo, no n'hi ha. Bé, no n'hi ha. A veure, potser trobarà a segons quin lloc que tampoc vol anar, perquè a vegades ja sí que hi ha alguna cosa de lloguer amb alguns llocs més... extra ràdi del que és ben bé la ciutat de Girona, però el que és Girona no n'hi ha i llavors és això, i sobretot gent jove, que aquest és el tema, i gent jove i el que troben de lloguer que puguin pagar aquell lloguer, que això és l'altre, perquè si ets dues persones, dos amics o parella o el que sigui, però que hi ha més d'una persona visquent en aquell pis, encara, amb tres sous normalets, però si ets un sol... amb un pis d'un lloguer de 800 o de 1.000 euros, no pots pas tenir, en fi, pa al lloguer, menjar, tenir, no sé, els quatre gastos típics, bàsics, i a sobre pretendre estalviar, que això ja no existeix, això de poder estalviar aixin jove. Vull dir que, esclar, sí que és un problema aquí a Girona que vivenda de lloguer no n'hi ha, no n'hi ha. sempre poso el mateix exemple, ja et dono la paraula, Josep, que és que jo he viscut el pont major, som una comunitat de vuit habitatges, i són poquets, d'aquests vuit, tres estaven llogats, ja no n'hi ha cap, tots estan venuts, ningú vol llogar. Tots els propietaris que el tenien llogat, a la que va marxar la persona que hi era, o la família que hi era, que han marxat perquè han volgut, no n'han volgut saber res, de posar-lo a lloguer, i l'han venut perquè la gent té por, té por de llogar. Això és el cas personal, en aquest cas. 3 de 8, dius Déu-n'hi-do. Josep, anaves a dir. Jo he patit això. Quan vaig tornar m'ha costat molt trobar pis. Però a més estudiant, i segurament aquí ve un segon element, estudiant la possibilitat de sortir una mica del centre de la ciutat... Però esclar, depèn d'on vagis, necessites transport privat, perquè el transport públic tampoc et resol la sincronia entre la teva activitat laboral i la teva vida quotidiana. Jo ara treballo a Barcelona. Més, més fàcil. Viure on visc ara i venir a treballar a Barcelona, segurament, que no anar a viure, a Salrà fins i tot, o a Medinyà i treballar a Girona. Si jo visc a Medinyà i vull treballar a Girona en un horari normal, habitual, he de tenir un cotxe. He de tenir un transport privat, perquè la comunicació amb autobús no és la que toca, amb tren és més complicat, amb tot el que això significa. I ara que estem pensant de la zona de baixes emissions i reduir o pacificar les ciutats reduint el transport privat. Això, que acaba sent una malla que necessita molta projecció, que necessita molta planificació, esclata quan enfrontes a la realitat. I és cert que no hi ha pisos, la gent se'n desfà, tenim evidentment un abús de l'especulació, no només amb preu, sinó també amb disponibilitat. tenim una molt mala xarxa de transport públic, per tant, no ens és massa fàcil buscar alternatives a l'extraradi, i el que ve per endavant és espalegut, és negre, no hi ha massa opcions. Llegia, crec que és a Barcelona, que han tombat un pla que volien fer... començar a estudiar el pla vianès o el model vianès que l'administració pública, el bé públic compri, sigui propietari de pisos i ho havien plantejat, no, la Sareb la Sareb estava plantejant a veure construir centenars de pisos o posar al mercat centenars de pisos a veure qui era capaç de quin gran tenidor es feia càrrec o quina administració pública volia compartir amb grans tenidors la propietat de pisos i que siguin lloguers assequibles, lloguers públics. Han declarat tres vegades desert el concurs. Aquest també és un altre tema, que potser algun dia s'hauria de demanar responsabilitats de què va passar amb la Sareb, sense saber la complexitat interna de tot plegat, però uns pisos que es van rescatar amb diner públic? Com és que ara ens plantegem comprar-los de nou? És que això, això tampoc ho entès mai, no ho sé, potser és gratant endintre, algú t'ho explicaria millor que sàpiga, però també és un fet que es ben... I que l'Ajuntament de Girona mateix s'ha fet un fart de reclamar la serem que li doni els pisos que té la ciutat, no? I això, Girona, i tants altres llocs. Sí, sí, sí. Arribem a un moment que arribem a un punt com de col·lapse general, col·lapse en el món de l'habitatge, és cert que hi ha bones iniciatives per part del sindicat de llogateres, per part d'algunes entitats que no només denuncien, sinó que fan propostes concretes de com afrontar aquesta realitat tan greu, però va tot tan lent, i és tot tan lent com si no anés amb nosaltres, que pinta bastant negra la vida. Jo t'ho volia veure, quan has dit Oriol, perquè molts propietaris no lloguen perquè tenen por, tenen por, se suposa, de segons quins llogaters posin a dintre, que els deixin tot destrossat i que tinguin problemes. O que no cobrin. O que no cobrin. Però, esclar, aquí... o que no cobren, perquè les feines també són les que són i avui tens feina i demà no en tens però això seria, jo penso que el tema del lloguer, si s'afomentés bé i pogués els que tenen els propietaris de pisos tenir uns lloguers, a veure, que t'hi guanis la vida perquè potser és el que també deia ell ara fa un moment que deia, potser hi ha gent que té dos o tres pisos que els ha comprat amb el seu treball de no sé quants anys i li donen una rendibilitat per després d'ell, quan es jubili o sense jubilar-se, que sigui Doncs això està bé, perquè no, i tant, que si només faltaria. Però que, esclar, que d'alguna manera el preu de l'habitatge no estigués en els preus que està. Que poguessin garantir que aquest, sobretot jovent, que cobra aquests mil i pocs euros, pogués, d'alguna manera, tenir-hi accés. Perquè, esclar, en els preus que s'estaven llogant ara, és que és impossible... Jo ara volia fer una lectura més espiritual, més moral, no sé com dir-ho, més ètica. És a dir, aquest nivell que tenim de preus, tant de venda com de lloguer, és desorbitat. No té cap lògica amb la vida quotidiana dels ingressos que té la gent. Però... Qui posa el lloguer sóc jo si tinc un pis. I si el venc jo, el venc jo. Jo seré capaç, jo si sóc lloguerter, reclamaré que tinguin un lloguer molt barat perquè la gent vol aprofitar-se. Però segurament que quan sigui propietari d'aquell pis i vulgui posar a la venda, vull dir, a la venda o al lloguer, el posaré per a demarcat. Me'n recordaré quan ja tenia problemes econòmics i jo pensava que aquell lloguer era molt alt o que aquella hipoteca era molt alta. Ara que tinc possibilitat de vendre o de llogar, de posar un preu que la gent pugui pagar-ho bé, la gent normal. Per tant, també hi ha un tema... No tot, sempre el sistema. Els sistemes són les persones. És el sistema, l'administració... Són persones. Per tant, jo crec que aquesta poracitat... Hem perdut molts sentiments i moltes empaties i molta comprensió dels altres, no? I jo, si puc prendre el pis a doblar-lo de com m'ha costat, jo el doblo, tu. Sí, però això, a veure, té una cosa, eh? Jo crec que, o sigui, llogar sí que jo suposo, suposo, no ho sé, el 100%, que tu pots llogar el preu que vulguis, però vendre no, perquè si tu vens per sota de preu de mercat, el cap de 4 d'ells vindrà un complementari i li diran l'altre cada vegada més a... No, però jo posava com a exemple, jo sé de gent que ha tingut jogueters i el joguent no l'ha tocat. perquè ha pensat que no era necessari poder... Hi ha de tot aquí, no? Però jo anava una miqueta més enllà, sense anar que en concrets, d'aquesta velocitat l'han creat nosaltres, el sistema, el sistema, sí, el sistema són nosaltres. Per tant, jo no sé, tampoc han fet una parada i... Què està passant aquí? Tot és culpa dels fons voltor? Tot és culpa de l'administració? Jo puc fer alguna cosa, també, per apellagar tot això? Pergunto, simplement, eh? Ara, pensant, m'ha venia al cap, no? Jo crec que, en el fons, la condició humana és molt complicada, Sí, sí, això és cert. I ara no, ja sé encara no és Setmana Santa ni tot això, però bueno, jo m'estic preparant ja. Sí, no, no, però el tema del lloguer també ho penso com tu, al final el posem nosaltres, no crec que ens marquem un número exacte que hagués que ser partit d'aquí. Per tant, si dius, boita, tots estan a la ratlla d'aquí, però jo tinc, no sé, 30 pisos i els poso tots a 500 per comptes de 800, perquè jo penso que aquest és lo raonable per aquest pis, jo crec que això es deu poder fer i per tant és una cosa que és cosa nostra. La de la venda ja en dubto, perquè sé que a vegades hi ha clients que han vengut, em diuen, escolta, és que aquest pis és un pis molt vell, no sé què. Escolta, jo amb tant en tinc prou, perquè sé que aquí dintre això em cal una despesa molt important per arreglar-ho, la zona on està tan igual. I per tant, el que ven, inclús a vegades dius, jo soc conscient que això no podré, jo si ho tingués que valorar, val això. Però tu dius, sí, sí, ho valores per això. Però llavors tu ho vens per aquest preu, i el cap de quatre dies el que ho ha comprat, rep una complementària de la Generalitat, en aquest cas Generalitat, que te diu, no, no, és que a veure aquí per la zona on està i per el no sé què, no sé quantos i l'índex de referència que és el que ara fem servir a vostè això ha d'estar valorat en tal i per tant torni a venir per caixa i pagui la complementària que li toca posar un exemple i podem posar l'èrea en un barancanal que digui en castellà és a dir, el que és la voracitat econòmica En aquesta ciutat, ara que es vol commemorar els 50 anys de mort d'en Franco, es feien també vindes socials, que moltes eren a preu, pràcticament, tirat o amb un lloguer que després converties en propietari. A vegades eren per persones treballadores i al final acaben gent lligada al règim. Bé... han adquirit algunes vivendes a la ciutat i rodalies, a preus regalats, però després, com que la lleu ha permès, ho han venut. I a quin preu s'ho han venut? A preu de mercat. Una casa que jo he rebut, que al meu pare li va costar 100 pessetes cada mes, perquè conec casos, l'he heretat, I l'he posat a la venda el preu astronòmic. Això és el que et dic jo que l'ètica i la moral, i jo em poso el primer, l'estem perdent. Però ara ja hi ha també el tema. Hi ha molts de pisos que deixaran de tenir aquest element de projecte. Això ja s'ha contemplat perquè passava això i ara ja s'està mirant que per més que tu hagis comprat no sé quin preu no pots posar el que tu vulguis. Abans que dèiem o exposava que part del problema de l'habitatge també està relacionat amb el problema de la mobilitat i del manteniment de mobilitat, el problema de l'habitatge també té una relació molt directa amb l'educació. necessàriament, una societat en la que ens ha tocat viure ara aquí al sud dels Pirineus, on per sentir-te segur o sentir-te possibilitats d'arribar a vell amb certa comoditat econòmica es basi en la propietat, És una cosa anacrònica a l'Europa que estem vivint. He d'arribar a gran i he de complementar la meva jubilació tenint dos o tres pisos perquè això em garantirà o he de comprar-li als meus fills un pis. L'herència aquesta de la cultura del totxo i de la propietat ens porta a generar un sistema necessàriament especulatiu. Abans que parlàvem del model vianès, Viena va ser capaç de, en un període evidentment llarg de temps, ser propietaris de 220.000-230.000 habitatges municipals i permetre així regular el preu de mercat dels lloguers. Perquè no hi havia l'obsessió necessària que a través de la propietat poguessis ser més ric, a través de la propietat poguessis demostrar que tens un futur millor. No, no, no. El futur millor venia donat per altres coses, ben donat per altres coses. La qualitat de vida, el benestar... Nosaltres som incapaços de veure aquesta, i per això vinc una mica al que deia ara el Francesc. Hi ha un tema personal, un tema de l'ètica, de la generositat, de com entenem la vida i la relació amb els nostres veïns, que pot determinar si escollim que la societat d'ara i del futur és una societat especulativa, O no. I això no té res a veure amb polítiques de dretes, ni amb polítiques d'esquerres, ni amb polítiques socialdemòcrates. Té a veure amb la qualitat humana de les persones que són propietàries i dels que compren o els que lloguen. Per tant, tenim un problema afegit. L'educació, la generositat, l'ètica... Segurament som una societat més individualista, això sí que... Sí, això sí. Abans que parlem de l'associacionisme, i ara ja ho lligo, també moltes entitats, abans Josep ho deies, hi ha la mateixa gent a davant, no? Aquesta mateixa gent a davant diu, és que no tinc relleu. Aquest és un fet, així de clar. Una vegada, no sé quina tertuliera, que hi havia una persona que portava l'associació d'una associació de veïns d'aquí de Girona, i deies que, esclar, busquem relleu, però no ho tenim. I aquest que està allà, que fa no sé quants anys que està, i que també, pobre home, ja voldria anar per un altre cantó, es queda perquè és que no hi ha ningú més i si aquesta associació no hi ha aquesta persona o una com ell que pugui continuar i fer una tasca aquesta associació es diluirà perquè no hi ha continuïtat i per tant això és importantíssim que depèn d'aquestes persones que a vegades estan allà al front i que no tenen aquest relleu que d'alguna manera pugui continuar i costa de trobar Tot cas, també avui falten 4 minuts i no hem parlat d'escombraries Un altre dia n'hem de parlar, perquè jo amb això sí que estic... Va, tenim quatre minuts. No, no, res, perquè ara feia temps que no venia, però és que l'última vegada que vaig venir que encara estàvem parlant del model i que ens portarien la targeta i que farien tot això, que ara ja ho estem fent... Bé, jo almenys a la meva zona, escolta, vull dir, a terra hi ha tanta quantitat d'escombraria a terra de tots aquests contenidors que has d'anar amb la tarda, n'hi ha tanta, i les papereres que estan al voltant d'aquests contenidors, que també hi ha bosses d'escombraries, però dintre de les papereres, que són per tirar altres cosetes de menys importància, de volum allà dintre, que això és un desastre. I a més a més, amb les digues combriàries, perquè les dues que he trobat últimament són noies, doncs que estan allà i me diuen que això no funciona, però és que en absolut, perquè tenim més treball ara de netejar tot el que hi ha aquí a terra, que queda a terra, o posar-ho a dintre com podem, o fer el que... Bueno, estem desesperades, perquè abans fèiem els carrers i ara hi ha tot el que hi ha al voltant d'aquests contenidors perquè no es tira a dintre. Hi ha llocs de la ciutat que ja fa uns quantes setmanes que està implementat, per tant ja s'ha pogut veure la gent que fa, i jo vaig ser dels primers llocs on es va implementar, i estem veient que això continua, que la gent no s'acostuma, no em diguis ara si per què i com, perquè no tenim temps, però jo crec que això de moment no està funcionant. A part, també t'he dit una cosa, com a usuària que he d'anar a tirar les escombraries i els residus i que jo ja reciclo tot el que he de reciclar abans jo tenia uns contenidors que deia el vidre aquí, el paper aquí, però jo es tirava quan jo volia, quan a mi m'anava bé i quan jo necessitava. Ara me he de quedar en uns dies que jo potser estic de viatge, he de tenir l'escombraria a casa aquest dia no em va bé perquè no sé què. Per què m'han de posar com si tingués allò els burros, les dues orelles i que he d'anar dirigida a que he de tirar l'escombraria que ha pagut una quantitat d'impostos escombraries, que són raonables si és que la ciutat de Barcelona no queix... No, sí que m'emprenyo perquè jo crec que això no pot ser. I ara el deixo d'aquí perquè avui m'ha tocat venir i feia dies, però no, s'ha de solucionar. Ho sento molt. No, no, és veritat, és veritat. Jo coincideixo amb el que diu. Doncs ja està. Congeixo que no en sabem i és cert que està molt mal muntat, o sigui, crec que és un... està mal muntat, ja està, però ja tenim una responsabilitat dels usuaris. Això, els mesos que m'he passat fora... he estat en un lloc on, precisament, el model era molt similar al que ara tenim a la ciutat, i funcionava. La clau estava que les persones estàvem educades d'una altra manera. Però també funcionava el d'abans, que tenim uns contenidors, Josep, i ja sabies on tenies que tenir el cartró, el paper, el vidre i l'escombreria orgànica. El tema, jo he dit que et marquis l'hora. Exacte, això no m'agrada. És que tu poder treballar en un altre horari o estàs fora i estàs guardant tot el cas. Això és que me dirigeixen, això és el que a mi no m'agrada. Potser perquè he vist sol, però jo m'he acostumat a aquests horaris. A mi m'està bé. Jo crec que forma part també d'allò de... Ara em direu burro, o em direu tonto, perquè t'hi has acostumat. però crec que és un tema d'educació. Aquest tema és un tema que dona per molt, però avui no n'hem parlat gaire. Perdoneu, però és que com que heu dit escombraries l'última vegada que vaig venir, que ara teníem que estàvem parlant de quin model faríem, bueno, era per constatat, no és que estigui enfadada, quan deus tu, Josep, ni molt menys, però sí que jo he pensat que jo ja el reciclatge d'abans, a mi semblava bé si la gent hagués sigut educada i, bueno, i fer les coses ben fetes i posant les coses on t'ho s'hauria de posar. El proper dia que vinguis, segur que en parlarem més i veurem, també tindrem més perspectiva. Exacte. Aviam com estem. Francesc, Caioela, Teresa Casas, Josep Camajó, moltes gràcies per aquesta tertúria que avui ha sigut també. Hem passat per temes diferents i interessants tots. Gràcies. Gràcies a tots. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bon dia. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dijous 13 de febrer i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Eulàlia Prades. Girona manté que no té la culpa pel cas del nen que va caure pel forat d'un aparcament. En aquesta ocasió va ser la tinenta d'alcaldia i regidora de Promoció Econòmica i Serveis Jurídics, Gemma Geís, que en el ple municipal d'aquest dilluns va indicar que hi ha uns criteris jurídics acreditats en fets i proves i que, per tant, eximeixen de l'accident a l'Ajuntament. Un estudi pioner analitzarà les aigües residuals de Girona per barris per detectar l'exposició a químics i patògens. L'objectiu és establir una xarxa urbana de vigilància de la salut i, en paral·lel, avançar en sistemes de depuració en origen. Entre d'altres, l'estudi permetrà saber en quins punts de la ciutat hi ha més abús de fàrmacs, on la ciutadania està més exposada a diferents compostos químics o a quines zones es consumeixen més alcohol o drogues. Girona instal·la 202 plaques solars al teulat de l'auditori. En un inici es prevenien col·locar 244 panells, però l'evolució de les tecnologies solars permet instal·lar menys panells amb una potència superior. Això permet que l'equipament tingui lliure més espai per a futures ampliacions. L'Ajuntament i la Mobile World Capital Barcelona organitzen demà un hackató amb alumnes de perfils tecnològics. L'objectiu d'aquest treball conjunt, emmarcat en la trobada de talent digital Talent Arena, és apropar al futur laboral del sector de les noves tecnologies als estudiants de formació professional i universitaris del municipi. L'esdemaniment tindrà lloc avui dijous 13 a partir de les 4 de la tarda a l'Estació Jove. El Foment va presentar ahir el seu festival de cinquè aniversari, un festival de celebració que s'estendrà al llarg de dos dies plens de cultura i gastronomia. El tret de sortida el donarà la nit de monòlegs el divendres 21 de febrer i s'allargarà tot el dissabte amb actes familiars durant el matí i festa amb l'últim concert de roba estesa a la nit. I en esports, l'Espar Girona rep aquest dijous l'Ardoia Fontajau a les 8 del vespre en una setmana moguda per l'equip de Roberto Íñiguez. Setmana amb la marxa de Maya Caldwell amb l'acord de desvincular el seu contracte i les arribades d'Iman i Tate procedent del rival de demà i Natasha Mack un cop finalitzat el període amb la selecció de Montenegro. Les jugadores arriben després de l'aturada FIBA on tot i el descans per algunes altres han hagut de fer llargs viatges i acumular minuts innecessaris. I el temps, avui ens hem despertat amb 9 graus de temperatura en un dia que sortirà el sol durant el matí per on els núvols tornaran a aparèixer a partir de la tarda. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis. Girona FM. Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb saïd esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius.