La tertúlia de Girona FM

Presentació de la tertúlia a Girona FM, situant la data com l’aniversari de la mort de Franco. Es recorda el paper del dictador com a cap de l’Estat durant gairebé 40 anys i s’enllaça amb el procés de Transició: proclamació de Joan Carles rei, legalització de partits, eleccions i referèndum constitucional. Es llança la dada del descens de suport a la democràcia (del 90 i escaig % a prop del 80 %), interpretant-ho com un símptoma de distància i cansament vers la política.

Els tertulians exposen records personals i familiars vinculats a la mort de Franco i als primers anys posteriors: qui encara no havia nascut, qui en guarda un record llunyà de la infantesa o l’adolescència, històries de policies grisos perseguint joves per la Rambla. Es destaca el contrast generacional entre els qui ho van viure directament i els que només en tenen referències familiars.

El presentador rememora com treballava ja a Ràdio Girona el dia de la mort de Franco, amb policies nacionals armats dins l’emissora. Explica l’ambient de por i control, i el record de gent que va anar a Madrid en autocars pagats per l’Estat per desfilar davant el fèretre. També es comenta que hi havia famílies que havien “guardat cava” per celebrar la mort del dictador, tot i que molts no van brindar obertament.

Es fa el pont entre aquella època i la situació actual: tot i la Transició i l’etapa democràtica, avui hi ha una pèrdua de confiança. Es remarca la dada que la democràcia encara té suport majoritari, però amb un 20 % de ciutadania que no la valora especialment, i un percentatge encara més alt entre els joves. Es planteja que això és perillós i que una part de la societat podria acabar veient amb bons ulls fórmules autoritàries si percep que la democràcia no resol problemes.

S’analitza específicament el desencant dels joves (de 14–15 fins a 30 anys). Es destaca que aquesta franja és la que sent més que la democràcia no li aporta solucions (habitatge, sous, precarietat). Es parla del discurs fàcil de certes opcions polítiques que aprofiten aquest malestar prometent solucions simples. Es revisa l’evolució de l’Estat del benestar: creixement d’una classe mitjana eixamplada i posterior retrocés, amb més desigualtat i menys perspectives. Això alimenta la desafecció i la temptació d’opcions extremes.

Es critica la manera com s’ha gestionat la memòria històrica i el relat sobre les dictadures. Es denuncia que molts joves no han viscut dictadures i no entenen què implica que un dictador domini un país. Es posa en el mateix sac règims totalitaris de diferent signe (règims islàmics radicals, franquisme, Veneçuela) quan coarten llibertats individuals. Es remarca que hi ha una manca de cultura política i de comprensió real dels conceptes, sovint substituïda per eslògans.

Es desenvolupa la idea que la desaparició de la classe mitjana i de l’ascensor social és símptoma que el sistema falla. Quan només hi ha molt rics i molta gent al límit, tant en règims de dretes com d’esquerres, la democràcia es veu afeblida. Es mostra preocupació tant per l’ideari de la CUP com pel de Vox, com a expressions d’extrems ideològics. Es denuncia que el debat polític es fa als marges i que la informació circula en píndoles breus sense anàlisi.

Es posa l’exemple d’una universitat privada de Barcelona on els fills d’un dels tertulians estudien. Es descriu un ambient polaritzat on el debat gira entre extremismes (polseres de bandera espanyola, Silvia Orriols, Vox, Aliança Catalana) i gairebé ningú parla de forces moderades (Convergència, Junts, ERC). Es lamenta que la generació que hauria de defensar millores socials i democràtiques estigui atrapada en aquest clima de radicalització o desinterès.

Es desmenteix la frase “Con Franco vivíamos mejor” amb dades i context econòmic: autarquia, foscor, repressió, pobresa generalitzada, desigualtat, estraperlo. Es recorda que la millora econòmica va arribar quan el règim va abandonar l’autarquia als anys 50, obrint-se al turisme i a tecnòcrates (Opus Dei). Es compara amb els avanços republicans en drets civils i llengua catalana. Es dona veu a memòries familiars sobre com les àvies recordaven haver après català a l’escola durant la República.

Es reforça la crítica que la política actual es construeix des dels extrems, dificultant el progrés social. Es cita la frase sobre la repetició de la història quan no s’ensenya. Es torna al tema del sistema educatiu: llibres i programes que no arriben al tema del franquisme o el tracten com a anècdota final de curs. Encara avui, professors reconeixen que, per manca de temps, la mort de Franco i la dictadura es passen per alt o de pressa, cosa que perpetua la ignorància sobre aquest període.

S’analitzen contradiccions de l’ordenament jurídic respecte a l’edat: assassinats comesos per menors de 18 anys; la possibilitat d’avortar als 16 sense autorització; l’històric de majoria d’edat als 21 per votar. Es comenta que molts testaments actuals posen administradors de patrimoni fins als 25 anys, admetent que la maduresa econòmica dels joves és tardana. Es vincula aquesta confusió amb la pèrdua de *valors bàsics* i la necessitat d’un marc d’*ordre* (drets i deures, límits clars) que no té per què ser de dretes ni religiós, sinó fonament de convivència.

Es concreta la idea de responsabilitat amb l’exemple de les subvencions socials: cal donar ajudes a qui realment ho necessita, però també establir auditories anuals per veure si les condicions es mantenen i exigir l’esforç d’entrar al mercat laboral quan sigui possible. Es rebutja el discurs que criminalitza col·lectius (immigrants, musulmans) només per rebre ajudes, però es reconeix que existeixen casos d’abús que s’han de controlar. Es defensa un model basat en sentit comú: ajudes temporals, revisables, i combinades amb exigència deures.

Es torna sobre les dades: 4 de cada 10 joves veuen la democràcia com a poc útil, el doble que la mitjana de la població. Es vincula aquest malestar amb la radicalització cap a posicions d’extrema dreta (Vox a Espanya, Aliança Catalana a Catalunya) i d’extrema esquerra. Es recorda que moviments nostàlgics del franquisme sempre han existit (Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey), però ara hi ha un segment nou de gent jove que se sent atreta per discursos radicals, sovint per frustració i efecte pèndol respecte als anys en què l’extrema esquerra ocupava aquest espai de protesta.

Es caracteritza Aliança Catalana clarament com a partit d’ultradreta. Es comenta que, després d’un període de silenci mediàtic, ara tothom en parla (fins i tot líders com Oriol Junqueras), cosa que li dona més projecció. Es vaticina que en properes eleccions (estatals, catalanes i municipals) es notarà fortament la presència d’aquest partit, fins i tot amb resultats destacats encara que només presentin una "cadira". Es recullen veus de carrer de gent que diu que els votarà "per fotre un ensurt", tot i el risc que l’ensurt es converteixi en canvi estructural.

Es fa memòria dels governs municipals recents: Carles Puigdemont i Marta Madrenas governaven sense majors absolutes i havien de pactar; hi va haver un breu pacte amb el PSC. Ara, Guanyem (entorn CUP) governa amb majoria suficient. Es discuteix si això ha suposat un progrés o un retrocés. Un tertulià, que va ser regidor, afirma que "hem anat enrere" i critica la falta de projecte de ciutat. Es recorda que en èpoques anteriors es vivien plens amb més pes polític i més capacitat de debat, mentre que ara es percep més dependència de lògiques de partit i menys connexió amb la societat civil.

Es reflexiona sobre la professionalització de la política: molts electes són persones molt lligades a partit o que no tindrien fàcil encaix en el sector privat. Es defensa que la política hauria de ser servei temporal i no carrera vital. Es posa en valor el paper dels tècnics municipals, que garanteixen que la màquina administrativa continuï funcionant tot i les mancances polítiques, tot i que en alguns casos hi ha un excés de zel en el control que pot alentir decisions importants (com exemplificarà després el cas del secretari municipal de Girona).

Es descriu com han canviat els hàbits de consum d’informació, especialment entre els joves: ja no miren la televisió, no llegeixen articles llargs (un foli ja és massa) i es mouen bàsicament per xarxes socials i vídeos curtíssims. Fins i tot quan a classe se’ls comparteix un article rellevant, pràcticament ningú el llegeix. Això redueix l’espai per a l’anàlisi complexa i afavoreix els missatges simples, emocionals i extremistes, que encaixen millor amb el format breu.

Un exregidor explica com, si tornés a la política, ho faria amb una clara vocació de servei, no de títol. Defensa que un càrrec ben remunerat (fins i tot 100.000 € l’any en cas de duplicitats Ajuntament–Parlament–Diputació) és acceptable si es correspon amb dedicació absoluta i resultats per a la ciutat. El problema és quan aquesta retribució no s’associa a treball real visible. Es critica que una gran part dels regidors de Girona depenen econòmicament de la política, cosa que dificulta la renovació i la presa de decisions valentes.

S’introdueix la crítica al govern actual de Girona (Guanyem/CUP) com a gestió basada en la imatge i les xarxes socials més que no pas en un projecte global. Es posa com a exemple la instal·lació de radars nous que han generat 13.276 multes en tres mesos en quatre punts claus (davant Maristes, Pedret, carretera Barcelona–carrer de la Creu, carrer Güell–Can Gibert). Es denuncia que aquesta política sancionadora no va acompanyada d’una estratègia seriosa d’aparcaments dissuasius i alternatives de mobilitat per reduir l’entrada de cotxes a la ciutat.

Es discuteix la gestió de la plaça Catalunya: proves d’aturada del trànsit sense una decisió clara i definitiva. Diversos tertulians coincideixen que la solució passa per tancar-la al trànsit i aprofitar l’espai per a usos ciutadans, assumint els canvis viaris necessaris. S’evoca el precedent del carrer de la Força, que al seu dia permetia cotxes i aparcaments i que, un cop pacificat, ningú entén que hi tornin els vehicles. Paral·lelament, es critica l’ús massiu de barreres de formigó **New Jersey** a carrers com Juli Garreta o Lorenzana com a símbol d’una provisionalitat que es cronifica i que revela manca de disseny urbanístic ferm.

Es tracta el problema dels plàtans de la Devesa, on han caigut diversos arbres grans en pocs anys. Es recorda que tècnicament s’haurien de tallar uns 500 arbres d’uns 2.500 existents. Es critica que el regidor Sergi Cots parlés de "ser valents" per tallar-los, quan en realitat es tracta de ser responsables davant el risc per a la ciutadania. S’alerta del perill d’espera fins que hi hagi víctimes. Es lliga amb una reflexió més àmplia: a Catalunya s’han abandonat camps i el bosc ha envaït masses àrees, cosa que incrementa el consum d’aigua i el risc d’incendis inapagables si cremen grans superfícies contínues.

Una tertuliana denuncia l’estat de la vegetació a escocells i zones verdes urbanes: herbes altes que impedeixen el pas, acumulació de brutícia, presència de rates i insectes. Es posa com a exemple el passeig de la Rutlla cap al riu, on cal baixar a la calçada per no travessar un “bosc” de males herbes. Es critica que aquesta suposada "naturalització" és en realitat dejadesa que deteriora l’espai públic. També es vincula a les arrels que aixequen panots i deformen les voreres, generant un paisatge de carrers malmesos i difícils de transitar.

Es recorda que el 2012 es va elaborar un pla detallat de voreres de Girona amb codis de colors (vermell, taronja, verd) que identificava prioritats de reparació, incloent la possibilitat d’usar asfalt en zones perifèriques, com en altres ciutats del món. Aquest pla ha quedat pràcticament inactiu. El resultat: el que era una actuació assequible ara és una inversió molt caríssima i difícil de finançar. Es remarca que la falta de manteniment planificat converteix problemes petits en obres majúscules i que caldria una partida fixa anual per anar recuperant la ciutat de manera progressiva.

S’obre un debat sobre si la normativa de contractació dificulta el manteniment del dia a dia. S’explica que hi ha brigades municipals capaces d’actuar ràpid en petites reparacions, però que a Girona s’aplica una interpretació extremadament restrictiva de la llei, obligant a licitacions i procediments feixucs per imports molt petits (a partir de 3.000 € o fins i tot 1.500 €) quan la llei permetria contractes menors ràpids fins a 15.000 €. Es relata l’episodi en què l’Ajuntament es va quedar sense paper de vàter per una licitació fallida. Es culpa en gran part el secretari municipal, acusant-lo de prioritzar expedients "impol·luts" per sobre de l’eficiència i l’interès general, i es reclama un diàleg polític fort per reequilibrar seguretat jurídica i servei al ciutadà.

Es critica el canvi permanent en el model de recollida de residus: desaparició i reubicació de contenidors, implantació de contenidors tancats amb targeta, obligació de la ciutadania d’anar a buscar targetes en horaris restringits. Es considera que això afegeix dificultats en el dia a dia de gent que treballa i té poc temps. Es preveu que al gener tornaran a haver-hi contenidors arreu, però tancats, generant la sensació que s’ha fet una gran despesa per acabar en una situació no gaire diferent, amb un servei que no s’ha millorat proporcionalment a l’esforç econòmic i la incomoditat ciutadana.

Es posa com a exemple de contradicció entre discurs i pràctica el cas del convent de les Josefines al Barri Vell, al costat dels Banys Àrabs. L’Ajuntament va tenir l’opció de comprar-lo per 1 milió d’euros per destinar-lo a habitatge jove (model de "pisos palanca" amb habitacions individuals i espais comuns), però la compra no es va fer i finalment l’edifici ha anat a la UdG. Es denuncia que hi havia 1,7 M€ pressupostats per habitatge no executats. Es connecta amb la política patrimonial de la UdG, que continua comprant espais tot i un futur de docència parcialment online i un descens demogràfic universitari, i es planteja si aquesta estratègia és lògica a mitjà i llarg termini.

Es fa una breu referència a les eleccions a rector a la UdG, amb tres candidats (Josep Calbó, Albert Boadas i Josep Manuel Fernández Real). Es comenta que històricament la participació és molt baixa, sobretot entre estudiants, i que la universitat viu aquests processos de manera força calmada. Això es contrasta amb la rellevància estratègica que té la UdG per a la ciutat de Girona, i amb la percepció que hi falta un diàleg profund i estructural entre Ajuntament i universitat.

El programa es tanca resumint el trajecte de la tertúlia: s’ha començat recordant la mort de Franco i la Transició, s’ha analitzat la desafecció democràtica actual, la radicalització dels extrems, la pèrdua de valors i el paper dels joves, i s’ha acabat aterrant en la realitat concreta de Girona: govern municipal, manteniment urbà, mobilitat, residus i habitatge. Es destaca el to viu i crític de la conversa, i es deixa obert el debat per a futures tertúlies.