La tertúlia de Girona FM

Els tertulians recorden el referèndum de la Constitució del 78: qui va votar sí, qui va votar no i qui no va poder votar. A partir d’aquí, qüestionen la idea de “transició modèlica” i la defineixen com una simple reforma del franquisme. S’esmenta el canvi sobtat de la majoria d’edat per ampliar el cens i les pressions europees sobre la forma d’Estat. Es destaca el paper del 23-F com a punt d’inflexió que endureix el règim i es critica la dificultat extrema de reformar la Constitució.

Es parla de la contradicció entre la proclamada igualtat home-dona a la Constitució i la preferència del mascle en la successió a la Corona, després corregida. Es recorda la figura de la infanta Elena i la polèmica al seu voltant. A partir d’això, s’aborda el tema de la llibertat d’expressió: hi ha temes que no es poden dir obertament per por de conseqüències judicials. Es denuncia una justícia que aplica la llei segons el color polític i que es nega a complir la llei d’amnistia aprovada al Parlament espanyol.

S’analitzen enquestes que apunten a una pujada molt forta de PP i Vox, i a un context advers per a Catalunya. Es parla de la desafecció general i de campanyes de boicot al vot que haurien alterat el mapa polític si no s’haguessin produït. Es manifesta una gran preocupació per un retrocés global de la qualitat democràtica, de la llengua catalana i de valors socials, i es veu com a molt perillosa la tendència creixent de l’extrema dreta arreu d’Europa i també a Catalunya.

Es posa el focus en el jovent, que ja no s’informa per mitjans professionals sinó per xarxes socials dominades per Vox, Aliança Catalana i exèrcits de bots. Es denuncia que molts continguts virals estan farcits de desinformació i odi, sense contrast ni responsabilitat. Es lamenta la pèrdua de la referència periodística clàssica i s’alerta que el sistema comunicatiu està dissenyat per impedir la reflexió crítica, deixant la ciutadania en mans de discursos simplistes i radicals.

S’exposa el cas d’un vídeo viral que atacava La Marató de TV3, acusant-la falsament de mala gestió dels fons. Tot i l’existència de portals de transparència i testimonis directes de beneficiaris de beques i recerca, la mentida es va escampar massivament. Es compara aquest mecanisme amb la propaganda de Goebbels: repetir una falsedat fins que la gent se la creu. També es comenta la dificultat de regular aquest tipus de contingut i la incapacitat d’una part important de la població per verificar informació abans de compartir-la.

Es debat com, en moments de crisi, es construeix sempre un enemic feble: ara, l’immigrant. Es reconeix que l’augment d’immigració comporta problemes reals que no s’han abordat prou (habitatge, serveis, convivència) i que això ha generat un caldo de cultiu per al discurs d’odi. Es critica el silenci o la por de molts partits a parlar-ne per por de ser titllats de racistes, especialment alguns sectors de l’independentisme. Es reivindica la necessitat d’afrontar el tema amb valentia i claredat, sense negar problemes però sense caure en la generalització i el racisme.

S’aporta l’exemple d’un acord a Madrid sobre les ocupacions d’habitatges, un problema que havia estat ignorat políticament i que ara s’intenta encarar. Es parla de la multireincidència delictiva i de com propostes com la de Marta Madrenas (Junts) havien estat aturades i després recuperades pel PSOE per pressió social. Es critica la percepció d’un sistema d’ajudes i subvencions poc rigorós, que ajuda tant qui ho necessita com qui no, mentre es deixen desateses persones dependents i pensionistes amb ingressos molt baixos. Tot plegat genera un ressentiment que alimenta el vot a la dreta i a l’extrema dreta.

Es continua la reflexió sobre immigració amb èmfasi en la necessitat de mà d’obra i la importància que els nouvinguts s’integrin a la societat catalana, i no a l’inrevés. Es fa referència a estudis europeus que parlen d’islamització d’Europa i de l’emergència de futurs partits islamistes, alertant que els corrents islamistes són incompatibles amb el model democràtic. S’analitza també l’augment de persones sense sostre a Girona: la Creu Roja parla de 650 casos, l’Ajuntament de 111. Es vincula part d’aquest augment a l’efecte crida de recursos com la Sopa i el pla de fred, i al trasllat de persones vulnerables des d’altres municipis cap a Girona.

S’exemplifiquen casos recents d’inseguretat: un home armat a un centre comercial, reincidents amb llarguíssims historials d’antecedents que continuen en llibertat, etc. Es considera que aquestes situacions alimenten la sensació que la llei és massa tova i que la justícia no protegeix prou la ciutadania. Es repassa el paper de propostes parlamentàries per combatre la multireincidència i s’insisteix que, si la llei no funciona, cal canviar-la, en lloc de limitar-se a lamentar-se des de la política. Aquesta manca de resposta alimenta encara més la desconfiança i el viratge cap a opcions de mà dura.

S’analitzen possibles escenaris posteriors a les pròximes eleccions: a Catalunya, les enquestes situen el PSC com a primera força, amb opció de governar amb Esquerra i Comuns, mentre Aliança Catalana creix i Junts recula (si bé s’adverteix que les enquestes sovint no encerten del tot). A Espanya, es parla de la probabilitat d’una majoria ampla PP–Vox, amb més de 200 diputats, comparable en força a la victòria del PSOE el 1982 però en clau conservadora. Es denuncia una campanya judicial i mediàtica ferotge contra Pedro Sánchez i el PSOE, que ha reactivat el vot de dretes i extrema dreta, i es planteja com afectarà això Catalunya.

Es reflexiona sobre la normalització del vot a l’extrema dreta: allò que abans feia vergonya admetre (votar Vox o Aliança Catalana) ara es diu obertament. Es considera que el cordó sanitari a Aliança Catalana al Parlament va ser un error i que, en el futur, hi haurà governs locals i pactes sostinguts per aquesta formació, fins i tot amb partits com Esquerra o el PSC en alguns municipis. Es destaca que el discurs simplista d’ordre i mà dura connecta amb una part important de la població que se sent desatesa i indignada pels partits tradicionals.

S’introdueix el cas de l’Argentina i de Javier Milei com a advertiment sobre què pot comportar l’extrema dreta en el govern: retallades salvatges de pensions (fins a un 70%), empobriment de les classes mitjanes i expulsió pràctica de molta gent del país. Es comparteixen testimonis d’argentins que han hagut de marxar després de veure com la seva pensió quedava reduïda a la misèria. Aquest exemple es presenta com una alerta directa per als votants europeus i catalans sobre què pot implicar donar poder a forces polítiques similars.

El debat es focalitza en Girona ciutat. Es critica la campanya de “Girona perduda”, vinculada a un militant de Vox, que exagera problemes reals de brutícia i inseguretat per presentar una ciutat en decadència. Es denuncia la seva capacitat d’influir en el relat i de beneficiar sobretot el PSC, que apareix com a alternativa de govern. Es reconeix que la implantació del nou sistema de recollida de residus es va gestionar molt malament (mala comunicació, regidor invisible) i que això ha disparat l’incivisme: gent deixant bosses i voluminosos on no toca, fent molt difícil revertir la imatge. Es posen exemples de punts conflictius on sancions clares i amenaces de multa han funcionat per netejar l’espai públic.

En el tram final, es parla de les pròximes municipals a Girona: es dona per fet que el PSC parteix en bona posició per guanyar, aprofitant el desgast del govern actual i l’efecte de les campanyes contra Junts i la CUP. Es preveu que Aliança Catalana entrarà al ple, però probablement amb un pes limitat, tot i que la seva sola presència ja serà significativa. Es discuteix la figura de possibles caps de llista per Aliança Catalana, com l’advocat Quim Oliva, que ja es va presentar amb una candidatura independent i ara milita al partit, tot i que alguns dubten que arribi a ser candidat a Girona ciutat. La tertúlia tanca amb un to de preocupació pel futur polític i social, però també amb la idea que caldrà seguir lluitant, informar-se i participar políticament per evitar escenaris encara pitjors.