La tertúlia de Girona FM
Anàlisi i reflexió de l’actualitat de Girona, moderada per Jordi Grau
Subscriu-te
La tertúlia de Girona FM
S’inicia la tertúlia amb la presentació de Salvador Garcia-Arbós i la seva definició com a conversador. El conductor explica l’absència d’un altre tertulià i introdueix el primer gran tema del dia: la celebració dels 25 anys del cinema Truffaut, coincidint amb els premis del Diari de Girona.
Es repassa la creació del cinema Truffaut fa 25 anys a l’antic cinema El Modern. S’explica com l’Ajuntament va comprar l’edifici, el va convertir en equipament municipal i va cedir la gestió a un col·lectiu de crítics de cinema. Es destaca el caràcter de cinema públic, el seu paper com a exemple de resistència cinematogràfica i la importància del públic fidel. També es menciona la impossibilitat d’assistir a la festa de celebració per la coincidència amb els premis del Diari de Girona.
Es descriu l’acte de celebració dels 25 anys del Truffaut, celebrat al Teatre Municipal i no al propi cinema per manca d’aforament. Es remarca la bellesa de l’espai i la voluntat de recordar-ho tot “sense filtres”: la lluita contra l’especulació urbanística, la recompra de l’edifici i anècdotes com l’ensorrament de la sala principal. Es recorda també el paper de Quim Nadal i el context polític d’aquells anys.
Es fa memòria del cinema que s’hi ha projectat: referències a Godard, a la Nouvelle Vague i a pel·lícules fundacionals com *À bout de souffle*. Es destaca l’aposta del Truffaut per l’art i assaig i, sobretot, per la versió original, permetent als espectadors sentir les veus originals en idiomes diversos (coreà, japonès, rus, etc.). Es reivindica el cinema com a art que cal tractar amb respecte i que guanya molt en versió original.
A partir del cas del Truffaut, s’analitza la transformació del mercat del cinema: desaparició de sales úniques (Gran Via, Ultònia, Venice), aparició i caiguda de multicines com el Lauren i competència de les plataformes a casa. Es defensa el doble encert de l’Ajuntament: recuperar patrimoni per a equipament públic i garantir un cinema d’autor en un context de crisi de sales comercials. Es reivindica el paper de l’administració pública tant per configurar ciutat com per cobrir els forats que deixa el mercat privat.
Es destaca que el Truffaut no és només una sala de projecció sinó un focus cultural: presentacions de pel·lícules amb directors i actors, festivals com el Cucullona’t, projeccions d’òpera en directe i passis anuals de clàssics com *Què bonic és viure*. Es defensa que moltes d’aquestes activitats només són viables gràcies al seu caràcter públic i a la manca de pressió estrictament comercial. També es reflexiona sobre l’equilibri entre mercat privat i suport públic a la cultura.
Es comenta que, malgrat les plataformes, el Truffaut té actualment més públic que mai, cosa que demostra l’encert de la programació i la vigència de l’experiència col·lectiva d’anar al cinema. Es remarca la dificultat creixent de triar pel·lícules per la gran quantitat d’estrenes setmanals. S’assenyala, a més, la bona salut del cinema català i espanyol recent, amb èxits com *Alcarràs*, *Suro* i *El mestre que va prometre el mar*.
Aprofitant el fil de la recuperació patrimonial (Truffaut/El Modern), el conductor introdueix la Universitat de Girona. S’explica que comença la campanya per a les eleccions a rector amb tres candidatures: Josep Calbó, José Manuel Martínez Real i Albert Ruda. Es demana a un dels tertulians, professor de la UDG, com es viu la campanya des de dins, i aquest la descriu com a molt tranquil·la, amb una certa “pau social” interna.
Es valora molt positivament la gestió dels dos mandats de Quim Salvi, destacant estabilitat, creixement i absència de grans conflictes. S’explica que les noves eleccions tenen una singularitat important: el mandat del proper rector serà de 6 anys en lloc de 4 i no es permetrà la reelecció. Es reflexiona que mandats més llargs i limitació de mandats podrien ser desitjables també en altres nivells de govern (ajuntaments, etc.).
Es connecta el debat sobre patrimoni amb l’operació de la UDG de compra del Convent de les Butinyanes al Barri Vell. Es considera una notícia excel·lent en clau de futur i de recuperació de patrimoni públic. Es recorda que Butinyanes ja havia acollit serveis i classes de la universitat i forma part de la seva memòria. S’assenyala, però, el repte de finançar la rehabilitació, atesa la baixa capacitat inversora de les universitats públiques, i la necessitat d’aprofitar oportunitats com els fons Next Generation.
Es destaca la singularitat de la UDG, amb un campus al Barri Vell i un altre a Montilivi. Es valora molt positivament tenir presència al centre històric, però s’admet que el creixement només pot venir per adquisició d’immobles existents, ja que hi ha poc sòl d’equipaments disponible. La compra de Butinyanes s’interpreta com una oportunitat clau per consolidar aquest campus urbà i preservar funcions universitàries al Barri Vell.
Es posa sobre la taula el cas del convent de les Caputxines com un altre gran equipament estratègic de la ciutat. Es defensa que Ajuntament i Diputació haurien d’impulsar una operació per garantir-ne l’ús públic (per exemple, parcialment vinculat als Banys Àrabs i a la Diputació) i evitar que acabi en mans privades. Es remarca el paper de l’urbanisme com a eina per assegurar usos públics mitjançant modificacions de planejament, com s’ha fet amb Butinyanes.
Es lamenta la manca de mecenes a Catalunya i a l’Estat que facin grans donacions a universitats o equipaments culturals, com passa en altres països. Es diu que “els nostres rics no són prou rics” o no tenen la cultura de donar a la cosa pública. També es critica que les lleis de mecenatge no incentiven fiscalment prou aquestes aportacions, tot i que quan algú té centenars de milions al banc, també és qüestió de voluntat i compromís cívic.
Es torna al campus de Montilivi i es remarca que està pràcticament encerclat per sòl residencial, amb molt poques opcions de creixement. Es planteja el debat sobre l’estadi de Montilivi: com a equipament públic concessionat al Girona FC, té limitacions físiques molt clares per créixer i fa competència a la universitat. Es proposa que, si el Girona es manté a Primera i necessita un nou estadi, aquest s’hauria de construir en una altra ubicació (per exemple, a la zona entre Girona, Salt i Vilablareig, prop del nou Trueta), mentre que l’actual estadi retornaria a ús públic, potencialment vinculat al campus universitari.
Es discuteix la viabilitat d’un nou estadi: costos, terminis i prioritat real en relació a altres necessitats. Es posen exemples d’altres clubs que han construït estadis nous amb finançament privat. Alguns tertulians insisteixen que, si s’ha de fer un nou estadi, l’ha de pagar el club i no amb diners públics. Es reconeix que les converses entre universitat, Ajuntament i club sobre aquests temes probablement ja existeixen i que caldrà modificar planejaments amb criteri i visió a llarg termini.
Es fa una crítica a la manca de visió metropolitana: Girona ciutat té prop de 100.000 habitants, però la “ciutat real” inclou molta més població que utilitza els seus serveis. Es denuncia que sovint el debat polític s’ancora en si un equipament cau a un costat o altre de la línia municipal, en lloc de pensar en l’àrea urbana funcional. Es posa com a exemple la discussió sobre el nou hospital Trueta: per als usuaris, és irrellevant el terme municipal concret; el que importa és tenir un hospital nou i ben connectat.
Es repassen experiències de cooperació intermunicipal ja existents (aigües, alguns serveis) i es destaca que caldria avançar cap a un autèntic organisme d’àrea metropolitana de Girona, com existeix a Barcelona. Es posa l’exemple dels taxis a l’Aeroport de Girona-Costa Brava, on la regulació actual impedeix que taxis de Girona hi treballin amb normalitat, malgrat que l’aeroport dona servei a tota l’àrea urbana. Es diagnostica una manca de voluntat política sostinguda per construir aquest marc metropolità.
Es critica el model de finançament local, on cada municipi es queda els ingressos que genera al seu terme. Això provoca desigualtats entre municipis d’una mateixa àrea urbana: uns concentren els polígons industrials i la riquesa fiscal mentre d’altres assumeixen la càrrega de serveis públics i equipaments. Es posa l’exemple paradigmàtic de Figueres, on molts polígons són en municipis veïns mentre la ciutat central assumeix els serveis. Es defensa una reforma de la Llei d’Hisendes Locals que permeti distribuir beneficis i càrregues d’una manera més equitativa i gestionar conjuntament grans espais logístics.
S’evoca l’anomenat Informe Roca (atribuït pel tertulià a Enric Lluch) sobre la reordenació territorial de Catalunya, que proposava reduir el nombre de municipis i agrupar-ne molts de petits, com s’ha fet a Itàlia. Es recorda que aquest procés va quedar frustrat per la resistència dels micropobles. Es critica també la proliferació de consells comarcals, considerats administracions que “neixen, creixen i no moren mai”, però que no resolen realment els problemes de coordinació i planificació supramunicipal.
Es compara la situació de Girona amb la de Barcelona, on existeix un organisme metropolità que facilita la gestió de serveis i equipaments compartits (com el nou Clínic o l’hospital de Badalona, ubicats parcialment en diversos municipis). Es recorda, però, que ni Girona, ni Lleida, ni Tarragona tenen aquests ens. Es posa com a exemple la dificultat de tenir una estació de la Girocleta a Salt per la manca d’un marc institucional d’àrea urbana. Es subratlla que la complexitat administrativa (tres modificacions de planejament simultànies a Girona, Salt i Vilablareig) complica projectes com el nou Trueta.
Es reflexiona sobre la funció de capitalitat de Girona: la ciutat és utilitzada per molta més gent que la que hi està empadronada (estudiants, treballadors, veïns de l’àrea urbana). Això implica necessitats superiors en infraestructures (carrils bici, transport públic, equipaments) que sovint no es corresponen amb els ingressos derivats només del padró. Es reivindica que les lleis i la planificació han de tenir en compte aquesta realitat d’ús intensiu de la ciutat per part de població no empadronada.
Es torna breument a la UDG per explicar la lògica de la governança universitària: el personal acadèmic i de serveis tria qui el governa i decideix part de les condicions de treball. Això pot limitar la capacitat per fer canvis radicals però garanteix l’autonomia universitària respecte als poders públics. Es posa com a contraposició el cas dels Estats Units, on el govern de Trump ha condicionat finançament de recerca i ha amenaçat amb clausura d’universitats que no s’alineaven amb la seva agenda política.
La conversa gira cap a la situació política local. Es constata que, després d’un període on el tema estrella eren les escombraries, ara els mitjans i alguns actors polítics centren el debat en la seguretat. Una tertuliana qualifica aquest debat de “absolutament artificial i induït”, afirmant que ella viu al centre i no percep inseguretat. Es lamenta que aquest relat serveixi per reforçar determinats discursos polítics i que determini l’agenda, en lloc de centrar-se en l’aplicació dels programes de govern vigents.
Es critica la dinàmica de campanya electoral permanent, on just acabades unes eleccions ja es pensa en les següents (en aquest cas, les municipals del 2027). Es reivindica que el govern municipal es concentri a governar, aplicar el programa acordat i retre comptes al final del mandat. Es recorda que el govern actual de Girona té majoria suficient per aprovar pressupostos i tirar endavant el seu projecte, i que no hauria de caure en la lògica de les “falques” partidistes internes de la coalició.
Es posa un fort èmfasi en la importància de la llei de pressupostos com a peça clau de qualsevol administració. Es denuncia que, des que governa l’actual equip a Girona, no s’han aprovat pressupostos ni a l’Estat ni a la Generalitat, i això perjudica la ciutat. Es critica l’actitud de partits que, l’endemà de les eleccions, ja anuncien que no negociaran ni aprovaran pressupostos, considerant-ho una gran irresponsabilitat política i social. Es recorda que hi ha governs que han caigut per no aprovar pressupostos i es posa com a exemple extrem el cas dels Estats Units, on el bloqueig pressupostari pot aturar el pagament a funcionaris.
Es conclou insistint que els pressupostos s’han de negociar seriosament: tothom ha de renunciar a alguna cosa i no es poden bloquejar per orgull o sectarisme. Es demana tornar al programa electoral i als problemes reals de la ciutat en lloc de construir problemes ficticis. El conductor fa un breu resum dels temes tractats (Truffaut, UDG, àrea urbana, fiscalitat, seguretat, pressupostos) i acomiada els tertulians, destacant que han complert amb l’objectiu de tocar tots els punts previstos.
Introducció de la tertúlia
En aquesta edició de La tertúlia de Girona FM, diversos convidats conversen sobre tres grans blocs temàtics:
- Els 25 anys del cinema Truffaut (el “cinema del poble”) i el valor del cinema com a equipament cultural públic.
- La situació actual de la Universitat de Girona (UDG): eleccions a rector, compra del Convent de les Butinyanes i reptes de creixement.
- Planificació urbana i governança metropolitana de Girona: nou estadi del Girona FC, nou hospital Trueta, desequilibris fiscals entre municipis i cultura política de campanya permanent.
Al llarg de la tertúlia es combinen memòries personals, anàlisi política i propostes de futur, amb un fil conductor clar: el paper dels equipaments públics i de la planificació estratègica en la vida cultural, universitària i urbana de Girona.
1. 25 anys del Cinema Truffaut: el “cinema del poble”
1.1. Orígens i model de gestió
- Es commemoren els 25 anys del Cinema Truffaut, vinculat a l’antic cinema El Modern.
- L’Ajuntament va comprar l’edifici del Modern fa 25 anys per evitar l’especulació urbanística i destinar-lo a equipament públic.
- Es defineix com el “cinema del poble” perquè:
- És municipal, de propietat pública. - Està gestionat per un col·lectiu de crítics de cinema i gent entusiasta, no directament per l’Ajuntament. - S’integra en xarxes europees de cinema d’autor i fa una programació molt cuidada.
“És un cinema públic gestionat per un col·lectiu entusiasta i des del primer dia ho ha fet molt bé.”
1.2. Recuperació patrimonial i lluita contra l’especulació
- Es recorda que l’Ajuntament va haver de recomprar l’immoble del Modern per operacions “misterioses” de compra-venda en plena especulació.
- Es posa com a exemple d’encert polític:
- Recuperar un edifici històric per a ús cultural. - Evitar que es convertís en un actiu privat desvinculat de la ciutat.
- S’explica que, anys després, la sala principal es va ensorrar, fet que mostra les dificultats i costos de conservar patrimoni.
1.3. Festa del 25è aniversari i memòria col·lectiva
- L’acte de celebració no es fa al Truffaut, sinó al Teatre Municipal, “una caixa magnífica” que dóna més prestància a la festa.
- Es repassen anècdotes històriques:
- Cues llarguíssimes per veure Tiburón quan el Modern era cinema comercial. - Referències a Jean-Luc Godard i a la Nouvelle Vague, amb la projecció d’una pel·lícula que explica el naixement d’aquell moviment.
- Es destaca el valor de recordar també les dificultats, no només la part bonica, en aquests 25 anys de trajectòria.
1.4. Versió original, art i assaig i activitat cultural
- El Truffaut ha apostat sempre per:
- Cinema en versió original (coreà, japonès, xinès, rus, finlandès, etc.). - Molta presència de cinema d’art i assaig, però sense renunciar a títols premiats als Òscar.
- Es defensa que veure les pel·lícules en versió original és respectar el cinema com a art:
“La veu juga molt… i la veu original és diferent de la del doblador.”
- El Truffaut s’ha consolidat com a focus cultural:
- Presentacions de pel·lícules amb directors i actors. - Cicles especials (per exemple, projectar cada Nadal Què bonic és viure). - Acollida de festivals i activitats com Cucullona’t o projeccions d’òpera en directe.
1.5. Transformació del mercat del cinema i el paper del sector públic
- S’analitza la crisi de les sales de cinema comercials a Girona:
- Tancament de cinemes històrics (Gran Via, Ultònia, Venice). - Aparició i desaparició de multicines com el Lauren. - Impacte posterior de les plataformes de streaming.
- Es remarca el doble encert del Truffaut:
- Haver salvat un equipament cultural quan el cinema comercial entrava en crisi. - Haver-se consolidat com a alternativa estable amb una programació exigent.
- Es defensa el paper corrector de l’administració pública:
- Crear equipaments on el mercat privat no és rendible. - No intervenir on el mercat ja funciona bé, buscant un equilibri públic–privat.
1.6. Èxit de públic i cinema català
- Malgrat les plataformes, el Truffaut té més públic que mai.
- La gran oferta d’estrenes setmanals (10–12 pel·lícules per setmana) fa que triar programació sigui cada cop més difícil.
- Es comenta l’auge del cinema català i espanyol recent:
- Títols d’èxit com Alcarràs, Suro (esmentat com “Sirat”) o El mestre que va prometre el mar. - Bon comportament al Truffaut i bona resposta del públic.
2. Universitat de Girona: eleccions, patrimoni i futur
2.1. Eleccions a rector: tres candidatures i mandat de 6 anys
- S’obre la campanya per al rectorat de la UDG amb tres candidats:
- Josep Calbó, exvicerector de l’equip de Quim Salvi. - Albert Ruda, exdegà de la Facultat de Dret. - José Manuel Martínez Real, degà de Medicina, que s’afegeix en l’últim moment.
- Característiques singulars d’aquestes eleccions:
- El mandat passa de 4 a 6 anys. - Prohibició legal de reelecció: només es pot fer un mandat.
“Per primer cop, el mandat serà de 6 anys i no es podrà repetir.”
- El clima és de tranquil·litat i “pau social” universitària:
- Bon cicle econòmic i estabilització de personal. - Valoració molt positiva dels 8 anys de rectorat de Quim Salvi.
2.2. Governança universitària i autonomia
- Es remarca la peculiaritat de la governança universitària:
- El personal de la universitat tria qui el governa. - El mateix personal decideix, en gran part, condicions de prestació del servei.
- Això pot generar disfuncions (candidats poc inclinats a “fer revolucions”), però és clau per a la autonomia universitària.
- S’alerta del que passa als Estats Units:
- El govern de Trump ha condicionat finançament de recerca a l’alineament polític. - Ha amenaçat amb tancaments d’universitats.
Es reivindica la recerca translacional i la independència universitària com a garanties per protegir el coneixement de pressions polítiques.
2.3. Compra del Convent de les Butinyanes i campus del Barri Vell
- La UDG ha anunciat la compra del Convent de les Butinyanes al Barri Vell:
- Objectiu: ampliar serveis universitaris i guanyar espai. - Es veu com una operació estratègica de futur i de recuperació de patrimoni.
- Butinyanes ja formava part de la memòria col·lectiva de la UDG:
- Hi havia allotjat classes, el Consell d’Estudiants i diversos serveis.
- Problemes i reptes:
- Les universitats públiques tenen poca capacitat d’inversió per rehabilitar immobles. - Caldrà buscar finançament (per exemple, a través de fons Next Generation o noves “finestres d’oportunitat”).
- Es vincula la compra amb la idea de campus dual:
- Campus de Barri Vell (integrat al teixit històric). - Campus de Montilivi (espai més extens però amb límits de creixement).
2.4. Urbanisme i eines de planificació
- Es posa en valor l’urbanisme com a eina pública:
- Permet garantir usos compatibles amb l’interès general (com s’ha fet a Butinyanes). - Pot evitar que grans equipaments vagin a mans privades amb usos inadequats.
“L’urbanisme és una gran eina per evitar que un equipament acabi en mans que no toquen.”
- Es destaca que l’equip de Quim Salvi volia tancar l’operació de planejament de Butinyanes abans d’acabar mandat, però els tràmits urbanístics són lents.
2.5. Les Caputxines i la manca de mecenatge
- Es planteja el cas del convent de les Caputxines com un altre gran equipament estratègic a Girona:
- Part ja vinculada als Banys Àrabs i la Diputació. - Es reivindica que no acabi en mans privades.
- Es proposa que Ajuntament i Diputació liderin una operació pública semblant a la de Butinyanes.
- Es denuncia la manca de mecenes al país:
“Els nostres rics no són prou rics… i no tenen la tendència a invertir en la cosa pública.”
- També es critica que les lleis de mecenatge no incentiven prou les donacions, tot i que, si algú té centenars de milions “al compte corrent”, podria fer-ho igualment.
3. Campus de Montilivi, nou estadi i planificació metropolitana
3.1. Límit físic del campus de Montilivi
- Es descriu la situació urbanística del campus de Montilivi:
- Està envoltat de sòl residencial (xalets) i no té gaire marge de creixement. - Les possibilitats d’expansió que preveia el planejament ja s’han esgotat.
- La UDG necessita espai per a noves facultats o centres de recerca, i això obre el debat sobre reordenar usos a l’entorn del campus.
3.2. L’estadi de Montilivi: futur incert
- Es debat el futur de l’estadi de Montilivi, actualment:
- Equipament públic municipal, concessional durant 50 anys al Girona FC. - Encaixonat entre el campus i una muntanya, amb impossibilitat física d’ampliació.
- Es planteja que, si el Girona FC es consolida a Primera Divisió i necessita un estadi “com Déu mana”, no el podrà fer on és ara.
- Proposta recurrent a la tertúlia:
- Traslladar l’estadi i crear un campus esportiu en els sòls en transformació entre Salt, Girona i Vilablareig, a l’entorn del nou Trueta. - L’actual estadi, en retornar a l’Ajuntament, podria reconvertir-se en espai públic universitari i/o esportiu.
Es defensa que un nou estadi hauria de ser finançat pel club, no amb diners públics.
3.3. Àrea urbana vs. terme municipal: visió metropolitana
- Es critica la visió de “campanar” i la manca de cultura metropolitana:
- Girona pensa massa en clau de terme municipal, no de realitat urbana. - Exemples recurrents: ubicació del nou hospital Trueta o debat sobre el nou estadi.
“Girona no són 100.000 habitants, la ciutat real inclou tots els municipis de l’entorn.”
- Es proposa pensar equipaments en clau d’àrea urbana:
- És indiferent (per a l’usuari) si l’hospital és “a un costat o altre de la línia municipal”. - Caldria un organisme d’àrea metropolitana com el de Barcelona per:
- Coordinar transport públic (autobús, similars a Girocleta),
- Gestionar serveis (aigües, residus, taxis),
- Planificar conjuntament grans equipaments.
3.4. Serveis compartits i incoherències actuals
- Es posen exemples de cooperació parcial existent:
- Empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià. - Alguns intents d’ampliar serveis com la Girocleta a Salt, tot i les traves administratives.
- Contradiccions que es consideren absurdes:
- El cas dels taxis a l’Aeroport de Girona-Costa Brava, situat a Vilobí d’Onyar:
- Moltes llicències al municipi petit.
- Taxis de Girona ciutat no poden treballar-hi amb normalitat ni estacionar-hi.
- Es compara amb el model metropolità de Barcelona, on tots els taxis són de l’àrea metropolitana i compartiran regulació i imatge.
3.5. Fiscalitat local i desequilibris entre municipis
- Es critica el model de finançament municipal vigent:
- Cada municipi ingressa allò que genera al seu terme. - No hi ha mecanismes sistemàtics de redistribució de beneficis i càrregues.
- Exemples destacats:
- Figueres: assumeix serveis i equipaments com a capital, però els polígons industrials que generen molts ingressos fiscals són en municipis veïns. - A l’entorn de Girona: polígons a Salt, Riudellots, Fornells, etc., que poden descapitalitzar fiscalment la ciutat.
- Es defensa una reforma de la Llei d’Hisendes Locals per permetre:
- Gestió conjunta d’equipaments supramunicipals (p. ex. espais logístics, polígons). - Repartiment de beneficis fiscals proporcional al cost de serveis que assumeixen les ciutats centrals.
“No té cap sentit que tots els beneficis se’ls emporti un municipi i els costos es concentrin en un altre.”
3.6. L’Informe Roca / Enric Lluch i la reordenació del mapa municipal
- Es recorda l’anomenat Informe Roca (atribuït en origen a Enric Lluch) sobre la reordenació territorial de Catalunya:
- Proposava reduir el nombre de municipis i agrupar-ne molts de petits. - Va generar una gran resistència dels micropobles.
- Es remarca que altres països (com Itàlia) han completat processos similars amb millors resultats econòmics.
- S’enllaça amb la crítica als consells comarcals, qualificats d’ens que “neixen, creixen, es reprodueixen i mai moren”, però sovint no resolen el problema de fons.
4. Política local, percepció d’inseguretat i pressupostos
4.1. El debat sobre la seguretat a Girona
- A la part final, amb les municipals a l’horitzó, s’obre el debat sobre l’estat de la ciutat.
- Es constata un canvi de focus mediàtic:
- Primer, molta atenció a escombraries i neteja. - Ara, creixent protagonisme del tema seguretat.
- Una de les tertulianes qualifica el debat sobre inseguretat de “absolutament artificial i induït”:
- Viure al centre i no tenir percepció d’inseguretat real. - Els mitjans i determinats actors polítics alimenten el relat per reforçar certes opcions.
S’adverteix del perill de “generar problemes que no existeixen” només per rendiment electoral.
4.2. Campanya permanent vs. governar
- Es critica la campanya electoral permanent:
- Després d’unes eleccions, ja es parla de les següents. - Es reclama centrar-se a governar i complir el programa acordat amb la ciutadania.
- S’assenyala que el govern municipal actual té majoria suficient per aprovar pressupostos i tirar endavant el seu projecte.
- Es demana que el balanç es faci al final del mandat, no des del primer dia pensant en les municipals de 2027.
4.3. La centralitat dels pressupostos i la responsabilitat política
- Es remarca que la llei de pressupostos és la norma més important de qualsevol administració:
- Sense pressupost, es bloqueja el funcionament ordinari dels serveis. - Exemples: Ajuntaments, Generalitat i Estat.
- Es critica durament l’ús partidista del vot als pressupostos:
“Trobo d’una irresponsabilitat política i social impressionant dir ‘jo no els aprovaré’ l’endemà de les eleccions.”
- Es recorda que:
- El govern de Ferran Mascarell (o referències similars) va caure per no aprovar pressupostos. - L’Ajuntament de Girona ha aprovat els propis, però pateix la manca de pressupostos de Generalitat i Estat.
- S’evoca el model nord-americà, on el bloqueig de pressupostos pot implicar que ningú cobri ni funcioni l’administració, com a exemple extrem per entendre la gravetat del bloqueig.
- Es reclama negociació real, amb renúncies per totes les parts, en lloc de bloquejos per orgull o sectarisme.
4.4. Eleccions UDG i desconnexió ciutadana
- Es constata que, malgrat la importància de la UDG per a la ciutat, el procés electoral universitari es viu bastant d’esquena a la ciutadania:
- Sistema de votació complex i poc entenedor. - Poc ressò fora de la comunitat acadèmica.
- S’esmenta com a detall significatiu l’absència de dones candidates a rector en aquestes eleccions, tot i haver-ne tingut en altres moments.
5. Idees clau que travessen tota la tertúlia
5.1. Cultura i universitat com a motors de ciutat
- Tant el Cinema Truffaut com la UDG apareixen com a institucions estratègiques per a Girona:
- Generen vida cultural, cohesió social i projecció exterior. - Són exemples d’equipaments públics de llarg recorregut, que requereixen visió i persistència.
5.2. Recuperació de patrimoni per a usos públics
- Els casos del Modern/Truffaut, el Convent de les Butinyanes i les Caputxines reforcen una idea comuna:
- Cal evitar l’especulació sobre edificis emblemàtics. - És clau destinar aquests espais a equipaments culturals, educatius o socials.
5.3. Necessitat d’una mirada metropolitana
- Tota la discussió sobre el nou Trueta, el nou estadi, el campus de Montilivi, els taxis de l’Aeroport de Girona-Costa Brava o els polígons industrials apunta al mateix diagnòstic:
- Sense governança metropolitana real, es multipliquen incoherències, desequilibris fiscals i conflictes competencials. - Caldria avançar cap a òrgans i lleis que reflecteixin la “ciutat real” i no només els termes municipals.
5.4. Responsabilitat política i cultura del diàleg
- Tant en l’àmbit local com universitari i estatal, els tertulians reclamen:
- Menys electoralisme i més capacitat de pacte. - Entendre que aprovar pressupostos i planificar equipaments no és opcional, sinó bàsic per garantir serveis.
La tertúlia tanca amb una impressió compartida: Girona té eines, idees i potencial, però cal visió a llarg termini, col·laboració entre institucions i una política menys centrada en el curt termini electoral.