La tertúlia de Girona FM

S’obre la tertúlia situant-nos al 15 de desembre, a les portes de Nadal. Es presenten els convidats (Quic Juncà, Neus Vila i Marc Mas Mitjà) i es parla del ritme accelerat de final d’any (fires, encès de llums, Black Friday, CiberMonday). Cada tertulià expressa la seva relació amb el Nadal: alguns el viuen amb il·lusió familiar, d’altres amb certa distància, però reconeixent el seu valor social.

En Quic Juncà explica que el diumenge de La Marató molts comerços tenen opció d’obrir o tancar; en el seu cas, solen tancar perquè és un dia poc rendible, situat entre dos ponts. Malgrat això, descriu una **bona campanya de Nadal**: molta gent a Girona, activitat comercial i un temps fred que afavoreix la venda de roba d’hivern. Es menciona l’obertura de botigues pel pont de la Puríssima i la importància de les llums de Nadal per animar el consum.

Neus Vila reivindica les llums de Nadal com a element que dóna **vida, harmonia i calidesa** als carrers, incentivant que la gent surti malgrat la foscor i el fred. Fa una defensa explícita del **comerç local** i es declara *anti-Amazon*, animant fins i tot l’alumnat universitari a comprar en botigues de proximitat, recordant que moltes també venen online. Es comenta que la il·luminació i els aparadors creen un ambient més amable que convida a regalar i a ser més empàtics.

S’assenyala que ha començat a ploure després d’una tardor seca, però que la preocupació per la sequera s’ha relaxat perquè els embassaments estan en una situació “mitjanament plena”. Es recorda que **s’ha parlat poc de la manca de pluja**, tot i que el problema continua latent i caldria planificar ara de cara a l’estiu i futures onades de calor, i no només quan les reserves estiguin al límit.

Comença el bloc sobre **La Marató de TV3**. Es remarca que és una iniciativa nascuda a Catalunya que ha esdevingut una mena de tradició, i que enguany ha recaptat **gairebé 10 milions d’euros** per al càncer. Neus Vila destaca el fort **teixit associatiu català** i la solidaritat com a part de l’ADN col·lectiu. Es debat la tensió entre recerca finançada amb **impostos públics** i recerca sostinguda parcialment per la solidaritat privada: es reconeix que la sanitat hauria de tenir més recursos pressupostaris, però es considera que el “gra de sorra” ciutadà és benvingut. També es posa èmfasi en l’augment de la incidència del càncer, els avenços en tractaments personalitzats i millors taxes de curació, però amb més casos degut a l’augment de l’esperança de vida.

Es valora la **diversitat de formes de col·laborar** amb La Marató (caminades, curses, escudelles populars, spinning, etc.), que converteixen el dia en una gran festa solidària. Es remarca com a clau l’existència de **més de 3.000 actes arreu del país**, que demostren la vitalitat del teixit associatiu. També s’elogia la facilitat actual per fer donatius (targeta, bizum), en contrast amb el sistema més feixuc de fa 15 anys, i com això incrementa la participació.

Es comenta que hi ha hagut **campanyes a les xarxes** impulsades per determinats partits per desacreditar La Marató i TV3, criticant que hi ha gent que “cobra” per gestionar-ho. Els tertulians responen que és obvi que una iniciativa d’aquesta envergadura requereix una estructura professional i una fundació que treballa tot l’any. Defensen que cadascú és lliure d’aportar o no, però que fer-ne un objectiu partidista és injust i distorsiona el sentit solidari del projecte.

S’introdueix el **gran tema local** del dia: un principi d’acord entre Ajuntament de Girona i Generalitat perquè el **Campus de Salut** de Salt no pateixi cap retard i, alhora, no sigui necessari edificar al **parc Jordi Vilamitjana** per pagar expropiacions. La solució apuntada seria traslladar la edificació prevista a Can Giver del Pla cap al **polígon Mas Xirgo**. Es recorda que la campanya veïnal “El parc no es toca” havia generat molta pressió i que l’Associació de Veïnes i Veïns de Santa Eugènia vol conèixer els detalls de l’acord.

S’emet un tall de veu de **Lluc Salellas**, alcalde de Girona, explicant els dos objectius del govern municipal: 1) Fer realitat el **Campus de Salut** com més aviat millor (planejament aprovat al juny per l’Ajuntament i al novembre per la Generalitat). 2) Impulsar una **gran transformació urbana** als barris de Can Gibert, Santa Eugènia i Mas Xirgo. Salellas indica que l’acord va en la línia de moure l’habitatge previst a Can Gibert cap a Mas Xirgo i de desplegar un conjunt d’inversions que milloraran l’entorn del campus. Precisa que encara s’està estudiant si es podrà mantenir íntegrament el parc on és, ja que calen informes jurídics i tècnics (ACA, intervenció, etc.), i no es pot garantir al 100 % fins que no es completi aquest procés.

Els tertulians valoren la notícia com a **positiva en principi**, però insisteixen que cal **veure la lletra petita**. Es qüestiona especialment la condició de “no endarrerir ni un dia” el Campus de Salut, considerada molt difícil de complir a la pràctica. Neus Vila reclama que no sigui només “fum” o titulars, sinó un projecte real que tiri endavant. També es posa en dubte si aquests anuncis arriben condicionats per un cert **càlcul electoral** i si hi ha risc que el relat polític vagi per davant de la realitat administrativa.

Es descriu la ubicació i dimensió del **parc Jordi Vilamitjana**, entre el Bell-lloc, Endesa, l’avinguda de Salt, el camp de futbol i l’Institut de Santa Eugènia. Es remarca que és un parc gran i important, i que **Girona necessita pulmons verds** en una ciutat amb excés de “plaça dura” i formigó. Es planteja que, si s’impulsa habitatge a Mas Xirgo, encara té més sentit conservar el parc com a espai de lleure i regeneració ambiental per al futur creixement urbà.

Jordi Grau recorda que, encara que el planejament estigui aprovat, **passaran anys abans de veure màquines** treballant al Campus de Salut, a causa de la redacció i aprovació del projecte executiu i de tota la burocràcia associada. Es comenta que el llenguatge administratiu pot confondre la ciutadania, que pot pensar que el campus ja és imminent. També es planteja el tema de les **expropiacions**: caldrà saber si els propietaris acceptaran els acords, d’on sortiran els diners i si hi haurà participació privada. Es parla de xifres d’entre 10 i 11 milions d’euros per compensacions, i es recorda que el projecte inicial combinava habitatge (part públic, part privat) amb el trasllat del parc.

S’escolta un altre fragment de Lluc Salellas on remarca, com a **condició sine qua non**, que qualsevol moviment que impliqui mantenir el parc **no pot comportar cap endarreriment** en el Campus de Salut. Si hi hagués retard, l’acord cauria. L’alcalde assenyala que la Generalitat proposa una operació que considera viable en condicions actuals, i que cal estudiar-la a fons per veure si millora la proposta vigent. Els tertulians insisteixen que és molt difícil garantir formalment que no hi haurà endarreriments, sobretot per via judicial o administrativa, i que caldrà veure com es concreta tot plegat.

S’analitza que, si l’operació prospera com s’ha plantejat, es podria produir un **doble guany urbanístic**: - Mantenir el **parc Jordi Vilamitjana** on és. - Recuperar i qualificar com a zona verda tot l’entorn de la **Riera de Mas Llorenç**, que inicialment havia de ser el nou parc. Això permetria reforçar els espais verds a la zona. No obstant, es manté la incògnita sobre qui aporta els diners per pagar les expropiacions i sobre si els propietaris hi estaran d’acord. Es recorda que els conflictes per expropiacions són sovint llargs i emocionalment intensos, tot i que existeix el concepte d’“interès general” que la llei preveu com a marc per justificar-les.

Es debat el risc que alguns propietaris **judicialitzin** el procés d’expropiació, cosa que, tot i no haver d’aturar legalment el projecte, pot generar allargaments en el temps i incertesa. Es posa com a exemple el cas de les expropiacions al voltant de **Biobí i l’aeroport**, que s’havien de resoldre en dos anys i ja en porten cinc. Els tertulians temen que una situació semblant pugui afectar el Campus de Salut si no es gestiona bé. També es destaca que, segons com s’hagi comunicat l’acord, hi ha una clara voluntat política de **no trepitjar interessos interns** dins del mateix govern municipal, on conviuen tres forces amb sensibilitats diferents sobre el parc.

S’analitza la comunicació de l’acord com un moviment polític **curosament calculat** per Generalitat i Ajuntament, tenint en compte la pluralitat dins del govern de Girona i la pressió veïnal en defensa del parc. S’apunta que, si ara s’ha trobat una solució, és legítim preguntar-se per què no s’havia explorat abans. Es reconeix que estem en **pre-escalfament electoral**: es parla de la data de les municipals 2027, de possibles recandidatures (Lluc Salellas, Gemma Geis/Marc Puig, etc.) i de la cursa per l’alcaldia. Es menciona que el PSC ha començat a moure’s (cartells “Girona tornarà a enamorar”, actes interns) i que la plaça de Girona serà molt disputada políticament.

En clau més anecdòtica, es comenta —amb un punt d’astrologia— que **els projectes iniciats al desembre solen tenir més força** i continuïtat, cosa que s’utilitza en to optimista sobre el futur del Campus de Salut i l’acord del parc. Neus Vila subratlla la importància no només de prendre decisions sinó **d’explicar-les bé** a la ciutadania, i es remarca que els veïns tenen dret a conèixer l’acord en detall. S’insisteix que caldrà seguir el tema a fons durant mesos per veure com es tanquen els “serrells” pendents.

S’obre un bloc de publicitat i autopromoció de la ràdio. Es fan anuncis nadalencs de destinacions com **Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró**, incloent-hi la pista de gel de Platja d’Aro. Girona FM promociona la seva programació (podcasts, Cocodril Club, L’Alternativa, etc.) i reforça el lema de “la ràdio de la ciutat, la gironina”. També s’emet una cançó de to optimista (“tot anirà bé”), que funciona com a transició musical abans de reprendre la tertúlia.

En reprendre la tertúlia, es parla del **dèficit fiscal de Catalunya** amb l’Estat espanyol, recordant que cada dia marxen desenes de milions cap a Madrid que no retornen en forma de serveis. Es constata que és un problema conegut de fa anys, assumit de facto però no resolt, i es vincula amb la manca de recursos per a projectes de país. Es menciona l’1 d’Octubre com a intent fallit de canviar el marc polític, i es mostra escepticisme sobre la capacitat de transformació real, atès que els mateixos partits catalans **continuen pactant i donant suport** als governs espanyols.

S’obre el meló de la **immigració** i la seva gestió. Es reconeix que s’ha evitat afrontar aquest debat de cara durant anys perquè és complex i delicat, i que ara la situació és més complicada. D’una banda, es diu que **l’economia necessita mà d’obra immigrada**, especialment per a feines que pocs locals volen; d’altra banda, es planteja si millorar salaris i condicions podria fer-les més atractives. Neus Vila parla de la tensió entre el rebuig (“de fora vingueren i de casa ens tragueren”) i l’empatia (“jo també marxaria si al meu país no pogués tirar endavant”). Reclama **polítiques pensades a 8–10 anys vista**, més enllà de la legislatura, per integrar la diversitat i garantir cohesió social.

Es fa una crítica general a la **classe política**: molts càrrecs pensen més en renovar mandat que en el bé comú a llarg termini. Es recorda que a la Transició hi havia gent que deixava carreres professionals per servir temporalment en política i després tornava a la seva feina; ara, en canvi, proliferen perfils que pràcticament només han treballat en partits i institucions. Es comenta que molts dirigents tenen **pocs anys cotitzats fora de la política**, i que malgrat tot decideixen sobre economia, fiscalitat i empresa sense haver gestionat mai una activitat privada. Es contrasta amb la retribució i condicions avantatjoses de què gaudeixen (sous, pensions, etc.).

Es carrega especialment contra els **privilegis post-mandat**: pensions vitalícies, despatxos institucionals un cop jubilats i portes giratòries que porten ex alts càrrecs a consells d’administració d’empreses. Es proposa que aquests avantatges **s’eliminin**, ja que durant el mandat els polítics ja cobren un sou sovint elevat. Es planteja que l’única via per canviar aquestes regles és un **referèndum vinculant**, perquè si la reforma depèn del mateix Parlament, és improbable que els diputats votin contra els seus propis privilegis. Es recorda, això sí, la necessitat que la feina política estigui **ben remunerada mentre es fa**, per evitar corrupció i garantir dedicació plena.

Neus Vila matisa que **no es pot generalitzar**: hi ha homes i dones que fan política amb vocació de servei, especialment en l’àmbit municipal, on la proximitat amb la ciutadania és més directa. Es proposa mirar cap a **països on la política funciona millor**, com alguns països nòrdics, per aprendre’n models de transparència, limitació de privilegis i planificació a llarg termini. Es destaca que alguns d’aquests sistemes han sabut reduir desigualtats i mantenir alhora un alt nivell de confiança ciutadana.

En el tram final, Neus Vila recupera un to **optimista**: si la política és capaç de resoldre bé el trident Campus de Salut – habitatge – parc Jordi Vilamitjana, serà una bona notícia per a la ciutat. Jordi Grau recorda també una bona notícia en mobilitat: **a partir de l’1 de gener**, Fornells, Aiguaviva i Vilablareix tindran **millors freqüències d’autobús** (Fornells cada mitja hora; Vilablareix i Aiguaviva cada quart d’hora), i altres línies com Sant Daniel també milloren. Per tancar, Neus fa un paral·lelisme amb el turisme: així com avui es parla de *turisme sostenible i regeneratiu*, la **política també hauria de ser regenerativa**, orientada a les noves generacions i pensada més enllà dels 2–4 anys d’una legislatura, buscant sempre el benefici de tota la societat.