La Principal de Girona FM. Trajectòria de Josep Gispert 7/12/2025

Montserrat Joventenc dona la benvinguda a un nou episodi de *La Principal de Girona FM*, marcant el to nostàlgic i divulgatiu del programa, dedicat a recuperar històries de la música de cobla.

S’introdueix Josep Gispert com un dels grans de la tenora. Ell explica els seus orígens a Púbol, el descobriment de la música gràcies a una mestra mallorquina a la Pera, la interrupció sobtada de les classes i la trobada decisiva amb Jaume Ponsatí durant la festa major. Ponsatí el porta a La Bisbal i el forma en solfeig, violí, saxo i finalment tenora, instrument que tria perquè és la veu protagonista de la cobla. Remarca que a casa no hi havia tradició musical.

Gispert explica l’entrada professional a La Moderna de la Bisbal amb 16 anys, el paper de Jaume Ponsatí com a gestor de la cobla i el pas posterior per la Principal de Llagostera i la Principal de Girona. Montserrat anuncia i es comença a escoltar la sardana «La vall de Camprodon» de Ricard Viladesau, gravada al principi de la seva etapa als Montgrins, que ell recorda amb especial estima.

Després d’escoltar «La vall de Camprodon», reprenen el fil de la biografia. Gispert detalla els anys a la Principal de Llagostera (1969–1970) i comenta que a alguns llibres de cobles ni hi apareix, malgrat haver-hi tocat dos anys. Parla de companys com Joan de Verges, Xico Clà i Silvestre Vergés, i del caràcter bromista de Xico. Explica el salt a la Principal de Girona (1971–Carnaval 1975), on Miquel Casú fa de líder i hi coincideix amb Xàndric. Comenten que pràcticament no hi ha enregistraments comercials d’aquella etapa.

Gispert explica el pas de la Principal de Girona als Montgrins el 1975, i com viu cada canvi de cobla com una millora professional, tot i el dol per deixar els companys. Recorda amb humor l’etapa de la mili a Saragossa, on entra a la banda militar: comença amb saxo i després passa a flauta, aprofitant un permís per recuperar l’instrument a Púbol. Menciona altres catalans de la banda i afirma que fins i tot hi tornaria. També desgrana els companys i canvis de segon tenor als Montgrins.

Es concreta el calendari: Montgrins del 1975 al 1983, i a partir de 1983, entrada a la Principal de la Bisbal fins al 2011. Montserrat subratlla que, de portes enfora, el salt als Montgrins i sobretot a la cobla oficial de la Generalitat és percebut com l’apogeu d’una carrera. Gispert parla dels anys amb Josep Cassú pare a la Bisbal i deixa entreveure que porta apunts per no oblidar detalls de la seva llarga trajectòria.

Montserrat dona pas a la sardana «Girona, ciutat pobilla», dels Montgrins amb Josep Gispert de solista, i recorda que Saderra Puigferrer la va escriure uns anys després que Girona fos proclamada Ciutat Pobilla. S’assenyala la bona relació personal i artística entre Gispert i Manel Saderra Puigferrer.

Després de «Girona, ciutat pobilla», quan Gispert començava a parlar del salt als Montgrins i la Bisbal, irromp la Marta amb un pastís Sacher i el número 75. L’equip del programa li fa un homenatge pels seus 75 anys (celebrats el dia abans). Es viu un moment distès: bufar espelmes, rialles, agraïments i explicació als oients del que està passant a l’estudi. Montserrat promet que li guardarà el pastís i remarca que tot s’està emetent en directe.

Reprenent la conversa, Gispert explica que el pas dels Montgrins a la Principal de la Bisbal li va costar molt, perquè als Montgrins s’hi trobava tan bé que pensava fer-hi «vida i mort». Relata com gràcies a Ricard Viladesau, que venia sovint als Montgrins a passar sardanes i dirigir, va estrenar pràcticament totes les seves obligades de tenora. Això, sumat al gran nombre d’aplecs, li dona molta projecció i li fa perdre la por escènica. Montserrat reflexiona sobre la pressió d’obligar davant de grans públics i gravadores; Gispert admet que sempre hi ha nervis, però que l’ofici consisteix a controlar-los i centrar-se en tocar quan el flabiol dona l’entrada.

Gispert explica que la Principal de la Bisbal ja li havia ofert entrar-hi anys abans, amb Conrad Saló al capdavant, però ell va dir que no perquè acabava d’entrar als Montgrins i estava molt bé. Més tard, la proposta es repeteix i recorda la frase de Saló sobre el «tren que passa dues vegades». La segona vegada decideix acceptar, perquè per a ell la meta natural d’un músic de cobla és arribar a la Bisbal. Rememora la personalitat de Saló: molt seriós quan calia treballar, però molt bromista en el tracte personal.

Es presenta la sardana «Llibertat», composta per Ricard Viladesau per ser lluïda per Josep Gispert. La situen cap al 1977, en plena consolidació de la llibertat política, la qual cosa en fa una peça simbòlica i molt exitosa. Es recorda que en aquell moment la Principal de la Bisbal ja era dirigida per Josep Cassú pare, amb qui Gispert comparteix uns vuit anys.

Montserrat proposa a Gispert tornar l’any següent, quan faci 76 anys, per continuar explicant històries. Ell respon amb humor i prudència pel que fa al futur, però comparteixen la idea que encara tenen «molta guerra per fer». Després repassen actuacions destacades: amb els Montgrins, viatge a Caracas i cap d’any a Estrasburg; amb la Bisbal, Setmana Catalana a l’Havana, actuació al Vaticà davant Joan Pau II, concerts a Essen i a Mende (dins una cavitat tan gran que hi cabria Notre-Dame), la Setmana Catalana de Madrid, l’Expo de Sevilla, les Olimpíades de Barcelona, el centenari de la Principal de la Bisbal (1988) i els 150 anys de la tenora amb el programa dels tres tenors. Es relata la cursa contra rellotge per arribar de Roma a Sant Pere Pescador per a una missa després d’haver tocat al Vaticà.

S’aprofundeix en l’endemà de l’actuació al Vaticà: Gispert es queda a Roma per oferir, amb Valentí Miseracs, un petit concert de tenora i orgue a Santa Maria la Major, incloent música de Max Abar i altres peces. Parla meravelles de Miseracs, a qui considera un músic excepcional i una persona molt senzilla. Montserrat explica que li enviarà aquest programa i confessa que té pendent viatjar a Roma per visitar la tomba de Joan Pau II, que va voler ser enterrat a Santa Maria la Major.

Montserrat i Gispert comenten la figura del papa Francesc i la impressió personal que causa el contacte pròxim amb els papes. La conductora confessa la seva intenció d’anar a veure la tomba de Joan Pau II. Tot seguit presenten la sardana «Perdó» de Ricard Viladesau, gravada el 2002 amb la Principal de la Bisbal sota la direcció de Francesc Cassú. En to distès, Montserrat li pregunta si ha de demanar perdó per res, i ell respon que sempre hi ha motius per demanar-ne. Bromejen sobre la llangonissa de Ripoll i el colesterol.

El tècnic Arnau avisa que el temps s’acaba i obliga a escurçar «Perdó». Montserrat recorda que Gispert ha compost tres sardanes: «Captivadora», «Maragassa» i «Besalú i la Principal». Per tancar el programa, decideixen escoltar «Captivadora», interpretada per la Principal de la Bisbal amb Josep Gispert com a tenora solista. Es destaca que encara queden moltes històries per explicar, reforçant la idea de fer un segon programa en el futur.