
La cara oculta de la lluna amb Pep Massó: "Els que ballàvem música disco érem els reggaetoners d'ara"
Pep Masó explica què li suggereix la lluna, diu que no se sent gaire diferent dalt de l’escenari i parla dels canvis vitals i de l’equilibri entre l’aplaudiment del públic i la satisfacció personal.
Masó recorda la seva participació al concurs de ball del programa *Aplauso*, el desembre del 1980, quan tenia 18 anys. Comenta com es percebia la música disco i el ball en aquella època.
Explica els primers contactes amb la música a casa, el seu pas per La Salle, una actuació escolar i l’experiència de ser triat per a una felicitació de Nadal. Recorda les burles dels companys i la infantesa a la Vall de Llémena, on va créixer anant amb moto amb una colla.
Masó relata com va rebre un disc d’Earth, Wind & Fire i com escoltava repetidament *That's the Way of the World*. Explica que aquella música el va ajudar a descobrir el seu interès musical.
Parla de les primeres sortides a discoteques amb 15 i 16 anys, dels concursos de ball i de les dificultats d’encaixar aquesta afició amb les expectatives del seu pare. Explica que va participar en activitats de ràdio i televisió sense el seu consentiment i que va marxar de casa abans.
Masó comenta què representa per a ell *Fantasy* d’Earth, Wind & Fire i recorda l’energia de la música disco. Després reflexiona sobre l’actualitat dels concerts, la pèrdua d’importància de la venda de discos i el retorn de l’interès pel vinil.
Masó parla de les ganes de continuar pujant a l’escenari i de la voluntat de tancar un cercle amb *La Juventut Baila encara*. Repasa la seva reinvenció professional, l’origen i l’evolució de Metropol fins a convertir-se en una orquestra en directe i el naixement de *Jo Suspendí a JV*. També explica l’impacte de la pandèmia i la recuperació desigual de les actuacions.
En parlar d’una cançó de Jackson Browne, Masó recorda les primeres sensacions d’enamorament adolescent i les nits de discoteca en què la música lenta donava pas a moments de ball en parella.
Masó reflexiona sobre el que ha après actuant en festes i al costat de diferents formacions. Destaca la complexitat de les relacions humanes i de mantenir un grup cohesionat, i parla de la qualitat musical, l’espectacle i el reconeixement del públic.
Masó explica els records associats a dues peces musicals i a la seva etapa al local Joker, on va veure actuar Oliver Jackson i va conèixer Jordi Lepé. Després evoca el servei militar a Salamanca i la música que obria les sessions de ball en una discoteca de la ciutat.
Masó explica el títol i la concepció de l’espectacle, pensat per recuperar l’experiència del concurs i adreçar-se especialment a qui va viure la música dels anys vuitanta. Detalla la proposta amb cantants, músics i ballarines adultes, i comenta les seves expectatives de portar-la a altres escenaris, inclosa una possible actuació a Girona encara pendent de confirmació.
En el tancament, Masó parla dels seus projectes fora de l’escenari, de la voluntat d’allargar la vida laboral i d’adaptar-se als canvis físics. Explica que continua jugant a *squash*, defineix la seva trajectòria com a «inconstància» i diu que és més introvertit del que la gent es pensa.
Àngel Ayats entrevista a La cara oculta de la lluna el músic i artista Pep Massó, que repassa els seus inicis a Girona, el descobriment de la música i el ball i la seva participació a La Juventud Baila l'any 1980. Recorda la música disco que el va marcar, les nits de discoteca i les dificultats familiars d'aquella etapa.
També fa un recorregut per la seva trajectòria artística, des dels 25 anys al capdavant d'una orquestra fins a la creació de Metropol i el projecte Yo suspendí EGB, sense oblidar l'impacte de la pandèmia en el sector de l'espectacle. Les cançons que acompanyen la conversa evoquen records personals i moments importants de la seva vida.
Finalment, presenta La Juventud Baila... encara!, un espectacle inspirat en els seus orígens, i reflexiona sobre el pas del temps, la motivació i les ganes de continuar dalt dels escenaris.

