La Càpsoula 24. Mort de Jimmy Cliff, nou disc de Mavis Staples, i clàssics del soul

Oriol Mas presenta La Càpsoula a Girona FM, recorda la seva periodicitat i el focus en la música soul. Explica que havien preparat un programa tranquil, de final d’any, pensat per escoltar amb calma i deixar-se acompanyar per una selecció de grans noms de la història del soul.

Canvi de guió per la mort recent de Jimmy Cliff (24 d’octubre, 81 anys, per una pneumònia). Oriol Mas el reivindica com un dels grans del reggae i de la música jamaicana, amb influència més enllà del gènere. Recorda la seva connexió amb Sam Moore i anuncia que més endavant li voldrien dedicar un especial. El bloc es concreta amb l’emissió de la cançó icònica "The Harder They Come".

Després de la cançó de Jimmy Cliff, el conductor subratlla que calia començar el programa amb aquest record. A continuació reprèn el guió previst i anuncia la protagonista del dia: Mavis Staples i el seu nou disc "Sat and Beautiful World", destacant la seva vitalitat artística als 86 anys.

Oriol Mas explica la trajectòria recent de Mavis Staples: el seu retorn en plena forma a partir de la primera dècada dels 2000, una dècada molt prolífica entre 2010 i 2020 i un silenci discogràfic de sis anys. Situa "Sat and Beautiful World" com una de les millors notícies de l’any i anuncia que el programa en desgranará una part. Introdueix la versió "Beautiful Strangers" de Kevin Morby com a primera mostra del disc.

Després d’escoltar "Beautiful Strangers", es descriu el to del disc de Mavis Staples: peces majoritàriament en forma de versions que cobreixen des de clàssics com Leonard Cohen, Curtis Mayfield o Tom Waits fins a l’escena indie nord-americana actual. Es remarca la llarguíssima llista de col·laboradors de primer nivell del soul, blues, rock i country, i el fet que el disc ja està entrant a les llistes de millors treballs de l’any.

Es presenta la cançó "Human Mind" com un tema original compost per Hozier i Allison Russell per aquest disc. Oriol Mas la defineix com una cançó "que per si sola ja justifica el disc". S’escolta el tema, que combina missatge esperançador i reflexiu sobre la ment humana amb l’empremta vocal inconfusible de Mavis Staples.

El programa retrocedeix als inicis de la carrera de Mavis Staples amb The Staples Singers, grup familiar nascut de l’església de Chicago. S’explica que van començar als anys 50 amb el gospel i que els grans èxits els arriben a principis dels 70. Es tria "If You’re Ready (Come Go With Me)" del disc de 1973 "Be What You Are", que va estar tres setmanes al número 1 de les llistes de soul.

Després del bloc dedicat als Staples Singers, el programa canvia d’escenari i viatja a Nova Orleans. Oriol Mas presenta Allen Toussaint com un dels grans artífexs del so de la ciutat, dedicat a escriure, arranjar i produir per moltes estrelles des dels anys 50, fins a brillar amb llum pròpia als 70.

Es destaca el disc "Southern Nights" (1975) com el treball de referència d’Allen Toussaint: un àlbum conceptual que barreja molts estils però que té el soul i el blues com a base. Es presenta "Back in Baby’s Arms" com a mostra de la seva capacitat per fusionar gèneres i crear un so sofisticat i profundament lligat a Nova Orleans.

Oriol Mas aprofita l’eclecticisme de "Southern Nights" per recordar que La Càpsoula es mou sovint en les fronteres del soul. Introduïx per primera vegada Elvis Presley al programa, recordant la frase que el definia com "un blanc que cantava com un negre". Emfatitza que l’estil d’Elvis beu de les mateixes arrels de blues i gospel que el soul, justificant així la seva presència al programa.

Es punxa "In the Ghetto" (1969), del disc "From Elvis in Memphis". El conductor la presenta com una cançó arxiconeguda on es veu la influència del blues i el gospel i que comparteix tronc comú amb la música negra i el soul. La lletra aborda la pobresa i el cicle de violència als barris marginals, encaixant amb el to nocturn i reflexiu del programa.

Es passa a una de les balades més llegendàries del soul amb James Carr i "The Dark End of the Street" (1966). Oriol Mas la defineix com la gran cançó de Carr, molt versionada però insuperable en la seva interpretació original. El tema parla d’un amor clandestí viscut a la foscor, amb una càrrega emocional molt intensa que reforça el caràcter nocturn del programa.

Es presenta William Bell com un artista sovint a l’ombra dels grans noms de Stax, però ja reconegut com a figura de primera línia del segell de Memphis. Malgrat cantar des molt jove, el seu primer disc "The Soul of a Bell" no apareix fins al 1967. S’escolta "Everybody Loves a Winner", cançó que reflexiona sobre la solitud de la derrota: tothom estima els qui guanyen, però quan perds, ho fas sol.

El programa passa a Dusty Springfield, considerada una de les grans veus blanques del soul. Tot i ser coneguda sobretot per "Son of a Preacher Man", la seva carrera és molt més àmplia i ella mateixa s’ha convertit en icona cultural més enllà de la música. Es presenta el seu debut "A Girl Called Dusty" i es punxa "You Don’t Own Me", descrita com una autèntica declaració d’intencions sobre llibertat i autonomia personal.

Es torna al catàleg del soul clàssic amb Al Green. Oriol Mas situa l’any 1975 i el disc "Have a Good Time", que tot i no ser dels seus més exitosos, contribueix a consolidar una carrera molt prolífica durant els 70 i 80. S’escolta la versió d’Al Green del tema de rhythm & blues "Nothing Takes the Place of You" (original de Toussaint McCall), transformada en una balada soul de gran intensitat emocional.

El programa es centra ara en Donny Hathaway, figura marcada per l’èxit artístic i els problemes de salut mental que van truncar una carrera brillant als anys 70. S’esmenta el seu últim disc "Extensions of a Man" (1973) i es punxa "Someday We’ll All Be Free", peça amb arranjaments rics i ritmes que evoquen les grans ciutats nord-americanes. El missatge, que un dia tots serem lliures, reforça el fil d’esperança enmig de la foscor.

A partir de Donny Hathaway es dona pas a Roberta Flack, amb qui va compartir duets mítics. Oriol Mas recorda que Flack va morir el febrer de 2025 i que La Càpsoula ja li havia fet un homenatge; aprofita el final d’any per tornar-la a reivindicar. Es presenta el disc "First Take" (1972) i la versió de "The First Time Ever I Saw Your Face", tema folk que ella eleva amb una interpretació vocal i uns arranjaments tan potents que acaben eclipsant l’original.

El programa s’encamina al final i torna a Mavis Staples amb el tema que dona nom al disc "Sat and Beautiful World", versió d’una cançó de 1995 de Sparklehorse, el projecte de Mark Linkous. La peça, trista però bonica, encaixa amb el to reposat del capítol i sintetitza la idea d’un món ple de dolor però també de bellesa. Oriol Mas s’acomiada fins d’aquí quinze dies, dona la benvinguda a Marta Pérez al control tècnic i convida els oients a seguir gaudint d’aquest "món trist però bonic" a través de la música.