La Càpsoula 25. Homenatge a Steve Crooper i Jimmy Cliff

Oriol Mas presenta el programa 25 de La Càpsoula a Girona FM, recorda el format dedicat al soul i anuncia que l’episodi estarà centrat en dues morts recents molt rellevants per a la música negra: Steve Cooper i Jimmy Cliff, a qui es dedicarà el programa a parts iguals.

Es presenta Steve Cooper, conegut com The Colonel, i s’explica la seva entrada a Stax com a guitarrista, productor i compositor. Es repassen els seus inicis amb The Mar-Keys, la fundació de Booker T. & The MGs i el seu paper com a ànima de l’estudi. Es punxa "More Onions" del disc Green Onions per mostrar la seva guitarra.

S’analitza la influència de Cooper a Stax a través de grans èxits del soul. Es destaca la gratitud de Wilson Pickett per cançons coescrites amb Cooper com "634-5789". Tot seguit es passa a Eddie Floyd, explicant com Stax el fitxa per escriure per a tercers fins que el 1967 es queda amb "Knock on Wood", escrita per a Otis Redding i signada també per Cooper.

Es recorda la col·laboració entre Steve Cooper i Otis Redding en "(Sittin’ On) The Dock of the Bay", gravada tres dies abans de la mort de Redding. Cooper en perfecciona la producció després de l’accident, i la cançó acaba publicada al disc pòstum Dock of the Bay, assolint el número 1. Es remarca el punteig de guitarra de Cooper, el xiular i l’estructura com a elements ja mítics.

Es repassa la participació de Steve Cooper a The Blues Brothers, acompanyant Dan Aykroyd i John Belushi en gravacions, concerts i a la pel·lícula. Es destaca el seu rol en les reunions posteriors de la banda i el concert a Barcelona amb Eddie Floyd. Es punxa la versió en directe de "Who’s Making Love?" del disc Made in America (1980).

S’explica que en els últims anys Steve Cooper va treure discos en nom propi i va rebre nominacions als Grammy en l’àmbit de la música negra. El seu darrer gran projecte és un disc amb la banda The Midnight Hour, que ell defineix com a rock and soul. Es punxa la cançó "Too Much Stress", amb la col·laboració del guitarrista Brian May, com a mostra de la seva creativitat fins al final.

Es clou la part dedicada a Steve Cooper amb un dels riffs més famosos de la seva carrera: "Soul Man". Tot i que la peça no és seva com a compositor, es destaca que la guitarra de Cooper n’és essencial. Es tria la versió de 2007 del cantant australià Guy Sebastian, produïda i tocada per Cooper, en què el crit "Play it, Steve" subratlla la seva empremta definitiva en el soul.

El programa gira cap a Jimmy Cliff, mort el 24 de novembre als 81 anys. S’explica la seva importància com a un dels grans artistes jamaicans, segurament el més internacional després de Bob Marley. Es repassen els seus inicis a principis dels 60 amb l’ska, i es punxa el single primerenc "Miss Jamaica" com a exemple d’aquesta etapa.

S’explica com la carrera de Jimmy Cliff es projecta internacionalment quan marxa a Anglaterra i treballa amb Island Records. A finals dels anys 60 comença a acumular èxits globals com "Many Rivers to Cross". S’emfatitza especialment "Wonderful World, Beautiful People", convertida en clàssic del reggae amb arranjaments de violins, que es punxa al programa.

Es descriu el paper crucial de la pel·lícula The Harder They Come (1972) en la difusió mundial del reggae. El film narra la història d’un jove jamaicà que vol triomfar en la música però acaba al crim. La banda sonora es considera espectacular i plena d’himnes, incloent-hi "Rivers of Babylon" en versió original. Es punxa "You Can Get It If You Really Want" de Jimmy Cliff, peça central de la BSO, tot i que també popularitzada per Desmond Dekker.

Es presenta "Trapped", single de Jimmy Cliff de 1972 produït per Cat Stevens, que en el seu moment passa desapercebut. Bruce Springsteen descobreix la cançó el 1981 en un cassette comprat en gira europea, l’adapta al seu estil rock i la converteix en fixa dels seus concerts. S’escolta la versió de 1984 gravada al Giants Stadium i cedida al disc benèfic We Are the World, que es valora com un exemple de versió superior a l’original.

El programa continua amb versions, ara amb Jimmy Cliff versionant "I Can See Clearly Now" de Johnny Nash. Es recorda que Nash la va gravar el 1972 com un dels primers artistes no jamaicans a enregistrar reggae a Kingston. Vint anys més tard, Cliff la recupera per a la banda sonora de la pel·lícula Escollit per el triomf, i la seva versió esdevé un èxit mundial, molt sovint identificat directament amb ell.

S’explica que Jimmy Cliff no va fer gires massives, però que el 2008 va actuar a Mataró demostrant molt bon nivell i repassant els seus clàssics. Es remarca que va seguir gravant fins al final, amb el seu últim disc, Refugis (2022), on manté la seva tradició de missatges a favor de la pau, contra el racisme i les injustícies socials. Es punxa "Here I Am" com a mostra del seu llegat final.

Per tancar l’homenatge a Jimmy Cliff, el programa torna a "The Harder They Come", ja escoltada en el programa anterior en versió original. Aquesta vegada s’emet la versió dels britànics Madness, gravada el 1992 quan la banda es reuneix després de sis anys separada per dos concerts al Finsbury Park. La versió s’inclou al disc en directe Madstock. Amb aquesta peça, Oriol Mas acomiada l’edició 25 de La Càpsoula, desitja bon Nadal i anuncia la continuïtat del programa explorant soul, reggae i altres estils.