GENT DE BÀSQUET T.3xEp.8 amb Òscar Herreros

Jan Torrent presenta Agenda Bàsquet a Girona FM, espai dedicat exclusivament al Bàsquet Girona. Explica el format del programa: inici amb el "moment clatx" on responen preguntes d’oients via xarxes socials, i després un bloc especial aprofitant l’aturada per finestres FIBA per fer balanç de l’inici de la temporada: fitxatges, renovacions, confecció de plantilla i mancances. També presenta el convidat, Òscar Herreros, periodista de La Xarxa.

Responen una pregunta d’un oient sobre quina plantilla catalana (incloent Andorra) és més completa. Òscar destaca que no es poden comparar directament plantilles pel diferent pressupost, però, proporcionalment als recursos, la millor li sembla la de la Penya (Joventut de Badalona), seguida pel Lleida. Destaca que la Penya ha fet un equip molt equilibrat, amb jugadors experimentats i un entrenador clarament líder, a més del retorn de Ricky Rubio.

Òscar aprofundeix en per què la Penya és l’equip sensació: alt nivell de joc, molta regularitat, pocs parcials grans en contra, rotació molt repartida (Ricky amb 20–22 minuts, equilibri Tomic–Virgander) i excel·lent salut de vestidor, amb exemple de la gestió de Sam Dekker. En contraposició, el Lleida té una plantilla molt potent però amb alts i baixos molt marcats: capaç de guanyar al Palau però també de perdre de 36 a casa contra UCAM Múrcia. Malgrat això, considera que no patiran per la permanència.

Es remarca la importància de l’entrenador Dani Miret a Badalona: hi ha una idea clara i tot el vestidor hi creu. Es posa d’exemple que ningú posa per davant els seus números personals, ni tan sols estrelles com Tomic o Ricky Rubio. Cameron Hunt és referent exterior, però la Penya pot guanyar fins i tot si ell fa un mal partit. El fet que Sam Dekker pugui quedar-se sense jugar i continuar animant des de la banqueta il·lustra l’excel·lent salut del grup.

Es canvia el focus al Bàsquet Girona. Òscar opina que l’afició pot estar tranquil·la: no veu l’equip patint per salvar-se, però tampoc el veu amb opcions reals de Copa o play-off, atès el nivell creixent de l’ACB. Les 3 victòries han estat a casa (Gran Canària, Barça, Granada), resultats que entren dins el que es pot esperar. El gran dèficit és la competitivitat fora de casa: li preocupa més la mala imatge a Burgos que les derrotes clares a places molt complicades com València o Màlaga. El partit a Andorra, tot i perdre’s, és un punt d’inflexió: Girona tenia el partit guanyat i el perd, però l’equip reacciona bé després, superant Gran Canària i guanyant també el Barça i Granada a Fontejau. Òscar situa el Girona com un equip complidor, que acabarà probablement entre la 10a i la 14a posició, lluny de la zona de descens però també dels llocs de privilegi.

Debaten sobre l’etiqueta d’equip irregular. Òscar admet que és una etiqueta comprensible, però recorda que a l’ACB costa molt ser regular de veritat; guanyar 5 partits seguits és a l’abast de pocs. Prefereix l’actual "irregularitat controlada" a la situació de l’any passat, quan es va haver de reaccionar a una crisi profunda. El deure principal és millorar com a visitant, sobretot en pistes del seu nivell (Andorra, Burgos, etc.), més que no pas a pistes d’elit com València o Màlaga. A casa, la recepta és continuar sent molt fort i fer de Fontejau una pista on els rivals directes rasquin molt poc.

Analitzen les renovacions de Moncho Fernández i del director esportiu Fernando Sanemeterio, decidides a finals de setembre. Òscar interpreta aquestes renovacions com un signe clar que el club aposta pel projecte actual i vol estabilitat. Reconeix que, de cara a l’afició, la renovació de Fernando pot generar més dubtes, atesa la patacada de la temporada passada, però considera que la seva feina aquest any apunta a un Girona pensat per assentar-se a l’ACB i deixar enrere els patiments recents. Per Òscar, Europa no pot ser un objectiu inicial; ha de ser la conseqüència d’una permanència assolida amb tranquil·litat i d’acabar al voltant de l’11è–13è lloc sense patir al tram final.

Òscar concreta que acabar entre les posicions 10 i 12 seria un notable per al Bàsquet Girona: una lliga sense patiments, gaudida per l’afició i coherent amb els recursos del club. Recorda que els primers 8 llocs estan pràcticament adjudicats entre els grans pressupostos (Barça, Madrid, València, Unicaja, Baskonia, Gran Canària, Penya) i equips emergents com UCAM Múrcia o Lleida, sovint amb més pressupost que Girona. Per tant, exigir al Girona ser top-8 no és realista; fer alguna Copa del Rei puntual, com el Manresa, ha de ser un premi associat a un any especialment encertat, no una exigència anual.

Òscar exposa l’objectiu estructural del club: que, quan es faci la porra a principi de temporada, ningú pensi en el Bàsquet Girona com a candidat a baixar, de la mateixa manera que ningú pensa en UCAM Múrcia com un equip de descens. Per arribar aquí, el club ha de consolidar-se a mitjà termini. També remarca que Lleida ha fet un esforç pressupostari i ja ha superat Girona en recursos, com es va veure en el cas de John Shurna. Això obre el debat sobre la necessitat que la ciutat de Girona, l’entorn i el sector privat entenguin el projecte i hi apostin econòmicament si es vol fer un pas més.

Jan defensa que el balanç de Fernando és més positiu que negatiu i posa exemples concrets: renovacions de llarg termini de Maxi i Pep Busquets (Pep està en el seu millor moment), fitxatge de Moncho Fernández, arribada de Geben i Pep en el pitjor moment de l’any passat, incorporació d’Otis Livingstone com a oportunitat de mercat i renovacions de Juan Fernández i Sucinskas. També enumera decisions menys reeixides, com Jamel Durham (bona part final però primera volta molt fluixa) i Nike Sibande, que no funciona. Òscar admet que l’any passat ja es veia des de pretemporada que hi havia "cromos repetits" (Ekpo, Shibande, Durham) que necessitaven molta pilota, però destaca que enguany, tot i tornar a tenir molta pólvora exterior (Livingstone, Needham, Bildoza), els jugadors són molt més complementaris i la idea de plantilla s’ha traslladat molt millor a la pista.

Es focalitzen en la posició d’ala-pivot, que tots dos identifiquen com el punt més coix de la plantilla. Òscar explica que, veient tots els partits, és la posició que li genera més dubtes: Sergi Martínez és un 3 reconvertit a 4 i Sucinskas és un especialista útil però irregular, procliu a cometre faltes i una mica tou en alguns aspectes. Recorda la frase d’Alejandro Gómez (UCAM Múrcia): la manta et tapa per on et tapa; si inverteixes molt en perímetre, no pots tenir un 4 top com John Shurna i, potser, tampoc tindries un base del nivell d’Otis Livingstone. Defensa, a més, la filosofia de Sanemeterio de no obsessionar-se amb posicions pures (4 pur, etc.) i apostar per jugadors capaços de cobrir diverses posicions, tot i entendre la demanda de l’afició d’un 4 més clar.

Òscar revela que el club i Fernando estan molt atents al mercat precisament en la posició de 4, que és on identifiquen les principals mancances. No diria que el Girona estigui buscant desesperadament un 4, però sí que, si apareix una oportunitat clara i encaixable, la incorporació es produiria en aquesta posició. És la zona del camp on es veu més marge de millora immediata.

Comenten l’allargament d’un mes del contracte de Holanders, que Òscar vincula a la lesió de Maxi Fjellerup, encara inèdit aquesta temporada. Subratlla que Maxi, sense ser una estrella de la Lliga, és un jugador 100% Bàsquet Girona i que, des de l’arribada de Moncho, havia assolit un nivell altíssim de constància: era un jugador en qui es podia confiar cada partit. El seu retorn és clau perquè aporta presència, caràcter i molta solidesa defensiva i ofensiva. L’equip el troba molt a faltar, especialment si es compara amb el record recent del seu impacte el curs anterior.

Jan pregunta si l’objectiu és la permanència i Òscar respon que prefereix parlar de "consolidar-se a l’ACB", que sona menys petit però, en el fons, significa el mateix. Considera irrealista marcar Europa o Copa del Rei com a meta de sortida, tot i que entén la il·lusió de l’afició per jugar Champions o competició europea. El camí ha de ser gradual: primer, salvar-se amb marge i fer una lliga còmoda (acabar 10è–12è, a diverses victòries del descens i salvat mesos abans del final). Després, i només com a conseqüència d’això, es pot començar a mirar més amunt, especialment si economicament es fa un pas endavant. També insisteix que cal millorar el rendiment fora de casa (rascar partits com els d’Andorra o Burgos) mentre es manté la fortalesa a Fontejau.

Òscar remarca que la temporada 25-26 ha de servir per consolidar el binomi Moncho–Sanemeterio i establir uns ciments sòlids. A partir de la 26-27, un cop el projecte estigui madur i, idealment, amb un pressupost una mica superior, es podrà intentar de debò "fer un pas més" en ambicions esportives. Jan coincideix amb una visió pràctica: Girona no és un club de màxim pressupost i ha de prioritzar no patir i consolidar-se, deixant que els anys bons serveixin per somiar més amunt, però sense exigir objectius irreals. El programa es tanca amb aquesta idea de prudència, realisme i il·lusió continguda pel futur del Bàsquet Girona a l’ACB.