Temporada Alta, Júlia Truyol i agenda gironina

García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. Doncs sí, torneu a estar tots vostès en aquest programa de García i Tardibas que us omple la vida. Senyor Pere, bon dia. Senyor Guillem, bon dia. Aquí hi ha les vies de sobre vostè mateix. Tenim l'Arnau. Avui tenim l'Arnau. L'Arnau és un titular. Vinga, molt bé. Els aplaudiments són per mi, o per vostè, o per l'Arnau. Per tots tres. És un ego, aquest. No, no, no, per tots tres. I has fixat que cada vegada que diguem el seu nom bombar. Molt bé. Molt bé. D'allò, avui la música és seva, tot seu. A veure, doncs vinga, direm que l'any 1997 el cantant i excel·lent musiquès Antoni Soler va fer un espectacle petit, íntim i deliciós titulat Maclami a tu, fent una selecció personal de les millors cançons de la cultura dels nostres temps. Un repàs de memòria amb el mar Mediterrani de fons. En tot i soler, desxifraven les seves arrels i havent triat cançons nascudes al voltant d'aquest mar Mediterrani. I la tria em sembla excepcional. Lletres de gent com Vicent d'Andrés Estellers, autònomaclama tu precisament, o si és Marc, Carles Riba, Sagarra, Feliu Formosa, Pere IV o Salvat de Passeit. Tots musicats per gent com Ovidi Bulló, Raimon o el mateix tot i soler. La selecció feta és una delícia. Amb tots aquests elements i amb l'excel·lent actriu i cantant que és Esther Formosa, vam fer aquest espectacle del que sortosament en vam fer un enregistrament. Enregistrament que, per cert, és molt difícil de trobar. Jo mateix el vaig deixar fa temps a no ser qui i m'ha estat impossible de trobar-lo altra vegada. Amazon, botigues i no hi havia manera de trobar el disc de Maclavia Tú. Fins que vaig escriure en Soler i a la Formosa i res. Però, sobretot, l'any passat, en feia anys, el meu fill petit me'l va regalar i és un dels tresors de la meva discoteca. O sigui, anem a escoltar De Clàmi a Tu i el primer tema que escoltem és el que porta el nom de l'espectacle. La lletra és d'Andrés Estellers, la música d'Ovidi Molló i el canten Esther Formosa i tot i Soler. M'aclami a tu, mare de terra sola, arrapi els teus genolls amb ungles brutes, invoqui un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m'agafi a tu os que més estimava i canta el jord del matí il·limitat. El clar camí, el pregon idioma, un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net d'estil, la sendera de llum. Sempre a la nit il·luminant en terc, Un vell futur, una augusta contrada, seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el sol qui seràs la collita, seràs la fe i la medall oculta, seràs l'amor i la ferocitat, seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum. Seràs l'ocell i seràs la bandera, l'himne fecund del retorn de la pàtria. troses quin sac de l'emblema que puja, seràs l'ocell i seràs la bandera. Jo pujaré diament als gregons i en arribar al terme entonaré, el pret dels vents que em retornava sempre, jo pujaré diament als gregons. i en arribar al terme entonaré el plec dels vents que em retornava sempre. Fins demà! I en arribar al terme entonaré, el prec dels vents que em retornava sempre. I en arribar al terme entonaré, el prec dels vents que em retornava sempre. I en arribar al terme entonaré, el prec dels vents que em retornava sempre. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto? Doncs vinga, des de divendres passat que vam trobar-nos amb el senyor Terribas, que no ens havíem vist fins avui. I veure, entre mig hi ha hagut moltes coses. Una d'elles, miri, és que ho dic abans, no se m'escapi, ja que has parlat del gran Tot i Soler, de la música que hem escoltat, el dir... Ultimars passat va estar en el Cinema Trifó i era l'inici d'això que fa temporada alta i el Cinema Trifó de fer pel·lícules. Doncs on eres quan tu hi eres? Que és un reportatge documental de l'Ubidi Montlló fet per la seva filla, la Jana Montlló. És un documental molt íntim, molt especial, on la Jana comença a abocar el seu pare, que hi era i no hi era, i tot una sèrie de coses. En aquest documental, els moments més entranyables són quan surt Tot i Soler, que van estar 25 anys junts tocant. I moltes de les cançons, o dels poemes, no, molts recitals que feia Obí en un lloc de poemes, La música era del propi Tot i Soler que l'acompanyava. Hi ha una de les coses que es van fer aquesta setmana i que curiosament hi havia bastanta gent, més de 60 persones veient aquest documental que ha passat per diversos festivals i que possiblement acabarà algun dia passant per TV3. Molt bé. Doncs vinga, a veure, això que dèiem, havíem vist des de la setmana passada, entremig vam anar a veure el Hamlet de Thomas Ostermeyer. Sí, vostè hi va anar-hi un dia i jo un altre. Sí, que també devia estar ple, suposo. Estava ple fins a la bandera, de tot, de tot, de tot. Un Hamler que portava 17 anys a l'esquena, jo crec que pesa, suposo que aquest espectacle vist fa 17 anys, havia de ser per quedar-te allà mort a la butaca. Ara ja, passats 17 anys, s'han vist coses iguals, s'han vist coses millors. Però tot i així l'espectacle dura dues hores i tres quarts, durava, i passa com aquell carrer. Jo vaig trobar alguna cosa que me sobrava, per exemple allò de tanta aigua, no sé per què, aquelles mangueres rejant contínuament, no vaig trobar-hi el sentit. altres coses ben arreglades per exemple, que comenci amb l'enterrament del pare de Hamlet quan normalment el Hamlet comença amb els guardians que estan allà al castell i se'ls apareix el fantasma del pare aquí no, aquí veiem l'enterrament hi havia una gèria de coses i frases que els diuen uns i aquí els diuen uns altres però està tot molt lligat i l'obra se segueix perfectament, la veritat sigui dita Molt bé. No diu res? No, és que no... Hi ha un problema, és que em sembla que a tothom, a tot el món, li ha agradat molt menys les dues persones. Una d'elles soc jo. Per tant, no entraré en... Està molt bé, això. No entraré en matèria perquè, bueno, a mi m'agrada molt Hamlet. Sí, i li agrada sense variacions tal com és. No, no, m'agraden totes les variacions al món. però m'agrada Hamlet en totes les variacions del món. Molt bé, doncs bé, diumenge, o sigui, el dissabte que vaig anar jo, va sortir saludant Thomas Ostermeyer. I pel diumenge, que la tornaven a fer, hi havia una prefunció... Amb la Carlota. Exacte, que jo estava segur que l'Ostermeyer, si ho havia sigut el dissabte, també seria el diumenge. No, ja va marxar. Va marxar. Va marxar cap a Grècia i... Bé, i va presentar aquesta prefunció la Carlota Gur. Vostè la coneix? Sí, una gran dona, gran escriptora, comentarista i, a més a més, va ser productora durant molts anys de temporada alta. Doncs molt bé, arriba aquesta senyora. Sí, que em pomenava una bronca perquè no hi vaig anar-hi, perquè em va dir vindràs, no? I vaig dir sí, però no hi vaig anar-hi. Doncs hi havia força gent, eh? Sí. A veure, doncs arriba aquesta senyora, la Carlota Gurt, i diu, bueno, començaré dient que no m'agrada gaire Shakespeare i les coses de l'Esther Meyer, la veritat sigui dita, tampoc no m'agrada, i sí que comencem bé, una que ha de presentar una funció. La Carlota és molt provocadora. A partir d'aquí t'obre l'interès a fer el que vostè pregunta per donar-la a la volta. Exactament, mica en mica va començar i va resultar que sabia molt d'Oster Meier, sabia molt de Shakespeare i sabia molt de tot. Ell és traductora de l'alemany precisament. Doncs mira, ja es devien entendre bé. La qüestió és que de debò va ser una perfunció fantàstica. va durar el temps just, hi havia força gent, ja ho dic, i llavors encara sortint Correguent, vaig poder arribar a la Planeta a veure De Profundis, de l'Oscar Ubal, que era una estrena, en David Verdaguer, llegint part d'aquesta epístola, perquè aquesta epístola resulta que és un llibre, Déu-n'hi-do, que s'estava venent a l'entrada. Sí, sí, sí, sí, vaig comprar-lo. Està bé, home. És de la llibreria 22, que el venia... Llavors sembla que era directament a l'editorial, però bueno, era geminada. Sí, doncs bé, vaig comprar el llibre i l'espectacle està bé, la veritat sigui dita que en Verdaguer ho fa molt bé, sense cap tipus d'estrionisme, molt calmat, molt silenciós, o sigui, un to baix, i el que explicaven era super, super interessant, o sigui, que de profundis jo no em havia sentit a parlar res, que per exemple, en Dani Chicano va dir que anys darrere... Va fer-ne un altre de profundis en... Com es diu? En allò, l'Omar. No. En Lluís Omar, no? No, no, no, ara no va sortir el nom. Ja mirar sortint al llarg del programa, doncs va fer-ne un de profundis que estava bé, però aquest de debò que estava molt bé. Dit això, ens en anem ja amb una altra falca, perquè vostè ha vist alguna altra cosa de més? Sí, home, ja, per exemple, a veure, hi havia això que parlava de l'Ovidi Montlló, vaig veure això. El que em sap greu és no haver vist-los en... l'on d'allò, l'en David Verdaguer. Doncs l'està bé, perquè en David Verdaguer va fer-ho molt bé, sobretot molt calmat, que és el que me va agradar més, que tot i explicant coses que n'hi havia per estar enrabiat, perquè no en tinc gara, com l'Oscar Agua va dir tanta paciència de suportar aquell seu amant que per culpa d'ell se'n va anar a la presó, per culpa d'ell i una baralla amb el seu pare, doncs vull dir, n'hi havia per cridar, perquè és el que deia, i no, no, molt calmat, molt bé, va estar bé, la veritat sigui dita. Doncs em passa a veure perquè en Verdaguer és un home que actua bé i que està molt bé. I l'altre dia se'n recorda que li vaig comentar que havia vist l'última pel·lícula d'en Troi. Sí, sí, sí. Era 116 minuts de Verdaguer i per tant no em vés a fer res, tenia 60 minuts més de Verdaguer. Caram, l'actor aquest que deia que havia fet a la Planeta és en Sergi Mateu. Ah, en Sergi Matiu. Molt bé, doncs fantàstic. Doncs ara sí que podríem anar a... Ponem un altre apartat. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre. Comencem el recorregut de teatre per la província i ens en anem en primer lloc a Figueres, concretament al Casino Manestral Figuerenc. Allà segueixen les representacions d'una peça de Jenny Holland, una obra d'Àngel Burgues a càrrec de la funcional teatre en direcció de Josep Maria Cortada. Una peça de Jenny Holland segueix la trajectòria de la famosa artista plàstica nord-americana que va portar la seva experimentació fins a l'extrem de convertir les seves vivències més íntimes en obres d'art. La funció d'aquest cap de setmana i de la propera són divendres i dissabte a les 8 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda al Casino Manestral Figueres. A Torrulla de Montgrí, a l'Espai Ter, demà dissabte a dos quarts de nou del vespre, Cascai Teatre presentarà un tal César, una comèdia d'humor sobre romans que ens explica la història d'un arqueòleg i un operari que tenen una brilla idea de construir... Un resort sobre unes ruïnes romanes, una obra que van poder veure aquí a Girona i que, com sempre, aquesta gent de cascà i teatre, o sigui, en Marcel Tomàs i el seu fidel Toni Escribano, que cada vegada té més paper i li fotrà el lloc amb en Tomàs, que d'allò, doncs, en són els protagonistes i que, molt bé, entre Juli César, Cleopatra, Marc Antoni, Estèix, tot plegat en aquesta una de romans. Molt bé, un tal César, dicam-ho, es podrà veure també distemporada alta per bé dia 15 de novembre en el Teatre de Salt. I per celebrar els 30 anys de la inauguració del Teatre Municipal de Banyoles, el Cor de Teatre reestrena Els Malentesos, una comèdia musical per a públics de totes les edats, escrita per Joan Solana amb música de Francesc Mora. El Cor de Teatre són els internes, la direcció escènica és de Joan Maria Segura, que els va dirigir aquell exitós opereta. Sí, senyora. I la direcció musical va a càrrec de David Costa i Francesc Mora. Els horaris per què cap de setmana són avui divendres a les 8, demà dissabte a les 5 i a les 8 i diumenge a les 6 de la tarda. Ja doncs anem, ves que no, perquè demà dissabte en funcions a les 6 de la tarda i a dos quarts de nou, un dels grans èxits de la temporada passada i d'aquesta, perquè ara torna a estar a part tot. Dones de ràdio de Cristina Clementa en direcció de Sergi Albel, amb Àngels Guanyalons, Sara Espígol i Sara Diego com a protagonistes. I acabem el nostre recorregut per la província en el Teatre La Gorga de Palamós, on diumenge a les 7 de la tarda en Peyu presentarà l'espectacle La Niña Bonita. S'anuncia com un espectacle en premi. L'essència de l'humor d'en Peyu en un espectacle que és per tots els públics. Direm que aquesta niña bonita l'ha dirigit en Joan Roura i tota l'estona en Peyu està a l'escenari. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre! Ja rentrem dins la prevenció de temporada alta i comencem dient que dilluns passat va tenir lloc el segon combat del torneig de dramaturgia catalana que va enfrontar a Miquel Masfiol amb Francesc Cuellar i que per votació popular va guanyar amb Miquel Masfiol amb l'obra Pànic Societat Limitada. Per tant, ell passa a la semifinal del 17 de novembre. Diran que pel proper dilluns, dia 20, el combat serà entre la Laura Obert contra en Martí Torres Maineris. I com sempre, la Maritxell Llanes és qui cuida de presentar els contrincants. Vostè que va anar i què li va semblar? És el millor. O sigui, val la pena anar als tornaixos ara per la Maritxell Llanes, que està fantàstica. Sí, ho fa molt bé. Sí, tant al començament, la mitja part i a l'entrega de premis, tot plegat, està molt bé. En aquest cas és curiós perquè dilluns passats estava a rebentar, estava ple com sempre, i hi havia tota una sèrie de consciències que no sé com... O sigui, tot eren homes, per exemple, els intèrprets eren homes, perquè les obres anaven d'homes, i els autors eren d'homes. Per tant, hi havia dos, quatre, sis homes. Les dues obres, curiosament, també tenien un mateix pràcticament tema, per dir-ho d'una manera. A totes passaven amb una mena de búnquer, que estaven allà tancats que no podien sortir, en totes dues en un moment determinat se'n va la llum i estan les enfosques, i un altre tema és que en un moment determinat reben una trucada i han de fer aquella cosa com de fer doble veu per fer... Per tant, a totes dues obres hi ha aquestes coincidències. Et sembla que n'hi ha moltes de coincidències, doncs, en tot això. Moltes no ho entenc com es va planificar tot homes i a més a més les obres amb aquestes coincidències. Molt bé, doncs vingut, dintre de tot diguem que en Miquel Masfiol amb l'obra pànic societat limitada va ser equivocat. Sí. I dimecres passat, al Teatre Municipal de Girona, la Lolita Flores i Poncia van omplir el teatre i, pel que tinc entès, van tenir un èxit extraordinari. La Lolita va ser vitorejada per tot el públic, es va posar dret. aplaudint durant cinc minuts i és que la Ponte està molt bé i a més a més va recordar que havia vingut l'any passat i que estava fònica i que aquesta vegada havia pogut fer l'obra com cal no sabia que havia anat a veure Ponte i sí, sí va ser va ser jo li va venir un moment quan la gent aplaudia tothom dret vaig fer allò de mirar enrere i realment feia impressió veure el galliner i la gent dret allà dalt I ella, doncs, bueno, ella és una flores, i per tant deixa anar tot el seu sentiment. A part que l'espectacle està molt bé. L'espectacle està molt bé, i la noia aquesta, la sortida m'a dit, però per què no va començar fent teatre en comptes de cantar? Sí, és veritat. Cantar ho fa bé, però Déu-n'hi-do, i va començar amb l'Uller, amb l'Uller i en Josep Maria Domènech, que li van fer la plaça del Diamant. Sí, això. I ahir, precisament, va notar, vull dir ahir, dimecres, perdó, Va parlar d'en Domènech, diu, Josep Maria Domènech, Josep Maria Domènech, ahir vaig sopar amb ell. Ah, mira, veus. No, segons en Domènech només van anar a prendre unes copes, però ahir vaig sopar amb ell, estava molt agraïda i tot això. Però ella plorant, emocionada, va anar d'un costat a l'altre, va fer un gran parlament sobre... l'obra sobre la seva vida, sobre la gent, sobre Girona, i tot va estar, sí, sí, va estar més de 5 minuts parlant amb la gent, quan van acabar d'aplaudir va estar, i anar-se jugant als ulls i tot això, però aquesta gent tipus la Leita Flores, però ja de la seva mare, la faraona, Eren gent que això no és teatre, forma part de la seva vida. De la seva manera, sí. Són molt acusives, molt agraïdes, molt de tot. I això es nota quan una persona fa teatre o no fa teatre. Jo recordo una anèdota del Cirano, Sí, enflotats. Enflotats, al final, quan sortien a saludar, enflotats sortia coix, perquè l'última escena es via mort o el que sigui, cau a terra, i sortia fregant-se els genolls i anant coix, i aplaudia, i la gent, ah, s'ha fet mal i tot això. A la sortida del teatre, això era no peliorama, vaig anar a fer una copa amb en Pec Cruz. Sí, que feia de reganyols. Sí, senyor. Dic, escolta, és impressionant aquest flotats que s'hi entrega. Dic, al final arrastran la cama i que no podia més. Diu, sí, curiosament cada dia arrastra la cama. Sí, que és una cosa que ja va amb l'obra. Però ho he dit en aquest cas... Les Flores, i parlo de tota aquesta gent, són molt efusives i autèntiques. Molt bé, doncs si la Lolita Flores va ser del municipal dimecres, direm que dijous van ser a la sala La Planeta amb Francesc Coller i la Judit Cortina amb Tubeta, i que també allà en el Teatre Municipal va haver-hi la primera representació de l'Abrama del Cèrvol, a càrrec de la Calòrica. Funció que es repetirà a 8 divendres a les 8 del vespre amb una postfunció a càrrec d'en Jordi Graciela. Gran personatge. Exactament. Direm que a l'abrama del Cervo, la gent de la calòrica, firma una comèdia coral sobre l'ansietat contemporània i el desencant generacional i el desig de compartir, de viure, quelcom veritable. Direm que l'autor és en Joan Iago, la direcció de l'Israel Solà. I, curiosament, entre els intèrprets hi figura l'actriu Júlia Truiol, que diumenge a les 8 del vespre serà al Teatre de Salt amb l'obra Lloguetera, escrita per Paco Gàmez i que han dirigit Robert Ndeguia. I tenim, doncs, a l'altre costat del fil telefònic, la Júlia Truiol, que ens parlarà d'aquestes obres que farà aquest cap de setmana entre Girona i Salt. A veure, Júlio, primer de tot, bon dia. Bon dia, què tal? Bé, mira, ahir i avui ets a l'Abrama del Cèrbol en el Teatre Municipal i diumenge seràs en el Teatre de Salt amb llogatera. Un dia amb cinc companys de l'escenari i l'altre diumenge tota sola. Com et trobes més bé, t'ho acompanyada o sola? Ai, t'has de dir que és molt diferent, és difícil escollir perquè això d'estar sola és bastant nou per mi, llavors encara ho estic acabant com de descobrir i de gestionar, però el teatre en equip sempre té aquesta cosa més màgica, més compartida, però estar sola allà davant del pelligro, que em diuen, també és interessant i és xulo i la veritat és que m'ho estic gaudint molt. Però a veure, si et passa alguna cosa estiguin sola a l'escenari, no t'ajuda ningú. Ningú, ningú, no, no, això és el que fa més por de tot. Sí, sí, els primers dies de l'estrena, ara al setembre a Barcelona, estava jo una mica col·lapsada de dir, ostres, que si passa alguna cosa... Tot és responsabilitat meva, jo ho he de fer tot sola i és una de les coses que fa més abisme i més por. Però alhora també tens més llibertat de dir, si passa alguna cosa saps que, bueno, tu t'ho has de manegar i al final tampoc és la responsabilitat que un partit està molt bé, però per altra banda també, ui, mira, ui, fas així, ui, ui, i no s'ha notat res. Si som dos i comencem a xerrar l'hora perquè hi ha hagut algun error o alguna cosa, llavors sí que es nota. Però no, és xulo, és xulo. Júlia, és curiós perquè això és veritat el que dius, però hi ha una curiositat allò molt elemental que es fa a la gent, de dir com pot anar amb una persona amb dues obres al cap i que no hi hagi entremig o un intercanvi, per exemple... fent una i que l'endemà en fas una altra, que no hi hagi com es pot tenir dues obres al mateix temps i combinar-les. Doncs dues i algunes més, eh? T'haig de dir, també, perquè la veritat és que, sense proposar-nos-ho, però som una companyia de repertori, de sobte, no? Llavors en tenim unes quantes al cap de dir, si surt un bolo d'allò d'aquí dos mesos el podem fer, vinga, va, som-hi. I al final, bé, són com carpetes de l'ordinador, eh? T'haig de dir, vull dir que hi ha una cosa com que el cos està acostumat a dir unes paraules mentre fas aquells gestos, no? Hi ha una cosa com de coreografia i de música del text, que quan el comences a dir ja estàs en aquell món concret. A mi almenys, i jo crec que en general els actors i les actrius que fem aquesta feina, que tenim diverses obres en marxa i demés, hi ha un punt que és una mica bastant difícil que es barregin, perquè són mons diferents. A no ser que des de sobte tinguis dues obres justament, que les dues són de xespi, les dues són comèdies, i les dues no sé què, llavors sí que podria ser. però quan són espectacles, a més, tan diferents, és bastant difícil. Sí que és veritat que a la vida sí que passa, perquè a vegades, sobretot quan vas per la vida i sens algú dir aquella frase que t'ha recordat aquella obra, ah, no, llavors els mons creatius sí que estan barrejats, però a l'hora de fer la funció, a mi almenys no em passa, són com, ja et dic, són com carpetes del drive. Molt, fantàstic. A veure, tu hi ets una històrica de la calòrica. Recordes en quants muntatges has estat d'aquesta gent? Home, doncs, és que mira, t'has de dir que quan ens pregunten quants espectacles heu fet, és que ni ho sé. O sigui, he de començar a comptar cada vegada. A veure, doncs jo he estat a tots, menys als ocells i Fairfly. A tots els demés he estat a tots, o sigui que podem comptar, la feíssima, la nau dels bojos, Bluf... el profeta, l'Econcreny Marchepal, de què parlem mentre no parles d'aquesta merda... Bueno, uns quants, naus voladores també, que era una cosa petita extraordinària, i també una peça petita que vam fer fa anys. Molts, molts, vull dir que molts, molts. Entre el 2010 i el 2025 ha donat temps a fer moltes coses. A veure, i aquesta gent no és de la calòrica, bueno, tu doncs ja si ayer eres tret dels ocells, que va ser de les primeres, Com treballen? Vols dir que es reuneix la penya i assagem i fem una obra? O hi ha un criteri de molta més serietat? Com està muntat això? Nosaltres treballem molt des de la serietat. Ens agrada molt relacionar-nos des de l'humor i creiem que l'humor és un vehicle extraordinari per la nostra feina i fins i tot entre nosaltres ens relacionem molt des de l'humor. Però nosaltres, per exemple, a l'hora d'aparir un nou espectacle, el que fem és posar, per exemple, reunions creatives. Llavors, ens quedem durant un mes, mes i mig, a part de les reunions de la companyia que tenim, una a la setmana mínim, on ens reunim tots, després fem les reunions creatives. Llavors, el que fem és ens asseiem en una taula o allà al local que tenim nosaltres i comencem a parlar de què ens interessa, en quin moment estem de la vida, fem la carta als Reis de Mimas, M'agradaria alguna cosa tipus així, o jo he tingut aquesta imatge, o he llegit aquest llibre. Llavors, durant un mes, un mes i mig, anem fent aquestes reunions, anem acotant, anem parlant de quins personatges podrien sortir, on podria passar, què ens ve més de gust. Llavors, quan posem tots els ingredients una mica, decidim que ja més o menys ja està. Llavors, el Joan Diago, que és el dramaturg, s'emporta això a casa i escriu una primera proposta de text. Llavors, el que pot ho respecta, el que no, no, i surten coses noves, evidentment. Però en general ho respecta superbé el Joan, perquè com que ell també està liderant aquestes reunions creatives, ell també va fent com el seguiment de tot plegat. Llavors, els nostres espectacles comencen a néixer des d'aquí i després hi ha diverses versions del mateix text, ho llegim, ho comentem, fins arribar en el seu moment a la sala d'assaig, que allà normalment és amb un text bastant tancat. Tot i que sempre hi ha coses, es retallen, es canvien, perquè la sort de ser una companyia amb el dramaturg allà a peu del canó dels assajos, doncs és un luxe i està superbé perquè tot està una mica obert i és debatible, però sempre arribem bastant amb un text tancat, llavors ho assagem. I a tot això també, durant el procés, sí que s'intenta incloure, per exemple, els departaments de scenografia, de vestuari, d'il·luminació, etcètera, bastant aviat també, quan encara el text no està acabat, quan encara el text no està acabat d'escriure, perquè ja comencin... a veure quina flaire fa això, puguin fer propostes, puguin imaginar coses abans de començar, molt abans de començar a assajar. Molt, molt, molt. Júlia Triol, escolta, una cosa, tal com ara has explicat, amb l'actuació amb la calòrica, feu, podríem dir, una crítica social amb el gènere comèdia, que és una manera d'atacar fora. Però en el cas de l'obra de la lloguatera estàs tu sola també parlant d'un problema social, que és el del lloguer. Són dos matisos diferents. Aquí, suposo que la lloguertera no és una comèdia ben bé com la transformació d'explicar una qüestió social de dues maneres. Sí. A veure, Llogatera no és una comèdia a l'uso, per dir-ho d'alguna manera, però sí que té tocs còmics i té tocs còmics una mica no tant de gac o des de l'escriptura del text, que també en té, sinó des d'una mica evitar i conèixer aquest patatisme d'aquest personatge, que al final estem en un món bastant personal d'aquesta Llogatera, que és la Núria, i ens explica ella la seva història. Però sí, sí que és veritat que són dos tons interpretatius i dos tons de comèdia bastant diferents. I això és molt xulo i és molt gratificant poder veure com espectacles d'on almenys jo com a actriu parlo de coses que m'interessen i m'interpel·len a mi, a la meva vida com a Júlia, poder-les passar a l'escenari, compartir-les amb un públic i amb uns companys, amb un equip, des d'un lloc, més lleuger a priori, perquè per mi no és a tot veritat, per mi és el que tu deies, que la comèdia deixa entrar molt més endins, perquè al final et sembla que t'estàs rient d'una cosa, però al final et quedes pensant, perquè a vegades quan les coses són una mica dubtrinadores o són una mica massa feixugues, i més en aquests temps que estem ara mateix, que tot és molt feixuc i una mica difícil, A vegades crea distància com a espectadora, no? Llavors, entrar a propet de l'ànima del públic amb l'humor, si s'aconsegueix, és molt gratificant i és més fàcil, penso. També les portes estan més obertes. Molt bé. Per exemple, aquesta lloguetera de Paco Paif, d'on te va sortir l'Ireia? I com és que te la van oferint a tu? Com va anar això? Mira, aquest text del Paco Gámez és un text escrit el 2018, em sembla, i és un text que es deia Inquilino, i és un text que va escriure el Paco mateix per interpretar ell mateix, era un monòleg per un actor, no era per una actriu, i estava ambientat a Madrid de l'any 2018, perquè era com una autoficció d'un cas que li havia passat a ell, llavors ell va decidir escriure-ho. Llavors, el Rubén de Guia, que és el director de Llogatera, ell té una carrera molt llarga com a actor, i feia temps que volia dirigir, i nosaltres ens coneixíem així d'amics comuns i de més, i un dia em va trucar, em va dir, Júlia, vull dirigir la meva primera cosa, i vull que sigui aquest monòleg, vull que el passem enlloc de per un actor, que sigui per un actriu, i ho vull fer amb tu. I jo vaig dir, ah, vale, doncs vinga, endavant, som-hi. Llavors, mira, ens vam donar de la mà el meu primer monòleg i la seva primera direcció, les dues primeres vegades, I han estat treballant, sobretot el Paco Gámez, l'autor i el Rubén de Gui, han estat treballant amb l'adaptació a actriu, o sigui, d'actor a actriu, perquè hi havia coses que s'havien de canviar molt, i adaptar a Barcelona 2025. Això ha sigut el més difícil, perquè, clar, les lleis han canviat molt, el context ha canviat molt, l'imaginari social d'on estem, d'informació, i a nivell de concentració social sobre els lloguers, la gent que es queda sense casa, els desnonaments i tot això... Estem a un altre lloc molt diferent que no pas el 2018. Llavors l'adaptació aquesta ha sigut com el més difícil. Però bé, hem comptat amb el sindicat de llogateres que ens han assessorat superbé i a més hem après molt amb ells. I ha estat xulo. Jo crec que ens ha quedat una cosa versemblant, que a més a més té a veure amb el que li pot passar a una persona normal. Perquè al final llogatera és la història que puc ser jo. O sigui, he sigut jo. Jo quan la pandèmia em van fer fora del meu pis de Barcelona perquè el fill del propietari venia no sé què, que m'has quedat sense casa, que no trobava res. Al final és una persona, una tia, la Núria, normal, amb una certa precarització laboral i per mi és un retrat una mica generacional d'una persona que més o menys ha pogut estudiar el que ens agradava, després hem arribat a un mercat laboral una mica destrossat i molt precari, llavors el lloguer, l'habitatge és totalment inaccessible, bé, som una mica com els hereus d'aquestes d'aquestes crisis del 2008, després del Covid, etcètera, que cada generació té l'ús deu. Però per mi és una mica aquest retrat que fa el Paco, que és molt xulo. Molt bé, tu has tret el director, el Rubén de Guia. El Rubén de Guia normalment era actor. Tu ara ja amb la carrera que portes has treballat amb molt de directors. Posem, jo ho dic, com a màxim posem el nom de Corso Noves amb qui vas fer l'Oncle Bània. A veure, treballar amb Corso Noves o treballar amb Rubén de Guia, quina diferència hi pot haver? Home, moltes! Primer de tot, el Curso Novas parla lituà i només lituà. I el Robert venia a parlar català i ens entenem més directament. Perquè això de treballar pel Curso Novas va ser una gran experiència, però ve de treballar absolutament tot a través d'una traductora que ens va salvar la vida. La Cristina Nastaucaita ens va salvar la vida, aquesta traductora. Però va ser feixuc, diguéssim que era feixuc. Però, ostres, sí, sí, a nivell de que, clar, no podies parlar directament amb una persona, perquè era tot a través de la traducció, i això era molt curiós. Però, diferències, totes les del món, però, a més que ara també, perquè el Corso Novas és un director amb una dilatada carrera arreu del món, i les ha vist de tots colors, i té un talent immens, i el Robert de Guià està naixent com a director, no? Llavors... volgués que no, hi ha coses bones, coses bones i coses dolentes, també depèn del projecte, en el sentit que hi ha, com a mi em passa, ingenuitats i alhora una il·lusió de les primeres vegades, que és meravellosa, que si no vas ja no té, que té molt clar el que vol i el que busca, i ja llegeix molt bé els actors com treballen des del primer dia, llavors ja ho manega tot des d'un lloc una mica potser més rígid, però alhora amb un talent i un saber fer impressionant. Però sí, no, no, jo la veritat és que les experiències que estic tenint en general són totes bastant meravelloses. Perfecte, Júlia, doncs vinga, ja ho sabeu. Si aneu avui divendres al Teatre Municipal veureu la Júlia Truiol treballant a la Brava del Cèrbol i si diumenge aneu a la sala La Planeta, no, al Teatre de Salt, la veureu allà interpretant Llogatera. Dos papers per una gran actriu. Gràcies, Júlia, per atendre'ns. Que vagi molt bé l'estat de Girona. Et duràs cadau o vas i véns. Moltes gràcies a vosaltres, de veritat. I ens veiem pels teatres. Molt bé. Doncs que vagi bé, eh? Adéu, Júlia. Adéu, bon dia. Moltes gràcies. Adéu. Gràcies. Adéu, adéu. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre. Doncs sí, després d'haver parlat amb la Júlia Trujol seguim a temporada alta que té un altre monòleg aquest cap de setmana. És en Roger Coma que s'enfronta a un repte de fer un discurs en un funeral. Discurs que es converteix en un monòleg irònic i punyent sobre la mort, el dol i l'absurd de les nostres convencions socials. El monòleg creat i interpretat pel mateix Roger Coma porta per títol no ho hauria de fer. I es podrà veure aquest vespre, o sigui, avui divendres, a les 8 del vespre, en el Teatre de Salt. I acabem el recorregut de la programació de temporada alta pel cap de setmana a la Sala de la Planeta, on demà dissabte a les 8 i diumenge a les 6 de la tarda, Romina Paula, a les... i directora teatral argentina, ha reunit de nou la seva companyia El Silencio després de deu anys d'activitat amb l'obra Sombras, per supuesto, que ha escrit ella mateixa i ha dirigit. Una peça que aboca Faixbinder i resignifica els vincles de l'ofici d'interpretar. Es tracta d'una estrena en l'estat espanyol i també hi haurà una postfunció demà dissabte a càrrec de la Carlota Gurt. I atenció perquè quan acabi la representació del divendres a la Planeta cap a les 8 del vespre, la Romina Pobre s'anirà cap al Trifó, al cinema Trifó, on dins els actes també de temporada alta es projecta una pel·lícula d'ella que es diu Todos Mintin. I que era una pel·lícula, atenció, que en el programa està programat pel dia 21 i s'ha canviat i és per... El dia 19, a les 8 del vespre, doncs en el cinema Trifó, la Romina Pobre... Romina... Romina Paula presentarà una pel·lícula que es deia dirigida per ella que es diu Todos Mienten Molt bé, i acabarem dient que no és teatre però es poden recomanar que avui divendres a les 8 del vespre Estrella Morente una de les grans veus del flamenc actual serà a la sala gran de l'Auditoria de Girona i això és tot el que temporada alta ofereix perquè cap de setmana que Déu n'hi do com deia el senyor Terres Esteu escoltant Garcia i Terribas Anem al cinema Fins demà! I abans hem de passar per la llibreria i el senyor Tarribas què ens aporta de llibre avui? Bueno, un llibre que a vostè li interessa molt i jo em pensava que ja el tenia. No, no, encara no. Ah, ja sé quin és, doncs, així. Va dient, ah, m'interessa, m'interessa, el tindré i jo em pensava que ja el tenia i deia, bueno, bé, avui qui parlarà del llibre serà en Pere. Doncs no, no el té encara i el té cada vegada. No, ja me l'han demanat però encara no ha arribat. I tot això. Bé, ha arribat a les llibreries aquest llibre, que se'n diu La pel·lícula de mi vida, que és de l'Esteve Rimbau. Esteve Rimbau és un crític de cinema que va estar molt de temps en el dirigir o port, va estar a l'avui i durant molts anys va ser el director de la Filmoteca de Catalunya. Ell és un expert d'Orson Welles, que el va conèixer personalment i ha fet diversos llibres. I va dirigir una obra de teatre. Sí senyor, que hi havia en José María Pou i acabaren fer la pel·lícula sobre Orson Welles que interpretava en José María Pou. I la pel·lícula es va passar en el Teatre Municipal. I quan va acabar la pel·lícula llavors hi havia en José María Pou que feia l'obra de teatre, tot juny. Bé, doncs, l'Esteu Berrimbau, en aquest llibre editat per l'editorial Tusquets, fa això, explicar fragments de la seva vida. Hi ha, per dir-ho d'una manera, 57 apartats, que comença amb un apartat, vol dir capítols, per dir-ho d'una manera. La ciencia y la ficción, 1972-1978. El segon capítol és Abrir los ojos, que agafa del 1955, que va ser quan va néixer, i el 1972. I llavors arriben, això, quan he dit, els 57 apartats capítols i acaba amb un punto y aparte. Ho dic en castellà perquè el llibre està escrit... sí, he quedat parat, com ha dit el Valdí, que era en castellà, però no ho tenia present. Sí, és en castellà per l'editorial Tusquer. Se'n diu Punto y Aparte, i agafa 2023-2024. Bé, aquell llibre que vostè està preguntant, i quan es presentarà, Girona? Sí, sí, sí, sí. I allò, dama, pressió... El dia 5 de novembre a les 7 de la tarda en el Museu del Cinema es presentarà aquest llibre amb una presentació organitzada per la Llibreria 22 i pel Museu del Cinema i que comptarà amb la presència del senyor Esteve Rimbau i amb la participació de dos personatges com és l'Àngel Quintana i Guillem Terribas. Molt bé, serà fantàstic. Dia 5 de novembre, que encara seran fires. No, ja hauran passat les fires. Jo, com que soc vell, les fires anaven del 28 al 5 i encara tinc això posat al cap. El dia 2 hauran acabat. Doncs això, Esteve Rimbau, la pel·lícula de mi vida. Aquesta és el que tindrem, el que parlem d'aigvers. I ara anem a veure, a parlar d'una pel·lícula que veig que s'estrena en versió doblada i en versió original, que és una pel·lícula iranía del 2025 i que se'n diu Un simple accidente. Exactament, és una coproducció entre l'Iran i França que l'ha dirigit un dels Jafir Panani... Total, no, és un dels directors més importants de la història del cinema i que està perseguit i que li van guanyar la Palma d'Or aquest any en el Festival de Cansa amb aquesta pel·lícula i que no li van deixar anar a buscar i que a més a més és l'autor de pel·lícules que moltes s'han passat en el trifó com Tatsy en Teheran que estava interpretada per ell mateix El Círculo, El Globo... Vull dir, pràcticament tota la filmografia d'aquest senyor s'ha pogut veure al Trifó. Doncs bé, un simple accidente és una història que comença com un petit incident i es transforma en una espiral de tensió, revelant secrets i posant a prova les relacions i demostrant com un sol moment pot canviar-ho tot, això és veritat. Tot a partir d'un accident amb un cotxe petit, a més a més. Sí, a més a més és una dura crítica al règim iraní i ho fa jugant amb els gèneres. La comèdia negra... El drama social, el thriller, i tot va combinant a mira que va avançant la història. Molt bé, l'altra pel·lícula que arriba és Caza de Brujas, americana, que ha estat dirigida per Luca Guadagnino, amb la Julia Roberts i l'Andrew Garfield, de protagonistes. Aquí la Júlia Roberts és una professora que es troba en un bon embolic quan una de les seves millors alumnes denuncia per agressió sexual el seu millor company de treball, més que res per la situació, i li porta el record d'un fet que li va passar amb ella feia molts i molts anys. Qualsevol pel·lícula amb la Júlia Roberts val la pena. Molt bé, i dues pel·lícules espanyoles recomanables. La deuda, de Daniel Guzmán, en la que ell interpreta juntament amb en Luis Tosari i en Francesc Garrido. En aquella història és de dues persones, ell, Guzmán, jove, que conviu amb un edifici amb una senyora gran. Quan un... Com es diu això, aquests els voltors? que volen comprar l'edifici bueno, sí, aquesta gent que agressivament ell farà tot el possible per saltar la deuta i evitar que faci un fora tant amb ell com amb la senyora Gran l'altra pel·lícula que curiosament dissabte passat vaig estar sopant amb el seu director, Manuel Gomez Pereira i que vàrem parlar d'aquesta pel·lícula i que hi treballa Mario Casas i que A més a més es parla que surt un moment despullat. Per tant, els seguidors d'en Mario Casas el podran veure. En Mario Casas? Sí. La pel·lícula La Cena va guanyar, va ser, va obtenir el premi. Se'n recorda que li vaig dir que Bagús feia un festival de cinema? Sí, sí, sí, me'n recordo. El festival de cinema de comèdia, doncs bé, el va guanyar Manuel Gómez Pereira amb La Cena i que precisament la van anar a recollir i com que el mateix dia que li donaven el premi, li donaven el premi al cinema Trifó, doncs vam anar a sopar amb petit comitè, perquè hi havia diversos sopars. A nosaltres ens va tocar anar a sopar amb l'Òscar Ladoire, se'n recorda de l'Òscar Ladoire? Sí, sí. L'Òscar Ladoire és el que va fer aquella de Madrid, aquella del metro, com es deia. L'Òscar Ladoire, que també va fer el Salgorda i algunes altres, era l'enfant terrible de la mòvida madrilenya. Doncs l'Òscar Ladoire, que ara té 71 anys, cabell ben blanc, i en Manol Gómez Pereira, que... Per mi, i és molt agradable, va estar molt bé parlar amb ells i tot això, però a mi em fa pensar una mica, ell molt més abans, eh?, en el cinema que fa en Cesc Gai, fa unes comèdies satíriques molt ben fetes, amb uns diàlegs perfectes, i que, doncs, no sé si se'n recorda de la pel·lícula Tola, els hombres sois perfecto, qui treballava, l'Anna Belén i en Juanjo Puig Corré, tot una sèrie de pel·lícules que varen funcionar molt bé, i aquesta l'escena també és una comèdia amb una història que me l'expliques. Sí, mira, amb una història que just acabada la guerra civil espanyola, en Franco organitza un sopar amb els seus generals a l'Hotel Pales de Madrid, però resulta que els cuiners encarregats de preparar el banquet són presos republicans que veuen en aquest sopar la seva darrera oportunitat per fugir del país. Ja tenim la comèdia amb tot el que cal i tot això, però sobretot amb aquest estil que repeteixo, que molt més abans em fa pensar en en Cesc Gai. Molt bé. A veure, dit això, només ens queda dir que... No, encara queden més coses, eh? A veure, ja m'ha quedat dit el Trifó, que segueix el cicle dedicat a François Trifó i que diu dilluns dia 20, a dos quarts de set del vespre i a dos quarts de nou, s'hi podrà veure l'enfant somatge del Pequeño Salvaje de l'any 1970. Gran pel·lícula, però a més a més una altra pel·lícula que és americana del 2024, que dura 110 minuts i que se'n diu La vida de Chuck. És una pel·lícula que té molta gràcia, està interpretada per Michael Balaghan, que és el mateix director, atenció, de pel·lícules com Cadena Perpetua o La milla verde, que també Déu-n'hi-do. Molt bé. Està basada, i atenció, en un text de Stephen King, aquest escriptor d'històries fantàstiques. Sí, sí, i de terror, feia moltes. I de terror, que són una meravella. Doncs aquesta està molt ben adaptada pel mateix director i que són tres històries relacionades amb un personatge, que és en Charles Cranys. Però estan explicades al revés, de quan mor que té 39 anys, anar tirant enrere. És una bona lectura sobre la vida d'un personatge, però a més a més és una mena de fàbula moderna explicada com si fos un conte de fades. A més a més a vostè li pot agradar perquè entre mig... No, jo crec que sí que m'ho pot agradar. No, no, és la típica història que a vostè li encantarà i que a més a més hi ha música entre mig. Cap allà, cap al trifó. A veure, ja que hem parlat de música, ja només ens queda acomiadant-nos a sentir música. I ara és Josep Maria de Sagarra, un dels meus poetes i dramaturgs de referència, que d'aquí canten l'Esther Formosa, Vinyes Verdes per al Mar. També la musicada L'Ovidi Molló. I amb aquest record, que m'aclami a tu, doncs acabem el programa d'avui. Molt bé, doncs també recordar que em fa gràcia perquè Lluís Llach també té una versió sobre aquesta cançó. Suposo. Que vagi bé fins la setmana que ve. Adéu-siau. Vinyes verdes, mor el mar. Ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encara teniu la fulla puruca. Vinyes verdes, mor el mar. Vinyes verdes del costell, sou més fines que l'euserda. pinyes amb la fruita verda, pinyes verdes del costell. Pinyes verdes, dolç repòs, vora la vella que passa, cap al mar vincleu el cos, sense decantar-vos massa, pinyes verdes, Minyes verdes, soledat, del verd en l'hora calenta, raïm i ceb retallat, damunt la terra lluenta. Minyes verdes, soledat. Minyes que dieu adéu al llegut i a la devina, ni el fils a ratllet de neu, cara neix i cara fill de vinyes que digueu adéu. Vinyes verdes del meu cor, dins els cems s'adorm la tarda, raïm negre pampol d'or, aigua penyal i besarda, vinyes verdes del meu col. Vinyes verdes, vora el mar, verdes a punta de dia, verso au de cap altat, feu-nos sempre companyia. Vinyes verdes,