Walter Benjamin a Eivissa i la massificació turística; “Fugacitat” a la Fundació Balbí; i la literatura catalana a l’exili del segle XX

Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius. Dimarts 17 de setembre de 2024, aprovada la nova zona de baixes emissions que hauria d'entrar en vigor abans d'acabar aquest any. La pregunta és, i ara què? Tots aquests cotxes que hi ha actualment, què faran? Probablement es tracta més d'un canvi de mentalitat i hàbits, però l'exemple és que jo, des d'aquí, per arribar a salt, avui trigaria una hora en transport públic. Entenc que no només ve la limitació, entenc que ve de la mà també amb solucions per a tot un canvi de paradigma que serà un abans i un després per a la ciutat de Girona. Avui passa pel programa el doctor Lluís Costa, també l'artista Joan Oltre i a més a més l'Irena Quintana per parlar-nos sobre literatura del segle XX. I tothom es pensava que hi havia quatre Beatles, jo conec el cinquè, Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia, com esteu? Com estàs? Bon dimarts, segona vegada. Per segona vegada. Tot el dia. Tot el dia. Avui el tens carregadet, el dia o què? Doncs, sí, avui, com sempre, tenim feina aquí, però després comença amb l'altre, aquesta nova temporada, venen nous col·laboradors, i a més a més estem molt pendents també cap a París. A mi no m'agrada gaire el futbol, però les coses com són, tots cap a París demà. Ja hi ha una cognitiva gironina d'unes mil persones. París sempre és maco d'anar-hi i ja veurem si també pel futbol, això en tot cas, que ho expliquin en Pau, en Joan i companyia. En Josep i en Judit Mateu. Exacte. En tot cas, nosaltres avui volíem fer una reflexió sobre la massificació turística en general a través d'un cas molt concret. No sé si és sabut per a la gent que Walter Benjamin va passar part del seu temps a Ibiza. Em sembla que cap a l'any 1932 i 1933, testimoni directe i de luxe de tot un fenomen que ha arribat fins als nostres dies com és la massificació turística. La destrucció del paradís és el nou treball en forma de llibre del doctor Lluís Costa, a quatre mans amb el professor Bruno Ferrer actualment a Puerto Rico, a qui ja aprofito per saludar. Bon dia, Monora. Hola, molt bon dia, Said. Com estàs? Molt bé, perfecte. Lluís, t'agrada dir Walter Benjamin va ser un profeta. Walter Benjamin va viure un període històric que es va caracteritzar des d'aquest punt de vista del desenvolupament del turisme, ja parlem des d'aquesta perspectiva, i certament moltes de les seves reflexions i de les seves observacions i els seus escrits, reflecteixen precisament això, detectar ja el canvi d'una època, el canvi, jo diria, fins i tot d'un paisatge i la introducció de noves formes de viure, les quals cosa no és en principi ni negatiu ni positiu. Fixa't, Zahid, que el títol que vam interrogant al final és la destrucció del paradís i, per tant, em permeto jo, com a mínim, o ens permetem, amb el Bruno Ferrer, de introduir, si no el dubte, almenys no ser categòrics. Jo sempre dic que escriure un llibre quatre mans és molt complicat. Lluís Costa i Bruno Ferrer, on coincideixen en espai i temps? Això ha sigut un plaer i una experiència per mi molt enriquidora. Com dius tu, és un exercici no fàcil escriure a quatre mans i a més amb una persona que és professor a la Universitat de Puerto Rico i per tant ens separen uns quants quilòmetres i molts litres d'aigua i tot un oceà. Però realment ha sigut, insisteixo, una experiència enriquidora d'una banda, perquè hem pogut posar en pràctica una metodologia que jo no estava gaire habituat, que és aquesta d'anar intercanviant textos, anar intercanviant idees, anar intercanviant punts de vista i plantejaments, i això és molt enriquidor. I l'altre és, i m'agrada dir-ho i subratllar-ho ja només al començament de l'entrevista, que Bruno Ferrer és una persona que ja feia un temps es via interessat pel Walter Benjamin i, per tant, a través d'ell vaig poder trobar la porta que ell me la va obrir en aquest ric món i potent món intel·lectual de Walter Benjamin. A més, em sembla que tens una aventura, no? Tu a Puerto Rico... Bueno, d'aquí ve la cosa, diguéssim, perquè seria una mica curiós que la relació entre un professor de la Universitat de Girona i la Universitat de Puerto Rico es trobessin, però hi ha una història al darrere, que és la que més o menys has apuntat, que és que fa cosa de 13 o 12 anys aquest mateix professor, el qual no coneixia de res, i, malgrat viure i treballar a Puerto Rico, és català, el que passa que està a Estel·lert fa molts anys allà, ha creat la seva família allà, etc. Però per coses d'aquelles de les noves tecnologies, va contactar amb mi, insisteixo, fa uns 14 anys, i em va fer una proposta per anar a fer una docència en un màster que ell organitzava allà a la Universitat de Río Piedras, que es diu Sant Juan de Puerto Rico, i aquí va començar tot, que deia aquell. El tema Benjamin va començar molt més tard, però allà va començar i hem tingut la sort de poder compartir entre ell i jo no només el tema Benjamin sinó d'altres coses. És a dir que tu al final també serveixes com a catalitzador de tot aquest interès del Bruno per Walter Benjamin i al final trobeu aquest espai comú. Jo diria que sí, i fins i tot... Evidentment, Walter Benjamin és un personatge... No sé si utilitzarem aquest terme tan polièdric, tan transversal, que permet mirades infinites. i ella és una persona, Walter Benjamin, que va aportar el seu coneixement, el seu saber i la seva filosofia en tants aspectes i les seves reflexions en tants aspectes de la vida que té 50.000 arestes i 50.000 fils per poder anar estirant. Nosaltres, amb en Bruno Ferrer, vam voler, potser no voluntàriament, això es va anar confegint a mesura que anàvem llegint i que anàvem treballant i que anàvem intercanviant idees, vam voler posar el focus en un àmbit que és el del desenvolupament del turisme i sobretot en un moment molt concret que era l'estada de Walter Benjamin, 3 mesos a l'any 1932 i 5 mesos i mig crec a l'any 1933. Per tant aquest d'alguna manera era el nostre espai i era el nostre espai Però jo el que voldria, i això convidaria el lector que ho tingués molt present, perquè jo penso que això enriquiria, o fins i tot podria dotar de més interès la lectura d'aquest llibre, que Walter Benjamin és un personatge a nivell personal, controvertit, amb moltes controvèrcies, complicat, jo diria fins i tot, enguixat, la seva vida és una angoixa constant, el tema del suïcidi el persegueix permanentment i és amb el que acabarà la seva vida, diguéssim, a Portbou, l'any 1940. Però és una persona que viu un moment històric complicat com molts altres intel·lectuals, bueno, i ciutadans en general, òbviament alemanys, que són els moments ja de la primera effervescència del nacional sindicalisme, socialisme, perdó, el tema del Hitler, i l'any 1932 ja hi ha aquest moviment i l'any 1973 ja definitivament l'assenció al poder de Hitler genera tot un corrent migratori de, parlem en aquest cas, d'intelectuals alemanys. Els convida a l'exili. Els convida més o menys a un exili, exactament. A més a més, és que a Ibiza em sembla que és com el paradigma de tot el tema de massificació turística i més en els anys o les estades de Walter Bench. La Ibiza actual la coneixem tots, més o menys. Tots hem pogut veure imatges o ser-hi fins i tot, però la Ibiza del 1932-33 no deixava de ser un paradís fins i tot pel moviment hip. Podria ser a l'origen de tot plegat del moviment hippie, que segurament es desenvoluparà molt més tard, però sí que és veritat, i per allò que escriuen aquests intel·lectuals alemanys, que són els que ara hem estat estudiant, Hausmann i altres acompanyants molt coneguts de Walter Benjamin, que és per això que hi ha la família Noggeret, que és una família d'un intel·lectual alemany que té un fill que està estudiant aspectes antropològics de la societat Ibizenko, etc. i que, per tant, Walter Benjamin quan va a Ibiza hi va una mica amb l'efecte crida o xarxa, que seria que hi havia gent més o menys coneguda i que per això ell pot subsistir en aquesta illa. I el que deies tu és veritat, és una illa molt primitiva encara. Segurament el turisme s'havia de desenvolupar una mica més en altres zones europees, per exemple a Itàlia, que Walter Benjamin coneix perfectament, I quan arriba allà, l'any 1932, Walter Benjamin detecta ràpidament els beneficis de trobar-se en un lloc idílic, tranquil i on poder desenvolupar el seu pensament. Tot i que, insisteixo, és una persona que arriba a Ibiza amb un cert nivell ja de torment, en el sentit que marxa d'Alemanya, ha passat per París... És una persona que jo diria que la seva vida no va ser en absolut fàcil i va viure un moment històric bastant complicat. Arribava a Ibiza desquisiat, potser? Jo diria que inicialment aquells tres primers mesos de 1932 fins i tot experimenta una certa felicitat. Ell en la seva correspondència amb diverses persones que es relaciona, d'Alemanya o de França, explica, sobretot hi ha una persona que ell hi té molta relació, que és la Greta Karplos, que és també una intel·lectual alemanya que acabarà siguent la dona del Adorno, un altre membre intel·lectual de l'escola de Frankfurt. Doncs en aquesta correspondència es detecta que a Ibiza, el 1932, Benjamin ha trobat no sé si el que buscava, però com a mínim una situació bastant idíl·lica. Allò que escriu, que s'aixeca gairebé de matinada, les estades al mig del bosc amb el mar a davant, amb un horitzó marítim i on ell pot reflexionar, etc. amb un nivell de vida molt ajustadet, molt pocs luxes per no dir cap, però allà on desenvolupa una bona part dels seus escrits, que són els que ens interessaran. Aquí sí que podem detectar que Walter Benjamin, tot i arribar, no sé si has dit desquiciat o atormentat, Arriba amb molta motxilla a sobre, però en aquests moments troba aquesta serenor, jo diria, i aquesta admiració per un paisatge, per una cultura que a mi li interessarà molt. I clar, serà focus del seu estudi o focus d'inspiració pels seus escrits. I al final aquesta mirada crítica, inevitablement, començava a veure certs símptomes, que al final són els que ara mateix han acabat amb la malaltia. Nosaltres, metodològicament parlant a nivell de treball, hem posat molt d'èmfasi en treballar també amb la premsa de l'època. La premsa de l'època ens ha servit moltíssim per poder, d'alguna manera, reflectir, expressar el que en aquells moments l'opinió pública o la ciutadania en general, sentia i experimentava en relació a aquest progrés o a aquests nous sistemes de vida propiciats per aquest incipient turisme. La construcció d'hotels, la millora d'infraestructures, carreteres, la proliferació d'un servei de vaixells per poder-se desplaçar per Europa o la península, el port de Barcelona, etc. Tot això són elements que ens ajuden a entendre que estem en una societat que evoluciona i són elements que és allà on nosaltres, d'alguna manera, i de la mà de Walter Benjamin, hem volgut analitzar i reflexionar. Seria una mica allò progrés versus manteniment de la tradició. És una mica el que ha regit, per exemple, segurament, l'últim segle. És aquesta frase de tot pel progrés. Aquest seria una mica el tema, exactament. Si valia tot era, com has dit, que jo crec que podria ser una mica visionari, el que va ser un predecesor de començar a apuntar els inconvenients d'aquest progrés, ell ja ha reflexionat molt sobre el progrés, sobre la història, ell és un intelectual que ha escrit sobre aquests temes, té un estesi sobre la filosofia de la història i ell precisament com bon representant de l'Escola de Frankfurt, una persona que relativitza molt el progrés, relativitza molt el progrés en la mesura que pugui representar la transformació, el canvi d'uns valors i d'una societat que tenia unes característiques prou lluables. A mi, jo sempre ho he dit, jo soc molt fan de com s'escrivia abans, quan dic abans vol dir fa més de 100 anys, probablement, especialment als mitjans de comunicació, però també m'agrada molt la part poètica que hi posava la gent per escriure coses que els hi servien com a reflexions internes. Ara som molt més simples, potser més alemanys fins i tot en aquest sentit, però m'agradaria destacar-te una cita que hi ha a la contraportada del llibre i és que Walter Benjamin escrivia el 1932 però ja hi ha edificis hotelers inacabats a Ibiza i Sant Antoni en els quals es promet aigua corrent als estrangers. El temps fins a la seva finalització s'ha tornat preciós. una crítica directa en formalitària. Fixa't que has dit que era l'any 1932, doncs l'any següent ja ho magnifica, diguéssim, aquest prop de vista, perquè quan hi torna la segona vegada, sembla que terra per allà sobre, abans l'estiu o el maig, març, abril potser de l'any 1933, que s'hi estarà aquests cinc mesos fins passat aquell estiu, allà sí que hi ha, jo diria de manera inequívoca, ja reflecteix en els seus escrits aquest canvi. Nosaltres ens ha interessat sobretot a nivell documental i a nivell literari, fins i tot, ja que feies aquest esment a la literatura, una vessant coneguda, òbviament, de Walter Benjamin, però molt interessant, que és la seva capacitat com a narrador. Walter Benjamin és un gran narrador. És una persona que sap construir històries de manera molt eficaç, de manera molt interessant i molt sustentada. amb una pràctica que ell ha defensat sempre, que és nodrir-se de l'experiència, nodrir-se de la veu dels protagonistes de la història. Ell és una persona que posa molt en valor A més a més, hi ha un problema que no domina l'idioma. Té dificultats. dibuixa o es documenta a partir de la relació amb els seus companys intel·lectuals que dominen més l'Espanyol o, en casos molt excepcionals, el català. Però ella és una persona que quan navega, quan fa aquestes travessies, està molt interessat a parlar. amb els capitals, amb la tropa del vaixell, i per tant és allà un tabà recollint bona part d'aquests continguts que ell defineix com l'experiència real que li possibilita escriure aquests contes interessantíssims. Nosaltres n'analitzem cinc, més o menys, sobretot si fan referència a Ibiza o si han estat escrits a Ibiza per poder anar estirant fils que ens donin, que ens ofereixin llum sobre aquesta mirada de Walter Benjamin en un moment històric molt determinat, amb un fenomen incipient que és el turisme i amb una illa que era primitiva i era encara l'any 1932, malgrat tot, era encara un espai verge i per desenvolupar. Aquest seria una mica la proposta. Deixa'm dir-te, per no... Perdona el discurs, però ens hem aprofitat fins i tot amb Bruno Ferrer, on hem tingut el factor oportunitat al nostre favor, que és un llibre que ha sortit ara, fa molt poc, i que ha coincidit amb tot un moviment diguem-ne, jo no diré turistifòbic, encara que sí, però sí de moltes veus que s'han alçat i molta gent que ha sortit de manifestar-se, a Ibiza també, o jo diria a Ibiza sobretot, però a Ibiza, Canàries, a Barcelona, a Girona... A Girona, que ara ja arribarem. I, per tant, llegir aquest llibre, jo penso que ens permet poder afirmar sense complexes que el treball de l'historiador té sentit i que entendre el present a partir del coneixement del passat, que és una frase més o menys feta i recurrent per part dels historiadors, però que crec que és real. i si ara ens fixem en el llibre aquest de la destrucció del paradís amb la situació actual, doncs ens encaixa perfectament. És un llibre que a les Illes, a Ibiza, a Formentera, sobretot, i també a Mallorca, jo no diré que ha tingut un ressò enorme, però sí que ha mostrat un cert interès i que, realment, jo crec que també hi ha ajudat, d'una banda, la figura de Walter Benjamin sempre hi ajuda perquè és un personatge No m'agrada, quan parlem d'història, parlar de modes, però ha tingut permanentment vigència i en continua tingent. El tema, que és el del turisme, és un tema que està d'actualitat absoluta en aquests moments. I llegir Benjamin ara és... pensar que realment, jo no diré que tot està escrit, però que realment la història ens està ensenyant que res del que està passant ara ens ha de sorprendre. Ara parlaves d'aquest fenomen que estem tenint actualment, que al final l'origen podria ser perfectament aquest llibre, en paral·lel a altres realitats de l'època. També és veritat que l'escenari és molt diferent. Jo sempre dic que, per exemple, el problema turístic, si és que hi és, que pot haver aquí a la ciutat de Girona, no té absolutament res a veure amb el que hi ha a les Illes Balears. Comparant Suïssa amb Somàlia, per exemple. Si ho hem de jerarquitzar a partir dels efectes, podríem dir que sí, que evidentment Girona no és Eivissa, Girona és Barcelona i no som ni Marbella ni París, diguem-ne. Això és evident. Ara que hi ha una realitat o un denominador comú o una veritat, deixem-ho dir així, és absoluta, sí que existeix, que és que turisme s'ha de regular. Turisme és un fenomen que evidentment no s'ha de desestimar, només faltaria, no serem nosaltres que direm que el turisme s'ha de foregitar i que és un... un element absolutament perniciós per les societats, no és veritat, però sí que és veritat que s'ha de regular. S'ha de regular Ibiza i s'ha de regular Girona, i s'ha de regular Barcelona, i s'ha de regular Marbella, i a París, i a Nice, i a tots aquests indrets que Walter Benjamin va passar. Tu has patit aquest fenomen turístic que tenim? Per què vivim els dos al centre de Girona? Home, sí, ara jo podria dir que ho he patit bastant, sobretot si em permeto l'anècdota ja que tu m'estàs provocant una mica i m'hi estàs portant, doncs que quan plego... de la universitat i baixot de la Facultat de Lletres i de Turisme i baixot cap a la Rambla, en el moment d'agafar el pont de L'Eiffel, que visc a l'altre cantó, doncs, de riu, moltes vegades m'obliguen les circumstàncies, o sigui, la massificació, anar a buscar el pont de pedra per poder creuar el riu i per tant fer una certa volta. Sí que és veritat, bromes a part, que el turisme a Girona avui dia encara que sigui a nivell visual, està demanant a Crits que necessitem una regularització. Ja no parlo d'altres temes, perquè aquí ara ja no em correspon dels pisos turístics, etcètera, però sí que és evident que tenim un problema. Doncs espero que en aquest recorregut, si el fas tu, tant si el fas tu com si fos algú altre, doncs que passin també a prop de les llibreries per poder agafar la destrucció del paradís amb el signe d'interrogació final. Jo penso que ara seria el minut de glòria allò per vendre'l, però jo penso que és interessantíssim des d'aquest punt de vista. És un llibre que... Jo no diré que és complicat de llegir ni molt menys, però llegir Walter Benjamin sempre és un plaer, i si podem extreure en algunes conclusions i algunes mirades que ens són útils i familiars amb la situació actual, més que millor. Gràcies. Doctor Lluís Costa Fernández, gràcies per venir a casa teva. Molt bé, gràcies, Seïd. Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat. Si vols saber tot el que passa a Girona i en l'entorn més proper, som la teva ràdio. Girona FM, l'única emissora local de Girona. Informació, opinió, entreteniment, el futbol i el bàsquet en directe. Cultura i molt més, ho trobaràs tot a Girona FM. El 92.7 de la FM i a gironafm.cat. Som la teva veu. Som la Gironina. Cocodrill Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodrill Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodrill Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodrill Club. No pas has de caimar. Hasta luego, cocotrilo. García i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Les retransmissions del Girona Futbol Club a la ràdio de la ciutat. Aquesta temporada tan especial t'oferim tots els partits de Lliga, Champions i Copa del Rey, en directe al 92.7 i a gironafm.cat, amb la narració de Pau Villafanyé, Josep Coll i Judit Mateu. Escolta la prèvia. El partit integrar i totes les reaccions dels protagonistes després del xulet final. A Girona FM, només som del Girona. Som la teva veu. Som la Gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies, a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM. La gironina. L'actualitat en 180 segons. Que d'hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts els butlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Als Quatre Rius. Amb Said Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries... Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Passen pocs minuts de dos quarts de dotze del matí quan seguim els quatre rius. De moment deixem enrere a Ibiza. Em sembla que t'ha agradat el viatge d'anar i tornar d'Aernau. Home, sempre dóna gust anar a la Illa Blanca. Bueno, i dóna gust que sempre passi per aquí. Home, també. Poca gent ho sap, això, però si aquests quatre rius és d'aquesta manera és gràcies a un WhatsApp del doctor Lluís Costa. I un toc. Un divendres a les 11 de la nit. Exacte. Imagina't. Estava a la terrassa de casa. En fi, nosaltres seguim parlant d'art una setmana més. En aquesta ocasió ens anem fins a la Fundació Balbi. T'ho dic perquè avui ens acompanya amb nosaltres Joan Oltre, que tenim encara en marxa la seva exposició Fogacitat, a la mateixa Fundació Balbi, a qui ja aprofito per saludar. Bon dia i bona hora, Joan Oltre. Bon dia i bona hora. Primer de tot, tu he dit només entrar. M'encanta el títol Fogacitat. Sí, com la vida mateixa. Com la vida mateixa. No deixa de ser, suposo que un repàs, explica'ns una mica què hi podem trobar en aquesta exposició. A veure, no és ben bé una exposició antològica, però sí que és un recull de fotografies que són bastant primerenques i una mica fins a les darreres composicions. Treballo amb espais naturals, Jo una mica la frase d'en Picasso que diu que no busques sinó el que troba, em passa una mica el mateix. Em trobo les coses, em passen per davant dels ulls i si estàs al tanto dius que hi ha un fotoclic, has d'anar acumulant material. Per tant, el laboratori és escas per entendre'ns? al laboratori no, perquè jo faig fotografia analògica. Revello com fa ja uns quants anys. En aquest sentit, m'agrada molt la imatge que em sembla que la teniu ben grossa allà exposada, que és aquesta bala penjada d'un fil amb una fotografia al final. No sé si ens podries explicar una mica. Sí, la genesi d'aquesta fotografia és aquest medalló que la meva mare guardava. Aquest era el germà del meu pare, el germà gran. Va morir a la guerra al front d'Aragó, d'aquelles històries. A partir d'aquí, una bala que vaig trobar fent camins de l'exili, al final va arribar el moment que vaig fer una associació. Com puc representar el que li va passar al meu oncle, morint de la guerra, ferit de bala, no va sobreviure a les ferides, tot i que el van evacuar. És una història que ara està molt així, això de la memòria històrica. També era una mica fer un homenatge, un record amb ell. Va morir en 23 anys quan, suposo que despertava la vida, per dir-ho d'alguna manera. Parlant de fils, quin és el que guia una mica la teva exposició? Una mica és deixar... O sigui, davant de l'evidència que les coses passen i foten, el present és una cosa que no podem aturar. I, realment, una fotografia genera una imatge que atura un moment concret, que et serveix per... En el temps, va guanyant valor, perquè tu fixes una cosa que ja és un record. Però, a partir de la imatge, el recuperes. Pots recuperar moments i històries i cares. És la fotografia. Evidentment, hi ha fotògraf, paisatge, hi ha retrats, hi ha molts temes que pots anar des de l'alegria, la joia o el plor. Hi ha imatges que et remeten a moments que són més dramàtics Precisament els sentiments també tenen una fugacitat al final. Diuen que una imatge val més que mil paraules, que jo tampoc hi convé, perquè hi ha paraules que generen imatges increïbles. Hi ha una, per exemple, una fotografia analògica, el diluvi universal. Sí. Si em pots explicar una mica... Sí, és una mica... Això seria l'Arca de Noé. Sí. I el material me'l va sugerir. És un tros d'oralita que corria per allà, un fragment. I a mi em va semblar que això era una muntanya. L'Arca de Noé va quedar encallada després del dilúvia del Monar Arat, aquesta muntanya que hi ha a Armènia. Vaig fer la barqueta aquí dalt i encara li afegiré a un dromedari o un elefant que baixin de la muntanya. Encara li afegiràs. N'hi ha d'altres com el carrer dels pobres o la fàbrica. Sí, jo vaig néixer a Mataró, en una ciutat amb moltes fàbriques, a tots els carrers hi havia fàbriques, i jo mateix vivia al costat d'una fàbrica de paper. I les xamanelles, l'estètica arquitectònica de les fàbriques, sempre m'ha atret. És una mica sempre em porta... Al final, no deixa de ser una visió en retrospectiva? Sí, sí. I una mica de tota la publicitat que has trobat. Va ser al costat d'una fàbrica enorme. La Magui ens vol aportar alguna cosa. Què tal? Bon dia i bona hora. Com estàs? Què ens anaves a comentar? Aquesta exposició d'en Joan Altra que se la recomano molt és tot en blanc i negre. És la potència màxima quan la fotografia no et distreu el color. A en Joan li podríem preguntar també perquè és tota la vida a fer blanc i negre. Però també volia dir que aquestes fotos que ell està explicant de la fàbrica i del carrer dels pobres, ell fa teatreets, Joan. És a dir, no us imagineu que fotografia directament la fàbrica, sinó que hi ha uns moments que ell amb cartró corre a la imaginació. Això explica això, perquè és interessantíssim. A veure com va això, Joan. A veure, això també va venir una mica... Jo ja em feia, però un estiu que em van deixar els meus nebots allà i dalt i vaig dir que els faràs fer. Doncs vinga, cartró i tesores, cola i pintura. I van fer tota una sèrie de casetes que jo vaig utilitzar per, per exemple, al carrer dels pobres. no deixa de ser una crítica a la falta de vivenda. Tothom a la Constitució diu que tenim dret a la vivenda, però la gent s'ha d'acabar fent com pot a alguna casa. Una mica a nivell general, no només aquí, sinó en molts països del món, la gent viu amb quatre planxes. Sí, completament. Bueno, és una manera de posar una evidència. Fins quan podrem veure Fugacitat, em sembla que aquesta setmana? Fins el 30 d'octubre. Fins el 30 d'octubre encara? Sí, fins el 31 d'octubre, que és l'últim dia d'octubre. 31 d'octubre, si se'n diu abans de Tots Sants. Això respecte a Fugacitat de Joan Oltre, no volíem marxar encara sense seguir amb la Fundació Valbi una vegada més, perquè com que tornaràs el mes que ve, no fos cas, no ens en deixem cap. Escolta, tenim el Teo Ortiz, que presenta la memòria dels arbres. El que els volia dir, no tots els espectadors, els vients, és que si veniu a la Fundació Balbi, que demà obrim a les 7 de la tarda i inaugurem temporada, llavors podreu gaudir de dos exposicions a l'hora, que són ben independents. Una és aquesta tan fantàstica que ens ha explicat en Joan Altra, I l'altre també és en blanc i negre, perquè és de dibuix. I és de Theo Ortiz. Tot només dibuix. Sí que hi ha algun punt de color en algun dels dibuixos, però també és en llapissos de colors. És a dir, aquesta exposició de la memòria dels arbres és com un passeig que ha fet el mateix artista pel voltant de la costa de l'escala, que és on ell viu, Ella ha fet tota pinta absolutament com feien els primers artistes a l'Aire Lliure, és a dir, pinta en directe. Aquests dibuixos, veureu dibuixos grans, però que també estan fets en directe. Tot ho fan en directe. Per què? Doncs perquè l'emoció no es perd en el taller. És posar-li en valor també el procés creatiu. L'instint té Ortiz tota la vida que ha dibuixat des de molt petit. I també pinta i fa escultura. Però el dibuix ha sigut molt important per a ell. perquè, parlant amb ell, ara no ha pogut venir perquè ha hagut d'anar de viatge, però demà sí que serà. Demà sí que hi serà, eh? Sí, demà sí que hi serà. A quina hora això, demà? Demà a les 7, a les 7 de la tarda. Tindrem els dos artistes i les dues exposicions. I el que és molt bonic és que estan amb molta consonància a totes dues, no només pel fet del blanc i negre, que ens distreu la imatge de color que avui dia distreu tant en les persones, no només per això, sinó perquè hi ha una poesia implícita a les dues exposicions que de veritat no us podeu perdre de cap manera. perquè aquesta exposició que es diu de dibuix no us penseu que és una exposició clàssica de dibuix. En teu utilitza la base unes fustes velles que troben els contenidors, cartrons, dibuixa amb uns materials senzills, se n'aniria una mica amb la contemporània I ho presentem d'aquesta manera, tal qual, clavat a la paret. Sí que hem posat amb alguns dibuixos un senzill metacrelat al damunt de la paret, però està presentat d'una manera molt com ell ho tenia a casa seu, per sobre les taules i tot això. N'hi ha bastants, eh? Són dibuixos d'aquests últims tres anys. que ell ha fet fent aquests recorreguts in situ amb la natura, amb els arbres com a protagonistes totals i el mar. I el gest jo no havia vist mai a ningú que dibuixant sigués capaç de fer el moviment de les onades del mar. Dibuixant. És a dir, ell té un traç molt frenètic quan està davant de la natura que aporta aquest moviment, el moviment del vent sobre les fulles o el moviment de les onades del mar. És que se m'està caient la cara de vergonya, perquè encara no he vingut a la fundació. És que em sembla que demà és bon dia per venir. Ah, estàs dient! Jo, perquè soc un cas... Fas la comparanda i la entrevista dels artistes, però n'has posat els peus, a la fundació. No, però per això mateix. T'ho dic perquè demà tinc molt bona oportunitat per venir, no? Seria fantàstic. Això a les 7 de la tarda m'has dit? A les 7 de la tarda, a partir de les 7, si arribem una mica tard no passaré, que a les 9 encara hi serem. I t'anava a dir, per intentar rebaixar una mica de l'exigència intel·lectual ara mateix d'aquesta taula, perquè m'estic... Saps també què diuen? Em van dir una vegada que tothom quedava bé amb blanc i negre. No sé si és veritat això. Què en penseu? Als retrats, quan fas un retrat d'una persona, sempre queda bé amb blanc i negre. O no? L'esperit de la persona es llegeix més bé, potser. Jo, a vegades, el color molesta. En canvi, el blanc i negre és molt concret. Clar. Passa per la forma. Sí, exacte. Dibuixa molt bé la forma, els trets... Has vist? Ha dit que el blanc i negre dibuixa, com el teu que dibuixa. Veus com ha servit això, com a acomiadar per rebaixar una miqueta l'exigència intelectual d'aquest programa? Joan Oltra, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Magui! Moltes gràcies! Fins el mes que ve! Ep, has dit fins demà, eh? Ah, fins demà! Si vols saber tot el que passa a Girona i en l'entorn més proper, som la teva ràdio. Girona FM, l'única emissora local de Girona. Informació, opinió, entreteniment, el futbol i el bàsquet en directe. Cultura i molt més, ho trobaràs tot a Girona FM. El 92.7 de la FM i a gironafm.cat. Som la teva veu, som la Gironina. García i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Cocodrill Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cucodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cucodril. No vas a estar en caïna, hasta con el cocodrilo. El ple de Girona en directe. El segon dilluns de cada mes, a l'Ajuntament de Girona, tots els grups polítics de la ciutat debaten el present i el futur de la ciutat. A partir de dos quarts de cinc de la tarda hi connectem perquè pugui seguir els debats, les emocions i els frecs i preguntes. Escolta el ple en directe al 92.7 FM o ve a través de gironafm.cat. Girona FM. La gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM. La gironina. Info Podcast, la càpsula informativa de tres minuts amb tota la informació bàsica del dia, notícies, agenda i informació de servei, un producte de Girona FM i la xarxa fet i pensat en digital, en exclusiva a gironafm.cat i les xarxes socials de l'emissora. Subscriu-t'hi! Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius amb Said Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries... Girona pren la veu. El 92.7 FM a les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Encarem ja de recte final dels quatre rius d'avui. De moment deixem enrere les exposicions que, com hem pogut comentar, podrem trobar demà a la Fundació Balbi. A partir de les 7 de la tarda, Arnau Vila, no sé si tu podràs anar-hi, jo segur. M'agrada molt el tema de la fotografia en blanc i negre, és veritat, eh? És que a tu t'agrada, eh, la fotografia? A mi molt, sí, jo he estat molts anys fent fotografia. Sí, me'n recordo. Sí, sí, sobretot a més a més a Banyoles, que tinc un estany perfecte per fer fotografies. Sempre escombrant cap a casa, tu. Acabem parlant avui de la literatura. Tu la toques gaire amb el tema de literatura? M'hauria de tocar una mica més, no és veritat. Falta, no? Una miqueta sí. Doncs mira, ja que falta i que anem curs en aquesta taula, intentem aixecar una mica el nivell, ens acompanya avui Irene Quintana, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. De fet, l'excusa perquè hagis vingut avui aquí és, si no m'equivoco, un nou curs que tenim al FOMENT, Literatura Catalana a l'exili del segle XX. Exacte, és un curs que ara començarem a l'octubre i que durarà, farem a octubre, novembre i desembre, d'11 sessions, els dimecres al matí. La pregunta és, per què és prou important com per fer un curs la literatura que vam tenir al segle XX a l'exili? Precisament per això, que és una cosa que no s'ha estudiat mai o potser sí que s'ha estudiat a nivell acadèmic però no tant a nivell divulgatiu i l'etapa de l'exili a nivell històric és molt coneguda però potser no tant la part de la literatura. Clar, per exemple, quins autors destacaríem? per exemple, Pere Caldés, vosaltres no tan coneguts com Clementina Arderiu, Teresa Pàmies, que en el seu moment va ser coneguda però ara potser és oblidada, Rodoreda, que és abastament coneguda, i n'hi ha molts altres que van marxar sent escriptors i d'altres que van marxar que no eren escriptors però que després van tenir la necessitat de narrar la seva experiència i quan van tornar ja eren escriptors. Parlàvem precisament sobre les seves experiències a l'exili? Sí, precisament això ho voldré destacar en el curs perquè n'és una necessitat d'expressar tot allò que els passa per diversos motius i en part també per expressar el trauma que a nivell psicològic els anava bé posar-ho per escrit. Et puc fer una pregunta d'examen? Digues. Creus que aquests autors tenien també la sensació que tard o d'hora podrien tornar? Ostres, si que t'examen aquesta pregunta. Depèn, jo crec que al principi es pensaven que era una etapa molt curta, però llavors a mesura que van avançar, que va haver-hi no només la Guerra Civil espanyola, sinó la Segona Guerra Mundial, i que molts d'ells ja van haver d'abandonar, diguéssim, el continent europeu, i van anar a Amèrica, llavors jo crec que sí que van pensar que seria llarg, tot i així mai van perdre l'esperança. Saps per què t'ho dic? Perquè si no m'equivoco, en la segona gran diàspora catalana es parla moltíssim que molts catalans quan van arribar a Llatinoamèrica no compraven armaris i de fet tenien encara tota la roba i tot plegat ho tenien en maletes sota el llit pensant que realment en els pròxims anys podrien tornar a Catalunya. L'esperança és l'últim que es perd i això es veu en molts dels textos, que això també en tractarem en el curs. I sentiment de pertinença, catalanitat per davant? Clar, per exemple, que això també és algo que jo trobo molt interessant. perquè ells, des de fora Catalunya, decideixen parlar de Catalunya i decideixen apostar per la llengua el català. I moltes institucions, revistes, editorials, que aquí s'havien conservat, per exemple, els Jocs Florals. Els Jocs Florals neix aquí al 1800, ara no ho recordo, al 1859. però després, quan hi ha la guerra, es queden prohibits i clandestinament segueixen fent alguns jocs florals. Aquests jocs florals neixen després, més endavant, a l'exili. Hi ha aquest sentit que dius tu de pertinença que es pot veure reflectit en els jocs florals. especialment a Llatinoamèrica. Exacte, a Llatinoamèrica es feien els Jocs Orals, però sobretot a Llatinoamèrica. La toquem més del que em pensava. La literatura també, i m'agrada molt aquesta expressió, com a refugi. Clar, és això, una idea de com ells es construeixen creant una mena de bombolla, diguéssim, i es relaciona entre ells a través dels casals catalans, intentant... Hi ha molta gent que va fer feina de publicació, perquè aquí moltes obres no es podien publicar degut a la censura, i llavors ells creen editorials perquè aquestes obres es puguin publicar, per exemple, a Llatinoamèrica, i puguin ser llegides igualment. Has trigat gaire a preparar aquest curs? Ja porto molt de temps treballant en aquests aspectes perquè jo estic fent la tesi doctoral sobre Teresa Pàmias, que ella també és una de les que es va exiliar i per tant és una cosa que ja porto treballant des de fa bastant de temps que m'interessa. La següent pregunta era preguntar-te sobre qui havies redescobert i qui era el teu referent, però ja veig que és el de Teresa Pramies. Exacte. A mi m'agradaria dedicar una sessió a parlar d'ella, a més d'una altra sessió a dedicar-la a les dones, perquè hi ha una obra que es diu L'exili violeta de Marta Pésarrodono, que tracta aquest exili oblidat de totes aquelles dones. de diferents classes socials, ja siguin més joves o més grans, que també van haver d'exiliar-se i amb aquestes dificultats que comportaven de més a més. Què és el que et va capturar, Pàmies? Sobretot, jo destaco dos aspectes. La vessant de dona, que és feminista, però per altra banda també la vessant de comunista, d'activista comunista, i com ella marxa a l'exili sent pràcticament, no en alfabet, però que sí que no tenia estudis i no sabia les regles de la gramàtica catalana, Però en canvi, en l'exili, ella estudia periodisme i comença a escriure i ella acaba guanyant el reconeixement de l'Institució de les Lletres Catalanes, la segona dona després de Rodoreda. Per qui venia, Rodoreda probablement és el nom més potent? Sí, però jo tampoc la tractaré massa perquè ja és prou coneguda, sinó que prefereixo tractar altres autors, autores, Xavier Van Garel, per exemple, Agustí Bartre, altres autors que no són tan coneguts. Entenem que aquest curs ens serveix sobretot per descobrir autors o autores que havien quedat una miqueta més darrere de totes aquestes grans figures. Exactament. Ai, perfecte. Arnau, t'hi apuntes? Com ho veus, això? Sí, home, jo sempre m'apunto en aquestes qüestions i, a més a més, jo comentava que potser la docència depèn de quines edats ja s'hauria de començar a implementar tot això o a implementar més. En tot cas, no? Potser? Sí, segur. És que jo no recordo haver tocat gaire els autors. Per això, per això. Jo, almenys. Jo crec que al final aquests cursos... Per cert, això està obert a tothom, eh? Sí, exactament. I també tenen un descompte als estudiants de l'ODG. Ah, mira que bé. Tu ets estudiant de l'ODG? No, no, ja fa anys que no... Ja fa anys que no... La cosa ja està a la baixa. Però encara anem per allà a fer el cafè, a Montlivis, abans d'anar cap a veure la guijona. De tant en tant vaig al bar, també, però ja no queda gaire. I ara, amb ganes de començar aquest curs? Sí, moltes, moltes ganes. És la primera vegada que el fas, aquest? Sí, de fet és algo nou en el foment, l'aula del coneixement, per apostar també per les humanitats, evidentment sempre en català. Doncs literatura catalana a l'exili del segle XX, Irene Quintana, gràcies per haver-nos acompanyat aquí als Quatre Rius, i escolta, si algú encara la vol tocar una miqueta més, doncs que s'hi apunti. Això el foment, que de ben segur que podran gaudir-ho. Gràcies a vosaltres. I amb aquest final de Na Posa Teòric, nosaltres ja ho deixem per avui. Avui és dimarts, encara, Arnau? Encara és dimarts, sí. Tot el dia? Tot el dia. Si més no, tornem nosaltres demà dimecres aquí, als Quatre Rius. Serà al 9, fins aleshores.