Vázquez Montalbán i Barcelona’92; Fridtjof Nansen i el passaport humanitari; Marina Freixas cap al primer disc

Els Quatre Rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. El Festival Musicant de Camlló organitza la trobada Musicant Cultura, més de dues dècades de música catalana del país. Xerrada amb el director de musicant Albert Bosch, el director de projectes d'Andarroc Jordi Novell i el periodista cultural del Punt Avui Xavier Castellón. Actuació musical del bateria Ramon Prats i la veu de Victòria Vilalta. Vint el 2 d'abril a les 7 de la tarda a El Foment de Girona. Reserva-t'hi un lloc a la web www.elfoment.org. Viu Musicant, el festival de música del país. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Onze i cinc, benvinguts als quatre rius. Dilluns 31 de març de 2025. Dilluns amb un sol radiant a la ciutat de Girona. I amb moltes ganes també tancarà una setmana on deixem enrere el tret de sortida de les trenes, un canvi d'hora que si us van enganxades peres com a mi us va retallar una hora de son i amb benvingudes que sempre són agraïdes. Últim dia del mes de març, últim dia del primer paquet d'aquest 2025, el temps vola, i més quan et centres en l'avui i el dia a dia. Sense veure-ho, tenim l'estiu a tocar, i com que rectificar és de sabis, a mi, que sempre m'ha agradat l'ambient rúfol de Girona, segurament també us passa que aquests dies us alegren. Ganes de dies llargs, ganes de nits curtes, ganes de primavera, ganes de sol, ganes de tot això que ara arriba, que no sé si la sang altera, però almenys ens alegra de totes i a tots, que no és poc amb el temps que corren. I que no podia ser d'altra manera, per dir adeu a aquest mes de març i per donar-li la benvinguda al mes d'abril, demà, si Déu vol, il·lusionista de la veritat, mestre de la raó, també, el nostre estimadíssim amic i millor persona, Rau Vila, bon dia i bona hora. Home, la veritat és que a mi la primera m'agrada molt i aquest dissabte haig de dir que l'estany de banyoles als voltants, als prats, comença a haver-hi calguerets i comença a fer-hi... No, la veritat és molt xulo, eh? Comença a sortir les finestres, anar a dir les finestres, les flors i tot això. Jo t'he de dir que rectificar és de savis. Perquè fa molts dies que dic que no, que a mi m'agraden els dies foscos, rufos, etc. Ostres, té, dic que aquest cap de setmana m'ho he passat molt bé. Sí? Sí, i amb el canvi d'hora i ahir diumenge també. Però i amb les ventades també, perquè Déu n'hi do, eh, dissabte? Sí, sí, bueno, em va pillar, o sigui, vaig estar a l'Empordà una estona, però després vaig estar fora. i no anava molt bé, molt bé, i m'està agradant això d'ahir, per exemple, vaig acabar a prop del mar, i és allò de vuit del vespre i encara feia sol, saps? Sí, home, sí, sí. Ostres! Sí, sí, fins a quarts de nou, nou, i encara que vagi passant aquest mes d'abril, doncs home, sí, sí, arribarem allò nou, encara fosquejant. Va anar bé el dispositiu que et van muntar allà al Pla de l'Estany, perquè volies fer la volta a l'Estany, sense incidents... Home, no, però Déu n'hi do també al vent arribava. Sí que arribava, sí. No molt, però l'Estany estava força remolot, sí. Això em recorda, jo una vegada estava per la capital d'Espanya, passejant, i deien que feia vent. Deien que feia vent. Allà vol dir una brisa. Clar. Una brisa. Jo em quedava així, que deien, ui, fort vent, tanquem el retiro, no sé què, jo vaig dir. Veniu a Cadaqués, vés-te'n a Figueres o a Vilafant. Avui a Coplef, Jordi Osua, especialment parlem d'un llibre que presenta demà dimarts 1 d'abril, Temps de música amb la Marina Freixes, i a més a més també passarà per aquí Pere Perremont, en aquest cas subdelegat del govern a Girona, però avui no ve com a tal, ve com a doctor en Història de l'Art, ja que també presenta la seva obra literària, com no podia ser d'altra manera, ara que encarem la recta final abans d'arribar a Sant Jordi. Arnau Vila, quan el riu sona... És que porta aigua. Doncs endavant. I ho hem dit fa uns moments. Presentem llibre avui a la secció de Coplef dels professionals de l'activitat física i de l'esport amb veu de Jordi Osua, que presenta el Vázquez Montalban d'Olímpia a Barcelona. Aquest llibre que presentem demà de dimarts dia 1 d'abril a les 7 de la tarda a la llibreria 22. Per comentar la jugada Jordi Osua, bon dia i bona hora. Hola, molt bon dia. A mi m'has d'ubicar, eh, perquè mira que he estat molts anys fent esports, però ni el basquet Montalban em sonen, entenc que l'Olimpiací i Barcelona una mica també de retruc. Però en qualsevol cas, aquesta obra, en què l'enfoquem? Bé, és interessant això que dius tu, l'hem de contextualitzar en una matèria doctoral que vaig dedicar doncs a investigar sobre tot el que havia escrit Bazquet Montalbán sobre esport, que al final vaig recollir un prop de 700 textos i d'aquí ordenats en diferents temàtiques, que pel que fa al Barça ja és molt conegut, que era un col·lei que va escriure molt, també que li agradava el futbol, però una de les troballes més interessants que vaig fer va ser doncs tota una sèrie de textos dedicats a reflexionar sobre l'olimpisme. L'olimpisme en quin sentit? T'ho dic perquè, clar, hem parlat moltíssim de les olimpiades de Barcelona en 92, de com van transformar la ciutat, també, fins i tot, el paradigma de Catalunya. No només com a esport, sinó, a més, com l'esport com a eina per a dignificar i com és de vehicular o motor econòmic, fins i tot. Entenc que els textos de Montalban, debat aquest Montalban, anaven per aquí? Bé, i sobretot, tractar l'esport i en concret també l'olimpisme, doncs és d'una... una perspectiva crítica. Hi ha una primera part del llibre que és posar en entredit una mica tot el que és l'esperit i la ideologia olímpica i posar de manifest com d'alguna manera aquesta ideologia no respon a la realitat després del que passa als jocs. Després a continuació hi ha tota una part que podria ser una mica més històrica en la qual es va fer un repàs de diferents jocs olímpics on Vázquez Montalbán posa de manifest els llocs es van polititzant i, cada vegada, també són un instrument de negoci. I la part final, ja dedicada a Sant Adal, als llocs de Barcelona, per veure una mica la seva mirada sobre els llocs, que va ser tota la qüestió política dintre de Catalunya, entre la Junta i la Generalitat, també dintre de l'estat espanyol, l'apropiació dels llocs per part del nacionalisme espanyol o del nacionalisme català i després tota una part relacionada amb la transformació organística de la ciutat de Barcelona. És el que te n'anava a dir, va haver-hi Serau també? T'ho dic perquè ens ho pinten sempre com Disney Land o què va passar? Sí, sí, va haver-hi bastant Serau i al final, a mesura que s'acostaven els llocs, doncs tothom es va posar les piles i per no posar entre ells la imatge internacional, tant de l'estat espanyol com de Catalunya, doncs tothom es va acabar entenent però va haver-hi molta lluita política dintre de Catalunya entre l'Ajuntament Socialista i la Generalitat de Convergència i també dintre l'Ajuntament Socialista entre els socialistes o altres partits més d'esquerres com a iniciativa per Catalunya que volien que aquests jocs estiguessin més al servei de de la ciutadania i no tant pels interessos urbanístics dels especuladors. La pregunta és segons Vázquez Montalbán, la Barcelona que tenim ara mateix seria la Barcelona que tenim si no fos pels Jocs Olímpics? No. I per això d'alguna manera ell és crític tot i que va reconèixer que sobretot l'obertura al mar és un dels grans beneficis de les olimpiades Però ell diu que per construir l'han de rucar molts edificis, sobretot del barri del Raval, on va néixer i va passar una part de la seva vida, es van perdre i d'aquí es perdia una part de la memòria de les persones que... que havien viscut en aquests barris. I també va ser molt crític amb l'expulsió que va suposar dels habitants d'aquests barris, sobretot, com deia el Raval, però també la part del poble nou on es va construir la residència dels esportistes, la Vila Olímpica, que després és el barri de la Nova Icària, doncs que tot això va suposar un canvi del proletariat que vivia allà per unes classes més benestants. Avui en dia és el concepte que parlem de gentrificació, que en aquell moment no existia, però que ara sí que ja se'n parla de l'expulsió, d'aquests barris, de la gent amb menys recursos, per poder fer negoci amb els habitatges. Al final, Vázquez Montalban ens parlava d'una cosa que passava fa trenta i escaig anys, però que al final passa ara, que és picar baralles entre partits polítics, entre diferents governs de diferents bufandes, per entendre'ns, i també per gentrificació. Sí, sí, això no canvia, tot i que també és veritat que al final sí que s'arriben a posar d'acord i d'alguna manera el resultat va ser satisfactori tant a nivell polític com sobretot després a nivell esportiu. D'on va sortir la necessitat de fer aquest llibre Jordi? Bé, surt de la meva pròpia investigació que vaig dedicar a aquest Montalbani, de trobar aquests textos d'olimpisme que són molt desconeguts, com tu deies, i d'alguna forma de voler compartir aquesta... aquesta trobada amb la gent, no? I també especialment dintre del que és l'àmbit de l'educació física i l'esport, que és d'on jo provinc, doncs que el Bàsquet Montalbani és un autor desconegut i que crec que les seves aportacions s'haurien de... d'inculporar els estudis d'educació física, totes les seves reflexions són més de tipus sociològic, històric, fins i tot filosòfic, sobre el sentit de l'esport. T'ho dic perquè ara normalment hi ha ball de bastons per intentar trobar seu pels Jocs Olímpics. ¿Tu creus que totes aquestes comissions i delegacions s'haurien de llegir al Vazquet Montalvar abans de fer-ho? Home, si els exigíssim, potser no convocarien els propers jocs. Vols dir? Estaria bé. Sí que és veritat que van passar uns anys que costava molt trobar seu i ara s'ha tornat a recuperar. Doncs aquest interès una mica pels jocs. Una època que era molt evident per bona part de la ciutadania que els jocs suposaven unes despeses. sobretot per les arques públiques que no es podien sostenir, però ara també hem anat cap al model de jocs olímpics en els quals es compten molt amb els equipaments i les instal·lacions i les comunicacions que ja tenen les pròpies ciutats i on no s'hagi de fer aquesta despesa tan gran que després no es pot recuperar. Això és una de les coses que va denunciar Bastremontal respecte als jocs de Barcelona. Ell va citar un autor conegut que es diu Holderlin, que diu que els deus marxen i només ens deixen el pa i el vi i vas que molta gent deia, aquí han marxat, les olímpiques han marxat, però no ens han deixat ni tan sols ni el pa i el vi, no només, s'han deixat. Un deute que ja veurem el que... El que trigarem i unes instal·lacions que no sabrem si realment podem trobar-hi rendibilitat a posteriori. T'ho dic perquè ara és això que dèiem, hi ha molts països en podríem definir com en vies de desenvolupament, que volen ser seu olímpica, volen construir-hi, això per una banda, però és que després per l'altra tenim els que volen a cop de tal horari diguen-li països del golf i tot plegat que també es volen portar els Jocs Olímpics cap allà, en aquest sentit entrem en un paradigma completament diferent, ja que estem parlant d'olimpisme? Sí, aquí serien dues coses diferents, com utilitzar l'esport i en aquest cas l'olimpisme, l'esport que té més repercussió internacional per blanquejar determinats règims polítics. I l'altre seria, com l'esport o els Jocs Olímpics, també com una oportunitat per dinamitzar, per fer inversions en un territori que li permeti donar un pas endavant. Que d'alguna forma, això sí que és el que va passar amb Barcelona, que urbanísticament, una reforma que estava pendent des de feia molts anys, potser des de l'època de la guerra pública, doncs gràcies a la inversió dels Jocs, Es podia fer, el que passava al Cavazquemonte el van dir, que al final aquesta transformació no es va fer tant mirant els interessos dels ciutadans i amb una participació de tipus democràtic on es pogués plantejar què era el millor per a tothom, sinó al final dels interessos de la inversió privada que va ser qui va posar els diners. Doncs, per conèixer una miqueta més la figura i l'obra de Vázquez Montalban, d'Olimpia a Barcelona, demà a dimarts o d'abril a les 7 de la tarda a la llibreria 22, presentació d'aquesta obra de Jordi Osuà. Jordi, moltíssimes gràcies per aquesta estona, que vagis superbé a la presentació demà. Que gràcies a vosaltres, encantat. Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat. Fa temps, fa temps, que no em soc conscient Fa temps, fa temps, que no em soc conscient Bé, doncs seguim amb el temps de música. És moment de parlar amb Marina Freixas, jove artista de Gironina que passa pels micròfons de Girona FM per explicar-nos una mica la seva història aquesta vegada, això sí, parlant. Marina Freixas, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Mira que la vida és difícil i com de complicada és a vegades que vas i et fots artista. És molt frustrant, però és una carrera de fons molt i molt guai de fer. Si de veritat és el que t'apassiona i on vols arribar. De moment els feedbacks són bons o...? Sí, sí, sí. Jo ho noto cada vegada més, clar. Per tu així, dedicant-me sèriament al projecte d'ara, 3 anys seguits, són pocs. Més enllà d'aquests 3 anys, com va començar això de la música? La música és una mica tòpic, però ve de família. Llavors, com que tinc família d'artistes, indirectament he anat agafant com aquestes dinàmiques de voler-me expressar d'aquesta manera. I això, ve des que soc petita. Des de ben petita suposo que amb algun instrument, segurament al principi directament cantant. I després ja agafava inspiració amb altres artistes i vaig voler aprendre a tocar el piano. Jo us toco el piano i una mica la guitarra. Ho has aconseguit, t'ho dic per allò, encara no. I mira que en tinc una però... El 100% no, és molt complicat. Sempre t'has d'anar formant. Però per composar i per defensar-me en directe, sí. En aquest sentit, recordes el dia en què tot va canviar, aquell punt d'inflexió on vas agafar i vas dir mira jo vull dedicar-me a això? Sí, al Batxillerat. Sí? Em va anar malament l'examen d'aquell dia o com? No, però típic que, bueno, acabes i on vas, què fas? Futura estable, seguirem fent un donatisteu, ho deixarem com un hobby, m'ho vaig replantejar i, bueno, tampoc em va costar gaire, eh? Jo vaig dir, jo vull tirar per l'artístic, costi el que em costi. Recordes el primer single? El primer single. Sí, sí, el record. Hem vingut a obrir calaix. Ja t'ho dic, ara veig que hi ha motxilla. Què passa aquí, en el primer single? Era un single en castellà, perquè jo abans no contemplava la idea de cantar en català. Jo, més que res, perquè escoltava molta música en castellà. Llavors, el que jo escoltava era el que jo feia. Ara ja he canviat, però sí, primer single vols dir moltes coses, ets molt jove, segueixo sent jove però vull dir tenies 16 anys en aquell moment. Llavors és com, de vegades et vols apoderar d'un discurs que potser per l'edat que tens no et pertoca. I no me'n arrepenteixo, però em fa gràcia. Si ara l'escolto a nivell de producció, a nivell estructura, a nivell lletra li falten moltes coses. Però sempre hi ha un primer pas, no? Però sempre hi ha un primer pas. O sigui, jo gràcies a aquella cançó l'agraeixo, es diu Seguir. Seguim, no? Seguim, i no, no me'n arrepenteixo de res. Gràcies a aquella cançó vaig seguir fent-ne. Això des dels 16 anys, com ha evolucionat el projecte en aquest sentit? Perquè abans m'ho deies, és com, uf, ha plogut molt des del 2022. I jo dic, bueno, em sembla que fos ahir. Sí, no, per mi he canviat molt també. Poso que a mesura que et fas gran, madures, les persones que et trobes, les persones que s'ajunten amb tu, les que creuen en el teu projecte, és diferent. Clar, Marina Freixes, naixia sent Marina Freixes i ja està. Marina Freixes i piano. I mai contemplava la idea de... Sí, però, saps, me va sorgir sol de dir, ostres, ara em mudo de ciutat perquè jo soc d'Igualada. I clar, vaig començar fent música a Igualada. Després vaig venir a estudiar aquí la carrera d'Arts Escèniques a Girona i és aquí on començo a fer contactes, a conèixer gent que també es volen dedicar a la música d'una manera o d'una altra a nivell, jo vull ballar, jo vull produir, jo vull fer melodies, llavors vas coneixent gent. que tu no contemplaves que podrien sumar-se al teu projecte i gràcies a aquestes persones, Marina Freixas va agafant cada vegada més cara i ulls a nivell professional. I Marina Freixas s'ha sentit acollida a Girona? En aquest sentit? En el sentit artístic? Clar, la cosa és que jo vaig fer la carrera durant 4 anys, carrera d'arts escèniques, llavors la música estava una mica com per sobre durant la carrera, era més enfocada a nivell teatral, no tenia temps per dedicar-l'hi a fondo com estic fent ara la música. llavors vaig acabar la carrera, vaig tornar a casa meva a Igualada, mala decisió, perquè vaig dir, ostres, allà si Girona ja d'alguna manera s'acaba fent petita, Igualada ja ni té compte. I al final havies fet xarxa aquí també, no? És com que vaig marxar just en un moment on s'estaven fent les connexions amb les persones que interessaven, i vaig marxar. Llavors, ara hem tornat. Reset, no?, una altra vegada. Reset, literalment, vam tornar ara a l'octubre. I des que estem aquí a l'octubre ara, que estem a març, que us han passat un munt de coses superxules. Com per exemple? Com per exemple... Es pugui dir. Sí, no. Per exemple, vam atarrar... bueno, atarrar... vam tornar a venir aquí a l'octubre, inicis d'octubre. 19 d'octubre ens seleccionen per un concurs d'artistes emergents a Barcelona. Vam guanyar-lo, i el premi és cantar a les festes de Gràcia. Aquest estiu, per exemple. Clar, va ser tal qual arribem, vinga, fem això... Ja en tinc molt bon record, eh, de les festes de Gràcia. Doncs a veure si aquest any... No ho sé, fa molts anys que no hi vaig, que no trepitjo Gràcia, però de moment amb Girona ja en tenim prou. Com et definiries tu com a artista en aquest moment, després de tantes etapes? Complicada pregunta, eh? Sí, és com quan penso que m'estic construint i estic anant cap a un camí en concret, sento que m'he de deconstruir per tornar-me a construir. Tinc clar el que vull fer, però quan ho tinc clar penso que no és suficient, llavors torno enrere. Sóc molt experimental. Últimament molta gent em diu que el pitjor amic que té és ell o ella mateixa. Em sembla que a tu et passa potser una mica això, no? Sí. Però no és dolent, eh? De fet, de vegades... no ho sé. Potser simplement tinc massa ganes de dir moltes coses, de fer moltes coses i m'he d'organitzar... aquí. Aquí vol dir el cap eh, que això és ràdio, que la gent no ens veu. En qualsevol cas entenc que vagi a dir, al abans és positiu i suposo que t'ha donat moltes coses bones, la primera girona segur, però més enllà d'això entenc que, vaja, al final has de tirar d'empenta, de ganes i d'il·lusió especialment quan tu just comences, no? Sí, i de fet crec que també estic en aquest moment que t'he dit ara de construir, de construir i tornar a construir, perquè estem fent un disc. Sí, ja està sortint. Bueno, la idea és treure-la abans que acabi l'any. I això, clar, són molts moments, moltes hores a l'estudi, moltes hores fora de l'estudi, hores assajant per fer els directes, llavors, durant un assaig penses, ostres, potser hauríem d'anar cap a un altre cantor, després parles amb el productor, i, saps, no és canviar la idea, sinó, a partir de la idea que ja hi ha, doncs, sumar-li més coses. Llavors, és un procés creatiu molt interessant. És que ja vas dir bé, potser és fer moltes coses amb molt poc temps, no? I amb molta intensitat entremig. Sí, també perquè soc una persona molt intensa. Bueno, que vinc del club, això em passa tot, ja vull dir... I perquè evidentment com a artista marxant que soc, doncs la música no em dóna de menjar, i he de treballar. Llavors, combinar la feina estable de 40 hores, setmanals, amb el poc temps lliure que tinc per fer música, és una aventura. Aquest és el gran hàndic que potser que trobes en aquest sentit, o n'hi ha d'altres? És que el gran handicap és això, és tenir temps. T'ho juro que per mi, però perquè potser una persona que té tot el temps del món no el valora. I al revés, o la persona que té el més pasta del món no valora tenir... No ho sé, llavors jo per mi ara és fonamental tenir temps. O sigui, a mi si em donen dos dies de festa a la feina, vaig a l'estudi, saps? No contemplo quedar-me a casa sense fer res. No, no puc. Necessito seguir creant. Ja necessitaves treure un disc? T'ho dic perquè, o sigui, hi ha una fórmula que m'han comentat que va molt bé, vol dir pel tema reproduccions, pel tema fins i tot de simplicitat d'agenda, que és el que dius ara de tema de temps, que és anar traient singles, de fet vas treure un EP el 2022, la resta eren tots singles, Però entenc que potser tu ja tenies la necessitat també de dir, mira, eh, buixa el meu primer disc. Sí. I la cosa és que, bueno, els artistes o les persones en general, quan ens passen coses fortes a nivell emocional, o a nivell personal relacionades amb qualsevol cosa que et marquen a la vida, necessites treure-les d'alguna manera. I crec que la manera ideal de fer-ho ara mateix irà fent un album. I els que no sabem cantar ho fem amb llibres, normalment. Amb llibres o escrivint o... Tothom d'alguna manera acaba fent algo relacionat amb l'artístic. Dius que fas moltes coses a la vegada, l'àlbum abans de tenir-lo ja estàs plantejant una miqueta què faràs amb coses del directe. Sí. Sí, i no, perquè jo quan vaig venir aquí a Girona no tenia pensat fer un disc. És que ja et dic, jo tenia pensat seguir fent el que feia fins ara, que era treure singles, perquè estaven funcionant bastant bé a nivell d'escoltes. I jo dins meu necessitava treure un disc, trobar-li un sentit a la meva música, que no només fossin cançons comercials o per anar a buscar una oient o no hi ha gent així tan específic llavors jo crec que fer l'àlbum necessitat vital necessitat vital d'ara mateix sí sols els dos és l'última peça que has tret no si no m'equivoco sí Aviam si ens el pots explicar una mica, t'ho dic perquè la posarem ara de fons mentre marxem. Vale. Bueno, Sols dels Dos és d'una relació d'amor que no ha acabat de la millor manera o simplement que n'hi ha començat. T'han il·lusionat tant. Els Casialgos aquells que diuen, no? Els Casialgos, els Casialgos. i res, va d'això, dues persones que es troben en un moment de la vida i una de les dues no està preparada per seguir endavant amb aquest tipus de relació. Nosaltres seguirem endavant amb el programa, però si de cas ho fem escoltant-te aquesta vegada cantant Marina Freixas, moltíssimes gràcies per aquesta estona. Ah tu, puc afegir una coseta? I tant, i dues i tres. Tira, tira. Ja que estem aquí a Girona, doncs, fes una mica de promoció. Què tenim? Tenim 12 d'abril, concert a la una de la matinada. Bueno. A la primera. Val. I després, aquest que... Tots ens fan il·lusió, però aquest que diré ara ens fa especial il·lusió, que és el 24 d'abril a les festes majors de l'Audege. Ah, mira, aquí Montilivi, no? Montilivi, sí, a partir de les sis i mitja. Però alguna cosa vaig estar deu anys a la universitat, jo. Bé, Ina Freixas, ara sí, moltíssimes gràcies per tot. Ah, tu, merci. Com s'apaguin les llums, treuen mala roba, tu m'hi tornes loca, ja saps el que et toca. Com s'apaguin les llums, treuen mala roba, tu m'hi tornes loca, ja saps el que et toca. Els Quatre Rius El magazine matinal opera la ciutat. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. I seguim acostant-nos perillosament cap al Sant Jordi. Per tant, és moment de seguir presentant llibres. Avui passa per aquí Pere Parramon, subdelegat del Govern de Girona, però avui no ve com a tal. Doctor en Història de l'Art, professor, investigador, també escriptor, gestor cultural i crític d'art, moltes coses a la vegada. Avui presentem Fritschof Nansen, retratos, impresiones, un particular assaig sobre la figura d'aquest humanista i polifacètic revolucionari. També puc dir del cert Desconegut per a molts, segur, però no pel seu autor. Pere Parramon, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora a tots. És el primer que t'he dit, eh, que si era una figura gaire coneguda, no, i mira que va ser Nobel de la pau. Efectivament, i és curiós perquè en el seu país, a Noruega, és un heroi nacional. És una figura conegudíssima, a més ha estat referent per moltíssimes generacions. i en canvi aquí encara no hem fet el pas de conèixer-lo com jo penso que l'hauríem de conèixer, perquè precisament és una figura que ja no només pel que va fer, sinó també pel que representa, continua arrossegant amb ell o portant amb ell una sèrie de valors que jo crec que el que el fan una figura de primer ordre i això hi que mereix, doncs que ens hi acostem. Devia ser un dels teus ídols perquè ell també feia moltes coses a la vegada, igual que tu. Efectivament, sí. El que passa és que a mi aquesta part d'anar fins al pol, al pol nord, aquesta no la porto tan bé. Ja m'agradaria, ja m'agradaria, però no és el cas. No, però sí que és veritat que una de les coses que m'afascinen o em van fascinar d'aquest personatge és justament la seva capacitat per tocar moltes tecles al mateix temps, per dir-ho així d'una manera molt planera, és a dir, per dedicar-se a moltes coses molt singulars, cada una d'elles, molt diferents entre elles, I a més, amb la raríssima habilitat de fer-ho extraordinàriament bé tot. I quan parlem de referents, efectivament, Fritzschof Nansen per mi és una figura referencial, tot i que el vaig conèixer no fa pas tant temps, potser uns quinze anys, diguem-ne. I sí que és veritat que va ser amor a primera vista, també ho he de dir. És a dir, quan vaig conèixer el personatge sí que vaig quedar absolutament atrapat i fascinat. Si haguessis de definir breument qui va ser Nansen, com ho faries? És que jo crec que breument és molt difícil de fer-ho. Exacte, exacte. No, no, però ho podem intentar. Jo crec que Fridge of Nansen es podria descriure com un explorador amb vocació d'artista que a més va tenir una vocació política importantíssima. Jo crec que serien com tres dades o tres idees que ens ajudarien a situar-lo. També en un moment, perquè això també és important, se l'ha de contextualitzar. Ell va viure a la Noruega, al món, ell era noruec, però va viure al món de tombants de segle XIX a segle XX. I era un moment en el qual el món estava en una especial ebullició, que va viure uns canvis especialment importants. I ell era el tipus de persona que... Mira, jo crec que aquesta és una manera d'aproximar-nos-hi, que el virava clarament o que mostrava clarament El tipus de ciutadà del món que acabaria triomfant en el segle XX i fins i tot en el segle XXI, que són aquelles persones tremendament adaptables, tremendament preparades per canvis molt sobtats, per canvis molt importants, i que són capaços de fer moltes coses i molt diferents a la vida. Ja sé que sona tòpic, però era un avançat a la seva era. Sí, segurament en molts sentits sí, perquè ell precisament, per exemple, en la faceta d'explorador polar, ell va ser tan important precisament perquè va ser capaç de plantejar les coses d'una manera diferent a com ho feien tots els altres. Per posar un exemple, si en aquella època el que s'estilava era fer expedicions amb grans vaixells pensats per trencar el gel, per exemple, el vaixell amb el qual va viatjar Shackleton, doncs ell en canvi va plantejar expedicions petites amb vaixells que en comptes de trencar el gel, amb un vaixell que ell mateix va dissenyar, doncs el va dissenyar pensant perquè en comptes de trencar el gel el que fes és deixar-se emportar pel propi gel, és a dir no va lluitar contra la naturalesa, ell va dir si hem de conquerir el nord el Pol Nord no ha de ser lluitant contra la naturalesa, sinó que és el que feien tots els altres, amb grans expedicions, amb moltíssima gent, amb molt poca preparació, sigui molta gent, però amb molt poca preparació, i ell va dir no, un vaixell que funcioni diferent, i a més, serem poquets, en comparació, però gent molt i molt preparada per l'entorn tan hostil en el qual ens trobarem. O, per exemple, una cosa tan senzilla com, mira, qualcom que fem tots nosaltres quan anem a la neu, potser el Pol Nord, no hi arribem, diguem-ne, Però quan hem d'anar a la neu i en llocs molt freds, tenim claríssim que ens hem de posar capes de roba. No parlem d'una peça que abrigui molt, sinó de moltes peces. Aquesta és la manera. Això és una cosa que va imposar ell. Va inventar, efectivament. Va ser dels primers a dir que la manera bona d'anar al fred serà aquesta. El que vaig descobrir amb tu, el que he pogut veure, Nansen, també el rodeja com aquesta aura bucòlica, romàntica, fins i tot. Un dels últims grans exploradors d'aquella era, inevitablement, això havia de cristalitzar d'alguna manera o una altra en un llegat inigualable. Sí, és per aquest motiu que si nosaltres agafem la cartografia contemporània, trobarem arreu referències a Nansen, és a dir muntanyes, cràters a la Lluna, accidents geogràfics a Mart... Vull dir que el trobem representat en molts llocs precisament perquè se l'homenatge, justament per això, perquè és una figura, com dius molt bé, de referència i perquè en molts àmbits ha deixat un empremte, ha deixat un llegat com aquest que estem comentant fins i tot. Podríem anar a altres detalls. Va inventar un tipus de forn per portar a les exploracions, que també va ser una invenció seva, o una manera, diguem-ne, d'administrar l'alimentació, els aliments, vaja, més ben dit, a les exploracions, a les expedicions, que tenia molt a veure amb una manera de pensar tremendament cartesiana, perquè quan et referies a ell com a romàntic, aquí t'acafo el guant, perquè em sembla una manera molt interessant de definir-lo, perquè, efectivament, hi ha una part de poeta en Fridge of Nansen, però al mateix temps combinada amb un home tremendament cartesià, com estava dient, una persona que mesurava perfectament tot el que feia, que buscava sempre la manera més ordenada de resoldre les coses, però sempre impulsat per una mena de voluntat que, si no és des del seu vessant poètic, Costa d'entendre. Quan dic poètic no vull dir que ell escrivis poesia. Sí que en alguns moments en els seus escrits, perquè va deixar un llegat literari també important, literari en l'àmbit dels textos sobre viatges. molt important. Hi ha alguns moments en els quals es deixa anar una miqueta i se li veu aquesta mirada especial cap a la naturalesa, se li veu aquest punt de poeta per un punt que segurament ell va refrenar molt en vida, i això se li veu també en un altre vessant artístic. Ell, quan va treballar pel Museu de Bergen, també a Noruega, amb temes relacionats amb la amb la teoria neuronal i amb l'estudi del cervell de diferents organismes, en qui era molt jove ell, es va adonar que per deixar registre de tot allò que ell veia a través del seu microscopi, Un microscopi, per cert, que es va abagar de la seva butxaca perquè volia l'últim de l'últim. La Universitat de Bergen no s'ho podia permetre i ell va dir doncs, Vite, ja el pago jo. I no perquè tingués molts diners, eh? Però sí que ell va voler tenir això la millor eina. I llavors, per poder documentar allò que ell anava veient, es va adonar que necessitava dibuixar. I va dir doncs, em poso a aprendre a dibuixar. Va anar amb un pintor. i el pintor li va dir, escolta, tens unes qualitats excepcionals amb això també, no? I tot i que va deixar dibuixos, retrats molt interessants, ell en vida mai va voler una exposició, perquè ell deia que no era prou bo com per mereix una exposició de les seves obres. I amb la literatura, és a dir, si ell s'hagués animat a fer literatura, segurament li hagués passat el mateix, que no s'hagués considerat prou bo. És que jo el que veig és que fins i tot la figura en aquest cas de Nansen, trascendeix fins i tot les idiosincràcies. Abans parlàvem una miqueta d'aquesta comparativa entre escandinaus i mediterranis, però sembla que està com fins i tot per davant, perquè sí que és veritat que potser els escandinaus estaquen per ser molt cartesians, molt ordenats en aquest sentit, però també tot això trascendia més enllà d'això. Sí, efectivament. Amb això era un caràcter molt complex, el de Nansen, perquè si nosaltres ens acostem a la seva figura a través de les fotografies que li van fer en vida, que de fet és així una mica com jo he articulat al llibre després, potser ho podem comentar. Tu trobaràs, d'entrada, retrats on apareix una persona tremendament seriosa, amb un posat fred, i que dona la sensació de si algú fins i tot distant, dur. Però qui el va conèixer deixa constància d'una persona ben diferent, d'algú tan divertit que en un viatge que va fer a Itàlia, li deien el gran jovener, gran perquè era molt alt, però, a més, amb aquesta expressió així simpàtica, perquè es veu que era, a banda d'un gran seductor, una persona amb una gran capacitat, tenia molt de carisma, i tothom que estava al seu voltant quedava fascinat pel seu caràcter, per la seva simpatia, per la seva proximitat, tot i que després, quan calia ser dur, ho era molt. Jo crec que aquests no tenien Instagram en aquella època per distreure's. No, però si parlem d'imatges, ell va utilitzar molt conscientment el món de la imatge. Sí, efectivament. Si hagués tingut Instagram, si hagués viscut avui en dia, Evidentment hagués estat, s'hauria convertit en un influencer. Ell la fotografia en la seva època la va utilitzar molt conscientment per difondre la seva imatge i a través de la seva imatge el seu pensament. És que fins i tot la roba la va utilitzar molt conscientment per llançar un missatge. Ell es posava un tipus de roba que en la seva època era molt poc freqüent. Una roba molt senyida al cos, amb tèxtils, per exemple, utilitzant el cotó, perquè ell seguia una sèrie d'idees dels higienistes de l'època o d'alguns higienistes que consideraven que era la roba millor per... La roba que era més saludable, diguem-ne. i això acabava sent una roba molt senyida al cos, que clar, això per l'època resultava una mica estrany, fins i tot no portava la barba típica que portaven tots els homes a partir sobretot d'una certa edat. Ell va jugar molt conscientment per destacar-se respecte als altres. Pere, tu t'agraden els reptes complicats, no? Sí, absolutament. T'ho dic perquè per posar ordre a tot aquest caos en forma de saig, déu-n'hi-do. Sí, sí, és veritat, déu-n'hi-do. De fet, quan jo vaig tenir clar que voldria escriure sobre Nansen, que va ser en aquell moment en el qual jo em vaig adonar fins a quin punt la figura em fascinava i que volia compartir-ho, vaig dir molt bé, però com ho faig? Com escric jo un llibre sobre aquest senyor, no? Sobretot, perquè havia de tenir molt clar des d'on parlar, perquè jo no soc explorador polar. Torno a dir, m'encantaria. Crec que és la tercera vegada que ho dic. Encara. Encara, encara. Si el que passa és que em comença a passar l'arròs, jo crec. Home, tinc 47 anys, però no soc tan gran. En aquella època serien uns 25. Efectivament, efectivament. Però un també ha de ser realista. Llavors, clar, no soc explorador polar. Tampoc no soc oceanògraf. Tampoc no em dedico a la teoria neuronal. Tampoc... En fi, no em dedico a moltes de les coses les quals es dedicaven àncet. En alguna sí que m'hi acosto, diguem-ne. I ho dic molt humilment, diguem-ne, però sí que podrien estar més a prop. I llavors, clar, jo vaig haver de pensar, molt bé, des d'on escric per parlar d'aquest senyor, no? I vaig pensar que el lloc ideal era justament des de... l'anàlisi de les imatges i l'anàlisi de les paraules, que són dos àmbits en els quals em sento còmode i que formen part de la meva carrera, formen part de la meva... Ja no només dels temes professionals als quals m'he dedicat durant molts anys, sinó també que tenen a veure amb la meva manera de pensar al món i de relacionar-me amb el món. I d'aquí que decidís fer una selecció de fotografies de Nansen i alguns dibuixos, també, fets per ell, Justament per això que dèiem, que en el seu cas hi havia una utilització molt concreta de tot això, per tant era coherent, que jo també parlés des de... és a dir, m'anava bé per mi, però també en coherència amb el mateix personatge. I llavors a partir d'aquestes imatges, el que vaig fer, un cop les vaig tenir triades, que van ser 17 imatges, finalment més la de la coberta, que seria la que fa 18, però aquesta no la comento. Aquestes imatges em serveixen de punt de partida de detonant per anar comentant aspectes de la vida i l'obra de Nansen. Sense cap voluntat de fer una biografia a l'ús, sinó senzillament buscant la... L'excusa per ressaltar algunes idees i sobretot valors que tenen a veure amb aquesta figura. És un fil que va reseguint diferents finestres de Nansen. Efectivament, m'agrada molt com ho dius, perquè... Sí, sí, cops és precisament la idea que buscava. Sí, obrir finestres, perquè és un personatge tan polièdric, tan complex i tan fascinador, que jo crec que qualsevol intent d'explicar-ho tot sobre ell, una, fracassaria, i dos, no serviria per homenatjar prou la figura, que és una figura que l'has d'anar descobrint sempre. Sempre has de deixar una mica més d'espai per anar acostant-te a totes les seves facetes. I tot això pel camí? Com qualsevol altre, el 1922 li donen el 9 de la vau. Com qui no vol la cosa. Mira, hi ha alguns càlculs, això fa de mal dir, però hi ha alguns càlculs que ens diuen que potser va arribar a ajudar uns 50 milions de persones. que aviat és dit, 50 milions de persones. Estem parlant de refugiats. Refugiats de la Gran Guerra, el que després es va anomenar la Primera Guerra Mundial, però també d'altres conflictes molt importants d'inici del segle XX i derivats de la Gran Guerra. Ell hi va haver un cert moment en el qual es va donar que passaven coses tan terribles com que totes les persones desplaçades a causa de la guerra es trobaven en un espai de indeterminat legal en el qual no podien tornar a països que havien deixat d'existir o que tenien les fronteres diferents, no podien anar a altres països perquè els documents que tenien dels seus països d'origen ja no servien i hi havia gent que quedava en terra de ningú que llavors no els acollien en lloc del món. I aquí va ser quan ell va inventar una cosa que encara hi ha politòlegs com Samina Ir, que ha estat eurodiputat durant molt temps, que encara se'n recorden i encara destaquen el seu passaport Nansen, el que es va anomenar passaport Nansen, que és una cosa que es va inventar ell per precisament donar una mínima cobertura legal a tota aquella gent que s'havien convertit en apàtrides, que s'havien convertit en refugiats, amb graus diversos i amb situacions diverses naturalment, però que poguessin tenir algun tipus de document que els ajudés a trobar asil i a trobar refugi. en diferents països, per ajudar-los. I ell, quan va convenir, es va barallar amb els estats, es va barallar amb governs de països, es va barallar també amb grans empresaris per aconseguir fons, per aconseguir canvis legislatius, per aconseguir... que milions de persones poguessin tenir una oportunitat després d'aquests grans conflictes. I a més en alguns casos, fins i tot pensant en gent que es trobaven en llocs remots del món, que no hi havia gaire ningú que se'n cuidés d'ells, d'algunes zones, per exemple, de Rússia, de zones que a més per motius polítics ningú els volia ajudar i ell doncs es va entossudir va ser una persona prou obstinada com per fer tot el possible perquè per sobre de tot allò eren persones, aquelles persones necessitaven ajuda i ell doncs hi va abocar tots els esforços. Una altra vegada, un avançat a la seva era perquè al gran moment on realment es construeixen les fronteres tal com les coneixem i també el tema de paperasses i històries, és després de la segona guerra mundial. Efectivament, efectivament. I a més, fins i tot avançant coses que ell no es podia preveure tal com s'han donat, segurament, no? però avui en dia que comencem a veure l'amenaça i la realitat ja de tot el que seran els desplaçats climàtics, per exemple, tot aquesta gent que ja s'està mogent i que amb el temps encara seran molts més, doncs en iniciatives com les de Nansen, jo crec que podrem trobar maneres d'articular tots aquests desplaçaments, aquests moviments. I també poses sobre la taula o poses l'accent en una altra cosa que em sembla interessant, i és com fins a quin punt Nansen ja s'avançava aquest domini de la burocràcia o aquesta mena de tirania, de la burocràcia que de vegades ens deshumanitza. Ell va dir que aquestes persones no tinguin papers no vol dir que no siguin persones. Per tant, hem de buscar la manera d'ajudar-los. Com que t'agraden els reptes, si haguessis de destacar una de les facetes de nans, en quina seria? Més que faceta diria la curiositat. Jo crec que això és el que el va definir sempre i que va permetre-li fer tantes coses com va fer i totes elles tan potents. Va ser una persona amb una curiositat enorme per tot el que se li posava al davant. Qualsevol cosa que li despertava mínimament la curiositat, volia aprofundir-hi. i el que passa és que després a més va tenir la capacitat d'excel·lir en tot allò que es va proposar. Ho dius en uns temps on sembla que la curiositat és molt complicada de tenir o mantenir. Sí, efectivament. Aquest és un dels motius pels quals em semblava important recuperar la figura de Fritzschof Nansen. D'alguna manera recull molt bé aquell ideal que ja es va forjar en l'època del renaixement de l'anomenat Homo Universalis, aquest concepte que ens permet parlar de figures que tenen curiositat per molts camps del saber diversos, que tenen la capacitat a més d'aprofundir i de fer molt bé tot allò que fan. L'exemple típic del Renaixement, òbviament, seria Leonardo da Vinci, que a part, diguem-ne, del gran pintor, doncs també és un gran inventor. Michelangelo també. Vull dir, aquestes figures que fan moltes coses alhora i les fan molt bé. Doncs l'Homo Universalis, que va ser Fritzschof Nansen, justament ens recorda fins a quin punt no ens hem de conformar amb el coneixement, sinó que hem de ser capaços de convertir el coneixement en saviesa. I això com es fa? Doncs posant en contacte molts coneixements de moltes àrees diferents, i a més, sense perdre de vista, que s'han d'articular en una dimensió ètica, o des d'una dimensió ètica. És a dir, s'han d'utilitzar per fer el bé. Això és la saviesa. I en aquest sentit va ser un savi. I això també ho explicaràs avui a les 7 de la tarda, si no m'equivoco, a la Casa de Cultura. Efectivament. Avui fem la presentació, la primera presentació d'aquest llibre, la Casa de Cultura, l'Aula Magna. Tindrem la sort d'estar molt ben acompanyat. Primer doncs amb la consellera Sílvia Paneque, que ens dirigirà unes paraules per obrir l'acte i per presentar aquest llibre. I després podrem mantenir una conversa amb Jordi Armengol, artista i professor que m'acompanyaran una passejada a tom d'aquest llibre i d'aquesta figura. Fritjof Nansen, retratos, impresiones, en aquest cas si volem resseguir aquest fil de finestres ho farem acompanyats de Pere Parramont, però ja aquesta tarda perquè ho hauríem de deixar aquí. Pere, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres, fins aviat. Cocodrill Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodrill Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodrill Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodrill Club. La Ràdio de Girona Sé morir, sé viure, sé fer pondre el meu sol, sé fer mal, soc de vidre, soc gospira, estel i carícia. Faig del drama tres muntanyes, faig allò que tots esperen, faig irreures branques tendres, soc el terra amb l'herba seca. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.