Teatre gironí i ofici amb Martí Pere Ferrer, prevenció de lesions (Projecte Sónar), economia del bé comú i “Retorns” d’Eva Llorenç

Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius. Dimecres 20 de novembre de 2024. Quin goig ahir, una bogeria que arriba als 25 anys, com ha postulat la ploma del gran Jordi Grau. Parlem de la revista Bonart. Parlem d'una publicació en català que dona veu a tot un món inacabable com és el de l'art. Ahir, celebració dels Premis de Girona, aquest divendres a Barcelona, tota xerinola és poca per celebrar la cultura, l'art i tot allò que ens salva. El bo del Ricard Planas l'altre dia em definia aquests 25 anys amb una paraula. Enthusiasme. El que ens regala, el que ens serveix com a motor de vida i el que ha de servir també per centrar-nos en el present, viure'l i gaudir-lo. No oblidem que hem vingut a riure molt i sempre. I com sempre m'acompanya, és que no sabia que era actor també. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia, com esteu? No t'ho vaig dir mai? No sabia que havies fet els teus camíos i les teves coses. Sí, però jo no soc actor ni molt menys, vaig fer les meves èpoques de teatre... Et diré una cosa, tots som actors en aquest escenari que aniu enviant. Sí, sí, no estem en directe, sí, sí. No sabia que havies estat actor. Sí, vaig fer una... Bon actor. Aviam. Sí, home. Va, deixem-los bé també. A part dels pastorets, això està parlant de l'ESO, l'Institut Judit Poblat de Banyoles. Fa dos dies? Fa dos dies, vam fer l'Alegria que passa, de Goll de Gom. Ah, mira. I el director era en Martí Piraferrer. Ah, mira que bo. I jo feia la figura de l'alcalde. Coneixeu l'Alegria que passa, hi havia... T'ho puntes maneres, eh? Apuntes manera fins i tot a la interpretació i ja apuntes al calda eh, que em sembla que tard o d'hora passarà això al Pla de l'Estany. M'heu de botar però eh. Home i tant, això ja saps que segur que sí. En fi. Arnau Vila què tal de dimecres? Sí, de dimecres. Aquell dia tot o al mig de la setmana. Bé, però a mi m'agrada aquests dies eh, a més a més així és una mica rufol el temps, que sembla que ha de ploure, no acaba de ploure, però aquests dies que dius sempre m'han agradat Tim Burton. És curiós eh, perquè... perquè les ràfegues de vent, és que ara ho estem veient, són a Barcelona i no són aquí, que normalment és al revés. És al revés, sí, sí, que la gent de Barcelona diu, ah, i els de l'Empordà ja ho esteu acostumats, però clar, aquí, a Barcelona... Jo això ho he de dir, mira, tinc un capítol memorable a Madrid, memorable, on, no sé si eren, re, deu quilòmetres d'hora, o sigui, una tonteria era, era una tonteria, i la gent deia, ui, hace mucho viento, vamos a cerrar el retiro. Que jo deia, perdona, jo vinc de l'Empordà, tio, per mi això és... És un xupa-xupa, sí, sí. En fi, escolta, ja que l'has anomenat com a Vitellxús, Vitellxús, doncs mira, tindrem el Martí Pereferrer ara a continuació, també parlarem amb Coplef, que a més a més parlarem de l'economia del bé comú, que sempre està bé posar una miqueta de serietat aquí en aquest programa, i acabarem descobrint també la nova exposició de Vallorens a la Fundació Balbi. Ens hi posem. Tenim moltes coses, o sigui que sí. Vinga va, posem cinc gana. I no sé si és el cas, però si dius tres vegades el seu nom apareix. De moment ho hem fet dues, ara faré la tercera, si parlem de girona i teatre, inevitablement ens ve al cap un nom. Martí, Pere Ferrer i Baireta. Martí, Pere Ferrer, bon dia. Bon dia, com estàs? Benvingut a casa teva, si és que hi ha a casa d'algú. Molt bé, gràcies, gràcies per convidar-me. És veritat que no me'n recordava que havies fet l'alcalde. Jo et deia el forçut, perquè ja et veig forçut, però és que fa tants anys d'això. És que com ara? No, a mi em van jugar a l'institut i els vaig proposar, que no és de de goll de gom, l'alegria que passa. No? De qui era? Home, és de... O l'havia fet molt de goll de gom. Bueno, l'ha fet ara. L'ha fet ara, sí. És de Rosinyol. Ah, Rosinyol. Ah, que bo. Ho he dit bé, Rossinyol? Deu ser Rossinyol. Bueno, ara no ho sé, és igual. Ara ho busquem. Però que no és de Goldegom, ell de Goldegom ho ha fet ara. Però bueno, és veritat que sí. I després hem fet alguna cosa de tècnic i l'any passat... Sí, certament. Era l'any passat o fa dos anys? Em sembla que fa dos anys ja. Fa dos anys. Sí, sí, unes 10 o 9. Sí, i aquí vam fer el compte de Nadal. Certament, certament. Molt bé. La gent la vas trobant a Girona, el que té en l'àmbit gironí és que això és molt petit. I jo sempre no he volgut marxar d'aquí, és a dir que el que m'interessa, el que m'agrada i el que valoro i que parlo amb la gent del meu ofici és que el que té comarques que sobretot perds algunes rodes de poder i de professió, tu canvies amb el contacte amb la gent i amb el trobar-te i el comentar, com fem ara amb l'Arnau, de què estàs fent, com et va i tot això. És el que t'anava a dir. A mi em defineix molt una persona, si coneix l'Arnau Vila o no. Jo crec que en el moment en què us creueu dos pesos pesados del món de la cultura, la ràdio, de la comunicació, del folclore que tenim nosaltres aquí a Girona, això defineix moltíssim ja la teva pròpia trajectòria, Martí. Bueno, és que jo crec que és veritat que Girona tampoc és tan gran i l'àmbit gironí tampoc, no? I el que fa és que tu vas veient el gent. Sí que és cert que els que ja són molt, molt joves jo ja m'he perdut amb això, eh? Però em passen molts de Barcelona, que l'ateli estàvem muntant, aquí hi havia gent tots coneguts i tal, però parlàvem d'uns noms que ja no sé qui són. Jo tinc una edat i ja he perdut tot això. Però bueno, l'àmbit gironí encara m'entens aquella cosa d'anar pel carrer i comentar, i sobretot la gent que t'ha vist, ara acabo de trobar una gent... Ara parlàvem d'això, és a dir, al final tu sempre has reivindicat la professió des d'aquí Girona. Sí, sí, sí, jo he sigut molt gironí, he viscut molt de temps a Barcelona, després me'n vaig anar a viure a Madrid, he estat molt de temps a l'estranger també, però sempre no em vaig adaptar mai perquè vaig tenir la sensació que Giron era com... m'havia format d'alguna manera la meva personalitat, no? La mesura de l'espai, el temps, el temps climàtic, la gent... Llavors, no sé per què, jo era molt de barri, molt de fer coses aquí, sobretot quan van començar els inicis del teatre amb el trepijó, amb els estòbils, ens sentíem molt reivindicant això i això d'alguna manera queda enganxat, no? I vagis on vagis sempre dius que ets de Girona, no? En aquest sentit, aquesta manera de ser també és el que deies abans, t'ha tret d'alguna rosa? No, em portava un problema amb el dublatge. Jo vaig fer molt de dublatge, i el ser gironí, les os i tot això m'aixecava una mica, però per l'o de més no. El que passa és que és el que tenim, els gironins. Ahir us escoltàvem fer el Faixedes, que tinc una amistat molt bonica i ens coneixem de fa molt de temps, perquè formem part d'aquesta generació que vam sortir amb la força, que no sabíem fer res i ens hi vam tirar de cap. i és sentir-se d'un lloc i d'una generació i d'una manera de ser. Parlem de la generació en aquest sentit, des del punt de vista de programadors, de gent que hi aposta, de gent que hi creu, més enllà dels actors, creus que tothom rima cap a la mateixa direcció? Bé, jo crec que vivim, això ho deia la Vicky Peña fa molt poc, vivim en un país que la generació, els grans, els van oblidar. Vivim en un temps de contemporanitat, que tot és nou. Jo també vaig ser nou una vegada i també vaig ser contemporani, però... Tinc la sensació que, a mesura que els actors anem fent grans, en lloc de guanyar... Parlo de l'àmbit mediterrani, potser català, espanyol, eh? A França i Anglaterra, els actors grans són molt venerats, no han d'anar a demanar feina, ja li ve. I aquí ens costa, i parlava d'uns noms d'actors molt importants, que jo he tingut la sort de treballar amb ells, que estic començant les escoles de teatre ara, ni saben qui són, perquè en el fons no deixem de ser una baula en aquest món del teatre, no ens hi quedem, sinó que passem. i nosaltres formem els que venen a darrere, i en aquest sentit penso que potser soc una mica antic ja, dels últims romàntics de l'ofici, però ara tot és molt immediat, molt... la cerca de l'èxit, i jo no vaig viure així, jo vaig viure amb una naturalitat fantàstica, cert, segurament amb dificultats, però clar, en aquests temps, finals dels 80-90, que jo vaig aderrar a Barcelona, era una Barcelona que tot estava per fer, hi havia feina, et sortia la feina per les orelles, que també és diferent als que estan ara. Estic una mica nostàlgic en aquest aspecte de l'ofici i encaixo poc en les coses que comencen ara, perquè penso que és una visió totalment trencadora, innovadora, i jo sempre dic el mateix, Miró, per acabar pintant un punt i una estrella va començar a pintar en realisme i paisatges i cases. No es pot començar pel punt i l'estrella, crec jo. Has de començar pel ofici i acabar decidint que al teu final, a la teva carrera, serà un punt i una estrella. Però quan el jove es d'ara comença pel punt i una estrella, penso que potser s'han perdut tota la tècnica del teatre, tot l'ofici, tot el companyarisme, tota la família. En el fons, les companyies són famílies que es fan i es desfan, que et deixes de veure quan et tornes a trobar, sembla que et vas veure ahir, fa 10 anys que no el veus. Tota aquesta cosa romàntica, en el fons, romàntica del teatre. És que al final sembla que ara la obsessió d'alguns actors que poden començar ara és l'effervescència, és a dir és arribar a l'èxit com més joves millor. Això passa també amb el periodisme, a vegades confonem la gent que vol ser periodista o que simplement vol ser famosa. Sí, sí, és veritat que se cerca el resultat immediat, no? Mira, jo en 22 anys sortia cada dia per TV3 i mai em vaig creure res ni vaig... jo continuava sent el noi d'aquí al barri de Sant Josep i ja et dic, presentava el programa que era Sputnik TV i estava tot el dia a la televisió i anaves als llocs... i jo em semblava que jo no buscava allò, és a dir, a mi em va arribar. Ara la gent és diferent, ara busquen allò, i penso que és començar la casa per la taulada. També, tal com l'èxit arriba, l'èxit se'n va, vull que qui es pensi que s'hi quedarà. Això és una carrera d'ofici de llarg recorregut, i per tant, és sempre dir que la televisió, que tinc sort que n'he fet molt ara no perquè estic molt enllunyat de Barcelona i vaig amb unes altres ondes, però la televisió en fons t'utilitza, t'agafa, treu tot el que pot de tu i després en ve un de més jo, més guapo i més intel·ligent, darrere teu. Per tant, la més ja, però en tot cas el que et dona continuïtat és el teatre. És que al final és una actitud que fins i tot desvirtua una miqueta la professió. el que? cercar l'èxit. Però jo els entenc una mica, eh? Els joves d'ara és que és molt complicat aconseguir una sola funció. Jo, moltes vegades m'han trucat per fer coses funcions de quatre dies, no? Seja tres mesos per quatre dies al grec o... A mi ja no m'interessa això, perquè jo no busco que em digui el que bé que estava en aquell paper, jo busco treballar, jo busco viure d'això. Per tant, m'interessen els processos llargs, no? I sempre totes les meves obres que he produït Les he defensat a mort i m'han durat moltíssim. Van Gogh em va durar 5 anys, Tennessee Wills encara l'estic fent ara, Noreyev m'està costant, perquè és la trilogia aquesta, però jo no el deixaré, jo el defensaré a mort, perquè penso que quan un produeix, i sobretot quan us busca els seus espectacles, que aquells que ningú, cap director els hi donarà, sinó que te'ls busques tu per tu, Els has de defensar molt, perquè és el que tu volies fer. El que no pots fer és que no em surten funcions aquest mes o el mes que ve, un altre. Segurament jo soc, i l'altre dia ho deia també, soc dels actors que tinc menys títols en el meu currículum, però si mires les edats, el temps que duren cada espectacle, em sembla que això sí que és l'ofici, no és mantenir-los a apostar i a lluitar per ells. És que al final, ja et dic, si veus una miqueta la cultura en general, que per exemple començàvem amb bon art avui, més enllà dels llibres d'una editorial en concreta, més enllà de la música, hi ha teatre, hi ha art, art consensual, llavors, en el món del teatre, no creus que a vegades, és com també que queda completament subordinat a vegades a la cultura de masses, podríem entendre'ns? Parlo d'aquí, eh? Sí, sí. És que jo em defineixo com un ogni, objecte cultural no identificat, perquè vaig una mica en contra corrent. I sempre, a vegades, em creu, a vegades, no en hem estat, però dic que ara estem vivint un moment de tirania de la comèdia. I em sap greu pels programadors, perquè es veuen obligats a programar coses perquè han d'omplir els teatres, perquè els seus regidors els hi demanen, i els alcaldes volen números d'ocupacions. I llavors, clar, la comèdia és molt més fàcil. Jo sempre he tirat més pel drama. Em sembla que, en el fons, el teatre és la comèdia, el drama, i els grecs ho van inventar així, el Thalia i Mel Pomen, i les dues muses. N'hi ha una que no treballa gaire, i l'altra que treballa molt. Però en tot cas, jo penso que, com diuen els castellans, és pamparó i hambre per a la manada, perquè com deixis de pensar que el teatre també és reflexió, també és emoció trista, perquè plorar també en teatre també des fan usos. I jo sempre he tirat més per aquest... Per aquestes emocions, no? I sí que és veritat, quan truques als programadors i els expliques que fas una obra de la vida del senyor Norellet, al final de la seva vida, que s'estaven morint i anava a veure la seva mare, i hi havia morts i llàgrimes i coses, i dic, bueno, però fa riure o no fa riure? Dic, no, no fa riure. I llavors no. No te l'agafen, no? Bueno, estic en ella, estic en ella. No em trobaran d'aquí, eh? Però en aquest sentit creus que, per exemple, l'aposta per millorar el sector hauria de venir des del sector públic? És que jo no hi crec gaire en el teatre subvencionat, jo no hi crec gaire perquè jo faria més un model, i això ho discutia molt quan dirigia el FITAC, jo crec més en un model de subvenció francesa que tu et dones els diners però després els has de tornar, perquè tu creus en el teu producte i creus que allò serà rendible, jo et deixo els diners com estat, Tu me'ls tornes d'aquí cinc anys perquè si tu creus que això és bo, jo ho poso per tu. Però tu això m'ho tornes. Més o menys així. Aquí no, aquí et donen uns diners, si no funciona ho ha pagat l'Estat i ja està. I me'n vaig cap a un altre costat. Jo sempre m'he produït els meus espectacles i potser per això els aguanto també. Però crec que és una dinàmica molt perillosa, que l'Estat comenci a decidir què subvenciona, què no, i en el fons sobretot no pel contingut, que crec que no és un tema de censures i aquestes coses, és més per un tema d'acostumar la gent. que tot està parat. A mi m'encantaria fer una cosa al Nacional o al lliure, que els aguanten allà i tal, però a mi m'agrada més la cosa de l'alegria que passa, que fèiem a l'Arnau, que és la gent, els passevolants de camí, els artistes que coneixen la gent, el poble, amb els seus problemes, els seus virtuts, oranetes de pas, que deia Rossinyol. Saltem agendes, si et sembla. Perquè em sembla que ja aquest 23 de novembre, a Olot, tenim la Fosellat. Sí, això és una cosa molt xula. Jo, escoltant en Fel parlant del seu avi, jo també l'entenia moltíssim, perquè en el fons jo també em vinculo molt al meu desperte cultural, al meu besavi, Mariam Bayreda. Jo cas el meu avi... fill de Mariana Maireda, vaig descobrir quin paper pintat hi havia a la paret el dia que vam despenjar els quadres, perquè hi havia tants de quadres, tantes pintures, i per un nen que arriba allà i veu tot allò, aquelles imatges, cada quadre és una pel·lícula, és un fotograma, és... en aquella època que no hi havia internet i coses d'aquestes, i tu de petit hi havia uns quadres gegants... A mi això m'impressiona, i supòs que això també em desperti. En aquesta vinculació amb la cosa familiar, em sento també en aquesta necessitat de continuar aquest camí dels Baireda. Evidentment, ni m'hi acosto, tant com pintors i escriptors. Però aquest any, als clubs de lectura dels comarques de Girona, la Diputació va triar la punyalada com a lectura obligatòria. Jo havia fet una adaptació en teatre, que vam estrenar el principal dolent, que em sembla que és una adaptació. Jo em vaig permetre unes llicències, ja que era el meu wasabi, ho poso en el pròleg, dic si l'autor des de la tomba revolta, almenys tot quedarà en família. A més hi havia uns monòlegs de la Coralie, que és el personatge femení, que en aquella boca no els donava gaire veu, doncs jo li vaig donar més veu al personatge femení. Tot el que s'ha trobat, que es fa a Olot el dia 23, a tots els clubs de lectura a les comarques de Girona, Hi haurà una xerrada de la Mita Casa Coberta, sobretot l'itinerari de Mariam Bayreda, i nosaltres jo em vam proposar que fes alguna cosa, i amb la Gloria Vila, veu i piano, i en Marcel Torres, guitarra, hem fet una lectura dramatitzada a La Fosallat, que La Fosallat és un conte superxulo més, amb unes descripcions del paisatge que feia Mariam Bayreda fantàstiques, Però crec que és la llavor de la punyalada, no? Perquè ja parla de dos amics que eren molt amics de joves i de grans es van separar i això és també la punyalada, no? T'anava a dir que a la teva agenda no me l'acabo, eh? Perquè ara me'n vaig, per exemple, cap a Blanes, que el 5 de desembre tenim l'últim viatge de Rudolf Noreyev. Sí, aquest és el que tanca la trilogia. que ho fem el dia 5 a Blanes i em fa il·lusió perquè això ho fa la Fundació Quim Matas. En Ramon Ramos m'ha proposat per recordar el personatge que ens va deixar, doncs fem un acte de retrobada de la Fundació. amb aquest fòrum, i presentem a part d'alguna altra activitat, es presenta l'obra, que és una obra molt potent. Per primera vegada, en aquesta trilogia, que som monòlegs, sí que som monòlegs, també és un monòleg, l'últim viatge de Rodolf Noreïev, però estic acompanyat a l'escenari de dos ballarins. Un ballarí de contemporani, el Joel Claros, i un ballarí adolescent, que és d'aquí Giron amb Dante Gil, de l'escola Maribel Bové, i per primera vegada estic acompanyat, tot i que jo parlo només, però estic arropat per dues persones més. I com et dic, és que és un no parar això, eh, Déu n'hi do. Com no podia ser d'una altra manera, el poema de Nadal, que torna un any més. És que jo soc molt militant dels clàssics. Jo quan vaig arribar aquí, que estava vivint a Costa Rica, dirigint un teatre allà, la primera proposta que jo vaig fer és una trilogia que era amb Rosinyó, Bardeguer, Beireda. I vam fer, doncs, la regga passa, vam fer el canigó i vam fer la punyalada. A mi m'obsessiona molt, i cada vegada més, i ara més que mai, la idea de país i de cultura, i del que ens uneix, i sobretot de la llengua. Crec que ara, en un moment que hem vist aquests informes, que la gent parla molt poc el català, cada vegada s'està perdent més, tot i que aquí Girona és un oasi, però tu quan vas a Barcelona ja, ja estava aquesta mare, i és que no l'escoltes per cap lloc, el català. doncs és una militància, ja no? He convertit això en una militància, i tant com Canicó, que vaig estar fent ara la setmana passada a la gala del voluntariat, com aquest Baireda, com ara Sagarra, a mi em fa molta il·lusió tornar a fer aquesta campanya de Nadal, i que des d'aquí hi hagi molts ajuntaments que vulguin programar alguna cosa diferent, no? És el nostre poema Riu Nadalenc, és una història com molt clàssica, però jo el faig des d'una perspectiva més contemporània en el sentit que la implicació no és de rapsoda, amb aquella cantarella que s'havia fet en el moment que s'havia estrenat, al 1880, sinó que el faig és de la implicació emocional. Hi ha moltes vegades que m'emociono, inclús fent-lo, perquè em sento, a través d'una cosa, jo no soc molt religiós en aquest aspecte, però a través d'aquesta idea del pesebre de tota la vida que de nens hem fet, Sagarra ens fa una reflexió sobre la humanitat i això és molt interessant i el que intento és posar el pes sobre el que hi ha darrere de l'anècdota. I Sagarra això ens posa el mirall davant i diu quina societat ens hem convertit. Quan érem nens amb aquells ulls de criatura que diu ell que fèiem les coses i veiem aquells àngels i aquells dimonis. i ara hem perdut aquesta innocència, i la gent s'emociona molt. I el faig en una era tàntrica, amb una música, amb un fum, amb una escenografia, perquè jo sempre em complico la vida. No sé com ho faig, que m'agradaria poder treballar amb càmera negra, però no ho sé fer. Sempre em complico la vida. Estarem a la Casa Cultura el 18 i 19, amb dues funcions que anima la gent de Girona. que s'apunti a un correu electrònic que és el poema de Nadal 1 al www.robejamel.com, després ens en anem al Premi de Nadal, i al Lloret també hi estarem, no tenim data, però l'any passat em vaig fer 12 en 15 dies. Animo, doncs des d'aquí faig una crida als ajuntaments que vulguin programar una cosa Nostre, però des d'ara. Suposo que també molts pastorets els estan portant a temps d'ara. Jo crec que hem de fer el que és nostre, però evidentment li hem de tirar la pols. I em sembla molt bé revisar-ho i tornar-ho sense trair l'autor, sense canviar res. Com seria ara això? Com serien uns pastorets d'ara? Com seria el poema d'Anna de la Sagarra, que és un clàssic de tota la vida? Doncs com seria dit des d'un actor que la seva mirada no està en el ritme de la música del poema, sinó darrere de cada paraula? És que al final, Martí, m'estàs explicant el que vol dir la teoria del renaixement. Vull dir que has intentat tirar de clàssics i portar-los cap als nostres dies. I anant més lluny, jo em considero un actor del renaixement en aquest sentit, en el sentit que carrego, descarrego, monto la escenografia, me la faig, em sonoritzo, m'il·lumino, i no ho dic com una cosa que dius, ai, pobret, a qui li toca fer tot, no, no, és que em sembla fantàstic algú que es dedica a aquest ofici, sàpiga posar una llum, sonoritzar-se, construir el seu espai escénic, que a vegades no cal, eh? Jo he estat molts anys amb companyies a Barcelona, que jo arribava allà amb la camisa planxada, flotats, és que no ens deixàvem tocar res. Però, Aquesta idea també d'ajuglar, d'arribar als llocs, connectar amb la gent, plantar-te en una cantonada, desplegar la teva auca i explicar una història. No ho sé, potser és que torno als orígens, quan es corria per aquests carrers d'aquí amb 16 anys amb el tripijoc, i torno a fer aquest teatre de contacte de la gent. És que al final és el que expliques, per fer el que vols has de passar per absolutament totes les pantalles. Sí, sobretot estimar el teu ofici, considerar com un ofici. Hi ha una expressió de la gent d'antes que diu que aquest actor treballa molt bé, que pot semblar una cosa cursi. però considerar això com un treball, no? Això és molt important, i això ho deia també en Fel ahir. I per això som d'aquesta generació, els últims romàntics. Tenim anècdotes molt bones amb en Fel, però ja serà un altre programa el dia que ens convideu tots dos. Doncs mira, final circular em sembla fantàstic, i també amb una proposta, perquè això és casa teva, ja t'ho dic ara. Martí, moltíssimes gràcies per aquesta estona, i escolta, que la gent entri a l'Instagram i tal, perquè la agenda la tens ben plena, i que és més fàcil trobar-te, segurament, que no pas no trobar-te. Sí, jo vaig inventar les xarxes, explico la meva vida allà. Martí, moltíssimes gràcies a vosaltres. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Als Quatre Rius. Amb Said Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Bé, doncs, recuperem les converses amb Coplef, que va al col·legi, en aquest cas, de professionals de l'activitat física i de l'esport. Avui ho fem amb Joshua Colomà, col·legiat 55.626, ell és professor de la Ubic i també actualment és coordinador del projecte Sónar, que ens explicarà a continuació. Primer de tot, Joshua, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Primer de tot, per ubicar-nos, el projecte Sónar, de què es tracta, exactament? Doncs mira, el projecte Sonar és un projecte financiat europeu, el programa Erasmus+, i tracta intentar reduir les lesions esportives en esportistes joves, principalment. En aquest sentit, quines són les línies de desenvolupament, d'acció? Bueno, és part de la base d'una problemàtica actual, que és l'increment d'aquestes lesions esportives, que bàsicament ens hem trobat que encara que hi hagi molta pràctica esportiva, les lesions incrementen cada any. Així, per posar un exemple, com abans hi havia potser un parell d'intervencions de lleigament creuat anterior a l'any, ara ens trobem amb això cada mes als hospitals de referència de Catalunya. Llavors, amb això sobre la taula, es va demanar finançament en aquest cas, com et comentava, a la Unió Europea per intentar dotar els professionals i els agents d'arreu de Catalunya una mica de les eines per intentar robar aquestes legions a l'esport. Una de les converses més típiques que et pots trobar en qualsevol bar de qualsevol club de futbol, jo crec, de les comarques gironines o també de Catalunya, és això que diuen, no?, que des que ha arribat la gesta artificial sembla que els creuats estan a l'ordre del dia. Tu què en penses? Sí, pot ser. Al final, els motius són diversos. També es pot discutir si hi ha una especialització tan prana en els jugadors, tant nois i noies, el volum d'entrenament que sigui encara en només un esport, que s'ha perdut una mica aquesta activitat física desestructurada de jugar al carrer, i, evidentment, també el tema que comentes de gespes i de materials esportius i zones en esfala pràctica. I sí, sí, pel que sigui, és una cosa que està passant. Per tant, projectes com aquest intentant fer alguna cosa al respecte. Ara has anat a un altre punt que em sembla molt interessant, que és el tema d'aquesta professionalització a vegades de l'esport formatiu, que té la seva part bona, però una de les seves pagues dolentes podria ser perfectament el poc control de la càrrega o una mala càrrega física per a nens i nenes, potser massa joves. Sí, sí, és tal qual. Al final hem d'intentar conscienciar i no voler cremar fases massa l'hora, no? I no plantar objectius massa avançats per rares tan primerenques. És part dels objectius que té el projecte, al final. Intentar conscienciar els agents implicats que comentava abans, com són els entrenadors i entrenadores, les famílies també, que tenen molt a dir, no? i els clubs en definitiva per intentar educar en aquest sentit i que això no passi tant. La part emocional també està en compte en el sonar? Sí, et comento una mica. Els tres grans pilars que intentem promoure aquí són, primer, una eina de vigilància de les lesions que es produeixen al club, Els clubs tenen una mica d'informació del que està passant en el seu context, per veure si les lesions sí que són de creuat o si no una altra cosa. Després hi ha uns cursos educatius per entrenadors i entrenadores online, gratuïts. que aquí contemplen aquests mòduls, ja sigui d'espectes de nutrició, de control de la càrrega, com comentaves abans, d'espectes emocionals, etcètera. I per últim, uns materials audiovisuals, així en format de vídeo o còmics, que potser són més encarats de les famílies per compartir a xarxes socials i a més, on també es discuteixen aquests aspectes, com, per exemple, les famílies poden adreçar el tema de l'ús de les pantalles, del descans, també d'espectes emocionals, etcètera. En aquest sentit, si haguessis de resumir totes les precaucions que s'haurien de tenir en l'esport, en aquest sentit, per prevenir lesions, si no haguessis de destacar una, quina seria? Suposo que seria empoderar els agents involucrats i això implica formació, educació i, evidentment, per posar en pràctica millor dit aquests... Aquest coneixement no són els recursos. El que ens hem trobat quan hem preguntat als entrenadors i entrenadores quin era el problema de no aplicar prevenció a les joints, per exemple, era molt recorrent a la falta de temps, a la falta d'una retribució econòmica o potser les eines on no tenia el material o les instal·lacions concretes per fer-ho. Llavors jo crec que això hauria de ser el punt número 1. És el que t'anava a dir, que a vegades tota la tasca de prevenció que s'hauria de fer, i em sembla que s'hauria de fer en tots els àmbits, queda relegada a un segon pla a causa del dia a dia. Sí, al final en els clubs estem parlant de formació. Entrenadors i entrenadores molts cops fan una feina voluntària en moltes ocasions. Per tant, se'ls ha de posar fàcil en aquest sentit i donar eines gratuïtes que estiguin a l'abast de tothom i així potser es pot fer alguna cosa, però si es fa difícil o es fa poc accessible serà complicat. En aquest sentit, no sé si espereu tenir conclusions també d'aquests estudis, etcètera, d'un futur més pròxim. Sí, en el que és el marc del projecte finançat s'ha fet un estudi pilot d'un any. Han participat en aquesta aplicació de vigilància de la Gions, que et comentava més de 5.000 atletes, més de 200 entrenadors, 38 clubs, i home, ens ha servit per veure una mica la... Com funciona aquest sistema? I el que et comentava, hem d'intentar donar-li continuïtat a nivell català. Ara estem buscant, fielament, per traduir els materials i que siguin accessibles pels professionals de Catalunya. I veure si acabem d'engestir una mica la visibilitat que volem d'aquest projecte, perquè pensem que els materials són útils, són interessants, Són importants i adequats, però evidentment en aquest projecte de pilot que comentava d'un any ens hem trobat amb pedres pel camí i ha costat una mica donar-li visibilitat sobretot i consciència en definitiva a aquests professionals que em pensaven que eren importants per aconseguir l'objectiu principal que és reduir les lesions al final. Ja em sap greu tirar de tòpics, però em sembla que el resum és que és més val prevenir que curar, no? Sí, sí, sí. Això sempre, però... Bueno, és una feina que costa a vegades de fer. Sí, sí. Joxo Colomà, moltíssimes gràcies per aquesta estona amb nosaltres aquí als Quatre Rius. Cap problema. Gràcies a vosaltres. Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat. No sé quina hora és, però es fos fa estona. És fàcil veure que no hi ets, ni un paper. Ja poc importa, poso els peus a terra, vull caminar. Encara em queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir. Corren, corren pels carrers, corren paraules que no se'ls borren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren Com gotes d'aigua senyora, aquestes ja no es veuran. i nosaltres encarem ja la recta final d'aquests quatre rius passen vuit minuts del punt de dos quarts en de dotze del matí quan nosaltres volem tornar a mirar l'agenda en aquest cas mirem un cicle que és el cicle economia per les persones i el bé comú això impulsat des d'economia del bé comú i també la comunitat del Güell que organitzen aquestes dues activitats que ens passaran a comentar a continuació per això m'acompanya Susana Mota, bon dia i bona hora Bon dia. Gràcies. De res, no es faltaria. Saps que això és casa vostra si és que hi ha casa d'algú. Només faltaria. Entrem en aquest cicle que de fet ja me'l vau comentar la vegada que vau passar per aquí pels 4 rius que el feu al Centre Cívic Pla de Palau de Girona i tenim dues activitats diferents. La primera ja la tenim aquest 22 de novembre. Doncs sí, aquest divendres a les cinc de la tarda, i és una activitat que ens fa molta il·lusió i que una mica va ser la d'encadenant del cicle. I què és el centre? És la projecció d'un documental que es diu Alter Natives, separat. que està fet en castellà i català indistintament, amb l'admiració d'Agustí Coromines que tindrem allà per poder parlar amb ell i tal. I Juan del Rio, que és l'altre cognitor que per desgràcia s'ha disculpat l'última hora perquè ha sortit un problema. però que és un documental que va en línia amb el que volíem justament en aquest cicle, que és mostrar coses que s'estan fent positives en la línia de la sostenibilitat i de la sortida dels múltiples embolics en què estem ficats ara mateix. I així ho farem. És un documental que és col·laboratiu, a més a més s'ha fet des de la plataforma de Goteo, i s'ha estrenat des de l'any passat que es va estrenar a més de 70 llocs i a Girona encara no l'havien vist. A més un documental on precisament hi ha el nom o el subtítol que ho posa que és Construint Futurs Possibles. Exactament, exactament. Aquest és el subtítol del documental i el lema que tenen és aquell refrany, que diu molta gent petita en llocs petits, fent coses petites pot canviar el món, que segurament l'heu sentit ja, no? Que us està definint a vosaltres, vamos. Això intentem. Això respecte a la primera, que com hem dit és aquesta projecció aquest divendres a les 5 de la tarda, però això tindrà continuïtat, ja que és un cicle, i en aquest cas saltarem fins al dia 26 de novembre on tindrem una taula rodona. Exacte, al mateix lloc, al centre cívic del Pla de Palau, a l'Aula Gran o Aula Magne, farem una taula rodona que hem anomenat Impulsos per Desafiar Tina. I la taula, el nom és una mica així furiós, però fa referència a la frase de la Marga Netzadja, una de les impulsores del canvi de mentalitat que ens ha... sobrevolat i ens ha influït tant en les darreres dècades quan va dir that is not alternative, que són les llengües latines. Justament el que volem dir és que sí que hi ha alternatives i per parlar-ne també venen persones que em fa molta il·lusió. L'Antònia Toriel, físic, expert en temes energètics, i de mèdia ambient. La Dúrnia i Baer, que és la coordinadora de la comunalitat del buerí, que és l'anticatòm la que hem coordenitzat aquest cicle, i ella és experta, és antropòl·lida, ella és experta en temes de gestió de l'aigua, de gestió, no li agrada dir-ho, de governança de l'aigua. I està implicada en un observatori que s'ha creat sobre l'aigua, A certes gironines fa molt poquet. I finalment, el José Carlos Ramos, que és el representant del nostre moviment, de l'economia del bé comú, que en aquest cas ja de Barcelona és. una persona important dintre del moviment internacional i que deia parlar una mica del que nosaltres defensem, que l'economia, si no canviem la versió de l'economia i les formes de l'economia i les maneres de pensar-la, no podrem solucionar el que volem. Doncs t'he de dir, Susana, que si passeu pels quatre rius vol dir que ja us tenim a l'agenda i vol dir que ja tenim marcat a l'agenda el documental aquest divendres 22 de novembre i la taula rodona pel dia 26 en aquest cicle d'economia per a les persones i al bé comú. Susana Mota, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Ha dit que és gratuït i que cal inscures per temes d'organització, però que no res més. D'acord? Moltes gràcies. Apuntat i dit queda. Gràcies. Adéu, bon dia. Als Quatre Rius El Magazine Matinal opera la ciutat. Doncs avui hem vingut fins a la Fundació Balbi perquè volíem veure quina és la nova exposició que tenim a les seves parets. En aquest cas parlem de retorns d'Eva Llorenç, una exposició de memòria personal que em sembla que val la pena escoltar i especialment en veu de la seva autora, a qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora, Eva. Parles, m'agrada molt el títol, parles de retorns. En aquest sentit, quin és el retorn que ens expliques aquí? I aquest seria el primer retorn. El segon retorn tindria a veure amb la temàtica. Jo vaig començar a pintar amb paisatges. Després vaig anar tocant moltes altres temàtiques, refrats, interiors, llits, botagons, flors, una mica intentava anar buscant o intentava aprendre. Em pensava que una pintora havia de saber pintar una mica de tot fins que s'apigués una mica. Era com aprendre la de sedari, no? Més que dir no, jo vull fer això, no, era estic aprenent a pintar i una mica veure amb quins temes me sentia com millor. I llavors el tercer retorn, que jo diria, és una mica un retorn cap a mi. És un retorn intern, no? Una mica d'acceptar-me de mi tal com soc, ara, d'aquí. posant-nos en el primer retorn, parles d'un canvi geogràfic, com ho plasmes això a la teva obra ara mateix? En aquest sentit parlaves també de deixar enrere la perfecció. I més d'una forma molt britànica, molt d'insinuar, molt de deixar entrar a veure, sobretot d'una part més passional, que no tant figurativa en aquest sentit. Jo vaig fer uns edificis amb paisatges, mirant en pàrner, i després els edificionistes, i en Manet, i després... no ho sé. Aquests tipus d'edificis que quan vull solucionar és un tipus que m'agrada molt, són molt agustèrics. I és com, sense adonar-te, el que em va treure al principi de la meva carrera, quan no sabia què volia fer. I més enllà de l'estètica parlant de la tècnica em sembla que et passa igual que a la cuina eh, molt d'experimentar i en què passa? Sí. Mm. És un moment anar fent, anar improvisant i veure què passa. T'ha servit aquesta exposició per posar ordre entre contradiccions? Quan el pèndol s'aturi, però de moment quan el pèndol passa pel punt mig, em sembla que podem trobar la teva gràcia o el teu gust pels pins. Sí. Creus que en aquest sentit la expo també reflexa no només, és el que dèiem, no només un tema de contradiccions, sinó també un tema d'aquest camí plàcid que et dona l'art a l'hora d'expressar-te. Potser la paraula és una altra, més que plàcid podríem dir dolç, fins i tot. Sí? Hi ha una cosa que funciona, hi ha una altra, i hi ha una altra cosa que no va bé. Però és que hi ha una cosa que és la realitat de la necessitat, i és que si no pots tenir poderies i no pots participar de tot, has de ser capaços de fer-ho. Crec que és bastant coherent amb l'experiència que hi ha a l'esglés de l'Eixample. És una cosa que faig i que m'he d'adreçar, però ja no la puc fer. És trencar una miqueta amb aquest vestit, no és tant el que puguin agradar els altres, sinó especialment el que pugui agradar a tu. I t'he de dir que saltar les piscines d'aquesta manera enganxa, eh? T'ho asseguro. Bueno, si s'ha d'anar a la puta... Al final, no? T'has d'escriure aquestes coses, com que s'escolta una cosa, que... és que t'escriuen en una manera que no te les cantes, i la te les imites amb les obres, i te creus en tu, que no et pots moure. Aquesta és la lliçó que t'emportes especialment? Doncs et diré una cosa, em sembla que una imatge val més que mil paraules i, de fet, podem fer-ho a la Fundació Balbi fins al dia 5, 4 de gener, em sembla? Fins al 4 de gener, eh? Doncs, exposició Déu el Llorenç, ja ho sabeu, aquí a la Fundació Balbi. Moltíssimes gràcies per aquesta estona. Ah, no! Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.