Sant Jordi ludocriminal i Eleusis; potencial i autonomia infantil; Joina presenta “Entre la mort i el desglàs”

Els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compre producte local. Compre al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Aquest abril, la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba el Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la Ruta del Vi de la Dé on portar. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits... Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava Girona, Diputació de Girona. El Festival Musicant de Camlló organitza la trobada Musicant Cultura, més de dues dècades de música catalana del país. Xerrada amb el director de musicant Albert Bosch, el director de projectes d'Andarroc Jordi Novell i el periodista cultural del Punt Avui Xavier Castellón. Actuació musical del bateria Ramon Prats i la veu de Victòria Vidalta. Vine el 2 d'abril a les 7 de la tarda al Foment de Girona. Reserva-t'hi un lloc a la web www.alfoment.org. Viu Musicant, el festival de música del país. El més clàssic i el més actual del sou cada dos divendres a les deu de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula, el programa dedicat a la música sul amb Oriol Mas. Onze i cinc. Benvinguts als Quatre Rius. Dijous 3 d'abril de 2025. Amb motiu de l'Expo Jove i el que hem comentat del primer cafè ha sortit una idea si més no la teníem compte. Com des de fa tants i tants anys s'ha posat l'accent només en l'educació dels joves en tots els sentits, obviant també la pedagogia per a la resta de franges d'edat. I no parlo de l'educació acadèmica, parlo de tot allò que ens serveix per seguir endavant en el dia a dia. I és que a vegades aquesta necessitat d'imposar dogmes des de la superioritat moral cap a aquella gent que encara no té ni el carnet de conduir serveix per defugir de responsabilitats que són de tots. Parlàvem de les violències masclistes, però també tots els mals de les xarxes socials o allò que no toca, que diríem els que comencem a tenir la mirada una mica més cansada. En qualsevol cas, que no sempre és culpa dels joves, però és molt fàcil que sigui sempre escampar cap allà. I com sempre, mestre de la veritat, impulsor del ritme d'aquesta emissora de ràdio, Girona FM, directament des del Pla de l'Estany, Arnau Vila, bon dia i bona hora. Efectivament, molt bon dia, com esteu? Bé home, bé, tu què de l'estàs? De dijous? De dijous, això ja fa baixada, ja muntem una mica rúfol, eh? Què faràs aquest cap de setmana? Pla de l'Estany? No, el dissabte sí, però el diumenge volem allò que ens toqui una mica la Costa Brava, una mica la Tramuntana, ara que no en sortia. I la reunió dels Pasebres, què tal? Ja ho teníem a punt, eh? Ja ho teníem a punt, i atenció perquè aquest any ja en farem 61 anys, l'associació. Tu vaig descobrir que els pesebres començaven el mes d'abril. I tant, sí, sí, sí. I aquí tothom corrent el dia. Diurames. Nosaltres ens agrada més dir diurames. Bueno, l'Unesco què vol dir? Vol dir pesebres, no diurames. Aquí farem cas, a l'Unesco o a tu? Fa de mal dir, eh? Fa de mal dir. És l'únic que dir-te. Escolta, en qualsevol cas, avui, Arnau Vila, descobrirem el que és una novel·la lúdico-criminal, amb Mario Serra i Oriol Comas i Coma. També eduquem-nos amb Ana Julià, en relació també de tot l'expo jove que tenim aquests dies aquí a la ciutat de Girona, on les mainades han de decidir ja què volen ser al llarg de tota la seva vida. Imagina't. I també, temps de música avui amb la Joina Canyet, que passarà per aquí amb en Gato Gasso. Cato Gasso. Cato Gasso. Sí, directament... Portenyo. Buenos Aires, crec, sí. Bueno, qualsevol cas. Passaran per aquí després i els podrem escoltar, doncs, amb la seva música i el seu art. Però en qualsevol cas, Arnau Vila, quan el riu sona. És que porta aigua. I Sant Jordi treu el cap a l'horitzó i continuem fent repàs dels títols que podrem trobar a les paradetes el dia 23 d'abril. Avui, res i curt, la novel·la de Sant Jordi. Publicada originalment el 2018, aquesta obra és la posada de llarg de la sèrie Ludico, Ludocriminal, amb Oriol Comas i Coma com a protagonista. La reditem aquest any i la passen a presentar per aquí, Màrius Serra, escriptor, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. També ens acompanya Oriol Comas i Coma, bon dia i bona hora. Bon dia. Ara feia gaires dies que no veníeu per Girona o què? Home, jo no gaire, eh, jo fa poc, jo sovintejo molt Girona. És que estem de molt, últimament. Jo faig, vaig estar fa poc a la Rahola. Ah, mira, a qui heu costat? A qui heu costat? La Rahola, entesa com a biblioteca. La biblioteca, sí. Hola. Exactament, a la biblioteca Carles Roig. Jo vaig directament al gra. És la primera vegada a la meva curta o no tan curta vida que escolto això de novel·la ludocriminal. És lògic, ens ho hem inventat nosaltres. Això, justament, la novel·la de Sant Jordi va engegar el que és una sèrie que ja emportem quatre de novel·les, l'última de les quals... Una trilogia. Una trilogia de quatre. Una trilogia de quatre. En fi, que aquesta tardor va sortir la quarta, el rock del rol, i vam fer un homenatge al que era la novel·la necrocriminal, la noir, la sèrie noir, però vam dir, ens hem d'inventar una tigueta diferent perquè aquí no hi ha. policia o detectiu com a tal. Qui resol el misteri criminal que succeeix és un expert en jocs. Per tant, ludo i criminal. I l'expert en jocs, per més inri, no només és un personatge, segur que és un personatge de carn i ossos, com ara mateix esteu comprovant aquí dins d'aquest estudi. És ell. Ja la vam publicar, la recuperem ara i al final completament etemporal en aquest sentit. Sí, primer de tot és molt d'agrair que el món editorial no visqui només de la novetat, de la darrera fornada, i per tant ens congratulem molt d'això. Té sentit, perquè ara està en una col·lecció i és el mateix format que les altres, a l'editorial Empúries, i en aquest cas s'ha traduït ara l'italià i el castellà per un editorial basca, i en aquest cas, clar, com que això ho vam escriure i vam pensar-la i la vam treure just abans, estava acabada just abans del primer d'octubre del 2017, i això passava al primer Sant Jordi del 18, Vam incorporar molts dels elements que van passar a partir de l'1 d'octubre en galerades, perquè hi havia un joc dins de la novel·la. Jo tenia el neguit de dir que ara m'ho llegiré. quedarà temporal, és a dir, es llegirà bé ara, i bé, jo crec que la ficció aguanta més que la realitat, com s'ha demostrat per l'evolució política, per tant aguanta molt millor la novel·la que no tot el país que en aquell moment crèiem que tindríem. Sí, sí, com a lector, rellejida ara la novel·la, s'aguanta perfectament, s'entén perfectament què va passar l'1 d'octubre i què hauria pogut passar amb una Catalunya que el dia de Sant Jordi del 2018, que és quan passen els fets de la novel·la, fos un estat independent. Que bonic això que acabes de dir. Però com que no va ser, els personatges recorden i el que hauria pogut ser amb aquest joc que diu el Marius d'una novel·la dintre de la novel·la. Anem per parts. Ho dic perquè comença la novel·la quan falten cinc minuts per arribar a les sis del matí. Això és un homenatge als llibreters que ens escoltin. Ara fa poc aquí teníeu Guillem Tarríves fent una tertúlia. Els llibreters, el dia de Sant Jordi, es lleven a una deshora. Comença l'engranatge molt d'hora. La novel·la comença, com molt bé dius, abans a les 6 del matí i acaba a les 12 de la nit. És una novel·la que passa trepidantment durant el dia de Sant Jordi del 2018. L'udocriminal, és a dir, si parlem de criminal, si parlem de novel·la en aquest format més negre, també parlem inevitablement de que mor gent. Sí, sí, sí. Mira, hem de dir que aquí hi ha dos nivells de morts. En la trama hi ha un autor que es diu Mario Serra. però que és un personatge de la novel·la, que surt feliç el primer Sant Jordi de la Catalunya independent a signar una novel·la que es diu Eleusis per Sant Jordi. Després l'Oriol ja explicarà què és l'Eleusis. En aquesta novel·la hi ha un grup de poetes molt radicals que s'empesquen en una manera per anar matant autors de bestsellers, alguns dels quals, tan coneguts com Il Defonso Falcones o Pilar Rahola abans esmentada. Clar, passa que ell surt a signar això, explicant molt bé què passa tot aquell dia, però en la realitat d'aquell dia de Sant Jordi comencen a morir autors. I l'Oriol Comas, i Coma, està al carrer fent una gimcana, com l'esquell organitza, perquè ell és un expert en jocs, amb molts estudiants que van a veure els diversos autors i a fer-los unes proves d'un joc que es diu Lego, amb apostrof, per provar l'ego d'aquells autors. Què passa? Que els Mossos diuen, aquí, els dos principals sospitosos són un tio que ha escrit una novel·la d'una cosa que està passant i un altre que s'ha inventat un joc que és present en cadascun dels morts. Per tant, n'hi ha uns quants de morts. Els autors moren signant, moren a les parades de Sant Jordi. Els passa, tenen un esvaïment, ningú sap ben bé per què i comencen a caure com a mosques. Això vol dir que els mosos no sabien com de bona gent sou vosaltres dos. No els coneixien. Ho acaben sabent. Ho acaben sabent. Sobretot del Marius. He de dir que hi ha un spoiler aquí, és que el Marius Serra de la novel·la mor també. I es queda sol l'Oriol Comas ja per la resta de sèrie de novel·les. Jo vaig pensar que si posaven negre sobre blanc la mort d'algun col·lega d'ofici, més valia que m'autodimulés, per si de cas. I no tens una per fàcil. No, tot i que en algun club de lectura m'han dit que em tracto massa bé i que no soc prou cruel amb mi mateix. Hi ha lectors per tot. Ara, jo et volia posar a prova a veure si t'imagines qui pot ser el primer autor que ha mort de veritat. A les 10 i 11 minuts. A les 10 i 11, el primer que desapareix ja dins del que és la trama, no a la novel·la de Mario Serracionó, a la Rambla de Barcelona, és un autor brasilers que escriu en portuguès, que fa llibres d'autoajuda. I es diu Paulo Senoura. Llavors, les pistes són, en portuguès, Senoura, Vol dir pastanaga. Safranòria, stefanòria, com en digueu, carlota, carlota. I ara la pregunta, quin és l'animal que menja pastanagues? Caballs. Els caballs menja pastanagues, però algun de més petit. El conill. El conill. I ara la segona pregunta ja de cultura general, com es diu conill en portuguès? Ah, ho has dit tu, eh? Nosaltres no hem dit qui és l'AutoCamorra. Si ha d'arribar un burofax, estem preparats. Doncs bé, aquí hi ha una mica el perfil dels autors Camorra, no perquè sigui aquest senyor, sinó perquè és els d'autoajuda, els de novel·la negra, els de novel·la infantil, amb un personatge que, en comptes de Harry Potter, és una noia, diguem, però que ho recorda, i aquests són els que comencen a desaparèixer en la trama de la novel·la Sant Jordi. Reira Fons completament també enfocat en el món editorial, literari, en tot allò que es mou, no sé si anava dintre les ombres, però tampoc això, potser en els grups de WhatsApp ara, aquestes alçades de la pel·lícula, del món editorial, en la posada de llarg del dia més important dels llibres i de l'escriptura que tenim al nostre país. Sí, sí. Clar, jo no em vaig haver de documentar gaire, perquè fa més de 30 anys que surto a signar. Però l'Oriol, que també ha sortit a signar, però abans de ser personatge de novel·la us ho veia més com a espectador, em anava dient, Òscar, expliques la rebutiga, expliques la part del darrere de les parades. Que és la interessant. Llavors, els personatges, els nens aquests que van a fer el joc amb els autors estan inspirats en jocs que ha fet l'Oriol a la vida real, diguem-ne. Tu has organitzat, diguem-ne, gincanes amb nanos. Dotsenes i dotsenes. Una d'elles, el dia de Sant Jordi va a la Rambla de Barcelona. I no va passar el que va passar a la novel·la, però... Afortunadament, afortunadament. Te n'anava a preguntar, Oriol, Eleusis, què vol dir? Bona o no? L'Eleusis, que porto molts anys jugant, tota la vida de fet, i he jugat molts jocs, n'hi ha un que per mi és un joc molt especial, que es diu Eleusis. Eleusis és el nom d'una ciutat de l'antiga Grècia on feien uns ritos oraculars, diguem. i és el nom que va triar un Outer North America, ja ha traspassat, Roberta a vot, i és un joc sense material, es juga amb una baralla de cartes, no es pot comprar, i és un joc, tècnicament en diuen un joc d'inducció, un joc en què els jugadors, a mesura que juguen, poden anar acostant-se al desenllaç de la partida. En aquest joc, un jugador fa de Déu, és a dir, s'inventa el món, que en el joc vol dir que escriu una regla La regla que governarà aquella partida, les regles són de col·locació de cartes, una negra o una vermella, una figura o una figura, un aparell o un escenars, la regla que vulgui, i els altres jugadors, els mortals, van jugant cartes una darrere l'altra. Les cartes, si compleixen la regla de Déu, es van posant en una línia molt llarga, és la línia de Déu, i que llegint aquella línia pots arribar a trobar quina és la regla secreta, la regla amagada. Les cartes dolentes es posen d'una altra manera, de manera que tens damunt la taula la informació de quines cartes compleixen la regla de Déu i quines no. I a partir d'aquí has de deduir Dic per inducció, perquè tu ets tu qui forces aquesta informació, has de trobar quina és la regla segreta que una persona amagant. Hi ha dos punts extraordinaris en el joc, un que és el profeta. Hi ha un moment en el joc que és un joc mut, no es parla. Es juga amb les cartes, si no jugues bé a la carta hi ha una penalització, etc. Hi ha un moment que un jugador descobreix quina és la regla. O creu que la descobreix. No ho explica mai, perquè el truc del joc és no explicar el que saps i llavors ell juga les cartes millor que els altres. Això en diem el moment eureca. Hi ha un moment que algú s'il·luminen els ulls i els altres diuen punyeta, ell hi ha arribat i jo encara no. I el segon moment és quan aquest jugador o un altre decideix convertir-se en profeta del Déu en curs. Fer profeta vol dir que és aquest jugador el que decideix si les cartes són bones o dolentes i Déu que l'aprova cada vegada o no. Si l'aprova, si la partida es desenvolupa amb un profeta d'èxit, El profeta i Déu guanyaran molts punts. Si, per contra, el profeta és un fals profeta, s'equivoca, queda destronat i perdrà molts punts. Acabes de definir el món editorial. De forma metafòrica. Per això era tan clar. Aquest joc, que l'altre dia comptava que hi porto fetes més de 750 partides en la meva vida... Guanyades quantes? Ho vaig comptar també, una de cada cinc. Però tinc un club molt competitiu, n'hi ha un que guanya una de cada dues. Per sort ve poc. O sigui, els ius? Els ius, una de cada tres. El sabó dels ius, una de cada tres. El Marc Cajenjo, matemàtic, guanya una de cada dues. Doncs bé, la gràcia de la leusis a dintre del llibre és que el Marius va triar aquest joc perquè aquestes novel·les, cada una de les novel·les, està governada per un joc, hi ha un joc que fa de tronc de la novel·la, en aquesta és que la novel·la que aquest Mario Serra, que no és ell, que està entre la novel·la i escriu una novel·la, que es diu Aleus per Sant Jordi, va d'uns poetes encabronats amb el món comercial del llibre que es dediquen a i matar segons una regla de leusis que ells mateixos inventen, decideixen qui van matar al llarg de la jornada. Mira que he fet entrevistes sobre llibres, però crec que no he conegut mai dues persones que s'hagin passat tan pipa fent un llibre. Home, pensa que poques entrevistes es ho ha fet amb autor i personatge. Pensa que les novel·les les he escrit jo només, però les pensem conjuntament, amb dos cervells, diguem. I alhora, quan em documento, l'únic que he de fer és quedar a dinar amb ell. I preguntar-li, eh Leusis? I pim pam, i llavors, mirem quin joc s'adacua més a cada trama. Avui tenim presentació, no? Si no m'equivoco? A les 7 de la tarda, a la 22, serem i a totes les presentacions, com que som l'Udo, criminals, decidim no matar ningú, però en canvi els fem jugar. Per tant, a les presentacions sempre hi ha un joc que avui farem amb tots els que tinguin a bé d'acostar-se a la 22 a les 7 de la tarda. I depèn com surti el joc, la presentació serà d'una manera donada. Sí, totes són diferents. És que si no ens avorreix sempre dir les mateixes coses i tal, i el joc et dona aquesta diversitat. Doncs, com un joc, que això vol dir que ens ho hem passat molt bé, se m'ha fet curt. Oriol, Màrius, moltíssimes gràcies per aquesta estona. Gràcies a tu. Endavant. Els Quatre Rius. El Magazine Matinal obre la ciutat. No em podia faltar la secció d'eduquem-nos. Anna Julià, en aquest cas, llicenciada en Filosofia i Lletres, llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport, i també responsable de Formació i Innovació de l'Escola Montessori Pà. Bon dia i bona hora de nou. Bon dia a tothom. Avui, en relació amb tot això, m'agrada molt perquè parlarem sobre l'enorme potencial que tenen els nens i nenes, i que potser, potser no, segur, els adults moltes vegades no som capaços ni de veure ni de tampoc permetre fulora. Sí, correcte. I a més és paradoxal, perquè jo fa uns quants anys vaig escoltar directament de Glenn Doman, que va ser aquest expert, que va generar, va posar de moda tot el context, el concepte d'estimulació primerenca, que després als anys 90 i 2000 es va promocionar molt i després va haver-hi moltes derivades de tot això. Ell deia que els qui millor coneixen el potencial dels nens i nenes són els propis pares i mares. I això em va donar que pensar molt. Perquè és cert que és una rareza aquell pare o mare que diu que el seu fill no val per re. Al contrari, en general els pares i mares saben que els seus fills no estan lluint totes les seves capacitats i potencialitats. I sospiten que els seus fills podrien tenir capacitat per fer-ho molt millor del que estan lluint. El que passa és que Per el que sigui, o no se'ls estimula prou bé, no se'ls motiva, o potser no tenen l'entorn, o potser tenen alguna dificultat que no s'està assolint, no? No s'està contrastant, no s'està compensant. Però no parlo només de resultats acadèmics, que també. Els pares i mares saben que els seus fills poden donar més i poden fer més. També de coses en general, anar a la vida general. Llavors, paradoxalment, dic que és una paradoxa perquè moltes vegades ells mateixos són els primers obstacles que els nens llueixen. I ja parlo de quan comencen a caminar, no se'ls deixa caminar, moltes vegades. Moltes d'aquestes coses també les vaig aprendre de Glenn Doman. No se'ls deixa a terra quan són infants que han de començar amb l'arrossegament i el gateig, i se'ls espera que de seguida comencin a caminar i es deixa perdre aquest estadi tan bonic del anar per terra, del gatejar i tot això, i que també fa el seu desenvolupament. Neurològic, no se'ls comença a parlar d'una manera honesta, clara fins massa tard, perquè com que ells no parlen, doncs sembla que no se'ls ha de parlar massa i no, al contrari, se'ls ha de parlar i bé. Per tant, si no donem oportunitats per al desenvolupament motriu o perquè escoltin un llenguatge de qualitat i correcte, doncs estem menys tenint aquest potencial. I quan dic els primers moments, estar a terra, gatajar i arrossegar-se, també vull dir que quan som capaços de caminar, ha de caminar. I no vull dir anar de botigues, no vull dir anar a un centre comercial, vull dir anar a la muntanya, a la platja. Tot això que perdem és un potencial que estem reduint. I després d'una millor de cop i volta voldrem, què sé jo, que siguin uns experts amb idiomes estrangers o amb el que sigui. Els hi posem reptes després molt més alts quan hem desaprofitat moments especial per disposició, però també amb la vida quotidiana. No els deixem que es vesteixin quan no podrien començar a aprendre a fer sols des de ben aviat, no els deixem que facin el llit perquè potser no el fan prou bé, i ens quedem van a paretes per a taula i ajudar a fer pastissos el dissabte. Tenen molt més potencial i nosaltres com a adults, i a vegades també els mestres, no som capaços de donar totes les oportunitats. Maria Montessori deia que qualsevol ajuda innecessària és un obstacle pel desenvolupament del nen. Totalment d'acord. I això, a més, ara s'està veient que s'ha de fer igual amb les persones grans. Aquella persona gran que diu, ah, i això, ja l'hi porto, ja ho faig, no? Si pot esperar-se a la taula o pot ajudar, pot fer que ho facin, perquè està clar que qualsevol ajuda està impedint que pugui mantenir, en el cas de la persona gran, aquella habilitat, aquella capacitat, no? Pentinar-se, doncs, fins on t'arribi, doncs, els mateixos nens petits es poden dutxar molt aviat, no hi fa re que no vagin tan ben dutxats, no? i també el mateix amb resolució dels seus propis problemes. Que els problemes estimulen molt la creativitat, resoldre problemes, o sigui, si els resolvem els problemes, com pretenem que desenvolupin la creativitat en una classe de pintura? Una classe de pintura, segurament que també podran expressar i aprendre tècniques, etcètera, però la creativitat Domèstica ens la trobem cada dia com en forma de reptes que no estem, els adults, solucionant tota l'estona. Aquella anècdota d'aquell nen de 13 anys, que a taula demana la sal o demana el sucre, l'anècdota exacta no la sé, i tothom aplaudint, ostres, ens pensàvem que no parlava, i el nen deia que fins ara estava tot bé en ordre, no sé si el vaig explicar, però que... posem obstacle, i llavors el potencial és enorme. Moltes vegades ens hem trobat amb infants, joves, adolescents, que fins que no descobreixen uns tipus d'estudis que els agrada, ens han fracassat moltíssim, quan no hauria de ser així, etcètera, etcètera. És un gran problema que ens estem trobant actualment, que és el fet de no haver resolt els seus propis problemes durant molts i molts anys, després alçar-la a la vida adulta és molt més complicat. Clar, hem estat de clients de la vida. Estàs de client de la vida. No estàs de client de la vida en lloc de tu erigir-te com que caram, no? Jo estic aquí i resolc els meus problemes i em sé vestir, em sé rentar les dents, em sé pentinar... Nosaltres veiem, els educadors, que aquells infants que a casa han tingut oportunitats de desenvolupar-se una mica a 360 graus, no és que es tinguin un quotient intel·lectual més alt, és que simplement el que tenen l'exploten més bé, l'exploten, les seves competències es van fent transferències entre sí, aquell que quan ha anat tres vegades a Sant Daniel sap perfectament el camí, perquè els pares li han dit que es pot anar per aquí, es pot anar per allà, o cap a Sant Miquel, que coneixen una mica la ruta, o aquells nens que han anat sempre amb braços, o sempre d'un cotxet, o... En una bombolla vital. En una bombolla vital i no han estat en primera persona vivint. Centrant-nos en el que comentàvem sobre el potencial amagat dels infants, sempre s'ha dit o es diu bastant que la infància és l'etapa més significativa en la formació de l'ésser humà. és molt significativa perquè entre els 0 i 6 anys els nens adquireixen segurament en termes així globals i absoluts molts més aprenentatges i més rellevants i determinants per la vida dels que potser assoliran en el futur. Després cada infant farà un recorregut diferent però el que està clar és que un percentatge molt alt del que els hi serà determinant per la vida l'adquireixen els primers anys. I això, doncs esclar, la natura, com que la natura ho sap, això, ha dotat aquests infants de 0 a 6 anys d'una ment absorbent, que aprenen sense esforç. Tenen un cervell plàstic. Mai al llarg de la vida tindran aquesta plasticitat neuronal i aquesta capacitat d'absorber sense esforç. A partir del 6 anys aprenen moltes coses, però ja no serà sense esforç, ja no serà d'aquesta manera que fins i tot del 0 al 6 anys és inconscient. Els nens van aprenent el llenguatge, la motricitat, Totes les aprenentatges del dia a dia, el caminar, tot això ho van fent sense esforç, ho van fent d'una manera espontània. Per això diem que és tan important la infantesa. Perquè absorbeixen sense esprit crític tot allò que hi ha a l'entorn i per això ha de ser responsabilitat dels adults a l'entorn, de crear un entorn, entre cometes, molt intencionat, molt anar a buscar què vull que aquest nen absorbeixi. Al final és el que sempre diem de recorregut vital, de motxilla, per entendre'ns, però especialment en aquesta època i en aquesta edat. Sí, serà molt difícil rectificar aquests aprenentatges perquè entren, com aquell qui diu, d'una manera molt forta, molt intensa i queden molt ben gravats. Aleshores, hi ha coses que després serà complicat desaprendre. Hem de tenir cura que entren en contacte, com he dit abans, amb un llenguatge correcte, complet, específic. No cal que els diguem a un nen que això és un gos, si tu saps de gossos. Ja li pots dir que és un mestí del Pirineu o que és un d'almata de no sé quin tipus. Jo no hi entenc gaire amb gossos, però em refereixo que ell ja farà la inducció. Ara explicava en David Bueno fa una estona que l'escoltava per la ràdio i deia que els nens són molt científics perquè fan servir el metode científic. I què vol dir això? Vol dir que si tu li dones dades d'una manera honesta, clara, específica, ell ja farà la inducció. Clar. Ell ja agafarà aquestes dades i ja les posarà en grups. És a dir, que és un gos ja ho aprendrà. El que probablement serà més complicat és que aprengui aquell especificat d'aquest tipus d'arbre, d'aquest tipus de gos. Per tant, enriquim el llenguatge, enriquim el vocabulari en aquestes primeres edats. Abans ho has comentat sobre el tema de l'autonomia, que anàvem una miqueta per aquí. Com d'important és fomentar aquesta autonomia entre els més petits? L'autonomia és la cara de la moneda que a l'altra banda hi té l'autostima. Nosaltres no agafem autostima perquè ens diguin o que bo que ets o ets el centre, ets el rei a tot de casa, ets el més important, és el sol de la vida. L'autostima els nens l'agafen quan veuen que ells a l'hora de sortir de casa saben el que han de fer. Els adolescents que saben el que s'han de preparar pel dia següent, els adolescents que saben que poden participar a l'hora de decidir quin pla es fa a casa. Els adolescents que saben on es guarda a casa els prestatges de les coses i el seguiment del que falta, del que s'ha de comprar. Els adolescents que estan implicats i saben el que val les coses a casa. Saben la factura de la llum, del gas. Aquests adolescents tenen més autoestima que els que van pensant només al seu jo i al seu entorn. O sigui que l'autoestima és fonamental i cal recordar que va aparellada aquesta autonomia de pensament. He tingut un problema amb amics, he tingut un problema amb què no m'agrada la classe de matemàtiques. D'acord, doncs parla amb el professor què passa, que és que no ho entens. Parla tu amb el professor, o parla tu amb el company, amb l'entrenador, no sé per què no m'atreu a jugar. Per què no li preguntes a l'entrenador perquè no et treu a jugar? O als minuts que tu t'esperaves. No acabo d'aprendre, jo què sé, el llançament no m'asur. Doncs digue-li a l'entrenador que t'aproposi exercicis, i els has de fer agents en primera persona. I moltes coses que poden resoldre ells, els hi resolem nosaltres, i amb això els estem dient, ah, ho faig jo perquè tu no pots. Ah, jo t'aporto les coses perquè tu no pots i després no ho podem compensar, digue'n-li que ets molt maco, que ets el millor, no es pot compensar, el que compta és com t'ho demostro avui dia. El fet i l'experiència. Clar, i més parlant d'això, ho deien perquè a vegades sempre diuen això que els nens imiten, no sé si a nivell psicològic això és veritat, que els nens al final el que fan és fer una mímica constant del que veuen al seu voltant. Fan dues coses. Mímica i obediència. Els nens són molt obedients. És a dir, si tu penses que el teu fill o la teva filla està patint, posant per cas, que en parlàvem l'altre dia, assetjament, o que està apartat, o que no sé què, doncs no pateixis, que ja l'hi transmetràs. fent-li les preguntes, posant-li el context, i els nens acaben quasi obeint, interpretant una discussió que ha tingut amb un company perquè li ha dit que el seu treball no estava bé o el títol que havia fet no era prou maco, ja ho associarà amb què el pare o la mare pensen que això és un assetjament i que ja m'estan menys tenint. És a dir, fan mímica però també fan obediència, són molt obedients. Per tant, hem de ser Si nosaltres volem que el nostre fill tingui una mica d'emprenedoria, iniciativa, il·lusió, doncs ens ho hem d'aplicar perquè ells ens copiaran i a més obeiran les expectatives. Per tant, no és que hagi de tenir unes expectatives altíssimes on el nen no podrà arribar mai, però sí que hem de tenir unes expectatives realistes, il·lusionants, perquè l'important és justament això, el camí en positiu. També escoltava l'altre dia Ah, és que això no m'ha anat bé, és que això no... crec que soc molt dolenta amb això, molt dolenta, no me'n sortiré... Aquí el que has de reportar és el contrapunt i dir, a partir d'aquest moment, vinga, què podem fer per començar a girar la truita? No quedar-te empàtic amb aquella situació de, farà cas, que t'està comunicant el fill, l'infant, tot toca, i des de minuts tu què podríem fer ara? Bé, comencem a veure, endreçar on tens les coses. Què pots fer tu ara, una mica, sovint he fet la metàfora, un entrenador d'arts marcials. I ara què penses fer? Com t'aixecaràs? I confiant i confiant, que també el terme confiança és fonamental. Autonomia i confiança. Clar, en relació amb tot això, i més avui que ho fem des de l'Expo Jove, és que ara parlaves de mímica i obediència, per exemple. Suposo que per això tenim tants i tants de casos, de vegades, que costa molt triar. Els nens, també els joves, a l'hora de triar què volen ser de grans. Primer que jo, sempre ho he dit amb tu, crec que ens feien triar a tots massa d'hora. massa d'hora ens fan prendre una decisió tan important, i segon, que semblava una decisió que no tenia volta enrere, és a dir, que era com, bueno, no, si jo obro la porta, ah, ja no puc obrir la porta bé. Sí, d'acord. Per una banda, decidir, no pot decidir un infant, els 14, 15 anys que toca decidir, si abans no ha decidit coses. Per tant, des de petits han de decidir, el que passa que, clar, si ara ens en anem a l'altre extrem, fem el pèndol i diguem, que ho han de decidir tot, i tenen tres anys, I què vols això o això? No. Pensem que moltes vegades fem prendre decisions de nens petits que ens corresponen a nosaltres. Per què? Perquè si tu una psiquiatra diu perquè no hi ha ningú al volant, diu ella, no? És a dir, que decideixi allò que pot decidir. Per tant, aquests pantalons o aquests altres, aquests dos? No sé com dir-ho. Les llenties, què et va més bé, amb forquilla o amb collera? Però les llenties te les menjaràs. Perquè jo soc el pare i la mare i sé que et convé menjar llenties i que avui toca llenties, a més a més. Mira, hi ha gent que les llenties se les agafa amb collera si te va més bé, però no li deixarem escollir si vol llenties o vol espagueti com el dia abans, per exemple. Primer, que han d'haver decidit abans coses del seu abast i anar fent evolucionar les decisions. Cada vegada han de ser decisions d'una mica més d'embargadura. I han de decidir. I l'altra, tenim la gran sort els que estudiem o els que estem oferint, o els alumnes que estan en el currículum català, que no és més que el currículum espanyol, que és un currículum que en els estudis, per bé que sí que els es fa decidir, és un currículum molt ampli. És a dir, ells es planten a la universitat portant a les espatlles els últims cursos 10, 9 i 8, 9 assignatures. És a dir, que no se'ls permet accedir a la universitat o als estudis, després del 4 d'ESO, estudis de formació professional, doncs amb quatre o cinc matèries. És a dir, que sempre, encara que hagin de decidir, fan moltes matèries. I aquesta és la sort que tenim en aquest sistema, perquè en altres països l'alumne pot anar a la Universitat d'Almanyó fins i tot amb quatre o cinc matèries i haver-se desconnectat de matèries molt diferents. I haver deixat, per exemple, el tema de les arts o el tema de les humanitats o la llengua, si vols anar per l'àmbit més científic, et fan fer molt poqueta cosa de l'altre i al contrari. De tal manera que ens trobem metges o estudiants de medicina que escriuen poesia i es presenten a premis literaris. No parlo de Montessori ara en general, és el que permet el nostre sistema. Per tant, sí que és cert que se'ls fa escollir, però és el que dius tu, no? No és una decisió que diguis que ara ja no podré fer. Quants alumnes, per exemple, no han fet dibuix tècnic i després acaben estudiant arquitectura i no tenen cap problema. Per tant, jo, en aquest sentit, sí que és veritat que se'ls fa escollir aviat, per tant, vol dir que han d'escollir abans, però també no ens... Vaja, que tampoc és un drama, ni que canviïn, ni que... Vaja, no ho sé. A Montessori, per exemple, vosaltres teniu això que se li diu ambient preparat, que entenc que al final això també ajuda a que tinguin aquesta autonomia i que vagin decidint. L'ambient preparat, Said, és una de les llums que va donar la Maria Montessori, i que de fet va inspirat de moltes llars d'infants al llarg de la història, començant pel mobiliari a la mida dels infants i els prestatges. Que déu-n'hi-do. Però que ja déu-n'hi-do, una aportació indiscutible, però després és cert que a cada etapa correspon un ambient que ha de permetre la capacitat de prendre decisions, Clar, no és el mateix el que pot decidir un nen de 5 anys amb un de 3. O un de 12-13, o 11-12, o un de 3-6. Llavors, l'ambient preparat a casa també està bé que ho tinguem. Hi ha temes coses que els nens han de poder tenir a l'abast, han de poder veure. És a dir que un nen adolescent a casa també, com dèiem abans, ha de tenir accés a una tema d'informació i a unes determinades coses que un nen de quatre o de cinc, no? Jo què sé. L'exemple de la bombona de botau, l'exemple dels productes de neteja, que sí que han d'estar a l'abast dels nens, d'una determinada edat. si generalitzem. Per tant, si l'ambient preparat ajuda molt perquè puguis prendre decisions i que aquestes decisions no queden ancorades al que podies decidir amb una edat, si tu evoluciones, s'han de deixar fer grans els infants i llavors podran abordar les decisions o rectificar i dir No m'agraden aquests estudis de grau, de grau professional en aquest cas. Per tant, estem a mes de març, l'any que ve farem una altra cosa. Però d'aquí a final de curs acabaràs aquest grau, perquè potser et convalidaran, perquè t'ajudarà a reafirmar-te. Cap problema, però hi ha alguna cosa que no decidiràs, que és que d'aquí a final de curs doncs hauràs d'estar fent alguna cosa, o si tenim possibilitat que treballis, perquè tens edat on treballar-hi, si no doncs acabes aquest grau al millor possible, etc. Per tant, una mica de pal de paller hem de fer. Doncs mira, ara en parlarem amb un cas real, mentrestant eduquem-nos. Anna Julià, moltíssimes gràcies un dia més, i gràcies per venir novament, que t'hem tingut ara molt. Gràcies, fins aviat. Quietut i l'espera que el temps et porti a braços dels teus. Quietut i silenci. I ja estem escoltant de fons el Vera, el nou avançament de l'Entre la mort i el desglàs, el nou treball de Joina. En aquest cas, per presentar-ho, tenim aquí amb nosaltres Joina Cañet. Bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanya Gato Gasso. Bon dia i bona hora. Bon dia senyor. Te n'anava a dir, s'ha fet desparar aquest disc, perquè feia temps que anàvem comentant la jugada, aviam Joina, quan passaràs per aquí, quan passaràs per aquí, i ja surt en res. Sí, el 18 d'abril, de fet. 18 d'abril? Sí, sí, sí. Ja tenim data per sortida. Ja tenim data de sortida i hem fet dues preestrenes. Demà tenim un concert, també en realitat és preestrena perquè no ha sortit el disc. Que no es pot dir. Que no es pot dir perquè és un concert secret. Per tant, no ho direm. Quin misteri. I sí, s'ha fet esperar. El segon disc es va acabar la gira i he estat uns anys tocant una mica d'altres tecles, mai més ben dit, tocant amb altres grups, prenent-me bastant amb calma tot el tema de la composició i del meu projecte. I quan ho he sentit, ha aparegut aquest tercer àlbum. És un disc de més maduresa, encara? Costa de dir, suposo que sí, entant que anem vivint coses i anem creixent, no? I a nivell musical, doncs, també tinc més experiències i més bagatge, suposo que sí. Però tampoc et sabria dir, perquè en realitat cada disc és un procés i com que també marca una etapa i una personalitat de la joina d'aquell moment, Un procés que aquesta vegada has fet acompanyada d'en Gato. Com interrelacioneu les dues mirades que teniu, cadascuna diferents, però també còmplices fins i tot? Jo crec que el disc és de la joina, però jo he estat des del començament del procés amb la composició i he estat allà al seu costat i sempre hi ha hagut moments de consulta, de preguntes, d'aportes o de pre-produccions i sí que hi ha hagut canvis, sí que hi ha hagut... influències, jo crec, no?, una mica de tot. Total. Jo crec que és superimportant també com que al final en Gato també és artista solista, no?, per la seva part, i en el cas del meu projecte crec que és superimportant tenir gent a prop amb qui confiar i amb qui compartir les idees, no?, com que ha sigut també una mica una de les meves reflexions d'aquest disc, sobretot, que ja l'he anat tenint durant els últims anys, però En aquest disc se m'ha confirmat que el que més m'agrada a la música al final és com compartir-ho i que on no arribes tu una mica l'altre te dona un empuje i que les idees creixen moltíssim quan són compartides. És veritat que el disc i la idea i el concepte venia molt d'una ciutat pròpia i d'un procés més personal. Però llavors, amb en Gatto ha sigut mano a mano d'anar compartint-hi. I he fet aquesta idea amb ajudes que aquí no sé què fer i que és supernecessari també, com aquesta figura de la mà dreta una mica. M'agrada molt el que m'has dit al principi, el concepte aquest d'espectacle sonor. És a dir, que la música a vegades va molt més enllà. Sí, en aquest disc, o a nivell musical, és un disc que crec que és força complex, a nivell de capes sonores, que hi ha tot un concepte també darrere que parla una mica de la nit, dels somnis, hi ha somnis meus enregistrats, o sigui, com que durant un temps vaig estar-me gravant els somnis quan em llevava, i apareixen aquests àudios enmig de les cançons, com alguns moments que hi ha text, doncs són somnis, Llavors, com que hi ha un treball tot darrere de profunditat sonora, i com que el concepte també dona per estirar fils, i a mi m'agrada molt en els discos i tal, crear mons una mica, no? Com un món sonor, però que alhora, per exemple en aquest directe, alhora de transformar el disc en el directe, teníem la idea que no fos només un espectacle musical, sinó que també pogués anar acompanyat de Com una experiència, en aquest cas hem creat una instal·lació de llums que acompanya la música i que transporta cap a aquest univers dels somnis, de la nit, de tot el que les cançons transmeten, però amb un punt més d'espectacle escènic. Abans d'entrar-la en el format performance, també tenim videoclips disponibles a YouTube, hi ha com a avançament, i anava a entrar en un en el que directament se us veu els dos treballant, que és Siamanefe, aquest homenatge a la bellesa d'allò senzill. Ho dic perquè a vegades com de complicat és fer les coses fàcils i senzilles. Doncs total, totalment. Aquesta cançó de fet és una cançó dels dos, és la que tanca el disc i es diu Si amanece perquè això el disc és com un recorregut per la nit i aquesta és l'última cançó, és com aquest moment en què s'acaben els somnis, els deliris, la fantasia i com que tot es relaxa i ens despertem i torna començant un dia nou. I sí, és una cançó que vam fer amb la guitarra i dues veus i ja està. En aquest sentit, Gato, és el que dèiem ara. Com d'edifici a vegades és fer les coses fàcils? Bueno sí, i posar-nos d'acord també amb això, que igual no sé, en el meu imaginari, igual jo volia, com no fer-la tan simple, igual, des de la producció o així, però també en el context del disc i de tancament del disc, i com que ho has d'acceptar, ho has d'entendre, no? Però... Però sí, és una cançó que hem fet junts, és l'única cançó del disc que hem fet full, full junts. Des de la letra... Una col·laboració 100%, va molt bé. Una col·laboració 100% i jo mai havia fet una lletra, bueno, sí, hi ha lletra en castellà, hi ha lletra en català, jo mai havia fet una lletra en català, i això em va molt molt també, com a experiència. De fet va ser curiós perquè la part de lletra en castellà, com que potser la vaig començar més jo, i la part de lletra en català, tinc la sensació que la vas fer més tu. Potser sí. Raríssim. Perfect combo, vamos. Total. On graveu el videoclip? Digue'm què és l'Empordà. És a Empúria Brava, potser, no me'n recordo. És on hi ha el xiringuituix de la Rubina. De cara a Empúria Brava, de fet es veu a darrere com els edificis aquests. Qui grava la Irina? La Irina. Irina Cañet, una abraçada des d'aquí. Sí, la Irina i la Sandra i dandola de todo. Feia una fred, tu no saps. Una fred, no, no. Tu no saps. Quan el meu gravasis pot saber això, el kit més? El gener? El febrer, principis de febrer. El gener al febrer i a les 5 del matí, o així, amb aquest vestuari que... Si amanece... Clar, i a més que el moment d'amanecer dura molt poquet. I en realitat és el moment que diuen que és el moment més fred de la nit. Perquè és quan fa més estona que s'ha posat el sol, i us ho juro, feia una fred, Jo crec que si mires amb atenció al videoclip es pot veure... La tremolada. Mira, una excusa més per tornar-la a veure. T'ho dic perquè m'ha agradat molt el videoclip i és això, mai els comentem als videoclips, però aquest m'ha agradat especialment. També el que ara sí entrem una miqueta més en la performance és un disc, realment, jo hi no vull dir, veient una miqueta la teva trajectòria, mai has tingut gaire por en portar la complexitat d'un àlbum al directe. Al contrari. Jo crec que sempre has intentat donar-li aquella volta, però també són directes molt i molt complexos el que planteges. Jo crec que aquest directe és el més complex que he fet mai, tot i que, clar, només som dos en escena, llavors, per exemple, el segon disc era amb una banda, i en aquest sentit hi havia més complexitat de trobar-nos, de sejar, de que cadascú tingués clar el seu rol, que anéssim junts, d'aquesta part, que amb en Gato vivim junts. ho hem anat elaborant durant aquests últims mesos, anar fent a foc lent, anar coent això, però a nivell de complexitat tècnica, tota la part de la sincronització amb les llums que portem, la dificultat de tocar el volo, perquè al final estem tocant moltíssim en directe i és un disc que té moltes capes de síntesi, de textures, de bit, de baixos, i intentem tocar tot el que podem, ho toquem, llavors sí que és força exigent en aquest sentit. però sí, jo n'estic molt contenta. Sí, total. De fet, ja vau poder presentar a Barcelona el 28 de febrer el festival Empremtes, també a la Cate de Figueres el 14 de març, que a mi em va enganxar en plena mudança, no podia ser d'altra manera. Hauràs de venir al proper. Vindré el proper, ho tinc claríssim, com que demà no sé pas on serà, doncs no puc d'allò, però cares de bolos per aquest estiu i tot plegat, la cosa es va animant o què? Sí. Ja és el moment, no? El que podem anunciar ara és el Festival Vida del 3 de juliol, que allà serà molt xulo, portarem el desplegament total. Després al maig tenim tres bolos que no podem anunciar encara, perquè no s'han publicat, i pròximes dates que això va confirmar. De moment, el proper, si convidem la gent a venir, és al Festival Vida. Doncs cap al Vida falta gent. Anava a dir, entre la mort i el desglàs, hem parlat, per exemple, de la complexitat, una miqueta a nivell de sonoritat, però més enllà d'això, quin ha estat el repte? Ui, n'hi ha hagut molts de reptes. La vida és un repte, si en fi no. Jo crec que fer un disc té moltes etapes i en cada etapa hi ha reptes nous que et poses i a mi no soc de fer les coses molt fàcils i senzilles, com que en general m'agraden els reptes. Llavors crec que el primer repte va ser en la composició i creació de les cançons. tant un enfrontar-se amb el follant blanc i començar a desenvolupar tot aquest món que ha acabat sent el disc, com també de coneixe'ns a Mangato i poder treballar junts, que això té moments superguais, després altres de dir, ostres, on estàs tu, on estic jo, de posar-nos d'acord, després tota la part de la producció que vam fer amb l'Emili Bosch, de la Bisbal, que també va ser tot una altra cosa, perquè al final tu tens les cançons, les maquetes fetes a casa i ho portes a un productor i tot canvia, no? I també saber trobar, o sigui, no perdre el camí que jo m'imaginava i alhora saber, doncs, entendre-te amb l'Emili, que en aquest cas va ser superguai, superfàcil i va portar moltíssim en el disc, però també és una etapa de repte, no? Tot aquesta. Sí, total. I jo crec que també hi ha un repte que és l'econòmic, no? Com la... fer un disc amb molta pasta és molt més fàcil que fer un disc sense pasta o amb els recursos limitats. I amb això també, amb la decisió de defendre el disc en directe, amb la minor quantitat de persones possibles, som dos al escenari i a l'equip som... força 4, i aporta una estructura de llums super autònoma que el podem fer a qualsevol volo, però la construcció d'aquesta estructura, la producció de la estructura, la producció del volo, són pocs. amb recursos limitats de diners per produir, això va ser un repte enorme per mi. És que al final la música és un forat sense fons, és a dir, tu en un disc et pots deixar el que tu vulguis deixar-te o el que puguis deixar-te. Sempre hi haurà coses amb les que... En qualsevol cas, Una miqueta de ressaca emocional després de ja tenir el disc, sí que el n'hem publicat, hem pogut tenir un parell d'avançaments, per exemple hem tingut el Vera, Si amenaça, Flama, també que no l'hem mencionat encara. Este invierno pasará. Resaca emocional, vosaltres ara que el teniu allà guardadet i que ja la sortim per fer cicles? Doncs sí, no, en realitat. Què vol dir això? Si sou conscients, si us l'heu tornat a escoltar ja amb una uida diferent, allò de dir, ostres, està una miqueta cansat i esgotat de tot aquest procés també, i allò agafant forces per cares al directe que puguin arribar en el bon temps. I jo crec que això sempre passa. Després d'un llançament necessites temps de no escoltar, com de separar, no? de recuperar un poc la passió, i a més a més sempre pots escoltar el que has fet i pensar que podria ser diferent, que podria fer canvis sempre, com que hi ha un moment en què has de soltar, has de decidir fins a qui arribo i això és la versió d'aquest moment, d'aquest procés, i al futur ja ho veurem, però com que està vivo. No deixa d'estar viva l'emoció. Total, i jo sí que em sento ressaca emocional, després d'haver fet les dues preestrenes i d'estar a punt de treure el disc ja, com jo aquests últims dies pensava que venia la imatge de quan estàs fent un pa i fas la massa, la massa, has d'anar durant molt de temps, en el nostre cas del disc durant mesos, i vas posant ingredients, vas fent que ara no sé què, ara no sé quantos, li poses ceba si vols, olives i tal, i arriba el moment en què la massa l'has de deixar reposar i que llevi, i no has de fer res més. Jo crec que estem en aquest moment I que també té una dificultat això com de deixar anar i de dir ja està, no? La feina ja està feta, ara hem de deixar que, doncs, que surti als bolos, que la gent ens vagi coneixent amb aquest nou projecte. Anar al dia del bolo i tocar i ja està, no? Com, sí, venia aquesta imatge. Em sembla que com molt bé has dit, la feina està feta, ho podrem escoltar el 18 d'abril, completament, de P a P, i si et sembla, si us sembla, marxem amb Si amanece, perquè ja que m'heu dit que és l'última del disc, doncs em sembla una manera fantàstica d'acabar aquesta conversa. Genial, súper. Joina, Gato, moltíssimes gràcies per aquesta estona. A vosaltres. Quédate conmigo un poco más. Todo es tan bello que me quiero acordar. el meu jardí, quan avanigui, quantes històries oblidades tornaran a tu. És dijous 3 d'abril i aquesta és l'actualitat del Dius. Parla Pau Villafal.