Els 4 Rius Dimarts 21/10/2025

Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai. Dimarts 21 d'octubre de 2025. Parlàvem ahir sobre la consulta del nom de la plaça Poeta Marquina o plaça del Carril. Nosaltres sí que em vam treure l'aigua clara, però em comentaven per aquí que hi ha molts veïns i veïnes que tampoc sabien ben bé què vol dir tot plegat. Em sembla que el 90% estarà d'acord en carregar-se la simbologia que es posa d'una altra època. El problema ve després amb tota la burocràcia que no entenem ni tampoc entendrem mai. Com que a una mateixa direcció en siguin dues a la vegada, que el DNI hi posi una cosa o que el repartidor d'Amazon et truqui perquè no li surt al mans. En qualsevol cas, tinc entès que la consulta no és vinculant, a veure com acaba, i em sembla que a casa nostra ja sabem que aquestes coses les carrega el diable. I segurament una adaptació del 2025 hauria de canviar el DeLorean per un Dacia, el doctor Brown pel doctor Vila, perquè és l'amo i senyor de l'espai-temps d'aquest estudi de ràdio de Girona FM. Bon dia i bona hora, Arnau Vila. I el carrer Baumes, a més a més, home, jo crec que té força distància com per poder desaparèixer amb un altre passat o un altre futur, eh? A 140, però si ara jo he vist moltes amb més quilòmetres de l'altre. Ara teniu problemes perquè tenim alguns redards per Girona i... Això és d'una època, eh? Tu te la vas veure tota o no? a les 3 em va saber una mica de greu que el protagonista va tenir aquella malaltia malauradament a mi m'encantava i mira que són d'aquestes pel·lis jo els dissabtes sempre surto fora de casa però quan agafo posen a la Paramount o al Neox o alguna d'aquestes fan la repetició i sempre em quedo tota la tarda Jo t'haig de dir que amb el meu cotxe, amb el meu primer cotxe, a l'autopista... Era un Dorian? No, no era un Dorian, però a l'autopista, saps allò que li tens gas i estàs amb cara de veure què passa? Però no. Tens tantíssima sort que en Joe no hagi passat aquest matí. És molt friki, això, però... Tens tanta sort que la policia no hagi vingut avui en casa del cas. Si et sembla, Arnau Vila, avui parlarem de llibres amb el Pep Prieto, parlarem de Rosita, també acabarem de parlar... Bé, més periodistes, t'ho dic perquè en grau, que ara el teníem fa una estona. Ara venia també, eh? No, no vindrà, el trucarem. Estan esborçant aquí al costat, però volem saber què tal les mosques de la informació demà. Tu no estàs nominat, no? Home, no, però per la bona no, i per la dolenta espero que tampoc. I espero que per la dolenta l'un dia en nomini, perquè jo vull importar-me un prèvi. Sí, però és que no deixi de ser un prèvi, eh, en certa manera. Jo el recolliria amb tot l'orgull del món. I passarà per aquí també el doctor Josep Maria Sirvent per parlar-nos de salut i de què hauríem de fer per fer bondat. En qualsevol cas, Arnau Vila, si et sembla. Ens hi posem. Vinga, va. I ja tocava un autor que coneix molt bé Girona, tant com a periodista, també com a crític cultural, com a escriptor, Pep Prieto, Premi Prudència Bertrana 2025, amb la seva nova novel·la, Rosita, una obra sobre la por, la infància i l'amor que ens pot salvar. Ambientada en una Girona grisa i plena de silencis, en Rosita ens explica la història del petit Josep Maria. En qualsevol cas, comencem parlant amb el Pep Prieto. Bon dia, bona hora. Bon dia. Com estàs? Bé, content d'estar aquí. Dia Mundial de Regreso al Futuro. Justament avui, sí. No sé si estàs d'enhorabona tu també, perquè a mi m'encanta. De fet, el llibre surt, la pel·lícula, perquè el personatge principal la considera una de les seves pel·lícules de referència, perquè té totes les seves obsessions, que són les meves, els viatges al temps, la possibilitat de les segones oportunitats, de redreçar la vida, de patir d'altres veïnats traumes. Llavors, sí, sí, és una pel·lícula que m'ha marcat i que ara la tinc allà molt present. Sóc com tu, que la repeteixo sempre a tu. Tu, felicitats pel premi. Gràcies. Vaja, jo et diré, jo vaig rebre un WhatsApp, no sé si unes hores abans o un dia abans, dient-me, estigues atent pel tema dels Bertrana? I dic, vale, vale. I després vas sortir tu. No sé com te'n vas enterar. A mi em va trucar a la Fundació la nit anterior, que devia ser, o sigui, una mica abans que tu devia ser, no m'ho esperava, realment em vaig quedar molt parat i molt emocionat, però el més divertit que m'agrada recordar és l'endemà, quan es va fer públic a les 11 del matí, que era el guanyador, Clar, jo estic donat, en tant que periodista, tinc donades altes les alertes de majoria de mitjans, llavors em van arribar alertes al mòbil del meu propi nom, no? I a mi la frase va ser la del meu cunyat, i és que quan va veure l'alerta es va pensar que m'havia mort. Saps, és el típic, l'última hora, amortava els no sé quants anys, però m'ho he pensat que t'havia passat alguna cosa. Llavors, res, va ser emocionant, va ser emocionant. Carai, no sé si és d'aquelles casualitats boniques de la vida, és a dir, treus la novel·la, no t'ho esperes i de cop i volta patapam. Sí. Sí, perquè era una novel·la molt personal, és una novel·la molt personal, que a més a més està basada en la meva pròpia vida, el Tito Rosita és el nom de la meva àvia, que va ser un personatge real, i justament aquest any em fa 25 que va morir, llavors que l'any que em fa 25 que ella va morir, que també em fa 20 de la meva primera novel·la, que ja va quedar finalista d'un premi important, que era el Cacero, que passés tot el 2025 va ser com una mena de tancar un cercle, i llavors ho he viscut així, és a dir, ha estat molt emocional aquest viatge, ho està sent, encara tinc molt calendari de promocional per davant, i cada cop que em truquen o m'escriuen per xarxes, que han llegit el llibre, quan va sortir les llistes dels més venuts, aquestes coses et creen un impacte emocional més que evident, perquè li dones una categoria molt personal. Quantes coses de tu té aquest llibre? Moltíssimes, de fet és una novel·la, he partit de la meva pròpia vida i he ficcionat parts fonamentals de la meva vida personal, però tot i que hi ha trames inventades, tot i que és una ficció a partir d'experiències reals, hi ha molt de mi com a persona, és a dir, parlo de les meves fixacions, de les meves pors, de la meva pròpia infantesa, de conviure molt dur amb la por, són conceptes molt associats a mi... I tenia moltes ganes de fer aquest exercici de transparència, potser per l'edat, estic a punt de fer una 50 i m'ha vingut aquesta vena introspectiva que ens ve a vegades a les persones, però també perquè feia molt que tenia ganes de parlar d'això amb certa distància, és a dir, sempre pensava que la meva vida tenia un llibre perquè havia estat molt particular, la meva infantesa. però potser em faltava no sé si el coratge o també la confiança de poder-ho fer bé i que fos transversal al final el llibre parteix d'uns fets íntims perquè puguin agradar a tothom no em sento tan important com perquè la meva vida sigui interessant per a tothom però sí que tenia la sensació que si feia una bona ficció a partir de la realitat podia interpel·lar els lectors i les lectores i tenia moltes ganes de parlar de les àvies que és un tema que ens uneix molt a tots i volia parlar sobretot de les dones que exercien d'àvies perquè sempre hem sabut qui són les nostres àvies, però poques vegades, també per edat, ens preguntàvem qui eren aquelles dones, què volien, què somiaven, i aquest va ser un motor del llibre, parlar d'aquests conceptes que crec que són molt universals. Quan parles d'això, al final no deixes de fer un reflex de tota una generació, que vau créixer gràcies a elles. Exactament. Jo vinc d'una generació en què les famílies disfuncionals o trencades es quedaven dins de casa. O sigui, ara crec que els debats socials ens han portat a poder debatre amb menys vergonya, amb menys inhibició, aquelles coses que ens fan mal, no? Crec que és un símptoma, un bon símptoma dels temps que ens toca viure. D'altres símptomes no són tan bons, però aquest en concret crec que hem avançat. I hem avançat molt, molt el debat feminista, crec que això és la clau. Jo crec que... amb aquest debat tan viu cometem errors igualment com a societat, però sí que és veritat que en cometem menys, o com a mínim som conscients que aquest debat és damunt la taula. Als anys 80 una dona que es quedava a casa cuidada dels fills i els nets era un sobreentès, no hi havia debat. L'home portava el menjataula i la dona es quedava a casa amb un davantal cuidant la família, fos trencada o no, i en aquest procés hi havia una dissolució de la seva veritat o identitat, La Rosita, per exemple, la meva àvia, la vaig conèixer molt bé com a àvia, però mai vaig fer preguntes que anessin més enllà d'aquesta feina, que ningú li va preguntar si la volia fer. Llavors crec que per això és un tema generacional, com bé deies, perquè tots vam ser nets de dones silencioses, invisibles, et diria, molt conegudes al seu barri, al seu carrer, però que mai van poder desplegar les ales. Potser la meva àvia, no ho sé, no ho he sabut mai, però potser hauria volgut ser astronauta, imaginem, però mai m'ho va dir. i aquesta certesa que no vaig estar alçada o que potser hagués necessitat és d'on neix el llibre. Un professor meu va dir que aquestes dones en aquella època tenien la seva batalla però era silenciosa. És que és cert, la meva àvia era una persona justament al llibre, la descric com a discreta, gairebé vaporosa, com si fos un espectre. La meva àvia a vegades estava en una habitació i no la percebies. Estaven acostumades a ser persones callades, discretes, profundament amoroses, però a vegades... molt diligents amb els seus patiments, és a dir, no te'ls expressaven mai. La meva avi era una dona que a poquíssimes ocasions l'havia vist trencada davant meu i quan realment ho va fer va ser perquè havien passat coses molt greus. Llavors jo crec que d'alguna manera, a part de la memòria col·lectiva, a part de recordar les ciutats, les nissagues, la gent que està avançada al seu temps, també hem de reivindicar les persones que ens saben en el nostre dia a dia, les persones vaporoses. Perquè són persones que sense elles no s'entén la manera de ser d'una generació. És a dir, una persona com jo, que venia d'una família disfuncional, sense ella no sé on hagués anat a parar. Emocionalment ja porto moltes càrregues i molts problemes ajornats. Doncs imagina't, sense ella que em va ensenyar i em va guiar per aquest camí de pedres. És a dir, crec que realment els hi devem alguna cosa. Tenia límit la generositat d'aquestes dones en aquell moment? Crec que van... Més que no tenir límit, jo crec que el que... no som prou conscients del que hem de suportar. És a dir, jo crec que en el llibre hi ha un personatge que és molt dur, que ja està difícil escriure, o perquè està basat en el meu propi avi, que eren homes que, potser des de la inconsciència, no dic que no, però que... Estaven oprimint aquestes dones, no els deixaven ser com elles haguessin volgut ser, van deixar de ser aquells somnis d'adolescència per convertir-se en dones que no tenien altre sentit que acompanyar-los a ells. No dic que moltes dones fessin aquest sacrifici perquè volien, perquè això existia, això fent una mica de recerca paullera ho vaig trobar, Però també és veritat que quan tu no tens opció, acabes seguint un camí, el que tens al davant, no? I jo crec que això és el que va passar amb aquestes dones, és a dir, van acceptar aquest destí, no?, perquè és el que tocava, i a més en ciutats petites com la nostra, jo crec que això era més fàcil que passés, no? Girona ha estat sempre una ciutat de silencis, de cortines retirades per mirar el carrer. Que ho és. Encara ho és, imagina't fa 30 o 40 anys. Llavors, jo crec que això és el que vull captar amb el llibre, no? Aquesta essència d'una ciutat que tenia moltes virtuts, però potser no va fer prou justícia a les seves persones anònimes. Com era aquesta girona de Tim Burton? que de Tim Burton... Jo sempre... A veure, clar, heu de pensar que el llibre està fet des de la mirada infantil, i per tant és una girona que crea monstres on potser no n'hi havia. Quan tu ets petit hi ha carrers que et fan por de manera inexplicable, persones que et fan por de manera inexplicable. Era una ciutat més gris que l'actual, menys lluïda, menys orgullosa de si mateixa, però a la vegada més apassionant. Sobretot com a escenari de ficció, perquè era una ciutat en transformació. Una ciutat on hi havia alguna cosa que palpitava. I sempre he de pensar que aquestes ciutats són molt més... o sigui, som molt més entusiastes, no? Perquè, com a mínim, des d'espectador, perquè et generen un misteri, no? Cap on va aquest lloc, no? Per què aquell racó fosc em genera por? Això ara es dona passaments i és una llàstima. Crec que és una ciutat que s'ha acabat autocompliant una mica, no? És a dir, és molt maca, té moltes visites, crec que podem fer gala de moltes virtuts, però és veritat que hem perdut certa capacitat d'autoexigència. I als 80, aquella Girona, avui d'un nen potser feia por, però a vegada, en aquests racons inexplorats hi havia molta veritat, no? Sobretot, no sé, per exemple, sempre poso el mateix exemple, però és que funciona molt bé. Jo tenia prohibit anar al barri xino, que era la zona de Sant Fèlix, no? Llavors, aquella era una zona que evidentment s'havia d'arreglar, no? Perquè el que hi passava tampoc era sa, però... per la societat, però jo recordo que tenia alguna cosa de... Misticisme, fins i tot. De misticisme, fins i tot, sí. I potser hem volgut netejar tant la cara de la ciutat que havíem rentat massa l'essència, no? Jo crec que a vegades no caldria que hi hagués tot aquell... Aquell xup-xup. Al carrer dels Torrats ara mateix seria un èxit de visites. Exactament, exactament. No, però sí que és veritat que... No sóc d'aquests que qualsevol passat va ser millor, no? Però sí que és veritat que... per exemple, una de les coses, un dels escenaris del llibre, que són els cinemes, quan jo vaig créixer a Girona hi havia un munt de cinemes al centre, sales que eren antics teatres enormes, i que creaven sensació de desaveniment, encara que la pel·lícula fos un autèntic nyap, no? És a dir, era un nyap, però que ho veies en aquell cinet s'envoava meravellosa. Això ho hem perdut, en aquesta ciutat. La vida cultural l'hem comprimit una mica, hem perdut molts escenaris, tant per concerts, com per teatres, com per cinemes, llavors jo crec que hem despullat una mica el centre, no? Aquella pulsió del centre crec que s'ha perdut. I el llibre volia recordar aquesta Girona. I molta gent m'ha vingut a parlar d'això, justament, de les seves àvies, que és el que més em diuen, que m'encanta que ho facin, però hi ha molta gent de Girona, sobretot, que m'ha vingut i m'ha dit, ostres, jo als 80 vivia al barri vell, no? I ara no podria fer-ho, no? I llavors aquell barri vell, que hi havia els veïns de tota la vida, ara pràcticament s'ha exaurit. Quin és el punt de partida del José María? El punt de partida és la consciència. Quan tu ets petit, hi ha un moment... O sigui, la memòria és una narrativa curiosa, no? Perquè pots recordar coses com aleatòries de la teva vida passada, però hi ha moments que són com seminaus. Són els moments que, d'alguna manera, configuren la persona en què t'acabes convertint. Llavors, el Josep Maria del Llibre pren consciència d'això una nit, que és la nit que els seus pares separen, que és exactament la nit que jo tinc com consciència que comença la meva vida. Perquè és un canvi tan abrupte vas a viure a casa dels avis, comença una nova vida, en la qual figura del pare es torna una mena de fantasma que et recorre però que no veus, i d'alguna manera t'has de convèncer que no ets allò d'on véns, sinó que has de crear una nova identitat, una nova identitat basada en aquesta ruptura, en aquest trauma... I el Josep Maria neix de la necessitat d'abstreure'm de mi mateix i ajudar-me a entendre a través d'un personatge de ficció, que sóc molt jo, i de la relació amb l'àvia, que és el meu motor de creixement durant molts anys. I també volia, allò que et deia al principi, volia que la Rosita fos una mica la metàfora de totes les àvies. Aquestes àvies que van ser allà, que d'alguna manera ens van acompanyar a entendre d'on veníem i on anàvem, I també que d'alguna manera ens van ensenyar els nostres refugis emocionals. Jo sense una àvia com ella, que no tenia grans tabús, que segurament va contradir els seus propis principis, però la meva felicitat recordo que se sentava amb mi a mirar pel·lícules, pel·lícules de tots els gèneres, de totes les procedències, i sense saber-ho segurament, tot i que ho va arribar a saber, perquè quan ella va morir Julià era crític de cinema, però sí que va crear un monstre. És a dir, va crear una persona que va convertir la vocació de mirar cinema en una manera d'entendre's ell mateix, però després va voler compartir-ho amb la resta de la gent. I tant de bo hagués vist, no?, perquè professionalment a partir dels trentes quan vaig fer l'eclusió i vaig anar a treballar a la ràdio, a la tele, llavors ella va veure la part del Diari de Girona, d'alguns mitjans més vocals, però me'n recordo que, bé, ella m'havia vist lluitar molts anys per ser això, no? i mai ho hi vaig dir així però en realitat era gràcies a ella tot això perquè ella és la que em va ensenyar tot això tot aquest món de ficció on jo em podia refugiar i fugir dels meus propis dimonis i encara és així jo encara al cinema per la meva parella pels fills però encara és allò que ensenyo per ajudar a entendre el món llavors jo crec que tot això era de justícia dir que m'ho va ensenyar ella i per això està reflectit el llibre Vas poder veure l'orgull de la Rosita? Sí, ella, a veure, jo recordo perfectament el primer cop que vaig parlar per ràdio a Girona, vaig sortir a Girona, tot això ella ho va veure i clar, ho impactava molt, no? Jo vaig començar molt jove, col·laborant mitjans, la seva vistió que vaig fer als 18 anys, i sí, passa que ella també patia, que això em feia gràcia, perquè deia que clar, això no dona gaire de menjar. És que és molt d'aquella època això, eh? Alguna cosa de raó tenia, eh? Les coses com siguin... Encara no havia... Ella no era prou conscient de la paraula autònom. Però sí que és veritat que va viure al principi d'aquest meu viatge, però no va veure, per exemple, el meu primer llibre. El fet del meu primer llibre, el vaig escriure després que ella morís i ja sortia ella com a personatge. La disfressa de la indigena, es deia. I això és de les coses que més lamento, que no arribés a veure, no? Perquè ella sabia que jo volia escriure, ho havia fet des de petit, però mai em va veure publicar, no? Potser és la part que si tornés enrere com Marty McFly, m'agradaria que ella pogués veure, no? Però ja ho has dit bé, és molt d'aquella època, és a dir, segur que estava 100% orgullosa, però després tenia aquell contrapunt de siguem precavuts, vull dir, no... Vols dir, sempre em veia. Vols dir. Perquè els meus tiets, a més a més, els dos, que són bessons, ja es dedicaven a la crítica i havien de fer altres feines per subsistir, com tothom, vaja, d'aquest ofici a poc s'hi dediquin només a això. Llavors, ella patia perquè pensava, el net va i també em surt amb els fills, no? És a dir que... Però... Però sí que vaig tenir temps, d'alguna manera, que veiés que jo m'encaminava cap aquí. Això sí que ho va veure... Sé que estava orgullosa, però també és veritat que sempre va exercir aquesta mena de paper de guaridora, consellera. És a dir, ella fins a l'últim moment era allò de... Bé, però també et podries buscar una feina de veritat, no? Que això també em feia gràcia. Home, això dia 21 d'octubre, després de presentar el trimestre ahir d'autònom, suposo que s'agraeix. Sí, sí, sí, no, però per exemple, si ja l'hagués vist... També et diré, molta gent em pregunta, i com s'hagués pres veure's en un llibre? Ja no m'ho hagués perdonat mai, és a dir... es hauria sentit molt avergonyida perquè era una dona molt discreta, allò que parlàvem abans, no? Llavors jo crec que hauria dit, però què expliques la meva vida en un llibre, no? Però també hauria tingut l'orgull de saber que havia guanyat un premi, de veure que la gent no llegia... Aquesta ambivalència crec que va formar part d'ella com de tantes dones d'aquesta època, no? Que era en discreció i a la vegada, no?, l'orgull, no? Però era una persona que vivia amb molt poc i mai li vaig veure voler més. És a dir, això és una cosa que li he refocionat molt arran del llibre, no? Mai, sempre va ser senzilla, no? I recordo grans capricis. O sigui, el seu gran somni era viatjar a Lourdes, que no va foder fer-ho mai, pobra dona, però volia anar a Lourdes i prou. Tu li deies, anem a Nova York, i et deia, a Nova York i se m'ha perdut a mi, no? Volia anar a Lourdes i ser els Miracles, no? És a dir... És una generació de persones que realment tenen molt poca aspiració d'anar lluny. Es conformava... O sigui, per ell anar a Sant Daniel un cap de setmana ja se'n va en un viatge, no? Llavors, és una cosa que en aquell moment no veurava i que, vist amb la perspectiva, encara em sorprèn de recordar d'ella. Molt clar, era gent de postguerra. Sí, clar, estava acostumada a subsistir, no? És com la llengua, recordo que ella sempre explicava que no va aprendre el català, que el seu català era del català del barri vell, diguéssim, no? Perquè el parlava amb les seves amigues, llavors el va anar com perfeccionant, però tu... Jo recordo la seva veu i com parlava i realment em meravella de pensar que tenia un català tan perfecte, perquè venia d'on venia, no? Llavors penso que veus tots aquests mèrits, en som conscients ara, però en aquell moment no vam saber veure-ho, que tenien molt mèrit aquestes dones amb una educació tan limitada, amb uns mèrits tan opressors, com van aconseguir configurar-se individualment i crear aquella xarxa d'amigues, de passions, és fantàstic. En aquest exercici, Pep, què és el que més està sorprès de la teva pròpia història? O de la Rocita? Bé, m'ha sorprès la memòria que tinc. Perquè quan una cosa és pensar en reballs de la vida d'un mateix, el gran repte era aconseguir que fos una novel·la per a tothom. Perquè és el que et deia al principi, també. No et sents tan important com perquè la teva experiència pugui umplir un llibre. Llavors, jo el que vaig fer és construir de zero una història a partir de la meva. D'alguna manera he creat un mirall, un joc de miralls en la meva pròpia vida. El que he descobert? He descobert que hi ha coses... Temes que no havia tancat a mi mateix i que arran del llibre els he pogut tancar. He descobert que la meva família era particular en el seu dia, però n'hi havia molts altres de particular, només que no ho sabia. I també he descobert que el concepte de família el tenia molt malentès quan era petit. És a dir, jo crec que un dels grans llegats de venir d'una família trencada és que aprens a no donar importància a coses que... que el món et diu que són normals. És a dir, el concepte de normalitat està molt sobrevalorat. Tu et convences quan ets petit que la vida és una mica el que t'ensenya els perigos de la Disney, no? Però és veritat que no. Nosaltres hem estat sempre una família disfuncional, molt diferents entre nosaltres, molt malvinguts en alguns passatges de la nostra vida, però finalment una família. És a dir, per circumstàncies que no hem controbat, és a dir, hem nascut allà mateix, diguéssim, no? I crec que a vegades menys tenim les distàncies emocionals o allò que ens separa dels altres, però al final també és... és part de tu mira, responent clarament a la teva pregunta gràcies a Rosita, al llibre m'he adonat que en el fons si no hagués passat tot allò no m'hagués dedicat al que em dedico no estaria escrivint novel·les des de fa 20 anys no seria la persona que soc ara i de la persona que soc ara estic força satisfet i vinc d'una època en què no ho estava gens llavors crec que el que he descobert de mi mateix és que en el fons estic més orgullós dels drames de la meva vida del que sempre he volgut admetre i crec que això és el que el que he volgut escriure al final ets un exemple més que som el resum del que hem viscut exactament, és una mica això i que tu escriguis sobre això i ho posis allà fora els escriptors quan fem un llibre guanyem anopremis quan el llibre surt perds el control la mirada dels altres és la que marca el paper que juga el llibre I veure que el llibre arriba a gent, no sé, l'altre dia vaig conèixer una senyora d'emposta que ho havia llegit, no? Ostres, això a tu et genera una il·lusió màxima, perquè t'adones que has pogut construir un món que fos creïble per altres, no? Llavors, finalment, això és amb el que em quedo. Has aconseguit trobar-t'hi el 100% en aquest llibre? Sempre he pensat que m'autoconec bé, és a dir, jo crec que una de les claus de conèixer un mateix és acceptar el que et fa, o sigui, les teves fabuleses, no? El que et fa porar, el que et fa perdre, diguéssim. I no m'ha caugut autoconeixer-me per fer aquest llibre, però sí que és veritat que em fa il·lusió veure la ficció que se'm deriva de la meva vida, no? És a dir, em fa il·lusió veure allò que et deia, que estigui en mans dels altres, I sobretot em fa il·lusió posar el meu nom a Google i que surti al costat del nom de la meva àvia. Això és una xorrada, però la meva àvia és una persona que no tenia cap entrada a Google fins ara. Llavors crec que només per això, per haver-la ressuscitat encara que sigui virtualment, el viatge ha pagat la pena. T'imagines que em fan una pel·li ara d'això... Home, tant de bo, però no sé jo, eh? Molta gent m'ho diu perquè, clar, perquè el meu ofici és aquest, però, ostres, em costa molt d'imaginar-m'ho, eh? També perquè, clar, és una vivència tan personal, però vaja, també et diré, eh? Si ve, segons quin directe o dir-m'ho, no dubtaré ni un segon i dir-li que sí, o sigui que... Tu què posaries el Maculiculquino? El Maculiculquino seria l'exemple, espero no... El meu trànsit ha estat més amable. Però vaja, jo crec que tenim grans noms a Catalunya per fer-ho, eh? Preferiria posar algú d'aquí. Home, després de parlar amb tu, normal que t'hagin donat el Prodècio Bertrano. Home, si ho dius tu, m'ho creuré. Pep Prieto, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Aquest dissabte 25 d'octubre, vine a gaudir de les fires de Sant Narcís de Girona i passa a visitar-nos. T'esperem. Generalitat de Catalunya. Més informació a gent.cat barra gironès. El govern de tothom. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio, La Gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, La Gironina. Girona Entre Vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Cantos et posa el dia de les activitats. Fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la gironina. La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i l'agenda de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país. Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca Escacs en Joc, el programa més estratègia de Girona. Cada dimarts a dos quarts de 4 de la tarda, Josep Serra ens prepara el tauler d'escacs i juga les peces a Girona FM. Cada dimarts a dos quarts de 4 de la tarda. Som la teva veu, som la gironina. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Aquesta sintonia m'encanta pel que vinc ara, eh? A mi també, normal, estem escoltant de fons la sintonia de Kill Bill, perquè estem a punt de veure amb la katana per repartir directament des de la cafeteria a Valmes. Jordi Grau, bon dia i bona hora del Col·legi de Perivistes. Com anem, això? De nou aquí? T'anava a dir, fem-ho per telèfon, perquè així no t'has de... no t'has de moure, però, bueno... Ah, no, com que m'has amenaçat que amb 30 segons havia de ser aquí, he fet un sprint de 30 segons, bueno, que jo ja no resistiria. Jo ara ho estava pensant, Grau, tu tens una molt bona entrevista un dia d'aquests, una d'aquestes de mitja hora, però... Deus ser, això. De batalles de... Com a col·legi de periodistes, demà fem l'entrega de les mosques aquí amb el col·legi de la demarcació de Girona, la mosca grossa, la mosca borda. La sort ja està repartida, grau, perquè, vaja, vull dir, tots van poder votar fins al dia d'ahir. De fet, sí, s'ha allargat fins a les 12 al migdia d'avui, o sigui que si algú encara no ho faci, ho podria acabar de fer, però fins a les 12 d'avui es pot encara votar, sí. Escolta, mosca grossa per a la gent que, podríem dir, ens han posat una miqueta les coses fàcils en un ofici tan i tan salvatge com el nostre. Mosca grossa, sí, sí, sí, el tema és aquest, és a dir, el tema de les mosques que se'l va inventar i per això porta aquest nom en Narcís Jordi Aragó, que a part que es deia Narcís vivia al cantó de l'església de Sant Fèlix i de molt petit deia que la seva il·lusió hauria estat sa bisbe de Girona, per tant va agafar pel nom aquest un tema important per la ciutat, no?, que era les mosques, i llavors en el tema de, per tant... En un primer moment, això també és veritat, es donaven moltes mosques. Es donava la mosca de Sant Narcís, es donava la mosca mediterrània, es donava la mosca verinosa, i al final, el 2006, quan va entrar una nova junta amb el Narcís Genís de president i o de vicepresident, vàrem limitar-ho a la mosca de Sant Narcís, que en algunes ocasions han estat dues, que és la gran mosca de reconeixement a una feina del que ha treballat i que ha treballat molt bé, Les mosques del col·legi, que poden ser una o dues, que són mosques més de gent que és del col·lectiu i que ha treballat molt bé, la majoria són, però també n'hi ha algunes que no ho són, de gent que ens ha ajudat en moments determinats. I després hi ha el tema aquest de les mosques grossa i borda que són les que es fan per votació de tots els col·legiats i periodistes que hi vulguin participar. Com dèiem, la grossa jo crec que d'allò la que està agradant últimament ara mateix a les converses aquestes informals que tenim tots a peu dret és la mosca borda. És la mosca borda, això també passa, sí, sí, és curiós perquè això que va néixer com una mena de picada d'ullet, diguem-ne, per fer un alerta, un avís sobre determinats comportaments de gent que no ens tractava bé, diguem-ne, s'ha acabat convertint, i això ho diré demà al vespre, si no canvio d'idea, amb una certa grou, és a dir, el que abans era allò de dir, ostres, hi ha gent ara que s'ho agafa malament i que s'ho agafa molt malament, és a dir, el que no és habitual és el que va fer, per exemple, un col·lega nostre, que és en Quim Fernández, que com a cap de comunicació de la subdelegació del govern, l'any que va ser nominat va fer campanya a favor que el votessin, eh? I s'ho va agafar molt bé. A més, hi ha coses que són molt curioses. Hi ha hagut gent que ha guanyat primer la grossa i després la borda, o al revés, gent que ha guanyat la borda i després la grossa. És a dir, que en funció de com van les coses pot anar. Però sí que he notat una cosa que a mi particularment no m'agrada, que és que en els primers anys el que fèiem era apuntar cap a dalt. I ara, què vull dir? Apuntar cap a dalt. Apuntar alcaldes, apuntar consellers, apuntar empresaris... I ara ens quedem una miqueta, perquè la professió ha canviat molt i no ens deixen accedir a segons qui, ens quedem molt en caps de premsa, en caps de comunicació, i a mi això particularment no m'agrada, perquè al final... La gent està fent la seva feina i jo crec que el que hauríem de fer és dir si hi ha alguna cosa que creiem que no... No és que no ens ajudi, és que ens impedeix fer la nostra feina. Mira, ara, ja que estem així amb aquest pla, hem continuat la tertúlia amb els periodistes que ens han acompanyat a la tertúlia, la Marta Rodríguez, la Clara Jordà i en Xavier Pí. i parlàvem de 3 o 4 casos de coses que abans eren inconcebibles, és a dir, de gent del món de l'administració que no et vol facilitar dades que són teòricament públiques, de gent que no et permet fer preguntes, de gent que torna a passar una cosa que feia 40 anys que no passava, que és que te demanen que abans de fer un article que el volen llegir. Escolta, què és això? Què és això? És a dir, el problema és aquest, nosaltres com a periodistes, és una professió que ens hem desprestigiat, s'ha barrejat molt què és el periodisme, què és la comunicació, que això ja ens engloba tots dintre el mateix col·legi, però s'ha barrejat amb les xarxes socials, amb la desinformació, amb les fake news i amb la gent que senzillament fa negoci de la informació que jo crec que llavors se'ls pot qualificar de moltes maneres, però no de periodistes. Per cert, demà, vull dir, tenim les mosques, que és a les set? A les vuit del vespre, a l'Auditori Irla. A l'Irla, no? L'any passat el vam fer a la Mercè. A la Mercè, sí, i fa dos anys a l'Irla, i a alguns anys ho hem fet. És a dir, és una festa que sempre ha voltat molt. Val. Durant els primers anys que la varen fer partir, el 2005, van decidir que iríem a espais emblemàtics de la ciutat que s'estrenessin. Ah, clar, va arribar una crisi. Es van deixar d'estrenar, però havíem anat, per exemple, quan varen estrenar l'actual Saló de Descans del Teatre Municipal, vàrem anar a la subdelegació del govern en el moment que deixava de ser Banc d'Espanya i passava a ser subdelegació del govern espanyol, vàrem anar, per exemple, a la Marfà, vàrem anar a la Coma Cross de Salt, vàrem anar a la Sitja de Fornets, és a dir, vàrem buscar molts espais emblemàtics. En un moment determinat ens vàrem quedar i en els últims anys ens hem mogut entre la Casa de Cultura, el Josep Irla o la Mercè. En qualsevol cas, demà a les 8 del vespre, a l'Auditori Josep Pirla, per aquestes mosques de la informació, bueno, reconeixement també aquest any en el bo de l'Albert Requena. Sí senyor, el gran Albert Requena, que és un gran personatge, i la mosca de Sant Narcís per la Fundació Noguera. que compleix 60 anys i que ha fet molt bona feina, perquè no només ha fet molt bona feina, sinó que ells tenen una actuació que només és comarcal, perquè per la llei és així, però que en canvi ha sigut, diguem-ne, pionera, i al darrere seu han vingut moltes i moltes associacions que arreu del país estan fent molt bona feina amb la gent que està discapacitada intel·lectualment. Jo per presentar candidatura a algun premi m'és igual quin? Com ho puc fer, això? El de la mosca borda és fàcil. Et comportes més o menys com sempre i escolta, jo crec que ets un pla candidat. O a la grossa, perquè hi ha gent que li caus molt bé, per exemple, a mi. Ja faré campanya. Diguem-ne que pel reconeixement del col·legi potser et convindria uns anys més de professió. Més encara. Home, perquè tu és molt jove. Bueno, però he viscut molt, eh? Bueno, sí, però això no té necessàriament res a veure. Acta obert al públic, no? Acta obert al públic, obert a tothom, a qui vulgui. Un dia complicat perquè hi ha partit de bàsquet de l'Uni, perquè hi ha algun ple d'algun consell comarcal... Hi ha altres actes abans, però jo crec que tindrem una bona entrada en el Josep Pirla. Segur que sí. Demà 8 del vespre, Josep Pirla, mosques de Girona del Col·legi de la Demarcació de Periodistes, evidentment. Jordi Grau, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Seït. Ens veurem. Aquest dissabte 25 d'octubre, vine a gaudir de les fires de Sant Narcís de Girona i passa a visitar-nos. T'esperem. Generalitat de Catalunya. Més informació a gent.cat barra gironès. El govern de tothom. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio, La Gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, La Gironina. Del 24 d'octubre al 2 de novembre arriben les fires de Sant Narcís a Girona. Viu la cultura popular, la música en directe, les arts escèniques i les fires. No et perdis el pregó, els gegants i capgrossos, les sardanes o els castellers i els concerts a la copa. Consulta el programa a girona.cat barra fires de Girona i segueix l'actualitat de la festa a Instagram arroba fires de Girona i arroba girona guió baix cat. Girona Entre Vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Cantos et posa el dia de les activitats, fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira, amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la Gironina. Música Música Música Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca 92.7 FM La ràdio de Girona Camí de tres quarts de 12 del matí, seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM, recte final del programa d'avui, com no podia ser d'altra manera, amb una de les sintonies més elegants que tenim per donar la benvinguda al doctor Josep Maria Sirvent. Bon dia, bona hora. Bon dia, què tal? Com anem? Molt bé. Bé? Al final, no sé si haurem de parlar amb la Seguretat Social per posar-te en nòmina o alguna cosa, vull dir, per l'altre dia tertúlia... No cal, no cal... Escolta, a mi m'encanta perquè a vegades és... Jo crec que una persona val per les maneres que té de reinventar-se. I m'encanta el tema d'avui, que és el de serendipitat en medicina, que em sembla sensacional. Aviam, hem de sortir una miqueta, no?, de... Sempre estem amb temes sèrius. Aquest és sèrio, també. El que passa és que és una miqueta festiu, ja, per preparar una mica les fires de Girona. Aviam, què és ser endipitat? Bé, doncs hi ha el terme i et fa pensar una mica. Això va sortir per un anglès, l'Horàs Walpole, en 1754, que descrivia... uns contes que hi havia a Serendipia, Serendip és Sri Lanka, que hi havia tres prínceps, germans, que anaven observant i sempre trobaven la definició de les coses sense haver-les vist. És a dir, per deducció. Preguntaven a la gent i deduïen de què es tractava. Això és un conte, evidentment, però... Serendipia és xiripa, és allò d'estic buscant una altra cosa i trobo alguna cosa que fins i tot és més important i almenys és sorprenent, és un atzar. I l'atzar científic és aquest que et canvia els esquemes. Per exemple, jo t'explicaré, l'exemple principal de serendipia és serendipitat, diríem en català, no? És la de descobriment de la penicil·lina. Completament, perquè fins i tot aquesta me la van explicar mi col·le. Bueno, Alexander Fleming, que saps que va ser Premi Nobel de Medicina el 1945, doncs ell estava treballant al laboratori amb bacteris i que els bacteris com... com ja sabem, els soients, espero, s'assembren a una placa de petri i es veuen com creixen les colònies. Bé, ell estava emprenyat perquè estava treballant amb uns estafilococs, no li sortia el que estava buscant i un cap de setmana va dir a tu, tio, va, me'n vaig, va deixar la placa de petri al seu calaix i quan va tornar a dilluns va veure que la placa de petri hi havia crescut una altra cosa. que era una floridura com la que hi ha, per exemple, a les peles de les mandarines. I al voltant d'aquesta floridura l'estafilococ no havia crescut. Hi havia una inhibició del creixement. Va dir, què passa aquí? És possible que aquest va identificar aquest fong, és un fong que es diu penicílium, I aquest fong va dir que deu tenir propietats antibacterianes. Efectivament, van anar fabricant aquest penicílium i al final va aparèixer la penicilina, que va ser d'utilitat bestial. Va ser una abans i un després. A la Segona Guerra Mundial es va guanyar. una mica per aquesta arma, una arma química en forma de medicament que va evitar les grans sèpsies que tenien els soldats en el front quan rebien un tret que se li necroçava tota la cama, la penicil·lina els va salvar i va donar la victòria diríem als aliats una miqueta degut amb això. Què et sembla? Aquest és l'exemple clar perquè ens el van explicar des de mil vegades però també El tanto, perquè aquesta xiripa implica que n'has de saber molt. Perquè tu després... Clar, és a dir, tu quan estàs buscant una cosa i de cop en trobes una altra, i més si és un tema científic, tu has de saber la interpretació d'això que està passant. I ha de ser important i d'impacte, perquè si no, si és un detall sense importància, no afecta a la població. Mira, l'altre, també més important, que encara va ser abans, va ser en el 1700... Aquesta va ser una miqueta abans, però no et podria concretar la data. Sigle XVIII. Sí, un investigador, el gènere, va observar que les munyidores de vaques, que tenien lesions a la mà perquè havien munyit vaques amb verola, però bovina, no desenvolupaven la malaltia. La verola humana. I va dir, hòstia, què passa aquí? Què passava? Les bunyidores aquestes estaven en contacte amb la verola, però amb dosis baixetes. I a les pústules, a les lesions de la mà, desenvolupaven la primera vacuna. el gèner va injectar la secreció d'aquestes pústules als primers nens que patien verola amb molta freqüència a Anglaterra i era molt perillosa pels nens es morien i va... va veure que no s'infectaven i va aparèixer el primer vacci, vacuna vaca. Correcte. Va venir d'aquí? Sí, senyor. Ara ja estava pensant i m'ha vingut un cas cinematogràfic, no sé si el podem comentar, que és el de... Vostè, no sé si ha vist Guerra Mundial feta, que és aquesta pel·li dels zombis, que hi ha un virus, hi ha algú víric, vull dir, surt un metge d'Oxford que diu que és víric, que és víric, que és víric. I precisament gràcies a aquesta serendipitat Arriba el Brad Pitt i veu que aquest virus que agafa els humans i que els d'allò, per exemple, a una persona que està malalta no l'ataca, perquè al final un paràsit busca un hoste sa. Per tant, un que no està sa, doncs no. I aquí és on precisament, és que ara quan comentaves la varola, ell buscava una varola que tingués cura, per entendre'ns, se l'autoinjectava i d'aquesta manera podia passar entre els zombis. el gènere va patir força perquè va ser atrevit va injectar un material postulós amb un nen petit que no tenia cap malaltia va córrer un risc però al veure que es destacava en tota la població la que tots feien varola i ell, aquest nen no doncs va costar però van dir, ostres ha injectat un virus atenuat, el que està a les pústures, i això ha desenvolupat antigossos. És el que passa ara al revés. La gent està vacunada de serampió i el que no es vacuna és el que està en risc. Aquí apareix la vacuna. Però un altre medicament superimportant, que és... Hauràs sentit a parlar del sintrom? Sí, doncs. Bueno, és un dicomarínic. Com es va descobrir? Doncs les vaques, també les vaques, que són l'hòstia. Vull dir que hem d'observar què passa. Sí, sí, hem d'observar què passa al camp, no? Doncs... Resulta que en la depressió econòmica no hi havia suficients diners per fer pinso, no?, als Estats Units, i les vaques menjaven el melilot, que és una planta així una mica silvestre, amb unes flors grogues, molt llampants, no?, s'atipaven de melilot, i quan arribàvem a la granja, ho feien hematomes. Saps? En petits cops s'agnaven. I és perquè el melilot, la base que té, hi ha un component que és dicomerol, que és el síndrom. Que fa que la sac sigui menys densa. Menys. Menys. Menys densa perquè així millora la circulació. Correcte, però dosis adequades, no? Clar. Si et passes, és com un reticida. Clar. Si et passes, fas hematomes i, per exemple, el cervell i tal, les vaques, doncs estaven totes amb morats. Clar, imagina't. Amb morats, val? Va ser aquesta troballa que dius, hosti, com pot ser? Clar. Clar. Ja veus, un exemple també típic de serine de pitat. I un ja... Aquest ja és bàrbaro, que és el de la Viagra. Ui, això com va sortir? Doncs la Viagra era un medicament que es va desenvolupar com antianginós, pels engines de... Ah, sí? Sí, pels engines de miocardi, no? Ah. Per evitar l'infart, no? I... Perquè és un vasodilatador, no? Sí. I es veia que es va començar a donar en l'assaig clínic i tots els que rebien el Viagra, no? Ah. Sempre es fa igual, eh? Viagra i control. Sí. I el control no passava res. Però els de la Viagra tenien unes ereccions bestials. Anaven com una mutua. I van dir, ep, aprofitem l'efecte advers. Sí, clar. Perquè pel cor no servia per res. Eh. I... M'entens? Estaven avaluant-ho pel cor i van trobar una troballa d'una importància bestial. Sí, sí, perquè a partir d'allò d'aleshores han aparegut altres medicaments i tal, però va ser la serendipitat de trobar el cint de la filo amb el Viagra. Vostè, jo sé que està amb molts fronts oberts. No sé si a vostè li ha passat mai també al laboratori, a les hores de laboratori que hagi pogut passar. No parlem de Viagra, tampoc. No, perquè, aviam, jo he investigat, però... Bé, de fet, la meva tesi doctoral és una serendipitat mínima. Ja em serveix. Perquè vaig utilitzar un antibiòtic per evitar les pneumònies en els pacients amb traumatisme granial. D'aquí em vaig treure la tesi, no? I, de fet, va ser el primer... el primer estudi que va aparèixer en el món està citat en el New England perquè en el 1997 ho van publicar o sigui que ningú havia estudiat aquest tema i nosaltres vam trobar una mica una manera de fer que s'està fent actualment a totes les UCIs del món que és administrar antibiòtic quan apliques un tub per respirar, amb els pacients amb traumatisme cranial. Jo vaig demostrar que en aquell moment és quan es generava la pneumònia, però donant l'antibiótic l'evitaves. O sigui que... El que passa és que jo tenia l'objectiu ja de demostrar això. Per tant, llavors, no és ser endipitat. No és xiripar, però és una troballa... És maestria. Exacte. I després, mira, altres exemples són, per exemple, l'Ocempic. Està tan de moda. És la semaglutida. És aquest fàrmac que s'utilitza per la diabetes tipus 2 i que ara tothom o la gent es pren per aprimar. Actua en uns receptors que els investigadors van dir que seria molt útil per controlar el sucre. La diabetes tipus 2. Però vam veure que l'efecte que més tenia era la sacietat. Llavors, clar, o sigui, controlava el sucre perquè disminuïa la ingesta, i ara s'ha utilitzat molt més, però ja estem en aquest món horrorós, capitalisme, de, bueno, prenem això per aprimar, després ens atiborrem. I gent que compra per internet que sembla que està comprant sidra, eh? I no té cap garantia que sigui de veritat, no? I també un exemple de ser identitat, per exemple, va ser el descobriment del raig X. Per què? Perquè va entrar llum a una placa fotogràfica i van dir, ostres, la Maria Curí, el seu home i a partir d'aleshores van dir aquest efecte es pot utilitzar per travessar les estructures humanes i recollir el resultat a l'altra banda amb una placa fotogràfica però això és una cosa que m'agrada molt de la ciència que ens ensenya i és que mai has de fallir i mai has de desistir tu has de fer coses Perquè l'única manera de fracassar en aquesta vida és no fer res. Correcte. És quedar-te quiet i no fer res. Correcte, correcte. En canvi, si fas alguna cosa, potser no acabaràs allà. Sí, sí. Però potser acabes per l'altra banda. I a més ja us he parlat, que hem d'observar molt el nostre entorn. Perquè igual veiem coses que no té cap explicació lògica, no? Però que igual és una troballa amb valor científic d'aquí un temps. És a dir, que... Observem l'entorn i, sobretot, la natura. I les vaques. Us he explicat dos temes, que és el de la vacunació, probablement els oients. I vosaltres no sabíeu què significava, no? Per què es deia vacuna? Doncs ja està. Vacuna perquè es va descobrir originalment amb les vaques. Per tant, seguirem atents a les vaques. Ja t'he dit, tot l'entorn. Què passa aquí, no? Igual tenim una serendípia al voltant de l'esquina, al carrer. I després que t'he parlat, m'has preguntat per aquesta serendípia de les meves investigacions. Mira, m'ha fet gràcia comentar-ho, perquè va ser molt, molt, molt original, la troballa. I et dic que es va publicar molt d'impacte. I quina sort tenir-te aquí. Això sí que és serendipitat i que la resta són tonteries. Doctor Josep Maria Servent, moltíssimes gràcies un dia més. Molt bé, gràcies a vosaltres. Vinga, fins un altre dia.