Por, dones i ciència; tribut indie a David Capo

11 i 5, benvinguts als Quatre Rius. Dimecres, 12 de febrer de 2025. Avui llegim que més de 100 escoles i instituts catalans en risc han de desaparèixer per la caiguda de la natalitat. Casualment, l'altre dia ho parlàvem amb uns amics, com dues escoles que es troben plenes d'alumnes a barracons esperen un espai digne. Com una escola que es troba a 10 quilòmetres d'aquests dos nuclis està pràcticament buida amb 12 alumnes. Després parles amb altra gent de la docència, com una noia de roses que va treballar cada dia fins a Montjuïc, no el nostre, sinó aquell espai que relacionem moltes vegades amb els grans concerts de Barcelona perquè el sistema l'ha enviat allà després d'aprovar unes oposicions. Vas pensant-hi i al final la societat on vivim és conseqüència de l'educació que mamem. Potser té raó el bo del Damià Bardera, que l'altre dia també me la vaig creuar per aquí, i ens haurien d'intervenir i sacsejar una mica el sistema. I de moment encara ningú ha demostrat el contrari, és que probablement parlarem amb la persona més educada que tenim al Pla de l'Estany des de fa... una tira d'anys, em sembla que des que va néixer el monstre de Banyoles. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Sí, uns 37 anys concretament, eh? Ah, sí, però em pensava que era més antic el monstre de Banyoles. Uns 37 o 38 anys. 37 o 38? Ah, clar, perquè el monstre ets tu. Ah, amico, has vist? 37 o 38. I el Puff, tu no recordes del Puff? El Puff era un drac màgic que vivia a fons del mar, del mar, no de l'Estany. Una cançosa escocesa. És veritat, sí que és veritat. No, no, no, m'ho has recordat, sí. Jo em pensava que això era... No, no, no. Aquí a Catalunya, d'entre moltes altres espècies màgiques, no és el tracte de banyoles. Sempre hem sigut molt internacionals. Exacte. També, també. Renau Vila, com estàs a dimecres? Ja sé que és un dels teus dies preferits de la setmana. Sí, perquè ja quasi ens acostem el dijous i vol dir que el dijous l'endemà ja és divendres. Per tant, ens ho agafem així. A tu t'agraden molt els quasis, eh? Sempre et quedes amb el quasi. Sí, perquè encara no hi arribem, veiem de viure el present. Per tant, costarà d'arribar-hi encara. Fa una mica, eh? Demà ja és divendres, però vaja, m'empenta sempre. Per parlar de present, també de passat, perquè a vegades som el resum de tot el que hem viscut. Ho farem a continuació amb Marta Urriols per parlar de la seva obra a l'altra banda de la por. També avui seguirem en clau de la setmana de les dones i les nenes en la ciència. Parlarem amb la Federica Rivera del Departament de Geografia, també en la seva vocació científica. També parlarem amb la Patricia Melgar, en aquest cas en les ciències socials. I acabarem el dia... el teu dimecres preferit, Arnau Vila, amb aquell toc de música, amb el nostre trobador del segle XXI particular, l'Adrià Giné, que mira, ahir me'l vaig trobar. Ah, sí? Sí, vaig anar a Roses també una estona i me'l vaig trobar i em va dir, tu, al final demà vinc a la ràdio, no? I dic, ostres... Si vols. D'acord, ok, et faig d'un espai i cap problema. L'Adrià Giné sempre és bon pla. Sempre. En qualsevol cas, parlar de llibres també sempre és bon pla. Per tant... Ens hi posem. I avui, per parlar de llibres, presentem a l'altra banda de la por, de Marta Urriols, a qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia, què tal? Feia gaire que no venies per Girona o què? Doncs no massa, fa poquet vaig venir a veure una exposició de la Rosebro, al Museu d'Art de Girona. Sí, correcte. Fantàstica, per cert, la recomano molt. N'hem parlat moltíssim aquí, és veritat, de l'artista xilena, mig xilena, mig catalana, si no m'equivoco. Sí, sí. Ai, molt bé. Avui vens, evidentment, perquè presentem la teva obra, a l'altra banda de la por, Marta, Jo he pogut mirar-me una mica bastant i toques temes contundents. Sí, d'això es tracta una miqueta. Amb la literatura, hi ha molts tipus de literatura, però a mi la que m'agrada és la que posa la vida al centre i em sembla que la vida està plena de temes contundents, i més avui en dia. És complicat parlar de pors. És necessari. Jo crec que la por és una emoció bona o una emoció natural, implícita, a l'ésser humà, i que ens serveix per alertar-nos dels perills i, per tant, per sobreviure. El que passa és que quan la convertim en una amenaça, i crec que vivim bastant en una societat de la por actualment, aleshores crec que té un punt perillós, sí. Però se n'ha de parlar. I al final, les grans pors, sobretot, són les internes, més que no pas... Sí, sí, a vegades són unes pors que són totalment irracionals, no?, i moltes vegades venen d'això, de les pors de fora, no?, que ens fan créixer inclús les personals. Per això penso que és bo posar-les sobre la taula i parlar-ne, perquè de mica en mica les vas ordenant i a vegades te n'adones que, bueno, sí que l'amenaça hi és, però que ens ho hem d'agafar d'una altra manera, potser. Qui és la Joana? La Joana és la protagonista d'aquesta història i és una persona que està a punt de fer-ne 50, gairebé. Per tant, es troba en un punt de la vida en què ella pot mirar enrere i fer una mica de balanç, però que a la vegada té molta vida per endavant. Ella és una restauradora i conservadora del Museu d'Art Nacional de Catalunya i és mare de dos fills i li passa que és una dona que jo crec que té molts privilegis o bastants privilegis, té un pis, té dos fills que ja estan crescuts i són sants i estan vius, diguéssim autònoms, gairebé Té una bona feina, està separada del seu exmarit, però manté una molt bona relació amb ell, i tot i així, tots aquests privilegis, crec que li falta un punt d'autonomia per gaudir-ne, que això a vegades ens passa molt, que tenim la vida més o menys solucionada, però sempre esperem una miqueta més. Aleshores, la Joana, no és que hi hagi un conflicte gaire gros en aquesta història, però sí que hi ha un moment que l'exmarit li demana el divorci d'una manera més oficial, perquè vol casar-se amb una noia més jove, amb qui està des de fa un temps, i han de tenir un fill. I això la fa trontollar una mica, la Joana, i fa que vulgui buscar una miqueta quin és el seu lloc ara a la vida, no? Fer una mica de balanç. Clar, al final és la part sentimental la que la fa trontollar, però també és aquell moment de crisi existencial, d'aquestes que sempre vivim al llarg de la vida. Sí, jo crec que està com molt de moda sempre parlar de la crisi dels 40, no? Diria que n'hi ha una cada dècada gairebé. Més o menys, sí. D'on fa? Sí, bueno, crisi existencial, jo crec que estem en un moment que el món de fora, el món exterior, tot el que ens arriba és tan gris, no? Que vulguis o no t'has d'aturar a pensar, no? I almenys a mi em passa, i aquí ho he traslladat a la Joana, no?, la protagonista, però sí que penso que és... Més que crisi existencial, això mirar de relacionar-te amb el futur sense tant pessimisme, perquè crec que la relació amb el futur en aquest present és de pur pessimisme, i és normal, perquè no és fàcil tot el que hi ha fora, però penso que al final també hem de buscar aquest espai per continuar posant-hi els nostres somnis i el nostre dia a dia més quotidià d'una manera més positiva. Abans ho deia, i és un dels meus lemes de vida, i és que som el resum de tot el que hem viscut. Al final la Joana comença a fer resum de què han passat en aquests 50 anys i inevitablement obre un capítol del passat. Exacte. Jo penso que a tota la novel·la hi ha com una mena de nostàlgia, però és una nostàlgia que no és aquella nostàlgia conservadora, més negativa, de qualsevol temps passat va ser millor, sinó és una nostàlgia de trobar-se a faltar una mica ella mateixa, que això ens passa. A vegades trobes a faltar, quan arribes a un punt a la vida, aquell atreviment de la joventut i aquella manera de mirar-te al món amb moltes ganes de menjar-te al món, de sortir fora i fer mil plans i... I crec que és un avantatge de la joventut, això, no? No tens tantes pors, em sembla, quan ets jove, no? Aleshores, està en aquest punt de dir, bueno, jo era d'aquesta manera, no? I ara m'he convertit en una persona amb una vida més o menys estable, no? O força estable, però com molt apagada, diguéssim, no? I jo crec que, en general, a la vida tots busquem sempre aquest equilibri entre allò més atrevit i allò més estable, no? Quan vius una vida molt desenfrenada, una miqueta així nòmada, diguéssim, i vas amunt i avall i tens feines diferents, pots estar bé, però sempre n'hi ha una mica d'estabilitat, no? I quan tens una vida molt estable trobes a faltar una mica la part més salvatge o més acilvestrada, diguéssim, de la vida, no? Però penso que és impossible fer-ho d'una altra manera, si has d'anar escollint. La vida et va portant pels camins i et va posant en posicions que a vegades ni t'esperes. És el que et deia, vull dir, i a més a més ella sembla que s'estigui qüestionant a si mateixa la seva pròpia identitat. Sí, pot ser, sí, sí, es pregunta molt qui hi és, no? I a més a més està en un punt en què, sobretot per les dones, no? Bueno, el seu marit veu que encara pot ser pare, per exemple, ella ja té dos fills i no és que tingui un desig de ser mare ni molt menys, però se n'adona que se li acaba, almenys biològicament, com una època de la seva vida, que el cos li comença a canviar i dintre de tots aquests canvis, doncs, es pregunta això, qui és ella ara en aquests moments, no? I què vol, exactament, i què vol... Jo crec que és una novel·la que part de la por també va molt d'atrevir-se a fer passos endavant i això, atrevir-se a estimar i deixar-se estimar també. Creus que aquests passos endavant a la vida a vegades s'han de fer per consciència pròpia? És a dir, per molt que et diguin que els facis, és impossible. És una conclusió a la qual has d'arribar tu o tu mateixa. Sí, totalment. Jo penso que vivim en un moment que estem tan acostumats, des que ens llevem fins que ens anem a dormir, de sentir soroll exterior, que et va dient pertot arreu, podcast, les xarxes, tota l'estona estem mostrant identitats i com som i què s'ha de fer. I jo ho veig molt, això. Tota l'estona, per exemple, ho veig molt amb el tema de les dones. Amb els homes no ho sé, perquè no sóc home i no ho puc experimentar. Però, per exemple, coses com la maternitat. De cop i volta es posa de moda que ara hem de parlar totes com a males mares. I les nostres experiències com a males mares, que està molt bé. La maternitat s'ha de... entendre des de tots els punts, però ara sembla que ja no es pugui parlar de res més, o de la bellesa, sempre hi ha des de fora el que diuen, ara aquesta protagonista, la Joana, està a punt de fer 50 anys, però ara hi ha tota una sèrie de moviments que diuen que no passa res, que encara que arribis als 50 anys i tal, pots envellir d'una manera i continuar sent bonica, jove, que dius molt bé, està superbé, però... Sembla que ens falta com criteri propi, que sempre ens diuen el que hem de fer. Diria que això passa amb tots els gèneres, però com les dones és molt, molt acusat. I aquí la novel·la crec que es veu bastant que ella té el desig de ser ella mateixa i d'això, de trobar-se ella mateixa, com tu deies. Que per molt que et diguin els altres, al final cadascú és un món en ell mateix. I has de fer això, el balanç de tot el que portes, del que et volies, del que és assolir i el que no, i a partir d'aquí anar fent. Dius que li rebé a la memòria un home amb qui va passar dues nits ja fa anys. Una persona amb 50 anys, en aquest sentit, encara pot tenir aquest plantejament que li han quedat coses pendents pel camí? Sí, i crec que és bo i que ho hauria de tenir tothom. No mai hauríem de deixar d'això, de somiar i de desitjar. La Joana es troba que, quan ja estava separada, per un viatge de feina que va fer a Tòquio, acompanyant unes obres d'art del museu on treballava fins a un altre museu de Tòquio per... perquè havien de ser exposades coneix un home un home que també està de pas a la ciutat i passen dues nits junts cosa que és meravellosa pels dos però no es torna a dir res més aleshores de cop i volta aquí la novel·la el faig tornar a aparèixer a la seva vida però hi ha com una búsqueda tota l'estona no s'acaben de trobar ni de coincidir i era per jugar una mica això també amb el desig i l'atzar i penso que sí, que és una de les coses que és una de les peces que amb ella la fa moure per continuar endavant i adonar-se que això, que té 50 anys però que no passa res, que la vida segueix i a vegades penso que ens venen molt aquesta idea que la vida és una cosa lineal i que vas cremant etapes però al final la vida cadascú se la munta com vol i com pot, perquè al final és el que dèiem abans l'atzar i les decisions que vas prenent també et van col·locant a llocs que no t'esperes La vida segueix i hi ha una cita que col·loques just començant, que és Ja és tard a la vida quan treus certes lliçons del que has viscut. Sí, això és una cita de la Marguerite Duras, meravellosa, que em fa pensar molt, perquè jo la voldria negar aquesta cita, de dir no, mai és tard. Has pres unes decisions que t'han portat fins aquí, però encara pots donar-li la volta si no t'agrada alguna cosa. Però en el fons també és veritat que jo penso que cada decisió que prenem ens defineix moltíssim. Completament d'acord. Quan prens una decisió, a la vegada estàs rebutjant una cosa. Tu escolls, però quan escolls ens rebutges una altra, no? I aquest rebutjar, moltes vegades, allò que no acabem fent o que no acabem sent perquè hem escollit un altre camí, moltes vegades ens continua acompanyant, no? La cosa aquesta d'ostres, què hagués passat si, no? O si hagués escollit allò, ara qui seria, on estaria, amb qui estaria, no? I penso que això és inevitable pensar-ho, no? I, bueno... és saber col·locar, a vegades és dolor, a vegades és simplement saber col·locar les coses al seu lloc, però si quan arribes a certa edat te n'adones del que diu aquesta mateixa cita. I dependre de relativitzar-ho, perquè si no és que és un martiri. Sí, sí, sí. La relativització és una cosa importantíssima. Clar, és que si ara hem d'estar pendents del que va passar fa 20 anys... No, no, per això. Jo crec que, a més a més, sí, ens obsesionem molt amb això, amb el passat i amb el futur. Ens passem la vida recordant allò, això que dèiem ara, si hagués fet, penedint, potser, pensant en el futur, planificant, i al final, a vegades, ens oblidem molt del temps present, i ens oblidem que el present realment és la vida, el que està passant ara, no? i que ens hi hauríem d'agafar molt més en aquest present. Crec que és un llibre que parla molt de la relació del temps, del diàleg del passat amb el present i amb el futur, a través de l'art però sobretot també a través del que li passa amb ella. Creus que la Joan en aquest sentit avança, és a dir, del anar tirant a realment ubicar-se al present? Sí, i ho fa d'una manera molt cautelosa, perquè té moltes pors, diguéssim, però sí que és veritat que està en un moment vital que passa per la vida com de punteta, sense acabar de creure's el que fa. Només em toca estar aquí perquè ja he fet tot el que havia d'assolir, ja ho tinc tot, i ara què? Però sí que és veritat que tira endavant i al final del llibre tampoc l'explicarem, però ja... És un llibre de gestos molt mínims, perquè a mi m'ha agradat les històries molt petites, però sí que ja... Jo crec que al final és com molt lluminós, hi ha una petita revelació gairebé intuïtiva on ella se n'adona que ha de canviar la perspectiva de tot plegat, i que és tan fàcil com això, com canviar la perspectiva per mirar-se la vida d'una altra manera. I que al final superar les pors es pot fer en qualsevol moment de la vida. Sí, és important estar ben rodejat de gent per fer-ho, que crec que és una altra cosa que aquí apareix en la novel·la, el pes de l'amistat i de la gent que t'acompanya, però sí, canviar les pors i deixar-les de banda sempre. Però també parles de la soledat. De la soledat, sí. Sí, sí, sí. Jo crec que avui en dia la soledat ens defineix bastant també com a societat. Jo no sé si és pel nou tipus de comunicació, que quedem molt més aïllats darrere les pantalles, els telèfons, no? És el dia del teu aniversari i gairebé ningú agafa el telèfon per trucar, tothom t'envia una emoticona amb un barretet i un espantassó, gràcies, queda tan ample, no? Aquestes coses que cada vegada ens aïllen més, o trobar-te amb un amic. A Barcelona, on visc jo, estem tots molt a prop i, en canvi, per quedar per fer un cafè, tardem setmanes per organitzar-nos. Has de trucar a l'Obama, aviam si l'Obama vol que... Sí, exacte. Llavors, la soledat penso que, no només per això, però penso que sí, que és una cosa que cada vegada ens omple més el dia a dia, i almenys jo ho trobo així, no?, Ho sento així. I volia parlar-ne, sí, perquè crec que va molt acompanyat d'aquest sentiment d'incertesa que acompanya molt el moment actual, també. Jo m'adono molt que aquestes pors personals moltes vegades venen de les pors exteriors. Penso que, com qualsevol altre període històric, tenim guerres, tenim conflictes, tenim incerteses, però potser hi ha una cosa diferent, que és aquesta amenaça climàtica, que a alguns sembla que no els preocupa gens, no?, i cada vegada és més evident. El que passa és que com que nosaltres ens anem ensortint, anem fent, sabem que aquest estiu se'ns cremaran uns quants boscos més, però sembla que fins que no passi alguna cosa més greu no hi posarem remei. I crec que aquest deteriorament del món de fora ens està començant com a definir a nosaltres com a persones, una mica com un deteriorament també intern i ens fa més solitaris, potser més preocupats. Però és el que et deia molt al principi de l'entrevista, que Aquesta sensació de viure en una societat de la por no és bona. Jo crec que aquestes pors ens fan molt més manipulables i d'aquí ja es veu amb les polítiques que tenim avui en dia. Només has d'encendre una ràdio, un televisor o llegir un diari per posar-te les mans al cap i veure amb mans de qui està el món. I és per això, aquest discurs de la por, d'apel·lar sempre a la por dels... com un llenguatge molt hostil sobre els que venen de fora, els que són diferents, i surten aquests governants multimilionaris, supremacistes, homes blancs, que et salvaran de tot això. És aquest discurs i jo crec que és preocupant per això, perquè ens hem de recordar que sí que hi són, però que enfront de la seva crueltat hi ha la humanitat. Penso que és una novel·la que parla molt de la humanitat, crec que sí, de la importància. Marta, jo sempre penso que tot autor o autora deixa com un embat en tota la seva obra, sempre deixa alguna cosa en algun llibre. Tu què hi has deixat en aquest teu? Ui, què hi he deixat? Jo crec que hi he deixat esperança perquè jo el veig molt fosc al món i com que mai sé quan escric què escric, ho vaig escrivint sobre la marxa, em vaig adonar que jo volia d'un principi escriure una història d'amor i vaig escriure al final una història sobre les pors però em vaig obligar a mi mateixa a no caure en aquest discurs precisament i penso que el llibre al final és el que et deia abans, té un punt lluminós i esperançador. Jo penso que la millor manera de ser coherents és trobar l'esperança sempre a l'altra banda de la por, si més no. Això està molt bé. Marta Urriols, moltíssimes gràcies per aquesta estona amb nosaltres. A tu, moltes gràcies. Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Vibre amb la tretzena edició del Festival Internacional del Cirque a la Fan d'Or de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 60 artistes de 14 països. Del 20 al 24 de febrer viu l'edició més espectacular del festival. Entrades a partir d'11 euros a festivaldelcirc.com. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Som la teva veu. Som la gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina. García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la Ràdio de la Ciutat. Cada dia, veus de tots els àmbits analitzen l'actualitat de Girona i de Catalunya i et donen les eines per entendre el que passa en cleu local. A Girona FM, la gironina. Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tota l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat. Els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Valdellou. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril Club. No pasaste de caimà. Hasta luego cocodrilo. I seguim als quatre rius. Com hem comentat abans, en clau de la setmana de les nenes i les dones en la ciència, seguim repassant testimonis i és el torn de Federica Rivera del Departament de Geografia. Ella és ambientòloga, qui ja aprofito per donar la benvinguda aquí al carrer Valmes. Bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot... Quines línies d'investigació, quin és una miqueta el teu recorregut en el món de la ciència i la investigació? Sí, com ben deies, soc ambientòloga de formació, però al llarg de la meva carrera doctoral i postdoctoral, els meus estudis i els meus treballs de recerca s'han enfocat molt més a la geografia humana crítica i a la ecologia política, que són disciplines, que és on jo principalment treballo, que treballen sobre, analitzen com les societats i les cultures es relacionen amb els territoris. En particular, quins són tots aquells factors socials, culturals, polítics, econòmics, que provoquen canvis ambientals i conflicte. Llavors treballo en àrees de muntanya, sobretot, en àrees rurals marginals de muntanya, i com estan afectades societats i sistemes biofísics dels canvis ambientals, en particular dels canvis climàtics. I em dedico sobretot a les relacions de gènere, des d'una perspectiva de gènere feminista, és a dir, quines són les desigualtats en els impactes o les respostes diferencials que es poden tenir des de múltiples categories socials, com relacionades al gènere, però també a les classes socials, etc. Què és el que et va inspirar a dedicar-te al món de la ciència, de la investigació? Ben bé, quan era petita, tenia una predisposició més per les lletres. De fet, vaig fer batxillerat de lletres antigues. Però també preguntava molt. I els meus pares, per respondre a totes aquestes preguntes filosòfiques i científiques, Es veien sobrepassats i llavors van començar, aquí tinc una anècdota, van començar a regalar-me totes les enciclopèdies del per què i després una mica més tard em van regalar l'enciclopèdia dels biomes i dels ecosistemes i em vaig fixar sobretot en el volum en què es parlava de la relació de les societats amb el medi ambient. Llavors, utilitzava tota aquesta informació per crear jocs amb els meus germans, tipus el Trivial. Llavors, per veure si ells també estaven tan interessats com jo en totes aquelles preguntes i ells els trobaven avorridíssims. I una mica més tard, potser de jove, van ser també els moviments activistes, ecologistes, Els que vam canviar una mica el meu rumbo, des de voler ser escritora vaig començar a pensar, potser puc ser científica i intentar respondre a totes aquestes preguntes. Com a dona has trobat hàndicaps en aquesta carrera d'investigació científica? Home, n'hi ha moltíssims. Des dels reptes que tens des de molt petita, vivim en una societat plena d'estereòtips relacionats amb el gènere, el que és el masculí, el que és el femení. De fet, és una societat i un sistema que veu de forma dicotòmica tot el que són aquells subjectes superiors, d'alguna manera, que és el masculí, la raó, el coneixement científic... Hi ha tots aquells objectes que són com inferioritzats, el femení, tot el que és les emocions, altres tipus de coneixements experiencials o els coneixements locals, etc. Llavors vivim en aquest context i des de molt petita hi ha tots aquests estereòtips que tothom, les dones, d'alguna manera tenim a sobre. i les discriminacions que vas vivint. Hi ha un estudi molt recent, crec que va sortir en Science, que evidenciava que ja a 6 anys les nenes pensen que no seran capaços, que tenen menys talents que els nens per poder realment ser científiques o fer un treball que estigui relacionat amb la ciència o amb la tecnologia. És a dir, aquests estereòtips ja comencen des de molt petits a tenir-los amb tu. I després, al llarg de tot el teu camí, com a jove, jo m'he trobat quan vaig començar a estudiar, sobretot en àrees de muntanya, que l'àrea de muntanya està vista per als héroes i als homes. Llavors a mi em deien si jo, a més que soc petitona, si era capaç de suportar treball de cap, dies a la muntanya... I a partir d'aquí, després, hi ha tots els reptes relacionats amb aquest sistema fortament discriminatori que et trobes a l'acadèmia. I és un recorregut llarg per poder-los passar d'alguna manera. Has vist evolució, però, en els últims anys, en aquest sentit? Sí, segurament hi ha una evolució, però és encara molt dèbil. És a dir, voldria més bé recalcar les dades que encara ens diuen que les carreres científiques i tecnològiques no són les més escollides encara, només el 30% en Espanya escollia aquesta carrera. I a més, al llarg de la carrera tenim les dones en particular, però puc imaginar que encara més altres subjectes que podrien estar discriminats. Imagina't ser no només una dona, sinó d'altres orígens, amb un altre color de la pell, amb una altra llengua, a lo millor amb origen d'una classe social més baixa, has tingut més problemes en l'estudi, etc. Però el que deia... Aquests reptes que tenim són en el mateix sistema. Es parla molt en l'acadèmia de la tuberia que goteja. És una imatge per dir que anem perdent dones al llarg del camí. Hi ha un estudi recent també, em sembla del 2020 o 2022, del PNAS, que deia que la majoria de les dones... que en l'acadèmia deixa a la universitat un alt percentatge després del primer fill. I aquest goteig continua, tant que a Espanya el 55% de les noies que arriben a fer un doctorat, d'aquest 55%, només un 26% al final es trobarà a ser, per exemple, acadèmica o amb algun rol més important dins de l'acadèmia. No podem només resoldre aquests petits problemes, que és una mica el que estem fent, posem més quot a les dones, posem tribunals que no siguin només d'homes. Jo mateixa me vaig trobar en un tribunal en què se me va preguntar si jo volia tenir més fills i no crec que s'hi ha preguntat a tots els altres candidats que eren tots homes. Llavors, no només podem focalitzar-nos, jo crec, en aquest petit goteig i constant goteig, sinó que hauríem de canviar probablement el sistema que està a les arrels, que és un sistema, com deia, fortament discriminatori. En aquest sentit, quin consell donaries a les nenes i joves que volen o que tenen aquest coquet que tu tenies de petita? Això és una molt bona pregunta. En primer lloc, el fet de pensar que poden, d'alguna manera, assullir els somnis que vulguin assullir. És evident que hi ha molt de treball que s'ha de fer a nivell de les institucions, de les escoles, de les famílies, dels llocs de treball, per no tenir percepcions viaixades del talent, de les capacitats. Motivar i automotivar-se, emmirallar-se en altres dones perquè no es vegi només la carrera científica i de tecnologies com una carrera plena d'obstacles, sinó que també es vegi com una carrera que dona moltíssimes satisfaccions i que llavors és un missatge que també nosaltres hem d'aportar d'alguna manera. I potser una cosa que per mi és molt important, una cosa que a mi m'ha servit molt, és crear cercles de dones científiques i que aquests siguin llocs, espais, que puguin portar aquests missatges i que puguin incitar a les nenes o a altres categories, no binàries i altres categories, a enfrentar un món que normalment els ha estat preclós. Federica Rivera, moltíssimes gràcies per aquesta estona i per participar en aquesta setmana de les nenes i les dones a la ciència. Moltes gràcies a vosaltres. I continuem immersos en la setmana de les dones i les nenes en la ciència en aquesta edició del 2025. Seguim amb testimonis. En aquest cas ens acompanya Patricia Melgar del Departament de l'Institut de Recerca Educativa d'aquí de la Universitat de Girona, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Patricia, primer de tot, una mica com és el teu dia a dia? Quines línies d'investigació portes? Bé, doncs jo la recerca que faig és sobre violència masclista i ara mateix estic liderant un projecte focalitzat en la violència d'aquells nens i nenes que estan exposats a la violència masclista, és a dir, aquells nens que viuen en contextos de violència. Llavors, dins d'aquest projecte el que estem analitzant és tots aquells menors que no han reproduït aquesta violència durant l'adultesa quins són els elements que han afavorit aquestes trajectòries resilients, tots aquells àmbits, com pot ser la salut, l'educació, serveis socials, com han afavorit aquestes trajectòries de superació. En aquest sentit, què et va inspirar, tu, a dedicar-te al món de la investigació i la recerca? Bé, doncs, en el meu cas, no és quelcom que somiés de petita, no ho coneixia, penso que ara les nenes tenen... moltes més facilitats per saber que existeixen dones científiques i, sobretot, que existeixen dones científiques en altres àmbits. Jo no porto bata blanca, jo no faig feina en un laboratori, però el que de més adulta, quan vaig començar a estudiar la carrera universitària, em va inspirar va ser aquesta voluntat de trobar solucions a problemes a situacions que jo veia que en aquell moment no s'estaven abordant. D'alguna manera, amb aquest somni de millorar el món. En aquest sentit, t'has trobat gaire reptes per superar com a dona en aquest terreny? Sí, els reptes continuen sent alguns els mateixos. Principalment són els estereotips que tenim, els estereotips que tenim tant dones com homes. Ho simplificaré molt, però sovint ens passa que quan una dona té una idea, quan una dona fa una aportació, tant homes com dones moltes vegades estan esperant l'aproviació d'un home per aquella idea, per aquella aportació. Sempre se'ns posa en un segon plànol i aquest és el motiu pel qual la fotografia de persones que es dediquen a la ciència és molt masculinitzada. Això serien qüestions més tradicionals i que arrosseguem durant dècades, però després hi ha unes altres més pràctiques, qüestions com compatibilitzar la vida familiar, la maternitat, amb la carrera científica, doncs no sempre són fàcils. Creus que en aquest sentit la percepció ha canviat aquests últims anys, tot i així? Sí, jo crec que ha canviat i també perquè s'estan fent esforços específics per canviar-ho, per visibilitzar-nos, perquè les dones que ens dediquem a carreres científiques siguem un model, un referent per a altres dones, per a altres nenes en aquest cas. Ha canviat la percepció, però no m'agradaria tampoc caure amb l'error de pensar que ja ho tenim tot fet, que ja ho tenim tot superat. El reconeixement que ara es fa el dia de la dona i la ciència, de les nenes i la ciència, no és el mateix que tenia fa 10 anys, ni en parlàvem. Bé, les activitats, nosaltres, per exemple, com a grup de recerca, en alguna ocasió hem participat en instituts per anar a explicar la feina que fem. Em consta que altres facultats més masculinitzades, com són la Politécnica o la Facultat de Ciències, conviden nenes dels instituts a venir a visitar les seves instal·lacions, a que vegin el que es fan. Això era impensable fa 10-15 anys. Però no caiguem en l'error de pensar que està tot fet perquè continuem tenint una fotografia de la ciència molt masculinitzada, especialment quan busquem càrrecs de responsabilitat. Clar, tu en aquest sentit, quins consells donaries a les nenes i joves que volen seguir una carrera científica? Ho dic per no perdre-les pel camí. Doncs jo, d'entrada, els diria que posin els seus somnis en l'horitzó i que caminin intentant que aquelles veus que desanimen aquells obstacles escoltar-los el mínim possible. Això quan són aquelles veus que desanimen o aquells moments en què consideres que no s'està tenint en consideració les teves aportacions al mateix nivell. I pel que fa al repte dels obstacles que també ens trobem, els recomanaria que s'envoltin d'un bon equip de companys i companyes. La ciència, aquell científic, normalment el que coneixem són persones, científics, un nom, però aquell nom molt probablement s'ha envoltat d'un molt bon equip de recerca i això és important que també sigui conegut. Els diria que tinguin somnis grans, que lluitin per assolir-los, però també que s'envoltin de bons companys i companyes amb els quals puguin fer realitat aquests somnis. I també suposo que iniciatives com la d'aquesta setmana també et posen en valor, visibilitzen bastant la presència de les nenes i les dones a la ciència. Sí, per descomptat. És imprescindible aquesta visibilització i aquestes iniciatives, com també, diria, altres polítiques que prioritzen o premien el fet que siguem les dones qui liderem determinats projectes o grups de recerca. Això que en diem, accions afirmatives i que el que intenten en definitiva és... reduir l'impacte de les desigualtats que portem dècades i dècades vivint i que no ens han deixat estar a la mateixa situació o al mateix nivell que els homes a la ciència. En aquest sentit, quins creus que són els reptes de present i de futur també de la dona en el món de la ciència? Entenc que el primer de tot és els lideratges. Sí, són els lideratges, són compensar algunes de les desigualtats que es van identificant. Sabem que les dones, a partir de certa edat, veiem reduïda la nostra producció científica si decidim ser mares i es fan accions i es fan polítiques que intenten compensar, però són molt puntuals. I bé, doncs, això que dèiem, no?, aquestes polítiques d'acció afirmativa que el que intenten és mirar on estan les escletxes, on estan els moments en què parlem a les dones, són molt i molt importants. I després, doncs, Altres accions, jo pel tema que em pertoca, que d'estudi que és la violència masclista i que se'n parla poc, perdem moltes dones també per qüestions d'assetjament en les institucions universitàries, en les institucions de recerca per aquests abusos de poder. Llavors, sobre això, tot just ara comencem a parlar-ne, tot just comencem a veure com lluitem contra aquests abusos de poder, doncs això és una de les altres accions que hem d'abordar de manera urgent per no perdre tota la qualitat que ens poden aportar les dones a la ciència. Doncs amb aquest punt de vista, Patricia Melgar, moltíssimes gràcies per la teva història, per aquesta estona amb nosaltres i per participar d'aquesta setmana. A vosaltres. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. I veig que s'ha esforçat moltíssim en alegrar-me el dimecres amb una de les meves cançons preferides. Arnau... Ai, Arnau Vila. Anava a dir, presentem, Adrià Giné. Bon dia, bona hora. Bon dia, què tal? I és una cançó que punxo sempre... que sempre que punxo la poso. És un èxit assegurat. És molt maca, és molt maca. Aquestes cançons que des d'acabar vaig descobrir em van tocar més, la veritat. I és una dolça nostàlgia. Sempre ho he dit, que no és una nostàlgia trista, sinó que és molt dolça. Sí, de fet, avui començem amb aquesta cançó. perquè la secció d'avui començarem segurament una mica tristos, però tranquils, que ja ho anirem pujant. Crec que tenir l'oportunitat aquesta que em doneu cada setmana de poder recomanar música a tots els vostres oyents. Avui havíem de fer una especial menció en en David. En David Capo, que ha sigut un dels grans mestres i malòmens de la nit i de l'escena musical gironina, que ens ha deixat aquesta setmana, als 45 anys, pobra. En Capo va fer-se un gran nom i es va consolidar com un dels dijogues de referència del panorama... era un habitual de cabines com a la sala Apolo a les festes del Crapi a Sidercar, a Pasternak de Vic, Ras Matàs o al Llea d'aquí Girona era un dels meus referents quan vaig començar, jo me'n recordo que tenia 16-17 anys i el veia punxant a la sala Apolo i deia, hòstia, jo vull ser com aquest tio era el meu referent era una bellíssima persona i a més a més vaig tenir la sort de ser que era el meu amic Sempre el recordaré en les meves sessions d'anar al llei de Girona, recolzat a la barra, i cada dos per tres ens miràvem, ens crevàvem les mirades i em feia el gest així, com d'aprovació quan sonava un tema que li agradava. La seva carrera com a DJ d'en Capo ha sigut més que impressionant. Ha tocat a sales internacionals com ara l'Escala de Londres, una sala bastant famosa, o a festivals com el Fit de Benny Cassi, el Low Festival o l'Envasset. Ell era un gran amant de l'indie, d'aquest indie alternatiu i de l'electrònica, i avui escoltarem tres temes, juntament amb aquests Such Great Heights, que per més que passin els anys sempre em recordaran ells. He de dir que també inclús va produir alguns remix amb grups de bastant nom dins de l'escena del país, com ara el columpio assassino, amàtria o grises. En Capo era música, en Capo era elegància als plats, en Capo era un bon amic i n'estic segur que allà on sigui seguirà fent ballar al seu ritme tot aquell que estigui a prop seu. Fins demà! Això que sona és Tongtide, de la banda californiània Group Love. Tenen aquest so tan indie que es va fer molt famós fa uns 10-15 anys. Deixa'm parlar del tema indie, que ha anat evolucionant i ara mateix ja no saps què és indie i què no. El terme indie, de fet... Es fa conegut al voltant dels 80, 90 i proven del terme independent, és a dir, fugir de les grans multinacionals, del negoci musical i de tot el més comercial. De fet, el moviment indie rock i tots els seus derivats parlaven sempre del do it yourself, és a dir, fes-ho tu sol, crea la teva música, ven-la tu sol, organitza tu sol tot. Què passa? Amb l'arribada d'internet i la tecnologia, molta gent comença a crear música alternativa i independent a casa seva i la comencen a pujar a la xarxa i es crea el gran moviment indie, us estic parlant dels 2000 i alguna cosa, quan comencen a sortir tots aquests grups. Tot i així, s'ha de dir que al segle XXI el terme indie s'ha difuminat bastant, ja que ara mateix es considera indie tot allò que forma part dels grans discogràfics, també. S'ha acabat convertint en una cosa molt mainstream. De fet, el primer era Sam, que és el festival més important del país, és música indie, gairebé tot. Evidentment, hi ha altres coses, com a vegades que portem... Aquest any, per exemple, veia Sabrina Carpenter o l'any passat que hi havia la Dua Lipa, fa dos anys que hi havia la Dua Lipa, Però vull dir que el gran volum dels grups que hi ha és música indie. Escoltem ara un dels emblemes de la música indie dels 2000, que és The Strokes. Bona nit. T'agraden a tu ser dels strokes? Sí, i la música indie? Bastant, bastant molt, però saco, és que els tres temes que m'has cantat m'encanten i especialment el primer jo crec que, hòstia, Millor homenatge pel teu col·lega, impossible, tio. Impossible. De fet, ara ja l'últim disc dels pets, ara no surtin exactament, perquè sempre parleu dels pets aquí, era bastant indie, tio. Vull dir, imagina't el que ha arribat a evolucionar el tema indie. Tu vas a Spotify, ara i fiques indie espanyol, i et surt cada cosa que no té... Ah, tu parles de Balena, que em van parlar... No, no, no de Balena. Ah, parles dels pets, directament. Balena sí que són bastant... Són indie, però a saco... Bastant indis, rockeros, rollo Carolina, Durante, Calavento i tot això... Bastant guais. Jo, mira, us he portat aquests tres temes, que són tres temes que em recordaran sempre el mestre Capo, i ja per acabar, només puc dir que pèrdues com aquesta, l'únic bo que li podem treure d'aquesta merda, és un aprenentatge de viure el present. I fer això, tot el possible per sentir-nos vius, estimar, fer el bé, viatjar, anar a sopar pels amics, abraçar qui tens al costat i sobretot escoltar molta i molta música. Jo només vull dir això, cap o allà on siguis, una forta abraçada. So I I turn around Oh, baby, I don't care no more I know this for sure I'm walking out that door Adri, quina manera més bonica de recordar-nos que un dia hi som i que l'altre, no? És que la cosa és sèria. Va d'això i et digui una abraçada molt forte. Que vagi molt bé. Adri, ens veiem a la pròxima? Salut, segur que sí. Last night. Som la teva veu. Som la Gironina. La teva ràdio, la Gironina. Sense por amb els ulls tancats tot desapareix i tot el que has pensat ja no existeix. Continues adormit amb el volum avall, les boques parlen sense fer. Les paraules que has sentit, que tant t'has estimat.