Memòries de xocolata, IA Cerebro i llibres d’estiu

L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius. Dilluns 2 de juny de 2025. Avui obrim el mes de juny amb una petita treva a la xafogó que ens ha asfixiat aquests dies. Una molt bona excusa també per obrir aquella preciosa finestra de lectura que tindrem fins al mes d'agost. Que anar a la platja i prendre el sol està molt bé. No ens n'amagarem pas, però fer-ho amb un llibre és una altra història. La que ens explica, la que interpretem o la que també ens entreté sobre la sorra. En qualsevol cas, aquella preciosa finestra de llibres d'estiu l'obrirem de bat a bat en uns moments amb el Ramon Solsona o més tard amb la Laia i l'Anna de la Geminada. I recordeu no jutjar un llibre per la seva portada. Qui no és gaire de dites i això de no jutjar un llibre per la seva portada li és sincerament igual. Ell sempre jutjarà amb aquella mirada intrèpida i salvatge que ens aporta cada dia aquí al carrer Valmes número 15 de Girona. Arnau Vilabondi, bona hora. Molt bon dia. Com estàs? Bé, home, vinguts de... Tu sempre jutges, eh? Sí, però si pot ser en fonaments feu, eh? Empuraments? Sí. Tu jutges directament. Depèn. Que jo ho he vist això moltes vegades, aquelles mirades civilines que em llences de tant en tant. Bueno, depèn de qui més o menys. Depèn de què he dit, no? Sí, no, però això és com la vida mateixa. Això hi ha gent que, vaja, se l'ha de mirar de... De reull. De reull. De reull. I a vegades amb por i rent. Això de reull m'agrada, això, eh, aquesta paraula. El què? Reull m'agrada, la paraula. A mi m'agrada més la xocolata. A mi també, eh, sí. Ah, clar. Però és que la paraula també ja sona. Imagina't l'olor, però això ara en parlarem d'aquí. La xocolata, però, si pot ser, més tirant a cacau pur que no pas amb lleira. Has menjat gaire xocolata aquest cap de setmana a la platja o s'ha de donar? No, la veritat és que no. Gelat, però xocolata... Gelat de què? Era de nata. Era de nata? Sí. No era un almendrado, els meus? No, no, no. Ostres, és ben bé que saps que arriba l'estiu quan... Sí, home, que sí, que sí. El consum de gelats, aquest any, l'altre dia ho escoltava a la ràdio, que ha pujat exponencialment. També et diré una cosa, no et diré pas on te me'l vaig menjar, però me'l van cobrar a preu de caviar de postguerra. Sí o no? A 4 euros. És car, eh? És el que vol una caixa al supermercat, eh? I és d'aquest també emmetllat, eh? Caviar de postguerra. Però era vol menys o no? El vas disfrutar, eh? Bueno, en fi, escolta'm una cosa. També per acabar amb la boca una miqueta dolça passarà... Bueno, ja el tenim aquí amb nosaltres, el Ramon Solsona. Parlarem del carrer de la xocolata. Seguidament parlarem de Cerebro. Tu saps el que és Cerebro, Arnau Vila? Home, és una artil·logia que m'agradaria tenir-lo. Tu imagina't, un smartwatch d'aquests, però pel cervell. Com un diadema, sí. I no és broma? No, no. Sembla que tira la cosa. I acabarem amb l'editorial L'Egeminada, perquè la bona de la Laia Regincós i l'Anna Noguer també, que passaran per aquí, explicar-nos una miqueta les seves novetats per aquest mes de juny. En qualsevol cas, Arnau Vila, si et sembla... Doncs ens hi posem. Fins demà! I si parlàvem de lectura lleugera per aquests dies de calor i sal, ho podem fer amb un regust de dolçó amb el carrer de la xocolata de Ramon Solsona. Tampoc serem nosaltres els que descobrirem a aquestes altures de la pel·lícula l'autor, però sí que podrem descobrir-ne algunes coses més sobre la seva vida amb aquest llibre. Per posar-hi veu, Ramon Solsona, bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot, feia gaire que no venies per Girona o...? No gaire. No gaire. Vaig venir pocs dies abans de Sant Jordi amb una comitiva d'autors per signar exemplars. Ah, sí, és veritat, aquell autobús, és veritat. Exactament. Deu fer un mes i mig, una cosa així. També et diré, sempre és bona excusa venir a Girona. Qualsevol excusa és bona, això és cert. En qualsevol cas, vaja, El carrer de la Xocolata, em sembla que és un llibre molt i molt i molt i molt teu. I molt estiuenc. Quan deies llibre així refrescant o això, a veure, no sé si és refrescant, però com que és un llibre de memòries, i a més he volgut que facin unes memòries amables i fins i tot divertides, no és una novel·la, no té aquelles novel·les que faig jo, que acostumen a tenir una estructura a vegades complexa, doncs jo crec que fa de bon llegir. És que, de fet, ho parlava precisament amb una companya que és aquella finestra de lectura que a vegades queda com subrogada, no?, el Sant Jordi després d'aquest tornado, però jo crec que, al final, la gent que sou del món editorial i tot plegat, sabeu perfectament que hi ha un altre gran boom de la lectura que és just ara quan tothom va comprar els llibres per l'estiu. Sí. els va comprar o els treu de la pila aquella que té acumulada perquè els llibres s'acumulen i falta temps però jo crec que és un llibre idoni però en qualsevol cas es pot llegir avui mateix no cal anar a la platja per llegir-lo ja ens ho fem venir bé en qualsevol cas t'anava a dir, el carrer de la xocolata això t'aboca directament a la teva infantesa sí, sí, sí Sí, perquè és un llibre així de memòries de quan era petit. No és una autobiografia, però sí que és autobiogràfic i recullo les memòries meves i dels meus germans. Aquí parlo molt dels quatre germans, jo soc el segon, el Carles i el Pep. que van posar en comú tota una sèrie de records i ve a ser un testimoni de la vida quotidiana, sobretot dels anys 50 i 60, de la vida quotidiana a casa, a l'escola, al carrer, al barri, als veïns, i aquí hi ha molta informació que poden compartir molta gent, o bé... persones que són d'una altra època, que són més recents, que són més joves, doncs ja m'estic trobant, que ara em diuen, ah, clar, ara entenc coses dels meus pares, dels meus diets, d'altres èpoques. Vivies a prop de la fàbrica de Colacau. Sí, el carrer de la Xocolata ve... és d'un carrer de Gràcia, de Gràcia, un parre de Barcelona, que és un tros petit d'un altre carrer més conegut, i justament al cantó hi havia la primera fàbrica del Colacau. Naturalment, el carrer feia olor de xocolata. No perquè nosaltres li diguéssim així, ni tan sols ens ha quedat enyorant-se d'aquella olor, perquè ja no ho notàvem, perquè ja estàs habituat, però sí que la gent que venia a casa, o la gent que passava per allà, aquest carrer sempre fa olor de xocolata. Aquest és el nom del llibre, també. Clar, al final, a vegades... Com de forta és aquesta memòria, la de les olors... Les olors, els menjars, les músiques... Són memòries que et queden molt al fons i hi ha molta gent, a tots ens passa, aquests macarrons, fa temps que no menjava uns macarrons com aquells que feia l'àvia o no sé què, o aquesta música que fa tants anys que no sentia em recorda i les olors passen el mateix. La memòria dels sentits és molt potent. Però és a vegades la gran oblidada, perquè les imatges, per exemple, els sons, vull dir, sí que són fàcils de relacionar, però jo crec que potser també perquè les olors són difícilment repetibles. Les olors són molt específiques, tu no les pots reproduir, així com pots reproduir un plat, més o menys, i una imatge, però una olor costa molt que sigui exactament aquella olor, efectivament. Ramon, com era aquella Barcelona en la que vas créixer? A veure, jo vivia al barri de Gràcia i em pregunten molt, clar, és que aquella Gràcia era com un poble? Sí, certament ho era. És a dir, Barcelona tenia alguns antics pobles independents que tenien encara una manera de viure, de ser i de relació de veïns molt de poble. Però això passava a Gràcia, passava a Sants, a Ostefrancs, a Sant Andreu, a Horta... I a Girona, a tot arreu. Hi havia un tipus d'ambient de relació molt senzilla entre veïns, molt cordial. La gent entrava... Jo dic que les cases eren una mica les cases de tots. Els nens anaven a jugar fàcilment, fins i tot a l'Eixample de Barcelona. Si estaven al segon, anaven a jugar al quart. I amb els veïns del costat. Els veïns s'ajudaven, es demanaven coses. Hi havia aquest ambient així més natural que... A diferència d'avui, jo, per exemple, no conec amb prou feines els veïns del meu replà a Barcelona. I quan truquen a la porta, avui, et quedes molt sorprès, fins i tot estranyat o espantat. Qui deu ser? Què ha passat? Qui deu ser? Segur que et vénen a estafar, que et vénen a vendre no sé què. En canvi, abans la gent entrava, sortia, trucava, passava una desfilada de cobradors perquè es cobrava a domicili. És veritat. hi havia uns cobradors que venien una carpeta amb tot de reguts, els recibos que dèiem i la vida era així molt planera molt planera i en una època en què clar, jo parlo dels anys 50 i 60 però sobretot els 50 una vida difícil, encara veníem d'una postguerra en què hi havia doncs carestia no diguem que no hi havia llibertat perquè això no cal dir-ho i la veritat és que jo dedico el llibre i ho dic així mateix a tota la meva generació que a pesar de tot hem sortit bastant normal ho teníem tot en contra no només el franquisme aquella església opressiva i teníem una postguerra que hi havia pobresa falta d'alimentació hi havia por això per descomptat fins que es va morir el Franco però en aquella època hi havia també problemes d'alimentació problemes sanitaris, hi havia requitisme hi havia molta poliomielitis que era una malaltia que feia molta por llavors, clar malgrat tot i malgrat aquest franquisme que era omnipresent i malgrat que l'Església també ens volia d'una manera determinada i tot eren rosaris i processons i estudiar-se el catecisme de memòria i tot era pecat i era culpable de tot, a pesar de tot jo crec que hem sortit bastant normalets tots plegats. Potser perquè la sensació que desprèn tota aquesta generació és que l'haurà de menys a més No ho sé. Perquè és el gran problema que tenim la generació d'ara, que anem de més a menys. Anàvem de menys a més, no només aquesta generació. Jo crec que al llibre això està ben explicat, que nosaltres, els dels anys, 50 o finals dels 40, després els 60 és quan comença el que després es va conèixer com a desarrollismo. Aleshores, jo explico una cosa que és molt comuna. Per exemple... Una cosa que ens defineix molt, molt, molt i que avui sembla de l'època de l'edat de Pedra, i de fet ho és, és que som pre-televisius. Tots recordem el primer televisor que vam tenir a casa. No hi havia televisor. Per tant, nosaltres érem de ràdio, érem de TVOs, érem de jugar a jocs tradicionals, el pare Carbacer arrencar cebes a la campaneta de la NingNing. No hi havia la televisió, però és que no només no hi havia la televisió, Nosaltres, jo ho recordo, i va ser una gran revolució, sobretot per les mestresses de casa, la primera rentadora elèctrica. Això va ser un avenç terrible. La primera... nevera elèctrica, elèctrica, que vol dir que no calia anar a comprar trossos de barra de gel per canviar cada dia. Després vam veure els primers electrodomèstics, vam veure... Nosaltres som de la generació que va estrenar els papers higiènics. No existia el paper higiènic. El primer el vam estrenar, que era... un paper com un paper d'embalar que es deia de fet es deia 400 hojas però la gent li deia el elefante que deja el culo más brillante això és un eslògan popular diríem aleshores nosaltres vam Agafar tot aquest període sense saber que estàvem entrant en la societat de consum i que, diríem, té una de les fites en els 600, és a dir, els cotxes utilitaris. Veníem d'uns cotxes que eren una merdeta, cotxes molt petits, estrafets, el Biscuter és un cas molt clar, que es va fer molt popular, però el Biscuter era una coseta d'nyegui-nyogui, Llavors, clar, en el moment que arriba als 600, la gent té més mobilitat, la gent comença a fer turisme, la gent obre mentalment fins i tot per anar a França. Llavors, només passar la ratlla de la frontera et semblava que ja veies el món sencer. Doncs, clar, totes les meves memòries travessen tota aquesta època. És que jo el que veig de tota aquella època que m'expliques i que es veu en el llibre també és que era una època on hi havia una certa confiança latent, que és el que deies abans, per exemple, dels veïns, la gent podia entrar, però és que ara són temps molt difícils per desconfiar. Per exemple, una cosa que és normal que no es faci, però una cosa que es feia era posar injeccions. Si el metge deia t'has de posar una tanda d'injeccions, de vitamines, de penicilina, del que fos, al barri sempre hi havia... Persones, dones... Que en sabien. Que posaven injeccions sense ser infermeres, eh? Però era com un servei que formava part de la comunitat. I coses com aquesta, les que vulguis. Però ara si ho fas, surts a les notícies, eh? Home, i tant, pobre de tu. Jo seria el primer de no fer-ho, eh? No et trucaria a cap porta. I vostè sap posar injeccions? No fotem, eh? Ostres, tu. Ramon, clar, al final, en tota aquesta... travessia una miqueta per les teves memòries, suposo que a tu t'has servit això moltíssim per posar ordre. Per posar ordre, sí. Aprofito per dir una cosa, faig una falca, que abans quan has parlat de les cobertes, no us enfieu, no jutgeu per les cobertes, doncs mira, aquí hi ha una coberta molt encertada. Doncs vinga, vam, aquesta sí, eh? Aquesta sí, perquè és una fotografia, és un fotògraf professional, eh? De l'any 62, deus a mi forcar, no? I, malgrat que aquesta foto no som els quatre germans, ho podríem ser, perquè és en blanc i negre, hi ha una canalla, no sé, entre 8 i 10 o 12 anys que estan llegint TVOs asseguts. Doncs, nosaltres és això. I quan tu em dius que, clar, jo he hagut de posar ordre, he hagut de reflexionar, de fet, ho he endreçat per temes, els capítols són temes, alguns són fils que estiro de la genealogia familiar. Aquest avi ve d'aquí, ve d'allà. Però d'altres són temes una mica que si l'escola, que si la vida quotidiana, que si els veïns i tot això. I hi ha un tema sobre el qual sí que he reflexionat més del que tenia previst, que és el tema de la divisió de nens i nenes pràcticament des del bressol. Hi ha una anècdota que les persones que l'han llegit, aquesta anècdota concreta ha quedat molt com a imatge, com a símbol i me l'estan recordant molt. La meva germana explica, i ho vaig posar tal qual, que quan tenia 4 anys un dia jugava al pati, el pati aquí surt molt, perquè nosaltres no estiuejàvem, o com deien aleshores, no baranejàvem. Teníem uns baixos a Gràcia, i el pati era el centre del nostre món. I un dia jo era al pati, devia tenir uns 4 anys, i em ve la mare i em dona un drap. I em diu, té, vés a treure la pols. Resposta de la meva germana, una nena petita, eh? Per què? Perquè ets una nena. Clar, perquè ets una nena. Aleshores, jo, fent memòria de tot plegat, te n'adones... que, primera, els quatre germans, hem fet carrera tots quatre, que no ens tocava, era tota una generació de bé i viu humers que no ens tocava, vam accedir o vam assaltar la universitat. Però el camí que vam fer els tres germans no és el mateix de la meva germana. El seu itinerari passa per dues escoles on va fracassar, quan era petita, eh?, 7, 8, no sé si 9 anys, perquè només li feien fer treballs de labors, cosir. Diu, arriba amb una escola tot de nenes que totes ja saben brodar, saben fer el punt de no sé què, el punt de no sé quantos, i ella estava fora de joc perquè no sabia de què anava. Va a una altra escola i li passa el mateix. Doña Prudencia, el que li interessava era fer el mes de Maria, resar, fer les coses que obligava el règim, tot això... I la meva germana després, clar, va fer batxillerat superior, va fer la carrera de belles arts, és catedràtica d'institut, d'aquelles que s'havien de fer a Madrid. Vull dir que ha sigut brillant, però la seva via no és la mateixa que nosaltres. I això t'obliga a pensar que quan ho tens tot, No te n'adones que al teu entorn hi ha persones que no ho tenen tot i que tenen una altra via. Per exemple, nosaltres mai ens havíem dit treu la por, els escombra, fes això, fes allò. No, no. La meva mare era mestressa de casa que es feia un fart de pencar i la seva mare dreta era la meva germana. Li tocava, perquè ens entenguem. Clar, això és una reflexió molt bona perquè dintre del mateix nucli com de diferents eren els biaixos i les motxilles que portava cadascú. Totalment. I ara m'estic trobant amb gent, sobretot dones, algunes sorprenentment molt més properes amb abat... de 40 anys fins i tot, que diuen Oscar, jo m'he trobat el mateix. Jo m'he trobat que... Fes el llit del teu germà, endreça la casa, passa l'aspiradora, fes això perquè ets una noia i perquè et toca. A vegades penses que aquestes coses han superat i potser no tant. Aquest punt és el que més t'ha sorprès de... De tot aquest trajecte? Bueno, hi ha altres coses, hi ha altres coses, i és que quan es tira els fils familiars, també et trobes amb sorpreses. La nostra família era una família normal, no érem excepcionals en res. Però quan estires els fils de la procedència d'un avi, de l'altre avi, de les dues àvies, te n'adones, primera, que venim de gent senzilla, molt pencaire, i això en l'últim capítol hi ha una reflexió profunda sobre la gratitud que devem els que van venir enrere. Gratitud, estimació, honradesa, tot això, eh? Però també te n'adones que som fruit de diverses coses. Primera, de la migració interior, que no se'n parla mai. a Catalunya hi ha hagut diverses emigracions una molt clàssica de la muntanya al Pla del poble a la fàbrica de l'entorn cap a la gran ciutat o a Barcelona i nosaltres vam anar convergint tots a Barcelona a través de branques que venien totes de fora això per una banda i després per una altra banda una reflexió que serveix per a tothom tots venim de... casualitats gairebé inversemblants. Per exemple, l'avi Ramon, Ramon Solsona, es va casar tard i va estar a punt de no casar-se I la que va ser la seva sogra, la mare de l'avi Ventureta, li va dir Ventureta, fes el favor de casar-te, que aquest és un bon noi i no te'l pots deixar perdre. Però si no s'hagués casat jo no hauria existit. Però és que al seu torn, l'avi Ramon, és fill d'un segon matrimoni... i que ja s'havien mort unes germanes abans, o sigui que, dius, tots plegats, si comences a tirar fils per aquí i per allà, si no s'hagués donat això, aquesta no s'hauria casat, o aquest no hauria nascut, i si no s'hagués donat allò altre, existim tots de casualitat. I tu creus més en el destí o en la casualitat? En cap de les dues coses. No crec en res. Sé que la casualitat existeix, el destí no sé què és, però la casualitat existeix i tots som fills de l'atzar, no només en el tema d'haver nascut, sinó en el tema professional, en el tema sentimental. És a dir, si tu vas a parar amb una feina o amb una altra, pots trobar la persona que et farà feliç per tota la vida o que et farà desgraciat per tota la vida. Serà tota la vida, senyor. Exactament, sí, sí. En qualsevol cas, Ramon, jo volia preguntar-te si mai has tornat a sentir aquella olor de xocolata. Exactament igual. No m'afecta. Aviam? Sí, no, no, no. No m'afecta perquè no la notàvem. Com que no la notàvem perquè hi vivíem... Us passa com amb la Nestlé d'aquí de Girona? En canvi, quan jo passava arran de la Nestlé, bueno, aquella olor... És més, l'olor de cafè torrat i tot això, a mi em recorda la vostra Nestlé, però la xocolata no, perquè no la notava. Això és com la gent que viu al costat de la via del tren i està tan acostumada a sentir passar trens que no ho nota. Doncs nosaltres era una mica el mateix. Ha estat més un exercici de nostàlgia o de reordenament? La nostàlgia no m'agrada. No hi creus gaire la nostàlgia, tu? No, saps què passa? Que si et deixes anar pel cantó de la nostàlgia queda una cosa embafada i és una cosa... Abans sí que... no he volgut fer això però en canvi sí que és cert que en general amb excepcions que a vegades són doloroses però en general la infantesa és una època feliç els nens acostumen a ser despreocupats les preocupacions són pels grans i encara que els grans es trenquin el cap com el meu pare recordo fent números, molts números per poder-se comprar uns 600 i signar moltes lletres que era de terminis que sempre diuen que els terminis són còmodes I una merda. Els terminis són una llaure perquè has de pagar. Has de pagar, has de pagar. Doncs no, però sí que he volgut abocar una època que generalment és feliç i sobretot despreocupada. Després, quan jugues al pati, jugues a empaitar-te, a tallar fil, o recordes l'època en què a casa celebravem el Sant Joan, la rebella de Sant Joan, que tiràvem petards i posàvem paperets i tot això, doncs és bonic recordar moments en què has estat feliç, excepte i això sí que és una excepció molt clara en el llibre, perquè aquí no em perdono ni una, i aquí aboco tota la mala llet quan parlo del franquisme. I a més a més ho dic, m'he proposat fer un llibre amb un to amable, amb un to mirant enrere d'una manera benigna, excepte ara que ho faig amb ràbia. I aquí passo contes amb tots els himnes falangistes que ens feien aprendre, amb tota la prohibició del català, amb tota aquella... aquells paràsits que estaven enxufats a la mamella del règim i que ens feien classe de gimnàstica o que ens feien classe de fent aquella assignatura odiosa, aquí sí que disparo amb bala. I una pregunta, això sí que em pica molt la curiositat, en tot aquell moment de la infantesa que dius, en quin moment ens perdem de la vida? No ens perdem. En quin moment perdem tota aquella il·lusió, aquella... ara t'entenc sí, sí, partem la frescor, perdem la ingenuïtat, perdem l'alegria de fet el ser càndids, una miqueta càndids sí, sí, sí aquella candidesa aquell deixar-se anar com si la vida llisqués sense obstacles Jo crec que ho anem aprenent de mica en mica, però diríem, qui ensenya, sempre, eh?, tu, a mi, a tot arreu, eh?, tothom, són les bufetades, són les decepcions, són els desenganys, i que consti que els desenganys no són desenganys forts, objectius, sinó que tu mateix et fas il·lusions que no es compleixen i que segurament són desmesurades o són desassenyades, eh?, però de mica en mica et vas tocant de peus a terra amb la realitat i la realitat a força de bufetades o a força de tocar de peus a terra et va situant i et va allunyant de tota aquella quimera els nens, clar, és una cosa que tu la veuràs pel carrer, ho veus a tot arreu els nens juguen permanentment Els nens quan van per la vorera van saltant i van jugant, no sé què. Si tenen una fusta, de seguida s'inventen un petit joc o no sé què. La vida del nen és alegre, és jugar. La vida de l'adult, doncs, és més punyetera. Però escoltant-te, crec que aquesta alegria de mica en mica potser la vas recuperant amb el temps. És possible. sobretot si tens salut exacte jo de moment de moment toco ferro de moment tinc una salut acceptable i això t'ajuda a tenir una certa tranquil·litat d'esperit perquè això jo realment quan m'ha vingut ganes d'escriure d'escriure això, aquestes memòries, de gran, quan pots mirar amb tranquil·litat enrere. Si tens malalties i no pots fer un pas i no pots sortir de casa i això, ja no mires de la mateixa manera. Bueno, la mirada es cansa però després suma l'alegria. Suma l'alegria, sí. Qualsevol cas. En Ramon Solson, al Carrer de la Xocolata, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres i avui què tenim? Ah, sí? T'anava a dir, clar, tu presentes llibre. No, no, no, no, no. Què tenim avui? No, no, anava a dir una cosa. Que saludis a les dones d'Ela Geminada. Home, i tant. Has de parlar amb elles. És una editorial estupenda. Jo, que soc molt vertranòfil, de la Prudència Bertrana i l'Aurora Bertrana, doncs realment són les edicions de referència a les de l'Ela Geminada. Quina propaganda que he fet més bé. Home, i tant, només faltaria... Ramon Solsona, moltíssimes gràcies. A reveure. Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. I diuen que això de la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se, i això sí que ens ho expliqui algú que domina bastant el tema, especialment amb un nou projecte que es diu Cerebro. Millor que ens el presenti el Paco Hernández. Bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. També ens acompanya una veu coneguda en aquesta casa, Marc Mas Mitjà i Pujol, economista. Bon dia i bona hora, estàs fins i tot a la sopa. Bon dia i bona hora. De molts projectes importants sempre al costat. T'anava a dir, Cerebro és una start-up, heu començat, de què es tracta exactament el projecte t'ho dic perquè jo ja ho sé però m'he quedat al·lucinat. Cerebro és una start-up que estem ubicats des de fa uns mesos al SEBA, és la lanzadera d'Andy Dark League que està ubicada a Figueres, des de fa molt poquet, portem allà uns mesos, concretament en aquest projecte portem gairebé un any treballant-hi, I es tracta d'un dispositiu que connecta amb la intel·ligència artificial i llegeix les dades cognitives del nostre cervell. O sigui, seria per entendre'ns, eh?, com un pulsòmetre, però del cervell. Correcte. A igual que el nostre smartwatch llegeix el panoloxízena de la sang, les pulsacions, aquesta diadema estaria medint tota l'activitat cognitiva del nostre cervell. Clar, això, per exemple, entenc que és una eina de diagnòstic genial, especialment per a metges, psicòlegs, psiquiatres... Sí, l'avantatge que està connectada a mi a tractar les dades en temps real és una eina molt positiva, molt bona, de cara a centres clínics, psicològics, mèdics, podrem saber l'estat en temps real d'una persona que està en coma, que no vol parlar... O d'un nen, estem testes amb animals també, i fins i tot estem fent proves en traduir aquests estats cognitius en veu. És a dir, una persona que no pot parlar podria dir ja sí, no, dalt, a baix, estic cansat, t'escolto. I d'on va sortir la idea? D'on va sortir la idea? Jo havia patit molta ansietat fa uns anys i vaig descobrir el que era el neurofeedback, que és un sistema similar, però més antic, més arcaic. Llavors aquest sistema necessita una lectura, una lectura que ha de fer un especialista, que pot demorar entre dues o tres setmanes, un mes, és un procediment car, no es coneix i costa de trobar. Llavors vas pensar per què no combinar la tecnologia antiga amb la nova tecnologia, la IA, i fer-ho de forma automàtica i ràpida. Al igual que jo havia anat a Barcelona a Siguent de Figueres i va ser caríssim i llarg, ara qualsevol persona ho podrà fer de forma molt econòmica a casa seva. I al final també és la manera de democratitzar-ho una miqueta a tothom i entenc que al final d'una forma molt més àgil i fàcil. Correcte, és molt senzill. És una diadema que es posa al cap, es connecta a l'ordinador o al mòbil I en segons estàs llegint, treballant i t'oferirà el contingut en necessitat del que realment hi ha al cervell. El que ens passa moltes vegades, però moltes vegades no, en el 93% dels casos no diguem el que sentim. És a dir, la comunicació emocional és no verbal. No sabem expressar el que hi ha a la ment, no la sabem escoltar. Tu, Marc, t'has posat la diada amb el cap o encara no? Sí, sí, ens hem posat la diada amb el cap ja fa bastants dies. I què diu? No me'n recordo el resultat, jo. El resultat és bastant bo, va ser bastant bo. És una persona que ara està començant a treballar bé arrel d'aquesta lectura, a treballar millor la meditació, a escoltar-se, a estar al seu punt. Sí, sí, perquè això, no sé si s'ho ha comentat, Això va lligat a una app, una app que t'ajuda, doncs, amb el dia a dia, amb el control mental, no? Per la meva feina, saps, tinc molt d'estrès segons moments puntuals, i, bueno, em va donar aquesta app unes pautes per seguir, que he anat seguint cada dia, i realment la millora ha estat bastant important. Carai. O sigui, estrès... Gairebé mínim, nervis també menys, ha ajudat molt al dia a dia i a la tranquil·litat. En qualsevol cas, clar, ara, una miqueta, quin és el camí d'una start-up així d'aquesta manera? O sigui, estàs a la llançadera del Didac Lee, allà a Figueres, i a partir d'aquí, com es juguen les cartes? Ara, en breu, en unes setmanes, si t'ho va bé, començarem a sortir amb una via clínica, és a dir, començar per aquesta validació clínica que estigui en centres de psicologia, en centres mèdics, potser algun hospital, estem parlant i estem avançant molt, i després sortiríem ja per noves vies, vies com l'aplicació, que serà més domèstic, vies com l'aplicació a l'empresa, és a dir, neuromàrqueting, com podem identificar si una publicitat és acceptada directament emocionalment per al nostre client d'una forma molt ràpida. Són estudis que ara mateix poden durar entre dos, tres, quatre mesos i amb uns costos de més de 50-60.000 euros. Això ho podrem fer amb hores i amb gent realment... més vàlida per l'empresa, no? Imagina'm real. Clar, Marc, al final d'això va en relació amb el que m'explicaves l'altre dia, que la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se i que qui no es puja el carro... Ha arribat per quedar-se i qui no puja el carro podrem tenir problemes com qui no es pugui adaptar a internet, no? Serà una mica això. El que passa és que al principi sempre és desconeguda, sempre hi ha gent que té la seva reticència, també falta una mica d'informació, però al final... Tots els oients, eh? I tots en general. Tothom que pugui fer-se estudiar una mica l'EIà, posar-se una mica, ho recomano totalment. Tu estàs a tots els fregaus, eh? Sí, home, si ha d'estar amb els projectes importants hem d'estar al costat i confio molt jo en aquest projecte, confio molt també en la persona d'en Paco que ho portarà i ho portarà bé i crec que ens sentirem a parlar, anirem parlant. Doncs ja ho veurem a veure què passa amb cerebro. Paco Hernández, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres. Moltes gràcies a vosaltres i molt bon dia. Marc Mas Mitja i Pujol, fins una altra. Gràcies, Seid. Avui hem dit que parlaríem de llibres i lectura, i especialment d'aquella finestra preciosa que tenim de llibres entre el mes de juny i el mes d'agost. Llibres per emportar-nos amb nosaltres a la platja, llibres que en aquest cas ens posa l'accent, o més ben dit la L. Jaminada. Laia Regincós, bon dia i bon dia. Bon dia. També ens acompanya Anna Noguer, bon dia i bon dia. Hola, bon dia. Per cert, que sapigueu que el Ramon Solsona us acaba de deixar aquí. Fa res, eh? Gràcies, Ramon Solsona. Aquí. Ramon, des d'aquí una abraçada i ja ho saps, sempre que vulguis això és casa teva, si és que hi ha casa d'algú. Nosaltres, mentrestant, això, Laia, m'ho comentaves tu, és aquesta preciosa finestra de lectures d'estiu, a vegades, com la gran oblidada, que és on la gent ara va a les llibreries o se'n va a l'estoc aquell que té a casa per dir, vale, què llegeixo aquest estiu? Sí, sí, sí. Bé, de fet, el problema de la bogeria de Sant Jordi, jo crec que hi ha com una mica de saturació, de novetats de llibres i tot plegat, i sembla que aquest impàs entre Sant Jordi i l'estiu que quedi com una mica mort, però nosaltres precisament jo crec que sempre reivindiquem que està molt bé comprar llibres per Sant Jordi i llegir llibres tot al voltant de Sant Jordi, però els llibres hi són sempre, les lliburies hi són sempre, la gent no deixa de treballar, llavors... Nosaltres tampoc ho hem fet, de deixar de treballar, llavors venim a parlar de més llibres perquè això no acaba. Això no és un restaurant de costa, eh? No obri un mes a l'any per després xapar tot l'any. Però bé, això és una altra història. En qualsevol cas, comencem amb novetats i em sembla que m'aporteu... Estimat Miquel, ho he dit bé? Molt bé. De la Natàlia Ginsberg, ho he dit bé també? Et donem el seu d'italià. Oh, tot bé. Hòstia, gràcies a mi, l'Ema. Novetat de la geminada per aquest mes de juny. Exactament, jo crec que tenim un sèquit de fans de la Natàlia Ginzburg que a totes les fires on anem, a totes les llibreries on passem i visitem tothom sempre ens remarca molt la Ginzburg i quan algú ha agafat un llibre em ve a agafar un altre llavors jo ja fa setmanes a les últimes fires que hem anat que els hi vaig dient El 28 de maig, estigueu ben atintes perquè n'arriba una altra de Kingsburg i la gent estava contentíssima, llavors sí, sí, la Natalia Kingsburg és una autora que ja fa molt de temps que l'Àila Jaminada té el seu catàleg ja feia uns quants anys que no en sortia cap novetat, si és que podem dir novetat a un llibre que va ser escrit fa dècades Novetat és qualsevol llibre que no t'hagis llegit, està bé Perfecte, vaia, fan, fan, ho imprimirem això Doncs això, ha sortit aquest estimat Miquel, ara la setmana passada, i com que anem de novel·la epistolar en novel·la epistolar, crec que l'últim cop que jo vaig ser aquí vam estar parlant de les cartes d'amor entre la Virginia Woolf i la seva mare, la Vita Sackville West, doncs, de fet, estimat Miquel, no abandonem les cartes, perquè és una novel·la eminentment epistolar, però hi ha més de dues correspondents hi ha més de sis persones que s'escriuen cartes és com un xat de whatsapp però de l'època exactament, sí hi ha qui fa les cartes més curtes i va més al gra i hi ha qui s'enrotlla com una persiana i comença a explicar que si els conills, que si les pomes que si no sé què I, efectivament, es diu estimat Miquel perquè la figura central del llibre, o la figura que uneix l'anexa d'unió de tots els personatges, és en Miquel, tot i que Miquel és molt poc present, tant físicament com epistolarment. Miquel és una figura així com... vas deduint coses però a través del que en diuen els altres i de les impressions que en tenen els altres però realment no l'acabes de conèixer mai en Miquel acaba sent bastant un misteri i crec que és molt divertit el joc epistolar perquè en Miquel acaba unint a tot de persones que sense en Miquel segurament no s'haurien trobat tenim la seva mare que és una margada de la vida jo soc fan número 1 de la seva mare perquè sempre s'està queixant d'absolutament tot no li va mai res bé a la vida és una desgraciada i ho fa saber absolutament tothom aquí li escriu cartes i després tenim, doncs, una noia que és l'antitesi de la mare, és una noia superdesvergonyida, pobra, també una desgraciada, però s'ho pren amb molt d'humor, aquesta noia, perquè és com més avall ja, no puc anar, saps, llavors. I després tenim tot un seguit, doncs, d'amics, germans, coneguts de l'amant de l'excunyada, vull dir, tenim tot de personatges, Però qui és en Miquel? Perquè m'has deixat ara mateix amb un laberint d'ombres intern. És que jo no sé si acabem de saber ben bé que és en Miquel. Miquel és un noi, sabem que és un noi, que vivia a Roma. Sabem que estava ficat en algun tipus de merder polític perquè té alguna arma amagada per allà però no se sap ben bé què ha passat allà, no? I això sí que és divertit, jo crec, que en Miquel és molt pragmàtic. I quan els escriu cartes a casa seva, perquè Miquel se'n va de Roma, se'n va a Londres, i se'n va amb una mà a cada butxaca, i llavors li comença a demanar a la seva germana, sobretot, perquè és la seva confidant, la seva germana, que li envia llibres. I jo crec que a través dels llibres que li encarrega, que li envia la germana, podem figurar-nos més o menys de quin peu calça, diguéssim, ideològicament, en Miquel, i per tant, quins problemes potencials ha pogut tenir a la Itàlia dels anys 70-71, que és quan transcorre la novel·la. per jugar entre bambalines és que ara m'ha picat molt la curiositat com ho fa un editorial com la vostra per recuperar un llibre que s'ha escrit fa 50 anys i portar-lo en una edició home, comprant els drets això per començar la pasta i tant que es paga qui és Esgà? has de buscar l'editorial que té els drets de l'autor en concret del llibre Es pot negociar o tenen preus prefixats? No, no, no, es pot negociar, es pot negociar, sí, sí, sí. Ostres, això deu ser guai, eh? Sí, sí, és com estar en un mercat de peix, diguéssim. Tu arribes allà, sí, Claudi. Has de seduir, has de plorar, has de convencer el teu públic, has de saber què vols vendre a l'altra persona que tens. És divertit, això. És a dir, compres drets i a partir d'aquí... Feina. Feina de traduir a punta pala, vull dir... O recuperar una traducció i que algú la poleixi... En aquest cas, l'estimat Miquel, vam recuperar la traducció de la Teresa Muñoz, que l'havia publicat en grup 62 l'any 2008, o sigui, ja fa quasi 20 anys, i ella la va, molt amablement, ens la va revisar i llavors l'hem recuperada i així torna a ser llibreries. Però la veritat és que sí que a mi aquest llibre m'ha deixat molt com l'enigma aquest d'una persona que saps d'ell a través d'altres persones i a través del que diu en què diu, del que diu que llegeix... Sí. Però sí que se'l veu una mica posi l'ànima, no?, al final, perquè... O sigui, m'adonava com la sensació de... Sí, una persona, com sembla, involucrada en política que s'acaba com exiliant, però que realment li ha quedat una mica com la cosa d'urxata, no?, al final, desencantada. Sí. Jo crec que al final... També està una mica fart de la seva vida. Però jo crec que ni ell mateix sap qui és o què és o què vol. És una persona que està molt perduda a la vida. Els que es queden a Roma també, els que s'escriuen i es queden a Roma o a Itàlia, després hi ha gent que es mou, també està molt perduda. Però crec que Miquel sí que està molt diluït. Però jo crec que el que és interessant de la novel·la és... la possibilitat o la impossibilitat de la comunicació perquè tu quan t'envies una carta ho fas per comunicar-te, per dir coses però tu veus que aquesta gent és com que constantment hi ha murs hi ha com una mena de com si parlessin idiomes diferents fins i tot a vegades i mira que parlen el mateix però es miren la vida des de punts de vista tan absolutament diferents que els costa molt entendre's i arribar com a una connexió real no? És que m'encanta perquè és aquell efecte de bola de neu, saps? Com per engrandir la llegenda del Miquel i dius qui deu ser el Miquel i qui deu ser el Miquel. Sí, sí, a més que fa una mica de ghosting amb Miquel. Sí? Sí, sí, la seva mare li demana constantment, escriu-me, sisplau, i ell... Sants, vull dir, només escriu quasi quan necessita alguna cosa. Sí, sí. Retrata molt una relació familiar molt quotidiana que podria ser en qualsevol casa, realment, i de fet això és un valor de Natàlia Ginzburg, jo crec que és agafar coses molt íntimes i fer-les del tot universals, no? Sí. A partir de històries molt quotidianes i retrats molt íntims dels personatges... Vull dir, qualsevol si pot sentir identificat. I que, a més, crec que el valor de la Guinsoo, perquè és que explica històries emocionalment molt, molt complexes, amb un llenguatge molt directe i molt senzill. És a dir, és molt, molt accessible, lingüísticament està molt ben escrita, vull dir, però jo crec que és volgudament aixut, diguéssim, a la manera com ho escriu. És molt directe, va molt al gra, però... No es queda a la superfície de les coses. És molt periodístic això que dieu. Sí, sí, sí. Natàlia Ginzburg era periodista també. Per cert, jo aprofito la benentesa. Qui va fer els seus cameos en el món periodístic, però em sembla que no va estudiar la carrera, va ser Aurora Bertrana. Exactament. I em sembla que és el segon llibre que em presenteu, que és el Vent de Grop. Vent de Grop, exactament. Hem vingut amb una novetat i amb un llibre de fons del catàleg, que jo crec que també és una bona combinació. I veniu a parlar de Vent de Grop, d'Aurora Bertrana. Aurora Bertrana, com sabeu, era escriptora de Girona. tot i que va passar molt de temps fora, però les arrels són d'aquí. Llavors nosaltres vam publicar aquest Vendegrop, que és un llibre que ens parla sobretot de l'arribada del turisme a la Costa Brava, concretament l'acció se situa en un poble que ella li diu la Cala, però em sembla que es pot veure que és l'Escala, i això de fet també li va portar problemes en el seu moment, perquè la gent de l'Escala es va enfadar molt, Però per més d'un fet del llenguatge, dels personatges que ella intenta retratar, Aurora Bertrana es va fer molt amiga de Víctor Català i llavors va viure durant èpoques d'estiu a l'escala. A la casa que tenia Víctor Català allà? Bé, s'allotjava, va haver-hi un temps que es va allotjar en un convent de monges, va haver-hi un temps en una casa de monges, un temps en barraques de pescadors... Això ja va ser la recta final de la seva vida, si m'equivoco. Sí, exacte. Sí, sí, sí. Abans, els últims anys de... Va tornar a Suïssa i tot plegat. Ah, no, no. Els últims anys de la vida de Víctor Català. Ah, val. Sí, sí, sí. El llibre de Vendagrop, Aurora Bertran, el publica l'any 67. I, de fet, el publica escarmentada, diguéssim, de la negativa de publicar la seva anterior novel·la, que era Cendres, que vam publicar nosaltres l'any 2022. I que, de fet, sempre recomanem començar per Cendres i després anar a Vendagrop. Però el problema és que a Cendres, Aurora Bertrana, parlava de la hipocresia del matrimoni burges. Llavors, bueno, hi surten infidelitats pactades, homosexualitat, llavors, evidentment, li van dir que això no es publicaria enlloc, i van dir, saps què, si vols publicar, fes una novel·la rosa. I amb aquestes que Aurora Bertrana diu, ah sí, novel·la rosa, bueno, doncs et publicaré ben de groc que amb mascarata dins de novel·la rosa en realitat el que jo faig és una cosa que no deixava de fer, no podia parar de fer Aurora Bertrana, era criticar alguna cosa. I en aquest cas va criticar el buc del turisme que arribava en aquells moments a la nostra costa. Llavors el que ella acaba retratant aquí és el problema d'aquesta arribada del turisme, de com impacta la llengua, de com impacta els nostres pescadors... de com impacta la terra, diguéssim, d'una explotació total. I al final, tot això, la història és un pescador que s'enamora d'una turista anglesa. I llavors, quan s'acaba l'estiu, evidentment aquesta persona marxa, ell va a buscar-la, i a més a mi em sembla com una mica de metàfora, diguéssim, de lo tontos que hem arribat a ser, de dir, quan ja han vingut, ens han robat el cor i ens ho han tret tot, llavors encara en vols més, i vas a buscar-lo, i l'altre et diu, no, però sí, l'estiu ja s'ha acabat, tu no ets ningú a mi només m'interesses per quan a mi m'interessa llavors hi ha un punt que Aurora Bertrana jo crec que va posar va ser de les primeres de fet escriptores que va parlar d'aquest problema que teníem i de fet és absolutament actual continuem tinguent aquest problema a casa nostra i jo crec que aquest llibre al final acaba siguent testimoni d'un temps d'un país i d'una llengua perquè aquí trobem evidentment que el català que ella retrata aquí un català molt empordanès s'ha anat perdent sobretot jo he escrit aquest llibre d'una costa on ara mateix el que menys es parla és català i el llibre es veu això perquè hi ha fragments on l'anglesa parla Sí, sí, sí. I de fet, esclar, vull dir, al final, doncs, bueno, és que és molt actual, vull dir, les botiguetes, les peixateries, els bars locals, tot plegat, clar, la gent comença a veure arribar un idioma que ja no és el seu, no?, i al final, doncs, han de començar a fer esforços, de fet, veus que surt que els pescadors comencen a llogar habitacions de casa seva, els turistes que venen, perquè diuen, és que faig més diners llogant això una setmana que cosint xarxes o sortint a pescar, no? I llavors dius, ui, Vaja, em sona, no? Sí, sí, sí. Bueno, i perquè també al final els pescadors veuen que la gent del poble que ha venut un tros de terreny o ha venut un edifici i s'hi ha fet un hotel, bueno, ara passeja pel poble... Inflat. Exacte, infladíssim. I clar, jo crec que això, el pescador que és el protagonista, diguéssim, de la història central, també enveja, no?, aquesta... crec que confon diguéssim els diners amb la llibertat ell se'ls hi obre un nou món ells abans no veus com que no tenia opció el seu pare és pescador i el seu marc de vida era ser pescador també en el moment en què comencen a venir totes aquestes turistes que són també parlem de la figura de la dona les dones del poble se les retrata com molt recatades i molt de l'època diguéssim I, en canvi, aquelles noies es passegen en toples, no? Vull dir, i busquen el seu macho ibérico, perquè, clar, parlem de... Li diu Fuerte Pescador, no? Vull dir, parlem d'aquesta imatge que es va vendre també del macho ibérico, de les peines diferents, del franquisme també promocionant la nostra costa, no? És quina desil·lusió aquestes dones, perquè arribaven aquí i això era Catalunya. Martín Osborne quedava molt més a baix, eh? Vull dir que ara... Sí, sí, però vull dir que, clar, a aquests nois se'ls comença a obrir un nou món, no? I llavors jo ja no vull ser pescador. Jo vull ser una altra cosa, no? Vull anar a veure món. Aquesta gent els hi obre, no? El filon. I, de fet, enllaçant amb això, d'aquesta novel·la se'n va fer una pel·lícula. Ah, sí? Se'n va fer una pel·lícula que la va fer Rovira Valeta, que es deia La larga agonia de los peces fuera de l'agua. En aquell moment, als anys 70, es posaven aquests títols de pel·lícules llarguíssims. Clar. I que era un moment també... Pensa que el protagonista era Joan Manel Serrat. Exactament. Joan Manel Serrat. I va ser... O sigui, va anar a agafar el... Com a base d'això, però Aurora Bertrana mateix ja va dir aquest llibre no el reconeixerà ni la mare que el va parir perquè no se li sembla en res. Està rodat a Eivissa. Vull dir... Res, i només surt en Joan Manel Serrat cantant de tant en tant tota la pel·lícula en castellà, o sigui, evidentment no s'hi sembla per res, però és anecdòtic, no? Vull dir, al final també l'Adriana Barcia darrere de la novel·la pròpiament dita en aquesta edició i fa com una mica d'explicació també de la connexió d'Aurora Bertran amb el cinema, no? Llavors, bueno, era una dona del seu temps i sabia perfectament com el retoc, diguéssim, de guions i així, ella també en feia. i sobretot això jo crec que té molt de valor aquest llibre per llegir-lo ara abans de l'estiu que és un molt bon moment abans d'aquesta arribada que ja no és arribada perquè sempre n'hi ha però de fet també com a homenatge a Víctor Català perquè una de les últimes paraules que li va dir Víctor Català va ser escriu la novel·la de l'escala i així va ser I us anava a dir una cosa, vosaltres que esteu rodejades de llibres i que esteu rodejades de problemes i tensions que hi ha dintre de les històries amb les quals us trobeu, no teniu la sensació que tots els problemes que tenim ara mateix ja estan inventats des de fa moltíssims anys, simplement que amb una careta diferent? Absolutament, sí. És cultura del remake dels problemes, també. Sí, però de fet per això nosaltres també reivindiquem molt el tema de clàssics també que ens parlin de problemes que hem tingut en altres moments, que veus que la vida és una roda i torna a passar exactament el mateix, no? Exacte, i quan veus una novetat al final, no sé on ho llegia, però deien, no és tant el què expliques, que ja s'ha explicat pràcticament, tot és el com ho expliques, no? És a dir, jo crec que aquesta, aquí és on ara parlem de clàssics, però que nosaltres també ens estem incursionant en el tema de la contemporània, jo crec que és, i el valor d'aquests llibres és com ho expliquen, en Miquel a través de les cartes, l'Aurora Barton a través d'aquesta fricció tan... inevitable al final de tradició versus modernitat entre moltes cometes i entès des d'un punt molt capitalista però jo crec que com expliquen aquestes històries fa que ens arribin d'una manera molt fresca i que ens arribin fresca ara, el 2025 quan van ser escrites fa moltes dècades i que aprenguem d'on venim, què ens ha passat com ens hi hem enfrontat, com ho hem pensat com ho hem explicat jo crec que això és molt important Doncs amb la mirada alegre i neta sí que ho farem, almenys amb la geminada. Moltíssimes gràcies per aquesta estoneta, la Iana. I, escolta, veniu més sovint. Un plaer, quan tu vulguis, ho farem. Posa'ns un programa. Dóna'ns una secció. Vinga, va, ara us passo. Oriol Mas, us passa direcció. La Iana, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies. Que triguem encara molt menys en què vingueu que no pas com fins ara. I tant, exacte. Un plaer. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dilluns 2 de maig i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafanyer.