Memòria de guerra, Santa Eugènia i Klezmer

Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. 11 i 5. Benvinguts als Quatre Rius. Dilluns 21 d'octubre de 2024. Deixem enrere un cap de setmana solidari en majúscules. Oncobike, cursa del carrer Nou, cursa de la dona de Figueres, activitats diverses. I és que ho comentàvem amb un tertulià de la casa aquest dissabte al carrer, que la feina que fa el tercer sector aquí és impagable. Que tothom es mobilitza, que tothom ajuda, que tothom es posa al lloc de l'altre i que empatitzar sovint és la millor cura per seguir endavant. Però si no en teníem prou... podien passar per Banyoles, a Sant Martirià. I, si us sobretemps, us recordem que aquesta setmana comença la Setmana Bonica de Girona, la d'aquí. Comença la Setmana de les Fires i Festes de Sant Narcís 2024. I avui, si encara és festa major a Banyoles, s'hi fan els focs i el Ball de la Draga. Això m'ho dirà, vol dir que tenim molt contenta la Rau Vila. El Ball de la Draga no, eh? El Ball del Drac. T'ho he posat a més a més. Ah, m'ho has posat? Sí, sí. És que no sé per què em toqueu els guions, de veritat. Perquè ho diguis bé. En el Vila, bon dia, bona hora. Molt bon dia, com estem? Avui un dia estrany, eh? Avui és un dia estrany, però... Tu ets patrimoni material de Banyoles. Sí. I avui és festiu a Banyoles. Aquí estàs aixecant la ràdio. No, però has de dir que hi ha molta gent que treballa a Girona i no em sento tan malament perquè hi ha molta gent que ve a treballar. Però vaja, aquest vespre a les 8 estarem a Parc de la Draga, amb el Vall del Drac i els focs. Ah, mira. Tu fas alguna cosa amb els focs? Els mirem i els disfrutem, sí. Ah, valent. O sigui, tu no engegues cap metge ni res, no? No seria si bona cosa. Protecció civil està molt més tranquil·la. Segurament. I et diré més, tindràs aquest pròxim dia 29... Sí. O sigui, la setmana que ve. Serà un dels dies més bonics per passar per Banyoles. Saps per què? Per què? Perquè com que és festiu aquí a Girona i tu no treballes... Doncs mira, no treballo. Ja en parlarem. Entre cometes. Exacte. Però que pots passar pel... A mi em passa, jo quan torno a Figueres, el dia 29 d'octubre, a mi em va genial. Però hi ha molta gent que ho fa perquè, clar, la gent que treballa a Girona tindrà festa el dia 29. Efectivament. De moment encara treballo a Girona, ja veurem fins quan, però de moment... Tirarem per aquí. Esperem que sigui per temps. Mira, Arnau Vila, avui presentem un nou llibre. A més a més, també l'altre Girona, amb Mariona Ferrer i l'arquitecte Maria Cisternes. I acabarem amb Cat Klesmer Trio. Carai. Saps qui són? Un trio. Sí, un trio. I ja t'he avisat abans que vindran, em sembla, amb... Amb instruments, eh? Sí, avui toquen aquí en directe. A veure. Ja em sap greu que t'ho he dit a les 9. A veure com ho podem fer això. Però si de cas, anem per ordre, pas a pas, i comencem amb recomanació literària. Bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. Quan feia que no venies tu per Girona? Feia poc, no podia. Feia dos anys. El llibre anterior, La mentida més bonica, sí. Mira que ets d'Olot, eh? Sí, però ja farà tres anys que vivim entre Alemanya i Austria. Sí, sí. Ara ja feia dos anys que no era Girona. Una altra idiosincràcia completament diferent, jo entenc. Sí, és un altre país, és una altra cultura, és una altra llengua i són unes altres coordenades. Però això està molt bé. Després de molts anys de viure aquí, jo no havia viscut mai a l'estranger i era una assignatura, al llibre ho dic, una de les assignatures pendents que tenia, viure una temporada llarga a l'estranger. Saber què significava ser estranger, saber què significava no tenir la teva llengua a tot arreu... i confrontar les històries que sempre havia explicat amb altres històries que no tenien sí a veure o no tant a veure però que mantenien una certa distància. T'ha portat això en positiu a tu, a la família? Absolutament. Aquest llibre seria impossible sense això. El llibre seria impossible perquè jo sempre havia tingut l'escenari de la geografia humana que tenim a Catalunya, també a les Illes, al País Valencià, a Franja, etcètera, però sempre aquest havia estat el meu domini. I ara aquest llibre no passa per enlloc. Va a Montegres, va a l'Aragó, va a Rússia, va a Alemanya, va a Berlín, va a Ucraïna... Però és l'altra geografia que he tingut durant tot aquest temps. Per tant, el més que positiu, crec que era gairebé imprescindible. Imprescindible sense saber-ho, perquè vaig anar no amb aquest objectiu, però acabat tenint aquest resultat i estic molt content. Això després m'explicaràs exactament com has teixit aquest atles d'històries europees, però mira, comencem pel final avui, t'ho dic perquè a la contraportada hi ha una d'aquelles frases que ja formen part de, em sembla, l'imaginari col·lectiu i és, hauries d'haver passat una guerra. Què vol dir aquesta frase? Sí, és aquesta, quan abans, lligant amb la pregunta anterior, quan abans deia que tenia una assignatura pendent, També llegeixes molta literatura i la guerra sempre és un teló de fons, és un argument, és un leitmotiv, és l'espai en el qual s'han anat produint molts llibres i aquest hauries d'haver passat una guerra que... Ostres, per un costat t'ho deien els avis a casa sempre, no? En el record de la Guerra Civil, quan hi havia una dificultat i tu et queixaves, doncs això t'ho deien. Però al mateix temps, des d'un punt de vista literari, les grans obres que s'han escrit al voltant de la guerra. Jo sempre pensava, bueno, estic visc en un país, gràcies a Déu, visc en un país molt tranquil, però aquesta tranquil·litat, que és molt positiva per la vida, també és un hàndicap, depèn de com tu mires per la literatura. Tu no hauràs viscut mai això. Per tant, t'ha faltat una part d'aquesta experiència com faltava una part de l'experiència... d'una alteritat pròpia, d'anar-te a un altre país. Bé, s'han ajuntat les dues d'una manera absolutament radical, anar-te a un altre país i viure una guerra. I d'aquí surt el món interior. D'aquí surt el món interior. Exactament de què ens hi parles en el llibre? El llibre és un intent de descriure què li passa a la gent quan rep l'onada expansiva d'una guerra. No una guerra in situ, jo en el llibre no es menteix en cap moment, jo no he anat al front, no m'han bombardejat cap casa meva, però la meva parella és russa, hem treballat amb refugiats ucraïnesos, vivíem a Berlín, I també així com de casualitat, perquè va ser així, o atzar o el destí, diguem-li com vulguis, vaig trobar molts de documents de la Segona Guerra Mundial, de la partició de Berlín, de la Primera Guerra Mundial. Pensem que arribem a Berlín en plena onada de Covid, que hi ha molts pisos que es buiden, gent que se'n va, gent que malauradament s'ha mort, i no hi ha col·leccionistes ni turistes ni res, i per tant tota aquella memòria te la pots trobar per tot arreu. La gent buida pisos. O sigui, aquesta coincidència feliç-infeliç, perdona que ho digu així, feliç-infeliç, de la guerra d'Ucraïna que esclata, la meva parella russa, l'arribada de refugiats amb els quals treballem, i la trobada d'aquests documents fa que hi hagi la primera cuspira per iniciar aquestes històries que el que intenten descriure és, bé, quina és la nostra experiència de la guerra, quan no l'has viscuta, i quina és la distància variable que tens amb la gent, que sí la passada. Anem per parts. Ara parlaves d'aquesta guspira. Recordes el moment exacte on més o menys va agafar forma? El primer moment va ser quan vaig recordar un article sobre la Guerra Civil que havia escrit, en el qual jo parlava dels escriptors. I em vaig trobar amb el primer àlbum que vaig comprar, que és un àlbum... de dos avis que es construeixen una casa i que feien el mateix que feien nosaltres a casa meva, que era fotografiar-ho tot. Aquesta coincidència d'aquest àlbum, que al final tenia unes banderes nazis que jo no havia vist, Casa de la meva àvia tenien unes bombes amagades entre la taulada, les vam trobar quan vam fer obres. Això ho explico en el llibre, ho explico ara aquí d'una manera molt somera i molt ràpida. Però aquesta coincidència de Berlín, casa de la meva àvia, els escriptors i a l'altre costat la guerra en Rússia i Ucraïna, que no parava d'arribar-nos a casa perquè tota la meva família és a Rússia i Ucraïna, la meva família política. Es diu, ostres, aquí hi ha un triangle que funciona, que comença a generar històries. En aquell moment, jo no ho tenia clar, però hi ha un moment també que dius, bueno, m'hi llenço i proposo el llibre, no? Proposo el llibre a l'editorial. Diu, bueno, ells no ho veien... Perquè és difícil explicar-ho, això no dir, bueno, és que hi ha la guerra ucraïna, hi ha els documents, hi ha els escriptors, però mica en mica tot això es va trenant a través de la teva experiència, a través de la teva vivència i a través de les vivències dels altres. Jo penso que aquest és el gran kit del llibre, la condició humana. que es transforma a través d'aquesta distància variable amb la guerra. I a més, no pares de jugar tampoc amb un dels principis, també a l'hora d'explicar, segons quines històries, que és la tensió entre lo local i lo global. Sí, sí, això està molt ben vist, això està molt ben vist, perquè quan hi penso dic, bé, és que al final la història, la gran història, el gran món, acaba... plovent i acaba mullant a cadascun de nosaltres quan hi ha un gran cataclisme les coses tard o d'hora arriben tard o d'hora arriben per molt que nosaltres pensem que això passa en un país llunyà que no té conseqüències tard o d'hora arriben i al revés allò que t'ha passat a tu quan comences a llegir quan comences a investigar quan comences a veure veus que és una cosa molt comuna a molta gent d'arreu del món clar Si estem parlant d'història, estem parlant de condició humana, estem parlant de moltes coses en comú al llarg del temps i al llarg de la geografia. I espai per riure en temps de guerra? N'hi ha. N'hi ha el que passa que cal no ser frívol i cal no... diguem, n'hi ha si no ets frívol. Perquè riure i l'humor és també un signe d'esperança. I quan hi penses molt, perquè nosaltres tenim la guerra molt a prop en aquell moment, penses, bueno, a veure, això està passant, però també hi ha espais de pau, no? Hi ha molts països que no s'estan estocinant des de fa molt temps, i que ho han fet en el passat. No vol dir que no tornin a fer en el futur, no ho sé. Però temporalment... si més no temporalment i sota unes determinades condicions, aquests països no s'estan matant. I ho havien fet. És possible, això? Hi ha marge per aquest espai... de no violència constructiva i sobretot de no delegar la violència a les altres perquè de res serveix que dos països no es matin si estan delegant la guerra en les colònies en altres països si la deslocalitzen exactament, si deslocalitzes la guerra perquè en aquestes matèries primeres deixes que els altres es matin per tu això tampoc no serveix per res Però és que l'alternativa que no puguem riure, que no hi hagi esperança, és el nihilisme i el pessimisme absolut. I jo això em niego perquè sé que és fàcil, té bona fama i és molt ventajista. Ah, tot anirà malament. Escolta, tu i jo estem aquí parlant amb dos micròfons d'una manera amable. podrem fer un cafè, maquifa sol, per tant, hi ha una certa possibilitat, perquè si no serien molt cínics de no gaudir aquest espai, de dir, bueno, escolta tu, la vida també és això, no? En aquest sentit, quin espectre de temps agafem en totes les històries? Mira, jo diria que és el segle XX fins al començament del XX, bueno, fins a la guerra ara, són aquests darrers 120 anys, que els marquen els documents que he anat trobant, d'una banda, també la memòria dels escriptors dels quals parlo, d'aquests demonegres, de la Guerra Civil, perquè, per exemple, hi ha gent com Ramon J. Sendé que va néixer començaments, que va escriure començaments del segle passat. Per tant, tot el seu ambient és de començaments del XIX. Quan nosaltres pensem també en els inicis de la Guerra Civil, no els podem situar al 1936. Hi ha molts sismes previs. Per tant, el marc temporal... de les històries va de 1900 i poc fins avui el que passa que la nostra vivència d'això són els dos darrers anys i al final no deixa de ser també la construcció de la realitat actual és exactament aquesta de fet el llibre s'acaba en un moment en el qual jo ja no puc assumir Dic, tallem-lo aquí, per motius diversos, però també amb el començament d'aquest altre conflicte, del nou començament d'un vell conflicte a Orient Pròxim. Dius, no, tallem-ho aquí, el tall és nítid, i a partir d'aquí... aquesta altra guerra ja la narrarem, o la narrarà qui sigui, que l'hagi vista, però la meva és aquesta. Parles d'una història europea, t'ho dic, perquè a la carrera a mi em deien que la història l'escrivia el bàndol guanyador. No sé si tu ets un guanyador o... Bé, és que això de guanyador també és molt relatiu, perquè... Sí, jo penso que sí, perquè... En una guerra, hòstia, em costa molt imaginar, van dos guanyadors, eh? Em costa imaginar, no em costa tan imaginar qui perd menys. Però perdre? Perdre? Què significa una victòria? Quantes baixes tens en una victòria? Quin esforç has dedicat a una guerra que podries estar dedicant a altres coses molt més... Això és en el guanyador. Això és el guanyador. Quants homes t'ha costat aquella victòria? També podríem dir, bueno, i si no haguéssim mort, el desastre podria ser pitjor. Desus. Però guanyar? Aquesta idea de guanyar em costa, no? Al mateix temps hi ha una cosa que es diu, bueno, anem a parlar del passat, no? És a dir, com tu mires un passat de dir, ostres, aquell va ser el bàndol guanyador, això no justifica si els altres van fer barbaritats, no? Però és, bueno, què es va arribar a fer? Per tant, guanyar, perdre, etcètera, és una cosa que dius quan ho veus en una guerra. Ara ho veus en la guerra de Rússia i Ucraïna. De debò hi ha un bàndol guanyador i un bàndol perdedor. Hi ha un bàndol que estan matxacant viu, que és Ucraïna. Ara, el patiment que està tenint el poble rus en mans dels seus oligarques per fer això és tremendo. I amb això no vull falsejar qui ha invaït aquí, en absolut. Però si la pregunta és, hi ha un bàndol guanyador? Hòstia, jo crec que no, eh? t'ho dic bàsicament perquè la història al final ens hauria de servir per no repetir errors però sembla que no n'aprenem hi ha aquella frase que crec que és d'ara no voldria fer el pedant tira tira el que aprenem de la història és que no aprenem de la història és a dir que els malauradament això sí que ho he pensat moltes vegades al final estem a l'època medieval o a l'època grega però mòbil amb electrònica, però al final la manera que tenim de matar els altres, d'atacar els altres, és gairebé la mateixa. La literatura comença amb una gran guerra, la Ilíada, la guerra de Troia, i encara som aquí. Hòstia, això... Jo no tinc... Perdona que tu digu així. Jo no tinc respostes tant... Les meves són vivències més acotades, més petites. Quan em vaig a aquest altre àmbit de dir tanta abstracció, tant teoria de la història, jo em perdo. Sento que estic parlant una mica... Estic una mica cunyadejant. Sí, la història... Sí, la veritat és que sí. Per què? Perquè... Jo he hagut de anar a buscar històries molt personals. I allà sí que m'hi trobo còmode. Les petites conclusions que em pots treure són com a anotacions, petites notes a peu de pàgina que t'impedeixen fer elaboracions generals. El meu espai i la meva distància és sempre dos metres. Dos metres amb la gent que tinc al costat, anar a veure, preguntar, parlar. Dos metres ara el que tenim tu i jo, més o menys, no? Doncs és l'espai del diàleg, no? L'espai de l'entrevista, l'espai de l'observació. Tinc dues preguntes, una dolça i una no tan dolça. Quina vols que et faci primer? Home, deixa'm la no tan dolça perquè així acabarem amb una dolça, no? Alguna història que tinguessis moltes ganes de publicar amb el llibre i que al final no poguessis treure? No, no, perquè, o sí, però d'una manera molt laxa, perquè al final, mira, una de les coses que sí que aprens, i això sí que veig amb cor de dir-ho, és que un llibre ha de tenir una certa forma. Ha de tenir un equilibri, ho sabem molt bé, això. O sigui, el lector ha de poder entendre la història. Per tant, sí que hi ha moments que has de... Igual que al cinema, has de tallar alguna escena que dius això i ja seria massa. Has d'equilibrar Monegres, la Guerra Civil, has d'equilibrar Rússia, has d'equilibrar també els àlbums, la teoria, les dades. No n'he deixat cap fora allò que diguis... Potser m'he guardat per altres llibres, però no me la faig aquesta pregunta. Hi ha el que hi ha de ser, saps? És a dir, estic content perquè el vam arrodonir fins i tot amb el darrer capítol. Ara, dolça. Quina va ser la sorpresa agradable? La sorpresa agradable del llibre, si és que es pot dir així, va ser descobrir... Tot un món de materials, de documents, de fotografies, que és un terç del llibre, això, no? Que jo no sabia que existien, o no sabia, millor dit, no sabia que existien en aquest nivell de vida quotidiana i que jo els pogués adquirir i trobar. Va ser un moment... feliç i infeliç una altra vegada, és a dir, final de la Covid, no hi ha col·leccionistes, no hi ha turistes, no hi ha brocanters, o sigui, la gent que buidava pisos a Berlín anava acumulant materials, solen ser turcs que viuen allà, que es diuen a buidar pisos, i que tenien un hangar, m'han convidat a aquell hangar, i allò va ser com... Em portes el que vulguis, fill, perquè és que no... Sí, sí, va ser una mica com la cova d'Alibaba, i allò va ser un moment d'una felicitat estranya, de dir... també elèctrica, eh? Quantes vides hi ha acumulades en aquest engar que no les vol ningú? I jo me'n vaig emportar moltes coses, després vaig tornar, evidentment, i va ser com dir... perdona que ho digui així una mica, però almenys, no sé com, però una petita part de la memòria d'aquesta gent està salvada. Una petita part. No es desfarà, perquè allò també és fràgil. Ojo, estem parlant de documents, estem parlant de paper, que no el vol molta gent, que ell llencen. Altres no, altres ja van parar brocanters, la gent ho mira molt i tal, però molts brocanters el que fan també és esguerrar aquests almos per aprofitar fotografies soltes, saps? Aquests documents són... Poguer salvar això? Poguer tenir-ho? I no voler-me'n despendre, és a dir, no ho tinc per fer cap mena de negoci, però poder tenir-ho i poder guardar-ho a casa, això és molt bonic. Això me n'alegro molt d'haver-ho fet. Encara t'he de fer una pregunta i em sembla que aquesta serà més palpable pel públic. Sé que és com preguntar-li a un pare quin és el seu fill preferit, per tant no ho faré d'aquesta manera i et diré quina és la història de la qual estàs més orgullós del teu llibre. Ostres, mira, t'ho diré d'una manera que m'agrada molt que feu una mica de justícia. Crec que és la penúltima perquè és la més curta i és la més esperançada. Sí? Sí, perquè és el viatge que fem de tornada des de Grats, des d'Àustria on estem vivint. Fins a Saïdí, al poble, no? Mira, Saïd, Saïd. Ah, és que... Saïd, Saïdí. Ve d'aquí el nom, eh? Ah, ve d'allà? Sí, tant. Saps què significa, no, Saïd? Sí. Feliç o felicitat? Sí, sí, Saïd. Sí, senyor. Doncs... I travessem Àustria, travessem l'Alto Adige, que va ser un territori en conflicte, arribem a França, i el poblet aquest és el lloc on va néixer el François Mireille, que és el primer que va cantar la marcellesa. Un soldat que mor, una cosa molt èpica. A més a més, el poblet està al mig de la ruta Napoleó, que és la ruta que va fer des d'Elba a Grenoble, la segona vegada que torna com a emperador. i travessem França, arribem a Saïdia, a Monegres, tot territori de guerra. Ells són russos, també. T'imagines tota la memòria de guerres que hi ha concentrada aquí? I dius, hosti, ho hem fet amb pau. Ho hem fet amb pau. Això i tot un diàleg d'històries europees, o en aquest cas d'una història europea, millor dit, Ho podrem descobrir avui a partir de les 7 de la tarda a la llibreria 22, juntament amb en Xavier Pla, però nosaltres hem d'acomiadar, millor dit, a Francesc Sarés. Moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat. Ha estat un plaer. Us esperem a la 22. Gràcies, Said. Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Arriba a Girona l'alternativa a la residència per a la gent gran. Atenció domiciliària Sant Josep. Ens ocupem que a casa tinguis tot el que necessites, les hores que calguin. Acompanyament, cures, neteja, nutrició i molt més. Tingues els serveis d'una residència sense haver de marxar de casa. Som Atenció domiciliària Sant Josep. I ens trobaràs al carrer Mestre Francesc Civil 8, a la web i a xarxes, i al 637 58 92 39. Amb la gent gran, una gran família. Els Quatre Rius. El magazín matinal opera la ciutat. I si ja sona de fons aquesta cançó, vol dir que tornem a parlar de l'altra Girona, vol dir que tornem a parlar amb Mariona Ferrer. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, encantada d'estar aquí. Ja no cal presentacions, eh? Perquè em sembla que ja és la segona, tercera vegada que et faig passar per aquí. Ara segona en la secció, però clar, de tant tant en Jordi Grau em convida a la tertúlia i també parlem de la Girona de tota la vida. I em sembla que avui parlarem de la història que explica l'urbanisme de Girona. Valga'm a mentir, però això millor que ens ho expliquis tu perquè ens acompanya també Maria Cisternes. Bon dia i bona hora. Bon dia. Però em sembla que la presentaràs tu molt millor que jo, Mariona. Sí, com us vaig dir en l'anterior secció que us convido a escoltar en el podcast, perquè aquí tot està ben penjat en el núvol de Ràdio Girona, de Girona FM. Parlaríem de la Girona que s'escapa del Barri Vell, de la Girona emblemàtica, de l'Eixample, dels grans festivals, la Girona que està de moda. i ens endinsaríem en altres barris, però jo ho volia fer a través de testimonis. I en aquest primer dia que tenim convidada, que em fa molta il·lusió que estigui la Maria Cisternas aquí, perquè fa molts dies que no ens havíem vist, i va ser de les primeres persones a dir-me benvinguda a Girona, quan vaig tornar de Madrid després d'estar 8 anys a Madrid, i avui ens endinsarem en el barri de Santa Eugènia. Però alhora, explicant la història de la Maria Cisternas, ella és arquitecta i urbanista, Fins aquest estiu ha estat directora de l'Incasol, perquè sobretot està especialitzada i interessada en la problemàtica de l'assequibilitat de l'habitatge, que jo crec que és un tema que ara mateix ens interpel·la molt a la joventut, però també als pares d'aquests joves que veuen aquest problema. Pel final ja és un tema global, siguis d'on siguis i vinguis. Bueno, si tens molts diners a la butxaca, tampoc hi ha tant problema. Ah, te n'anava a dir, a mi també he trauma de l'equació. I la Maria, ara la Maria Cisternas ens explicarà, ella és de Barcelona, que fa uns anys va decidir fer un canvi, a més un canvi que va explicar en un article al diari Ara, que també us animo a llegir, que deixava Barcelona després de molts anys i s'establia a Girona. Però no al barri vell, no a l'Eixample, no en vistes a la catedral, sinó al barri de Santa Eugènia. Com va ser aquest canvi, Maria? Encantada que estigues aquí. doncs moltes gràcies per convidar-me em fa molta il·lusió perquè també contribuir a la ràdio de la meva ciutat d'adopció doncs és un privilegi i la història que expliques és ben certa no té molt misteri la cosa és que va venir la pandèmia jo tinc dues filles i estic separada i aleshores havia viscut tota la vida de lloguer he viscut a Barcelona he viscut a molts barris de Barcelona m'he anat modant i després he viscut a fora vaig viure un temps a París i a Londres I durant la pandèmia vivia a Barcelona, a Vallcarca de Lloguer, però allò que t'agafa la neura va dir, bueno, hi ha alguna estabilitat, ja que la professional, per temes generacionals, doncs és difícil que arribi. va sorgir l'oportunitat de... Bé, vam començar a mirar per anar a viure fora. I llavors jo tenia uns amics, que eren el Ramon Bosch i la Bet Capdeferro, que havien promogut un edifici d'habitatge de fusta. Jo aquest edifici, ells m'havien convidat a veure'l i em va semblar atòmic, no? O sigui... veure, per algú que ha estudiat com es posa el ciment, el totxo, una pedra sobre l'altra, veure aquells panells, diguéssim, que feien olor de fusta i que eren peces molt grosses, no?, i que podies muntar en molt poc temps, em va semblar atòmic. I aleshores un dia vaig lligar caps, vaig dir, escolta, no els vendreu pas aquests pisos. vam arribar a un acord i vaig poder fer una hipoteca per comprar-me un d'aquests pis, que a més a més té una mica de jardinet, que era la gran aspiració meva després d'anys de viure a Barcelona, a la ciutat consolidada. I llavors, clar, és bastant graciós tota la història, perquè tothom ens coneix com l'edifici de fusta. Perquè tot el barri va veure... Si vens del centre de Girona i puges en direcció als edificis dels Urbis, que això ho coneix ja més gent, travesses el Güell, és a dir, travesses dues fronteres, una és la via del tren, que és la gran cicatriu que parlàvem en el primer dia de secció, després en ve una altra que és el Güell, que ja es va canviar, venen aquests grans edificis dels Urbis i en direcció Can Givert, hi ha una plaça gran i més endavant, i anant en direcció a uns terrenys que ara i un parc estan generant molt de debat, que és on ha de venir les noves instal·lacions del nou Trueta, trobem un edifici que dius, on estem? Perquè entre edificis tots iguals, tot de promocions, post-crisi i solars buit, hi ha un edifici que s'erigeix, que ha tingut diferents premis, de fusta, i que dintre he de dir que una cosa poc habitual a Girona és que quan coneixes algú et digui, vine a casa. No sé si sou, compartiu això, no? Vull dir, la gent no et convida a casa seva normalment. Primer vas a fer un toc, direm ja quedarem i després no quedes, que tot això és una altra cosa molt habitual de Girona. Perquè arriben a dalt, les fires... Sí, o estàs molt ocupat, la colla de sempre ja ha quedat, mires l'agenda, l'agenda dels gironins és molt completa. En una ciutat en què no tardes gaire a moure't d'un lloc a l'altre, t'enfarceixes més d'esdeveniments. I la Maria em va dir, vine a casa a celebrar el 40 aniversari, era just rodons, i vaig poder gaudir d'una casa super diferent amb el jardinet, però clar, tenia unes parets bastant curioses. Correcte, clar, jo tinc molt assumit que els meus amics venen a casa, com que tots són arquitectes, per veure la casa, jo soc secundària... i m'encanta i a més confesso que a mi m'agrada molt anar a veure casa d'amics, de familiars perquè veient com viu algú i la distribució dels espais pots entendre moltes coses però aquests pisos tenien un avantatge i és que són molt flexibles per tant pots col·locar l'habitació a qualsevol lloc i el menjador a qualsevol lloc això s'ha revelat molt convenient perquè a mesura que s'han anat fent gran les nenes hem anat canviant una mica la distribució Són pesos molt utilitaris, tenen 70 metres quadrats, però si obres totes les portes corredisses realment veus la dimensió dels 12 metres de profunditat i això es dona més sensació de més espai i de més lloc. L'edifici aquest és una mica estrany perquè a les ciutats no veus mai les escales d'accés. I a aquest edifici veus l'escala i veus les passadissos d'accés. Per tant, els veïns davant de casa nostra sempre ens veuen com ens anem distribuint des de la porta d'entrada fins a la nostra finestra. I després té com unes finestres molt grosses, molt transparents, on hi ha una taula i per tant sempre estem treballant allà i la gent que passa ens veu, no? És una mica nòrdic i també està bé que les ciutats tinguin tipologies molt diverses per gent molt diferent, no? Vius en un barri en total creixement, que té unes perspectives de canvi absolut. No sé si ho heu començat a notar ja en el temps que porteu a Girona. Encara no tenim el nou Trueta, s'està preparant, però si allà hi ha aquesta transformació, si arriba gent, si és un barri dinàmic, no sé quin va ser el primer diagnòstic a arribar i què has notat en aquest temps que portes a Santa Eugènia, Can Givert. Bé, jo amb això, per defecte professional, penso que realment no és un barri molt dinàmic i em sorprèn moltíssim, professionalment, que hi hagi tants solars buits. És una cosa que, clar, venint de Barcelona, en Barcelona hi ha molt pocs solars buits, n'hi ha alguns al poble nou, però, diguéssim, que de seguida que els alliberen i els netegen i enderroquen la preexistència, ja apareix un edifici d'oficines de vuit plantes, i això té un termini de quatre o sis anys. El cas de Girona, que jo porto 4 anys, i els solars que estaven buits al costat de casa segueixen buits, no? Bé, perquè tampoc és tan fàcil, diguéssim. Aquesta cosa que diem, les ciutats es transformen com el capital i les empreses promotores tenen molt clar que Barcelona és una màquina, un motor de gener diners i de fer pisos. A Girona això no és tan evident, hi ha més oferta de sol i, per tant, més aviat el meu barri està com congelat, no? Amb unes perspectives, clar, jo fèiem el comentari l'altre dia a la tertúlia que últimament, com que estàs interessat en això, moure't, en veure on t'arreles, surten anuncis a Instagram de promocions d'habitatges, viu a prop del Nou Trueta a només 10 minuts de l'estació de l'AVE de Girona, que comença a haver-hi com aquest reclam, però dius que efectes pràctics en el barri això encara no es nota. Bé, és bona notícia, diguéssim, que les plataformes i la ficció, diguéssim, que no oblidem que lo digital és ficció, perquè de grua no n'hi ha ni una, però és bona notícia que la gent pensi en el Trueta, no? I que aquest moviment que tu deies a l'inici, que és passar del barri vell, als barris nous de Girona doncs s'ha de produir jo crec que és un gran tema de futur poder traslladar el troet allà primer perquè l'actual està mal col·locat és un edifici estrany com en una mala zona que tipològicament també està molt antiquat i llavors que tingui més espai pot ser una gran cosa penseu que el clínic a Barcelona tindrà 200.000 metres quadre de sostre serà molt gros i estarà enmig d'un entorn d'una ciutat consolidada aquí la gran oportunitat és que aquest espai que ara són camps tot el que preveu el planejament futur és que el nou hospital estigui envoltat de parc i que tingui una forma que realment sigui jo me l'imagino més com l'hospital de Sant Pau de Barcelona de Domènech i Montaner és el millor hospital del món Fill de Canet de Mar, si no m'equivoco. Ah, doncs mira, a Catalunya tots ens anem movent, ell també es va moure. Però aquest és una tipologia d'hospital molt interessant, que tenia com uns pavellons i uns jardins al mig. És molt fantàstic pensar que a un hospital la gent podrà veure des de l'habitació tot aquest paisatge i que quan estàs convalescent és quan necessites també tot aquest espai. Clar, la construcció d'aquest trueta comporta tot de passos que han alentit aquest procés. Tens una miqueta estudiat també la transformació urbana, el parc que tens al costat de casa i que hauria de deixar de ser parc i això ha comportat tot una polèmica. Com ho valores, aquest canvi? N'estàs a favor de canviar el parc? Molt bona pregunta i efectivament és el tema. La ciutat és conflicte i el conflicte és bo. Quan emergeix ara, hi ha una gran pancarta al parc de Jordi Vilamitjana que diu el parc no es toca i això posat de manifest, que hi ha vida, que els veïns tenen opinió, que estan disposats a participar a la ciutat, i a mi em sembla que això s'ha de recollir en positiu. És a dir, comença a haver-hi opinió sobre aquesta transformació. Jo crec que el repte és convertir aquesta opinió i aquesta preocupació pels entorns en una cosa que no sigui frenar el desenvolupament de la ciutat ni d'un sector estratègic, no només per Girona, jo m'atreviria a dir que per tota la província, eh? I fins i tot, mirant una mica les xifres, és un sector que té 400.000 metres quadrats de sostre previstos a desenvolupar els propers 20 anys. No és que d'un dia per l'altre ens hem tornat bosos i ho edificarem, però és un dels grans sectors de transformació de Catalunya. I per tant és normal, és bo... I el que s'ha de fer és canalitzar aquest interès del veïnatge per poder discutir sobre aquest futur urbanístic. Coses que, a part de formació professional, ara parlo com a veïna però també com a arquitecte. que crec que pot aportar aquest nou pla. Home, doncs aporta més activitat econòmica i més residencial. És un barri mixta, pensat perquè hi hagi un tros d'equipament, el del Trueta, que és molt gros, i després també hi haurà habitatges. I després també hi haurà oficines i indústria, indústria neta, s'entén? No vol dir que hagin de produir fums. La indústria avui en dia pot ser una farmacèutica o una empresa que faci l'assemblatge de coses. Per tant, què ens hem d'imaginar? Doncs un tros de ciutat en què en els propers anys el que fa el pla feminístic és dir on anirà cada cosa. S'ha començat... D'on ve aquest conflicte amb el parc? Doncs perquè aquest és un pla urbanístic supramunicipal. És a dir, que agafa sal i agafa Girona. I aquí és una mica on la tècnica urbanística ha seguit una lògica girona per un cantó i ha salt per l'altre. Home, sí que des del punt de vista de la transformació és important alinear els dos ajuntaments, divulgar moltíssim. A mi em sorprèn molt que no han transcendit imatges de com pot ser aquest trueta. Més enllà dels preus urbanístics, que no en té ningú... És que no acabem d'entendre on t'estarà ubicada cada cosa, què et suposarà tu com a gino. Ah, és que hi ha una possibilitat que econòmicament, això sí, que generi tants llocs de treball, que s'enrequirà tota l'àrea urbana, però és molt poc tangible. I de moment l'únic que hem vist és una urbanització de la plaça Europa, Ai, la plaça de Salt, perdó. La plaça de Salt, que el que veiem és tot de grans superfícies que s'instal·len. Tenim allà el Mercadona, quasi el Lidl... Vull dir, hem vist aquesta urbanització, però no pots imaginar més enllà que et diguin que ens carregarem un parc, que és l'únic que hem fet allà. Hi ha terrenys buits, edificis en construcció i un parc. Clar, el primer de tot és explicar el propòsit. El propòsit és dir, a veure, nosaltres hem de pensar, tenim l'obligació, els polítics tenen l'obligació de pensar en el llegat per a les futures generacions. I per poder tenir habitatge assequible, llocs de treball interessants, que no se'n vagin tots a Barcelona, perquè el capital és tremendo, es concentra a les grans zones metropolitanes i desertitza, s'endú. Les ciutats competeixen per retenir actitud econòmica. Un sector com aquest pot ser una bona manera de retenir, d'explicar que aquí hi ha lloc per aquestes futures activitats del valor afegit. Ara bé, s'ha de començar per aquí, per explicar quin és el propòsit, què és el que volem deixar als nostres fills, per què treballem. Doncs no per fer caixes de sabates o fer pisos o pensar en la lògica de que en traurem no sé quants diners. Jo crec que és al revés, és a dir, si concentrem l'activitat en aquest espai s'hi podrà anar a peu. Hi haurà més, si es pensa bé l'activitat econòmica... L'autobús es podrà organitzar de tal manera que no caldrà que tothom vingui en cotxe cada dia. Si es pensa bé, a més a més, aquest hospital que tindrà pacients de tot arreu i un equip resident de metges que vindran també de tot arreu, doncs podran venir també amb transport públic. Per dins del barri estaria bé poder anar a peu i no tenir la lògica a les carreteres. abans d'acabar perquè ja ens queden res un minutet volia fer un comentari que és tu has portat els últims mesos has anat i tornat de Barcelona que ha sigut part d'aquest poder d'aquest desertitzador de les ciutats mitjanes com és l'experiència d'anar i tornar cada dia amb avant i quanta gent et trobes perquè deu ser al final jo estic coneguant cada cop més gent que viu al barri de Santa Eugènia que s'ha comprat cases i que venen de Barcelona que s'han comprat pisos que al final hi ha un poder molt gran de gent que cada dia va a Barcelona I tant, érem moltíssims, molta gent... Sou la Nova Girona. Bé, érem uns privilegiats, perquè al final teníem unes feines interessants que ens permetien agafar cada dia l'AVE, que a més ara té una reducció i pots agafar un abonament. Jo em trobava el conseller d'Acció Climàtica, el director de Patrimoni, molta gent de Sanitat, molta gent que té feina a Barcelona i ha de baixar cada dia. Dir que això som els grans beneficiaris d'una decisió política que va pensar generosament que va ser posem l'Ave al mig de la ciutat. Això tenia uns costos, però jo crec que llargament els beneficis d'aquella visió que jo crec que va ser del Quim Nadal han superat amb escreix les expectatives. Fins aquí la secció ha seguit, sí, perquè ja estem al límit. I no sé si vols fer algun apunt abans d'anar. Doncs sí, molt fàcil. De les millors converses que sempre tenim aquí són aquelles amb les que ens quedem ganes de més. I em sembla que és el que ens està passant una miqueta a nosaltres tres i segurament a la gent que ens escolta. Mariona, Maria, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat avui. Gràcies a vosaltres. Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Gràcies. Pa piròs de fons, i és que, com hem pogut comentar a l'inici del programa, comencem setmana de fires, i no ho podíem fer d'altra manera, i és que aquesta setmana tenim concert de fires a la Casa de Cultura, de fet al seu pati, aquest diumenge 27 d'octubre, a les 6 de la tarda, amb Cat Klesmer Trio. En aquest cas ens acompanya en Xavi Pendon, aquí ja aprofito per saludar, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Xavi Torres, bon dia i bona hora. Molt bon dia, que tal. Clarinet i tenora, a més a més guitarra respectivament, Veritat? I el Joni l'hem deixat descansar pobret perquè portar un contrabaix aquí a Girona FM és complicat Escolta, estem ja escoltant el vostre disc de fons Llum, si no m'equivoco Bé, en realitat es diu com nosaltres, Cat Clasmer Trio. Cat Clasmer Trio. Molt bé. Aviam, comencem primer de tot. Presenteu el disc a Girona? És concert? Sí, de fet és la presentació, és el segon concert que fem, la presentació del nostre primer disc. Nosaltres vam començar a actuar l'any 2020, just després de la pandèmia. Ah, Mirons Valents. Sí, va ser un projecte que va sorgir durant la pandèmia. i vam començar el concurs Sons i des d'aleshores hem fet moltes presentacions del grup però ens faltava un disc per caure de rodonir és una cosa que teníem pendent i ara per fi estem molt contents de poder presentar aquesta primera producció, aquest primer disc és que uns amics meus m'ho han dit també que una pedra angular és tenir un disc per després, no? Vull dir que sigui una molt bona carta de presentació, per després tota la resta. Sí, a part que també crec que... Bueno, que és una cosa que queda, encara que avui en dia, bueno, el món digital i tal, és com que... Però és una cosa que queda allà i nosaltres també és una excusa com per dir, ep, que nosaltres a partir d'aquí és com que començarem a construir una identitat i una... Anem a fer una pregunta pels nostres oients, ho dic perquè en aquesta taula ho sabem tots, què és el Klesmer exactament? Aquí ho sabem tots, però és més carrer pels oients. El Klesmer, per començar, és musica tradicional i és la musica tradicional que neix a l'Alemanya, a la Renanya, a l'Alemanya. i que és la música dels jueus escanesites, que són els jueus alemanys. I és música tradicional festiva, és música tradicional bàsicament de casaments i bàsicament, bueno, en Xavi ho explicarà un mica millor perquè ell va ser una mica el precursor d'això. Recordo una trucada que em fa cap allà el 2020 dient-me, escolta, això... I anem a veure que podem fer plegats i a fer-li d'aquí la cosa va començar... Bé, sí. També Clashmer és una música que va sorgir amb els jueus que vivien a Europa a l'est. Aquesta, no? Aquí hi havia, a més, la part cefardita, no? Hi ha també la música jueva cefardita, que és la música jueva eskenazí. Però, clar, amb el tema que han tingut els jueus... que per diferents raons s'ha anat escampant pel món, és una música que ara mateix és bastant global, és una música que té molt d'això en els països aquests, per exemple a Alemanya, però també per exemple a l'Argentina, a Israel, als Estats Units, hi ha molts llocs on s'escolta aquesta música. A mi personalment, jo quan vaig escoltar aquesta manera de tocar, perquè és una manera molt particular de tocar, jo animo a la gent que no conegui aquest estil que ho escolti una mica, perquè realment, com diu el Giorgio Feynman, que és considerat un dels persones més importants, considerat el rei del Klezmer, a qui dediquem un tema en aquest disc, realment s'assembla molt a la veu humana perquè jo quan vaig escoltar com tocaven vaig quedar perquè a mi m'agrada molt tocar amb molts efectes i ells toquen de manera super expressiva i altra cosa que a mi em va cridar molt de la música de Clésbert és la... que aquesta senzillesa té una senzillesa molt... són melodies molt senzilles i harmonies molt senzilles, estructures molt senzilles, però clar, aquí et donen un espai, que aquest espai justament és pel tema de l'expressivitat, vull dir que realment és una música super expressiva i que crec que arriba directament al cor de l'oient. I a més amb sonoritats, veig aquí d'altres terres, per exemple, tenim coros brasilers, tenim tango, tenim, vaja, lamentacions gitanes, també. Sí, clar, nosaltres també tenim influències molt diverses, i clar, nosaltres defensem també aquesta postura que hi ha avui en dia, una mica, que el folclore, què és el folclore avui en dia? Definim folclore. No, vull dir que és una cosa... Ara fa pocs dies, no? Crec que fa... Ahir, abans d'allà va tocar la Lucia Fumero aquí a l'Auditori, un disc que es diu Folclore, justament, i ja el que diu això és que avui en dia el folclore te'l fas tu. Perquè, clar, és que jo què sé... Jo, per exemple, la meva filla que té... La mare que és d'Argentina, jo que soc d'aquí, però jo els meus pares són de l'usos. La seva mare és d'Argentina però d'ascendència guaraní. O sigui, final, quina és la seva música tradicional? És a Sardana només... Jo la sardana també, jo la considero... Bé, jo m'he format en el món de la copla de sardana. Però per això penso que avui en dia tenim la llibertat aquesta. Una de les coses bones de la globalització del món en què vivim és que sí, hi ha gent... Igual que amb el tema del jazz, no? No sé, Xavi, com no vull dir que... No, no, sí, està. Dicen que la música és el jazz i són de matada pera. És com, vale, doncs si jo la meva música hi soc de Blanes i la música que era amb la que m'identifico ara mateix és el Clashman en aquest cas, la música balcànica, la música és del món. I, perdona, i nana, el que em deies, durant el concert, Nosaltres concerts sí que presentem, inclús, nosaltres proposàvem fins ara com una espècie de viatge musical, una cosa molt, molt original, que no fa ningú mai, que no ha fet mai ningú, però bueno, doncs sí que introduïm cançons de diferents llocs. En el disc, pròpiament, hi trobareu més... Bàsicament són cançons tradicionals Clésmer que hem arranjat nosaltres per la nostra formació i cançons tradicionals catalanes o molt conegudes a Catalunya per les que hem volgut fer una versió amb aquesta sonoritat com Clésmer. Com per exemple Les nenes maques, també tenim Per tu ploro... El cap dels ocells, com no podia ser d'altra manera. Somni. Somni. Somni. La Santa Espina, que es vegi d'home. Jo vinc de l'escola de música de Blanes, en mi coble d'allà, doncs he trucat molts anys sardanes i havia d'haver-hi una sardana. Dues sardanes. En aquest sentit, amb ganes ja d'actuar, no?, a la casa de cultura de... Bé, el pati de la casa de cultura de Girona sempre és un lloc maco, no?, i agradable. És un lloc preciós, però a part és això, amb l'alicient de presentar aquest disc, amb moltes ganes d'estar aquí a Girona. Girona és un lloc on nosaltres ens sentim molt ben acollits sempre que hem tocat aquí, hem tocat diverses vegades és la ciutat on hem tocat més vegades pesats aquests de fet jo a l'Anna d'aquí a la Casa Cultura és que ho vaig ser una mica és que volem tornar a tocar aquí perquè va ser el tercer concert que vam fer després de la presentació aquesta del concurs Sons, i era un lloc on ens venia molt de gust a tocar. Hem tocat també al Museu d'Història dels Jueus, bastant adient per nosaltres, però també ens han tractat molt bé i va ser un concert bastant exitós. I jo, bueno, realment, qui ens estigui escoltant i estigui per aquí a Girona, jo l'animo que ens vingui a escoltar perquè... Sí, és curiós. T'ho dic perquè la sonoritat ja entra bé a través dels cascos, però jo crec que guanya moltíssim la performance amb la intimitat dels artistes, digue'm-ho tu això. Jo crec que... Jo t'ho dic que sí. És de mal dir, eh? No, a més, nosaltres intentem a nostres concerts, a vegades amb més èxit, a vegades amb menys, però intentem realment crear un clima de proximitat amb el públic i realment és... Bé, és com que el que passa ja és una cosa que és irrepetible i que no es pot plasmar amb un disc, no? És una... vull dir que hi ha una connexió amb aquest tipus de música, realment sí que jo penso que toca molt els sentiments i jo penso que és, bueno, que és una cosa que... Jo crec que la part de l'enxavi ajuda molt la formació, també, no? Se trio... I des del munt de vista, entre cometes, estem com molt acústic, no? Ja en contrabaix, jo, clarinet, com a pel principal, la guitarra, ja no? Els tres estrats, no? El greu. Després tens l'harmonia per dins i després tens la veu solista. Diguem-ne que el públic, l'audiència, això com ho té molt clar i a partir d'aquí li arriba el conjunt de tots tres i crec que és molt interessant això, també. Doncs mira, aquest diumenge 27 d'octubre a les 6 de la tarda al Pati de la Casa de Cultura tenim el concert de fires amb Cat Klesmer Trio. En aquest cas ens han acompanyat Xavi Pendon. Gràcies. Encara tenim una última sorpresa. Xavi Torres, gràcies. Moltes gràcies. El Jordi anirà al concert, no? Esperem que sí. Si passa el contrabaix, si no el deixarem fora. Ara t'anava a dir, perquè si no, serà duo. I serem tots tres, i a més aquest dia a més tindrem els discs, que esperem que la gent els pugui tenir. I que la gent faci... Jo sempre ho he dit, que amb la cultura s'hauria de començar a fer un eslògan, que és fer gasto. Perquè ja que es fa això als bars... És que és molt barat, només. Bé, ho puc dir-ho, val 5 euros l'entrada. vinga tu, Casa de Cultura diumenge 27 d'octubre i per si no en teniu prou amb tot el que hem explicat fins ara podeu escoltar els músics en directe aquí a Girona FM Gràcies. Gràcies. . . . . . . . Bona nit. Bona nit. Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop, també ho sentiràs a prop. 92.7 FM Girona FM, la ràdio de Girona.