Maria Barbal: Peripècies, dones i emprenedoria

La Gironina. Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Baldellou ens porta tota l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat. Els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Baldellou. Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Els Quatre Rius. El magasin matinal obert a la ciutat. Doncs recollim el relleu de la tertúlia aquí a Girona FM i ho fem com sempre amb els Quatre Rius, com sempre amb els Quatre Rius, però com mai podríem dir, Arnau, jo mateix amb Oriol Mas aquí portant avui el programa, perquè ja tenim en Saïd, com hem dit a primera hora, el llit, li desitgem una ràpida recuperació, jo el primer, perquè així anirem, així cadascú podrà anar fent la seva feina de manera normal. en tot cas, però nosaltres també, sempre, evidentment, també és un gust poder fer els Quatre Rius, encara que sigui de manera excepcional. I avui, més que mai, això li hauré d'agrair amb en C, que s'hagi posat precisament malalt avui, perquè permetrà fer una entrevista que també fa molta il·lusió fer que tenim avui aquí amb nosaltres. Comencem el programa amb una entrevista especial amb una de les escriptores més importants que tenim a Catalunya avui, que presenta nou llibre. Estem parlant de Maria Barbal, que ha publicat Acaba de publicar el mes passat la novel·la Peripècies, que avui precisament l'estarà presentant a les 7 de la tarda a l'Espai 22, de la llibreria 22, amb Núria Esponellà a la presentació. Correcte, Maria? Sí, sí, i tant. Molt correcte. Perfecte. Precisament, ara en parlem, Maria Barbal. Va néixer a Trem, el 1949, és, com dèiem, una de les grans escriptores modernes en llengua catalana traduïda en multitud d'idiomes. Ha escrit, sobretot, novel·la, també contes, prosa, narrativa infantil, juvenil, fins i tot una obra de teatre. Ho ha guanyat gairebé tot, si parlem de Premis de Literatura, Creu de Sant Jordi també, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2021, i també, no ens n'oblidem, que estem a Girona, del Prudenci Bertrana, del 2005, per l'obra País Íntim. Maria, benvinguda a Girona FM, Ara, dèiem, fem el relleu amb la tertúlia, avui a vi en Guillem d'arribes a la tertúlia, us heu trobat, la llibreria 22 surt en el nou llibre. Sí, és cert, surt en el llibre, en la llibreria 22, perquè esclar, la novel·la parla de les peripècies d'un escriptor, i per tant surten llibreries, surten presentacions de llibres, surt la ràdio en alguna ocasió, etc. És tot el món que fem els escriptors quan no escrivim. Parlem de llibres. Perquè llavors, de què va? Peripècies, no? És un reflex en tot cas del que viu un escriptor al moment de presentar el llibre, l'argument, la sinopsi del llibre, com el resumiries tu? Bé, és una història corrent, diríem, d'un escriptor que comença jove, que no anava dirigit ni molt menys cap a l'escriptura, i llavors descobreix allò tan bonic... que és que ell es troba capaç de comunicar-se mitjançant paraules, de comunicar alguna cosa que l'atrau moltíssim, que és el que veu al carrer, el que veu al seu voltant, el que pensa, el que sent. I, esclar, això el sugestiona i el porta a separar-se de la línia de vida que tenia marcada. segons agafant la nota de premsa llegeixo textualment algunes de les frases que hagués equilibri entre la creació i la vida personal les llums i ombres de l'ofici d'escriptor i la seva complexa relació amb el món editorial això que ens explicaves identifiques amb el llibre amb aquest resum Sí, llavors jo he anat repassant a través d'aquest personatge, sempre intentant posar-me a dins d'ell, però naturalment servint-me de la meva experiència i sobretot encara de les reflexions que al llarg dels anys he fet sobre l'escriptura, sobre la publicació... sobre la comunicació amb els actors, etcètera, sobre tot aquest món que m'interessa i m'he deixat, naturalment, alguns aspectes. És la vida d'aquest escriptor, molt diferent a mi amb altres mirades, no?, però que jo penso que dibuixa d'alguna manera tot allò que és essencial i importantíssim per a algú que escriu i tot allò que de vegades resulta superflu o fins i tot difícil de fer que és quan es representa a si mateix. Per tant, aquesta representació de si mateix, fins a quin punt és autobiogràfic aquest llibre? Tu deies, poder més en l'experiència que en el personatge, és autobiogràfic, i quan parles d'aquestes dificultats, d'aquests punts complicats, a quins et refereixes? Bé, jo em refereixo així en general amb la dificultat de conjuminar la vida de l'escriptura que vol solitud, vol concentració, vol temps... amb la vida normal de cada dia, amb la família, amb els amics, etc. Aquí hi ha unes dificultats que cadascú les resol com pot, i també depenent del seu caràcter, de la seva capacitat de crear... amb rapidesa o amb lentitud, etc. Aquest tema és important i havia de sortir i sí que m'ha afectat, perquè al llarg del temps t'adones que de vegades que has dedicat molt temps a l'escriptura, I aquest temps potser l'hauries pogut dedicar més a les persones, diríem. És un dels temes. Per tant, l'Anton Ballart, que és el protagonista del llibre, ho resol diferent o com ho has resolt tu? Sí, ho resol diferent, perquè esclar, jo d'entrada vaig buscar un personatge bastant distanciat de mi. Començo amb un autor jove, que jo també ho vaig ser en el meu moment, però és un home que prové de la burgesia mitjana catalana... ha nascut a Barcelona, diríem, i està encaminat cap a una carrera que se li farà difícil continuar quan descobreix que és escriptor, i per tant, això, he buscat un personatge... I des d'aquest punt de vista i també per caràcter, ell resol les coses d'una manera prou diferent de com jo les he resolt. Tu ara ho deies, jo també vaig ser una escriptora jove. Ara, fa 40 anys, de fet, del teu primer llibre, que va ser també un èxit, hi ha paral·lelismes entre, tu mateix els paral·lelismes entre, malgrat ser personatges molt diferents, entre la història que expliques i la teva vida. sí, sí, sí, clar que hi ha paral·lelismes fins i tot hi ha alguna anècdota precisament bastant inversemblant que apareix al llibre i que m'ha passat a mi però justament he agafat anècdotes així una mica estranyes que no passen a tothom però bé Sí, sí, clar, hi ha paral·lelismes, per exemple, l'assistència a clubs de lectura, la reacció de vegades d'alguna persona lectora, com ell viu això, també apareix un Sant Jordi, que ell precisament no està passant un bon moment, i... la gran quantitat de persones que viuen aquesta meravellosa festa doncs li crea dificultats i això també m'ha passat jo crec que ha passat a un tant percent d'escriptors bastant alt tota la part de la comunicació d'un llibre una cosa és l'escriptura que deies una altra és la comunicació posterior és una de les coses que fa mandra Sí, sí, sobretot si tens un caràcter més aviat introvertit i tímid, doncs això costa, costa bastant, perquè penses, però jo ara que estic fent aquí, jo sé escriure però no sé parlar, per exemple, a mi em passava moltíssim al començament, No és que no sàpigues parlar, però és que no estàs acostumat a parlar de llibres, a parlar de vegades amb una certa concreció, evitant temes complicats per tu. No tens pràctica, per dir-ho d'alguna forma. En el llibre hi ha crítica també en el sector editorial, en el món editorial? Sí, sí, hi ha una crítica una mica, de vegades, com diríem, inflada, perquè el primer editor que apareix, que n'apareixen més d'un, doncs és molt peculiar, i clar, com que l'autor és molt jove, doncs la lliçona, però potser més del conte, podríem dir. Llavors, aquí hi ha una certa crítica, perquè també, senzillament, perquè hi ha qüestions que són criticables, és a dir, que són millorables, de vegades, però tots els escriptors sabem... que el llibre forma part és un element d'una empresa que vol vendre i guanyar diners i que això va paral·lel o lligat amb el que és la creació literària que de vegades es valora molt i de vegades no tant es valora més el fet que el llibre arribi als lectors, sigui com sigui el llibre, sigui com sigui el lector. Tu has trobat aquest equilibri entre l'art, per entendre'ns, i la indústria? es pot dir que sí que l'he trobat al llarg del temps l'he trobat en part perquè et vas adaptant en part perquè vas madurant i vas diríem distribuint millor el teu temps entre el ser escriptor i el fer d'escriptor diríem i et vas acoplant. Jo diria que la major part d'escriptors que tenim uns anys, doncs això ens acostuma a passar perquè, si no, malament. Vull dir, has de renunciar amb una part o amb una altra. Hi ha hagut algun escriptor que ha renunciat d'entrada, per exemple, a deixar-se conèixer que és una opció molt pura, trobo, i jo crec que força valenta, perquè això, d'alguna manera, frena la possibilitat de fer públic aquell llibre. Aleshores escrius perquè et llegeixin, també. Clar. Com més gent millor, o que llegeixi un determinat públic... Bé, jo potser ho modificaria una mica, això. O sigui, jo crec que, almenys m'ha passat, això s'ha prescrit alguna cosa que m'interessava. Poc o molt o moltíssim, diríem. I en aquesta base... també penso que pot interessar a altres persones. I aquest element comunicatiu amb altres persones, la major part de vegades desconegudes, crec que és molt important, que és la segona part d'un llibre i d'una lectura. O sigui, tu has escrit un llibre, però si ningú ho llegeix, diríem que els aspectes comunicatius... s'han anul·lat llavors això no vol dir que potser jo escriuria el mateix llibre i després comprovaria que no l'ha llegit ningú però no sé, no m'he trobat amb la situació de dir i si saps segur que no el llegirà ningú escriuries el mateix llibre? Una bona pregunta. És una bona pregunta. Parla l'Anton Ballard en el llibre del públic? Perdó? Parla l'Anton Ballard en el llibre del públic? Sí, sí, sí, parla del públic perquè ell és una persona oberta, de fet, i es vol relacionar i es relaciona també amb el seu públic, cosa que no sempre és fàcil, eh, tampoc. perquè acostumen a ser situacions fugisseres, o sigui que passen un dia o passen dos o tres dies i s'ha acabat, després t'has d'endreçar a casa i tornar a començar. Aprofito de la temàtica del llibre i també aquest fil ara que havíem obert del sector editorial. Estem en un moment de cruïlla perquè veiem una concentració important amb unes poques editorials que concentren bona part de les novetats, dels autors més mediàtics, ara que hi fèiem referència, els autors més reconeguts ja, i en canvi per l'altra banda també veiem com van sorgint petites editorials molt independents de... de poques edicions, més especialitzades, poder fins i tot. Per tant, veiem una miqueta com els dos, com els dos extrems. No sé si tu com a autora que has treballat, que has publicat desenes de llibres, que has treballat amb multitud d'editors, d'editorials, veus també una certa cruïlla, com veus ara una miqueta el moment actual del sector editorial? Jo crec que aquí a Catalunya, pel que conec, em sembla positiu. Em sembla molt positiu, sobretot des de fa uns anys que han nascut petites editorials, com dèieu, de vegades especialitzades, de vegades amb un nombre d'escriptors més petit però que rep totes les atencions amb una quantitat d'exemplars no tan gran, per tant no tan productives però que tampoc necessiten una quantitat de treballadors extraordinària, o sigui que és un món empatit amb gent molt ben seleccionada i que està donant llibres interessantíssims i que realment feien falta i això conviu amb grans grups editorials que, doncs, tenen uns mecanismes molt més amplis, molt més complexos, i que, bé, de fa anys ja saben fer la seva feina també, però la fan d'una altra manera. I ja aprofito també per preguntar, hi ha una productivitat més actualitat, el català. l'ús del català, també en el món editorial. Es parla dels percentatges de llibres en català, castellà, sembla que hi ha un cert descens del llibre en català, però que hi ha més traduccions que mai, segurament, més recuperació d'obra clàssica que mai, també segurament, una miqueta com s'explica aquesta dualitat, no?, i de bé. Bé, en realitat, esclar, jo penso que la producció editorial en català ha estat prou bona tots aquests anys que jo m'he trobat escrivint i publicant i ara potser estem en un moment estrany perquè el català en uns determinats llocs sobre tot el que és Barcelona i Rodalies ha fet una baixada d'ús molt notable al carrer llavors proporcionalment de vegades tens la sensació que es publica molt en català per la quantitat de persones que endevines que llegiran aquests llibres Però bé, jo penso que això les editorials ho tenen ben mesurat i que realment hi ha unes recuperacions del llibre clàssic importantíssimes i després és cert també que des de fa uns anys, des dels anys 2000, Sobretot, hi ha moltes traduccions que es fan en llibres catalans a altres idiomes, idiomes de molta població, idiomes molt més menuts, diríem. i bé, ha anat canviant durant aquests 40 anys que jo porto publicant ha anat canviant i penso que és un bon moment malgrat tot jo crec que és un bon moment de l'edició en català doncs esperem, esperem que duri tornem al llibre Peripècies, Maria Barbal com és el procés d'escriptura d'aquest llibre llegit en algun lloc que l'havies començat el 2012? pots explicar-me quin procés has seguit i si és el normal que fas tu amb els teus llibres que publiques si tenen aquesta durada no, no, no ha estat un cas no del tot excepcional sinó que de vegades en aquests temps d'escriptura et trobes en contrastos que vius tu mateix que per exemple escrius un llibre i tens una idea per una altra que t'arrossega cap a aquest nou treball, projecte, i llavors deixes el primer, un llibre potser més àgil, més lleuger, i no tan sedimentat amb documents, etc., el deixa reposar excessivament, és el que m'ha passat a mi. Bé, excessivament o no, perquè el repòs, les paraules, li va molt bé. És com quan no estem fins del tot, i doncs que reposar ens reconforta. Jo penso que en els llibres també passa això, perquè quan l'autor agafa un llibre que fa uns quants anys... que no se l'ha mirat, és una mica un lector nou. És un lector que sí, li va sonant tot molt, ja sabia que anava al llibre, però les frases... Això? Aquesta frase? Llavors valores si una determinada paraula o la construcció en si és millorable, que normalment acostuma a passar. I reescrius, per tant, eh? Sí, i per tant reescrius. És un llibre reescrit unes quantes vegades i que fins i tot, a l'haver passat anys, doncs he modificat algun fet que no havia previst la primera vegada. Fins i tot he canviat el final, per exemple. Tenia un final i doncs amb aquestes revisions l'he canviat. En tot cas, aquest repòs que feia referència, tu vens sempre els primers llibres, començant pel Pedra de Tartera del 1985, molt vinculats també a Cicle de Pallàs, a la vida rural, amb el temps d'anar també passant a retratar més el món urbà, on te sents més còmode? Jo, sí, esclar, sempre em decanto pel meu interès, per una història, per un personatge, per una ambientació, un rerefons social, etcètera. Em trobo còmode sempre que em poso en un llibre. Ara bé, és cert que els meus primers quatre llibres estan ambientats al Pallars fonamentalment. Normalment al Pallars i, breument, a la ciutat gran on els pallaresos hem emigrat moltíssimes vegades. Llavors, aquests quatre primers llibres per mi han estat la meva escola d'escriptura, diríem, més profunda i més important perquè està vinculat amb el... amb el món que jo he conegut des de nena i llavors que l'he anat repensant i que, a més a més, clar, he pensat també en les generacions anteriors, immediatament anteriors a la meva, que és la generació de la guerra, i jo sóc ja la generació de la postguerra. I tots aquests elements, també la migració, muntanya, ciutat, o camp, ciutat, com es vulgui, té un pes en la meva vida i té molta importància literàriament per mi. Temes que avui són potser més actuals, fins i tot, o temàtiques d'aquest èxode rural, aquest fenomen de la migració, la repressió, també, no? Són temes que avui potser són més candents fins i tot que fa uns anys. Semblava que els havíem anat enterrant i avui tornen a sortir amb més força. O sigui, la lectura fas d'allò que escrivies fa 40 anys amb ulls d'ara. És cert, perquè són grans temes de la humanitat, aquests. Les guerres, les postguerres, els canvis que, de fet, provoquen la... La deixadesa social que pot venir després d'una guerra, per exemple, una reconstrucció que de vegades es fa en un lloc però en un altre, s'oblida totalment i llavors això sempre ha passat. Penso que, desgraciadament, passarà sempre, ara en un lloc, ara en un altre, i en aquest moment també s'està vivint aspectes d'avui una mica diferents. També hi ha aquesta mica de retorn cap a allò rural, cap als pobles des de les ciutats, que també és un tema... és un tema en sentit oposat, però que alhora forma part del mateix problema. Doncs Maria Barbal, anem acabant aquí l'entrevista, però abans d'acabar i agrair-li la presència avui aquí a Gironia FM, recordar avui a les 7 de la tarda, a l'espai 22 del Llibreria 22, presentació del seu darrer llibre, Peripècies, que ja està a les llibreries i per tant ja es pot comprar, i et demanem una cançó per acomiadar-te, que escollis amb quina cançó vols acabar aquesta entrevista. Doncs escolliré la cançó Pont sobre aigües turbulentes de Simon Igarfunkel, que és una cançó que escolta el protagonista de Peripècies, l'Anton Ballard, al començament de la novel·la. Doncs amb aquesta cançó, Arnau, la tenim a punt? Diu que sí, doncs acomiadem la Rio Raúl, moltes gràcies per ser aquí, i tot s'hi continuem amb els Quatre Rius. Escoltem ara mateix Pots sobre Aigües, Turbulentes de Sèmona en Carfunkel. Fantina, gràcies. When you're on the street When evening falls so hard I will comfort you And pain is all around Like a bridge over troubled water I will lay me down Like a bridge over troubled water All your dreams along their way See how they shine Fins demà! Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM Que pot ser el món que no té cap sentit i em fa pensar no sé què hi faig aquí que boig al món que no puc entendre mai ja pots lluitar amb constància que un dia et fot un cop amb tanta força que et deix sol en el principi del camí Diuen que el món s'hi ve a patir. Que boig el món que no té cap ni peus i ens deixa tenir el que teníem ahir. Que boig el món que no vol aconseguir per fi esborrava el mapa aquelles coses que menys premies fan sentir masquins. La distància està en secret, que ja t'ocupa si en discret. Parar de màgia, baixem com l'aigua i acabem. Com si res el camí Construïn a mitre el destí A contracorrent De cara al vent En mar de fons i onades Governant pel vaixell Que no té res A perdre res A perdre res Res a perdre Els quatre rius El magasin matinal opera la ciutat. I passem de la literatura a la música, però sense abandonar tota la literatura, aprofitem aquest pont que ens ha donat la Maria Barbal, aquest pont musical de Simon Angarfunkel, per fer el canvi a la propera convidada que tenim amb nosaltres, via telefònica en aquest cas, és... Estem parlant de Melena Tolosa, que acaba de publicar la cançó Quan els grans arbres cauen, un homenatge a les dones que han estat invisibilitzades. Precisament, Melena Tolosa la podrem veure en directe el dia 21 de març a la Mercè, aquí a Girona, on coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia estarà fent un concert d'homenatge a Josep Maria Llumpart en la commemoració del centenari del seu naixement. Escoltem aquesta cançó i tot seguit donem la benvinguda a Melena Tolosa. Això és quan els grans arbres cauen. A l'altra banda del món es desperta algú a qui havien anastasiat per aquest dormís. Quan els grans arbres cauen, potser encara queda gent dins les esglésies perquè els sacerdots es puguen confessar. Quan els grans arbres cauen hi ha qui prova de fer esclatar bombes entre uns altres omplen pots de confinitures. Quan els grans arbres cauen es trenquen els papers que s'hi laven Helena Tolosa, que estem sentint de fons quan els grans arbres cauen. Benvinguda, gràcies per ser avui aquí als Quatre Rius. Gràcies per convidar-m'hi. Comencem amb aquesta cançó que estàvem sentint ara, que continuem sentint de fons, quan els grans arbres cauen. Que qui vulgui, de fet ja podem dir, la pot anar a buscar, la pot sentir sencera a plataformes com YouTube o Spotify. Com neix aquesta cançó? De fet és un poema de la poetesa Àngels Gregori, d'un llibre d'allà fa uns quants anys, que a més a més va tenir un premi a Borgesot, i és un poema que a mi em va captivar molt, i aleshores vaig decidir posar-li música. I aleshores... Ha sigut un procés lent i fins que no hi ha hagut, diguem-ne, l'oportunitat de posar-hi la música, després també per mi era important fer el videoclip, aleshores, doncs, diguem-ne que fins aquest any no s'ha pogut acabar de parir la cançó i el muntatge. Ara parlarem del videoclip, però abans, la música, com els has fet els arranjaments? Els has fet tu? T'has deixat acompanyar també per altres músics? Jo normalment el que faig és com la música, la composició, i aleshores el que faig és que li passo el material a en Gonzal Vallès, que ell fa la seva màgia, que a més a més en aquest cas en Gonzal Vallès també és la persona que toca la guitarra, és a dir, qui toca la guitarra és en Gonzal, que és la persona que també fa els arranjaments de la cançó. Normalment treballem plegats amb això. Jo faig, diguem-ne, la musicació i ell fa els arranjaments per guitarra, per 3, 4 o quan és la formació gran, doncs per 5 instruments. I parlaves també, ho dèiem, del vídeo, que és un vídeo especial. Explica'ns-ho, què vas decidir fer? Sí, era un vídeo especial, perquè com que la cançó fa aquesta metàfora dels arbres que cauen i en comparació també amb les grans dones que cauen, per mi també va ser un moment com d'homenatjar per un costat les dones de la meva família, és a dir, les besàvies, tietes, àvies... de tota la meva generació, tant materna com paterna, i això també ha estat un procés també de buscar fotografies, de parlar i de reconèixer també moments viscuts. I després també se'm va ocórrer en algun moment de dir, ostres, potser també algú voldria homenatxar algú significatiu per la seva família, alguna dona. I aleshores ho vam obrir a les persones que ens han fet amb escenes, en les produccions, en els dos discs que hem gravat, també amics. i l'acollida va ser molt agraïda, és a dir, totes aquelles persones a qui els va ressonar el fet de voler participar també van enviar les fotografies a les seves mares, dietes, També persones joves, és a dir, en el videoclip, per exemple, hi ha tres amigues meves que han mort molt joves, però també dones, esposes, germanes d'alguns dels nostres amics o companys que també les han volgut homenatjar. I també hi ha en concret la Montserrat Roig i la Maya Angelou, que eren dues persones significatives i malllevants per l'autora, per l'Àngels Gregori. estem precisament a la setmana del 8 de març, la setmana del dia de la dona treballadora, cal? És més necessari que mai fer aquestes reivindicacions? Hi ha no només aquestes figures que ens deies, Montserrat Roig, per exemple, que ja són evidentment història del feminisme d'aquí de casa nostra, sinó d'aquest reconeixement més proper del cercle més a la vora de les dones que tenim al nostre voltant? Ho trobes a faltar encara? Jo crec que sí, perquè en general són dones com molt invisibilitades, no sortiran a la Viquipèdia, no surten als anals de la història, és a dir, les dones de l'edat mitjana, les dones del Renaixement, les dones del dia a dia, aquestes dones no surten a la història. encara ara està majoritàriament escrita i protagonitzada, no tan escrita sinó protagonitzada per homes, no? Però sobretot totes aquestes dones que surten són dones, moltes, per no dir la majoria, que s'han dedicat a tasques de cura, no? De cura dels fills, de cura de la parella, de cura dels avis, i encara ara jo crec que és una tasca poc reconeguda, perquè per desgràcia... En el nostre país, en general, culturalment, si una feina no està pagada, no està reconeguda. I diguem que la feina de cures no està reconeguda encara ni tampoc està remunerada. Alguns països, per exemple, poden donar... X quantitat de diners perquè puguis tenir una excel·lència i puguis dedicar-te a un temps a cuidar els fills, no? Però no és el cas pel nostre país en aquest sentit, no? I penso que és important, no? Perquè és una feina, és una feina que no està reconeguda ni està visibilitzada. I ara ja podria entrar més en l'actualitat, eh? Creus que no s'ha reconegut, però creus que s'avança o creus que no s'està avançant? Jo crec que s'avança, però un pas molt lent. Especialment amb el tema de les cures. En el sentit, especialment les cures d'infants, que a vegades una mica amb aquesta dicotomia de qui ha de cuidar els fills i si home, dona, blanc, negre, oro, plata, que dic jo, doncs els qui ens surten repercutits moltes vegades són els fills. Aleshores, amb això vull dir que crec que un pas important és realment reconèixer i d'alguna manera remunerar aquesta feina de cura, d'alguna manera que cotitzi, en certa manera, perquè si no continua sent un terreny una mica ambigu, Fins i tot, a vegades ha arribat un moment que si una dona es demana una excedència per cuidar el seu fill, fins i tot pot ser que estigui mal vist, entens? Això ja és una mica l'altre extrem, entens? La qüestió és que cadascú pugui fer el que amb ell li ressoni i el que amb ell li vingui de gust. El que no pot ser, per exemple, és que una persona vulgui durant un temps cuidar dels seus fills, això s'hagi convertit en un luxe. perquè no pots mantenir-ho, perquè econòmicament no és sostenible. Això és una mica arribar a un extrem que dius, no m'ho puc creure, saps? Aleshores, tot aquest tema penso que té com molt de garbuix, saps què vull dir? Aleshores, a vegades també es prenen mesures políticament correctes, però en prou a la dona, per exemple, o en prou al pare, Però jo penso que moltes vegades perdem el nord en el sentit de la declaració, la convenció dels drets dels infants, que parlo del bé superior de l'infant. És a dir, que moltes vegades s'estan prenent decisions sense pensar en el que realment és necessari per un infant. Un infant que està desprotegit, un infant que està desprotegit, és a dir, que ha vingut aquí perquè alguna persona generalment ho ha volgut. En tot cas són temes que tu també en el teu procés creatiu incorpores a través d'aquesta selecció també de poesia, sobretot, i de musicar poemes que també, evidentment, que també vols fer arribar missatges. La teva trajectòria es basa sobretot en això, en la poesia, en la connexió entre la paraula, la música. De quin has tret el concepte poesia en context que n'has fet al llarg de la teva trajectòria artística? Què vol dir això? Doncs nosaltres, quan fem un espectacle poètic, ho posem, diguem-ne, en context, en el sentit que va com per càpsules, diguem-ne, és com dir, ara parlarem de l'amor, no? Jo dic, el primer plat, parlarem de l'amor. I és com tot un contínu de diferents poesies, potser era un mateix autor, de diferents autors, però que tots estan parlant d'un tema en comú, no? Aleshores, és Ajuda la persona a situar-se, a escoltar el poema amb uns altres ulls, també moltes vegades el fet d'aclamar els poemes o de cantar, també hi ha un punt de teatralització, però des del punt de vista que quan jo canto o recito un poema, Ho faig pensant emocionalment, a mi allò em situa en un lloc i per mi té un significat, no? Intento cantar-lo o recitar-lo des de la veritat que per mi representa aquell poema, no? És a dir, fer-ho com creïble. I això també és una cosa que la gent li agraeix molt, no? És com que fas el poema més digerible per la persona. I aleshores anem combinant aquestes parts com aquests blocs temàtics que fan que les persones siguin més fàcils. També és veritat que l'altra professió meva és fer de docent i de psicopedagoga i treballo molt també amb el camp de les famílies, creixement personal, etc. formació, etcètera, en general. Clar, aleshores també per mi, moltes vegades també l'hora d'introduir un poema o l'hora d'introduir un bloc temàtic, especialment en els concerts, a vegades hi ha un punt de combinació entre una xerrada pedagògica i la poesia. És a dir, que hi ha com una introducció que també a tu et predisposa a escoltar el poema amb algunes consignes que jo t'he pogut també donar, que potser t'ajuden o et ressonen i t'ajuden a ubicar el poema en algun espai que potser no se t'hagués ocorregut. En tot cas, tot això ho podrem escoltar, ho podrem sentir. El dia 21 de març, Malena Tolosa serà la Mercè, ho dèiem, el Dia Internacional, el Dia Mundial de la Poesia. Què hi podrem veure aquest dia? Quin espectacle ens faràs ja també per anar acomiadant l'entrevista i dir a la gent que ens escolta què podrem veure si el dia 21 va la Mercè. El dia 21 és un acte col·lectiu i col·laboratiu, aleshores hi participen moltíssimes persones. En el meu cas, farem cinc temes de Josep Maria Llompar, perquè és el centenari del naixement de Josep Maria Llompar i aquest, diguem-ne, és el nostre encàrrec. Per tant, aquell dia en concret sentirem cinc temes, dos que són composicions que ja estan fetes d'altres autors i tres composicions de poemes de Llompar que hem fet aquest any en motiu del naixement justament amb altres temes. Per tant, no serà un espectacle, diguem-ne, d'honora de la Maria Helena i de Llompat, sinó que seran aquests temes cantats. Com que també l'acte, hi ha altres persones, altres col·lectius que reciten poemes, també se'm va demanar, diguem-ne, explícitament, que no fes cap declamat, sinó que tots fossin cantats, perquè, diguem-ne, que la part declamada ja la porta un altre col·lectiu. I així l'acte és més divers. Per tot això, tothom qui ho vulgui, aquest dia 21, aquest homenatge a la poesia hi haurà, entre molts altres, com ens deia, Melena Tolosa, que la podrem veure en directe a la Mercè. Melena, moltes gràcies per ser avui aquí a Girona FM. A vosaltres per convidar-m'hi. I ens convidem amb aquest, recuperem aquest, quan els grans arbres cauen amb Helena de Tolosa, que podeu recuperar també a les plataformes. Moltes gràcies. Fins una altra. Al mercat arriba el peix fresc de la llotja, quan una gran dona cau, amb ella sempre en cauen dos mers, la que la segueix buscant en la gent que si assemble, i la que observa a la que no la deixa d'enyorar. Quan una gran dona cau, el paisatge queda nu. El paisatge queda nu com una bústia sense cartes. Quan una gran dona cau, tot el fred del bosc s'instal·la en una casa. Els Quatre Rius. El magasin matinal obert a la ciutat. Doncs continuem amb els Quatre Rius i enfilem la recta final del programa. Un programa protagonitzat exclusivament per dones, en el cas d'avui, que ja que ens acostem al Dia Internacional de la Dona Treballadora, doncs és també adient fer aquests programes. feminitzats, per dir-ho en paraules d'avui. Qui ens acompanya ara tot seguit és Sílvia Castelló, que explicarà precisament en el cicle La Dona Activa, el Mercadal, avui a les 7 de la tarda, explicarà com dèiem la seva experiència vital i professional i com ha compaginat el fet de ser mare, dona i emprenedora. Sílvia Castelló, que col·labora amb aquesta casa, amb aquesta emissora, és la directora i fundadora de Costura, centre nascut a Girona i ara també establert a Salt, que ofereix formació en moda i tèxtil. Un centre que ha anat creixent, que ha anat ampliant els espais, les línies formatives i que ja és la referència de Girona per a qui es vulgui dedicar El sector de la moda. Com dèiem avui a les 7, la podrem escoltar per saber quina és la seva experiència vital, personal, però abans en parlem amb ella perquè ens expliqui una miqueta què hi podrem sentir. Silvia, bon dia. Hola, què tal? Bon dia, Oriol. En primer lloc, el que deia, qui vingui avui al Mercadal, què sentirà? Doncs la veritat és que el que sentirem és una conversa que és el que amb l'organització hem preparat, hem demanat, molt natural, perquè al final penso que és una de les claus, no?, aquesta naturalitat amb la qual hem de viure l'emprenedoria, no?, ser dones, ser mares, però també emprenedores, per què no?, El bitacte no és gens fàcil, però això serà una conversa molt natural parlant de la vida mateixa. Ara, en l'entrevista que sentia ara amb Helena Tolosa, que ha fet, com deia, una cançó sobre un moment de tot el tema també de la dona, de posar en valor el paper de la dona, de la invisibilització de la dona, ella deia les dificultats de la cura, de poder compaginar tots aquests rols que les dones porteu a l'esquena. Tu dius, per què no? Tu ho has pogut fer. Sí, clar, jo sempre he defensat que aquesta vocació, quasi que li podria dir aquesta vocació que en aquest cas tinc jo, amb la costura, amb la moda, amb el textil, per què no? Podem treballar i estic en desacord que d'alguna manera et sentis amb l'obligació de triar. O ets emprenedora o ets mare. No, és que no puc ser mare perquè tinc un projecte emprenedor Jo ho sabeu, tinc tres fills de 19 a 17 i 13 anys i per suposat cadascú és un món i penso que no està renyida una cosa amb l'altra, que és complicat, sí. però que jo no volia haver de decidir o tinc el meu projecte, o sigui, o ets mare, no? Llavors penso que és molt important, o sigui, una de les claus és important l'entorn que tenim i també les ganes de fer-ho, però em sembla com molt injust, no?, que hem de decidir, mira, o ets mare, o tens un projecte emprenedor, no? Per suposat podem ser mares treballadores, però també podem ser mares treballadors i emprenedores a la vegada. En veritat que s'han de complir una mena de requisits, no? I hem de tenir un acompanyament real, no de... Doncs mira, no? Això et refereixes quan parles d'acompanyament? Et refleixes en l'àmbit familiar, et refleixes en l'àmbit social... Sobretot, sobretot a nivell de l'entorn de la família, no?, per segurat, doncs, el meu marit, no?, que m'acompanya en tot, i un dia pot ell i un altre dia pot jo, no?, si és veritat que l'emprenedoria ens aporta a uns horaris diferents, complexos, per tant, jo penso que és molt important que l'entorn et pugui anar acompanyant en, pare, doncs he d'anar a tal lloc, he de fer això, però que una altra persona, bueno, això, el pare, o els avis, no?, que també, o fins i tot altres mares emprenedores, jo estic en voltada de dones, que ens ajudem mútuament, no?, escolta, posar a què necessites? Et puc ajudar jo? Llavors jo penso que hauríem de normalitzar que les dones poguéssim ser mares però també a la vegada poguéssim muntar un projecte emprenedor i aportar en aquest cas el talent de cadascú per millorar també el nostre món Suposo que en aquest... Digues, digues No, també és important... Ho dic perquè sempre... Ho he parlat moltes i moltes vegades amb moltes dones i estem una mica del que anirà a la conversa d'avui. Sovint tenim com la sensació que som males mares, no? Si treballes gaire o si tens un projecte gaire... I ho he de dir que per suposat s'ha de conciliar de forma real, però els fills, i ara que ja tinc la meva filla gran, té 29 anys, us he de dir que el valor que els estan donant els nostres fills també respon a aquest talent que té cadascú i a aquesta aspiració de tenir un projecte propi, I se val de gran valor per ells, també. O sigui, veuen, se n'adonen, que vius de forma entregada, intensa, també, a la vida, eh? Per suposat, cadascú, la vocació que tingui, eh? Però en el cas de les dones que tinguin una vocació per l'emprenedoria, i vulguin sa mare, jo li diria que endavant, que trobin l'encaix, sobretot amb la seva parella, i amb l'entorn més immediat. El més complicat, doncs, és un sentiment de culpa... Superar un sentiment d'inquilitat. Jo crec que sí, jo crec que és una cosa molt real, i ho parlo sovint amb moltes dones de les que estic envoltada, de tenir aquesta sensació de que si no vas a buscar tu els nens al col·le a les 4 i mitja ets mala mare. Doncs no. és per suposat que has de tenir, clar, i has de poder compaginar-t'ho i tal. Però, clar, jo en el meu cas, quan vaig començar a fer classes de costura, clar, eren les tardes. Llavors, clar, com t'ho fas? Doncs els vas a buscar per vina, tu muntes d'una manera per poder estar amb ells. Però per què no, si el teu entorn t'ajuda poder fer-ho, no? Vull dir que al final està com... Un mal disc, no? I aquí sí que sempre ho hem indicat, no? Al final tenen un pare i una mare i és molt bo també que els pares estiguin de forma activa en l'educació dels fills. Per això crec que és molt important que es pugui compaginar i que es pugui fer i que hi hagi també aquestes mesures, també perquè no a nivell polític que s'estimuli una conciliació, però real, que pugui fer que l'emprenedoria i la maternitat sigui possible. Doncs aquest, pel que ens explica, serà l'eix d'aquesta conversa d'avui. Recordem-ho, sí que la dona activa, el Mercadal, dins els actes previs al dia de la dona treballadora del 8 de març, qui ho vulgui avui a les 7 de la tarda a l'espai cívic del Mercadal podrà escoltar de primera mà la veu i l'experiència i els consells de la Sílvia Castelló de costa. Consells directament, al final jo penso que s'enfocarà molt de cares a experiència personal, de com ho he fet jo i jo amb la meva situació, però penso també que és important que les persones que vinguin que puguin també dir, doncs mira, jo ho he fet d'aquesta manera, jo ho he aportat, cadascú té la seva situació, però la veritat penso que és un repte com a societat, perquè també necessitem persones que puguin estar implicats en projectes i que aportin