Infiltrats i periodisme d’investigació, Premis Carles Rahola i 40 anys del Col·legi; indústria musical amb Júlia Ancesa; i Dia Mundial de la Depressió amb el Dr. Fàbregas

Premis Carles Rahola per a projectes de recerca o d'assaig sobre el periodisme i els mitjans de comunicació a les comarques gironines. Pots presentar la teva proposta fins al 13 de gener de 2025. Més informació a premiscarlerrahola.cat. Ajuntament de Girona. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Benvinguts als Quatre Rius. Dilluns 13 de gener de 2025. Desconnectar vol dir arribar aquest matí a la ràdio i veure que el Barça ha guanyat la Supercopa amb un 2 a 5 contra el Madrid. Desconnectar vol dir també haver-me perdut el 30 minuts d'ahir sobre els infiltrats. Diferents casos de gent que van colar-se els moviments de l'esquerra independentista de la mà de l'estat espanyol. Històries d'enganys, mentides i falses identitats. També històries d'amor de mentida. Com si d'una pel·lícula d'espies en plena segona guerra mundial es tractés aquella policia nacional que va, en aquest cas, ser farsana a l'amor per treure informació. Només ella sabrà si va valdre la pena o no. Posar en valor també la feina de la directa. qui va publicar aquesta investigació per primera vegada i que va servir per obrir camí. Fidels al periodisme, fidels al que marca aquesta feina quan la feina es fa i es fa bé, se sap, es nota i fiscalitza. I acabat d'arribar de la Pla de l'Estanya amb menció especial dels Pesabristes de Banyoles, acabat de recollir la seva medalla, el nostre notari de la veritat preferit, Arnau Vila. Bon dia, honorat. Molt bon dia. Em fa molta il·lusió, però que hi hagi un premi l'any, això sí. Sí, clar. Aquí tothom guanya premi. Però bueno, ja veurem això com va. Com ha anat el cap de setmana? Vas veure el Barça, vas veure l'Infiltrats, què vas fer? Vaig estar escoltant una mica del Barça, però aprofito per desconnectar una mica de tota l'activitat, perquè després penso tota la setmana connectat aquí, doncs el cap de setmana intentem reposar una mica. Jo no sabia res de tot això i m'hi he trobat tot aquest matí. No, no, això dels caps de setmana m'encanta, perquè faig aquest parèntesi de vida, me'n vaig a fer altres coses, vaig anar a passejar per la platja. Qui m'ha vist i qui em veu, de veritat, t'ho asseguro. Escolta, parlàvem de periodisme just a la bordada, ho seguirem fent. Jordi Grau ens seguirà acompanyant ara en uns moments. També temps de música i avui, com dèiem, Dia Mundial contra, o en la lluita més ben dit, de la depressió. Parlarem amb el doctor Xavier Fabrega, connectarem amb ell just al final també per veure una miqueta quin és el panorama. En qualsevol cas, anou-hi-la. Ens hi posem. Vinga, va. I parlant de notaris de la veritat, i si sumem també al terme inconvustible, tot no podia ser d'altra manera, Jordi Grau, president del col·legi de periodistes de la demarcació de Girona. Bon dia i bona hora de nou. Bon dia i bona hora de nou. Després d'una hora de tertulia aquí, em poso les teves mans pel que necessitis. Ens encanta Grau FM, només faltaria. En qualsevol cas, comencem comentant tu el tema dels infiltrats, em sembla que sí que ho heu comentat a la tertúlia, parlàvem de la investigació de la directa, que va sortir fa més d'un any, em sembla que ja fa un parell d'anys que va sortir i em va enganxar fora, una mica també com l'exemple paradigma del bon fer o del que hauria de ser aquesta feina. Periodisme és explicar coses que passen, però també sobretot explicar aquelles coses que passen i algú no vol que s'expliqui que passin. En aquest cas, la directa va fer una feina molt important en el seu moment. La directa està molt lligada als moviments socials de l'esquerra, per tant jo crec que s'ho va sentir com a cosa pròpia. van fer una investigació a partir que es va detectar que aquests quatre casos de policies nacionals que s'havien infiltrat al moviment amb casos molt extrems com per exemple el de Girona en el qual una noia policia va mantenir una relació no només als moviments socials sinó amb una persona d'aquests moviments socials i la va mantenir fins que va ser més o menys descoberta d'aquella investigació que es va publicar ja fa molts de mesos, n'ha sortit aquest documental que ahir va emetre a TV3, un documental de gairebé una hora, encara que em penso estar sota el palau dels 30 minuts, i que va tenir més a més una audiència notòria, malgrat que hi havia el partit de futbol entre el Madrid i el Barça de la Supercopa d'Espanya, va tenir un 13,7% d'audiència, que és una dada molt bona, diguem-ne, per un diumenge al vespre per un documental. T'anava a dir, després parlarem de la professió, però al final aquesta investigació de la directa en trobem a faltar més, no? Especialment en uns temps on sembla que la rabiosa actualitat, el minut a minut, és el que està agafant una mica el protagonisme del nostre dia a dia informatiu. I aquest tipus de periodisme, una miqueta més calmat, més pausat, més d'investigació, al final destinar-hi recursos i temps, sembla que cada vegada costa més Com està la situació ara mateix? El periodisme d'investigació requereix, tu has dit, temps i diners, i és una cosa que en aquests moments les empreses periodístiques no tenen els diners i han canviat en massa casos pel que fa a referència, diguem-ne, al temps, la sensació és que ara tot s'ha de donar molt ràpid, que les xarxes socials marquen l'agenda, i escolta, és signes dels temps, no passa res, però les xarxes socials hem de pensar que hi és tot veritat i mentida, informacions rigoroses, informacions, diguem-ne, amb voluntat de manipulació i per tant s'hauria d'anar molt en compte. Per tant es troben a faltar treballs com aquests que en el món de la premsa catalana n'hi ha hagut molts i durant molt de temps però que ara estem parlant del cas dels infiltrats que denoten que hi ha una manera de fer periodisme que necessita de temps i que necessita, diguem-ne, de diners perquè en definitiva qui fa aquesta investigació, que és periodista, també vol cobrar. Tenim molt bons periodistes d'investigació. Els que ja tenim una certa edat reconeixem el mestratge en aquest sentit de Xavier Vinedé, que va fer molta feina i que ho va patir en primera persona, abans en el de tertúlia explicàvem, Xavier Vinedé, per publicar temes relacionats, diguem-ne, amb el que després es va ser conegut com el Gal, però quan era abans, Batallón Vasco Espanyol, etcètera, etcètera. per publicar coses d'aquestes va ser jutjat, condemnat i va haver d'exiliar-se fins que se li va prometre l'indult, qüestió per la qual va tornar, va ingressar a la presó i al cap de 10 hores ja se li havia aplicat aquest indult. És a dir, que la policia espanyola, que una part de la judicatura espanyola ha estat sempre, diguem-ne, molt contrària al que són les bases de la democràcia. És un fet que és inquestionable i, per tant, és un fet que és denunciable perquè, com a malalt, tot ho hem estat explicant, aquí no es tractava d'un infiltrat sota control judicial en un moviment considerat terrorista o il·legal. Aquí s'estava parlant que la Comissaria General d'Informació de la Policia Nacional havia enviat algunes persones amb unes identitats falses a investigar un moviment que és absolutament legal, des d'un punt de vista prospectiu, que és la pitjor de la manera com es poden fer. És a dir, no hi ha justícia si es busca justícia prospectiva, però darrerament hi ha massa casos que se n'ha parlat de tot això. Algú que en sap molt una vegada em va dir que aquesta feina, que el periodisme no era perquè ningú t'aplaudís, però sí que és veritat que al final els premis també de vegades serveixen per reconèixer una mica feina, trajectòria. Ho dic perquè avui, dilluns 13 de gener, teniu fins a la una del migdia, si encara hi ha algun despistat, per presentar-se als Premis Carles Rahola. de periodisme, una proposta vaja impulsada des del col·legi de periodistes a la demarcació de Girona. Sí, serà la setzena edició dels premis de comunicació local, premis de periodisme, que es varen impulsar, com dèiem, fa setze anys, mira, precisament, quan Narcís Genís com a president i jo com a vicepresident anava al col·legi, ho vàrem impulsar. Són uns premis que han funcionat bé, són uns premis que tenen molta participació en general, i nosaltres on estem contents són uns premis impulsats pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, juntament amb la Diputació de Girona, amb set categories diferents. Premsa, ràdio, que és la que més a més porta el premi Miquel Diu Meies, l'únic que té un nom, et recorda, l'estimat company que durant tants anys va ser diguem-ne, una de les persones del món de la radiodifusió gironina. També hi ha premi per a l'apartat de televisió, per a l'apartat de fotografia de premsa, un premi d'informació digital, un premi de comunicació institucional i també un premi al projecte de comunicació periodística, estan dotats en mil euros, excepte aquest últim que està dotat en dos mil euros. i el que puc dir ara mateix no tinc dades perquè fins a la una al migdia, diguem, no es pot fer, però més o menys, diguem-ne que hi haurà al voltant dels 80 treballs presentats, que és més o menys el que és habitual en aquestes categories. I a més especialment uns premis, vull dir, amb un clasperit quilòmetre zero. La idea és aquesta, són premis de comunicació local, són premis de periodisme local, són premis amb la voluntat de presentar històries fetes des de les comarques gironines i que parlin de les comarques gironines. Aquesta va ser una de les claus per les quals van néixer aquests premis, perquè està molt bé que hi hagi premis de nivell nacional o a nivell estatal, però pensem que... pensàvem en aquell moment que també es tenien que que premiar les coses ben fetes que es fan des de Duque, des de Barcelona, en diuen el territori, jo prefereixo dir-ne les comarques gironines. En aquest sentit, aquests premis no deixen de ser una mica el paradigma també de la tasca que fa el col·legi de periodistes de la demarcació de Girona, que és intentar també descentralitzar una mica tot el pes de la tasca o de la feina que tenim, especialment a Barcelona. El Col·legi de Periodistes de Catalunya, perquè va néixer amb aquesta voluntat, precisament aquest 2025 farà 40 anys. El Col·legi de Periodistes, que va ser el primer col·legi de periodistes que hi va haver a tot l'estat espanyol, de fet en alguns llocs encara no hi ha col·legis, venia a substituir les antigues associacions a la premsa que venien molt marcades per un determinat lligam, diguem-ne, amb la realitat política que hi havia en aquells moments. Es havia de fer un pas endavant i les associacions de la premsa que hi havia, que hi havia la Girona, la Barcelona, la Tarragona, a Terres de l'Ebre, en el seu moment, diguem-ne, varen, diguem-ne, negociar una llei del Parlament de Catalunya que és el que creia el Col·legi de Periodistes. En aquell moment, diguem-ne, no era obligatòria la Col·legia Ciudadona per una raó fonamental, que era que la majoria de gent que estava treballant als mitjans de comunicació no estava titulada i ara es necessita la titulació. Per què en aquell moment no estava titulada? Doncs perquè hem de recordar que els estudis de periodisme, el grau de periodisme o amb diferents noms, en aquells moments la llicenciatura, ciències de la informació, periodisme, etc. era una carrera relativament nova que es va començar als anys 70 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els periodistes, entre cometes titulats que hi havia en aquests moments, venien, diguem-ne, per l'escola oficial del govern o per l'escola de l'església que durant uns anys el que feien era que a l'estiu feien uns cursos i que feien uns cursos amb els quals es podia accedir. Per tant, la majoria de la gent que estava en els mitjans de comunicació no ho era. Per aquest motiu, ni llavors ni ara, la titulació és obligatòria, però sí que ve marcada per unes regles del Parlament de Catalunya, que són les que hem de complir. Aquest any farem 40 anys. No és de col·legiació obligatòria, però tenim en aquests moments pel damunt dels 4.300 col·legiats a tot Catalunya. I una de les coses que sempre havíem tingut clares, almenys la gent que hem estat al capdavant de les juntes de demarcació de Girona, del col·legi de periodistes, és que no és que es hagués de descentralitzar, és que aquí el periodisme s'havia de tractar també des de la proximitat fent coses i no depenent de Barcelona. De fet, jo mateix ara que ara soc el president, com abans, Havia estat en Narcís Jordi Aragó, en Tomàs Llebre, en Enric Matalodona, en Narcís Genís, en Joan Ventura i jo mateix, que som els que en aquests 40 anys, diguem-ne, hem estat presidents de demarcació, sempre hem tingut clar que nosaltres el que vam intentar era treballar per la gent a quilòmetre zero, però també amb un peu pensat en el món de la professió, de la defensa de la professió, amb qualitat d'avisadegants del Col·legi de Periodistes. A Girona tenim en aquests moments pel damunt dels 410 col·legiats que representen un tant per cent important, però sempre hem volgut no representar només els col·legiats sinó representar la professió fent diferents coses. I una d'elles són aquests premis de comunicació local que van portar el nom de Carles Laola perquè van considerar que no en podia portar cap altre i amb això vam estar d'acord amb el amb la Diputació de Girona, ja que Carles Laola també havia estat treballador de la Diputació per de ser la presentant de la Generalitat, diguem-ne, comarques gironines, motiu per al qual després va ser, després d'un judici injust i criminal, passat per les armes el mes de març del 1939. Penso que has comentat una de les claus de volta de la professió, t'ho dic perquè recordo el dia que vaig col·legiar, que era amb el bo del Xavier Puig a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, allà a la Rambla. Rambla, Catalunya. O número vital, no ho recordo, número deu crec. I comentàvem com de diferent seria ara mateix la situació informativa que viu i molts dels problemes que segurament ens estalviaríem si la col·legiatura o la col·legiació dels periodistes fos obligatòria i realment el col·legi pogués regir una sèrie de directrius. Jo crec que anem cap aquí, és a dir s'hauran de reformar les lleis, però és evident que en aquests moments Un tant per cent molt elevat sí que tenen la titulació i que, diguem-ne, que els inconvenients que hi havia en el moment que es va crear el col·legi, recordem, 1985, doncs han desaparegut i que, per tant, ara estaríem d'acord que la formació és bàsica, que la titulació és necessària i que s'ha d'anar cap aquí, però ens hem de regir amb les normes que ens dona, encara hi ha persones que estan en actiu, i a més a més durant aquests 40 anys, en dues ocasions, s'han aixecat les regles que demanen la titulació per tal, d'aquelles persones que portaven molts i molts anys treballant als mitjans que poguessin entrar sota el paraigua, sota el col·legi. Però insisteixo que malgrat que som un col·legi professional, intentem fer una defensa de la professió i per això tenim diferents elements. Per exemple, un dels que hi ha molt poca gent que coneix és una cosa que el col·legi empara però que separa per evitar, que és el Consell de la Informació de Catalunya, que és el que vetlla per al compliment dels principis dentològics de la professió i el que tothom s'hi pot adreçar si creu que ha estat vulnerat. És a dir, tenim per una banda el Codi Penal, Codi Penal queda molt clar, si algú creu que algú li ha infringit un mal té el Codi Penal, té els tribunals per anar a fer-ho, però si creu que és un tema que diguem-ne que no implica càstig penal, té el Consell de la Informació de Catalunya per adreçar-se si creu que s'han vulnerat els principis de ontològics amb alguna informació que li escau o que li afecta. Després d'haver viscut tantíssims anys en el món del periodisme, què en penses ara mateix de tota la precarietat que estem vivint des del punt de vista de... Tota la càrrega negativa que té l'expressió d'aquesta feina és vocacional. Mira, jo vaig començar molt jove, vaig començar en aquest món l'any 1974, és a dir ja ha fet 50 anys, i en aquells moments el periodisme tenia entès que bàsicament hi havia el dels mitjans amb paper, els mitjans de premsa, i alguna cosa a la ràdio, però la ràdio en aquell moment hi havia més, diguem-ne, locutors que no periodistes, per dir-ho d'alguna manera. Era molt vocacional, però la feina, tinguent en compte que només la podies fer si estaves donat d'alta al registre oficial de periodistes, hi havia moltíssima gent que tenia una feina, llavors a la tarda anava a fer de periodista una estona, moltes vegades, massa vegades, lligada fins i tot. Per tant, l'explosió que hi va haver durant el que es va conèixer com la transició espanyola va trencar tot això i jo crec que va mostrar un nivell de la premsa molt elevat i que es va fer moltíssima feina. Han passat molts anys, han passat aquests 40 anys des de la creació del col·legi i en aquests moments, no des d'ara sinó des de fa ja molts anys, El principal problema que tenim és la precarietat. És a dir, la precarietat en el sentit que s'estan pagant sous molt baixos per fer feines que són molt importants. Un periodista conegut que va ser director del país durant un temps va dir com que informar és car, tots ens van posar a opinar. I el problema és que ara dono la impressió que hi ha molta gent, i això a les xarxes socials també no són un reflex, no?, que la gent opina, opina, opina, opina i hi ha poca informació. Però fer informació vol dir fer temps, dedicar-hi, tenir informació, i això s'hauria, s'hauria, no, s'ha de pagar i s'ha de pagar bé. Des del col·legi sempre hem dit que les feines periodístiques s'han de pagar, i una de les coses que tenim, una de les comissions que treballem, però que és molt complicada, és una comissió contra la precarietat perquè s'estan pagant sous de misèria. En aquest sentit, Jordi, una mica quina creus si poguessis fer una fórmula? Creus que passant pel col·legi seria una manera també com d'intentar revertir la situació? Jo crec que el col·legi, però el col·legi no té, és a dir, el col·legi no és un sindicat, el col·legi no és ni ha de ser un sindicat, però sí que ha de denunciar totes aquelles coses. Per exemple, una de les coses que fem és no acceptar determinades ofertes a la bossa de treball perquè n'hi ha que arriben en condicions indignes. Jo crec que hi ha una barreja molt gran en aquests moments, és a dir, En un moment en què el món de la comunicació aculla molts periodistes, jo sempre m'ha agradat diferenciar periodisme de la comunicació, i crec que les dues coses, si estan ben fetes, són absolutament, diguem-ne, nobles i necessàries, però sí que és veritat que hi hauria d'haver-hi uns mínims. El col·legi no té la força per posar-los, però sí per denunciar-los, i una de les coses que està fent és denunciar tot això, perquè ens hi estem jugant. És a dir, en una democràcia hi ha d'haver-hi una informació lliure. Si no hi ha informació lliure, no hi ha democràcia, no hi ha llibertat, i aquest és un perill que ens està afectant en aquests moments. Els poders públics se n'han donat compte del poder de la informació i el que han intentat és controlar-la. I llavors també és veritat que hi ha un gran món que dona feina a moltíssima gent, que és el de la comunicació, que ben feta és absolutament, diguem-ne, favorable a ajudant-se, però que en realitat moltes vegades el que fa, diguem-ne, és intentar... No s'ha de confondre mai informació de part, no s'ha de confondre mai en propaganda. i el que ha de fer la comunicació és donar amb les eines que té el paper perquè llavors els periodistes puguin fer la seva feina. Tot això ara està molt barrejat però jo sempre he defensat que malgrat que algú diu que el periodisme està mort, el periodisme sobreviurà sempre perquè sense periodisme no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha llibertat i això no ens ho podem permetre. I en concret quina és la salut del periodisme gironí? doncs està molt fotut com tot el periodisme en general, no som una excepció, aquí hi ha molts mitjans però hi ha mitjans que són molt petits i aquí jo crec que no s'ha de barrejar, les feines s'han de pagar i quan es fa una feina professional ha d'estar absolutament remunerada, això no s'ha de barrejar amb gent que llavors en un moment determinat, diguem-ne, per afició o perquè li agradi, diguem-ne, pugui fer un programa o pugui fer... jo crec que les dues coses s'han de tirar. Quina és la salut del periodisme geronimí? Per una banda, aquí tenim dos diaris, tenim alguns seminaris, tenim diferents emissores de ràdio, però ha perdut la força que havia tingut. Jo vaig viure, quan les emisores de ràdio feien programació pròpia durant moltes hores, ara això no passa perquè les grans emisores del país tenen, diguem-ne, unes quales consolies més o menys grans o més o menys petites, però que serveixen per, diguem-ne, per explicar allò que interessa des de la metròpoli. El paper de les emisores municipals, i aquesta n'és una, és el de parlar d'aquelles coses que passen al cantó de casa i fer-ho des de la més absoluta llibertat Falten més mitjans, això també és veritat, però jo crec que s'està fent bona feina. Per tant, no diré que la salut del periodisme és magnífica, el que diré és que la salut del periodisme és necessària perquè puguem viure amb democràcia i llibertat. Com a president del col·legi de periodistes aquí a Girona, quin és el repte que tens ara mateix, entre mans? Bé, en el meu cas jo porto molts anys treballant desinteressadament perquè aquestes són aquelles feines que també s'ha de dir que es fan. Vaig estar durant vuit anys amb la Junta que va presidir Narcís Genís i quatre anys amb la Junta que va presidir Joan Ventura i ara hi porto el davant. Jo crec que el repte és donar veu donar instruments i defensar la professió davant de totes aquelles amenaçades que hi hagi, que n'hi ha, i que n'hi ha moltes. El repte ara és el de tirar endavant i de trobar la fórmula per tal de lluitar contra la precarietat. No serà fàcil, no és fàcil, encarem un any que per a nosaltres és de celebració, que és el del 40 aniversari, et puc anunciar, tot i que encara formalment no s'ha fet, que aquest any es convocarà a un congrés de periodistes a nivell, diguem-ne, de país, que ara feia ja, em penso que l'última es va fer el 2016, perquè es pugui parlar precisament de totes aquestes coses que ens afecten, de la precarietat, però també, diguem-ne, del nivell de periodisme que mereix aquest país. Jordi Grau, gràcies per tot i per tant. Només faltaria gràcies a tu per convidar-me i per deixar-me parlar d'una cosa que m'apassiona, que és el periodisme i de la feina que fem des del col·legi de periodistes, que és evident que no agrada a tothom, però a part d'organitzar aquests premis o la setmana de la OLA, que anunciarem properament, amb sis o set actes que seran molt potents, o el tema de les mosques o tants i tants temes i de vigilància sobre el que... en certa manera està passant no de vigilància estricta nostra sinó de derivar cap al Consell de la Informació de Catalunya determinades maneres de fer i determinades maneres de treballar que no s'ajusten al cladidentològic, doncs el que intentem doncs és donar la cara i defensar que el periodisme és absolutament necessari, que per fer periodisme es necessiten periodistes i que els periodistes per fer periodisme necessiten que cobrin el que haurien de cobrar en una societat normal i que no siguin els sous tan precaris com els que s'estan pagant en aquests moments. Seguirem a la trinxera. Jordi, gràcies. A la trinxera ens trobarem. Gràcies a tu. recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem per que estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Nova convocatòria de la beca dels Premis Carles Rahola per a projectes de recerca o d'assaig sobre el periodisme i els mitjans de comunicació a les comarques gironines. Pots presentar la teva proposta fins al 13 de gener de 2025. Més informació a premiscarlerrahola.cat. Ajuntament de Girona. El 21 de gener al Palau de Fires de Girona, primer congrés de benestar emocional. Xerrades, experiències, activitats paral·leles i taules rodones on debatre i conèixer com millorar la nostra salut mental i emocional. Inscripcions gratuïtes. T'hi esperem. Ajuntament de Girona. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compre producte local. Compre al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Als Quatre Rius. Amb Seïd Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. El centre comercial Gran Junquera ens fem encara més grans. Arriben marques molt esperades com Zara, Adidas, Stradivarius, JD, Versca, Mango i moltes més. Per fi ho podem dir. Obrim la nova part el 10 d'octubre. Descobreixo nou Gran Junquera. Ara, més gran que mai. Mai no ho havia sentit abans i ara de cop se'm cau el món. Sembla un somni però està passant i ara de cop... I ja escoltem de fons, per tancar aquest dilluns, el per sempre, aquest senzill de Júlia Ancesa, cantant gironina del grup Oxigen, que de fet té la seva pròpia intrahistòria, per això mateix l'hem volgut convidar amb nosaltres aquí als Quatre Rius, i ja aprofito per saludar-la. Bon dia i bona hora, Júlia. Bon bon dia. Primer de tot, aviam, el per sempre, abans d'entrar a analitzar-la, em sembla que té la seva pròpia intrahistòria i té alguna cosa a veure amb el teu treball de recerca. Correcte, va totalment relacionat. D'aquest tracte, exactament. El treball? Sí. Bé, el treball és com un estudi de la indústria musical, però que bàsicament té una pregunta a respondre, que és si com a artista que vol dedicar-se professionalment a la música li beneficia més firmar un contracte discogràfic o bé autogestionar-se tota la carrera. I de tot això va sortir-ne una cançó. Dues. Dues cançons? Sí. Aviam, ara estem escoltant-la per sempre. L'altre quin és? L'altre es diu Ja no tinc por. Ja no tinc por. Llavors, com planteges una miqueta el diàleg entre aquestes dues cançons? Què ens hi expliques? Aquestes dues cançons són part de la meva part pràctica i la gran diferència d'aquestes dues és que una és amb una discogràfica i l'altra me l'he penjat jo pel meu compte i he fet tots els tràmits. Llavors les històries són bastant diferents, obviament. Una és una cançó d'amor i l'altra és una cançó més personal que explica com una vivència personal. En aquest sentit ja ho has dit, és la part pràctica, em sembla que has fet una amb discogràfica, l'altra l'has fet de forma autònoma. Anem per parts. Amb discogràfica, com ha estat la teva experiència en aquest sentit? Bé, molt bé, la veritat. Ha facilitat molt més el procés de publicació. El creatiu i dedicar han sigut exactament idèntics per les dues parts, però a l'hora de publicar-la, de fer la portada, tots aquests tràmits, m'ha suposat més senzill. Clar, i suposo que la part autònom a poder no tant. Exacte. He vingut a buscar jo pel meu compte una distribuidora, a entendre com funciona, pagar la quota mensual de la distribuidora, etc. I en aquest sentit entenc que potser la teva experiència ja pròpia amb oxigen també t'ha servit una mica com a guia. Òbviament, si hagués sigut el meu primer cop fent aquestes coses m'hauria quedat amb un pap de nas. Hauries arribat a l'entrega o no? No ho sé, la veritat. Ho ha facilitat molt més, sí. En aquest sentit, quines conclusions en trauries per exemple? És que estem fent com si estiguessis ara exposant el TFR. Quines conclusions en trauries tu de la teva pròpia experiència en aquest sentit? Bé, les conclusions que jutiré tinguin en compte que en el treball jo suposo que soc una artista que es vol dedicar. Seria la meva única feina. La meva conclusió és que Com a artista, si t'has de gestionar absolutament tots els aspectes que barca una carrera artística és pràcticament impossible, perquè si hi ha tantes coses a tenir en compte, és a dir, ara has de composar la cançó, l'has de poder anar gravant en un estudi i trobar algú que te la produeixi, que te la mescli, etc. Has de fer una portada, has de poder-la publicar a totes les plataformes digitals, fer-ne una promoció si vols fer un videoclip. Després també potser t'has de buscar concerts, que no són tan fàcils de trobar. Els concerts comporten que facis un rider tècnic, que facis un full de ruta... i llavors hi ha el tema dels drets d'autor, si vols registrar la teva cançó, si vols obtenir molts guants, és a dir que la feina no s'acaba mai. I a part que són moltes hores, també són molts coneixements de tenir en compte, i eines de tenir. Llavors la meva conclusió és que... Una discogràfica és un equip que realment t'ajudarà a fer tot això i te donarà l'opció de prioritzar a tu com a artista el tema de composició. Exacte, que és el que li toca a l'artista, en teoria. I que al final és el signe diferencial d'aquest artista. Exacte, si un artista no té això i no ho fa bé, molt difícilment, realment arribaran a un lloc. És que al final, potser, no ho sé eh, des del meu punt de vista, toques com dues etapes, no?, de l'artista, és a dir, una primera etapa on ha de ser home o dona a orquestra, és a dir, que ho ha de fer absolutament tot, i a partir d'aquí és una discogràfica la que recull tot això i diu no, mira, fem-ho diferent, la part creativa te n'encarregues tu, que nosaltres ens n'encarreguem de tota la resta. Exacte, inevitablement començaràs autogestionant-te, però el pas a professionalitzar-te, jo crec, que amb la discogràfica és molt més factible. Entenc que potser una miqueta el teu camí va per aquí, d'intentar aviam si amb el món de la música sona la flauta, mai m'he res dit. No se sap. És a dir, jo he tret aquestes cançons amb l'excusa del treball. Potser sortirà més cançons meves, potser seguiré amb Oxigen, potser no, no ho sé. És a dir, però el que jo tinc clar és que vull estar en aquest sector si no és com a artista, com a persona que treballa, per exemple, en una discogràfica. Que hi ha moltíssima gent, eh, per cert, sembla que no, però hi ha moltíssima gent que treballa en el món digital. Exacte, això és el que estic descobrint, que realment és que el públic només veu la feina creativa, perquè al darrere hi ha tantes coses a fer i tanta persona que està ajudant i lluitant per un projecte. T'anava a dir, si segueixes amb oxigen que sí, que suposo que sí. Passareu per aquí en un dia que ets a presentar-me alguna cosa? Segur que sí. Perfecte. Et posaràs això a la memòria del TFG? Pregunto. Què vols dir? Del TFG del TFR? Aquesta entrevista sortirà a la memòria? I tant, sí, sí. Estic posant totes les promocions que hagin sortit de la discogràfica al treball. Que si no m'arriben a la part escrita, que és dimarts, la posaré a la presentació oral. Que queden dues setmanes, vull dir. Això s'ha de dir. Genial, doncs pots posar aquest tall també si vols. Vinga va, posa-l'hi un 10. A veure si d'aquesta manera ho tenim. I mentrestant, si no, marxem amb aquest, per sempre, de Julián César, cantant del grup Oxigen. Moltíssimes gràcies per haver passat per aquí pels Quatre Rius, Julián. A vosaltres per donar-me visibilitat. Avui en dia tot acaba igual. No sabia que aquest truc ja no. Que amb tu això podria ser real. I ara no sé què és viure sense tu. Un matí sense tu. que això duri per sempre i veure'n fins que es torni a estar i que la importi la resta on tu sento que és de debò es marca la diferència mai no ho havia sentit abans i ara de cop s'empara el món sembla mentida però està passant que ara sense tu no m'entra la son i com vols que jo no et miri? com vols que me n'oblidi? els teus petons eren tan bons sobre en raons per escollir-te tu Per això no n'hi pa'l sempre, i vau al fins que el sol que està. Que l'emporti la resta, amb tu sentut que hi estarà. Esmarcarà la diferència al temps que està. Però que això duri per sempre, hi ha unes vins que en tu ets dalt, i que et porti la resta amb tu sento que ets dalt. Si vols saber tot el que passa a Girona i en l'entorn més proper, som la teva ràdio. Girona FM, l'única emissora local de Girona. Informació, opinió, entreteniment, el futbol i el bàsquet en directe. Cultura i molt més, ho trobaràs tot a Girona FM. El 92.7 de la FM i a gironafm.cat. Som la teva veu, som la Gironina. El primer cafè. Comença el dia connectant Girona FM per conèixer què passa a Girona i saber, de primera mà, l'actualitat local i de servei. Un programa per començar el dia sabent tot el que necessites. De dilluns a divendres a partir de les 9 del matí amb Pau Villafanye, Said Svai i Arnau Vila. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres cada quinze dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM. La gironina. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Girona FM obre la finestra a la participació donant veu a les entitats i a la vertebració de tots els barris de la ciutat. Entra a www.gironafm.cat i descobres la ràdio més participativa. Recupera qualsevol programa, entrevista o reportatge sobre el teixit associatiu dels nostres barris. Som gent de Girona, som gent de bàsquet. El programa de Jan Torrent que parla sobre el bàsquet Girona. Tot el que passa a fontejar-ho. Actualitat, protagonistes, curiositats i tot el dia a dia del club a gent de bàsquet. Dimarts a dos quarts de nou del vespre i dimecres a la una del migdia, gent de bàsquet. Garcia i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere Garcia i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Tota la realitat esportiva a Girona en joc. Pau Villafanya i Josep Coll fan el repasse a tota la informació i actualitat de l'esport jironí. Cada dilluns a les 3 de la tarda i a les 9 del vespre, Girona en joc. Fútbol, bàsquet i totes les disciplines esportives amb una mirada propera i de ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Jironina. I encarem ja la recta final del programa d'avui, com hem dit, dilluns 13 de gener, dia mundial contra la depressió, o en la lluita, millor dit, contra la depressió. Per poder comentar una mica la jugada, ens acompanya Xavier Fàbregas, del Masferriola, que ja aprofito per donar la benvinguda novament. Bon dia i bona hora, doctor. Bon dia seguit. Com ha anat aquest inici d'any, de moment? Bé, de moment bastant bé. Divertit. És un any que comença amb bones perspectives. Avui truquem amb motiu de, com dèiem, el Dia Mundial en la lluita contra la depressió. Avui, 13 de gener, un dia que serveix per recordar una mica més la importància de la salut mental i també de tota la feina que feu des del sector mèdic. Sí, aviam, són aquestes dates senyalades que ens serveixen per posar sobre la taula els problemes importants que moltes vegades no tenen el seu espai per poder ser debatuts, per poder ser emergents, perquè fem aquesta reflexió sobre un problema importantíssim de salut pública, com és la depressió. En aquest sentit, quins poden ser els detonants perquè una persona caigui en la depressió? Hi ha, com en moltes malalties, una part que tenen a veure amb una predisposició genètica. O sigui, s'entén d'explorar el fet que hi hagi antecedents familiars de depressions per poder valorar si hi ha una vulnerabilitat especial. que s'ajuntarà amb una sèrie d'effectors personals del moment que s'està vivint, inclús de situacions externes que poden influir, que poden desencadar, que poden disparar, aquesta predisposició que és genètica. Per exemple, diferenciaríem directament el que seria una depressió reactiva, que seria aquella que té un desencadenat aparentment clar, la persona que, per exemple, té una separació de parella, un problema a la feina, s'hauria mort algú, passant un mal moment i aquesta situació podria potenciar aquesta tendència pròpia a tenir una deflació i convertir-se en aquella tormenta perfecta que fa que les coses es compliquin i que surti cap a fora. Però també trobem casos on no hi ha aquest desencadenant conegut. llavors parlaríem del que dient una depressió endògena i, inclús, són aquelles situacions que li poden passar a persones que estan, aparentment, en un bon moment. O les coses van millor que abans o, com sempre, però que entren en aquest episodi depressiu que el fa patir. I, per tant, estem parlant d'una situació complexa. És inevitable, jo crec que ho hem notat tots, que s'ha posat molt en valor la salut mental afortunadament els últims temps, però també és veritat, i això no sé si m'ho dirà vostè, que s'ha banalitzat una mica, a vegades, el terme o el concepte de depressió? Sí, la frase aquesta estic bé per ell, eh, que moltes vegades només explica una situació personal que alguna cosa no en valora, eh, i que potser no té la importància. Evidentment, hem d'explicar que una depressió és un episodi en què hi ha una diferència notable amb la manera d'estar i la manera de ser habituals. O sigui, podem marcar un avançament després, perquè no parlem d'una situació contínua, sinó una situació que es dispara per si en un cert moment, on a vegades hem de fer aquesta exploració per saber on ha començat. Encara que després es pugui mantenir durant un temps llarg, sempre hi ha un moment de la vida on veiem una diferència perquè, si no, no notaríem aquest canvi. Si no trobem aquest moment on hi ha aquesta diferència, ens semblaria que estar malament és l'habitual. I la cosa més important és veure que hi ha una diferència tant en el sentir com en l'actuar que marca que estem dins d'aquest episodi de depressió. El més important en la lluita contra la depressió és la xarxa que pot tenir una persona, és a dir, la gent que pot tenir afí al seu voltant. Això és un factor protector. De fet, sabem que tenir una xarxa social i familiar potent ajuda a evitar o a minimitzar els efectes d'una depressió. De fet, les societats on això s'ha mantingut tenen una incidència menor de depressions. Hi ha avui en dia una tendència a fer el que en diem psiquiatria social, que és aquesta intervenció que té en compte també tota aquesta xarxa de tant d'amics com d'activitats que permeten que la persona estigui una mica més protegida, perquè un factor predisposant, un factor desencadenant seria la soledat. però hem de tenir en compte també una cosa important que hem parlat alguna vegada, que és el fet que quan una persona està deprimida, el que li digui la gent de l'entorn que l'estima, a vegades no arriba. Moltes vegades tenim aquesta sensació que ens estan donant consells perquè et llevis, perquè surts del llit, perquè dutxis, perquè vagis al gimnàs, perquè traïs el gos... que en el moment que estàs més deprimit no entens o no fas teu, perquè precisament hi ha un rebuig en aquestes coses que són precisament les que acabaran funcionant per sortir de la depressió. Quan una persona canvia aquesta ordre exterior per una ordre interna, quan és ell mateix que es demana d'intentar fer aquestes coses per canviar la situació, és quan comença la recuperació. Però hi ha un temps intermitge on no ens sentim capaços, on no veiem la possibilitat de votar a terme aquestes coses que ens estan proposant, que ens semblen lògiques però que no es patim que estiguin al nostre bast. Per tant, aquest també és el moment més gran de la depressió, aquest moment de l'enfonsament, del pou molt profund en el que costa sortir. És evident que sempre hi ha llum al final del túnel. La pregunta, i això de veritat, m'ho han preguntat gent, una persona que ha caigut una vegada en depressió, és més propensa després de tornar-ho a patir o realment el que no et mata et fa més fort? Hi ha una mica de les dues coses. El que és molt clar és que la persona que patit una depressió té terror de tornar a caure al pou. Aquesta sensació que has viscut d'una manera terrible tot el malestar que representa estar deprimit. Per això no hem d'analitzar la situació, perquè és realment fumuda. Però afortunadament en molts casos aquesta depressió serà una depressió única. Sobretot si tenia a veure amb un factor desencadar en exterior que més o menys s'ha pogut solucionar o ens hi hem acostumat. Per exemple, la mort d'algú. No és el mateix el patiment quan acaba de passar que quan han passat uns mesos o uns anys o un trencament de parella. Quantes vegades ens sentim que ens enfonsem i després tens una nova parella i ets més feliç inclús que abans. Hi havia una cançó famosa dels anys 70 d'un cantant italià, el Riccardo Cotxante, que deia que l'amor nunca se muere, o sigui que no és veritat. O sigui, ens sentim a morir, ens sentim que s'ha acabat el món, i després ens trobes aquesta altra relació que compensa allò anterior, i és quina sort que no vaig seguir en aquella primera parella, Aquesta qüestió que moltes situacions depressives no tornen a venir perquè la gent també aprèn a protegir-se, aprèn a funcionar, però també hem de tenir en compte que pot haver-hi un curs de la depressió que té aquesta repetició, que significa que s'ha de tornar a posar en marxa tots els mecanismes que ens han ajudat abans. i sobretot també és molt important entendre que a vegades una depressió no s'ha acabat de resoldre. És el mateix episodi que quan semblava que ja estaves bé, doncs tornes enrere perquè la medicació no ha durat el temps suficient, perquè no s'han canviat els factors aquests predisposants i encara estem en la mateixa crisi. Per això s'ha de tenir en compte, per això s'ha de demanar ajuda, per això és important que hi hagi aquesta valoració extra. Estem parlant d'una història que té moments que fan molta por. Jo crec, Xavier, que una cosa important a tenir en compte és que la vida no va de que la llum sigui blanca o negra, sinó que al final de problemes sempre n'hi ha i que se n'ha d'aprendre i s'han de tenir eines. I potser precisament el que dèiem abans de banalitzar o no banalitzar o quan surt d'una depressió, saber que a la vida sempre hi ha problemes i el que toca és simplement surfejar-los. I el que hi hagi problemes és el que fa que també veiem els moments lluminosos. O sigui, si tot fos pla, si tot tingués aquesta espècie de contínuum sense diferències, no podríem apreciar els moments feliços. O sigui, una cosa és bona perquè hi ha hagut una cosa dolenta abans i potser aquesta comparativa. I no hem de pretendre aquesta felicitat equilibrada, sinó aprofitar els bons moments i minimitzar els dolents. Tenint en compte que tot acaba passant, que el més dur moltes vegades queda darrere, perquè el temps i la capacitat de resiliència que tenim als éssers humans, que és aquesta capacitat de superposar-nos a les coses futudes, és una de les nostres característiques. i hem dit a tota la gent que ha passat terres, que ha passat històries que poden ser absolutament terribles, doncs hem tirat moltes baranes endavant, doncs hem de plantejar que probablement el que ens passa no té aquesta magnitud i que segurament ho superarem. I que aquest punt de tornem-hi una altra vegada i aixequem-nos és molt propi del ser humà, encara que en alguns moments sembla que l'hagin perdut. Doctor Xavier Fàbregas, moltíssimes gràcies i ens veiem ben aviat. Ens veiem aviat, Cahit. Molt bon any a tots. I, com sempre, a parlar d'aquestes coses que són importants i avui és una reflexió que tocava pel dia que celebrem o que posem de manifest. I tant. Moltíssimes gràcies, Xavier. Fins aviat. Adéu-siau. Sé que t'he vist en algun lloc, menjant fum d'idees genies. Sé que t'he vist fent el badoc, menjant postes de sol al bur. I ara et demanes tu mateix si tot això serveix de res. Passes la nit contemplant el cel, des del fons de tot el món. No, aquest món no permet dormir ni un instant. No, compta'm les ovelles, que els llamps sortint temps volen una coseta més. A la boca un gust de marc Tant trencat els pensaments Creus que potser te'n pots allunyar Però saps que ja ho tens perdut L'olor de pluja que porta el vent És un regal sense preu Però temps em va aclarir d'on et ve amb tot el que va robar. No, aquest món no permet dormir ni un instant. No, el nom compta amb les robelles i els gens ha sortit temps i volen una coseta més. Que abans que et mosseguen els dormers et volen fer fugir ben lluny ara t'alenen el clatell i tens l'estoledat als ulls veig que mires com de travès no sé què t'ha passat ja saps que tot pot canviar No sé per què no ho entens. No, aquest món no permet dormir un instant. compta amb les ovelles, ja n'ha sortit temps i volen una mica més. Quan estàs pensant, mossegant els teus pensaments, tances els ulls, els obriràs del llum, però tu en vols menys. Mm, molt menys. Sé que t'he vist en algun lloc, Girona FM, l'espai comunicatiu de la ciutat. La ràdio de Girona. Girona FM, els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dilluns 13 de gener i aquesta és l'actualitat del dia.