Girona: solidaritat, llibres, Setmana Santa i crims

Proximitat, més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la Deo Empordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius. Dimarts, 8 d'abril de 2025. Avui ens hem despertat després d'una nova mostra de solidaritat a Girona. Totes i tots el coneixeu, en Sisplau es queda sense casa, segurament no per culpa seva, com tants altres casos, però el seu exemple és de molts mals que tenim ara mateix sobre la taula. La penya gironina ha engegat una campanya de macenatge per aconseguir 35.000 euros perquè F. Kingsford pugui pagar l'entrada del pis on viu. La propietat ho veu bé. I no només això, sinó que membres del govern municipal i també de l'oposició van ser presents en l'acte d'ahir. El Girona, o algun representant seu, no. Suposo que tampoc és la seva batalla. Tampoc la de, sisplau, animant l'equip a assegurar quan no érem ni mil persones a Montilivi. Ho dic perquè jo també hi era. Però vaja, que la desconexió del Girona amb la seva gent i la seva terra o els problemes endèmics de l'habitatge que tenim al nostre dia a dia són una simple mostra de la misèria que tenim. Però a vegades hi ha gent que també vol ajudar a d'altra gent. i la persona més filantròpica que conec, probablement dels que més ha ajudat en aquesta vida, almenys dels últims 36 anys, diria. Especialment al Pla de l'Estany, també a Girona. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Com estàs? Bé, home... Com és això d'entregar-te a la gent? Bé, normal, normal. Normal, no? El que sí que em fa gràcia és que quan dius això del Pla de l'Estany es diuen de recordar que en seguites balles de Figueres, per tant, és un tio de Figueres i un tio de Banyoles que fan un programa a Girona, és com un xiste. Imagina't. És com quan amb la Berta van presentar-ho dels alcaldes. Exacte, exacte. Hem vingut a arreglar Girona una noia de Banyoles i un tio de Figueres. Mira, mira. Sí, noi, però és el que hi ha. Al final... Som genolls sense capa, eh? No hi havia pressupost per un gironí. Van anar Figueres que surten més baratos. En qualsevol cas, Arnau Vila. Com estàs el dimarts, avui? Sí, home de dimarts, i un sol que fa, doncs, goig de veure, perquè, vaja, venim d'uns temps molt gris, i ara sembla que portem uns dies allò solellats, ara ja tenim la primera vera aquí. I no t'has cremat, eh? No, jo no. Sí, eh, mira. Sí? Estic ben moren. Doncs mira, jo sempre no em poso cremes i em poso aquestes cremes. Aquest cap de setmana vaig estar a la piscina de Mastarrats. Ui, és terrible això, eh? Sí, de fet em van despertar, que ahir em van dir que no m'atreviria a dir-ho, em van despertar els col·legues amb un covell d'aigua freda amb glaçons de gel. Això fa una mica de mal, eh? Sí, de fet està gravat en vídeo i quedarà per la posteritat, perquè teníem por que tingués un cop de calor i van agafar, simpàtics ells, i van arribar, que de fet no t'ho perdis, la mare del Nubi, Va dir, quan vaig veure tanta gent corrent cap a la piscina, em pensava que t'havia passat alguna cosa. Dic, no t'equivoquis. Dic, si em passa alguna cosa, ningú corre. Dic, en tot cas, vana que em passi alguna cosa, però bueno. Bons amics també, eh? Exacte, sí, tenia amics per això. En qualsevol cas, avui seguirem amb llibres, descobrirem l'obra de Mercè Mascaró, també parlarem amb David Floriach sobre la Setmana Santa, president de la Junta de Confraries d'aquí de la ciutat de Girona, i seguirem amb més llibres, Jordi Grau i Tuna Soler, que ens presentaran ni més ni menys que el Sense Pietat, la continuació del Sense Càstig. Ui, pinta bé això, eh? Sí, no tinguis cap pietat ni cap misericordia, Arnau Vila. En començar. Vinga, va. I continuem immersos en llibres, llibres i més llibres, com si d'un mar es tractés... Doncs bé, avui precisament presentem, després del mar, la nova novel·la de Mercè Mascaró. Parlarem del mar, de tenir-lo, de perdre'l. Em sembla que és una sensació que els que hem nascut a prop reconeixem a la primera i em sembla també una fantàstica carta de presentació per a Mercè Mascaró. Bon dia i bona hora. Bon dia. Jo t'ho he de dir, sempre és bona excusa passar per Girona i més vosaltres que sóc de fora, de Barcelona. Sí, soc de Barcelona, el que passa és que com que passem molts, molts dies a l'Empordà, a Girona ho toquem sovint. Toqueu bastant. Ah, per tant ja saps un dinar i tot, no cal que faci la ruta. No, avui torno, avui malauradament vinc i torno, però divendres ja pugem i ens quedem... tota la setmana Escolta, segona novel·la després de caure al buit entenc que això d'escriure enganxa Sí, la veritat és que això em va enganxar des de ben petita sempre he estat escrivint sempre he anat amb llibreta i boli o llapis escrivint i mira, fins que al final vaig aconseguir fer realitat un somni Aquest segon llibre ja el tenies en marxa, ja el tenies quan vas presentar Caura el 8 o realment ha estat posterior? Quan va sortir la primera novel·la ja publicada, sí que el tenia molt en marxa, el segon. Vaig començar-lo a escriure, tot just vaig acabar la primera novel·la, I per això potser vaig necessitar també una mica de canvi de registre, perquè la primera novel·la tracta d'un tema més dur, i una protagonista també molt escarpa i amb un pes, diguéssim, i per això vaig decidir canviar, necessitar canviar de companys i de to. Hi ha ressac emocional després d'acabar amb llibre, tancar-lo i començar a presentar-lo? Bueno, una mica, potser, sobretot, tens com, clar, trobes a faltar, no?, aquells personatges amb els que has estat convivint, que sí que d'una manera continues convivint amb ells, perquè sempre hi són, però, clar, diferent, no?, perquè ja no ets ningú per moure'ls i els fils de la seva vida. Escolta, quantes vegades te l'has rellegit de dalt a baix abans de presentar l'esborrany definitiu? No t'ho puc dir. No t'ho puc dir, no ho sé. Moltes, moltes. A més, és que tota aquesta part precisament de relectura, de revisió, de correcció, jo crec que és la que més m'agrada i és que em costa molt posar el punt i final. Em costa moltíssim. És allò que t'ha de venir algú de l'editorial i dir va, prou, ja, ja està. Per sort tens més o menys una data, perquè és que si no jo crec que continuaria fins a l'infinit. És que ara t'entenc perfectament, perquè em va tocar revisar l'altre dia una cosa també i no hi havia manera d'avançar. I a més és que ja et dic que m'agrada molt. Jo escric, no em faig masses esquemes ni moltes preparacions prèvies, sinó que em dedico a escriure. Sí, de caps. Sí, jo vaig bastant de cap, sé d'on surto i on vull arribar i entre mig m'ho vaig trobant. I aleshores, clar... Sí que això jo crec que requereix molt aquesta segona, tercera, quarta o cinquena part d'un cop acabo la història torno a començar i la torno a reescriure corregint-ho tot, cada paràgraf els personatges els coneixes molt més i he descobert que de fet jo crec que ja et dic que ho deixo molt amb aquesta cosa així mil·limètrica. Mercè, qui és la Cati? Doncs la Cati és la nostra protagonista és una noia que acaba de fer 20 anys i se'n va al poble dels avis, que és el seu paradís, aquest poble que es diu Montanau, i ell està en un moment, bé, complicat, perquè acaba de deixar el seu xicot, vol deixar els estudis, de fet ni s'ha matriculat per l'any vinent, però no ho ha explicat a ningú, i està en aquell primer moment una mica de descoberta de la vida, jo crec. Un completo, vamos. Sí. Sí. I aleshores, en aquesta situació, ella està disposada a passar l'estiu a Montanau, com cada any, amb els seus avis, però aquest estiu no serà igual que els altres. Ella segurament tampoc és igual que els altres, i aleshores és com que comença a veure la vida amb uns altres ulls, i se n'adona de certes coses que fins al moment no havia vist, i és com si se li agraigués la vena dels ulls. És fer-se gran, també. Sí, jo crec que sí, és fer-se gran, però és un fer-se gran que no s'atura mai, no? Vull dir, potser ella és el primer cop que li passa aquesta sensació, és que l'altre dia parlàvem amb una noia que em deia, clar, jo he empatitzat molt amb la Cati perquè tinc 23 anys i sento molt que també em passa, però clar, jo també li deia, bueno, és que no et penses, els 43 d'alguna manera et continua passant, no? O sigui, són coses que, bueno, que sempre et preguntes qui ets, què fas, què faràs... Sembla que hagis de tenir una resposta en algun moment, però... Simplement jo crec que aprenem a conviure amb certes incerteses. I ella, tot just sol, li desperten, no? Això sí que ho podem explicar i és esperta al mar. Sí, això sí que es pot explicar. És a dir, aquest poble de Montanau, que és un personatge més de la història, És un poble que té una peculiaritat molt gran, és que abans que la Catina es qués era un poble de costa i una nit sense que se sàpiga exactament per què, després de la tempesta... El mar es va allunyar, molts quilòmetres, i aleshores aquest és un fet que ha marcat molt els habitants de Montanau, però que no en parlen, que fan veure que no ha passat. Tabú. Exacte, viuen en aquest tabú i tothom mira cap a una altra banda, aleshores s'omple... de secrets, de silencis la història i la vida d'aquests habitants com tantes vegades ens passa en general a tots plegats hi ha molts temes complicats que en canvi d'afrontar-los ens dediquem a fer veure que no existeix a part parles molt de la idiosincrècia que hi ha en aquest tipus de pobles sí, clar, per això també m'interessava construir la vida d'un poble perquè al final les relacions són diferents que una ciutat amb les parts bones i amb les parts dolentes jo crec que els silencis poden ser doncs es poden pesar més en un poble, no?, perquè la ciutat potser passes més desapercebut, no hi ha tanta... una relació tan estreta, no? Aleshores, m'agradava d'inventar-me aquest poble, bueno, part que potser la meva part d'arquitecta, que encara, tot i que no hi treballo i encara la tinc, no?, tenia ganes d'inventar-me tot i de construir-lo... de ple i la plaça i el carrer principal i l'església i tot, sobretot tenia moltes ganes de construir tot el que és com la part humana del poble, aquest teixit de les relacions entre ells i aquest pes, aquests silencis que es noten i es palpen, en cada moment i aleshores la Cati és el primer cop que comença a adonar-se de tot això això que segurament ha existit sempre des que ella va néixer però a vegades quan ets petit no te n'adones exacte, no te n'adones de totes aquestes coses i aleshores és el primer cop que pel motiu que sigui ella obre els ulls a aquesta realitat i el poble que ella ha estimat sempre comença a pesar-li en certa manera clar És que al final també, jo el que veig aquí és aquesta troballa, potser, en el seu ambient, però que al final no deixa de ser també un recorregut propi. Exacte, sí, sí, i ella fa com en paral·lel, durant tota la narració, al final la novel·la parla d'un estiu, d'aquest estiu, que és l'estiu del 1995, i ella en paral·lel farà aquesta indagació sobre què va passar amb el poble, què va passar amb el mar, intentarà anar borxant tot el que pugui, però al mateix moment el que està fent és buscar-se ella i trobar-se ella i buscar aquestes respostes que necessita per tirar endavant. Què té la Cati de tu? Home, doncs segurament coses, no? Sempre jo crec que, sí com jo, sempre les dues novel·les que he escrit són absolutament ficció i no intento novar la part de la meva vida, però sí que és veritat que d'una banda jo passava els juliols amb els meus avis i això és un record que... no puc deslliurar-me d'ell, al revés, m'encanta. I d'alguna manera potser hi ha una part d'homenatge als avis en aquesta història, perquè és una relació molt bonica, molt rica, i que la Cati també la gaudeix molt. I de l'altra banda, segurament sí que soc algú que també s'ha anat preguntant sempre moltes coses, soc una mica inquieta en aquest aspecte, i les preguntes m'han anat perseguint al llarg de la vida per això et dic que els 43 encara les tinc suposo que les tens suïes les tenim tothom sí, suposo que sí la cosa és adonar-te això que potser no és la resposta no sé si has de trobar la resposta o has de continuar-te preguntant coses no, suposo que al final és simplement anar fent joc d'equilibris i que no caigui cap plat i si cau que caigui perquè inevitablement cauen i llavors comprarà algú i ella jo crec que una de les coses que també se n'adona i que també crec que tenyeix bastant tot l'ambient de la novel·la és com aquesta... Bueno, ella té com una nostàlgia, jo crec, de quan era petita, de quan per ella no existien els problemes, que tenia aquest paraigües que la cobria o que la protegia, i al final també crec que aquesta novel·la parla molt d'adonar-se de la impermanència en què vivim, del canvi constant, que no ens podem aferrar a una cosa i pensar que existirà per sempre... Això és molt actual, vull dir, això d'haver viscut una infància i una joventut en una bombolla molt feliç, molt de purpurina, i de cop i volta arribar un dia i dir, ostres, que el món real és una altra història. Clar, clar. Això passa també ara mateix. Sí, sí, sí, jo crec que això, és que suposo que ha passat sempre, perquè al final la infància, bueno, doncs tens, segurament la mires des d'un altre punt de vista, les coses, o... te n'adones de certes coses, d'altres potser no, i en canvi, doncs clar, quan et vas fent gran vas veient unes altres, no? I també, doncs, tots aquells records d'aquells estius, per exemple, amb els teus avis, doncs també assumir que canviaran, que els teus avis segurament també un dia deixaran de ser-hi, tot un munt de coses que la vida t'empenya endavant, que per altra banda també és la seva grandesa i la cosa que la fa bonica i meravellosa, no? És com les dos vessants. Clar. Has perdut mai el mar? Sí, crec que sí. Jo crec que el mar el podem perdre moltes vegades, i a vegades sense saber per què. La cosa és recuperar-lo, no mirar a una altra banda com fan ells i recuperar-lo. Que al final és simplement també de parlar de les coses obertament. Exacte, sí. Aquest és un tema que a mi la veritat és que m'apassiona bastant i amb la primera novel·la ja anava bastant per aquí també. El tema de la comunicació entre les persones, de com ens costa parlar, de com ens costa explicar-nos, sobretot amb les persones que tenim més a prop nostre. I aquí, per exemple, hi ha també la relació mare-filla, que... Bé, doncs que també té molt d'això, no? Vull dir, a vegades la teva mare segur que t'estimes molt però que et costa a vegades explicar-te, no? I a més en aquest cas tenim que les veuen a la portada les tres generacions, no? Mare, filla, àvia. És a dir, dues parelles de mare, filla que donen per molt perquè a més són de generacions diferents i cadascuna té la seva història, no? Perquè l'àvia de la Cati és un personatge molt capdalt en aquesta història I no té res a veure com tracta la seva neta i com tracta la seva filla, filla que va marxar del poble, cosa que costa d'acceptar també, no?, això a vegades. Aleshores, aquests dos tàndems mare-filla tenen molt d'això, no?, d'aquests silencis, d'aquestes coses que costa de dir, però alhora com les necessites, no?, la Cati es passa molta part de la novel·la trobant molt a faltar la seva mare i en canvi sent incapaç de la faltar el telèfon per trucar-la perquè no vol parlar amb ella, però en canvi sí que ho vol. és aquesta barreja que a vegades ens costa tant i en canvi també apareix la relació neta-àvia que està com tenyida d'una altra cosa els mateixos personatges es relacionen diferent quan fan de fill, quan fan de net quan fan d'avi, quan fan de pare quin ha estat el gran hàndicap d'aquesta segona novel·la? Doncs no t'ho sabria dir això, eh? O ha estat un camí de roses sense espines. Bueno, a veure, espinetes sempre n'hi ha, però no li reconec cap gran hàndicap. A veure, l'he hagut de treballar molt, però és que, no ho sé, jo m'ho passo també treballant, que no ho veig com un problema, saps? I vaig haver de fer moltes correccions, de fer bastants canvis, o sigui, és una manera que ha passat per molts llocs. però no han estat uns llocs dolorosos, sinó que estic tan satisfeta més del resultat i de la feina feta que no, no, al revés, vull dir, ha estat com un regal, perquè després de la primera, que dius, ostres, he aconseguit publicar una novel·la i això és com somni, doncs, aconseguir la segona és un somni al quadrat. I aprenentatges? Molts, molts, jo crec que molts, tant de... Bé, tot el recorregut de la primera també, no? Tot el que significa, clar, al final publicar una novel·la no només és la teva part d'escriure-la a casa, tu soleta, que és el que jo feia fins ara, sinó que després hi ha tota una altra part de parlar-ne, no? Per exemple, ara, o de fer presentacions, de plantar-te davant de gent i ser capaç d'explicar el que volies dir, no? Que això no té res a veure amb el fet d'escriure, no? I també donar-te que també ho gaudeixes. T'anava a dir, presentacions, que sembles els catarres ara mateix en ruta un estiu. Sí, però bé, quan ningú et coneix, també, o et mous una mica i fas una mica soroll i vas a presentar-te a tu, o si no, qui es compra la teva novel·la. És a dir, a vegades... Clar, és complicat. Tu entres a una llibreria i hi ha molts llibres, eh? I hi ha molts llibres perquè algú decideixi triar després del marc de la Mercè Mascaró, quan, a més, amb prou feines haurà sentit el nom, no? Aleshores, sí, que està bé. Crec que t'ho prens també, més que com una limitació, com un repte, com un divertiment. I tant, és que m'ho passo superbé. O sigui, en la primera, al principi potser em costava una mica, perquè ja et dic, jo no estava basada per res, ni a parlar en públic, ni per la feina, ni res. I a més, és que el fet d'escriure és totalment contrari a l'altre, no? Estàs tu amb la teva soledat. Però he descobert que m'ho passo molt bé, que m'agrada molt. Suposo que parlar d'una cosa que has escrit tu, no?, i que t'agrada tant fer... Doncs és, no ho sé, un satisfactori. Ja has presentat a Girona o encara no? Aquesta segona no, la primera sí. La segona encara ens falta data. Ja arribarà, i tant. I més ara, que hi ha el tornador de Sant Jordi. L'altre dia vam presentar Bàscara. Sí, home, i tant. Perquè jo estic a més al costat, a Nens d'Empordà. Clar, és que és tirant... No, és per casa teva, això és a casa teva gairebé. Vull dir Bàscara tirant cap a Orfos, no? Sí, sí, sí. Allà vam presentar una sala preciosa de l'Ajuntament. Viladamus, capital del món. I diumenge està bé Calonja, signant llibres A la prèvia de Sant Jordi Que bé, que bé I per Sant Jordi? Per Sant Jordi i Barcelona Sí, sí, per Sant Jordi, sí, a Barcelona Això també és bo, eh? Només faltaria, escolta, si et despistes estem aquí a Plaça Catalunya Nosaltres de Girona no fos cas que et perdessis o algo Escolta, jo, a la mínima agafem el cotxe i venim cap aquí nosaltres Vull dir que... Això és casa teva, si és que hi ha casa d'algú, que diria en Sisa. Exacte. Després del mar. Mercè Mascaró, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres. Bueno, i moltes gràcies a vosaltres per convidar-me. Ja veus que m'ho he passat bé. Ja tornaràs, ja. Espero, això espero. Vinga. Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, maridatges exquisits. Entra a Vivid.CostaBrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust a vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava Girona, Diputació de Girona. El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a GironaFM.cat La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas. Converteix el teu pis buit en una oportunitat per a tu i un benefici per a tothom. A l'Ajuntament de Girona oferim una oportunitat a les persones propietàries que vulguin col·laborar en la lluita contra la crisi de l'habitatge. Si tens un habitatge buit o disponible a Girona, posa-la a la borsa de mediació per al lloguer social. Ajudaràs a oferir un habitatge digne a persones i famílies amb ingressos mitjans o baixos i gaudiràs d'ajuts i avantatges fiscals. Missió Habitatge. Ajuntament de Girona. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina. García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. És com viatjar amb un cavall a dintre. I quan arribem a dos quarts de 12 del matí, seguim en directe als Quatre Rius, deixem enrere després del mar de Mercè Mascaró. Per comentar la jugada, aviam que tenim a l'agenda, una agenda ben plena, una agenda ben grossa que té l'Arnau Vila, ja no li queim ni tan sols a l'iPad, per tant ja ha de tirar de llibreta física, i per fer-ho... Intentem desentrellar una miqueta o aclarir què tindrem per aquesta Setmana Santa. Parlem amb el president de la Junta de Confraries, David Florià, que aquí ja podem donar la benvinguda. Bon dia i bona hora, David. Hola, bon dia. Vaja, Setmana Santa del 2025, comencem ja amb el tret de sortida en breus i en pocs dies. Sí, comencem ja el dimecres amb el pregó. Aquest pregó que anirà a càrrec de...? A càrrec del bisbe Freucami Vilà. A partir d'aquí donarem el tret de sortida aquesta setmana santa, una setmana santa, que aquí a Girona tindrem diferents activitats com no podia ser d'altra manera. Sí, sí, jo crec que hi ha les activitats tradicionals i alguna coseta nova que hem afegit. Especialment també, si no m'equivoco, amb els manalles també, que tindrem la tradicional desfilada. Sí, sempre els manalles sempre hi són. La desfilada que fan els dimecres per portar el panor i després el divendres per recollir-lo i fer la processó. Vosaltres, David, des de la Junta de Confraries una miqueta, com heu volgut articular l'edició d'aquest any? L'edició d'aquest any jo crec que ve marcada per un fet important, que és el 80è aniversari de la Junta de Cofredies. Per tant, fa 80 anys que la Junta, tal com a tal, està fent tota la processó, i no només la processó, sinó tot el que envolta una mica tot plegat. Llavors, volíem celebrar aquests 80 anys, almenys començar a celebrar-lo d'alguna manera. Hem fet concerts diversos a Quaresma, hem fet conferències diverses, i llavors aquesta setmana és com el punt potser més important, que no serà l'últim, amb la gran processó que farem, no? Dius que no serà l'últim, això vol dir que tindrem continuïtat al llarg d'aquest any? Sí, estem pensant que evidentment la Setmana Santa és una època i està bé, però em sembla que als 80 anys potser s'haurien d'allargar un palet i tot i que tenim l'estiu pel mig, que ens fa una mica de parèntesi, doncs calculem que després de xapallar el 23 d'octubre, doncs cap allà a novembre volem fer algun acte que remati una miqueta aquests 80 anys. Al final també és intentar deslligar-ho una miqueta, donar-li la importància que té la Setmana Santa i després l'aniversari per la seva banda, no? Clar, és que, de fet, la gent es pensa que la Setmana Santa, vull dir, que la Junta de Correvia és només treballar per la Setmana Santa, però no és veritat. Treballar durant molts anys a base de... amb moltes entitats, vull dir, que ho veurem amb moltes coses. Potser no tantes com voldríem, perquè també és una cosa molt centrada, però, clar, el Nadal, el que sigui, un campanya d'aliments, fem pessebres, fem el corpus, vull dir que cada dos mesos estem liats amb coses diverses. David, et passa com a mi, eh?, que jo els dic, faig un programa de ràdio d'una hora i em diuen, i la resta del dia què fas? Dic, hòstia... Res, res, dormim. Dic malament res i dic si aquesta és la previsió que tenim. En qualsevol cas, David, entenc que això sí, amb moltíssimes ganes ja de donar el tret de sortida aquesta Setmana Santa. I tant, moltíssimes ganes sobretot. A més a més hi ha aquest fet important, que per nosaltres és important, que és que per primera vegada ve el bisbe. L'any passat estava anomenat però encara no estava venit o ordenat. I llavors no va poder participar aquest any. Clar, la participació és el bisbe, que el tenim, que ja el Paragó el farà ell, a la processó hi participa, tots els actes d'aquests que es fan a la catedral, doncs ell també hi serà. Vull dir que per nosaltres és important. Doncs no us penseu que la Junta de Confraries només treballa per Setmana Santa perquè ho fan cada any i tot l'any pràcticament i hem pogut escoltar en veu de David Floriac tot això. David, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi molt i molt bé aquesta Setmana Santa. Molt bé i us esperen a tots a participar en tots els actes possibles. Moltes gràcies. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd es bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ted. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, com estàs? Jo us ho he de preguntar, venim de 10 crims impunes i saltem cap a 8 crims sense pietat. Horribles i cruels, com diu el subtítol que ha posat l'editorial. Doncs sí, la veritat és que el primer llibre va funcionar bé i ens varen demanar nous casos. De fet, la gènesi d'aquest llibre va sorgir a la presentació del primer, del Sense Càstic, a Figueres. Curiosament, el Ceba Negre de Figueres, quan una persona del públic, amb una de les preguntes que fan al final, ens va preguntar... si ens havia quedat algun cas al llarg de la nostra història que ens provoqués com una certa inquietud i que ens hagués deixat un malregust de boca i la veritat és que tant l'atura com jo vam pensar en el cas del nen Fermí Villegues que és el primer dels casos que expliquem en aquest nou llibre i aquesta va ser l'agència del llibre a la qual s'hi han afegit set crimes horribles i cruels més que han passat, diguem-ne, la majoria d'ells a comarques gironines i que, diguem-ne, que els han fet persones aparentment normals que solen ser les que cometen les més grans barbaritats. Tora? Doncs sí, sí, una mica per demostrar que nosaltres som lleials a nosaltres mateixos i lleials amb l'actor. En aquell moment ens vam comprometre a incloure el cas aquest d'en Fermí Villegues en un nou volum que podia ser sense càstig. Aquells eren casos que tots tenien el denominador comú que no tenien resolució. En el sense pietat hi ha un parell de casos que són sense resolució de cap mena, diguéssim, són dos casos, un seria el d'en Fermí Villegas i l'altre seria el de l'Isabel Ordóñez, un estudiant de Sant Joan les Abadeses que a la nit de Sant Joan, mentre ella feia el trajecte de Vic a Sant Joan, no sabem quin cotxe va pujar, qui la va transparir, i va acabar morta literalment a cops de pedra al cap en una raconada a la carretera a Uris. Aquests dos casos són dos que també podrien haver estat dintre del sense càstig. N'hi ha algun altre també que està sense resolució, però en aquest cas hi ha alguns dels casos que són això, tots tenen el denominador comú, que són crims molt complicats, que l'altre dia ho discutíem, que en realitat els crims sempre són molt cruels, que per alguna cosa són crims, però són casos que nosaltres els hem triat potser perquè teníem més coneixement i teníem molt més accés a la informació d'aquests casos precisament perquè nosaltres com a periodistes els havíem treballat molt directament, havíem conegut els personatges, havíem conegut els investigadors, havíem conegut els protagonistes, o en algun altre cas, havíem conegut les víctimes personalment, i això ens dona peu a poder novel·lar aquestes històries d'una manera molt diferent del que en el seu moment vàrem poder fer la crònica periodística, ja de... detalls com aquell que a mi m'agrada tant d'explicar com que nosaltres ens fiquem molt a l'escena i el cas que m'agrada molt d'explicar és el que fa referència a en Jordi Grau com en el tema de la Carmen Alcalá que ell com qui diu potser va estar va veure primer els sospitós del crim, que no pas la pròpia Guàrdia Civil, i com aquella figura que tenia en aquell moment en Jordi Grau, que es podia mimetitzar tan bé entre els agents de la Guàrdia Civil, doncs li va permetre que, i amb aquells models i aquella diplomàcia que té, va picar la porta d'espais de la jutgesa, i li va demanar informació sobre el cas i, evidentment, la jutgessa li va explicar tot. Esclar, quan va veure aquell senyor tan ben educat amb aquelles maneres que tenia, que demanava això, la jutgessa el va confondre pel sergent de la Guàrdia Civil. Esclar, això li donava molt avantatge a en Jordi Grau, com a periodista, que es pogués mimetitzar com a Guàrdia Civil. Per al·lusió, en Jordi? Què us critiqui, a part que l'atur és una gran torre collons que va explicant això a totes les presentacions. Però sí, és veritat, això va passar i això indica també un periodisme que ara és més complicat de fer, que era un periodisme d'anar als llocs, de trepitjar el taleny en el moment en què es produïen els fets. No vull pas dir que riassim abans que la Guàrdia Civil o la Policia, però moltes vegades sí que ho fèiem al mateix temps. de poder parlar amb els forenses, de poder parlar amb els testimonis, i encara aquest és un tipus de periodisme que és més complicat de fer, perquè el periodisme té dos grans problemes. A part, un és el de la credibilitat, aquest sense dubte, i l'altre és el de la precarietat. No tenim temps per fer les coses, per parlar amb la gent i per qüestionar versions oficials. Aquelles èpoques en què passen aquests casos no hi havia tantes oficines del portaveu, no hi havia tants... tantes oficines de comunicació, ni tants caps de premsa, que està molt bé que hi siguin, perquè així es donen feina a una part de la nostra professió, però per altra banda que ens han allunyat a les fonts principals i que han fet que passi una cosa que jo crec que en periodisme és molt... és molt complicada perquè l'haurem de trencar, trencar en el sentit d'esbarlar, que és, diguem-ne, el fet aquest que se'ns allunyi de les fonts i que donem per bones notes de premsa, com si fossin veritats totals i reals i vinguessin donades per Déu Nostru Senyor. No, les notes de premsa són notes de premsa que reflecteixen una visió de la jugada que moltes vegades ho veia ja altres interessos que no són els de garantir el dret d'informació de la ciutadania, sinó els de preservar qui emet aquestes notes. Tal com vosaltres, dos heu trobat denominadors comuns en els diferents casos que recolliu. Jo us he de dir que he trobat un denominador comú de la gent que es dedica a la crònica negra, que és el sentit de l'humor. T'ho dic perquè em sembla que sense això no podríeu tirar després de tanta misèria i tanta crueltat que heu pogut veure i viure. Sí, exacte. És una mica així. Això no vol dir ni de cap de les maneres que la gent que ens dediquem a la crònica negra no tinguem una absoluta empatia cap a les víctimes i que no ens afecti, sobretot quan has conegut personalment les víctimes i l'entorn, però hi ha d'haver una mica, no?, aquest sentit de la ironia que podem posar en aquests aspectes concèntrics de la crònica mai en el nucli dur de lo que és la investigació o el fet en si que és un crim que de cap de les maneres s'hi pot fer però en canvi sí que se'n pot fer amb les circumstàncies externes que es donen com en aquest cas que ara nosaltres explicàvem d'en Jordi que el confonen pel sergent de la Guàrdia Civil o com a veure perquè en Jordi també em pugui fer una mica de broma a mi doncs a mi també m'ha passat sobretot a l'època que la Montserrat Tura va ser consellera d'Interior A veure, jo també tenia un avantatge això de dir-me atura, que alguna vegada havia trucat a alguna policia i pensar, ostres, això sí que va bé, ara sí que hi ha transparència, t'ho estan explicant tot. I després al final de la trucada, donar-te compte que deia, bueno, doncs després ja els hi passarem l'informe oficial i tot, i ja ho tindrà la conselleria, i després dius, ep, ep, ep, que s'han pensat que eres la consellera atura, no que eres la tu... la tomba del punt. Són aquests detalls que et permeten poder-hi posar a darrere de tots aquests casos tan cruents, tan esgarrifosos, de poder-hi posar aquest toc d'humor que una mica ens pugui fer referència a nosaltres mateixos o amb petites patinades que poden fer els investigadors. Jo recordo que amb el tema dels segrets d'Olot, que també és un tema d'allò més patètic a nivell social i a nivell humà, però que es van donar una sèrie d'anècdotes que acaben, que t'arrenquen, sigui com sigui, una rialla, com que la Guàrdia Civil que venia de Madrid fent unes... punjades telefòniques van captar que en Casals i en Bassa es deien doncs sí, sí, va, quedem, vine i es van passar a hores interrogant els preguntant a veure qui era aquest personatge d'en Vine perquè per ells no havien entès que fos del verb venir sinó que es pensaven que era una persona vull dir que al final hem de poder, per poder sobreviure enmig de tanta crueltat diguéssim, s'hi ha de poder posar aquesta mica d'aquest to que dèiem Sí, un distanciament perquè quan tractes temes tan duros i tractes cada dia, jo crec que els passa el mateix de, diguem-ne, metges o infermers o metges infermeres, els passa, diguem-ne, gent que ha de tocar temes molt delicats que no te'ls pots emportar a casa i llavors poses un punt de distanciament que dona la impressió que a vegades poden arribar a ser fins i tot un punt... de cinisme, no? I és l'única manera d'aguantar, perquè, esclar, pensa que els casos que expliquem en aquest llibre, el Sense Pietat, són tots molt brutals. Tots són molt brutals. Els del Sense Càstig també ho érem, però pensa que aquests 16 són només uns quants dels que ens hem trobat al llarg de la nostra carrera. Per tant... ja hem vist molt de dolor i a vegades t'has de saber distanciar un punt del dolor per això en els llibres nostres sempre hi ha o sigui, jo diria que els llibres que hem fet l'aturació tenen, a diferència d'altres de crims, és que no són llibres que hem anat a la maroteca i hem buscat coses, són llibres que hem viscut i el Bels ha viscut hem pogut donar detalls, diguem-ne, de la investigació, de com fèiem les coses que evidentment a la informació periodística no hi entraven, però que ara en aquests relats periodístics ja han entrat i són els que donen un punt també d'humanitat a tot una miqueta el que estem fent. Jo crec que és el gran distanciament. I l'altre, que és que sempre nosaltres hem tingut, o hem intentat tenir, o tenim, un respecte total a les víctimes, però també pensem molt en les famílies de les víctimes i en les famílies, diguem-ne, dels culpables, que a vegades no se n'adona, no ens n'adonem, però que també poden patir molt. I això a vegades diu, bueno, doncs per què en parleu d'aquest tema? Perquè una cosa és parlar-ne, perquè és la feina dels periodistes, explicar el que ha passat, quan ha passat, i sobretot explicar allò que algú no vol que se sàpiga que ha passat, aquesta és una de les nostres feines, i l'altra és que això es pot fer sense necessitat d'enveir espais, hi ha gent... hi ha famílies de les víctimes que necessiten parlar del que els hi ha passat i n'hi ha d'altres que no per tant has de respectar si no volen parlar no ens hi parles i si en volen parlar has d'escoltar-los el que no pots fer és caure en el parell aquell de dir doncs no en parlarem perquè no volen o no volen és a dir la realitat és la que és i aquests llibres ho reflecteixen això ho expliquem amb llibres perquè ha passat a la vida real Jo us he de preguntar, i segurament em direu que sí, però un periodista val més pel que calla que pel que explica. Tura. No, no, és que hi ha hagut silenci. Ho hem fet expressament. És una pregunta molt complicada, aquesta. Jo crec que no. La pregunta és molt fàcil. El que és complicat és respondre-la, diguem-ne. No, no. Jo diria que no. Això no vol dir que un periodista a vegades ha de callar determinades coses, potser perquè no les té contrastades. Quan tu no tens una informació contrastada no la pots llançar. Però jo crec que realment el valor que té el periodista és per allò que aconsegueix. aconsegueix treure la llum per posar llum a la foscor que diria l'amic Carles Portes però allò que aconsegueix treure i poder expressar que darrere a vegades hi ha tot un pòsit que poder-te l'has de guardar però que a vegades com a valor periodístic té prou la seva importància allò que saps però que saps que no ho podràs transmetre però al final la funció del periodista és explicar, explicar històries per tant té el seu valor pel que pots explicar, el que t'has de guardar tu guardes i et serveix per tu i a vegades tu pots guardar durant molt de temps però transcorregut els anys a vegades pot tenir allò que t'has hagut de guardar pot tenir una importància i llavors pot acabar servint per una altra història Sí, jo crec que... jo entenc la pregunta el que vol dir, és a dir, sabem moltes coses que no les hem publicat. Per què? Perquè no les podem demostrar. És a dir, com tu tens una sospita, una sospita o un rumor, és molt diferent que tenir una informació documentada. Per tant, és veritat que hi ha vegades que sabem coses que dius, podrien ajudar però que no les pots publicar senzillament perquè no les pots sustentar si et porten després davant de... d'un jutge o d'un tribunal, doncs les coses s'han de poder aguantar. Però jo crec que Déu-n'hi-do les coses que s'expliquen, i és el que diu l'atura, a vegades una cosa que tu saps en un moment determinat, potser en aquell moment determinat no la pots explicar, però et pot ajudar a entendre alguna cosa que més endavant podràs acabar explicant. Per tant, amb la crònica negra, com amb la crònica empresarial, com amb la crònica cultural... Sempre hi ha coses que t'agradaria poder dir i que no les pots dir i que t'ajudarien a entendre determinades situacions, però que sempre és bo saber-los encara que no sempre és bo dir-los. Jo us he de dir... El que és bo per afegir és que el periodista crec que té l'obligació, si més no moral, d'escoltar tothom. i a vegades no saps mai qui serà quina serà aquella font que podrà portar la clau d'alguna cosa i moltes vegades tu ja saps que aquella persona que et ve no en podràs fer res d'allò però és molt important d'escoltar-los escoltar a tothom perquè d'aquesta D'aquesta manera fas una configuració i pots contextualitzar una mica tota la temàtica i la societat i el moment actual i la història. Crec que l'obligació del periodista, encara que a vegades vulgui moltes hores molta paciència, és la d'escoltar a tothom i així pots fer una configuració de tot el tema. Jo crec que, i us ho he de dir, perquè molta gent com jo que ens hem criat davant de la televisió amb les sèries Yankees, veient els brutals assassinats que teníem a Nova York, a Los Ángeles, vull dir, sempre tot molt lluny d'aquí, al final tant el sense pietat com també el sense càstig, vull dir, com tota aquesta onada de crònica negra que estem tenint aquí al nostre país, el que ens demostren és que aquestes coses passen i també passen a casa nostra. passen a casa nostra, passen al costat de casa nostra i les coses més inversemblants els fan gent teòricament normal. I hem viscut, i nosaltres per això els expliquem, crims horribles que, si els hagués imaginat un guionista per una sèrie de televisió, possiblement li haguessin dit que era excessiva, no? Per exemple, un dels casos que nosaltres expliquem, que és el d'un home que mata la seva dona... després de disfressar-se d'infermera. És un vestí de pare a matar, però aquestes coses han passat aquí, han passat a Platja d'Aro, diguem-ne. O que hi hagi àngels justiciers com aquells que hem vist a les pel·lícules, de gent que cregui que ha de fer un bé la societat matant gent, com és el cas que li va passar a en Carla Riera, que ell es creia que era un enviat de Déu per eliminar tota la gent que... que portava droga als nens més petits com els hi portaven amb ell. Doncs aquest tipus d'històries passen i són molt bèsties i passen al costat de casa i com diu algun amic nostre, forense i advocat, perquè els dos diuen més o menys la mateixa història, les coses més bèsties les fa la gent aparentment més normal. És així. En qualsevol cas, si m'haguéssiu de triar un cas que creieu com el més desconegut o potser com el més punyent fins i tot que heu pogut viure en primera persona, quin destacaríeu, Tura? El cas més desconegut? Home, dels casos que inclouíem en el sense pietat, potser el més desconegut, perquè era absolutament oblidat, és el d'un personatge de la Garrotxa, que era un jugador de cartes, com qui diu, professional, un perdolari, un habitual dels poticlubs, que dius que potser seria la víctima que podria... despertar menys empatia pel seu cràcter, però que nosaltres aquest cas, diguéssim, l'hem pogut viure perquè, a més a més, és una persona que jo coneixia, però que també no oblidem que no deixa de ser una víctima i que la justícia no ha fallat amb aquesta víctima com ha fallat amb moltes d'altres. Un cas... d'una persona que feia una ostentació bestial dels diners, que mai de la vida ningú va poder aclarir d'on t'atraigui aquests diners, quan era una persona que era un pensionista que vivia amb una mísera pensió d'invalidesa, però que anava ratxós de diners a pertot arreu. Aquest és un cas molt desconegut i potser és una mica... amb una mica novelès, però el propi personatge que és ell, i és un cas més que demostra que semblaria que seria d'aquells casos facilíssims per un investigador de resoldre, i que en canvi ha quedat sense resoldre. Llavors, si dius aquest per desconegut, però si dius algun cas que és frapant per aquest... t'arriba l'ànima d'Esgarrifós és evidentment el cas d'en Fermí Villegas que hagi quedat sense esclarir el segrest violació i assassinat d'un nen de 9 anys és incomprensible com se va poder tancar aquest cas sense arribar fins al fons o el de l'Isabel Ordóñez també que que dius en qüestió de vuit mesos el jutjat va tancar el cas, però com pot ser? No pot ser que no teniu fils per estirar, que hi ha aquesta sensació que sembla que la justícia no vulgui anar més enllà. Ara deixaré que en Grau faci aquella profecia que fa, que diu que potser el que no ha pogut fer la justícia als homes, a veure si ho farà la justícia divina, però no ho sé si hi creiem gaire. No, però és una manera de dir-ho pel que vulgui entendre el que podia haver passat en el cas d'en Fermi Vinyegues. Jo, dels casos que relatem, tots són prou esgarrifosos, ja abans he parlat del cas de la Maria Àngels Boada, diguem-ne que el seu home es va muntar una pel·lícula per tal de poder-la assassinar d'una manera cruel, horrible... i extraordinàriament frapant, però n'hi ha una altra que també a mi m'ha provocat sempre com un mal gust de boca, que és el cas d'una noia molt jove, una noia molt guapa, que volia ser model, que havia fet els seus primers pinitos, i que per causa de la gelosia o del que fos va ser assassinada l'estartit d'una manera molt cruel. A més, amb una investigació que va tenir 6 o 7 o 8 sospitosos i que la policia espanyola va treballar molt però que va ser incapaç de resoldre perquè, entre altres raons, va necessitar de comissions que va haver de demanar la policia britànica que no van acabar d'anar. Allò que passa, que a vegades a la justícia passen coses estranyes, la policia britànica li van enviar fotos de set sospitosos perquè els ensenyessin amb un testimoni que hauria vist el presumpte assassí, resulta que la policia va trigar tres anys a fer-ho, però és que quan ho va fer-ho li va ensenyar les fotos amb un dels sospitosos i no el testimoni. Dius, això com pot ser? Doncs aquestes coses també passen. Doncs sense pietat, aquests 8 casos que recullen Tora Soler i també Jordi Grau, recordeu per aquest Sant Jordi, no pateixis Jordi, que no vull ampliar el número de casos, per tant aniré a comprar el llibre i així el tindré també. I és que si li dones el micro a en Jordi tanta estona ja no el comprarà ningú, perquè els explicarà tots. En qualsevol cas, que continuïs a la ràdio, que això ja és moltíssim. Tora Soler, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Jordi Grau, moltes gràcies. Sempre amb nosaltres. I tant. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïdes bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Cucodril Club Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7 Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril Club. Tots som GEC, a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tota l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat. Els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC, amb Carles Valdellou. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd es bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.