Girona Est: esport, cultura i educació en xarxa

Me'n recordo del meu nom, pel meu sant. Tan difícil no deu ser. La vida no són tres dies, i aquí tots n'hem viscut més. Tenim temps, agafa aire i pren-t'ho bé. L'aniversari del cel, que vingui l'esperit ja i el nen Jesús. Tan difícil no deu ser, la vida no són tres dies, si aquí tots n'hem viscut més, tenim temps d'agafar aire i pren-t'ho bé, que avui l'alegria de l'or serà greu tu i la teva sort. Just wonder sky. Divendres 30 de maig de 2025. Avui des de la Casa de les Arts, al Mar Ramada, avui des de la Fundació Girona és per veure en primera persona tota la feinada que fan dia a dia. I és que no fa gaire, la Fundació també va celebrar el seu cinquè aniversari. Cinc anys d'impacte social i compromís amb una festa de les bones amb 200 persones, patrons, veïns, veïnes i molta, molta gent que hi treballa de dilluns a diumenge. Avui ens acompanyen també els alumnes de cinquè i sisè de l'Escola Sagrada Família. Alguns també faran xerinola a la festa de l'ESU avui. I mira que és casualitat que siguem avui aquí, però sempre s'hi fan alguna cosa. I per això toca posar en valor aquesta gent, la que penca, la que dinamitza i la que porta el pes del dia a dia. Igual que jo, amb la maleta mig fe, amb la vida mig fe i amb moltíssims problemes tècnics. Avui ens acompanya... El gran Arnau Vila i Elvira. Què tal? Molt bon dia a totes i a tots. Molt bon dia a totes i a tots. Carai, tornau que us feu un magasin així, eh? Escolta, vosaltres esteu lliures entre setmana per venir allò de tant en tant. Us solteu classe, eh? Si voleu. Sí, mira, mira. Aquí més d'un que diu que sí, eh? M'encanta perquè és voluntariat pur i dur, eh? No paguem res, eh? Jo us ho dic ara també. En qualsevol cas. Arnau Vila! Què tal? T'han posat carpa i tot avui, eh? Home, carpa... Sol de justícia. No, escolta, a més a més, un cel espectacular ben blau. Jo des d'aquí no veig ni un núvol i fa goig avui estar en aquesta zona de Girona amb aquestes temperatures tan agradables. Normal. Normalment, els divendres, començo sempre preguntant-li a veure què farà aquest cap de setmana. Arnau Vila! Home, aquest cap de setmana cap a platja, eh? Cap a platja? Sí, directe. Quina? Escala Empúria, ja ho veurem. Escala Empúria. Mira, hi vaig estar a Sant Martí, jo. Ah, sí? Sí. I està bé la platja? Sí. Ja, bueno, comença l'accent allò belga, a sentir-se allò de forma pronunciada. I francès. Sí, això és una altra història. Com dèiem, nosaltres avui estem des de la Casa de les Arts, des del Bar Ramada, des de Girona Est, i volíem, doncs bé, intentar veure i viure una miqueta més el seu dia a dia. Algú que el coneix bastant bé és el Gerard Araderiu, que ha estat a la coordinació de projectes durant pràcticament 5 anys i que actualment és membre del Patronat, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia. T'estimen, eh? Bueno, perquè hem tingut una etapa de Covid que els fèiem activitats a l'escola i ens ho passem molt bé tots junts. Moltes cares conegudes o què? Sí, passa que ara ja els estic perdent perquè es fan grans, canvien, però els recordo tots de quan anàvem a l'escola a fer activitat, quan el Covid no ens permetia fer activitats extraescolars i la veritat és que ens ho vam passar molt i molt bé. Et diré una cosa, tenim un espai xulíssim aquí a la Casa de les Arts. Això és gràcies a la família Poc, que és un membre de la Fundació, que crec que ell i els seus germans han tingut un detall des del cor, que és donar aquest espai en aquest barri i també a la Fundació. Gerard, com et vincules a la Fundació? Ara fa 5 anys, si la memòria no et falla. Sí, és a dir, a mi m'enganyen. A mi, jo vaig tornar del Regne Unit, la meva intenció era seguir estudiant, i el senyor Jaume Sanabres, que és el president, i dos patrons, que són en Francesc Bos i en Quim, em giren la truita, i jo els hi volia presentar el meu projecte, i ells me presenten aquest, i pujo un dia al barri a conèixer la part d'esports, futbol, i m'hi quedo. I a partir d'aquí progresso dins la fundació i em permeten treballar amb tots aquests nens i nenes que en veritat són el motor d'aquesta entitat. Ara parlaves, per exemple, del futbol, al final l'esport com eina per absolutament totes les coses que vulguis i més. Jo crec que més aquest barri, a mi em recorda els barris argentins, viuen el futbol com mai, jo el futbol m'agrada, però és que aquí hi ha passió de veritat, quan vas al camp disfrutes, t'enamora veure els nens, veure les famílies com juguen, com... Com s'ho passa també, és més, jo el primer dia que vaig pujar, i sempre ho explico, recordo quan intentava fer un entrenament de futbol i al mig del camp els pares jugaven a tocar el travesser, i era una combinació d'entrenar els nens mentre els pares també jugaven, i això no es veia cap canvi, per tant també ho feia diferent i també ho feia apassionant, i això vol dir el que ho viuen les famílies. I és el que t'anava a dir, al final l'esport també no deixa de ser una excusa perfecta per enganxar la gent. Sí, al final és un vehicle més. Nosaltres entenem l'esport des de la competició, però des de la competició sana. Quan hi ha entrebancs, en els partits o en els entrenaments, els treballem perquè això no passi. Sabem que passen, però s'han de mirar que siguin els menors possibles i que si són es puguin treballar perquè no tornin a passar. Al final els nens i les nenes el que volen fer és divertir-se. El problema que tenim amb el futbol és que tothom vol arribar sent la minyamal, i això és molt difícil i és pràcticament impossible, però també és un al·licient que això passi, perquè mobilitza totes aquestes persones i totes aquestes famílies a que practiquin un esport. Jo en soc l'exemple perfecte, perquè si fos vos jugant a futbol no estaria aquí, segurament. Jo tampoc. Tu tampoc, no? És més, jo no trobo la pilota, per tant, no passa res. Segur que som bastant molt més bons aquests d'aquí, si no m'equivoco. Em sembla que sí, en circumpetència. En qualsevol cas, Gerard, en quin moment comences a agafar més pes específic, com vulguis dir, que surts una miqueta de la carpeta d'esports i entres una miqueta en les altres? Quan els patrons s'equivoquen. Jo crec que és un moment en què no teníem equip professional, que en Bernat, que ha estat abans a la tertúlia, tenia moltes tasques que feia i no abarcava i em decideixen oferir aquest càrrec i jo de forma engrescada dic que sí, perquè crec que L'esport és molt sap, però crec que la cultura i l'educació també transformen i també ajuden a aconseguir els objectius de vida i, per tant, potenciar-ho tot era beneficiar els nens i les nenes de Girona Est i crec que era un repte personal i professional que s'havia d'acceptar. No té res a veure segurament el que tenim ara aquests dies amb com va començar tot, no? No, però sí que la ciència intentem que segueixi, això és el que sempre crec que expliquem els que hi som des de l'inici, que hagi crescut molt o poc és gràcies a la gent del barri, a la confiança que ens transmeten cap a nosaltres, gràcies a les escoles, gràcies al centre cívic, gràcies a les entitats que fan molts anys que són aquí. però que mai perdem de vista la proximitat, la relació tu a tu amb els nens i les nenes, amb les famílies, perquè això és el que fa diferent qualsevol projecte i que per tant, per molt gran que sigui, que no es perdi aquesta mirada, perquè a vegades quan creixes molt i professionalitzes molt una cosa, perds aquesta proximitat i aquest sentir cap a les persones i dimensionaria el projecte de forma negativa i crec que això no pot passar mai, sigui quin sigui el volum de... diguéssim d'ingressos, despeses de nens i nenes, de famílies que es moguin això és independent al final a vegades el gran repte és precisament aquest traduir tot el que vol dir la paperassa en la feina del dia a dia. Sí, el més complicat és que moltes cops tot això no es veu. I quan no es veu, sembla que no existeixi. I darrere, un entrenament de futbol, una classe de música o una beca de mentoria, hi ha moltes hores, perquè això sigui possible, de persones que molts cops són anònimes, com pot ser la Laura Vallès, la Laura Casaballo, en Sergi, que són els coordinadors, o l'Irena Ros de Comunicació, o en Lele, en José Maia Futbol, o la Júlia Educació, que fan que això sigui possible i que això... Ells, els nens i les nenes i les famílies només veuen l'hora d'impacte directe i aquí hi ha moltes hores darrere per arribar a aquest punt. Això és el que fa que aquest projecte pugui tirar endavant. És curiós perquè cada vegada que parlo amb algú de Girona Est sempre em diu nom i cognoms del grup humà. Perquè, bueno, jo no sé si es pot fer millor o pitjor un projecte, sempre segurament es pot millorar, però crec que les persones i la societat cap on anem a anar han de marcar aquesta diferència. És a dir, ha arribat l'intel·ligència artificial, la tecnologia està fent passos, però l'ésser humà mai serà inigualable. Per tant, escollir les persones perquè afortin aquests projectes també marca el... la definició de la nostra entitat i per tant és molt important reconèixer-los, tenir-los a cara i ser pròxims amb ells. És una tasca que on no hi arriben a vegades els recursos econòmics i han d'arribar les ganes? Sí, jo crec que sí, hi ha gent aquí que fa més hores de les que els toca per poder arribar, i al final això és que surt de la pròpia persona, perquè si la persona vol fer un extra el farà, si no el vol fer no el farà, i si no el vol fer i li fas obligat no el farà de cor i per tant no aportarà res de valor, per tant escollir les persones crec que sí que és important. I això és de dilluns a diumenge, eh? Que la gent es pensa a vegades que... Sí, jo sé que hi ha gent d'entitats i professionals que se m'enfadaven, jo sempre he defensat que el barri és 7, 24, 365, i que molts de cops és a partir de les 7, 8, 9 del vespre, caps de setmana, quan passen les coses. I que jo entenc que els professionals, i jo m'incloc, tenim un horari, Però, en veritat, els nens i les nenes, com a qualsevol poble, no desapareixen. Per tant, ells viuen i actuen en aquest barri com ho farien a qualsevol lloc i, per tant, nosaltres hem d'intentar ser-hi també aquestes hores. Quan parlem de coordinació de projectes i tot plegat, al final vol dir construir la casa, com aquell que hi diu, o sobretot els pilars. D'aquests projectes, quins destacaries d'aquests últims cinc anys? no sé si me n'hem sortit perquè ja m'han canviat i per tant he durat poc perdona, 5 anys però com a coordineu projectes van ser els últims 3 que Déu-n'hi-do també però més que construir projectes i les activitats era com fer aquestes activitats i com construir aquest equip professional que això sí que més que una tasca de patiment va ser un plaer poder-ho fer i no sé com dir-ho, per exemple, veure aquesta casa avui, a vegades ho parlem amb l'Irena, no tenir imatges de com vam entrar aquí el primer dia amb en Xavier Poca, veure com estava això ara, explicar-ho és molt maco, però poder-ho tenir gravat amb imatges encara hauria sigut més bonic, perquè veure aquesta transició dignifica la feina feta, però també el recorregut que s'ha fet, i per tant... I com d'importat ha estat treballar en xarxa amb centres cívics, amb associacions de veïns, amb altres entitats d'aquí de Girona Est? Jo crec que és essencial fer-ho, és veritat, i potser ara estem millorant, ens ha costat, perquè a vegades els ritmes són diferents i a vegades hem comès errors perquè, no sé com dir-ho, jo al final no venia del món social i per tant tot aprenentatge hi ha errors i és sempre de la forma... diguéssim, menys incorrecte possible, però hi són. Però poder treballar amb l'Amadis, poder treballar amb el centre cívic des del minut 1, t'ajuda a comprendre, t'ajuda a entendre, treballar amb les entitats del barri com les són les seves veïns, t'ajuda sobretot a saber i entendre com fer els teus projectes pel barri, perquè al final nosaltres podem fer futbol, però si el fem a la nostra manera potser no estem aportant res i els estem fent... aportacions negatives, per tant tot és important i aquesta gent jo crec que és capdalt en la nostra entitat perquè avui hi hagi aquestes activitats i de la forma que hi són. Puc fer una pregunta complexa que no difícil? Jo he arribat a un punt, eh? I ara els deia que no soc l'exemple perquè jo sospenia. I per tant no sé si arribaré a aquest nivell. A classe? Sí. Bé, jo també, eh? No patiu. Ah, doncs mira, teniu dos exemples. Sí, sí, però a vegades la intel·ligència és una altra cosa. No, però t'anava a dir, tu a títol personal, com a Gerard Darío, què t'emportes de tot el que has viscut aquí a Girona Est? Jo crec que m'emporto més del que he aportat i sempre ho he defensat perquè sempre es va amb la bandera que quan tu arribes a algun lloc només tu ho aportes i això és mentida. Jo crec que la gent d'aquí, per exemple, una cosa m'ha ensenyat i ho parlàvem al coordinador d'esports, en Sergi, és que nosaltres hem habituat que el futbol els diumenges al migdia jugui i s'ha perdut els dinars familiars, s'ha perdut aquest temps i ja s'ha fet una rutina que tot s'hi val i a vegades aquests espais familiars també sumen i per tant Quan ens adonàvem que ficàvem partits a les dues del migdia ens costava fer els partits i teníem tot un cap de setmana, doncs això és un emprenentatge. Quan vas pel carrer i et paren i et saluden, això a vegades, jo ho dic, al meu poble això no passa, els nens van saltant corrents i doncs tu t'aprens. I per tant, el que és important aquí és que nosaltres aportem però que ells també aportin. I això és el que m'emporto de cada un, des de nens a famílies, a avis, a persones que aporten tota la vida al barri, a persones que acaben d'arribar. T'anava a dir? És que tu quan deus anar pel carrer per aquí, jo sé com la Pantoja, quasi. No, no, no. Jo ara ja... Aquí passa molt ràpid el temps i és veritat que amb aquest mig any ja he perdut més que contacte. Bueno, hi ha molts nens. Dia a dia, no? El dia a dia canvia molt i per tant, bueno, sí que conec molt i molta gent perquè quan estàvem aquí als inicis no hi havia tant d'equip i contactàvem amb tothom. Mhm. Però, bueno, conec molta gent i d'altra encara no, però intento anar coneixent a tothom, perquè al final és un barri d'un quilòmetre quadrat, de 4.000 habitants, i per tant, conèixer-nos també ajuda a entendre el nostre projecte i fer-lo entendre el barri. Girona coneix prou Girona Est? No. Jo crec que no, però el pitjor és que Girona segueix amb els estigmes, que els entenc, i això és el més difícil de girar. Perquè al final, quan nosaltres ens han creat un prejudici, treure'ns el, és molt difícil. I ni demostrant-lo fins i tot s'aconsegueix canviar aquesta dinàmica. Jo crec que han de passar generacions, tant de Girona com de Girona és, per poder canviar... aquesta forma de veure i entendre el barri. Ens passa al futbol que quan havíem d'anar als inicis als camps molts cops havíem de parlar amb els pares perquè els pares seguien tinguent el cap fa 30 anys el que passava però els nens i les nenes d'avui en dia tenen un comportament i una forma de fer igual de respectable que el que passava fa 30 anys i res és comparable però encara segueix comparant o jutjant allò que feien les persones que vivien al barri que tindran els seus motius per fer-ho i per tant no els podem ni jutjar avui. Això precisament fa que agafi més pes tota la feina que heu fet, la que s'està fent i també la que fareu. Sí, bueno, el més important és el que farem, jo crec, perquè al final el que deixa petjada és la continuïtat, és l'estabilitat. I fins i tot el que deixa petjada és poder aconseguir que els nens que avui van entrar a l'escoleta o a l'escola de música de ben petits o a l'aula oberta, d'aquí molts anys dirigeixin ells aquest projecte i siguin els que van de la nostra entitat. Això encara ho farà més potent, perquè... Ells hauran creat, diguéssim, el missatge de la Fundació, però a sobre hauran creat el missatge del barri. Per tant, això multiplicarà la mirada. Gerard Aderiu, moltíssimes gràcies per tot i per tant... De res, moltes gràcies a vosaltres. I nosaltres encara no hem marxat d'aquí del Mar Ramada i de fet, com que hem vist, ara se m'acostava perillosament l'Àlex, que em sembla que com que sap que passarem a parlar de música ara d'aquí uns moments, doncs volia dir alguna coseta. Bon dia i bona hora, Àlex. Igualment. Igualment. Has de dir bon dia i bona hora. Digues bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. Ara. Escolta, tu passaves ara per aquí, per la porta, al matí, me'n recordo que jo arribava sense... que no m'he pres ni cap cafè ni res, i deies que tenia ganes de venir aquí. Mai havies estat aquí fent ràdio, en algun lloc, aquí o algun lloc? No. No? A la vida? A la vida. Escolta'm una cosa, tu estàs aquí i fas música, em diuen. Sí. Què toques? El piano. Per què? Perquè m'agraden molt les tecles i el seu so. Saps que jo soc pionista frustrat? Que amb 28 anys em vaig comprar un piano i que no en sé? No. No? No ho sabia. Què saps tocar de moment? Què has pogut tocar fins ara? En saps alguna? Sí, en sé Star Wars, en sé una que es diu Miau Miau, és un meme, i també en sé una que es diu Per el Parc en Comodos Enamorados, de David Barrugui. Ah, vale. Pensava que em diries David Bival. T'anava a dir. Qui tens de profe? El Marc. Qui és el Marc? El tenim per aquí, no? No. Ah, doncs no. Saps que has tingut molta sort, no? Sí. No, dic que has tingut molta sort perquè no tenim cap piano. Sí, sí. Sí, pot ser el micro. Ah, sí, clar. És de primera ràdio, no això? És de primera ràdio. Clar, és de primera ràdio. T'anava a dir. Doncs saps que tens moltíssima sort, no? Perquè no tenim cap piano i no et podem fer tocar. No. Però bueno, tindries ganes de tocar ara? No molt. Vens a la festa tu aquesta tarda? Què festa? La de l'ESO, que es fa aquí. Ah, sí. Sí, no? Vindràs. A quina hora és a les 5, no? A quina hora és a les 5, eh? És a les 5 de la tarda. Vindràs o què? Sí. Sí, diuen que hi ha pica-pica. Nois, escoltem-me una cosa. M'estan aplaudint a mi, eh? No a tu. Àlex, moltíssimes gràcies. Escolta, et deixem aquí ben tranquil·let. I nosaltres, mira, ara escoltarem música. No sé si algun piano o... Demano massa, no? Podria ser un piano. Demano massa, vinga, va. Sí, sí. Carta el bar i a cops d'escombra tot cantant les primeres persianes sobre el feixugues padellant. Rere el vidre entelat, el cop patés segura que no era penal i és que es fa la conversa igual que el sucre del tallat. elimina descarat tot l'espectacle de la gent. Al bell mig de la plaça, La peixatera pren paciència amb la consol, que remueix regales, transgafarades del que vol. I el padrí reposant, l'avi Josep no es deixa perdre cap detall, i amb les guardes preguntar quants dies més té de regar. Descarant tot l'espectacle de la gent. Nens disclan, un lop i xundegar, veïnes que un cop es passant em critiquen. Gent ensant la brossa d'amagat i un retardat que amb ulls morret no s'admira. tot l'espectacle de la gent. Bon dia! Ningú ho ha decidit però fa un gran dia. Ara sí, punt de dos quarts de 12 del matí. Seguim en directe des de la Casa de les Arts, el Mar Ramada, avui en aquest programa especial, des de la Fundació Girona Est. Ja hem parlat amb el Gerard, aviam què havia passat durant aquests últims 5 anys que nosaltres no hi érem. De fet, Arnau, tu n'eres fa 5 anys. Fa cinc anys, mira, construïn aquesta emissora. Aquesta quina? Aquesta que estem ara mateix. Ah, t'estem sonant. Ah, t'anava a dir. Jo fa cinc anys a Madrid t'estaves. Sí, clar, t'he vist estar a Madrid. A Plata Castilla, no el jutge. Vull dir, jo estava el vídeo al mostat. Sí, sí. Era una altra història. En qualsevol cas, nosaltres seguim des de la Casa de les Arts i per seguir obrint carpetes ens acompanya Laura Casadevall, que si no m'equivoco és coordinadora de moltes coses aquí dintre. Bon dia, bona hora. Bon dia. També ens acompanya el Juan Antonio Heredia. Bon dia. Bon dia. Primer de tot, Laura, anem amb tu. Què vol dir portar una coordinació d'un dels tres eixos centrals que té la Fundació Girona Est? Home, és divertidíssim. És divertidíssim. I portar cultura, abans em sembla que ho deies, que al final tothom és artista, portar cultura a Girona, que està ple d'artistes més que enlloc, és molt xulo. Animem tots a la Laura. Gràcies. És el que dèiem, Girona Est, al final tu m'ho vas explicar molt bé, jo crec que ho hauríem de fer també, i té com tres grans eixos que són esports, cultura i educació. I a partir d'aquests desenvolupem diferents subprojectes dintre de cada carpeta. Vinga, anem desgranant-ne un per un, per exemple. Comencem amb teatre. Què feu de teatre vosaltres aquí? Teatre és un projecte que neix una mica per posar el focus en l'expressió oral en llengua catalana. Aquí la idea principal neix de la Fundació Catalunya La Pedrera, que ens ajuda molt als inicis i a tirar-ho endavant, i a partir d'aquí es busca això, temes que interessin els infants i que tinguin ganes de representar, de treballar, d'investigar emocions, una mica com viuen el seu dia a dia portat a la representació teatral, no?, Acaba amb una obra de final de curs per a les famílies, els grans han fet una pel·lícula aquest any. Ah, mira. Sí, la compartirem per xarxes. Tothom pendent de les xarxes. Anava a dir una cosa, podeu enviar-li una abraçada a la Dulce? Ai, sí. Jo crec que li enviem una abraçada. Nois, li enviem una abraçada a la Dulce, que la coneixeu tots. Sí, no? Us en fareu un fart d'aplaudir avui, ja us ho dic ara. Cas, Laura, t'anava a dir això respecte a teatre, però és que després també tenim un projecte bastant particular, que si no m'equivoco és el de Ciutat Policromada. D'aquest tracta això exactament, tot i que jo ho estigui veient ara mateix una mica aquí a la Casa de Cultura. La Casa de les Arts. La Casa de les Arts. Sí. Aquest projecte el que busca és, a través de l'art i del moralisme, transformar edificis del barri i espais del barri. Aquí, com que la Fundació té el focus posat amb els infants, quan neix el projecte pensem que l'edifici que representa totes les criatures són les escoles. Llavors el que fem és començar per l'escola de Vilaroja, se selecciona un artista, que en aquell moment va ser l'Aleix Font, Es posa l'artista dins l'escola per fer sessions amb les diverses classes i treballar X tema. El primer any em sembla que va ser quina percepció tenien els nens d'anar a l'escola. El segon any, en canvi, van ser com havia sigut la història de vida dels nens des que van néixer fins en aquell moment. I a partir d'aquí es genera tot un material plàstic que llavors l'artista, l'Aleix, en aquest cas, s'emporta a casa seu, a l'estudi, i fa una proposta de com pintar la façana. I s'acaba pintant la façana. Evidentment, les parts més complicades les pinta el professional, però també vam intentar que participessin els nens de l'escola, no? Això dura tres anys... acaba, pintem la Casa de les Arts pel camí, també una mica amb el mateix fil conductor. Ja que va sobrar pintura, no? Sí, teníem algun pot i vam dir, aprofitem-lo. I ara, just aquesta setmana, hem acabat la primera fase a font de la pòlvora, que han sigut els tallers. Aquí els hem fet a l'escola infantil. i a l'escola Bressol. L'artista aquesta vegada ha sigut en Joan Vilajoana, que treballa el paper, i creiem que com que eren nens més petits era com més adaptat, i han fet una sèrie de treball que llavors, a partir d'aquí a la segona fase, es transformarà en una part de la façana, no? Sempre molt abstracte i aterrat, però alhora... Però és el que t'anava a dir, que al final sembla que no, però té un efecte molt positiu, perquè tu al final quan arribes aquí, o sigui, no veus allò formigó ni d'allò, no, no, vull dir que al final alegra la vista, això. Sí. Sí, i suposo, jo no he set nena en una escola pintada, però suposo que anar a l'escola amb una escola de xutxes, li deien al principi a la de Vila Roja, és que parece de xutxes. Ah, doncs mira, no, no, completament, jo crec que et canvia una miqueta el dia a dia. Escolta'm una cosa, què seria del nostre dia a dia sense la música? Ho dic pel Joan, bon dia i bona hora una altra vegada. T'anava a dir, quina és la teva funció exactament aquí a la Fundació Girona Est? Mi función en principio es dinamizar un poco el sitio para los chavales, mantenerlo un poco a raya, que hay alguno que otro que... Trastos, ¿no? Un poco, ya. Bueno, y... Y un poco también ayudarle en el sentido también a los profesores. Si hay algún niño que tiene alguna duda y yo puedo ayudarle, pues también. Moltes vegades es parla de l'esport com a eina, etcètera, però és que la música... Què hi ha més democràtic que la música, en aquest sentit? Bueno, és que la música, en teoria, és com una llengua mundial per a tot el món, bàsicament. I... Tanto com el deporte, la educació en sí i la música són tres factores fundamentals de la vida, bàsicament. Què t'ha ensenyat a tu la música? Pues muchas cosas, como por ejemplo, saber amar, saber entender a la otra persona. És com allò que deia, no?, de quan entens les cançons d'amor quan estàs enamorat. Sí. Això ho deien en les pel·lícules. Sí, sí, sí. Què més t'ha ensenyat? M'ha ensenyat també a... a saber expresarme como persona. Porque, mira, el tema está en que a la gente que tiene discapacidad, ¿vale?, como yo, que tengo un 65%, le ayuda mucho al expresarse, al hacer la vida cotidiana de cada día. La música en sí ayuda mucho, mucho, mucho. Quin instrument toques? Això sí que tinc ganes de... Quins instruments toques? Bueno, en teoria, solamente la guitarra. Solamente. La guitarra flamenca. Però a la pràctica no, eh? Un guitarrer o dos bons, vamos. Sí. Ja veuràs això. I què més? Cajón. Cajón? Ah, te n'ho va dir. No, no, la teoria és només la guitarra, però a la pràctica sap de tot. Sí, sí. A veure, el tema està que para ser músico tienes que saber un poco de todos los instrumentos. No, claro. A veure, te puedes especificar un poco más. Ajá. Per exemple, en la guitarra, como yo... Ajá. Pero en teoría tienes que saber un poco de armonía, tienes que saber un poco moverte en cada sitio para ser un músico en el cual seas global, digamos. A mi em deien que jo podria ser artista, que ho tenia tot per ser artista, menys la veu i tocar un instrument. Tota la resta ho tinc tot. L'actitud. L'actitud. És que és un tema d'actitud. Oi que ser artista és un tema d'actitud? Sí. Totalment, no? Hombre, l'actitud que se tiene que llevar en estos sitios, así como por ejemplo la música, es básicamente... Tener ganas y sobre todo que te acompañe el duende, que es lo que decimos los gitanos, siempre. Si no te acompaña el duende, ya puedes practicar todo lo que te dé la gana, pagar clases, que puedes llegar, claro, con la práctica sí hace el maestro, pero que no es lo mismo que te acompañe el duende... ¿A qué no te acompaña? ¿Has vist molt de duende aquí en Girona esto? Sí. ¿Sí? Acabé. Sí, sí, acabé. Hay mucho duende, mucho, mucho. Sobre todo porque hace muchos años que había un grupo que se llamaba Los Nitros de Gerona, que hicieron sobre todo una canción para aquí, Gerona, que yo recomiendo que la escuchéis... que se llama Girona en Amora. Girona en Amora. Sí. Ah, mira, doncs sí, me l'heu d'escoltar. Me l'heu d'escoltar. Bueno, aquesta és per nosaltres, segur. Sí. Perquè sí que és veritat que Girona en Amora. Sí que és veritat. En un altre registre de coses, Laura Casadevall, torno amb tu ara, perquè ens hem deixat, clar, sou anfitrions, ens heu convidat a casa vostra, i no mireu res. I no hem dit encara res de la casa de les hores, només hem dit que sembla la casa de les xutxes, I aquí estamos. No, la casa de les xutxes no. El còler, el còler de les xutxes. No, ja ho sé, però la casa també sembla les xutxes. Ara és la casa dels colors. Per què és la casa dels colors? Què és la casa dels colors? Què és la casa dels colors? Què és la casa dels colors, Laura? Em sembla que en Gerard ho ha explicat una mica, ja, però això és un regal, en veritat, que fa la família poc. A la Fundació, i crec que més enllà a la Fundació, als nens del barri, a les famílies del barri i, en veritat, a tota la ciutat de Girona, perquè l'ofereix com a un equipament enfocat a les arts, però les arts engloben moltes coses, i crec que el més important és que té la voluntat de ser oberta a tothom i de rebre tothom, i com avui us hem rebut a vosaltres... Per una banda, la idea és que el barri pugui sentir-se la seva. Aquest any hem fet la segona edició de Temps de Flors, per exemple, que han muntat un grup de veïns, els nens de l'aula oberta també hi han participat, ha vingut gent de Girona a visitar-ho... i per tant que sigui un espai més obert on el barri pugui venir a proposar-hi coses. Hi ha les nits al pati aquest estiu també, hi ha una cata de vins del celler de Can Roca. Crec que per una part posem el focus en els infants de la Fundació i del barri, en els veïns del barri, però per l'altra banda també té la voluntat de ser un equipament més de la ciutat de Girona, on els veïns i veïnes de la ciutat i de Rodalies sàpiguen que aquí hi passen coses com a la resta de ciutat i de territori, que crec que és molt actiu, molt cultural, molt gastronòmic, però que aquí, com a part de Girona, això també tenim ganes que ho sigui i convidar tothom a que hi vagi venint a treure el cap. Laura, la pregunta és obligada. Girona coneix prou el que es fa aquí? La ciutat de Girona en general. Aquí a la Casa de les Arts? A Girona Est en general. Home, jo crec que no. Jo crec que no perquè quan muntem coses, hi va haver un concert a Cegues, hem acollit el Flamengi també, el Black Music Festival, nosaltres que estem per aquí sempre fent polulant, una mica el que rebem de tothom qui entra és... Hòstia, això és Girona? Però no era quart això, nenes? No, senyora... i amb el meu cotxe, senyora, no, vostè és a Girona llavors una mica jo el feedback que me n'emporto de tot això és que la gent no ho sap i també me n'emporto que quan surten d'aquí coincideixen amb nens del barri amb famílies del barri amb altres persones, a part de confirmar que sí, això és Girona se n'emporten una bona experiència i un bon record vull dir que crec que sempre generar espais on es comparteixin diverses realitats i gent que si no, no coincidiria sempre és interessant i crec que és important que s'hi posi el focus també Laura Casadevall, Juan Antonio Heredia, moltíssimes gràcies per tot i per tant. Gràcies a vosaltres. I toca parlar de futbol. Vine cap aquí, Rayan. Com estàs? Bon dia i bona hora. Sí, bon dia. Tu jugues a futbol, no m'han dit? Sí, jo jugo a futbol a la Fundació Girona Est. De quina posició? Jo defensa. Número 5? Número 4. Bueno, de 4. Escolta, quants gols portes? Jo 16. Com és que un central marca tants gols? Sí, perquè els corners... Remato molts. No, si ja, si ets igual del que jo. Quants anys tens? Jo, 12. Avui vens a la festa, aquesta tarda? Sí, avui aniré. Sí, sí. Segur. Segur. Vale. Però vindràs. Clar. A quina hora és? A les 5. De la tarda? Sí, a la tarda. A on, a la casa? A la casa de les Arts. Perfecte. De la Fundació? Girona, però és el centre cívic. Ah, vale, és el centre cívic. Sí, a les... Perfecte, doncs allà hi serem. Ryan, moltíssimes gràcies. Sí, a tu, sí. I com que tenim taloners, i a vegades passa també això dels concerts, que a vegades els taloners són millors que l'artista principal, no direm pas que el Ryan és millor que vosaltres, però sí que passem a parlar d'esports. Daniel Masó, bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanya el Sergi García, bon dia i bona hora. Bon dia. Quantes vegades es deu haver repetit això que l'esport és una eina vehicular per a moltíssimes coses? Pregunto. Quasi cada dia hi ha un lema que no es pot quedar amb el lema, i que s'ha d'aterrar, i que crec que aquí ho fem molt bé, amb la proximitat que deia en Gerard d'estar a prop de les famílies, de no només parlar de futbol, sinó del dia a dia, i qui diu futbol diu bàsquet, diu dansa, que són les tres activitats que fem, i ara també intentem amb l'Alícia, al casal d'estiu, posar el màxim d'esport possible perquè aquests nens no parin mai quets. Clar, és el que t'anava a dir, estem a 30 de maig, em sembla, si no m'equivoco. Al final, la temporada futbolística de bàsquet, etcètera, sí que dura aquests 9 mesos, però a l'estiu li doneu continuïtat en un campus d'estiu, també. Exacte, fem... Bé, fem dues activitats. Una que és amb Badis, que és el casal d'estiu, i ells hi posen la part de lleure, i nosaltres hi posem tot l'esport possible a primera hora allà al pavelló, que no faci gaire calor. I després tenim la part dels campaments, que l'any passat l'hem iniciat amb l'Aniol, en Lele i l'Ariadna, que és amb adolescents. Perquè al barri potser faltava una oferta d'una escena xicanyera, que poguéssim anar amb caiac... Bé, millor que ho expliqui l'Aniol. Aviam a Niol. Està al capdavant. Bé, no, el que comentà en Sergi, al final a vegades depèn de quines edats costa més enganxar-los a fer depèn de quines coses i el que vam intentar és fer una proposta de diverses activitats que fossin molt votents i va funcionar molt bé perquè inclús vam dir de començar el casal una miqueta tard i mitja hora abans ja estaven tots per aquí voltant que deien que volien entrar a la casa. I vam fer ple de coses, que sigui caiac, muntar cavall, vam fer el... Vam fer boxa. Boxa, correcte. Vam anar tots els dies que vam poder a la platja, vam saltar alguna roca. Això no ho dic gaire, no ho dic gaire. I l'acampada, que feia no sé quants anys, perquè tampoc en portem tants com potser altres persones, però es veu que feia molts anys que abans aquí es feien uns campaments, de fet qui té el record d'això era en Lele, i li vaig dir a Lele, ostres, on anàveu quan tu eres moniteu i eres més jovenet? i amb els que ara són pares i mares, van anar a Bassagoda, i vam anar allà al càmping i vam pujar al pic, com es deia el pic? El pic del Bassagoda, no? Va costar una mica, jo no hi era, per sort, perquè m'hauria costat el doble, però sé que la Nió, l'en Gerard... Crec que es va sumar en Gerard, la Irene i la Laura no sé si van sumar també, i crec que els va costar una miqueta i aviam si aquest any ho repetim i costa menys. T'anava a dir, al final l'esport és aquella excusa fantàstica i perfecta per tot el que després tenim, que és educació amb valors, companyerisme, treball en equip, respecte. Sí, crec que això ha d'anar implícit, perquè aquí, com ha dit abans en Gerard, sobretot al futbol, l'esport té cultura també, i al final el que veus quan vas als bars són partits de futbol, són partits i sempre es pregunta qui ha guanyat, i això és una arma de doble fil que és que si et quedes amb el resultat no té cap valor, però si intentes anar a competir i a sobre ho fas amb esportivitat, doncs crec que la competició és igual de necessària que l'esportivitat i no ho hem d'obviar de fet amb el bàsquet només hem fet un parell de partits amistosos però volem seguir la mateixa línia i intentar competir per dos motius primera perquè et posa a prova quan tu vols guanyar de posar els valors per sobre del resultat que és una situació sempre molt emocional i segona perquè et genera moltes més oportunitats d'intercanvi amb nens que no són d'aquí del barri que al final la competició, sempre i quan sigui sana, és bona. I també no pots obviar una miqueta l'idiosincràsia del barri, que si viuen d'aquesta manera tan intensa el futbol i tu potser vols fer-ho de forma més laxa, més donant una certa importància a altres coses, no acabes d'enganxar. Llavors has d'intentar trobar aquestes dues branques que ha comentat en Sergi, que és tant la competitivitat com l'esportivitat. Més enllà del seu paper aquí a la Fundació, com a partner, etcètera, vull dir, tot aquest èxit que ha tingut el Girona de futbol s'ha notat aquí? Sí, jo a veure, jo crec que soc massa jove per ser del Girona, jo soc del Barça, però... Jo també, tranquil, fill, estem igual. Tots els nanos d'aquí són del Girona. Vull dir, tenim la sort que col·labora amb nosaltres, ens permet anar a veure alguns partits. Quasi cada any, dos cops l'any, cada equip pot anar a veure els partits i això fa que també cada cop sigui més del Girona. Tu ets del Girona, ni on? Bueno, jo sóc nascut a Girona, però clar, a la meva època crec que el Girona estava segona, llavors a casa meva sempre s'ha sigut bastant del Barça. Oi que sí? Ronaldinho, eh? A nosaltres ens va marcar, eh? Un molt antic. És el primer que recordo. Bueno, un antic, tampoc tant. Quants anys teniu vosaltres? Ostres, jo en tinc 28. 28, 26. Sóc el més gran de la taula, en tinc 30, vull dir, no em vingueu ara amb aquestes històries. En qualsevol cas, aneu al Sergi, moltíssimes gràcies per tota la feina que feu, per tant, i per haver-nos acompanyat aquesta estona. Gràcies a vosaltres. Funa matata. Give me no worries. Funa matata. I encarem recte final d'aquests quatre rius des de la Casa de les Arts, el Mar Ramada, com no podia ser d'altra manera. Allargarem un parell de minutets, que l'Arnauvi l'ha donat permís per fer-ho. Home, ja que hem sortit a fora, aprofitem-ho, no? Vull dir... Tu estàs de conya, no? Home, és que ara ja passam una nit, a més a més aquestes carpes que tenim aquí. Em van dir que tenien una carpa, en tenen tres. Sí, jo les estic veient. Està molt bé, aquestes carpes, eh? No, no, però això et deia, aviam si ens en podem emportar una banda per això. Ja ho intentarem. Ja ho veurem. No, però això, veus, això vol dir que m'han educat malament a mi. A mi m'han educat malament perquè jo no havia de dir aquestes coses. Exacte, no, però ara centrant-nos en un altre ordre de coses. I hem comentat que aquí a la Fundació tenen tres eixos troncals, hem parlat de cultura, hem parlat d'esports i ens falta parlar d'educació. Per fer-ho, ho farem en veu del Quim Fàbrega, bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanya la Laura Vallès, bon dia i bona hora. Bon dia. Com dèiem, tercera pota d'aquesta Fundació Girona Est, vaja, tenim moltíssimes coses, però sé que, o sigui, entrant una miqueta en context general, primer de tot, com d'important és l'educació per totes aquestes mainades, i quan dic educació no vol dir tant el que passa a l'escola, sinó el que passa fora de l'escola. Bé, començo jo. Tot teu, Laura. Crec que l'educació, us diu molt, l'educació et fa lliure, i és això, no només l'educació formal, sinó tot allò que tens ganes d'aprendre i de conèixer, i crec que al final és una mica el que intentem des d'aquí, tant a través de l'aula oberta, que sí que fem deures, però també intentem anar una mica més enllà, com a través del projecte de Mentoria i Beques, que és per un post obligatori, i una mica la figura dels mentors, com en Quim, és donar aquest coneixement de... De fer conèixer als joves tot allò que tenen a l'agast i que els enriquirà un munt. A l'aula oberta què feu exactament? A l'aula oberta va començar... Fa tres anys vam començar a fer anglès, perquè volíem fer anglès, i vam veure que aquell any vam descobrir que a part de l'anglès hi havia altres coses potser prioritàries, com la lectoescriptura o les matemàtiques... Llavors vam pensar que estaria bé oferir als nens i nenes de primària un espai que poguessin treballar tot això, que fos un espai confortable... I llavors els donem un moment que és per fer els deures, o si han de repassar algun contingut, doncs hi ha educadors que els ajuden, però sobretot que sigui un espai agradable perquè ells se sentin còmodes a l'hora de fer els deures, que no sigui com vaig al col·le, he de fer els deures, però que s'hi sentin bé i que ho facin amb il·lusió, que vin amb ganes. A més, es va fer des d'un primer moment aquí a la Fundació, si no m'equivoco. Bueno, el primer primeríssim va ser el futbol, com hem comentat, crec. Però sí que l'aula oberta és això. De fet, fa dos anys. Aquest és el segon any que es fa. Però ha tingut molt d'èxit. Ha tingut molt bona rebuda. Jo crec que l'èxit, i tu hi estaràs d'acord, em sembla, ve de precisament la pandèmia, ens va ensenyar moltes vergonyes que teníem tots. I és que l'educació no només era el que passava a les escoles, sinó també el que passava després. I jo crec que al final, vull dir, és aquella necessitat que tots sabíem que hi era, però que ningú feia gaire cas, perquè arran de la pandèmia sí que es va veure que realment l'educació és una cosa que té molta més continuïtat fora de l'horari lectiu. Sí, s'entronitza molt a les escoles, jo crec, no?, se les posa com... i han d'estar en un pedestal perquè són superimportants, però crec que gent educatiu som tots i totes, més enllà d'això, doncs, de les quatre parets de l'escola, no? Parlant d'agents educatius, t'ho dic perquè tenim el Quim aquí, que si no m'equivoco, ets mentor. Soc mentor, sí. Què vol dir això de ser mentor, aviam? Bé, un mentor és... Ens assignen una mentorada o un mentorat i és contactar amb ell cada mes, mes i mig, i comentar les coses que van passant. És a dir, jo crec que es tracta de fer un acompanyament Un empoderament, també, és a dir, que sigui també veure les coses positives que té i també que sigui una manera de xerrar amb un entorn que no és el seu habitual. Perquè, clar, una cosa és el col·legi o l'institut o casa, però, bueno, tens un punt de vista d'una persona que és aliena en el teu ambient més íntim. És una figura de germà gran, salvar les distàncies? Bé, podria ser. En certa manera. Sí, en el meu cas, molt gran. Però sí, sí, podria ser un germà gran, però fora del teu entorn. Jo crec que és important. I, a més, també, abans que parlaves de l'educació, jo crec que és molt important l'educació de fora de l'escola. Jo gairebé la posaria al mateix nivell. És que a vegades, no? Vull dir... És com que sembla que han de ser les escoles els que han d'educar els nens. No, perdona. Les escoles són mecanismes de transmissió de coneixement. A partir d'aquí, l'educació és una cosa molt més 360, 24, 7, 365 dies d'any. 366 sí és de traspàs. Clar, és que el coneixement ja és important, però després l'educació, és a dir, la manera de relacionar-te, crec que gairebé és igual d'important. Diré una cosa... Quim, tens pinta de bon germà gran, eh? Sí? Doncs quan vulguis. El que passa que no sé jo si passaria les meves notes, en tot cas, aniríem a fer una altra cosa tu i jo. T'anava a dir també, programes de beques, teniu aquí també, de què es tracten exactament, com les articulem? Bé, doncs fa això uns 4 anys vam començar amb el projecte de mentoria. però és un projecte que ha anat creixent i després el vam complementar amb aquestes beques econòmiques. És el projecte aquest, que és per post obligatori, i ha anat creixent, hi ha la mentoria, després la beca, que van tornar als 600 euros fins als 2.000, segons els estudis, la motivació que tinguis, parlem amb serveis socials, amb escoles, instituts, una mica fem tot el pac. i segons això tenen uns diners uns altres i a més a més també ara aquest és el primer any que els oferim de fer un reforç acadèmic de 1 a 1 sí que sempre hi ha hagut moltes persones voluntàries que estem eternament agraïts que han fet, bueno, en Quim en aquest moment també va fer de reforç i de... I aquest any hem contractat una persona perquè pugui estar més hores i igualment seguim comptant amb voluntaris. Llavors tenim la maturia, les beques, el reforç acadèmic i els joves ara tornen amb 10 hores de voluntariat, tot això que se'ls dona i intenten fer aquest voluntariat aquí al barri, en activitats de la Fundació, per poder ser també com referents dels més petits, perquè sembla que aquí ningú estudi i és mentida, hi ha joves motivadíssims i motivadíssimes a seguir estudiant. Tota aquella gent que ja va passar per aquí, després se n'encarrega de formals que venen per darrere. Una mica, sí, de fer aquest retorn i de donar-se a conèixer. A títol personal, què és el que us emporteu cadascú de vosaltres?