Els 4 Rius Dilluns 13/10/2025

Dilluns 13 d'octubre de 2025. Acabem de saber el pregoner de les fires i festes de Sant Narcís de Girona. L'encarregat de donar el tret de sortida als dies grans de la ciutat serà el galliner, que celebra el seu 35è aniversari i arriba en un moment de transició amb les aules als maristes. Una escola d'arts escèniques que ha estat salvació per a molta gent d'aquí que no podia ni volia anar a Barcelona per complir els seus somnis. Perquè, ho hem dit mil vegades, que no cal creuar de província per poder fer el que vulguis. I, ja que hi som, tornem a trencar aquesta capitalitat que sovint ens aguanta i es canya a la vegada. I també acabem de saber que el Jordi Dalmau serà el protagonista de les fires en primera persona, el nostre pròleg particular. Si de cas, us ho explicarem des del balcon divendres 24 d'octubre. Girona ja escalfa motors per a Sant Narcís. I mira que totes les ciutats i pobles del nostre petit país es compliquen la vida sempre buscant un pregoner cada any, quan nosaltres aquí a Girona FM tenim un pregoner vitalici que és ni més ni menys i agenda de la ràdio gironina. Raubi, la bon dia i bona hora. Molt, molt bon dia, però això sí que ho preguem, però com ho haureu d'ajudar? Ostres, avui no seria gaire bon dia, eh? Com estàs, pregoner dels nostres cors i de la veu? Això mateix. Home, nosaltres ja hem escalfat i hem inaugurat les festes divendres. De fet, ja dimecres comencem forts i cap cap de setmana farem ballar el drac i ho farem ballar a tothom. No em diguis per què, però se't nota la veu que va començar que el pregó de Banyoles es va fer ahir. Se't nota la veu. Sí? Sí, sí, vull dir, se't nota més energia. Bueno, sí, sí, sí, mira com va això. No, però va estar bé, va estar bé. Mira, vam anar a càrrec d'ocumentació de Banyoles que vam fer 100 anys. Bueno, aquest any fa el centenari. Sí, correcte. I doncs està més que bé que vam repassar la història i fites. Puc dir una cosa, però no vull que em matis. Saps que no he anat amb ma vida ni a les fires ni a les barraques de... Cap any? Mai. A Banyoles? Estan bé, eh? No, si ho sé, no és per despreci. No, no, no. És per... Mai, mai, mai, mai. Mai, mai. O sigui, jo et diré més, la nit banyolina no me la conec gaire. Jo t'haig de dir que sóc més de les cercaviles i el que es fa a la tarda i al matí, que no pas de les barraques. A les barraques hi vaig a Frankfurt i poc més. És que folclòric ets tu en si mateix. No, no, en sèrio, no, no, però és a dir, jo abans eren més de nit i ara a les barraques dissabte anirem amb els companys de la televisió a fer un Frankfurt i s'ha acabat, eh? Digue'm on, que jo també vull venir. Sí, no, estarem a la barraca del Caiac Pola. A la barraca del kayak polo. Sí, cada any anem a la kayak, que tinc uns companys. Sempre la mateixa, no? Saps per què és bo això de les barraques i la gent s'ha d'ubicar? Sí, sí, sí. Les barraques són molt bones a tots els pobles perquè són la pasta... No és conya, és la pasta que després fan servir les entitats i associacions per anar a tirar. Totes les barraques estan molt bé. He dit la que anem nosaltres perquè és un clàssic anar sempre allà. Però no vol dir que els altres estiguin malament, eh? Evidentment, però... Però dic que s'ha de fer gas, que s'ha de fer gas, tu, perquè, per exemple, a l'Empordà el que tenim són les barraques i les quines. Llavors, hi ha moltes entitats, i no és conya que el 80% dels diners que tenen per tot l'any, i estem parlant d'associacions sense ànim de lucre, que no et pensi que algú té un jet privat que se'n va a Rússia, però que no, que no, i que s'ha de fer gas, tu, ostres, has d'arribar, has d'anar allà i escolta, no sopis a un restaurant, vés-te'n a fer un entrepà. De part estan bons, estan ben fets i el tracte és boníssim. Igual que amb la cultura, també amb aquestes coses s'ha de fer gàstol. Però bueno, en qualsevol cas, Arnau Vila, si et sembla, presentarem ara d'aquí uns moments el llibre del Jaume Funes, ni més ni menys que el No Sense el Meu Mòbil. A tu sempre et veig enganxat, eh? Home, de vegades... A tu l'etapa educativa ja t'ha passat. Sí, és més per feina que no pas per res més. En qualsevol cas. Parlarem d'això també. Avui recuperarem unes converses que vaig tenir amb la Laia Regincós i amb el bo del Josep Puig, el geni figura. Avui parlarem de la figura de Narcís Monturiol. Una retrospectiva així una miqueta més salada, sobretot. I el Max Villavecchia, que ens presenta el seu nou projecte musical, el pianista, compositor i productor. M'encanta perquè es diu cap de creus. Per tant, com que ja saps que la tramuntana sempre tira cap a l'Empordà, doncs nosaltres sempre ens ho... Exacte, vull dir quin remei. Un nano de Banyoles i un de Figueres fent el matinal de... Jo sempre dic que és com un acudit, això. Ja, ja ho sé. En qualsevol cas, Arrau Vila, a punt d'arribar a les 11 i 10 minuts d'aquest matí de dilluns, dia 13 d'octubre, si et sembla. Ara ens hi posem. I vivim envoltats de pantalles i de connexions constants, i a vegades també sembla que no podem viure sense el mòbil o que potser no sabem viure sense ell. El psicòleg i educador Jaume Funes, també conegut per la seva trajectòria, llarga trajectòria, acompanyant joves i famílies, ens ho explica en el seu nou llibre, No sense el meu mòbil, publicat pel grup 62, i que, de fet, avui també es presenta a partir de les 6 de la tarda a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Per poder comentar millor la jugada, Jaume Funes, bon dia i bona hora. Bon dia. I benvingut a casa teva, si és que hi ha casa d'algú. Ah, jo sóc, com es diu aquell, jo sóc d'on m'estimen, i jo sempre que he vingut per aquí m'he sentit estimat, i era útil per alguna persona, i vinc sovint, tot i que sóc un quinqui del Baix Sobregat, que té molt poc a veure amb l'Empordà. T'anava a dir, no sé si fa gaire que vas venir a Girona l'última vegada. No fa gaire, potser sis mesos, ja no ho recordo, perquè una de les coses que em pera amb l'edat no és les ganes de viure, sinó la memòria. I ara hauria de revisar una agenda terrorífica en la que em passo el dia predicant d'un lloc a l'altre. Agenda amb paper o amb digital? En digital. En digital. En paper m'agrada pintar. Feig aquarel·les i exposicions. I en paper sóc un amant de l'estilogràfica que dèiem abans i no m'agrada mai el polígrafo ni des que va néixer el Vic. Hi ha determinades notes a l'especte en paper però ràpid em passo a alguna pantalla per escriure. T'ho dic Jaume perquè em sembla que amb aquest últim llibre abordes, és que anava a dir un tema important, és que no, no és que sigui un tema important, és que és el tema, ara mateix probablement per a la realitat de molts joves i de moltes famílies. El llibre ha aparegut als ritmes editorials, al ritme de les editorials, no coincideix a vegades en el ritme de producció. De fet, jo l'any passat, preocupat per una actitud que he tingut sempre, que és... jo estava, no i si no hi estava a les adolescents, a 1974, a prehistòria, quan suposadament els problemes en les bandes, el problema al carrer, quan Catalunya tenia un de cada dos dels seus ciutadans, era jove. Era l'època dels boixos nois i tot el pesat. Exactament, l'època en la que jo lidiava entre els xeroquis i els quiobes i molt abans que arribessin els estopes que són d'allà i companyia, molt abans. Però... D'allà fins aquí sempre he tingut una actitud que és dir, i com m'eduquem quan canvia el món, no? Pensa que entre mig m'ha tocat l'heroïna, m'ha tocat la justícia juvenil, m'ha tocat les crisis sistemàtiques del sistema educatiu, he dedicat temps al món clínic i a l'atenció terapèutica dels nois i nois adolescents, I de cop i volta, com sempre passa en aquest món, el món canvia i els adults entrem en pànic i canvia acceleradament més ràpidament que el que podem adaptar-nos i apareix a l'univers digital, que inicialment pensem que serà un univers de comunicació, de relació, de personalització, que serà un univers meravellós, però oblidem que en un món capitalista el mercat digital és el mercat digital i que el que avui tenim té molt poc a veure amb el que havíem imaginat. Però el que hi ha avui, per resumir, és que no vivim, vivim en un món digital, no hi ha res que no sigui digital. En aquesta taula, en aquesta no hi ha, gairebé ni la veu, podríem sintetitzar la veu del col·laborador i posar-la com si estigués en aquest moment fent... És que no hi ha res. Per tant, que el debat no és com sempre fem, la substància, l'aparell, el trastro, el debat és... I com som persones en aquest món? Com aconseguim que siguin persones que esdevinguin ciutadans amb capacitat de ser persones, de conviure, de crear societat en aquest món? Aquest és el dilema. És que m'agrada molt el títol, t'ho dic perquè el no sense el meu mòbil, és que fins i tot t'aboca una relació gairebé emocional amb els telèfons. És que, si parlen gent d'adults, fixeu-vos que el percentatge encara l'he mirat de persones adultes que fan servir intel·ligència artificial, xaca, empatia i companyia, li parlen al mòbil com si fos una persona. O sigui, no hi ha ni l'escriuen, li demanen respondre a una determinada pregunta. Però si parlem dels adolescents... És que hi ha un fenomen que crec que és el que s'olvida, el llibre apareix no intencionalment però apareix justament la mateixa setmana que la consellera d'Educació prohibeix tots els artil·luses a l'escola i per tant apareix com si jo fos el contradictor o l'oposició a aquesta història però és que el que no som conscients és que L'univers digital i l'adolescència és com si tinguessin imant. És a dir, imaginem, o no hi adolecem, com a ret de la seva preocupació, construir-se, aclarir qui és, què serà, què farà amb la seva vida. Aquesta construcció avui en dia és impossible sense l'Instagram, per dir-ho de manera, sense... Ja vaig començar a treballar amb història quan la primera xarxa que va crear a Telefònica, que era el Twenty, treballava al País Basc. O sigui, des d'allà aquí, en qualsevol cas el noi noia. La mare d'aquest adolescent anava deu vegades de l'armari al mirall abans de sortir al carrer. La dara... pot posar tres models, fer votar els seus amics i quan tingui la decisió els seus amics surten al carrer vestit o vestida de la manera corresponent. Què vol dir això? Vol dir que una part de la identitat es construís digitalment i jo he de dedicar-me a dir tu ets alguna cosa més que el que diuen els teus amics que ets. Perquè per mi ja era la preocupació com t'ajudo a ser tu i quan t'ajudo a sentir-te bé amb tu mateix i a descobrir a poc a poc què pots anar sent o què et deixen ser, doncs ara sé que una part d'aquestes influències estan molt digitals. Jo no puc col·liar-la. O imagina't el tema... Va, si venien al tren mirant algun article d'algun col·lega educador o no, com s'accedeix al saber? O sigui... la discussió era jo és que ara estic avaluant Xa G.P.T. no el que han fet els meus amics i què m'estàs dient? l'única cosa que t'estic dient és a veure, què necessites fer amb el teu avalonat? que tinguin ganes de saber que facin preguntes el debat avui no són les respostes, són les preguntes els dubtes el sentit crític Exactament, jo si ara tornés a donar classes a la universitat, per sort vaig abandonar això per l'alumne, la universitat té menys arreglo que moltes coses de certes societats, però jo suspendria qualsevol alumne que no fes el treball amb una intel·ligència generativa, d'entrada el suspendria, perquè a mi, jo no corregiria treballs, estaria a dir, bueno, però què buscaves? I què vas trobar? I quina moto t'estaven venent? I quins són les qüestions que hi ha darrere d'aquesta història? Com avui aconseguim que tinguin ganes de saber, que sàpiguen accedir on està, que entenguin el que està passant, vegin les contradicions i ho facin seu com una explicació de la vida, com una forma... Avui l'abandonament escolar per coses és l'abandon de tenir ganes de preguntar-se per què passen les coses. i comprar ràpidament el que li vengui a qualsevol pantalla. És que, al final, jo el que veig amb això, Jaume, és que potser no és tant un tema de catastrofisme, sinó que el que està passant és que estem en ple canvi de paradigma, i els canvis fan por, sempre. Però un canvi total, i per tant, el primer... La primera, diríem, en el món adult, la primera incertesa que genera és que de cop i volta, les explicacions de la vida que feien servir, les cultures, per anar a tirar allà, no valen. Llavors ara t'has d'inventar alguna cosa. El meu pare, el pobre, el tenia molt fàcil. Ell tenia dos manuals, el categesme i el manual d'urbanitat i ja estava. Però ara la immensa majoria del que diuen cultura Entran en crisi contínuament, fixeu-vos una societat com Girona, no només multicultural, sinó catalans de moltes històries, formes de vida i històries diferents, en quin univers cultural estan connectats? Abans, quan anaves, per exemple, a Berlín, trobaves que el barri Turk era el que hi havia més antenes parabòliques, perquè de tant en tant s'havia de connectar amb el seu univers de referència. Però avui en dia, en quin univers estan vivint els ciutadans... I una persona que pot estar perfectament connectada amb un univers cultural que no és el físic, si no és un altre, i que dependrà de com visquin aquest univers físic, si se sent d'aquí o no, si perquè és un color d'un altre no l'ha sap tant com és gironí, o diuen que no és català, o a més a més, al segons a més... Jo venia al tren amb una parella, dos joves més o menys enamorats, parlant com qualsevol jove d'aquí, una d'elles era una catalana que portava el seu mocador, feliç i estudiant, no sé on vindria, no poso a la universitat. És que... Canviar tant, després ve la crisi de dir, no, és que imagina el debat important educatiu que és etern perquè tornem a tenir la comprensió lectora. Sempre ve la simplificació, ahir veia un titular absolutament simplista, és una cosa... els rics a casa seva tenen llibres, els pobres a casa seva tenen pantalles. I a veure, parlem, perquè el problema serà, i com aconseguim que tinguin ganes de llegir, és igual on llegessin. Al metro hi havia gent, llegim revistes, paper, pantalla, mòbil, el més important no era si llegien, sinó què dimonis feien allà dintre, què és el que estàvem fent allà. Com ensenyem a tenir ganes? de descobrir, que hi ha un altre que he imaginat la vida, que històries anteriors, que tu també... Què mata en un infant una pantalla? Que vegi la pantalla? No, és una mentira quan es mata... Si tu no estàs al seu costat per ajudar-la a que sigui creatiu, a que imagini, a que vegi històries diferents. Si tu li dones una tablet perquè vegi els dibuixos animats que dèiem abans a la televisió, no és que la pantalla és un problema, que no ho és, el problema és que tu no t'has dedicat a ajudar a crear. Tots aquests concerts porten aquest món adult... El que sempre fa, prohibim alguna cosa i s'ha arreglat el món. També és veritat que hi ha moltes veus, Jaume, i això digue'm-ho tu, aviam què en penses, vull dir, jo crec que moltes vegades ens hem centrat tots tant en el que no tenim, que hem perdut aquest, digue'm-hi com vulguis, bagatge o aquesta motxilla que teníem abans, és a dir... jo me'n vaig a la meva època educativa on els telèfons van entrar potser jo sempre he anat molt tard però podem 18 anys per exemple clar jo abans dels 18 anys que no podíem copiar amb les pantalles i tot això tu havies de saber fer una equació de segon grau perquè és que et tocava saber-ho perquè igualment te n'anaves a Google i trobaves exemples però no trobaves aquella però segur que ara no sabries resoldre aquella equació doncs probablement sí jo soc un cas especial soc un cas especial perquè vaig a enginyeria industrial jo abans d'això però prové a preguntar per Góngora Sí, sí, però no, com ara estic fora. Això ho he de dir, no vull dir res. Però jo el que et vull dir amb això, Jaume, és que a vegades no és tant el coneixement que agafes, sinó els mecanismes mentals. I el fet que les pantalles i la tecnologia tinguin un denominador comú que és molt bo, però a vegades molt perillós, que és el caràcter aquest de ser molt intuïtius, fan potser que simplifiquin alguns processos que abans, clar, els havíem d'aprendre si o si. I tant que simplifiquen, tot i que sí, per exemple, diguéssim, el sector d'estudiants estudiosos, diguéssim, no?, dels que encara, sí, fan servir contínuament aplicacions diverses al torn de l'escola, però fan fonamentalment per tornar a sentir l'explicació que no han entès del profe i per trobar, o sigui, la majoria d'alguna de les aplicacions de matemàtiques, per exemple, Tu li poses l'equació, diguéssim, i no et dona el resultat, et dona el procediment que ha seguit. I per tant, el que tindrà que avalar com a professor no és el resultat, sinó el procediment. Hagi fet com l'hagi fet, perquè el que m'importa... del sistema d'equació de segon grau i tres variables, per dir-ho d'alguna manera, és que entenguin què vol dir que a la vida pot haver un triangle amorós, per dir-ho d'alguna manera, que has de descobrir on està la variable principal. Hem oblidat que el mètode, la metodologia, ha d'estar al servei d'una determinada manera de descobrir i companyia. Advertint una cosa que a vegades els col·legues del món de la salut i de la salut mental i de la psicologia no sempre tenen en compte, que l'ésser humà, el nostre cervell, no té un disseny automàtic, com bé diuen els neuroeducatius, els que estiguen això... El nostre cervell, genèticament, em sembla que són 20 milions, 20 milions, no, 20.000, perdó, 20.000 agents que predeterminarem com serà aquest cervell. Però un cervell com el teu o el meu, que suposo que ho tenim desenvolupat, té en aquest moment 20 bilions de xarxes neuronals. Vol dir que el nostre cervell, que vol dir la nostra manera de pensar, la nostra manera de sentir, la nostra manera... d'entendre el món. Això, el nostre cervell, està generat per les oportunitats i els estímuls en els quals estem vivint. Quan vivim en un univers digital, aquest cervell està canviant i haurem de pensar en sèrio... Jo no explicaria alguna part de la psicologia que jo vaig aprendre, jo no explicaria Piazé, perquè jo estaria desfasat Quan jo explicava pensament formal, pensament causal, avui en dia en un univers d'una persona que viu a cavall entre l'univers físic i l'univers virtual significaria una altra cosa. Què significa per un infant, per exemple, d'un any i mig? que està descobrint que ell no és l'únic, que existeixen d'altres, que ell no és la mare, que està descobrint la realitat externa, la realitat pròpia, però aquest descobriment ho està fent contínuament, no és que estigui en pandèmia, és que ho està fent contínuament. Jo tinc ara una neta molt petita i el primer gest que va prendre és aquest, el dit passant per la pantalla. Com? Tinguem en compte que hem canviat i, per tant, quan eduquem, quan ensenyem, haurem de descobrir quins procediments de raonament estan seguint quan segueixen una cosa tan simple com la pantalla m'ho dirà o el xat m'ho dirà. Tu saps molt bé que aquesta setmana em sap a què és ja... A nivell del llenguatge castellà, a Google, quan tu busques a Google ja no et dona la llista de recerques, et dona un resum previ. Correcte. Per una persona que no tingui ganes d'investigar més, abans el debat era com posicionar-se en la primera entrada. Totalment. Ara tens un resum. Depèn de les ganes de buscar, investigar, que tingui la persona que busca, es quedarà amb el resum i punto. I ni tan sols preguntarà, potser no és cert. Ja me l'ha donat, ja està, i si més he de fer deures, copio i ja està. Tu què en penses de la limitació de pantalles que tenim ara mateix al sistema educatiu? Mira... És massa? Jo crec que amaga la veritable qüestió. Situem-nos, eh? És a dir, secundària. Però els conflictes tenen com per col·locar el mòbil. Per tant... diguem-ho clarament, la consellera limita a ser-ho, no sé què pensarà ella, i el que pensa el president, que sembla que li agrada escriure un paper i llaps, i per tant, no sé què pensa, però ho fa perquè vol establir el conflicte amb el professorat. Una de les nens de mòbils té menys ocasions de conflicte, menys possibilitats de conflicte, apunto. I com que, a més a més, hi ha un moviment de famílies molt discutible, aparentment progrès, però que en algunes coses pensen igual que Vox, que adolescència lliure de mòbil. Per tant, ho prohibeixo i també les famílies estan agraïdes. No han resolt res. Més d'allà les prohibicions, insisteixen, els conflits amb els adolescents es gestionen com es pot. I qualsevol pare o mare, això dic, aquest llibre en part... Sereu, i de fet comença a dir, bueno, hi ha unes regles educatives per treballar amb adolescents. La regla de les normes, per què serveix un adult per un adolescent? Doncs per barallar-se amb ell. El seu esport preferit és el rebot, i si no tens un adult, no. Doncs tu, la discussió és, amb qui em vull barallar, amb què em vull barallar? no pots estar barallant-se a continuar, doncs has de seleccionar cada institució, cada família gestiona com pot, però de fet el llibre que és la cara B d'un altre llibre anterior que era l'humanisme en temps digital perquè volia pensar en serios sobre què significa ser persona aquí però al final el propi llibre, jo que odio hi ha dues coses que odio a la vida que són els manols d'autoajuda i els protocols que és el que sempre posem en marxa en aquest país Però al final hi ha un decàleg. Al final, que, bueno, vale, perquè no s'enfadi senyora lector o senyora lector, també li faig un resum. I, òbviament, hem de tenir criteris, criteris sobre això, però criteris que comporten la complexitat de barallar-te amb un adolescent. En el que començarà, veient, si porta el mòbil a la seva butxaca i acabaràs tu barallant també a les 11 de la nit, dient, s'ha acabat el mòbil, sopes, te'n vas a dormir, i estarà dintre. Això, ara... Pensem que és en Hermesos. Estem dient que un personatge que el dia anterior ha fet en el món digital probablement bona part dels seus deures, quan arriba a classe ha de fer, entre cometes, en paper i llapis, el pronom feble. i convertint el seu univers, que ja és llunyà del demà escolar, del seu procés d'aprenentatge de saber. Aquest és l'únic dilema. La prohibició no passa res si veritablement la consellera hagués col·locat al costat un veritable pla de com s'educa en l'univers digital. No un pla de digitalització de l'escola, perquè a més aquesta prohibició és una de les coses divertidíssimes, l'any anterior només prohibien els mòbils, aquest any ja hem tingut que dir mòbils i rellatges digitals i l'any que ve tindran que ens ho diran. Però es dona en un determinat moment que totes les aules d'aquest país tenen una immensa pantalla amb bluetooth que s'ha pagat en el fons de Next Generation. En aquest moment... I que era molt necessària, eh? Sí, sí, sí. Bueno, en alguns casos no era tan necessària, perquè tenia una pissarra, digital, pissarra. No, sí, sí. Tenia una pissarra i que no... En què quedem? Aquest no, que a més en molts casos continua mirant al profe, està mirant una immensa pantalla. El meu net, el gran, que ha acabat l'ESO, en aquest curs passat van posar la pantalla i la senyora corresponent no s'aclaria molt en la pantalla, un col·legació, com que funciona amb Bluetooth i està interactiva, hi va posar un vídeo del Morat, en plena classe de llengua. Jaume, és que jo el que veig que proposes en aquest llibre em sembla que és una cosa molt normal d'entendre, que és la d'intentar trobar l'espai comú que hi ha entre un món, una realitat o uns processos. Però és que també estem parlant d'un sistema educatiu que em permetràs l'apunt sempre ha estat reactiu i no proactiu a la realitat. Però jo, que he treballat molt, soc pràcticament, soc fundador de Rosa Seixal, per dir-ho d'alguna manera, i fins i tot era molt amic de la consellera gironina, quan era progre, després hi ha... Però, a veure, el moviment de l'escola nova, el moviment de renovació d'aquest moviment intens, imaginem, per exemple, una pel·lícula que s'ha posat de moda, per sort, relativament, el mestre que va prometre el mar... Aquella pel·lícula està basada en la metodologia de Frenet. Frenet, en aquell moment, el que proposa és que els soigens, tenen alguna cosa a dir, han de poder expressar-la, l'han de poder escriure-la bé, l'han d'imprimir i l'han de poder difonsar. En aquell moment era una... era una empremta de lletres que s'havia de composar lletxa a lletxa. Avui en dia el Frenet què faria? N'està una altra història però llavors l'escola sempre està en renovació i va més lentament que l'escola però en el cas de la secundària la distància actual entre la proposta oficial i el món adolescent cada dia s'està engrandint són dos mons en què la gran pregunta és l'adolescent que hi ha 14-15 anys quan arriba la primera li diu al seu pare jo perquè tinc que anar al col·lec Què faig ballar si la meva vida no està aquí? La batalla, jo soc culpa des de l'inici de l'amplantació de l'ESO i treballar d'aquí. Però si tu adalentitzes l'escola, l'escola s'ha... S'ha de canviar, perquè aquest noi que ve aquí ha de trobar alguna cosa aquí, ha de trobar alguna cosa que li interessi, algun mestre que tingui interès per la seva vida, algun descobriment que el que ha d'aprendre té relacions amb la seva vida. No, que sigui útil o no, no és aquell senyor, això per què serveix, no. Però que connecti un món i l'altre. Amb el món digital, la distància entre els dos mons l'estem agudissant. Per tant, més igual si provinen de l'aparat o el que hem de comparar. Què fa un mestre amb un adolescent en el món digital? Obligar-la a que tingui preguntes. Obligar-la a que es fa que tingui dubtes. Obligar-la a descobrir què hi ha darrere. Sintetitzar el que troba i connectar el que està aprenent a la seva vida. Doncs amb la mirada del Jaume Funes, no sense el meu mòbil, presenten, jo no, presenten aquesta tarda a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona a partir de les 6. Jaume, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi molt bé, que avui estaràs de visita per aquí per Girona, em sembla que fins a la tarda. T'he necessitat perquè jo de segona professió tinc pedagog de periodista. Soc periodista a l'època de Franco. Hòstia, molt bé. I em passo contestant les vostres necessitats. Em queden unes quantes abans d'arribar la tarda. Jaume Funés, moltíssimes gràcies. Fins la propera. ADN Gironí, ADN 92.7, la ràdio de Girona. L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la Gironina. Gràcies. Benvinguts a Geni Figura, la secció on la història surt a respirar i ens sorprèn amb noms que sovint hem oblidat. Avui ens submergim, i mai més ben dit, en la història d'un home que va ser pioner, inventor, visionari i alhora un revolucionari del pensament. Parlem ni més ni menys que d'Enercís Montoriol. El pare del submarí modern, un enginyer que somiava fer del fons del mar un espai accessible per a la humanitat i que va unir ciència i idealisme en ple segle XIX. Un inventor català amb mentalitat utòpica que, entre patents i també fracassos, no va deixar mai de creure que l'enginy podia millorar el món. Per donar-nos la seva perspectiva històrica, ens acompanya Josep Puig Costa, historiador també arqueòleg. Bon dia i bona hora. Ei, bona hora. Amb nosaltres, com sempre, Laia Regincós, directora de la Geminada, per posar-hi el seu propi accent. Laia, benvinguda. Bon dia. I, primer de tot, si hem de definir el senyor Narcís Monturiol, com ho faríem? No s'hi val l'adjectiu marí. Un adjectiu compost, si me'l deixes passar, que de fet en seran dos, que serà un nordit d'estaulletes. Jo anava per aquí, anava a dir multitasking. Multitasking. Que seria el tast a ulletes modern. Sí, sí, sí. Tu ens ho tradueixes una miqueta de segle XXI, per entendre'ns, Laia. Quin era el context polític, històric, social en què Monturiol... Aviam, Monturiol va néixer el 1819 i va morir el 1885. Va néixer a Figueres i va morir a Barcelona. Durant la seva vida va exprimir totes les coses interessants del segle XIX, gairebé. El tio va estar participant a les bullangues de Barcelona, va estar... En el context de la guerra dels matines va haver-hi com aquestes revolucions liberals, europees, nacionalistes, i també va tenir una implicació per la qual no sé ben bé quin màndol, l'únic que va fer pel qual és que es va haver d'exili a aquella època... Va començar a estudiar a Cervera, que era la universitat que s'havia fundat després de la nova planta, i va acabar estudiant a Barcelona com tot fill de la burguesia que volia participar d'aquesta modernitat i renovació catalana. I bé, el tio va estar molt implicat no només en la qüestió d'enginyeria, que és el final pel que ha transcendit, que és la cosa de l'ictineu i tot això, sinó que va ser un intel·lectual progressista, va fer 50.000 invents, es va inventar, penso que, pins superconills i soles de sabates, i bueno, el seu pare era menestral, era boter, i d'aquí li van venir totes les coses aquestes de típica ideologia de menestral figarenc, que a mitjà del segle XIX era com aquesta ciutat que connectava l'erudició liberal francesa amb Catalunya, sobretot. Laia, tu, si m'haguessis de dir una de les facetes, quina és la que més t'ha impressionat? L'inventor, el pensador utòpic o el ciutadà? Jo crec que la barreja d'aquestes tres coses fa un còctel explosiu i prometedor. Al final, un autèntic revolucionari, diguéssim, una persona capaç de detectar un problema, fer la solució i tot sobre una base política i social encarada cap al bé comú. Una peça. Parlant d'una peça, si ens haguessis de parlar del submarí de Monturiol, l'Ictineu, que deia Ictineu. El 1859 va fer la primera... El que va fer va voler ser un invent pels corellers de Cadaqués, que va ser un lloc on va estar exiliat. És a dir, Cadaqués era l'exili, perquè de fet ja quasi encara ho és, però... Encara ho és per la carretera, ja t'ho asseguro. Sí, sí. Doncs imagina't aquella època sense la carretera. Estava exiliat a catequers i allà ja va fer amissada amb els corellers i va voler s'inventar un invent per ajudar-los a treballar sota l'aigua, a morres per sota l'aigua. I justament hem dit que el seu pare era boter i el fet aquest de fer peces de fusta hermètiques i aïllades... amb ajuda de contrapesos i tots sistemes complexos, va aconseguir fer navegar aquesta nau per sota l'aigua, que va ser com el paradigma de l'enginyeria del moment. Va crear una societat de figueres i que va buscar mecenes per tot arreu. A Catalunya també gent de l'Ateneu i de sectors republicans i això. Van finançar la seva empresa perquè, evidentment, era una obra d'enginyeria com capdalt i molt avantguardista, que permetia moltes aplicacions. També té una perspectiva militar. I va rebre moltes promeses de part de l'Estat com per rebre finançament per la millora d'aquestes coses. Què va passar? Que l'empresa va acabar cabrant perquè l'Estat no s'hi va ficar i va haver de dedicar-se a altres coses. Clar, es nota també una miqueta en els seus escrits, en tot el que ens ha arribat, una gran confiança i fins i tot esperança en el progrés. Creus que avui això encara continua? En els moments en què necessitem, com ara, innovar, buscar solucions, grans reptes que tenim al davant, el canvi climàtic, l'habitatge, la justícia social, aquesta confiança i aposta per la col·lectivitat i el treball per un bé conjunt i comú hauria de ser, més que inspiració, obligació. Monturiol deies que es va arruïnar. Vull dir, a l'època, i també va ser com a instingut. Això em recorda molt el Leonardo da Vinci. És el nostre Leonardo da Vinci a la catalana. Ostres, de fet, a part que tenia molts invents que potser alguns ja no tenien gaire sortida mercantil, si ell només ha sigut enginyer, potser s'hagués sortit molt bé a la vida... El problema era la seva afiliació ideològica, que era com un català progressista i tot això. De fet, això va participar en les bollangues l'any anterior en què Espartero va dir que s'havia de bombardejar Barcelona i que efectivament va bombardejar Barcelona cada 50 anys. Es va haver d'exiliar 50.000 vegades, va estar enfrontat amb intel·lectuals catalans i sectors conservadors... per exemple la visió de Barcelona, diem que la filiació política va posar molts pas a les rodes, però al final és això, perquè s'ha d'entendre també, ell entenia que la ciència o el coneixement eren una força revolucionària que contribuïen a l'emancipació i a l'alliberament. No podem dir que la ideologia va perjudicar l'enginyeria i la seva dimensió, perquè la dimensió era una conseqüència de la seva ideologia progressista modernitzadora. I si hagués viscut avui, Monturiol seria un emprenedor, un activista, un inventor tota l'hora o un CEO, això que està tan de moda ara? Sí, efectivament. Jo crec que el seu perfil de LinkedIn diria una cosa així com inventor, emprenedor, activista, problem solver, solucionador professional, en definitiva, de marrons molt complexos. Al final és com... Jo crec que era això, no? De dir, escolta'm, aquí hi ha un problema, doncs què he de fer? Un submarí? Doncs vinga, ens hi submergim, no? Vull dir, la implicació era total. Jo crec que seria un problem solver. També era un problem-seeker. Escolta, creus que la història ha tractat prou bé a Monturiol? Home, potser justament s'ha reivindicat molt la figura inventora de Monturiol i s'ha oblidat molt la figura intel·lectual de Monturiol, de tot el context intel·lectual del qual provenia, això que hem dit, aquest Empordal XIX i aquest federalisme català i arbolquinisme català. I sí que es reivindica molt el posat enginyer de Montoriol. De fet, ara l'armada espanyola va fer un submarí de la sèrie aquesta S-80, que són aquests submarins que tendeixen a no flotar. Per tant, potser els aniria bé recuperar els papers que no van voler finançar de la primera empresa de Montoriol. Escolta, si té una estàtua a la Rambla de Figueres, geni i figura fins a la sepultura. I tant. Cocodril Club Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril. Entra el Jardí de l'Ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda. García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. I sona de fons, cap de creus, serveix per tancar les dotze, en aquest cas les dotze melodies, preludis per a piano, que ens presenta el pianista i compositor Max Vilavecchia, que acaba de publicar Entre mar i roca, precisament inspirats en el paisatge de Cadaqués, un diàleg íntim amb les pintures, per exemple, de l'artista visual Stefano Mossato. En qualsevol cas, per comentar la jugada i que ens ho expliqui millor, Max Milavec, ja bon dia i bona hora. Bon dia. Escolta, jo t'he de preguntar, com neix aquest Entremar i Roca? Què et va portar aquest projecte musical? Doncs aquest projecte va néixer d'unes converses amb l'Estefano i de l'admiració per l'art impressionista des de la pintura i la música. I a partir d'aquesta admiració vam... Com parlar de fer un projecte conjunt, interdisciplinari, entre pintura i música. I quan l'Estefano va conèixer Cadaqués i tal, es va enamorar del lloc. I vam pensar, ostres, és un lloc increïble, podríem fer-ho allà. Podria ser un lloc que estigués lligat al paisatge de Cadaqués a Cadaqués. I així va néixer, aleshores a partir d'allà vam parlar amb la galeria del Patrick Domken, ens va donar una data a dos anys vista i vam dir ja està, ja tenim l'excusa i ens hi posem. Fins aquest estiu que ja ho hem presentat a la galeria del Patrick i hem presentat el projecte a l'exposició de quadros i el disco de piano, de piano solo. És el que t'anava a dir, que de què és el cap de creus, que tenen una presència molt i molt viva al disc, al final a tu, a títol personal, com t'ha influït precisament aquest paisatge? Moltíssim, abans ho parlàvem, jo vaig estiuejar cada que és des de ben petit i també a èpoques de passat caps de setmana i he anat pujant sovint i és un espai que sempre, no sé, m'ha ajudat molt com a... a reconnectar amb la naturalesa, amb mi mateix. És un lloc molt inspirador. El mar, totes les formes de la roca, la costa, què entra, què surt. Sempre ha sigut un lloc per mi molt abocador i que m'ha transmès moltes emocions. Està molt carregat per mi. Abans parlaves del diàleg precisament amb les pintures de l'Stefano, com ha estat aquest procés? No sé si t'has esperat tenir primer la imatge per poder-hi posar banda sonora, si ha estat al revés o ha estat un diàleg, vull dir en aquest sentit, a la part? No, la idea era que precisament el projecte es fes a la vegada, en tant que fos possible. Òbviament no podem estar sempre treballant junts, però la nostra idea era pujar cada ques i treballar allà durant... dos, tres, quatre dies per cada peça. Aleshores, durant tot aquest temps, des que el Patrick ens va donar la data a la galeria, durant aquests dos anys, hem anat pujant a Cadaqués fent aquestes mini residències de tres dies i composant jo una peça i ell una peça pictòrica. Aleshores, aquest diàleg és directe en el moment i a l'espai, ho fèiem conjuntament. Després hi havia sempre coses que acabàvem a casa nostra i idees que es desenvolupaven fora de cada que és, però el German, diguem-ne, ha sigut allà, aquesta ha sigut la idea. En aquest sentit, em sembla que has treballat amb molts gèneres, amb jazz, amb flamenc, també amb diferents estils, però al final com has pogut definir aquest? No sé si t'ha costat una miqueta per anar cultant o realment ha estat un procés molt orgànic? Ha estat bastant orgànic perquè... Nosaltres teníem una referència clara, que crec que ajuda molt. I la nostra referència era l'impressionisme des de la Divisi Rebel fins a, en el meu cas, musicalment, compositors catalans com poden ser Montpou o poden ser Montsalvatge, que tenen un lligam també amb Montsalvatge, per exemple, amb l'Avanera i amb la Cançó Popular... però també aquesta estètica més impressionista, una mica més moderna i aleshores a partir d'allà també a mi m'era molt fàcil lligar tot aquest imaginari amb la música més improvisada o podríem dir jazz però no sé, és una paraula que no sé si quedem molt bé aquí però jo diria més improvisada i harmonia com més jazzística I aleshores, sempre que una mica, quan estàvem una mica perduts, la nostra referència, el nostre fart era una mica... El fart de cap de creus eren aquests personatges, no? El d'Estefano era també els pintors com Mir, o Sorolla, o Monet, no? Aleshores, doncs sempre, quan hi havia dubtes, o estem non per l'estètica adequada, o no, o estem perduts, o què fem i tal, era, doncs, en el meu cas, doncs, buscar música i escoltar-la i... i potser com analitzar-la des de l'orella i deixar-me impregnar d'aquella atmosfera i a partir d'allà era molt més fàcil no era partida del no-res que moltes vegades partida del no-res porta el no-res en aquest sentit d'aquest viatge què és el que més t'ha sorprès? doncs bona pregunta Bé, potser el que més m'ha sorprès seria el fet que quan ja portàvem un temps el procés es feia cada vegada més fluid i més orgànic i més fàcil. I... I bueno, sí que d'alguna manera podia imaginar-me això, però ben bé les últimes cançons van ser composades bastant ràpides i orgàniques, i allà en el moment, en aquestes últimes residències de 3 dies, i potser són les peces més rodones des del meu punt de vista. És a dir, que va ser turbodiesel, per entendre'ns. Perdona? Va ser turbodiesel, no? Al final sí, és com si de portar ja un temps i de... Clar, me'n recordo la primera que em va costar molt i tot i que crec que ha quedat molt rodona però vaig estar-hi donant moltes voltes com podria seguir no sé què, vaig fer una part molt molt curteta durant aquests tres dies una mica com algú que està com començant a investigar el que podia fer amb la composició de piano Això és el que crec que m'ha sorprès més. Després també la relació fluïda amb l'Estefano també ha sigut una gran sorpresa, tot i que ja teníem Ja érem amics, però el fet de seguir amb aquest procés durant tant de temps i que n'és fluint, que no hi ha res com entrebancs que a vegades poden passar, això també ha sigut una sorpresa grata. Sí, i després els concerts també, el de presentació que vam fer a la galeria, això potser és el que més m'ha sorprès, que hi havia gent que, com vam fer sis, al llarg de 20 dies vaig fer sis concerts, hi havia, per exemple, hi havia una dona que va venir tres vegades, un altre que va venir quatre, o sigui, gent que repetia i que cada vegada, no sé, tenia un feedback molt guai, saps, del que havien... que havien escoltat i això, el fet que tornessin, doncs... Ah, també és veritat que cada que és... Bé, a l'estiu, Déu-n'hi-do, hi ha molta feita cultural. Però bé, que no és una ciutat com, jo què sé, potser Barcelona o... que cada dia passen moltes coses, no? És que precisament sobre això et volia preguntar, vull dir, com ha estat també convertir tot això a la performance? O sigui, el procés, no sé si t'hi has sentit exactament igual... En quin sentit? A què t'ofereixes? Als concerts? Correcte. Bueno, ha sigut molt orgànic. O sigui, ha sigut bàsicament preparar totes les peces, pensar un ordre i després com amb l'Estefano sí que ell va treballar amb la introducció que era com que explicava, doncs, bueno, va escriure un text quan explicava, doncs, diferents aspectes del procés i durant el concert també explicava la relació entre la música i les obres i era molt especial perquè teníem les obres allà mateix, les obres Crec que l'espectador era molt emocionant veure aquesta peça, que és de tardor, per dir alguna cosa, encaixa amb aquest quadre que té també aquesta atmosfera més de tardor, més oscura, una mica més gris. Una altra que és més lluminosa, més d'estiu, més festiva, que encaixa amb aquesta altra pintura que és molt més colorida... i aquestes coses són les que sí, sí, això va estar molt bé. Escolta, encara queda algun concert que et puguem venir a veure o què? Doncs estem mirant de fer l'exposició a Barcelona per tenir la mateixa experiència estem treballant en ello, encara no tenim dates i després segurament el febrer faré també una presentació a Barcelona a Casa L'Italde el 6 de febrer 6 de febrer, doncs mira, nosaltres si de cas ja buscarem informació i tot plegat però vaja, a mi m'ha encantat, ja t'ho dic perquè a part jo sóc molt de cadaquers i molt del cap de creus Max Vilavecchia aquest entre mar i roca, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i si et sembla marxem escoltant precisament el teu projecte musical Moltes gràcies Seid, fins la propera Fins demà! Fins demà!