Editorials gironines sense por: Gata Maula, Cap de Brot i L’Ela Geminada; cultura des de la perifèria i Lluís Lozano canta Sara Vial

Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius. Dilluns 24 de febrer de 2025, tanquem un cap de setmana d'aniversari i festa. El Pument ha celebrat 5 anys d'activitat a la ciutat amb un festival que va començar divendres amb una nit de monòlegs, també amb un matí familiar i el concert de robustesa, un dels últims per dir adeu als escenaris. Que la vida passa i s'ha de celebrar. I més tenint en compte el missatge, el motiu i l'essència d'una proposta com la que té el foment. País, pàtria i cultura, catalanitat per sobre de tot i contra tot. El foment celebra els seus primers 5 anys de vida. Dic els primers perquè el joc tot just acaba de començar. Perquè ja ho deien els bons de sopa de cabra que mai és massa tard. Tampoc ara. I per donar la benvinguda aquesta setmana de Carnaestoltes, rei a mèrit del Carnaestoltes del Pla de l'Estany i probablement també de les nostres vides, Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Com anem? Home, a veure, nosaltres ja estem entrenats per aquest carnaval. Rei a mèrit. La prèvia, eh? Rei a mèrit, eh? Sí, però crem en el rei carnaval, eh? El rei Carnaestoltes. Ja, però tu també ets au fènix, que sempre reneixes a les teves pròpies cendres. El dimecres de cendra. El dimecres de cendra. I després... És que ara quan hem dit de mèrit m'ha vingut en Guillem Terribas, perquè és a mèrit de tot, també. En fi, escoltem una cosa, carnes toltes de banyoles, xec? Ara queden els carnes toltes de costa? Ara queden els naus de veritat, sí, però sí, sí. No s'ha de desmereixre mai el carnaval de ningú. No, no, això no. Home, sí, no? Aquest cap de setmana tindrem diversos carnavals arreu de la costa Brava, o país, eh?, però aquí a la costa Brava, doncs tindrem baix el de Roses, el de Blanes, el de Platja d'Aro, també. Sí, el de Roses i Prou ja està bé, també. Els altres també estan bé, eh? Sí, no, no. No hem de desmereixer res mai de ningú, només faltaria. En qualsevol cas, mira, avui la Marc Camps, que ens ha portat una taula multitudinària, sobre editorials gironines parlarem una miqueta del sector i també de la cultura aquí a la nostra ciutat i com no podia ser d'altra manera ja al final el temps de música perquè estarem una bona estona parlant de llibres i editorials passarà per aquí Lluís Lázaro per presentar-nos la seva música Ens hi posem? Vinga va! I si escoltem el rebombori del pas, si escoltem el fetus de fons, inevitablement vol dir que ens toca liar la troca. Inevitablement toca donar la benvinguda a la Marc Camps. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, Said. Què tal? Quins ànims, eh? Ja de bon dilluns. Sí, avui de bon dilluns sí. I és que a part d'avui em fa especialment il·lusió aquest programa, eh? Avui tenim aquí a la taula editors i editores, podríem dir joves, ara que el concepte joves és bastant ampli, de l'editorial El·legeminada i de dues editorials gironines que han nascut fa poc, que són Gata Maula i Cap de Brot. Són editorials joves que són una al·lenada sens dubte d'aire fresca en el món cultural i editorial de les comarques gironines i els seus editors i editores avui, ara, ens explicaran què els ha empès a complicar-se definitivament la vida creant un segell literari. I també farem una mica de safreig cultureta gironí, que això a nosaltres ens agrada i bastant, oi? Anem per part, si et sembla, avui amb la multitudinària taula que tenim avui, Cristina Sagrera i Anon Sánchez Tolosa de l'editorial o editors de Gata Maula, bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanyen Josep Maria Codina de Cap de Brot, bon dia i bona hora i ben tornat. Bon dia, moltes gràcies. També la Laia Regincós i Anna Noguer de l'Egeminada, bon dia i bona hora. Bon dia. I comencem si us sembla amb gata maula, perquè estem molt contents també de tenir-vos aquí, Aaron, Cristina, per explicar-nos el vostre projecte editorial, que ha sortit a la llum, de fet, aquest mes amb la publicació dels dos primers llibres. Com esteu vivint aquesta afirmacència? Home, molts de nervis, però bé, suposo com ho notareu, estic una mica refredada, no falles, tens aquella tensió i el que surt tot, doncs... Però no passa res perquè l'Aron té molt més bona veu ara mateix que jo i us podrà explicar coses molt més bé. Quina manera de traspassar-me a dir la responsabilitat? Moltes gràcies per convidar-nos, és un plaer ser aquí, acompanyats també d'aquestes altres editorials que formem un grupet molt maco i una taula aquí molt ben lluïda. Doncs ara mateix els moments nervis, molts nervis, perquè portes un anyet llarg treballant, preparant un disseny, una idea, un projecte, i ara el projecte és una realitat. La Cristina sempre deu deixar de dir-ne projecte, ja no és un projecte, és una realitat. És el que hi ha. Sí, però molt contents, molt contents. Sí, i a més a més és bonic perquè Gatamo Aula, una mica, la vostra idea és donar veu a escriptors d'arreu del món que no estan traduïts al català, també clàssics incomprensiblement oblidats i a novetats que no siguin passatgeres, sinó que, com dieu vosaltres, que tinguin set vides. I amb aquesta vostra carta de presentació, comenceu amb dues traduccions. La balada dels ocells de muntanya, de l'escriptora xinesa Kang Chue, i la taranyina de Josep Roth. Com està l'acollida? Perquè és que acaba de sortir. Aaron, tu ho has pogut veure, no? Heu tret el llibre i estava a la 22. Ho he pogut veure. He sigut on és. Els vaig col·locar al taulei com vaig col·locar la resta de novetats d'aquell dia. És veritat, és veritat. No t'hi enxufes. No, vaig aprofitar, és a dir, jo tenia l'oportunitat de veure des d'un raconet com reaccionava la gent. I vaig voler aprofitar aquesta oportunitat. Poques persones amb les que jo interactuo a la llibreria saben, de fet, que l'editorial és meva i ho estan començant a descobrir. És a dir, vaig posar els llibres, els vaig deixar en un raconet, i vaig començar a mirar com la gent transitava, se'ls mirava, si es mirava en la contracoberta o no. I l'arribada ha sigut molt bona, m'ha sorprès. Després sí que evidentment han entrat persones properes que deien on som. Vaig directe allà. Però molt bé, és a dir, és aquest un... bé, un petit privilegi que jo tinc encara com a llibreté, no? És a dir, també he pogut veure com reaccionava la gent amb cap de brot, com reaccionava amb la nova col·lecció de l'Ela Geminada, i una mica tan informant també les altres parts aquí implicades. Tenim un infiltrat a fi. De fet, el que també ens encanta bastant és la vostra història, la de Gata Maula, és la història de dos llibretes que decideixen crear una editorial, que és el que dèiem abans, eh, si no es pot complicar de la vida. Volíem complicar-la encara més. A començar, per què no? Vinga, va, total, ja. Benvinguts a la troca de Marcà. Sí, sí. Jo tot just estava estrenant... Mira, paro per primera vegada a la vida. No m'hi havia apuntat mai. Va ser com un... Hòstia, per què descansar durant una temporada quan puc, doncs, empitjorar-me la meva situació. I ficar-me molta més feina. No, però sí que va ser un moment per aprofitar allò que dius... que sempre tens projectes, que sempre tens idees i que per una cosa o per una altra no tires endavant, i va ser com un... Hòstia, és que si no ho faig ara... segurament ja no ho faré mai més. I va ser, mira, doncs tu que segueixes a la llibreria, doncs fantàstic, i jo, doncs ara tinc molt més temps per dedicar-m'hi, i va ser com el punt de sortida. Sí que és veritat que sempre, des que ens vam conèixer, que aquesta és també una part de la història que és maca, no? Ens vam conèixer al Festival Mod de Girona de l'any 2018. Sí, però treballàvem a la competència. Treballava ella, treballava a la llibreria 22, jo treballava a la desapareguda llibreria Geli. I jo crec que des d'aquell moment sempre havíem estat enreunant sobre com hauria de ser un projecte nou, o què ens mancava, o què trobàvem a faltar, o què és el que nosaltres haguéssim volgut tenir a la llibreria. El que t'agradaria fer tu. I per això ens vam emmerdar i vam dir, hòstia, vinga, va. El tancament de la Geli va tenir alguna cosa a veure amb la creació de l'editorial? El tancament de la Geli va ser un moment de catàrsi molt gran. Per mi va ser un moment, crec que el moment més dolorós de la meva vida. Jo hi portava uns set anys i mig. I em va demostrar que les coses no duren eternament i que has d'agafar les regnes de la teva vida i dels teus propis projectes. Clar, jo en aquests moments havíem celebrat els 140 no sé quants anys de la llibreria. I vam dir, escolta, hem de pensar alguna cosa pròpia. Nostre que sigui merament nostre. És a dir, allò era un projecte que jo el sentia molt meu, però en el fons la llibreria no era meva, era d'uns altres. I vam dir necessitem alguna cosa que sigui nostra. Jo crec que el moment de dir volem alguna cosa que sigui nostra crec que sí que va ser aquell moment. Com el punt inicial. El punt inicial, sí. Hauríem de donar les gràcies als Rolex de Can Ferra. Què era això? No sé què dir-te, realment. No sé si les gràcies és la paraula. I abans de donar pas als vostres companys, ens heu de dir també quina festa fareu per presentar la criatura en societat. No ens la volem perdre i si teniu més sorpreses també a la vista de cares de Sant Jordi. La presentació més en societat, esteu tots convidats, tant el que estigui escoltant com vosaltres, evidentment, tots els de la taula, evidentíssimament esteu convidadíssims, el dia 1 de març, que és un dissabte, És dissabte, veritat? Dissabte, les 12, 12, 30. 12, 12 i mitja, a la llibreria 22. Us convidem a tots a Bermut, una miqueta de pica-pica, i prometem que serem molt breus, estarem només per parlar amb gent i que ens ho passem tots molt bé. Sí, és un dia per fer-ne una festa, és a dir, és una trobada amb amics, familiars, gent del sector, una mica com ara en aquesta taula, no? És a dir, som prou gent, si ara vingués tota la gent que hi ha ara a la taula ja em plenaria amb la sala. I molts de familiars, molts de s'està convoltos. Ja seria un èxit de convocatòria. Però no, aquell dia serà una festa de benvinguda del projecte i esteu tots més que convidats. Vindrem, vindrem si podem, esperem que sí. Jo m'apunto a l'agenda. T'anava a dir, és vermut gratis. No t'haurà de dir sempre tia. No, això sempre va bé. A mi, realment, una editorial creada per dues persones llibreteres d'ofici llibreter ja em té absolutament el cor guanyat. Gràcies, Cristina i Aaron. Després tornem. I ara també parlem amb en Josep Maria Codina, editor de Cap de Brot, juntament amb en German Bartolomé i la Judit Pujol, que no són aquí però que també formen part de l'editorial. I, de fet, la història de Cap de Brot també ens agrada. És la història de tres estudiants de filologia que mentre dinaven al claustre de Sant Domènec de la Universitat de Girona, on hem dinat tots, tenien com a fantasia, bàsicament, convertir-se en editors. Com es va gestar aquest projecte fins a aparèixer la primavera de l'any passat, Josep Maria? Bé, la veritat és que aquella idea va quedant al món de les idees, i cadascú va fer una mica el seu camí, però no va morir, no va morir perquè pensàvem i sabíem que un dia o altre ho havíem d'engegar, i al final la vida diu que és això, que tens un temps determinat per fer aquelles coses que vols fer, i dius, hòstia, jo ja m'he quedat cald, per exemple, per tant el temps ha passat, potser és hora d'engegar l'editorial. No, però fora conyes. A més a més creiem que l'equip, o sigui, nosaltres no som lliureters, no tenim aquesta sort, però bueno, l'Aron ja ens ha infiltrat i ens passa informació, doncs sí que teníem un equip, al final la Judit ha fet un doctorat a la mateixa universitat, en Germán havia estat treballant en diversos editorials, i jo doncs he estat més en el món de l'ensenyament, també he portat clubs de lectura, i no m'he, o sigui, l'idili literari continua... perdó. No ho he fet expressament, però l'edil literari ha continuat tots aquests anys i llavors jo crec que hem pogut ser un equip molt complet i a partir d'aquí, aviam com ens va, però ganes en tenim moltes i contents ho estem molt també. Sí, i us definiu com un editorial, sense por, perquè dieu que publicar en català és una temeritat? Això per començar. Tots som uns temeraris. I crec que l'endemà, davant d'aquest estudis lingüístics, encara n'estem més convençuts. Però bé, no només en aquest sentit, la idea d'editorial sense por també és, al final, la bellesa de l'atreviment, no? Anar a buscar llibres que ens va agradar molt, ara fa uns dies que Sebastià Alfamora, en un article que va escriure en el diari Ara, va dir que capdavos havien publicat tres llibres que, segons ell, eren excel·lents, però que no eren gens obvis. I dient-hi, oh, és justament el que volíem fer, no? Sorprendre, treure alguna cosa que d'entrada una de les pèrides, però que no per això sigui menys bona, al contrari, sinó el que dèiem també els companys de Gata Maula, no? Anar a buscar aquelles joies que tenim oblidades que, ostres, malauradament en tenim moltes, però també és per sort, perquè ens permet fer aquestes coses. De fet, ja vau ser atrevits, vau fer més ben dit una declaració d'intencions amb la vostra primera carta de presentació, una reedició d'ocells de fang de Santiago Rosinyol, que ja vau presentar per aquí pels quatre rius, i ara heu publicat A si s'acaba tot, de Josep Piera, 32 anys després de publicar-se, una crònica també de la decadència de l'Europa mediterrània i de la degradació física del narrador. Com ha estat aquesta rebuda de moment per part dels lectors aquests primers mesos? Estem sobrepassats, perquè venim d'uns dies molt i molt bons, perquè el llibre ha sortit absolutament de tot arreu. Ha sortit des dels informatius de TV3, vam aconseguir també una entrevista a RAC1, dues vegades al dia i ara. Fa quatre dies no ens coneixíem ningú i en una setmana s'ha ajuntat tot. Però això no té secret, al final estem publicant un premi d'una de les lletres catalanes i ja tens mitja feina feta. El que sí que té secret, el que és una gran sorpresa, és que un editorial que tot just comença publigui un llibre d'aquest senyor que té una carrera literària extensíssima. I això ve d'una carambola. No hem fet res especial, és simplement que a partir d'un amic d'un amic... Ara us explicaria una història molt llarga i som molta gent per parlar i no fa falta, però bàsicament vam entrar en contacte amb Josep Piera, va haver-hi molt bon feeling. i llavors vam començar a llegir-lo i justament aquest fil romàntic que es crea que tenia un llibre que ens va agradar molt, que justament el llibre té la mateixa edat que els editors que comencem aquest editorial. I a Eixa també li feia molta gràcia la cosa aquesta i de donar-li... Nosaltres ens semblava increïble que pogués estar descatalogada d'una obra com aquella, perquè ens semblava boníssima i dius, a més a més li cauen de donar el premi fa dos anys i ningú li ha fet cas. Ens semblava impossible que fóssim els primers a tenir aquesta idea. I sí, es veu que sí. Llavors, bé, hem aprofitat que Josep Piera allà no condueix, fa bastanta vida per allà a la Safó, per allà al País Valencià, i el que hem fet, per no molestar-lo més al compte, és agafar-li, robar-li una setmana, pujar-lo cap aquí i fer-li totes les presentacions i premsa que hem pogut. Van venir aquí a Girona, al Foment també, van presentar a Barcelona, i abans l'havien presentat a Gandia. I molt contents, sobretot, primer perquè el llibre és boníssim i està tornant a tenir una segona vida. Això, primer de tot. I després perquè, bé, Josep Pira, com sabeu, fa molts i molts anys que té una malaltia econòmica que l'ha anat desgastant i així. De fet, en el llibre en parla i ens va dir que, amb aquesta publicació, li estàvem donant com una segona vida, no?, que l'estàvem... I, bé, allò que deia gairebé em foto plorar. I res, molt contents, no? Sí que ve d'aquesta rebuda. I a part de la narrativa, també publicau poesia. El primer poemari va ser a la marca de l'AM, de l'empordanesa Laura G. Hortensy, i properament també sortirà un poemari de Lluís Lucero. Com és? Tots poetes empordanes... Ah, gironins, vull dir, no? Sí, exacte. Sempre hi ha la cosa aquesta, que entre el gironí també s'ha de ser una mica emportanès i l'emportanès també s'ha de ser una mica gironí. Sí, exacte. Hi ha gironins per ampliar-ho tot. Sí, exacte. Són dos de la casa, per així dir-ho, i dues poetes excel·lents, i a més a més molt diferents entre ells. Hi ha alguna temàtica, o hi ha algun estil literari o gènere que defineix el catàleg de Cap de Barot? Jo crec que aquí es demostra molt clarament. Lluís Lucero és un poeta amb referents clàssics que no són els de la Laura, no? I ve content. La Laura venia de guanyar el premi Joan Duc fa un parell d'anys, i el fet que confies en nosaltres també és un honor. I en Lluís Lucero, doncs... També ens ho agafem gairebé com un favor, que vulgui publicar el llibre amb nosaltres, i el presentarem aquest abril, també aquí a Girona, i esperem que vingui molta gent a celebrar-ho. No marxis, Josep Maria, que encara tenim sorpreses. Mentrestant, saludem també a Laia Regincós, també a Anna Noguer, de l'editorial L·Leminada. De fet, L·Leminada és un editorial que es va fundar l'any 2011, a Girona, per Oriol Ponsatí Murlar. Centrada sobretot en clàssics universals i catalans. I, de fet, Laia, si no m'equivoco, la dirigeixes des del 2018. Exacte. I avui aquí també celebrem que des del gener n'ets oficialment la propietària. Enhorabona, vull dir. Que ara mateix costa molt tenir alguna cosa. Podem dir que ets de les editores més joves de Catalunya? Editora, no ho sé, propietària, potser sí. Però realment el meu cas és absolutament anormal. Jo agafo aquesta editorial amb 23 anyets, llavors amb un síndrome de la impostora de cavall... I una inseguretat, és que no sabia fer res i m'he acabat fent editora fent-ne, és que no hi ha més. L'ofici realment m'ha fet seguir doncs puguem aprendre i sapiguem tot el que sé ara però a base hi ha còpia de... fer i desfer i equivocar-te molt, sobretot, intentant no repartir errors, evidentment. Però, en el meu cas, jo sé que és absolutament anormal, el que passa és que sí que estic molt contenta perquè, tal com ells ara estaven explicant, que el fet d'engegar un editorial de zero, evidentment, l'hegeminada no la vaig engegar jo de zero. però jo vaig començar amb un coneixement zero, amb un petit acompanyament, però tampoc molt, perquè l'Oriol ho va deixar per anar-se'n a fer de director de la institució de les detes catalanes, evidentment estava molt ocupat, i tot i que ell hagués volgut ser més no podia, llavors m'ho vaig fer molt molt sola. El que passa és que vaig passar 6 anys fent absolutament tot jo sola, Jo em vaig adonar l'any passat que no podia continuar així. Que el teu cervell estigui fent la feina de 4 departaments diferents alhora estava a punt de petar. Estava cansada de mi mateixa. I al final dius que he de fer un cop de cap. Jo crec que els meus cops de caps van ser tres. El primer va ser fer la col·lecció de literatura eròtica Idilis, de dir que aquesta ja és com la meva marca de la casa. Al final jo funciono amb un catàleg que m'ha vingut heredat i tot plegat i jo l'he de continuar. Però aquell va ser com el meu primer segell de dir que aquí, pum, aquí posa l'aïlla i començo a treure el cap. ja fa molta estona que estic aquí darrere d'aquest projecte i també me'l sento meu al final i doncs tinc dret a posar-hi alguna cosa que a mi realment em faci il·lusió i que neixi com de zero i fet per mi. El meu segon cop de cap doncs evidentment va ser comprar l'editorial, quedar-me-la, anar a notar i fer un canvi i ja està. I ara ja sí, t'entra una mica l'angoixeta aquella de dir, mare de Déu, què has fet? Però si ja fa 6 anys que ho fas, tranquil·la. Però t'entra igualment l'angoixa. I el tercer cop de cap ha sigut incorporar gent al projecte, evidentment. Més caps pensant sempre funciona molt bé, poder torrar-li l'altre cap també va molt bé. I sí, ara mateix tinc l'Anna, que m'està ajudant amb la feina d'edició, semblem nòvies, cada dia xerrem. Realment, però estic molt contenta. I la Nina, que ens ajuda amb la comunicació, que també és fantàstic treure's això de sobre, la veritat. Un conjunt de dones l'altre dia sopava, dinava amb un exalcalde de Salrà que partes amb un lletre ferit i deia el món no està governat ni dirigit per les dones però la cultura sembla que sí, que remena les cireres, les dones i crec que a poc a poc això almenys en l'espai públic, ja que no podem dirigir ni espais periodístics ni espais polítics, almenys remenar les cireres de la cultura ja és Ja és molt, sí. Doncs això, heu aprofitat aquesta embranzida, aquest canvi també per reforçar l'equip, revisant el disseny i impulsant també nous projectes editorials. Expliqueu-nos-els. Bàsicament, el que hem fet és redefinir una mica el tema de les col·leccions, què volem fer, què no. Hem tancat la que havíem obert infantil, per exemple, que estava allà una mica com un foet de dir Sí, no, hi ha molta gent que ho està fent molt bé. Poder no cal en brincar-se per aquí, tampoc, i deixem que els que en saben i que curen aquest tipus d'edicions que ho facin i que ho facin genial. I llavors també teníem moltes ganes d'obrir una col·lecció de contemporània. Llavors, en aquest sentit, no és que hi hagi una línia de dir com la col·lecció literatura eròtica que és, bueno, hi haurà un component sexual de desig a darrere, tot plegat, no, no. És més una cosa de dir, bueno, buscant, com ho dèiem, llibres raros perquè som rares, no? Sí, això deia la Laia, això deia la Laia. Els lectors i lectores decidirem si són tan raros. Exacte. No hem de conèixer nosaltres, però si som tan raros com nosaltres. Sí, potser sí, potser sí. Però ara has de fer una mica de no estar buscant allò de dir... Algo que pugui petar-ho moltíssim, i tot plegat, i no de dir... Bueno, algo que sigui especial, que tu estiguis llegint, que sàpigues que jo ho he posat allà per alguna cosa, que hi he trobat alguna cosa i que em sembla interessant de traduir-ho al català o, evidentment, que és la nostra il·lusió també de poder treballar amb autors d'aquí, perquè és una feina molt divertida i molt estimulant, al final. Crec que vas obrint una mica la veta a Idilis, que tens autores contemporànies i fins i tot la Marta Gustem, que li vas publicar a Llaventa, que és autora de Jaume Creus. La feina de poder parlar amb els autors perquè estan vius i no has de fer servir una uija o altres mitjans utèrics per parlar-hi, doncs és un plus molt gran. Sobretot si són d'aquí, fins i tot pots parlar-hi per afinar el manuscrit i aquesta feina. És una altra dimensió, jo penso, de l'edició. No és només llegir-te un llibre, el vull publicar, el tradueix algú, no sé què, el corregim, etc. sinó que hi ha una dimensió de més que crec que és interessant perquè ens... no dic que ens parlin més directament, perquè al final els clàssics universals són per alguna cosa, no? Però podem parlar amb els autors i això també dona més debat, els podem convidar a que vinguin a les presentacions, no? Això és més divertit. Sí, i tant. És una altra cara de l'edició. De fet, ara ho comentàveu, ja fa un parell d'anys que vau incorporar aquesta nova col·lecció, Idilis, de literatura eròtica en català, i aviat aquest mes de març també surt una novel·la que farà parlar, vaja, si no m'equivoco, es titula Confessions d'una Sugar Baby, que de fet fa així. Sóc una dona que busca homes d'una certa edat i d'una posició econòmica acomodada per establir-hi una relació. Ho he fet reiteradament i el resultat ha estat satisfactori per amb dues parts. S'anul·la la més arriscada que fins ara heu publicat? Doncs no sé què dir-te, perquè... I el Marquès de Sades, i Liana Isnin... És que realment... Jo crec que no, no, no... Bueno, clar, potser en el context que allò són clàssics, no? I els textos clàssics a vegades sembla que són d'una altra època, no sé què, no sé quantos, no? Però jo no trobo realment una cosa que diguis, ui, arriscadíssim. Bueno, és una veu més, no? És un tipus... Igual que el Marquès de Sade és un pensament o una manera de sanificar el sexe d'una forma determinada, amb el seu context, evidentment, però jo crec que és més de la recepció, diguéssim, de si el lector o la lectora està a basar-te a llegir coses així, a basar-te a sentir aquestes veus, a basar-te a enfrontar-te a un text que pot ser que et generi una certa incomoditat. I al final, el que he buscat en Vidili des del principi és generar una mica d'incomoditat. No tots som flors i violes, i menja en el context sexual. I com sempre dic, que deia Maria Mercè Marçal, l'escala fosca del desig no té varana. que hi ha un punt de dir, bueno, enfrontem-nos a això i pensem-hi, parlem-ne, debatem-ho. El fenomen del sugar dating és una cosa que jo crec que ens pensem que passa molt lluny, que passa als Estats Units sobretot, perquè allà sí que hi ha tingut molt de pes, però és que està passant aquí també. Llavors, adonem-nos-en i sentim un testimoni amb les seves aventures bones, dolentes, evidentment. però que es dedica a això perquè vol i a mi em sembla que no es tracta ni de jutjar ni de glorificar, sinó simplement escoltar i plantejar-nos coses. Bé, això d'aquesta incomoditat que la literatura també t'incomodi, que al final també et fa plantejar les coses o l'estate quo, que aquesta em sembla que és una mica també la vostra filosofia. Ara ja entrem dintre d'una conversa, dues preguntes que farem, més corals, dintre de tot el guirigall que som aquí. Vosaltres ho heu fet d'una manera bastant explícita, però les altres editorials no sé si també reivindiquen, com a editors, aquesta cultura des de la perifèria. La cultura des de Girona, des de Sal, des de Llagostera, des de l'Alt Empordà, l'Anna. És complicat fer-se un lloc en el món literari català des de Girona? Com ho veieu? Això sí que és publicar la droga. O sigui, jo fegeixo una coseta. Baixar la Barcelona tant en tant o sense? Baixar la Barcelona és per descomptat. Això no t'ho pots treure. Si hi ha sort no t'ho pots treure. A veure, nosaltres ens vam trobar que al principi de tot plegat, que ens vam reunir amb gent de Barcelona, cercant traductors, parlant amb altres persones, tots es pensaven que veníem de Gràcia. Que estaria bé, ja m'agradaria a mi poder-me'n escriure a Gràcia. I quan els hi dèiem que no, diu, ah, sou de Sants. No, hem baixat del tren a Sants. És que teniu una línia massa moderna, potser es deuen pensar. Són supermoderns. Que això a comarques no passa, potser creuen. Jo crec que estan molt acostumats que molts dels projectes editorials que ells creuen o que veuen que els agraden donen, com presumeixen, que és de Barcelona. Lo cual és un error. Sincerament, vull dir, no vull desmereixer ningú de Barcelona. Jo soc nascut d'allà, no passa res. Tots tenim alguna tara a la vida. però passen coses molt interessants també fora de Barcelona. I ara amb l'avantatge de no haver d'estar lligat a un lloc geogràficament, per dir-ho d'una manera, no crec que hagi de ser tan important que siguis o no siguis de Barcelona o que tinguis allà afincada un negoci, perquè sobretot amb el que és amb llibres, ostres, tu vas amb la idea d'exportar-los a fora del lloc on tu vius, no només on estàs tu. I crec que sí que és veritat que hi ha una... un cert domini dintre del sector del que són les editorials 100% barcelonines. Això és una realitat. I jo crec que, ostres, que hi ha molta més vida fora. Jo crec que al final també, si tu aconsegueixes fer entendre que el que estàs publicat d'un interès universal, a Barcelona ja ho entenen, això. Vull dir que, no ho sé, eh? Potser... Però aquests dies que hem estat molt amb llibreries de Barcelona, que hem hagut de fer presentacions i tal, És que no ens han ni preguntat d'on som. No sé com dir-t'ho. Vull dir que jo tenia molta por. Jo tenia molta por perquè havia parlat amb un altre editor d'un altre editorial d'aquí comarques gironines que m'havia dit, diuen, t'està costant molt entrar a Girona, t'està costant molt i així. Jo estic content amb la robuda que hem tingut i trobo això, el que deien els companys d'aquesta maula, que, ostres, en el món actual, que molta cosa és online i així, és que si tu no ho vas explicar o no t'ho pregunten, ningú sap d'on ets i amb un cop de tren t'hi plantes. Que no, que a vegades és més com un auto-odi o que ens inferioritzem nosaltres mateixos. No, no, és que no. D'anar aquí com si fóssim de Gràcia. Sí, és veritat, però sí que hi ha un cert centralisme, evidentment. Però jo al final ja no crec que... passo com de centrar tant... He passat de centrar massa les meves cabòries en... Oh, és que a Barcelona no hi tenim prou presència, o és que els periodistes de Barcelona només donen bombo a les editorials barcelonines, no ho sé què, sinó més centrar-me en... Estem a Girona, però reivindicar... Jo no havia reivindicat mai tan obertament com fins ara, en el moment en què vaig anunciar que em quedava l'editorial i tot plegat, de dir que tot el meu equip viu a comarques gironines i ho he fet expressament. Jo m'he quedat a l'Anna i a la Nina perquè viuen aquí, s'han quedat aquí, decideixen viure aquí i treballem en la cultura des de la perifèria. que ningú se n'hagi d'anar a Barcelona a buscar feina d'això. Jo crec que es tracta d'això, de fer la província de Girona prou atractiva com perquè la gent que surt d'aquí d'estudiar lletres, per exemple, o de comunicació cultural o el que sigui, que no hagi d'agafar i se'n vulgui anar a la capital a treballar a la cultura. S'ha de fer prou atractiu perquè ningú marxi d'aquí, perquè si no els joves és que ens quedem sols, jo m'havia sentit molt sola quan van néixer Cap de Brot i Gata Maula vaig ser molt feliç, realment, és com mare de Déu, és clar que sí, és això el que necessitem, gent valenta amb brincar-se en projectes culturals a Girona o a la província en general, perfecte. Hem de dir que quan ens vam presentar la Laia a primera fila com una húliga, no? Sí, home, és fantàstic, perquè no estàs sol i t'anima, t'anima moltíssim. I tant. I fas comunitat, i te vas a fer unes cerveses, i això sempre ajuda. I de fet, jo crec que és una cosa que fan les editorials barcelonines, que tenen una vida comuna i fan moltíssima pinya. I això no només pel fet de ser a Barcelona, sinó també per aquesta força compartida. Mira, és que en relació amb tot això, us volia preguntar precisament, aprofitem que us tenim a l'estudi, que vaja, si creieu que realment falten espais on puguin passar coses, en aquest sentit, més enllà d'aquest petit estudi de ràdio, on ja sabem que passen coses. Aquí, a la ciutat de Girona, parlo. Estem en negatiu, doncs. Estem absolutament en negatiu. Però no hi ha espai per l'associacionisme, no hi ha espai cultural que digui que he d'anar a reservar l'espai, que em fan pagar... Però què és això? Vull dir, al final ens estem desllumant, però és així. Som gent valenta, no és això el que dèiem, estem triant quedar-nos aquí. Hem de poder tenir espais on reunir-nos lliurement, on poder fer un pica pica si tenim ganes de fer pica pica. L'últim que vam fer, que ens vam trobar, ens van cedir l'espai 22. Que dius, hòstia, moltes gràcies, però no deixa de ser un espai privat, que amb la bona voluntat de la llibreria ens ho deixen. Però no ens hem de veure així, hauríem de poder tenir espais per tots. Totalment. Recuperant el que dèiem entre la Laia, no pot ser que la cultura ginonina depengui de la bona voluntat o de la tamaritat de gent que tindria endavant projectes. Hem d'intentar posar-hi les institucions a la seva part. Que és enriquidor per a tots, vull dir que si tu tens un bon entramat també cultural en una zona, ostres, que ens beneficiem tots. Totalment. Sí, que n'estic convençut que hi ha moltíssimes persones tan o més temeràries com nosaltres. És a dir, jo crec que hi ha molta gent amb ganes de llençar-se una piscina sense mirar si hi ha aigua. Ahà. El problema és que sap que a Girona ja no n'hi ha d'aigua. No, no, ja no hi ha piscina. És terrible. Bàsicament no hi ha piscina. És a dir, on està aquesta piscina on s'ha de llençar? No hi és. No hi és. I això demostra que en el moment en què unes persones es deixen engegar alguna cosa, el que hi ha, jo estic contentíssim, és que hi ha un bon rotllo brutal, perquè la sensació és que fem convoi, que estem molt sols i és molt maco, la veritat. Sí, bé, i tot és començar i jo ara sí que noto que hi ha com un caliu diferent, també un caliu literari, que jo fa uns anys veia com més un desert, que sempre hi havia una estàtua cua pel que fa a la situació literària i als moviments literaris de la ciutat, i ara sembla que hi hagi un canvi. Però és que ara hem de començar a jugar nois perquè no ens en podem anar gaire per les branques. Tenim un joc. Tenim un joc que cadascú de vosaltres, cada editorial, és a dir, tenim tres fragments que ens heu passat vosaltres mateixos i vosaltres haureu de llegir un text que han publicat els vostres companys i companyes i haureu d'endevinar de quin editorial i potser quin autor ho ha escrit. Aron, comences a llegir el fragment aquest? Però una pregunta, és un llibre ja fet o que sortirà? No, no, no, ja ha sortit. Ah, va, va, va. Ja ha sortit. Vinga, Aron. Clar, en el cas de la geminada, que tenen una bona trajectòria... En el cas de la geminada, hi ha una excepció... Ah, és més difícil. Jo potser m'he llegit un 10% de la geminada. A veure, un 10% és bastant. Si sembla Valencianet és cap de broda. Però primer llegim, primer llegim. Va, vinga. M'agradaria que fossis aquí. Els dies i les nits són bonics com només ho poden ser a la tardor. El meu plaer és purament estètic i soc una bona pegerola, treballadora i amorosa. Però quant durarà això abans no em fugi? No em fugiria mai si et tingués aquí, amb mi. Però em deixes indefensa. Però res de tot això no té cap sentit, o sigui que no em facis cas. Soc la cadalleta obedient de la Virgínia que remena la cua al terra receptiva a una manyaga tendra. Jo, jo, no em voldria equivocar, però jo voto per una aurora vertrana de l'Ela Geminada. Jo també estava a punt de dir l'Ela Geminada, no m'havia apurat tant per aquí. No em risco de dir títol, però jo diria que és aurora vertrana i diria que és l'Ela Geminada. És que aquí hi ha una mica de trampa, perquè en Joan encara no ha acabat de sortir del... No passa res. Estem jugant, anda. Aleshores ho hem encertat quasi com un mental estrenat. Estaria molt orgullosa que li haguessin posat les paraules de la Vita Sac-Vil-Vest, realment. Gans i l'encertat. És un fragment de les cartes entre la Virgínia Wolff i la Vita Sac-Vil-Vest. Ah, val, sí que he vist que n'havies parlat. M'hauré d'exculpar. A veure, podria haver sigut un fragment nostre i haver fet el ridícul. Doncs Josep Maria, el teu torn. Ja tinc dubtes per pronunciar el nom del personatge. En Theodor escoltava amb mil orelles. Li hauria agradat tenir mil braços. Va recordar aquella aranya de les vacances. Ah ja està, aquí ja em dono moltes pistes. Aquella aranya de les vacances d'estiu de la seva infància, que havia alimentat cada dia amb les mosques que atrapava. Com esperava amb l'ànima en suspens que l'animal s'hi acostés ràpidament i s'aturés uns segons abans de l'últim embassida mortal, que era descens i sal i caiguda en un sol moviment. Així mateix, es trobava ell ara, preparat per caure, decidit a saltar. Odiava aquelles persones, no sabia per què, i s'empescava per ell mateix els motius del seu odi. Eren socialistes, apàtrides, traïdors. Carai, va contra el govern, això. L'Aranya. De la Geminada. De la Geminada, perdó, perdó. Jo jugant em poso molt nerviós. És ràdio, però ens estaves senyalant a nosaltres. Sí, sí, perdó, perdó, perdó. Ja veus, fins i tot que no tinc claríssim la cago. Això, l'Aranya, el títol. La Trenyina. La Trenyina, perdó. Gairebé. Però està per allà tot, eh, vull dir que. i he dit a la geminada, perdona-me, que l'editorial és per gata maula. Jo quan he escoltat el no sé com es diu el nom, dic que ja sé quin és. I tenia clar si quin llibre era, però m'ho he dit tot el món. Doncs vinga, i la geminada ara és el vostre torn. Ja sabem quin editorial és, però bé... No, jo crec que és un llibre dels seus i que cauran a la grampa. El fragment diu Aquest setè? Què? El Josep Piera. Eh, Josep Piera. Molt bé. Molt bé. Som els primers que ho fan tot bé. També és veritat que eren les últimes i tenien més probabilitats. Els anys d'experiència que... Jo quan he sentit Sicilià ens pensava que era la gràcia de l'Eda i que realment era de l'Ela Geminada. Un moment de dubtes. Doncs ja ens anirem acomiadant. No, però nosaltres de fet no ens acabem d'acomiadar perquè després anem a fer el talk. Això ho sabem, però aquí a la ràdio sí que ens hem d'acomiadar. És un adeu fictici, fingit. I no direm pas on, no fos cas que s'omplís massa de gent, ens ha agradat aquest petit gran comitè. Sí, perquè hem hagut de reservar taula, vull dir, que no hi ha llocs. Doncs moltes gràcies també perquè en els temps que corren poques coses ens arriben a alimentar i la cultura sí que ens alimenta l'ànima i és el que vosaltres feu. És a dir, llarga vida a les editorials i no només a això, sinó que creïn espais, creïn noves dinàmiques i especialment a Girona i comarques, que veureu com es digui. Gràcies. Totalment. A vosaltres. Gràcies. Marcams. Molt bé. Què vols que et digui? Si ja em fas això un dilluns, jo com a xeco la setmana, ara? Ah, ja t'ho faràs, ja t'ho faràs. Apa, fins a la propera. Fins a la propera. L'endemà continua l'aixecament i afegiran més demandes, el motí ara creixent i la forta de pressió vers el poble organitzat, no pagar la prova de la dignitat. Portarem cent persones en condemnarem set a mort Els desordres no arribaran a bon port Sense ideari ni lides la revolta es dissipar Però la gesta sens dubte no fou amb val Els Quatre Rius El magazine matinal obre la ciutat Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem per que estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. I ja escoltem de fons Lluís Canta Sara, el nou àlbum, el cinquè d'estudi de Lluís Lozano, que presenta disc aquí al Temps de Música de Girona FM dels 4 Rius. Aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia a tots. Primer de tot, t'ho he de preguntar, qui és la Sara? Servial era una poeta xilena, part de poeta, escritora, crítica d'art, jo diria que del temps de Neruda, jo diria que de les poetes més grans que ha tingut Xile, i jo allargaria més, jo diria que de les poetes més grans que ha tingut la llengua castellana. Te n'anava a dir, la cultura de Vaneres, especialment, molt relacionada també amb Llatinoamèrica. Molt, molt. Encara que les Vaneres són més del centre, però hi ha Vaneres de tot Sudamèrica. En aquest sentit, Lluís, jo t'ho he de preguntar, com es va posar per davant aquesta situació que fessis un disc amb pares de Sarabial? perquè em va arribar un dels llibres seus, jo diria que l'últim, l'últim llibre que es va editar buscant totes les poesies o quasi totes les poesies que hi havia fet en vida i vaig arribar a les meves mans i jo començar a llegir algunes poesies d'elles em va entusiasmar i vaig dir M'atreveixo i em vaig llançar a fer composicions musicals de la seva poesia. Vas agafar la poesia de Sarabial i a partir d'aquí vas anar així... Sí, amb la música, i vaig fer amb aquest disc, o sigui, el compact, hi ha vuit poesies de Sarabial, que aquí no he afegit ni una coma. Vull dir que sempre m'he interpretat musicalment les seves lletres. Això és que ets de l'Empordà igual que jo, de figues també, literals fins a la coma. Home, ja saps que som la part més bona del món i ja no dic de l'espai sideral. Vivim al millor lloc del món, això sens dubte. Te n'anava a dir, clar, al final jo crec que també la música d'autor té una cosa molt i molt bona i és que Exactament el que escoltem en el disc és el que després pots portar al directe. Totalment. Totalment. La gent que escolti aquest disc, si nosaltres prudiblement amb el meu company, que de vegades al mateix temps treballa amb mi i a més, que anem amb una guitarra, pràcticament una guitarra i tots dos, tal com se sent el còmpac, és tal com es poden escoltar o escoltaran el dia que l'interpretem directament. No hi ha trampa ni carton que t'hi. Escolta, i temàtiques molt relacionades amb el mar, amb l'amor? Sí, jo... és que bueno, una situació com l'Empordà, que estem tocant al mar i a la muntanya, tenim temàtiques per tot. Et faltaria fer una cançó sobre la sirena i el pastor? Bé, en tinc alguna que parlo de cançons. Jo durant la meva vida he gravat meves quasi una cinquantena. I aquestes 8 no són meves les lletres, però n'he agafat moltes. I parlo de molts temes. Últimament des de l'Ego sí que he treballat molt el tema de la Vanera perquè m'encanta. És un tipus de música molt propera, nostra. Perquè, a veure, altres músiques en plan així del carrer no entriu gaire, eh? No, i ara arriba el bon moment de les habaneres, eh? Ara que torna la primavera, l'estiu... Ara és com si, la habanera ara, bueno, és com les flors, neix a la primavera. Te n'anava a dir, Lluís, jo crec que cada artista quan fa un àlbum aprèn alguna cosa. Què has après tu, amb aquest àlbum? Doncs el primer de tot, que em queda molt per aprendre, això és la primera. I segona, que quan fas una cançó i la vius i la treballes, t'adones moltes coses de la vida. Perquè jo moltes cançons que faig o que he fet són vivències. No dic vivències meves, totes algunes sí, però sobretot les vivències del carrer, les vivències de tot. És que, vull dir que les cançons, crec que moltes cançons, la majoria, estan més escrites per vivències. I el canto tot més que ningú. I vivències normals, que tampoc amades, cal inventar la sopa d'all. Que va, és que jo potser sempre canto de cançons, doncs no ho sé, amb un senyor que, per dir-ho, és molt olímic de la bebuda, eh? Cantos vivències del desamor, vivències d'aquelles de... Això et passa a tots, fill. És el que hi ha. Vale, vale. Són temps difícils, eh, el mateix? Per aquests teus? No, què més, què més? Continua, continua, perquè això... No, bueno, és amor, vivències d'amor, i, bueno, tot i jo que composo tot tipus de vivències, ja dic, vivències del carrer, algunes meves. En aquest sentit, t'anava a dir gaires bolos ara per primavera. Em sembla que estrenes pàgina web i tot. LluísDoltano.com. Allà podem trobar-ho tot. Exacte. Volem trobar totalment tota la meva discografia i tot el que he fet. El tema de bolos i altres coses, nosaltres comencem a treballar. Jo estic involucrat en una creació d'un grup de Banneras Nou, que es diu Aia Clara, que si tot va bé sortirem a l'escenari en 3 mesos. I ja comencem a tenir contractes, però això ja és ara. Això és una cosa que està... és un embrió. És que les abaneres no moriran mai. Hi ha molta gent que les ha volgut matar, com la ràdio, però no hi ha manera. És veritat, això de la ràdio és veritat. Ens han matat vint cops i ens ha baixat. Impossible, impossible. Jo ja soc convençut que la ràdio és un mitjà tan i tan important, que la tecnologia s'ha avançat molt, però la ràdio és única. I les habaneres, jo també diria que són uniques, perquè les habaneres ens parlen de moltes coses. Sobretot, moltes coses marineres, moltes coses, diguéssim, que són, tu diries, més que sud-americanes, del centre d'Amèrica. I ens parlen de coses que, quan les escoltes, te sents molt, molt provar. Molt proper, perquè no hem de tenir clar que aquí la part nostra de l'Empordè i Catalunya també. Aquell moment, estem parlant del final del siglo XIX, van venir molts indians aquí, perquè van tornar molts amb diners i alguns pobres que van tornar com van poder. Molt pocs, però la majoria tornava encarregats de calés, ja t'ho dic. Sí, perquè els que no tenien calés ja no tornaven. Ja no teníem pel vol de tornada o pel vaixell o el que sigui. Lluís, jo soc dels que pensa... Saps si has escoltat mai allò que una imatge val més que mil paraules? I tota la vida. Doncs jo també soc dels que pensa que una cançó val molt més que mil paraules. Doncs sí, totalment d'acord. I si et sembla, t'escoltem cantar? Perfecte. I moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat aquesta estona. No, per favor, faltaria més. Estic a la vostra disposició. ...una espiga mientras llueve De una rama de sol sobre la nieve de la carta del mar de tu mirada. Háblame de una espiga mientras llueve y no se borrará sobre la arena este abrazo de algas que resuena al borde de la luz desenterrada. Háblame de una espiga mientras llueve Es demasiado breve esta radiosa Soledad revivir estás creciendo Y es preciso morir aún ardiendo En la inicial raíz vertiginosa Háblame de una espiga mientras llueve De una rama de sol sobre la nieve de la carza del mar de tu mirada. Háblame de una espiga mientras llueve y no se borrará sobre la arena este abrazo de algas que resuenan al borde de la luz desenterrada. Háblame de una espiga mientras llueve Háblame de una espiga mientras llueve De una rama de sol sobre la nieve En la carta del mar de tu mirada Háblame de una espiga mientras llueve Y no se borrará sobre la arena Este abrazo de algas que resuena al borde de la luz desenterrada, háblame de una espiga mientras llueve. recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els 4 rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.