Dia Mundial contra el Càncer, Salvador Brugués i la cuina catalana, onada de refredats i la protesta d’AGT i El Galliner per la Casa de Cultura

Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius. I març 4 de febrer de 2025. Avui dia mundial contra el càncer. Avui dia mundial per recordar tota aquella gent que ens ha deixat pel camí i per tota aquella que encara busca una oportunitat per seguir endavant. Un d'aquells dies que no passen desapercebuts, almenys per a qui hem conegut algú que ha estat tocat per aquesta malaltia. Encara plena de tabús, també és glais, per a molta gent que continua un dia més en vida. I per a tota la gent que l'acompanya. Avui també han anunciat que la marató anirà destinada per a la lluita contra el càncer. Avui cada dia que la lluita continuï pel bé dels malalts i tota la gent que l'estima. i parlo per mi, probablement, el remei de totes les meves malalties quan arribo a les vuit del matí, o vuit i escaig, més ben dit, a mesura. Arnau Vila, bon dia i bona hora! Sí, però llançant una llança allò a favor, hem de dir que de vegades sí que altes hores de la tarda estem aquí també, eh? Sí, home. Això sí, això sí. Que xindent, jo vaig marxar aquí que ja era fosc i bueno... Sí, però m'agrada perquè els dies es van allargant. Abans allò dos quarts de sis ja començava a ser fosc. Jo sóc d'hivern, de dies curts... Home, a veure, jo si el dia és una mica temperat tampoc no li dic que no. A part, saps què passa? Com que sóc així ros, ulls blaus, soc del nord... Exacte. Jo sóc més al sud, sí. Sí, tot més. No sé pas qui dels dos és més del sud, però bueno, això és una altra història. Arnau Vila, ja fa baixada la setmana o què? Demà començo a fer baixada. Avui allò estem allò fent un punt a la cima i després demà ja baixarem. A part tenim tarda guapa, em sembla. De feina dic. Sempre, sempre. Et trucaran de la marató aquest any o una altra vegada o no? Mira, ja és el quart any aquest serà que l'afem, i si ja l'ha trucada, perfectament l'agafarem i col·laborarem amb la Marató d'aquest any pel càncer. Sempre és bona excusa, eh? Sí, home, ens enganyem. Sempre és bona excusa. En qualsevol cosa, sí, sí. En qualsevol cas, avui parlarem amb el Salvador Brugués per fer un repàs, bueno, anava a dir 35 anys, molts més dedicats a la cuina, també parlarem amb la Carme Rigall de Farmàcies, a veure què ens expliques, si ha caigut algú malalt o no. Home, portem unes setmanes que ha reunit els pics de contagis de grip que han estat força... si més no per parlar, eh? Però deia ella... Ella? Clar, home, perquè va tothom malalt a la farmàcia... Sí, però ja vam portar cara EPIs i tot això. Bueno, ens ho explica després? Ens ho explica. Ho sabrem, ho sabrem. Passarà per aquí el teatre, que passarem a comentar amb AGT i Gaviner, tot el tema de la manifestació que tindran amb prop de la cultura i de les instal·lacions aquesta mateixa setmana, i tot un seguit d'històries vàries, sempre amb aquest toc de drama que tant ens agrada la teva. Això està bé, això està bé. En qualsevol cas, deixem els dramas a part, removila i comencem. Ens hi posem. I fa pocs mesos va posar punt final a tota una vida dedicada a la cuina, Salvador Brugués. Dol, dol, més ben dit agradols, a l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona, aviat és dit 35 anys, si no m'equivoco, i és que en Badó es va jubilar i hem volgut omplir-li una mica l'agenda. No sé si la tenia prou plena. Salvador Brugués, bon dia i bona hora. Bon dia, com esteu? Han passat ja uns mesos, no sé si ja estàs reubicat, encara tens aquesta ressaca per jubilació. No, estic bé, estic reubicat. De fet, quan et jubiles, jo tinc la sort de poder-ho fer als 60 anys. Això és una loteria. Jo no ho enganxaré, això. Això el meu va ser una loteria. Ara veig que, i tinc clar que el més car que hi ha aquesta videsa al temps, per tant, quan et regalen 5 anys és un regal terrible. meravellós, que l'estic intentant aprofitar al màxim. De fet, tampoc n'he deixat de fer coses, em puc fer forces i, a més, crec que soc una persona activa que m'agrada tant l'èxit personal com el professional, segueixo fent cosetes i m'ho vaig anar treballant a poc a poc. O sigui, no em va venir de cop, això, la vegetació. En una escola amb companys, cinc anys abans, ja et comença a dir, en jubil·les d'aquí cinc anys, llavors, ho vas veient a venir, és un canvi de vida. Mira, precisament avui he anat a l'escola saludals així, és a casa meva, i és curiós, és un canvi de vida i el fas molt bé. Vull dir que no, en el meu cas no ha sigut traumàtic, al contrari. Jo estic content, crec que ha de venir gent jove, crec que les escoles s'han d'enriquir amb gent jove, amb altres maneres de veure-ho. Aquest equilibri entre experiència, la gent que ja feia anys i els que venen nous jo crec que és bo, Crec que ens va tot molt de pressa i el jovent se l'ha de saber entendre també i potser et vas allunyant la realitat quan et vas fent gran d'una realitat que és diferent i que amb 35 anys, ostres, ho he vist que ha canviat molt això. Tenies ganes de jubilar-te? Sí, moltes, moltes. La veritat és que sí. La veritat és que sí. Però no per res dolent. Jo ja estava molt a gust a l'escola. És una gran escola. Jo crec que Girona té molta sort amb l'escola que té d'hostaleria. Crec que es fa una bona feina. Però ostres, és que hi havia moltes coses. Moltes coses per fer. I, bueno, 35 anys jo crec que és prou. Crec que ho he intentat fer el millor possible, crec que m'he dedicat molt, crec que m'he esforçat molt, crec que he fet força coses bé, algunes no, i em sap molt de greu ara quan ho veus de la llunyania i dius que això ho podria haver fet millor, però sí, en tenia ganes i és una sort, és una sort poder disfrutar del temps i de tota casa i de la feina d'una altra manera, una manera més calmada. Què és el primer que vas fer quan et vas jubilar? Bé, vaig anar a fer un tros del camino. De Santiago. Camí de Santiago, sí, de Sant Jaume, amb un amic. De fet, ho havíem dit sempre, amb ell hem anat caminant moltes vegades i sempre havíem dit que el que primer jubilers oferíem, segurament, o era amb ell o érem sol. És aquesta... ha agafat una mica de temps per tu, Tenia temps per pensar una miqueta, per reunir-me amb ell també, però potser aquesta part mística, potser això m'ha anat més bé, a ser lúdica, però m'ha anat bé, m'ha anat molt bé, m'ha anat molt bé, em va situar, vull dir que... Vaig començar per aquí i llavors he anat mirant d'acabar cosetes que tenia obertes i que volia fer, i també he dedicat temps als de casa, que són els que segurament han patit més el meu... la meva vida professional, que a vegades ha estat un pèl complicada. Creus que anaves amb inèrcia? Tu dic perquè encara parles de coses que tens en marxa, etc. Creus que vas arribar a un punt també on al final, quan estàs acostumat a fer tantes coses a la vegada, jo crec que al final la inèrcia... Sí, sí, sí, hi fa, hi fa. Jo he de reconèixer que he tingut molta sort a la meva vida perquè he pogut fer de professor, però he estat molt en contacte amb la realitat. He fet moltes coses amb diferents... amb diferents agents, he escrit llibres, he voltat, he assessorat i això m'ha estat fer estar al dia del que passa. Jo crec que per un professor això és fonamental. El fet de ser professor ja no vol dir res, t'has d'estar formant tot el dia i per tant quan estàs en contacte amb la realitat ja estàs molt més. Pateixo una mica perquè fas més coses, fas la teva feina i fas altres coses però et fa posar el dia. I si que és veritat que això et fa anar a tot gas, aprofitar moltes coses, però al canvi et fa també conèixer molta gent, moltes experiències, et fa que la teva feina de mestre no sigui avorrida, que sempre tinguis al·licients nous, que estiguis al dia del que passa, i llavors aquesta inèrcia sí que em fa que ara, per exemple, Vaig fent coses. De fet, quan et jubiles tens un marge legal de facturació que et permet que pugui anar a fer cursos. Ara he estat a Canàries, doncs bueno, he anat a fer un curset a Canàries senzill, però m'ho he agafat curs i vacances. Clar. Curs i vacances. Per aprofitar-ho. I llavors també t'ho agafes tot a Madrid. Està bé, està bé. Jo penso que hem de ser actius. Que no n'hi ha prou amb jugar bitlles. Que s'han de fer coses. Mirem cap enrere. Com va ser el primer dia de Salvador Brugués en el món de la cuina? Jo vinc d'una família d'Utalés. Teníem una fonda centilari. El meu germà també havia estudiat a l'escola d'estudiaria de Girona. Abans eren dos anys a Girona i dos anys a Madrid i jo em vaig decidir anar a Girona. I bé, als 14 anys em vaig presentar a Sant Narcís, Curiosament em vaig assentar a davant, davant de la porta, esperant que obrissin, perquè venia Sant Hilari molt aviat, i al meu costat es va assentar un altre noi, a més em va dir que era de Girona, que anava al restaurant, que no sé què, i eren Joan Roca. Amb 14 anys ens vam conèixer el primer dia d'escola, i de fet, hem tingut l'amistat i hem fet moltes coses junts, i llavors jo vaig entrar en un món nou, un món on s'explicava què passava a casa, no a casa, cuinàvem, i eren tot dones, dones amb molta empenta, dones amb molta personalitat, que cuinaven a la seva manera, i a l'escola em van ensenyar com es tenia que fer d'una manera més ordenada, més endreçada. Llavors, bueno, al final jo em vaig quedar a l'escola i vaig als cinc anys aquí, em va agradar molt viure a Girona, estava molt bé, Sant Ilaria és un poble, Girona ja per mi era una gran urbe, ja era un món... allò a Mujerga. Estava molt bé. I bueno, la vida va anar a la volta fins que al final jo vaig tornar a l'escola. I llavors vaig començar i he estat 35 anys. Des del 90, no? Sembla del 1901. Sí, sí, fa anys, fa anys. De fet, és el mateix any que em vaig casar. De fet, em casava una setmana després d'entrar a l'escola i vaig poder fer vacances perquè no vaig caure fa els 15 dies perquè em feia vergonya. I ens vam anar a Canàries amb la meva dona, que és la que ha portat el pes d'això, perquè és veritat que això ha comportat que jo, treballant a Girona, vinc a la Sant Dilari, moltes hores no era a casa. Això es fa entre dos. Més enllà del món de la docència, però el món de l'hostaleria, de la cuina, és tan entregada com sembla, com ens pensem la gent de peu? Depèn de si vols o no vols. Jo crec que hi ha dues maneres d'agafar-s'ho i totes dues crec que són totalment viables i bones i acceptables. Si tu t'hi vols entregar és una feina que et dona molta passió, moltes coses, però també et roba temps, et roba esforços, també et dona algun disgust. Però l'altre és que hi ha gent que treballa per treballar i que li dona una importància a la feina relativa. Llavors no està malament. I això em sembla que ho veig molt jovent, que es vol entregar a la feina però no vol donar més del compte perquè vol aprofitar la vida. I això arribar a aquest punt em sembla que està molt bé. Està molt bé, però això ha comportat que hi hagi un canvi de model i que la societat vegi que les cuines s'han de treballar 8 hores, no 18, com feia abans. Això vol dir que és bo més que anar a menjar. I que la gent que s'hi dedica vol tenir vida i vol passar-ho. I jo trobo que l'equilibri de treballar les hores justes però amb molta passió ara mateix és l'ideal. Està bé fer-hi més hores, em toca, però també està bé viure. Viure i combinar vida en feina. Al primer moment ja el veia amb les meves filles que comptava moltes hores i pensava, ostres, vols dir que s'ha de comptar tantes hores? I ara veig que no, que és tot el jovent que té clar que la feina té unes hores i la vida en té unes altres i s'ha de compensar. En canvi, abans la feina... També veníem d'un altre temps i penso en els meus pares que encara venien d'un altre temps, encara més enllar. Era una altra història. Era una altra història. La seva vida era treballar. Ara penso que a casa meva treballàvem un munt d'hores. I fèiem treballar un munt d'hores a la gent que estava a casa. Ara penso, mare meva, com era. Però és que en aquest moment era el normal. Era el normal. La gent vivia a la feina. Menjaven, entraven a les vuit del matí, se'n anaven a les dotze de nit. Ara seria explotació prou al cent per cent. Però ho fèiem tots i estava tothom content. Era un altre temps. Però també hi ha una altra part, vull dir, i tu em recordes molt una frase que em va dir una vegada un amic meu i és... Em va dir que ens venien tots la moto perquè ens deien que la vida era molt curta i sempre em feia el matí i em deia, la vida no és curta, la vida laboral no és curta, perquè són 40 i 50 anys treballant, per tant, més val que sigui una cosa que t'agradi, que no pas tant allò de comptar les hores, tot molt lícit i molt respectable, però sempre m'havien dit que era allò de dir, més val que et passi de formament amb una cosa que t'agrada, que no pas tant comptar les hores. Jo crec que és molt important a estar a gust amb la feina. De fet, és la meitat. És moltes hores de saber la meitat de la nostra vida. Ens hi dediquem moltíssim, i si estàs a gust o no, crec que la vida canvia molt i el teu estat anímic i la teva manera d'entendre-ho tot, si estàs a gust amb la feina, amb els companys està bé. I això crec que està arribant ara, de manera que la gent vol estar a gust. Potser sí que és veritat que aquí és on veig que a la gent jove potser li costa una mica més trobar aquest punt de... de felicitat a la feina. O sigui que, en algunes vegades sí que em sembla que s'agafa com una dèria que la feina és una cosa dolenta, no? No, no és una cosa dolenta. Jo crec que està bé la feina. Si estàs a gust, et compensa la vida. amb un just equilibri. Però sí que a vegades veig això que tota la feina és dolenta. Ostres, no estic dolenta. Perquè abans la feina potser ens donava més oportunitats que ara. Sí, segurament, segurament. I perquè hi ha altres valors, perquè eren fortins molt més, perquè hi havia moltes més coses per fer, perquè abans, bueno, et tancaves a casa. Jo sempre recordo fa molts anys, o un reportatge que hi va haver sobre la feina quan es va començar la crisi, que hi havia una gent de Vic que amb el reportatge deia, ostres, jo com vaig entrar a la feina, que era una fàbrica de Vic que feien pells, quan entres aquí ja tens feina per la vida, ara això ja no passa, la gent ja no vol feina per la vida, si he de canviar, canviaré. Els de la meva edat no, encara que amb les meves filles diuen que canvio la feina, pateixo jo. No, però si tens una nova feina, estàs aquí, no perquè has de canviar. Bueno, doncs, n'hem d'aprendre. N'hem d'aprendre que això ha canviat i que no tenim la raó i que, per tant, hem d'acceptar altres maneres d'encarar la vida. Però sí que jo deia aquesta idea que la feina no és dolenta. Al contrari, que quan la fas amb ganes, vés-hi les hores justes, però fes-les amb ganes. Fes-les amb ganes. Disfruta de tu i fes bé la feina i que la gent estigui contenta del que fas. Abans parlaves, jo crec que la feina t'ha donat moltíssimes coses bones, però també parlaves d'algunes que, o alguns errors, no sé si t'atreveixes a dir-ne algun. Bueno, quan vaig acabar de l'escola, és veritat que es trobes amb molta gent i molta gent diu, ostres, que et vaig tenir a pròfic, que va estar molt bé, que t'agraeixo, que... Però tu saps que no ho has fet bé amb tothom, i que segurament sense voler, no crec que sigui allò que em tens mania. Jo crec que això no és una tonteria. Els professors no agafem mania a la gent, ja tens prou maldecats per agafar mania. Totalment. Tu tens una feina i l'has de fer complir. Però sí que segur, que amb algú l'he pogut ajudar bé i crec que més d'un m'ho ha dit i això em fa sentir supergullós, però d'altres penses que no vaig saber que enganxar, no saps... Que no vau connectar. No vaig connectar. I ho veus, hi ha gent que connectes, hi ha gent que no, i jo majoritàriament crec que he connectat molt, he tingut molta sort en aquest sentit, però llavors penses... Clar, un nano o un noi o una noia quan entra a l'escola Hòstia, és una part important de la seva vida, si hi juga molt. El fet de sapiguer l'agafar, hòstia, saps allò? I per exemple al principi, me'n recordo que hi havia un noi, que ara és amic meu, que em deia, jo tu et tenia com l'hombre que en un carrer. És molt seriós al principi, suposo per falta de seguretat, però volia donar, a la mesura que et vas tranquil·litzant, jo crec que això ho anaves fent més bé, però les persones són complexes. I saber enganxar com has de motivar algú o com l'has d'enganxar, a vegades fotent-li un crit, a vegades una abraçada. I estic segur que més d'un no ho he fet prou bé, i em sap molt de greu. No sabríem qui, però saps que alguna vegada ho has fet malament. Crec que l'altre és bé. Al final la balança és positiva. Al final cadascú s'ha de quedar amb això. L'escola no fa només cuiners, fa sobretot persones. El fet de canviar, quan parla algú de la Marató, Jo me'n recordo que fa anys vaig ser dels que, amb una companya, vaig intentar, de fet encara es fa, fer un acte a l'escola d'història que es diu l'escudellada. Fem una escudella. I fem una escudella perquè jo volia que fos algo de cuina, per tant una escudellada, algo de cuina catalana, una escudella que es posa al mig de la taula, que es comparteix. La taula de fet és allà on... allà on es diu el que vol, el que volen, es riu, es plora. Llavors, vam fer una escudella de cada any, encara el fan jo aquest any 97, i l'han seguit fent. Vull dir que díngua és indispensable. Es posa l'escudella al mig de la taula i la gent paga per menjar. I els diners que fem, no, a l'escola no pot perdre diners, això per suposat, però tot el que guanyen es dona aquí. I a mi m'agradava, no només pel fet dels diners que fèiem per... Per la malaltia, que és molt important, crec que el primer any va ser pel seu càncer, sinó perquè fèiem escola. I una escola no ha de fer només cuiners, o cambrers, o pastissers, ha de fer escola, ha de fer persones, ha de fer un miglet, ha de fer sentir bé amb el que fas, ha de fer ganes de fer, sinó de tallar i en aprendre's. D'agafar valors entre casa i l'escola crec que és un lloc per fer-ho bé. I en aquest sentit potser jo he anat canviant més de... No m'ha interessat que tallessin tan bé, però sí que sortissin amb ganes o amb actitud. Hauria de ser un canvi d'ideia. Abans li donava molts coneixements a un amic meu. que és molt bo, sempre ho dic, no expliquis tantes coses, perquè em venus, perquè em venus. Que ho entenguin, que fes-ho bé. No cal donar-los massa informació, fes-ho bé. I potser el meu canvi gran ha estat amb aquesta idea de canviar no només cuina, sinó també persona. Bàsicament això. Crec que és on he estat més a gust amb la meva feina. Ara parlaves d'Escudella però, vaja, també has tirat pel món de la investigació. Per exemple, com va néixer això? Perquè d'Escudella en té poc. Sí, bueno, té el seu, eh? Té el seu, no te'n pensis. Jo m'he especialitzat molt amb cuina. Primer el buit i ara més a baixa temperatura. Fa uns anys va venir a l'escola un francès que va posar aquesta tècnica de cuinar el buit, que abans no se'n sabia, i aquesta classe que vam fer allà, que va portar en Joan Viñes de Roses, un gran cuiner carrer, ja és mort. I vam anar amb en Joan Roca, que era professor aquell moment, de fet jo vaig entrar a l'escola per en Joan, i el Narcís Caner. I ens va agradar molt aquesta tècnica i vam començar a fer coses. Ells dos van fer una parella que es diu Arroner, que se n'ha begut moltíssim, que és una casa per coure, i amb en Joan vam escriure un llibre de cuina al 8, del 2003. Amb en Joan n'hem fet cinc llibres, ja. El que m'agrada més és que sí que he anat investigant, però jo em vaig especialitzar sobretot amb cuina al buit. De fet, hem donat moltes voltes al món per això. Tot i que ara he anat canviant de rumb i ara en parlo més de cuina a baixa temperatura perquè el buit necessita molt de plàstic. El plàstic és un problema de la nostra societat i per tant es pot cobrar també a baixa temperatura. I m'he anat especialitzant més en aquesta tècnica de cocció que crec que vam ser, en un primer moment, els referents d'aquesta tècnica. Això em fa sentir molt orgullós. És una tècnica que utilitza tothom, que no és que ens l'hagim inventat. Nosaltres la vam La vam explicar als setors dos mestres. De fet, l'escola ha canviat molt la manera d'ensenyar. Abans ensenyàvem a cuinar i ara potser ensenyem més a entendre, a pensar, a reunir i també a cuinar. En canvi, abans... A donar les eines creatives a la gent també. que tu sabies que si fas un flam perquè es qualla, perquè no es qualla, ha anat canviant tot. Aquesta adaptació es fa molt temps i han tingut 35 anys per aprendre. Al final me n'he sortit. T'anava a dir, t'has jubilat, però em sembla que amb temes d'investigació mai ningú s'acaba de jubilar. No, no, al contrari. Ara fa més ganes de fer coses que mai. I a més a més ara és veritat que hi ha gent que et demana... Escolta, una gent em va demanar que els fes unes proves amb un... amb un peix super bo, un bacallà negre d'Alaska, i llavors t'hi poses i ho fas amb moltes més ganes. Vull dir, també tens coneixements, també disfrutes més d'aprendre. I ara, per exemple, llegeixo molt de cuina, molt més que abans. O sigui, jo m'adono que tinc molts llibres de cuina i que no me'ls havia llegit, els havia reminat per sobre, però ara tinc temps de llegir, ara estic tornant molt a cuina catalana, crec que hem de fer el possible perquè no es perdi, tenim una cuina d'autor, està molt bé, però hòstia, no perdem lo nostre. Això m'ho deia molt l'Abraham Simon. Segurament el coneixes de per aquí a Girona. Jo crec que és important perquè estem en un món tan global que, per exemple, el jovent no menja cuina catalana. Quan jo vaig arribar a Girona hi havia un restaurant magica, el més exòtic que hi havia aquí. Hòstia, em sembla que fa quatre o cinc anys un home deia que hi havia 41 restaurants de sushi. Ara tot porta salsa de soja. Soja o porta picantoso o porta... El món és global. Hòstia, no perdem, no perdem. Esclar, jo tenia una mare, una iaia, una cuinera que cuinava en tot el dia, i ara a casa no es cuina. Com que no és cuina, això perdem molt, la gent no sap què... Com l'últim plat és una escullella i cardolla, a l'escola els nanos no n'han vist mai cap. Un civet de cenglan no saben què és allò. És veritat, és que tota aquesta cuina que abans es trasmetia de generació en generació a les cuines de les masies, a les cases de camp, etcètera, això quin relleu té ara mateix? El té fotut eh, no ens enganyem eh, perquè estem en una societat complexa, de fet els alumnes que hi ha a l'escola hi ha molta gent de fora, molta gent de fora que no ha menjat mai la nostra cuina quan els hi ensenyem o quan els ensenyava un plat de cuina catalana amb algú que ve de l'altra part del món i no té un referent, tampoc l'entén. Tampoc no sap quin gust ha de tenir. Llavors això costa. I els de casa tampoc l'entenen perquè és que els seus pares treballen tots dos. Potser tenen una àvia que encara cuina una mica, però els pares com el cuinaran al cap de setmana si té una mica de temps i segurament cuinaran amb soja. I aniran a buscar una... o els hi portaran alguna cosa de... de l'altra part del món, i és bo que no ho perdem. Llavors s'ha d'explicar, s'ha de recordar, s'ha de... S'ha de fer en aquest any, és un bon any, és un any de cultura culinària, llavors és un bon moment per no deixar-ho perdre, i per explicar-vos que venen a Rivera. T'anava a dir, després de tots aquests anys, quines lliçons t'emportes? Bueno, que no saps res. Has de prendre molt, que cada dia canvi molt i que has de ser molt amic. Hi ha molta gent que et sap molt. Els meus alumnes em foten unes lliçons que m'hauria sentit molt. Em vaig a menjar a pocs restaurants i me'ls trobo. Hòstia, hi ha gent que ho fa molt i molt bé. Hi ha gent que... Però n'hi ha d'altres que sense d'haver arribat al restaurant de luxes ho fa molt bé, que no cal que, fingats en un bon cuiner, no té que sortir a la tele tots els dies. Si no és famós, de famós n'hi ha un gran quadre, i que l'important és ser feliç. Llavors, no tothom triomfarà la vida a nivell professional. Per tant, si estàs a gust amb la teva vida, amb la teva feina, també està bé. És que al final és això, tant la feina com la vida, trobar el teu camp de batalla i lluitar-hi. Exacte, exacte. I és veritat que aquest món, aquest moment que vivim, aquesta dèria de ser el millor, de sortir a la tele, hi va haver un temps que tothom volia ser cuiner perquè els cuiners sortíem per la tele. que no sigui el motiu aquest, sinó una conseqüència de la teva feina. Aquesta gent que surt a la tele, venen com beneits, s'hi deixen molt, ho fan perquè volen, però... Ostres, jo no ho podria, jo no ho podria, no ho podria portar ni per la pressió, ni per les hores, ni pel que deixes de tenir, és la seva vida, i per tant és respectable, però no els hi regalen res. Aquesta gent que surt, treballen perquè els agrada això, i el que vol arribar aquí ha de jugar això, ha de jugar a arriscar-se, a ser molt llest, a ser molt bo. Primer tenir sort, però no desmarèixer els que no arriben a dalt. Que no passa res. Que vas a menjar a llocs senzills i menges molt bé. Això crec que és tan important com anar a un restaurant de molt de luxe, un món de xoc, que també ho fan molt bé. Que la vida s'ha de ser feliç. S'ha de ser feliç. Aquesta és la lliçó. Aquesta és la lliçó. Però jo me la quedo. I és que t'he de preguntar una cosa, perquè si no rebento, quin és el teu plat preferit? Abans de marxar és que si no, rebento. Bé, n'hi ha molts, n'hi ha molts. A vegades penso els plats que m'han agradat més. Quan penso un plat que m'han agradat molt, molt a la meva vida, n'hi ha dos o tres. Un, me'n recordo un plat que em va deixar mort, que va ser un plat ja d'alta de la meva cuina, que és del bulli. Un moll de los amb caviar. És com que em fotessin el bufetant a la cara, vaig quedar de cantor. A més, me'n vaig menjar el doble perquè me'n va bugar. L'altre, clarament, una galta de porc que vaig menjar a casa d'uns meus cosins que tenia la carniceria, tenia la terra de foc a terra i feien les galtes de poc a poc a poc. I això jo crec que devia tenir 10 o 12 anys i me'n recordo el gust d'aquesta galta. Però el plat que m'agrada més ara mateix... No diguis salsa de soja, perquè si no la tenim... No, no, no, és una sopa de frígola. Ah, mira! És una sopa de frígola. De tota la vida, eh? Sí, la meva mare cada dia de la seva vida menjava sopa de frígola perquè es feia amb el que sobrava, el pa sec i el caldo que sobrava, vull dir, la verdura, i ella sempre menjava això amb un pot cremat. La feia barrejar, va tirar un ou i m'ho fotia un fàstic de conya, perquè quedava una cosa... Llavors, quan ella no hi va ser, que hi penses molt, de fet vam fer el llibre aquest de cuina amb en Joan, vaig fer aquesta mateixa sopa per a l'escola, però la vaig fer igual, però la vaig colar, la vaig fer més fina, que no tingués aquell grumoll de la careta quan menges com sucres mulla, i vaig posar un nou a baixa temperatura. Llavors això, bueno, és el més bo perquè em fa pensar en ella. Ja està, és fàcil. Que la vida s'ha de ser feliç. Totalment. Bado Brogués, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres, és molt agraït. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Sembla que deixem enrere el mes de gener, però no sé si deixem enrere, vaja, el que últimament està marcant al nostre dia a dia, qui no coneixem que tingui algun constipat, que estigui refredat, que tingui algun virus, per parlar-ne en propietat, en qualsevol cas, el millor que hem pogut fer és trucar directament a la Carme Rigall, ella és presidenta de l'associació de gironina farmacèutica empresarial, a qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora, Carme. Hola, bon dia, què tal? Com estem? Bé, anem molt enfeinats, però em sembla que vosaltres a les farmàcies també, força, no? Doncs sí, sí, sí. Tal com dius, ha sigut un gener, doncs bueno, amb molta feina. Molts malalts i hem anat així amb una mica també per procurar de no posar-nos malalts nosaltres, perquè si no, malament. Clar, últimament estava sortint molt les notícies com el sistema sanitari estava començant a col·lapsar una mica, però a vegades la gent sembla que se li oblida que la primera línia de defensa que hi ha, com aquell qui diu, sou vosaltres. Nosaltres seríem la primera línia de defensa, diríem amb mals menors, com ara seria. La gent té una mica assimilat ja que l'hivern es constipa més, es refreda més, si no hi ha símptomes més grans que siguin problemes d'ingrés. Doncs nosaltres estem a primera línia de carrer i és el lloc on primer acudeixen per explicar-nos el que els passa i alguna vegada la gent, com que sap d'aquestes èpoques també el que serien els hospitals, tenen una mica... van una mica amb l'aigua al coll i estan una mica tensionats de feina, La gent també espera una mica, a vegades massa acudir a aquests llocs on, possiblement, se'ls podrien ajudar quan ja serien casos de febres molt altes o que podia haver-hi una bronquitis. o una altra dolència important. De fet, hem comentat alguna vegada que el kit diferencial, és a dir, per saber si realment ens hem de preocupar una mica o no, és la febre. Al final, si no hi ha febre, el millor és quedar-se a casa, reposar, descansar i sempre amb mascareta últimament. Sí, sí. La febre marca una mica, perquè quan hi ha una alteració del cos, la manera que té el cos a defensar-se és fent cebre. Una cosa és fer un pic de cebre que serien sobre els 37, 37 i algo, que és una fabrícola, però quan hi ha unes cebres per sobre per damunt de 38, doncs jo crec que ja val la pena posar-hi una mica de pensament que allà pot haver-hi alguna infecció i algun virus o algun bacteri que pot alterar el funcionament normal del cos. Ja sé que potser no t'atreviràs a dir-ho, però un dia normal d'aquest mes de gener, quanta gent s'ha acostat a la farmàcia amb aquesta sintomatologia? Bé, doncs molt bé, no et sabria dir el tant per cent, però que és una passada, no? Vull dir, era gent tossint, amb l'exposició que tenim nosaltres, que també t'he de dir una coseta, no? Que des que ha passat la pandèmia potser... Hem agafat una mica més la consciència que si estem constipats amb una mica de cebre, doncs se'ns presenta molta gent amb mascareta, cosa que nosaltres també, com a persones receptives, doncs també ens l'hauríem de posar, no? Però bueno, és que és una mica complicat, i la veritat és que ens va marcar una mica el treballar tant de temps amb mascareta que Que doncs, que bé, que potser hem agafat també algun costipat que l'hem agafat així encomanat per algú que ens ha vingut, no? Però sí que xarops pelators i antigripals, la veritat que ha sigut d'escàndol aquest mes de gener la feina que hi ha hagut. Molta i molta feina, la veritat. En aquest sentit, quines recomanacions li podem donar a la gent? Per tal de no saturar, per tal tampoc. És a dir, sobretot jo crec que també és que la gent prengui consciència de realment si es troba malament o no. De què és normal i què no. Sí, hem de distingir una mica el que seria un refredat comú d'un Covid o el que seria ja una grip. Llavors, un refredat comú pot ser que et constipis, que el cos et reaccioni així amb una mica de mucositat i amb tos. o amb llagrimets. Aquest constipant no té per què ser una grip, que és produïda per un virus, o un Covid que també és produït com a virus, que això durant l'època dels anys 2019, 2020, 2021, doncs tots ens farem conscienciar del que era un virus. però sí que aquestes tres coses, el que seria refredat com grip i Covid, els símptomes són una mica molt semblants entre tots, però hem de tenir la consciència que ningú vol estar malalt, no volem estar malalts, perquè el dia a dia l'ha d'anar a treballar, la persona que és autònoma, que treballa per ell mateix, els seus ingressos poden anar una mica de caiguts si no treballa, i el que fem amb aquests medicaments és una mica aliviar la sintomatologia. Si que fas un pic que no et trobes bé, que tens una mica de febre, i amb aquests medicaments antigripals, que porten una medicació que normalment parafeta molt per la febre, porten un altre medicament que pot ser una mica pelatós, per la mucositat, o pel llagrimet i el que fan és aliviar els símptomes, però no ens hem de desenganyar que el Custipat amb això no se n'anirà en tres dies, sinó que una mica ha de fer el seu curs. Però sí que et permet, si és un refredat normal, et permet venir a treballar i la veritat, trobar-te molt millor. I Carme, em sembla que et deude cada deu farmacèutics i farmacèutiques, recomaneu no fer cas al veí i no agafar medicaments al veí. Això sempre ho diguem, perquè un medicament no deixa de ser una substància estranya que entra al nostre cos, que té un efecte terapèutic i que no pot ser bo per tothom. Llavors, el problema que podem arribar a tenir, doncs persones que prenen depèn de quina medicació prenen o que poden tenir una al·lèrgia amb un medicament determinat, doncs que els hi pot ser contraproduent, doncs prendre-se el que pren el veí del costat, no? Cosa que, bueno, ara ja el veí del costat ja no fa gaire cas. Ara el doctor Google és el que té molta feina. El doctor Google el treballa molt, perquè, ¿por el Google he visto que esto me iría bien? Bueno, llavors se'ls fa parlar una mica, no?, de dir, bueno, tu què tens, quins medicaments et prens, molt importants de pegar els medicaments, no?, perquè poden ser persones doncs que depèn de quina medicació tinguin els limita molt el medicament que li pot recomanar. i que no hi hagi els símptomes creuats, per exemple, o els efectes creuats. Exacte. Clar. Sí, sí. Doncs, Carme, et farem cas. Jo t'he de dir que encara no m'he posat malalt aquests dies. Toquem fusta. Espero que encara m'aguanti. Mira, si veig qualsevol cosa, ja m'acostaré a la farmàcia. Carme Rigall, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a tu. I ja saps on estic? A un testic. He encantat de... Ojalá que no et posis malalt, ojalá, eh. recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Vibra amb la tretzena edició del Festival Internacional del Cirque a l'Afandor de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 60 artistes de 14 països. Del 20 al 24 de febrer viu l'edició més espectacular del festival. Entrades a partir d'11 euros a festivaldelcir.com Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compre producte local. Compre al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodril. No vas a estar de caïna Hasta luego, Cocodrilo. I seguim en directe als Quatre Rius, quan nosaltres volíem repassar sobre teatre, repassar també, per què no dir-ho, sobre l'agenda, o el que tindrem aquest cap de setmana. I és que l'AGT i el Galliner han convocat una protesta, una manifestació, per aquest pròxim dissabte a les 11 del matí, si no m'equivoco, però això, que m'ho expliquin millor els protagonistes. Nuno Santaló, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. També ens acompanya Alba García, bon dia i bona hora. Bon dia. Isidre Hernández, bon dia i bona hora. Bon dia. La cúpula avui. Avui el complet. L'equip fort. Exacte, és el que t'anava a dir avui, la Plana Major. Mani, aquest dissabte, em sembla que la raó és bastant evident. Sí, sí. Sí, aquest dissabte dia 8 de febrer a les 11 del dematí hem convocat una manifestació. Comença davant de la porta de casa de cultura a la plaça de l'Hospital número 6. I la reivindicació és clara, és perquè ens fan fora de l'espai que fa més de 30 anys que ocupem. i pel que ens arriba és perquè hi volen fer les seves oficines i perquè, a més a més, les últimes publicacions que anant sortint en mitjans de comunicació és que volen convertir l'espai en un tipus de cultura més elitista, més allunyada de la cultura popular i local que fins ara era aquest espai. Volen portar quadres del greco i botigel i... Espai museitzat, per entendre'ns. Sí, sí. I llavors la nostra reivindicació una mica és aquesta, no? canviar una cultura popular i local per una cultura més elitista, no a l'abast de tothom. A més a més, quan se'ns va prometre fa un any i mig que podríem quedar-nos en aquestes instal·lacions fins que l'espai que ens dona l'Ajuntament estigués llest. El novembre de 2024 decideixen canviar d'opinió i que el 31 de juliol, sí o sí, hem de marxar d'aquest espai. I la nostra reivindicació és doble. Quedar-nos on som i mantenir una cultura popular i local a l'abast de tothom. Una mica el full de ruta, si no m'equivoco, era mantenir l'espai allà fins que hi hagués habilitat un nou espai, que em sembla que no és el cas. Exacte, l'unet, que encara no està habilitada i, mentrestant, tres possibles anys, doncs quedar-nos-hi, doncs som, sí, sí. I la pregunta és, ara mateix estem al llim, o sigui, estem en terra de ningú per aquests pròxims tres anys? Sí, sí, perquè no sabem on anirem. Una mica també la reivindicació és això, que et donen un temps molt acotat quan encara no saben ni quin espai et poden oferir o quina solució hi ha i de cop has de reformular un projecte sense saber ni com et reformules, ni on vas a parar, ni què. I l'altra pregunta que al llarg dels dies ens hem anat fent és com és que de cop i volta hi ha aquesta pressa? Perquè més enllà del galliner o del que pugui passar amb l'escola de teatre, què volem fer amb la Casa de Cultura? Hi ha una problemàtica que és què passa amb el galliner però que una mica l'excusa des de les institucions és us donarem un lloc per tant no us podeu queixar tant, que és una cosa però el que s'ha anat veient és que hi ha un projecte a Casa de Cultura que no expliquen i que no se sap què és i que no se sap si la gent vol o no vol. I per què no l'expliquen? I per què hi ha tanta pressa? No es poden esperar tres anys? I no només la presa, sinó que suposo que al final la comunicació entre administracions també és un punt en contra, no?, en aquest sentit, perquè al final, si no m'equivoco, la nova UNED depèn de l'Ajuntament, si no m'equivoco, clar, en cas de cultura realment depèn de la Diputació de Girona, per tant al final també és una mica aquest joc del telèfon, no?, des d'una banda potser diuen una cosa, des de l'altra l'altra, i al final és sense trobar aquest espai comú. Exacte. Però com se'ls diu la gent de Montilivi? Vull dir que tota això, tota la cosa aquesta, la permuta que es va fer... La associació de veïns també... Crec que han fet, sí, no hi havia cap associació de veïns i crec que l'han feta. Perquè se'ls va prometre una cosa i ara és una altra, també. Sobre aquests terrenys, eh? Per entendre'ns que ara mateix el full de ruta de l'AGT i el velliner entenc que és bàsicament fer pressió perquè realment aquest termini no arribi. Exacte. Sí, sí, bàsicament, perquè ja marxarem, és a dir, hem de marxar, doncs ja marxarem a la unit. Però, però per què, per què ens fan aquest impàs? I a més a més, no és el què, sinó és el com. És a dir, com estarà, ens ofereixen, no sé, X, perquè no ho sabem, de debò que no ho sabem. Doncs molt bé, però estarà tot preparat per fer les classes. Ens posaran pla dur que si jo sentiré la música del costat, hi haurà parquet o inolium a les classes. Estarà tot preparat per poder entrar-hi bé al setembre, que comencem com les escoles. Suposo que no hem fet el calendari, però comencem el 8 de setembre, el més segur aquest any, com les escoles. llavors estarà tot preparat per fer-ho, llavors el que és molt important, no només... és el com, perdó, el com és molt important. I això és una cosa a gestionar, que haurem de fer un diàleg, una taula de diàleg i dialogar molt, perquè si no, doncs no sé què haurem de dir, si doncs no ens movem. Clar, és que estem una mica... Hi ha l'opció de realment, vull dir, plantar-vos i... Home, l'opció sempre hi és. L'opció sempre hi és. Que no vingui la policia com... Que ens desnonin, no? Que ens desnonin, no? Perquè dret a llei suposo que no podem, no? Però clar, una cosa és la llei i l'altra cosa és el sentiment i és com hauríem de procedir. que tenim 500 alumnes, és que s'ha de reivindicar i recordar cada moment. I molta gent treballant. És que no sé què passarà al vestuari. Si no podem portar el vestuari, què passarà amb aquesta persona del vestuari? S'ha de fer fora. Bueno, és que hi ha moltes coses. El gallinet dintre de tot és molt gran. A vegades sembla que és no a l'escola, a la trasllada, ja està. Sí, perquè hi ha moltes coses petites. Quan els hi dius, no sé què penseu vosaltres dues, quan els dius 500, a gent de carrer, i diuen tants, i no s'ho creuen, però és que és veritat. 500 els que són pizzes. Sí, regulars, estic parlant. Tenim altres projectes educatius que al curs passat van passar 1.460 alumnes per les nostres instal·lacions durant tot el curs. I és això, també tenim una biblioteca especialitzada en teatre amb més de dos mil obres. Què passa amb això? Hem de perdre aquesta biblioteca també? No, tot el cos que té això de portar un altre lloc per tres anys quan ja hi ha un altre espai, és a dir... A vegades és una mica d'institucions. En sèrio, ara ens gastarem, encara que ens els donessin els diners. Que nosaltres no els tenim. No, no, clar, si nosaltres ho hem de fer, això és impossible. Tot això es perd, segur. L'altre és institucions. Us heu de gastar tot això per no esperar-vos un període de temps? I llavors, perdó, quina planificació cultural de ciutat tenim o tenen? És molt important, culturalment, cap on, que ningú està dient que portin els botigelis que vulguin, però cal fer-nos fora per portar un botigeli? Pregunto. L'argument de portar botitxel·lis és que els joves de la ciutat no s'hagin de desplaçar. Que dius, quants joves de la ciutat aniran a veure botitxel·lis pagant una entrada? Analitzem bé les coses, no? Qui té aquestes idees? No sé si tenim aquí cap universitat de Belles Arts, diria que no, eh? O tampoc... He dit que no sigui bona, però tampoc és una... crec que... Bueno, al final, és cultura. La cultura tot és bo i portar botxelis també ha de ser bo. Però com? És què pagues per portar botxelis. O sigui, treure una cosa per posar-n'hi una altra és com, per exemple, a mi també m'ha arribat el, bueno, és que clar, s'ha de favorir a totes les entitats, no? Del plan, traiem el galliner perquè no s'afavoreix igual a totes les entitats. Bueno, però afavorim a totes les entitats, el que no, què? Desafavorim a uns perquè així estem tots desfavorits? O com funciona, no? No, igual. L'argument també, que moltes vegades sembla que esteu molt subvencionats d'aquest desconeixement que hi ha amb la cultura, de dir, al tanto, som una entitat sense ànim de lucre que rebem sí, una subvenció, i part de la subvenció és aquest espai, però si t'ho compares amb altres empreses que són privades amb ànim de lucre, reben molta més ajuda que moltes entitats sense ànim de lucre. El resum és que vosaltres al final d'any heu de fer 00. Sí, sí. No hi pot haver ni grafici. No, que ningú s'està al·lucrant per sobre. No, no, no. I no, és que és important també, és a dir, el planter que tenim, que som gent que els estem ensenyant teatre i que van a veure teatre, que consumeixen teatre, és que és una roda que s'ha de pensar molt. I més quan el model de ciutat girona envers les altres províncies, se suposa que som els que tenim el Temporada Alta, el Canal, ara amb l'Helena Carmona al Teatre Municipal. O sigui, Girona a nivell d'arts escèniques, som una província molt potent. I et carregues la base. Perquè escoles de teatre a Girona no n'hi ha. Llavors, que ningú estigui pensant això des de dalt, Entenc que esteu molt més pendents ara mateix del present que no pas tant del futur. Sí, perquè mira, hem de preparar el curs, al febrer ja ens hi posem i encara fins que no sapeguem una cosa o una altra avui del futur. Bueno, és que és una notícia bomba, perquè realment, o sigui, els escenaris és de tot o res quasi, perquè l'entremig s'assimila més al res que no al tot. No és de dir, ah, bueno, és que més o menys hi haurà unes solucions que, bé, baixarem una mica i baixarem el 80 o el 90% dels alumnes. No, no, és que totes les solucions que fins ara han sortit se'n van al 25% i el 25% és tancar. Sí, però nosaltres sense feina, també. Sí, sí. Quines opcions han posat sobre la taula ara mateix? I l'oblareig a la primera que vam dir que no, i de moment cap més. No ho sabem. Estem a l'espera. Demà tenim reunió. Demà hi ha reunió. Ja heu vingut avui dimarts? Sí. Que xindena. Sembla fet allò. Que xindena, no sabia pas que hi havia reunió. En aquest sentit, manifestació aquest dissabte a les 11 del matí. I vaja, suposo que pendents també de com evolucioni tot, perquè quan va saltar la notícia va saltar fa un mes i escaig, si no m'equivoquen. A principis de gener. A principis de gener, 3 o 4 de gener. A principis de gener, suposo que esteu a l'espera o a l'expectativa d'aviam què passa i mentrestant anar remant. i pensar a veure, no ho sé, pensar en plan B, en plan C, en plan D i... Sí, suposo que a partir de la reunió de demà haurem de prensar tots els plans, tots els escenaris. Ara de moment estem expectants, mira, com un... com un visionary del teatre, no?, expectant a veure què passa, què m'oferiran, a veure què ens oferiran. Estarem tots al cas. Veurem què us expliquen i ja passareu per aquí, no? Per dir-nos-ho. Tornarem, tornarem. Home, ja heu deixat un bon gancho, eh, pel final. Si de cas, ja m'ho explicareu. Treiem l'hidrama a l'assumpte i intentem que tot vagi bé. Si més no. Esperem això de joridrama, i nosaltres que som ja dramàtiques. No ho dic per vosaltres, eh? No ho dic per vosaltres, sí que en general, eh? No ho dirà de gent. I què substituirà també la Casa de Cultura a Girona? Així ens podem quedar. És que el drama no és només nosaltres. És que substituirà. Han anat a altres ciutats a veure, pregunto, a veure, no sé, el Matadero. A veure, referències, si hi ha referències, doncs mirar referències i com les pots adaptar, no cal copiar, adaptar, que és important, no es poden fer les coses així a la babalà. Que al final és tenir un projecte concret. Un projecte concret, sí, molt important. Clar. I no cal que ens expliquin a nosaltres, a la ciutadania, que al cap i a la fi són els calés de tothom. Sí Dissabte, 11 del matí davant de la Casa de Cultura Exacte Moltíssimes gràcies per aquesta estona Gràcies A vosaltres voluntaris.cat, el programa de Girona FM que treballa pel foment, la promoció i el reconeixement del voluntariat social a les comarques gironines. Un dijous al mes, Helena Garcia et porta el més destacat de la Federació Catalana de Voluntariat Social a girona.fm i en podcast a gironafm.cat. Estem compromesos amb el nostre teixit social. Som la teva veu, som la gironina. Tota la realitat esportiva a Girona en joc. Pau Villafanya i Josep Coll fan el repasse a tota la informació i actualitat de l'esport gironí, cada dilluns a les 3 de la tarda i a les 9 del vespre, Girona en joc. Fútbol, bàsquet i totes les disciplines esportives amb una mirada propera i de ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La gironina. Subjecte als teus únics valors Atrapes als ocells el vol Camines sense deixar ni rastre Projectes vida on no n'hi ha Despulles el sentiment humà Bloqueges les inèrcies del destí Ni els sorolls poden amb tu, ni els covards poden amb tu, ni la vida pot amb tu. La felicitat també plora, Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.