Els 4 Rius Dimecres 8/10/2025

Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai. Dimecres, 8 d'octubre de 2025. Només entrar a la ràdio m'han dit, com és això del temps, eh? I sempre és bon moment per pensar-hi. No parlo del cel, parlo d'aquell intangible que ens acompanya des del nostre naixement fins al nostre epitafi. No és el mateix un minut a contrarrellotge acabant el guió que us canto, o un minut d'aquells fent la croqueta als llançols, o un minut de felicitat, on semblen que aquells 60 segons siguin eterns. Els físics ho defineixen com la quarta dimensió, però li traurien també tota aquella poesia i literalitat que té allò que no sabem què és, que tampoc entenem del tot, però que ens marca tant. Parlem del temps, en parlarem, del que tenim, del que ens queda i dels seus ritmes, aquells que marquen tota una vida. I me'n recordo perfectament d'aquella lliçó que em van fer a mitologia grega que hi havia un déu que es deia Cronos, que era el déu del temps. Es van oblidar que en català traduït seria Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Com anem? I a més a més... Tu sí que ets el déu del temps aquí. El déu del temps, però m'agradaria que estiguis marcat sempre amb els rellotges Tours d'Andalí. ah mira perquè el temps i el surrealisme que no deixa de ser m'estàs dient surrealista a la cara no perdó ets de Figueres i jo soc el surrealista d'aquí els dos o com va això? no ho sé què dir-te tu podries ser la gala per exemple la gala mira no és molt maco en qualsevol cas Arnau Vila si ahir et preguntava de pessebres com cada dimarts avui com aquest dimecres et preguntaré què faràs aquest cap de setmana? Aquest cap de setmana pregó de festa major de Banyoles amb el centenari del Club Natació i a punt i a punt per la festa. Ostres, saps que ha sortit un compte d'Instagram? Ja te'l passaré, el banyolí... Com cal. Ah, sí? Bon banyolí o una cosa així. Un BBC. Han fet un anagrama del BBC amb d'allò. I treuen tot de memes i de... N'hi ha de memes, eh? Sí, està molt bé. Posa que per Sant Martirià tots estrena o una cosa així. Tots allò, mudats. Surt un altre que diu, no ets banyolí si no has anat al super... Al supert amb un sub. Ah. Anava a dir Calabrogada. Gran establiment, quasi centenari. Era una botiga de què viures d'aquell temps. Ostres, ja no en queden, eh? No, no, no. I malauradament... Jo me'n recordo molt, mira que no soc d'allà, d'un petit poble de l'Empordà que es diu Cistella, que hi havia cala coixa. Era algo així també. Sí, era una botiga de que viures. La botiga de que viures d'allà de tota la vida. I tenies el potenés cuic i al costat hi tenies el detergent i el fairi. Completament, vull dir, que no et confonguessis gaire, perquè a vegades podies barrejar allò de bon matí o alguna cosa complicada. Però sí que és veritat. I davant les eliminatures. Saps què ha passat a Arnau Vila? Que la gent ha democratitzat molt la mobilitat amb cotxe. Sí, sí. I ara, o sigui, on abans feia més mandra fer 20 minuts amb cotxe, ara és quelcom normal. I això, si ho lleguem a molt temps, en total, tard menys, anem a peu, eh? Sí, jo estic en ell també, perquè trigo força temps en arribar a aquesta ràdio, però val la pena. En qualsevol cas, el temps, com que és finit, almenys per nosaltres és finit. Nosaltres avui parlarem amb el Joan Boades, que ens presenta el seu llibre Històries d'Arxiver, que el presenta també, si no m'equivoco, avui dia 8, aquí a Girona, al Teatre Municipal, just allà a la zona de descans... El Saló de Descans. Aquesta és la terminologia exacta. Tot això fins al punt de dos quarts on parlarem amb el FIFU, que és el nostre il·lustrador de capçalera aquí a Girona FM, que ens parlarà del seu nou projecte, Albert Cami, i seguirem parlant sobre lideratges amb Sandra Hurtado en una nova secció aquí als Quatre Rius. En qualsevol cas, Arnau Vila, són les 11 i 11 minuts. Demano un desig i ens hi posem. I avui ens endinsem en el món dels arxius i la memòria a través d'un llibre que és, alhora, testimoni vital i professional, històries d'arxiver de Joan Boades i Reset. Boades, després de més de 30, de 3 dècades, en aquest cas al capdavant de l'Arxiu Municipal de Girona, comparteix en aquesta obra les seves vivències, en reflexions i aprenentatges, en un recorregut que va força més enllà dels documents i de les carpetes. Per comentar la jugada, com sempre és un autèntic plaer, Joan Boades, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Primer de tot, com estàs i com preveiem aquesta presentació que tindrem ja aquesta tarda? Estic bé, molt bé, sense sobressalts, diguem-ne, tot normal, i la presentació la prevec plàcida, espero. Tinc dos presentadors de luxe, una presentadora i un presentador, la Sílvia Planes, la directora del Museu d'Història i dels Jueus, i un arxiver que va deixar de ser arxiver per ser advocat, perquè és un dels millors arxivers del nostre país, Pep Matas, que són ells els que els toca fer la feina, bàsicament, i jo em tocarà agrair i fer algun comentari en funció del que ells hagin explicat. A quina hora ho tenim? A les 7 de la tarda, el Saló de Descans, com has dit. El Saló de Descans, eh? Mira com ha costat dir-ho i sempre estic dient el Saló de Descans al Teatre Municipal. Joan, després de tants anys dedicat als arxius, què et va impulsar a escriure aquest Històries d'Arxiver? No sé si també era una miqueta com aquesta necessitat personal de posar ordre a tota una vida. El llibre s'acaba, al final de tot, amb una petita frase d'un escriptor d'Osona, en sembla, David, que es diu Ferran Garcia, d'un llibre que ha tret, una novel·la que ha tret aquest any, que es diu Sau, que diu «El passat et ve a buscar quan toca, no abans». I realment és així, arriba un moment de la teva carrera professional, en aquest cas que coincideix en la jubilació, que el passat et ve a buscar i dius, bé, escolta, girem una mica la vista enrere, intentem visitar aquest passat, que el passat sempre és un país estrany, però que val la pena revisitar de tant en tant, tornar a anar per aquelles terres ermes, que ja has oblidat del tot... o pràcticament del tot, anar a esporgar records que t'ajudin a entendre com ha estat la teva vida professional, que en el meu cas, com que he tingut la fortuna de passar-m'ho tan bé, ha estat també la meva vida personal en moltes ocasions, no? Era el moment de fer aquest, no diré un balanç estricte, perquè el balanç el fem cada any els que treballem a l'administració pública fent les memòries i ara sí que hi ha totes les informacions de detall. No era un balanç, però era fer això, un girar enrere i dir, he tingut la sort de poder fer coses i ara tinc la sort d'explicar-les. Abans em deies que no eres gaire amic de recordar els noms, però probablement sí de les anècdotes. Sí, més que gaire amic, no tinc l'incapacitat de recordar noms. Em costa tota la vida m'ha costat. I a vegades la gent diu, ah, des que em faig gran començo a oblidar els noms. Jo no he tingut aquesta facultat, els noms no me'n recordo. I a vegades quan vull ser amable i dic el nom a una persona és quan justament l'equivoco i en dic una altra, no? Bé, ho assumeixes i vas tirar endavant, no passa res, no? No és tampoc que tingui molta memòria, i és cert això, però precisament, fixa't, la memòria, jo ho he explicat moltes vegades i em sap gaire fins i tot greu repetir, la memòria és memòria perquè oblida, no perquè recorda. I nosaltres, si ho recordéssim tot, seríem uns monstres. No existeix la persona que ho recordi tot. Hi ha un conte molt maco d'en Jorge Luis Borges, és igual, que si algú interessa que es diu Funes el Memorioso, que explica en detall això una persona que, per una càrrega de circumstàncies, ho pot recordar tot i diu que algunes vegades havia recordat un dia sencer tot el que havia vist, tot. El problema és que havia gastat un dia sencer i, per tant, era un temps totalment perdut. La memòria està més vinculada a l'oblit que no pas al record. Bé, i per evitar això... Per evitar aquests buits, què tenim? Tenim una eina que és impetible, són els documents. Els documents, i també ho he dit moltes vegades, són la matèria de la memòria. Allò que nosaltres no podem recordar, fixeu-vos, jo sempre dic, es fotografia, fotografiem per poder oblidar, no per poder recordar. fotografiem per poder oblidar, perquè sabem que aquelles fotografies que abans teníem en una caixa de galetes i ara tenim d'una manera més que desordenada dins del nostre ordinador, quan volem tornar a recordar aquell moment, mirem aquella imatge. Per tant, fem la imatge per poder oblidar. Aquest és el d'això. Per tant, no és que jo hagi tingut memòria per recordar les anècdotes, sinó que En segons quins casos vaig tenir la precaució de prendre una sèrie de notes en el moment que s'esdevenien uns fets, per exemple dins el llibre ja està força ben explicat, ben explicat vull dir en detall, no ho sé, el contingut, cadascú ho jutjarà, la visita que vam fer amb el president Puigdemont amb el president Pujol, i rellegint-ho quan ho estava escrivint, clar, darrere seu hi havia un llibre i dic el títol del llibre i l'autor del llibre. Home, no és que me'n recordi 20 anys després, és que tenia unes notes preses, no? Són els documents, són els que et permeten precisament deixar que la memòria faci el seu camí, és a dir, que oblidi i recuperar el teu passat gràcies a això. Parles que vas deixar el càrrec, si no m'equivoco, no pas per cansament, sinó per prudència. No sé si ens pots parlar d'aquesta prudència, què significa? Sí, sí. Ho dic en la presentació dels llibres. Hi havia tres factors. No, per cansament no. Jo no he estat mai cansat d'anar a treballar. Mai. I quan vaig deixar... ara farà tres anys, que és un tema sorprenent, perquè el temps passa amb una velocitat de vertigen, no estava absolutament gens cansat, ni estava gens fastiguejat, estava extremadament feliç, com ho estic ara en el sentit professional. Per prudència, per tres elements essencials. Una... Hi havia una persona que havia treballat amb mi durant més de 30 anys, que era la Núria Sorià, que va decidir, ella també, avançar a la seva jubilació i ho va deixar al mes d'agost, jo després ho acabaria deixant al desembre. Era una persona amb la qual jo havia treballat colze a colze, una persona amb una professionalitat extraordinària. era la tècnica de gestió de tot el tema administratiu, però molt més del nostre equip, i em va semblar que tornar a començar, tot i que hi havia una persona excel·lent, i encara hi és, que és la Marta Aragon, em va semblar que no podia continuar treballant sense el seu suport constant i permanent. El segon element era l'accés de burocràcia. l'accés de burocràcia, i una interpretació que en el llibro dic excessiva, fins i tot talibana, de la persona que gestionava i que gestiona encara la secretaria general de l'Ajuntament. Em sembla que ara mateix acabo de veure que s'ha flexibilitzat algun tema de la contractació, però la manera d'actuar i la manera de treballar limitava molt la creativitat. Nosaltres som un grup de gent, el meu equip en tot cas, que si mai hem fet alguna irregularitat doncs s'ha de demostrar i en tot cas després poden sancionar tal manera que sigui però mentrestant això de crear presumptes culpables permanents abans de començar a fer una feina esgota i esgotava molt i vaig pensar no em cal jo que havia tingut una relació molt fluida sempre amb el que era la secretaria general doncs no em cal estar doncs convivint amb intransigències que no m'interessaven i la prudència fa referència que el setembre, jo vaig plegar el desembre, havia rebut els dos màxims guardons que pot rebre un arxivet a nivell internacional. L'Ika Fellow, del Consell Internacional d'Arxius, i l'Emet Lehi, que és el que es considera el Nobel dels Arxivers, no? I vaig pensar, això només pot anar pitjor, és impossible, és impossible. Sumat al còctel, la idea és dir, doncs va, deixem-ho, i estava molt content quan treballava, i estic molt content ara que no treballo tant, que treballo diferent. Vull dir que no, no, bé, amb això estic satisfet. A més, jo et diré una cosa, més enllà de tot això, tu probablement has estat o has viscut al capdavant una de les transformacions més importants dels arxius, que és la de passar del format paper al digital. Sí, sí, amb un doble efecte. És a dir, primera... el que és els naixements, els documents ja nascuts en digital, que és el que s'està fent ara en aquests moments, és de fa ja uns quants anys, 7 o 8 o 10 anys, que l'Ajuntament de Girona diguem que pràcticament el que és el paper per prendre les decisions contemporànies, les d'ara, perquè l'arxiu no té res a veure amb aquella imatge que s'ocupava del passat, eh? I no diré allò que dic sempre, que jo soc arxiver perquè a mi interessa el futur, perquè és un fet evident, però els arxius i els arxivers estan en el moment que s'estan creant els documents, ara, en aquests moments, o sigui, són pura, pura administració. De fet, els documents i els arxius sempre són primer administració i després són cultura. Un pergamí de Jaume I del segle XIII és, en el moment que neix, un document administratiu. Li està donant un privilegi a una ciutat, li està exigint un pagament a un altre, és un document administratiu. I és el pas del temps el que els permet que els documents adquireixin, no tots, aquest valor històric. Per tant, nosaltres ens focalitzem també en els documents administratius actuals i aquests són els documents nascuts digitals, aquí hi havia un equip de gent encapçalat pel que avui és la persona que m'ha succeït, que és en Lluís Esteve Casellas, que ja feien una feina quan s'ocupava ell i el seu equip estrictament d'això. L'altra cosa és la digitalització dels documents analògics. en aquest cas hem fet una feina, i s'està fent exactament igual, una feina extraordinària, no només amb la documentació estrictament de l'arxiu municipal, sinó amb milions, i quan diguem milions estem parlant de milions de fotografies, amb milers d'hores de televisió, amb milers d'hores de documents sonors, com el que estem generant en aquest moment aquí nosaltres, i amb milions de pàgines de premsa dels mitjans de comunicació des de finals del segle XVIII, de comunicació de Girona, em refereixo des del final del 2018 fins ara. Per tant, això seria important, però el que em sembla que ha estat determinant és posar tot això a l'accés del públic. És a dir, nosaltres som uns intermediaris. Com a arxivi el que tu no pots fer és dir, no, no, és que això i més més m'ho he de quedar. Òbviament hi ha unes reserves, que la mateixa legislació ens ho diu, l'honor, la intimitat de les persones, etcètera, etcètera. Però... Poder posar aquesta documentació a la xarxa i que això sigui accessible 7 dies, 24 hores al dia, arreu del món, ha estat una transformació no només de l'arxiu municipal de general, naturalment, sinó del conjunt dels arxius catalans i mundials en general. Nosaltres vam ser força pioners amb això i sobretot això, l'accessibilitat, facilitar l'accés a la informació. En el teu llibre està ple de noms, d'històries de persones, parlem de polítics, d'artistes, també de col·legues de professió, i moltes vegades la imatge que podem tenir nosaltres de l'arxiver és una persona sola en un despatx inundat de documents. Com d'important és el factor humà? És clau, mira, el llibre aquest, Històries d'Arxivers, s'acaba amb un capítol que crec que va estitular La força de l'equip. Em sembla que diu, un, no és ningú, no em recordo si diu així, i La força de l'equip. Un, no és ningú és una frase que deia en Joan Brossa, el poeta, que per mi és determinant i que he aplicat al llarg de tota la meva vida. A partir d'una premissa que és bàsica, si nosaltres, que ho sabem com a professionals, coneixem que la funció arxiu, l'arxivística en general, la gestió de tota classe de documents diferents, és un tema complex, és impensable que això ho pugui fer una sola persona. Aleshores, crear un equip, i jo vaig tenir la sort de poder-lo crear a partir de l'any 92-93, crear un equip que tingués professionals millors que jo en l'àmbit professional, en cadascuna de les diferents disciplines, documentació històrica, documentació electrònica o digital, fotografia, audiovisual, documents sonors, podríem anar continuant, biblioteca, maroteca... Tenir un equip de gent que fos especialitzat en cadascun d'aquests diferents àmbits ha permès que féssim aquest salt qualitatiu tan important. I també m'agrada dir que aquest salt qualitatiu important es va fer també essencialment a l'època de l'alcaldessa Anna Pagans. És a dir, que era un moment de consolidació, naturalment, l'any 96, 1986, a l'època de l'alcalde Quim Nadal, s'inaugura l'arxiu històric del carrer de la Força, en aquells moments ara ja està una mica, diguem-ne, ara ja no és edifici antic, ara ja és un edifici antiquat, per tant caldria començar a buscar noves seus per l'arxiu històric però en aquell moment estem parlant de fa més de 50 anys era un torn de 50 anys era un equipament que ja donava resposta a les necessitats però va ser a l'època de l'Anna Pagans que vam créixer, vam poder consolidar les diferents seccions ja ho demanava el mateix arxiu i bé jo crec que l'equip és bàsic i és determinant i exigible però Allò que hi ha vegades sembla com una fita excepcional de l'Ajuntament de Girona, que ho és, el que em costa d'entendre és perquè no s'ha produït a d'altres llocs. És a dir, si ens hi fixem, en els últims 30 anys... podríem recolar més, però posem 30 anys, el nombre de persones que treballen a les diferents dependències municipals, urbanisme, intervenció, tresoreria, serveis socials, educació, s'han multiplicat exponencialment. I moltes vegades el servei d'arxius ha quedat reduït igual a una o dues persones. És impossible. És impossible. És a dir... Impossible a partir d'una realitat que és bàsicament inqüestionable. Els ajuntaments donen serveis, proveeixen serveis, eh?, però produeixen, he dit proveeixen, però produeixen documents, dades, avui dia. Que augmenti el nombre de persones que estan produint documents i es mantingui igual o disminueixi el nombre de persones que han de gestionar aquesta informació és un contrasentit que costa molt d'entendre. O grinyola per un costat. Bé... Si mirem 50 anys enrere, que jo puc començar 50 pot ser una mica exagerat, però més de 40 anys enrere, el salt s'ha fet, el salt és important, però queda pendent de destinar més recursos encara a tot el que és la gestió dels documents. Després d'un llibre on t'expliques tantes i tantes anècdotes, amb quina et quedaries com a rellevant, com a determinant, com a punt d'inflexió fins i tot... La que més... La que em sembla que no explico en el llibre. No és ben un anècdote, és una percepció. Tampoc és que cregui que hi hagi moltes anècdotes. Hi ha molts records, moltes intervencions. He tingut la sort... com els alcaldes i alcaldesses que he treballat, i això és una cosa que ho puc dir sense cap tipus de llagoteria, allò de dir aquest vol quedar bé, no escoltem, ni... Vaig llegir fa molts anys com es crea un equip, com el formes un equip, no? I una de les reflexions que hi havia era, home, s'ha de ser... intransigent amb el poderós i condescendent amb el dèbil. És a dir, si tu tens un equip i tu ets el cap d'aquest equip, costa molt poc que es crida a un, es crida a l'altre, no té cap mèrit, no té cap valor, no? El que té valor és qüestionar les decisions que t'arriben de dalt de més a dalt de tu que no vol dir que totes les decisions del poderós siguin negatives no ho estic dient això però mirar a trobar aquest balanç aquest equilibri entre respectar els que no són tan poderosos com tu i qüestionar també el que t'arriba dels de dalt aleshores quan tu dius quina anècdota o quina vivència potser mira, jo del que estic més satisfet de tot aquest periple és quan, ara ja no estic treballant a l'arxiu, però encara em fan alguns comentaris, naturalment, quan trobo la gent pel carrer i diuen, hosti, noi, ho trobem tot. Tot el que busquem a la xarxa ho trobem. Vaig a llegir a l'arxiu i tenia un problema amb la llicència d'obres i que la gent me l'han donat de seguida. M'han atès a la perfecció. No serveu pas el favor que m'heu fet i els diners que m'heu estalviat. Perquè realment... El que hi ha a l'arxiu, com he dit abans, nosaltres només som intermediaris, els titulars són els ciutadans. I, per tant, moltes vegades la gent encara no sap el restalvi que li pot suposar tenir una documentació que li serveix per resoldre un afer quotidià que també li afecta. Per tant, aquesta valoració positiva del conjunt de la població cap a l'arxiu, cap a la meva persona, en el sentit que jo dirigia l'equipament quan el dirigia, Això em satisfà enormement, i encara ara, quan sento parlar dels meus col·legues, que parlen de l'arxiu municipal i em parlen sempre bé, trobo que val molt la pena. Abans parlaves de memòria i oblit, Joan, jo t'ho replantejo, i és sobre passat i futur, i és també trencar una miqueta aquesta barrera mental que a vegades té la gent, i és que es pensa que els arxius només treballen amb el passat, quan realment també treballen pel futur. Jo sempre dic que la paraula futur és el que defineix la professió d'arxiver. La defineix d'una manera clara. Nosaltres treballem per preservar el futur del nostre passat, per això estem conservant els documents del segle XIV, del XV, del XVI, del XVII, que els tenim nosaltres, per tant, preservem el futur del nostre passat, I el que estem fent també és preservar el futur del nostre present. Per això estem treballant amb la documentació contemporània, perquè aquest present es convertirà de manera immediata en el passat del nostre futur. És a dir, això és com les onades del mar... El poeta francès, l'escriptor francès André Gira deia totes les onades del mar deuen la seva bellesa a les que les han precedit. Jo, utilitzada els documents, dic que tots els documents es lliguen i s'entrelliguen amb els que els han antecedit, dels que venen abans. Un document lliga l'altre i fixa-t'hi que nosaltres, si t'hi fixes bé, nosaltres podem pensar... el que els altres han pensat, podem veure el que els altres han vist, podem conèixer el que els altres han conegut gràcies als documents. I els que vindran coneixeran bona part del que pensem, del que veiem i del que coneixem gràcies als documents que nosaltres els hi harem deixat. Perquè el que és evident és que sense documents no hi ha coneixement. És un fet evident, però no coneixement històric, coneixement de qualsevol disciplina. És igual, la mèdica, la científica, la física... Si no hi ha documents... La tradició oral ha servit per altres coses, però estem en un moment d'especialització que això és impossible. Si no hi ha documents, no hi ha coneixement. I per tant, preservar el llegat d'aquests documents és el que ens garanteix la capacitat de poder crear i imaginar el nostre futur. Històries d'Arxiver, de Joan Boades i Reset, també dels amics de Gavarres, presentant aquesta tarda a les 7 al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Tu hi seràs, oi, Joan? Sí. Que ho han de fer ells dos, però... Deixa'm dir una cosa que m'ho faig venir bé. Jo hi seré, però obro el llibre amb un petit poema d'una poeta mallorquina que es diu Antonínia Canelles, que diu Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent. Per tant, sí, hi seré, però vés a saber si les veles abans de les set de la tarda em condueixen cap a un altre port. Esperem que no, però és una frase, una reflexió que em sembla interessant. Per ser, aprofito la benentesa. Et puc enredar de tant en tant per passar per aquí? Encantat de la vida. És que, ja et dic, seria un crim si no t'ho demanés. Encantat de la vida, gràcies. Queda dit. I ja comentarem les històries més tranquil·lament. Joan Boades, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Bim Magarolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat. I passen tres minuts de dos quarts a dotze del matí. No pararem pas avui aquí a Girona FM, tampoc als quatre rius. És moment de comentar la jugada amb el FIFU cartoonist que ens presenta Albert Cami, el seu últim projecte il·lustrat. FIFU, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Escolta, parlem d'Albert Cami. A mi em sona japonès. Estic patinant? No, diria que no. Aviam, cuéntame. Abre el Barcami és una plataforma de micromecenatge que normalment està... Ara he canviat una mica, però està destinat a autors de diferents àrees de cultura per poder treure, finançar els seus projectes i publicar o fer una pel·li o fer un joc o... Lo que tu vulguis, el teu projecte. I què ens presentes com a projecte avui? Doncs a veure, aquesta vegada, aquest és el cinquè per el camí que faig, llavors seria el FIFU Destroys Movies, que és... Jo soc humorista gràfic, llavors és una fricada que faig, que va començar una mica de broma i al final és el tercer llibre d'aquests, que... que és humor gràfic, pot riure, pot llegir, però més és interactiu. És un joc que ha endevinat pel·lis. Llavors, va començar com una tonteria per xarxes, a la gent li va agradar, va es treure un fanzine, a la gent li va agradar molt, contra tot pronòstic, i ha anat traient llibres. Ara aquest és l'últim. Et diré una cosa, les bromes són el millor punt de partida per tot, perquè jo estic fent ràdio gràcies a una broma, també. Si no, no estaria aquí, eh, jo. I no sé si l'Arnau també. Arnau, el teu va començar per una broma? Pregunto. Em fa de mal respondre perquè tot és una broma. De broma en broma... No, però et pregunto. No, no, no. El teu no. El teu va ser seriós. Va ser seriós. Taca, taca, eh? Hi ha problemes que com faig algú seriós no em surt. Ah, mira, veus? No, no, no. Llavors, la tonteria més grossa, aquesta és la que tira endavant. O sigui, per exemple, mira, ara aquest cap de setmana estaré a Sitges al festival. Sí, home, i tant. Que ja és la segona vegada que em conviden. Ah, ah. Que és per anar... Faig allò dels llibres. Sí. Això no estava previst. El que dèiem que és una broma. Acabó. jo estava al festival de roses per col·legueu i se m'apropa un senyor i va veure el que feia de les pel·lis perquè li estaven ensenyant a un altre i em va dir això estaria guapo fer-ho Sitges I vaig dir, hosti, veritat. Va dir, no, no m'estàs entenent, que jo soc de l'organització del Festival de Sitges i que volem que vinguis allà i ho facis en un escenari, en pantalla darrere, en públic i tal. I jo vaig dir, com soc tonto, vaig dir, sí, sí. Després m'ho vas pensar, hosti, quin marron. Però l'any passat hi vaig anar, em sembla que van quedar de contents i aquest any m'han tornat a convidar. I de quin tipus de pel·lis estem parlant? Escolta, m'has fet picar la curiositat. A veure, aquí hi ha dos vessants. Quan faig un molt gràfic és una vinyeta i riure del que sigui. O sigui, qualsevol tipus de cinema. I de sèries, i de còmic, i de llibre, i del que sigui. Quan és pel tema del joc, el que faig és que, com és un joc una mica raro, perquè el que hi ha és una imatge... que no té res a veure amb la pel·li que has endevinat, però si descrius la imatge te surt el títol sol. Llavors aquí el que he fet és posar pel·lis mainstream. Encara que no les hagis vistes, t'assoni el títol. Llavors, encara que no les hagis vistes, pots endevinar la pel·li. El senyor dels anells, per exemple. Doncs aquesta després te l'enviaré per Instagram. Ah, sí? Ah, mira, així la podré veure. Sí, ara ja sabrà la solució, ja no te farà gràcia, però sí, sí, perquè al final l'humor és sorpresa. Escolta, preparat per Sitges o què? Doncs si et dic la veritat, ahir estava parlant amb un d'allà i jo em penso que era la setmana que ve. O sigui que estic preparat així una mica a mitges, perquè a més volia preparar una mica d'estàndar i tal. O sigui que faré el de sempre, allà m'inventaré coses amb la penya. Et diré una cosa, al final per un projecte visual, com d'importants són les xarxes socials? Abans moltíssim. Abans moltíssim. Ara ja no tant? Home, a veure, si tens mig milió de seguidors, sí. Sí, bueno, sí, clar. Però abans, Instagram, per exemple. Instagram era la gran xarxa pels il·lustradors, pels autors de còmics, i tothom entrava a mirar il·lustracions de la penya. Ara això ha canviat, evidentment. Tot és mercadeig, llavors és que te surten tu Instagram anuncis... Bambes, últimament només em surten bambes, perquè feia 6 anys que no em comprava bambes i ara que me n'he comprat només em surten bambes. Home, així em penso que va bé que t'ha sortit bambes. No, no, però el rotllo és que sí, a les xarxes molen, però no tenen la importància que se'ls hi dona des de fora i des de vins, perquè hi ha penya que és això que pensa a vegades, que a xarxes ho fiques i no, a veure, allà ho fiques i al final mires el camp i ho miren quatre gats. I al revés també passa, jo conec saraus de còmic i tal... que convida en penya pel número de seguidors que tenen, pensant que els importarà gent al Sarau, i això no funciona així. Això no funciona així. Però bueno, s'han de fer, s'han de fer, això sí. I al final també suposo que s'ha de posar, o s'ha de fer un cop de puny sobre la taula des del punt de vista d'originalitat, més enllà que no pas tant el canal de difusió que també. Sí, sí, sí. A veure, jo al final tinc la sort, bueno, això m'ho deia la meva parella, que jo la sort que tinc és que, a veure, el sector del còmic, jo parlo del sector del còmic, és una mica precari, llavors jo tinc l'avantatge d'això m'ho va dir jo no m'he caigut mai que és que jo estava venguent còmics a gent que normalment no comprava còmics ah mira i després hòstia doncs per això em va una mica millor igual però bueno has d'anar fent has d'anar provant i picant pedra Escolta, vindràs un altre dia també i ens expliques com ha anat Sitges i tot plegat. Ah, com vulguis. Hi ha anècdotes que salsieres per la ràdio i en tinc unes quantes. Sí? Ah, però mira, fem una cosa. Escolta, truco més aviat que tard. Ah, sí, sí, com vulguis. De fet, ara em faré una micropromo d'una altra cosa. Jo tinc un programa de ràdio de Ràdio Serrià. Ah, molt bé. I que de fet és l'únic programa de ràdio així de divulgació que és 100% d'autors catalans i de còmics d'aquí a casa. Ah, molt bé. Que normalment ja sabem que Disney necessita promoció també Sí, home, sí. Posem-hi falques, no pateixis. M'estiu més parlant penya d'aquí. Mira, per exemple, a mi te faré una altra cosa. Del que vaig estar més content del programa de ràdio, que és del món d'en Fifo, amb la conya del món d'en Big Man, va ser que vaig donar a conèixer a penya més jove, no sé si et sonarà el Lluís Requesent, l'avi, que segur que sí, perquè és un humorista gràfic de vieja escuela, que estava allà al Papus quan l'atemptat, quan va fer l'atemptat de l'estrimavera, que la bomba es va encarregar al porter, Clar, aquest senyor allà, per el que te dic de coses que passen, té una secció fixa que transporta anitges antigues i tal, que estan molt guapes. Doncs FIFU, estem en contacte. Sí, home. I que vagi molt bé Sitges. I Albert Camus, Albert Camus. I Albert Camus, tot. Si voleu entrar Albert Camus, categoria còmic. Que vagi tòmic. FIFU, gràcies per tot. Sí, home, gràcies a tu. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Entra al Jardí de l'Ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda i quan vulguis en podcast a GironaFM.cat Cocodril Club Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit. Aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodrilo. No pasaste de caimar. Hasta luego, cocodrilo. Tinc una guitarra que crida un cílic quan plora el món. Tinc mil amics repartits a les nits, jo de la Babilón. Tinc una guitarra que dona, que repis per amor. Ballant els jalsols, converses de balcó, sereien sortint el sol. Fins demà! Vas intentar fugir del món però no sabies com vas. Fui volar la menta amb les cançons desobedients, amb les històries que guardàvem baix de pell, perquè tu i jo pensàvem el mateix. Aguanta la nit a la retina, no t'importa el dia, si eres tu una part d'esta rutina, i seguirem cantant, gruitant per la teua companyia, i anar fent els problemes molt, sentarem al cel derrapant tots dos. Tinc una guitarra que crida, auxili quan plora el món. Tinc mil amics repartits a les nits i un de la Babilon. Tinc una guitarra que dona, que retis per amor. Baixen els jansols com verses de balcons, veien sortint el sol. Fins demà! Punt exacte de tres quarts de dotze del matí. Nosaltres seguim en aquest quatre rius del dimecres 8 d'octubre del 2025 després de Crist, que diria el bo de l'Arnau Vila. Per què rius? Fa temps que no dic això d'abans i després de Crist. És que me'n recordo que un matí ens vas deixar tots aquí i ens vas matar. Ara me'n recordo. Saps per què, Arnau Vila? Perquè ets un bon líder. ets un molt bon líder a part de ser la persona que més mana d'aquí ets un molt bon líder saps què passa? que jo crec que ho portes intrínsec dintre teu i jo si et pregunto i et dic com m'ho puc fer per ser un bon líder no m'ho sabries dir em diries ser l'Arnau Vila Jo crec que hi ha algú que sí que ens pot explicar una mica què és el lideratge positiu, el bon lideratge, com li vulguem comentar o com li vulguem dir. En aquest cas, parlem amb la Sandra Hurtado. Ella és llicenciada en Filologia, també docent en àmbit nacional i internacional, càrrec de lideratge en Escola Montessori a París, per exemple, o formadora de diferents estils de lideratge. A més a més, també fa moltes coses, acompanya equips i organitzacions cap a un lideratge més positiu. Per intentar desxifrar tot això que dèiem ara, Sandra Hurtado, bon dia i bona hora. Hola, bon dia, què tal? I benvinguda, eh? Això és casa teva si és que hi ha casa d'algú. Gràcies. T'anava a dir, ara ho comentàvem, què és realment el lideratge, el liderar? Com ho podríem definir? Clar, lideratge és... hi ha moltes definicions i hi ha molts matisos, no? Si jo agafo una definició com una mica estàndard, podríem dir que es tracta de motivar, d'entusiasmar, d'encoratjar els membres d'un equip a assumir i assolir un repte o un objectiu en comú. Però, clar, quan parlo d'equip, tant pot ser un equip d'organitzacions com pot ser un equip al docent davant d'una aula, també fa un lideratge, a l'entrenador en un equip de futbol, un pare i una mare en la seva família, també, per exemple, i fins i tot, si ens posem en l'extrem, liderar la seva pròpia vida, en aquest sentit. M'has fet recordar molt el meme aquell de l'Instagram on te posa un jefe i un líder. És que són dues coses diferents, coses molt diferents, no? Clar, quan nosaltres... És una tasca que no és fàcil, no? Perquè implica entendre, comprendre, interpretar les realitats de cadascun dels membres d'aquest equip, no? I per tant estem parlant de diferents persones amb diferents realitats, no? Clar, si ens centrem en el món de l'empresa, que és potser un dels temes que a mi m'apassiona, juntament amb el de les famílies també, que tracto, i que per tant hi ha com vies molt paral·leles, quan ens centrem en empresa, normalment pensem en l'àmbit més d'executar, d'aconseguir resultats, no? Tu què pensaries, per exemple? En l'àmbit empresarial, és que aquí et mataré perquè he llegit molt del tema i jo sempre he pensat que un bon equip és aquell que es fa seu al projecte. És a dir, que no sigui extern o que no tingui un punt de vista extern respecte al projecte, sinó que com més seu se'l fa, més s'implicarà, perquè si ha de treballar una hora més no ho farà desgana, per exemple. I són estratègies. I això és una característica molt important d'un líder, d'aquest lideratge positiu. El que passa és que actualment encara en les organitzacions, en les empreses, fins i tot es promociona aquell bon executor, aquell bon treballador ràpid, eficaç, a després liderar persones. I el promociones, i què és el que acostuma a passar? Doncs que converteixes, perds un professional, executor, i el converteix en un líder infeliç, desmotivat, perquè el lideratge no només és buscar resultats, és resultats i moltes altres coses més que anirem avui desllossant. suposo que tu no el teu dia a dia a l'hora d'assessorar ni tot plegat, ja t'hi deus trobar que cada vegada es valora molt més això. Abans potser no es tenia tant en compte, però jo entenc que ara això que li diuen em sembla soft skills, la gent que hi entén més que jo, crec que és una cosa que cada vegada està agafant més pes per no dir que ja el té tot. Sí, el T se'n parla i per tant això és un primer pas, però també quan treballes amb les organitzacions en aquest món empresarial t'adones que hi ha encara molt per treballar i per fer i per fomentar, no? Perquè encara hi ha aquest debat de si el líder neix o el líder aprèn i es fa, no? Clar, per mi personalment, el líder aprèn, s'aprèn a ser líder, perquè hi ha tota una sèrie d'habilitats. Tu deies abans amb el teu company que ell potser té unes habilitats innates, intrínsecues, que són molt potents per fer lideratge, però també hi ha habilitats que s'aprenen, les habilitats s'aprenen. De fet, si tu penses, penseu vosaltres, al llarg de la vostra vida... Heu tingut líders del vostre entorn, ja sigui familiar, en l'àmbit acadèmic, educatiu, a la feina... Què és el que tenen en comú aquests líders? És que jo sóc molt mal exemple, perquè sempre m'ha agradat molt benar. Vull dir, sóc exentrenador de futbol de Mainades, per exemple, i tot això... I què creus que han de tenir en comú aquests líders? Jo crec que, primer de tot, missatges clars, molt clars, segon adaptabilitat. O sigui, tu no pots parlar igual a un nen de 10 anys, per exemple. Jo parlo de la meva experiència. Un nen de 10 anys no és el mateix que un nen de 17. I el to, la manera de parlar amb ell, fins i tot les paraules, són unes. Les bromes són unes altres. Una broma d'un nen de 17 anys no li pots fer un nen de 10 i al revés. Clar, la flexibilitat és una característica, una habilitat que hauria de tenir un líder positiu. Jo sí que penso en els líders que m'han envoltat i que m'han inspirat. Realment són líders que tenen una voluntat de servei i de generositat. Per mi el lideratge està molt relacionat amb un sentiment de... o es vincula amb la humilitat de la persona, perquè al final el líder no es mira a si mateix, sinó que mira a l'equip i treballa perquè aquest equip tingui un sentiment de pertinença, de sentir-se que està en el mateix vaixell remant amb el mateix objectiu. Al final, això portat a una paraula podria ser, per exemple, empatia. si jo hagués de triar un dels cinc elements claus potser d'un bon líder que en poden surgir molts però un seria l'empatia i comunicació empàtica però clar, comunicació empàtica moltes vegades l'associem a parlar jo l'associo a escoltar el bon líder ha d'escoltar molt moltíssim no per donar resposta sinó per entendre i per veure què és el que cada membre de l'equip li pot aportar és que això ha portat a la vida real també a vegades ja simplement la gent a vegades simplement l'únic que necessita és ser escoltada sí davant d'una situació d'un problema del dia a dia amb la feina el problema segur que és una cosa petitíssima ara necessita deixar-ho anar amb algú i si vas a deixar-ho anar amb algú que ni t'escolta ni et mira ni res és una cosa i després de l'altra manera amb algú que t'escolta que realment diu com ho podem fer això? realment potser l'oxitocina puja cap a dalt Clar, efectivament. Clar, el líder és aquell que escolta per després, òbviament, prendre decisions i prendre decisions conjuntes, no? A més, és el que marca el camí. Sí. Després. Clar, efectivament, no? Clar, un dels altres punts importants en el lideratge és la de visió estratègica o fins i tot propòsit, no? És a dir, que el líder ha de tenir molt clar Una visió estratègica. De fet, en Simón Sinek, que és un dels referents en el lideratge empresarial, diu que la gent no segueix ordres, sinó el que segueix és un propòsit. I per tant, el líder ha de tenir aquesta capacitat de construir amb el seu equip el propòsit, el per què. Perquè això és el que dona sentit a la feina, això és el que fa... que tots contribuïm a fer una cosa més gran. I fins i tot els grans equips, sense tenir un propòsit clar, sense tenir un objectiu, no arriben a l'alt rendiment o no arriben a l'èxit, perquè necessiten aquest propòsit, tenir una visió molt clara cap a on van, el per què de la seva feina. I a vegades el propòsit queda reduït a un lema que es penja a la paret, però no és un lema bonic el propòsit. Realment és la brúixola que ens guia en cada acció i dona sentit al camí compartit. Clar, això em fa pensar, per exemple, inevitablement saltem cap a una característica que potser em diràs que sí o que no, però és el ser resolutiu. Però no només amb la seva pròpia feina, sinó també davant de problemes d'algú que et pugui venir. I et dius, ostres, tinc aquest problema. Clar, si tu t'estàs tres dies i dius, bueno, ja ens ho mirarem, és una cosa, en canvi ser resolutiu i agafar i dir, no, mira, doncs això, ho fem així, així, així, així, així. Clar, és important ser resolutiu, és important trobar resultats, però el trobar resultats ja sigui o encarar-se en trobar solucions, per exemple, per mi un bon líder és aquell que s'enfoca en solucions i no que veu el problema i es queda en aquell problema o fins i tot culpa a l'equip, sinó és d'acord, equip, tenim un problema, enfoquem-nos en solucions. Com arribem junts? I això també està molt relacionat amb el que tu deies. El que passa és que moltes vegades al líder li ha caigut aquesta llosa que ha de ser com fred, impassiu... que ho ha de fer tot sol, no? I sembla que sigui incompatible eficàcia amb humanitat, no? I no, és totalment compatible, de fet, quan hi ha aquesta equació, aquesta suma de... Eficàcia i humanitat és quan aconseguim millors resultats, no? Perquè la gent se sent valorada, se sent escoltada, se sent recolzada, reconeguda, no? I de fet és una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà, no només en l'àmbit empresarial, no només en l'àmbit professional, en qualsevol grup, no? Nosaltres necessitem-ho amb qualsevol persona, relació que tinguem, necessitem sentir-nos vistos, sentir-nos escoltats, no? i també no volia marxar sense preguntar-te sobre la responsabilitat que demostra aquest líder no només en la victòria sinó també en la derrota i relacionat amb aquest tema de la derrota i també amb el fet que jo et deia que encara hi ha molt per treballar en aquesta quan jo treballo amb líders em diuen que senten aquesta pressió de no poder defallir I quan realment hi ha un concepte molt interessant d'una autora que es diu René Brown, ella és catedràtica a la Universitat de Houston, i ella ha treballat molt el concepte de vulnerabilitat, i és el mostrar-se tal com ets amb els errors per poder aprendre, no?, Si tu et mostres vulnerable amb el teu equip, què estàs creant? Un ambient de confiança, un ambient de seguretat, de tranquil·litat, de poder provar-ho i ho podem fer junts, sense por de fallir. De fet, jo l'altre dia parlava amb un... amb un líder d'una gran empresa internacional i ella em deia, Sandra, hi ha moltíssima feina a fer encara en aquest concepte de vulnerabilitat perquè jo estic rodejat de líders i els líders sembla que no s'equivoquin. Només que els líders em prenen moltes de decisions, però només que em prenguin una al dia, significa que en l'any laboral prenen unes 200 i escaig decisions. De 200 i escaig decisions no s'equivoquen mai? És impossible. Per tant, treure aquest, i és una de les coses que jo treballo, treure als líders aquest pes realment de ser... freds, impassibles i de no poder defallir. El líder defalleix i s'aixeca amb l'ajuda del seu equip. El que sí que penso és que seria una irresponsabilitat si no et convido més vegades a passar per aquí. I hem acabat? Sí. Se m'ha fet superràpid, això. Imagina't a nosaltres. Escolta, et puc enredar perquè vinguis més sovint. I tant, encantada. Sandra Hurtado, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta. Gràcies a vosaltres.