Els 4 Rius Dimecres 1/10/2025

Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai. Dimecres, 1 d'octubre de 2025. Avui no hauria de ser laborable en aquest país. Vuit anys després, encara som on no vam triar ser, però tampoc sembla que ho recordi gaire gent. I l'afemèdida quedarà, en aquest cas, enterrada en el ritme del dia a dia. Centrant-nos en el dia a dia, novament, he llegit aquest matí el tuit de l'alcalde de Girona, denunciant una gravació sense consentiment en un parc infantil mentre Lluc Salelles no exercia d'alcalde, sinó de pare. Un individu fa, en aquest cas, la consulta a l'alcalde a viva veu amb la intenció de publicar-ho a les xarxes socials. I mira que no tinc bandera, però ho he trobat d'un gust pèssim. Cal recordar que hi ha límits, que no ens queda sentit comú i que el món està ple de carallons. I aquest matí li he tret la pols als diccionaris de sinònims i antònims que tenia. En tinc fins a tres de la meva etapa estudiantil i he buscat l'antònim de Carallot. L'antònim de Carallot és Arrau Vila. Bon dia i bona hora. Molt bon dia. Sabia que avui aniria per aquí, això, eh? Sí, sí. No, és que és... O sigui, t'ho prometo. Mira que em venen insults molt més malsonants i tot plegat al cap, eh? Però no sé si has vist el vídeo aquest. Vaig veure alguna coseta, però són temes que... Jo no he volgut dir res fins que no ha publicat ell alguna coseta i tal. Sí. I mira que ja et dic, jo no tinc bandera, jo no voto ni aquí ni allà ni d'allò. Però, hosta, ho he trobat de Carallot? Vull dir, abordar... M'és igual que sigui l'alcalde, un regidor, com si és el director provincial d'Hisenda, que també tocaria fer-ho, però bueno, no incidirem a d'allò, és broma. No, pensis que quedarà així i ja te la tornaré un rato d'aquests, eh? Quan el tu esperis. El què? El tema del Carallot ja te la tornaré. Però és antònim. No, no, no, ja hi ha. Però saps què vol dir Carallot? Sí, sí, sí. Doncs l'antònim vol dir el contrari. Bueno. No és sinònim. He dit que he buscat en els sinònims i antònims i que antònim... Sinònims i antònims. I l'antònim... I sinònims. Però perquè el diccionari es diu de sinònims i d'antònims. Ja, ja. Que no anaven contra teva. Que t'estic dient que ets el contrari de Carallot. S'ha cagat ara, eh? Home, clar que m'he cagat. Quan em mires d'aquesta manera... No, en fi... Tu, no, no... Estem a dimecres. Sí, però hi ha vídeos que certament potser no calen. No cal. És que és això, no? És que hem perdut el sentit cómoc. Sí, home, sí. Però fa temps, eh, d'això. El problema és que no ens n'hem adonat. Ai, senyor. No, no, no, està clar, està clar. És el problema, que aquí dia passa any empeny i aquí estem, vuit anys després. És com... T'anava a dir, és com vuit anys després que ningú... Vaja. Tu on eres? S'ha sortit poc al carrer. Tu on eres? Jo a Banyoles, jo a Banyoles. Sí. A Banyoles. Hi havia qui s'havia perdut, que havia... Bueno, es van perdre. Es van perdre. Cap on van anar? Cap Espunellà. Cap Espunellà. Doncs mira, això em serveix perfecte, perquè avui parlarem amb la Núria Espunellà. Ja que hi som, va per parlar del seu nou llibre amb els pits a l'aire. Ara el comentarem. També parlarem del taller, retallem les violències, de la mà de Còmnic, del col·lectiu. Molt interessant, i és que va enfocat a persones majors de 60 anys. Després parlarem, doncs, amb la Laura, aviam què ens explica. I com no podia ser d'altra manera, si estem a Girona, avui parlarem d'habitatge. Parlarem amb algú que domina molt més el tema que no pas com nosaltres. Vull dir que això a vegades sembla el bar Manolo. quan rajem d'aquí i d'allà, doncs, que vingui algú que realment domina, que en aquest cas és la Glòria Martí. i que ens explicarà una miqueta realment quina és la situació de l'habitatge a Girona, què és el que podem fer per intentar revertir-la a títol individual. I ja no sé, vull dir, potser ens donarà també recomanacions de tendes de campanya per anar al parc del migdia. Home, ania de bones, eh, t'entendes, eh? Sí, sí, vull dir, és una cosa... Ja hi ha que ser molt còmode, saps? Home, clar, vull dir, entre els mil milions d'euros que em costa el metre quadrat aquí a Girona, doncs, potser els 40 que val a la botiga aquella d'esports, doncs, potser ens ho recomanen. Això ja no ho sé. En qualsevol cas, si et sembla, Raúl Vila, anem a parlar de llibres. I avui parlem amb una de les escriptores més reconegudes de casa nostra, Natural de Salrà, però ara ja s'ha tramuntanat una miqueta més. Quatre dècades després del seu De Vuit, avui ens presenta, en aquest cas, amb els pits a l'aire. Probablement la seva obra més personal, una no ficció, on ens parla del que li ha passat a ella, també de reflexions pròpies. Aquesta tarda presenta, aquí a Girona, i ja no m'espero més, Núria Esponellà, bon dia, bona hora. Bon dia, ben retrobats. Ben retrobats, ja ho has dit bé. Avui, presentació a la Casa de Cultura, si no m'equivoco, de Girona. A les 7 del vespre. A les 7 del vespre. Qui t'acompanyarà avui? La Núria Riquelme. Ah, i tant, sí, home. I molta gent que m'ha dit que vol venir. I tant. Bé, ara sortim de la tortuga i ja en tens un parell que... L'Eugènia, però, sí, per exemple. Per exemple. Jo t'anava a dir, primer de tot, Núria, és probablement el llibre més personal que ens presentes? No, això segur. Seguríssim. És un llibre personalíssim, fins al punt que m'he sentit, en el moment de decidir si l'havia de publicar o no, perquè era un llibre que no estava predestinat a ser publicat. És el fruit d'uns quaderns que jo vaig escriure durant tota l'etapa de procés de la malaltia. No és que ara encara no tinc la d'alta, però jo ja em considero és molt diferent. Em trobo bé, jo em considero que estic curada, no? De fer el meu procés, no? Encara acabar-lo. Però aquest llibre és fruit d'això. I aleshores, clar, quan vaig decidir que tots aquests quaderns els havia com d'ordenar una miqueta, perquè allà hi havia fet un buidatge puri dur, no? I em va semblar que els havia d'ordenar per veure on estava jo, no? Aquella situació, aquell punt on estava. I finalment va sortir aquest text. I aquest text, que en principi no era per ser publicat, doncs l'editora li va agradar, va dir em sembla que està molt bé, que pots també ajudar gent. I per aquest camí ha anat, perquè, encara que els títols són infrívol, és molt literal també, perquè en el càncer de mama estàs sempre amb els pits a l'aire. Tant per les tactacions, com per les mamografies, com per la radioteràpia, o sigui, estàs tot el dia així. Però també hi ha el sentit metafòric, no? Que jo em despullo. És el llibre més personal que he escrit. Dic, soc jo tal com soc i explico coses íntimes, però que són coses que puc explicar sense barrejar-hi persones del meu entorn que no... En tot cas el meu marit sí que hi apareix, però ja tinc el seu permís. Anava implícit amb el càncer, vull dir. Anava implícit amb el PAC, perquè en la meva situació, mentre jo em feia les teràpies al Trueta, doncs ell va entrar en un estat molt greu, ingressat a l'UCI del cor, el vam haver d'operar d'urgències, llavors el que vaig fer va ser agafar la camper i instal·lar-me a prop del Trueta i allà dormia, menjava, feia meditació i anava caminant. Conec tots els boscos fins a Taelà, gairebé tots. Era una manera de... Per tant, sí, sí, esclar, explico coses personals. Però al final vaig decidir que valia la pena o valia l'alegria, potser seria una millor expressió, ja que parlem de paraules, donar-lo a conèixer, perquè sí que pot ajudar, crec que pot ajudar a moltes dones. Jo ara estic fent dones i homes també, per què no? Perquè no és un llibre, evidentment aquest tipus de càncer el patim nosaltres, però també hi ha homes que tenen càncer de pit, i no és un llibre que se centri només en aquest tipus de malaltia, sinó que parlo de canvi d'hàbits mentals, que és molt important. En el meu cas he hagut de fer molta feina a nivell mental, amb el tema pors, eh?, perquè la por és un pensament. En el tema també d'hàbits de conducta, no?, i hàbits alimentaris, etcètera, etcètera. Com va començar aquesta història, t'ho dic? Perquè ara parlaves de les pors, i em sembla que en aquesta societat una de les paraules que més por fa és càncer. Sí, esclar, és una paraula que imposa molt, perquè sabem que han mort moltes persones i que continuen malauradament morint, tot i els avenços científics. Jo crec que hi ha una part d'actitud personal, en el meu cas, però si jo puc parlar personalment, evidentment, jo no dono lliçons a ningú, ni al contrari, no?, el que vull és compartir. En aquests tallers d'escritura terapèutica que faig per associacions com Encolliga, que a més els faig gratuïts, perquè precisament és el que vull, la meva petita col·laboració, doncs, sempre dic, compartim, no anem a imposar ni a ensenyar res, cadascú trobarà, cadascú és mestre d'ell mateix. Però jo en aquest cas, el que vaig entendre d'entrada, quan m'ho van dir, que evidentment va ser un xoc, sobretot una segona prova que em van fer, que em van trobar els dos pits, primer era un pit, i després el segon pit ja va ser molt més dur. Acceptar-ho, eh? Llavors el que vaig començar va ser engegar, afrontar la malaltia de la manera que jo dic més positiva, no? En comptes d'enfonsar-me, és a dir que això no vol dir negar, que passes per les pors, per la ràbia, enfadament, no? Perquè a mi, tot això. Tot aquest procés l'has de fer internament. Però això es pot transmutar, es pot canviar. Com? Jo sobretot amb les amistats m'han ajudat molt, però amb un treball intern. Canviar hàbits mentals. La ment hauria de ser la nostra eina. Completament d'acord. Però no ho és. Es converteix en el nostre... Nosaltres anem amb el pilot automàtic i la ment va xerrant tot el dia, amb la ueja de la casa, que ja la coneixem, i no som capaços, de vegades, jo parlo per mi, d'aturar-la. Jo ja feia temps que feia meditació, però clar, quan tens una malaltia així, se't dispara la ment. I aleshores hi ha el perill que comencis a focalitzar-te amb les proves, les analítiques, tot el que t'han de fer, amb la malaltia, jo vaig dir, no em vull focalitzar amb això, jo em focalitzaré amb la salut. Cada pensament que vingui, de ai, ai, ai, com sortiran aquests anàlisis, no sé què més, preocupació, aquest el canviaré, el més aviat possible. i si et vas fent conscient d'això, doncs vas canviant-ho, fent activitats que a tu t'agraden, per mi era compensar aquest tipus d'angoixes, doncs anar-me a la muntanya, al mar, molta natura, molt de caminar, tot el que fos contacte amb la naturalesa, que és molt important, almenys en el meu cas, jo crec que per molta gent ho és, encara que no ho sàpiga, que esclar, estem molt acostumats a les pantalles ara, però el món virtual no ens salvarà de res, el món virtual és només una eina, que si no estem ben arrelats, si no estem ben arrelats, no la sabrem gestionar, és com la ment, llavors esclar, tot un treball, vaig fer tota una feinada, però intentant no agobiar-me, tampoc, ni obsessionar-me en res, i això m'ha anat molt bé, m'ha fet que, clar, canviar la preocupació per confiança és molt important, i les dones, jo vaig fer una, també vaig fer teràpies complementàries, una que em va anar molt bé, és l'acupuntura, que la mantinc, per la part física i energètica, i una altra, és la teràpia de biodescodificació celular, que em parla una mica al llibre, que a mi personalment, em va ser molt útil, perquè em va confirmar quin era el detonant de la meva malaltia. Sí? Sí, sí, sí, sí, el teu tinc claríssim, i el detonant sempre és, en el meu cas, que no l'explica, no hi hauré el detall, perquè aquí si no hi vull entrar, perquè hi ha altres persones implicades, però, en el meu cas, és d'estrès emocional, un sobreestrès emocional, clar, jo ja també portava al damunt gairebé cinc anys de malaltia del meu marit amb el cor, després acompanyar la meva sogra fins al final, després acompanyar la meva mare, arreglar tot el tema testamentari, que, a veure, a nivell oficial s'haurien de posar les piles, i a mi, si m'ho donen tot amb un pac, estaré contenta de pagar i que no m'empipin més. Ja. Però porto dos anys i encara ara em fan presentar papers d'acceptació d'herència. Benvinguda a la involucràcia actual. Per favor, això és indigne. O sigui, això i tot l'altre, tot el rest i el que vaig haver de solucionar, per buscar l'equilibri tot plegat, jo, que aquí va, ja el detonant. I quan parlo amb moltes persones, no només dones, persones que passen per càncer, mira, un director d'un banc de proper a casa, a la zona de l'Empordà, em va dir, diu, jo l'he repetit, el càncer que he tingut, té un càncer de col·lens. Dic, escolta'm, tu sospites d'on et ve? Diu, sí, sí, jo ho sé. Dic, no estàs anant a teràpia? Diu, sí, vaig, ja, va. Perquè, clar, aquesta part íntima, personal, s'ha d'afrontar. És que, veure la medicina, clar, has de passar per el quiròfan i jo estic agraïdíssim als metges, però nosaltres no som un cos així que circula amb volant, som ment, som emocions, som ànima i per tant, i consciència, a més a més. No, no, o sigui, totalment, és a dir, en el moment en què jo crec que intentem sesgar el cos de la ment, tenim un problema. Exacte. Tenim un problema. És el que s'està fent. i és el que, però és que el que em fa més por del que estàs dient, perquè parlant de pors, és que la societat actual ho diferencia. Sí, no, no, no. Llavors, no, és que jo estic malament, però és cosa meva. Ja, però si aquesta situació d'estar malament, no, posem-hi cometes, es prolonga en el temps, això et pot derivar en alguna cosa? És que l'és cosa meva està bé fins a un cert punt, perquè tampoc hi ha coses que te les pots reservar, evidentment, i amb tot el dret, però si aquesta és cosa meva vol dir que tu has de digerir una cosa que per tu és indigerible, aleshores ja no vas bé. Per tant, necessites un tipus de teràpia, poder-ho explicar, a vegades les amistats ajuden moltíssim en aquest sentit. Jo, per exemple, el primer que vaig fer en el primer diagnòstic va ser trucar a les meves amigues més íntimes i els hi vaig explicar. Per què? Perquè si jo en aquell moment hagués trucat al meu marit, el meu marit podia tenir una rítmia. I llavors, això m'ho he treballat molt, no? Com dic les coses, no reaccionar tan ràpid, sinó respirar, i llavors aquest camí de poder-ho explicar a algú que saps que pot escoltar fins i tot plorant o en un moment que estàs malament i és capaç d'acollir-te, d'escoltar-te, no jutjar-te i acompanyar-te, ho necessites i els amics són fantàstics per això, no? Perquè llavors quan li vaig dir al meu marit jo ja estava molt més serena. Clar. Ja l'hi podia dir una altra manera. No, i al final aquesta serenona segurament i li vas transmetre a ell. Esclar. És que jo el que estic veient per la meva experiència és que quan tu et preocupes, en el cas de moltes mares això ens passa, no? Ens preocupem molt pels fills, perquè les dones tenim una tendència cuidadora important, de vegades excessiva. I esclar, preocupar-te ens han fet creure que si no et preocupes no estimes i és al revés. Si et preocupes enfonses en l'altre perquè li estàs transmetent que no confies en ell o en ella amb els fills, no? No és una qüestió de preocupació, és una qüestió que comencis a confiar que aquell teu fill o taula filla o la persona que tens allà al teu costat té totes les eines per en sortir-se'n i llavors tu pots acompanyar, això sí, has d'acompanyar, però acompanyar és molt diferent que preocupar-te. Núria, jo sempre he defensat que som el resum del que hem viscut. Sí. En aquest sentit entenc que ets una persona no diré radical perquè potser no és un giro de 180 graus però ets una persona molt diferent de com va començar tot això. Sí, sí, esclar, m'ha canviat, la malaltia també m'ha fet veure més, bé, però jo ja sabia moltes coses però en realitat no les estava aplicant, comencem per aquí, allò que ens passa que dius no, ja sé que hauria de fer més meditació però no tinc temps, gran excusa de la ment, una gran excusa de l'ego, no tinc temps. A veure, aquest no tinc temps l'has de reconvertir, has de veure on està aquest temps, perquè pot ser cinc minuts cada x temps i cinc minuts els tens segur al llarg del dia unes quantes vegades, no? o simplement posar la consciència en el que estàs fent, perquè jo parlo molt de viure l'ara i aquí, el passat que està passat, què hi pots fer? Res. Si hi ha llavors, una altra història que hi hagi sentiments de culpa, després has de fer aquí un treball també, perquè la culpa no serveix per res, és una porqueria. Se li inventa aquí la ment. Per què? Perquè et jutges a tu mateix, doncs fora judicis, què crem? Si t'has equivocat amb alguna cosa i has de demanar perdó la demana, si tu ho creus. Si no, te perdones a tu mateix per haver tingut aquella visió limitant. Ja està, s'ha acabat. Coherència. Coherència. Però la coherència la ment no la té. Si ens escoltem la ment, no la té. I això durant molts anys havia anat més, doncs sí, amb la ment, feix les coses. No és que no sigui, jo soc bastant reflexiva, però des de la ment. I ara, aquesta reflexió la passo més cap al cor, més cap a la consciència, millor dit. És a dir, parar-me i dir, a veure, això que ara iré a dir o això que ara vull fer, està responent a el que jo realment soc i sento i sé que em farà feliç? Quan parlo de feliç no parlo de happy flowers, eh? No, no. No, és que hi ha gent que, ui, fins ara, l'optimisme, bueno, aquest és un happy flowers. No, perdona. Algun dia hauríem de definir bé el que vol dir felicitat. que al final... Jo te la puc definir ràpidament, el meu concepte de felicitat. I jo crec que el tenim igual, mira què et dic. per mi la felicitat és un estat de pau i de tranquil·litat interior. I aquí s'ha acabat. O sigui, aquells xutes, aquelles pujades d'adrenalina, bueno, estan bé en un moment determinat, però després ve la baixada. Correcte. I això sí que és completament d'ansietat. I si anés a donar-li la volta, vull dir, al final és la no incoherència amb tu mateixa pel que ets, pel que penses... A mi ja no m'interessa. A mi en aquests moments ja no m'interessa. Ara em diuen no sé què. Oh, per d'altres dic, va, dragons cants i ja n'he fet molts. Ja no m'encancen cap més, tu. No em vingueu amb aquestes històries. Jo vull una vida tranquil·la en el sentit interior. No vol dir que a fora no estiguin passant moltes coses, compte. però vull una vida que jo em senti en pau amb mi, que ja he fet el que he pogut i que si passa alguna cosa doncs bé, no ho he pogut evitar. És que el que veig, Núria, és que ens planteses una cosa que va completament a des temps del que ens envolta. Sí, però és que si no som capaços d'anar a des temps, no podem estar sants realment. Jo ara aquí no vull donar cap lliçó, com he dit, ni molt menys. Sóc la primera aprenent i ho dic en aquests tallers d'escriptures i me'ls dic jo no us vinc a ensenyar res, jo vinc a compartir i estaré molt contenta que us obriu per compartir. Però sí que ens hem de treure màscares més autèntics, no? Anar a l'autenticitat. Si no som capaços de fer això, clar, buscarem sucedanis, que és molt humà, eh? Jo no dic que no sigui, jo també ho he fet, vull dir que sucedanis, videojocs, no sé, fins i tot l'art pot ser un sucedanis, un sucedanis, que em sembla bé, perquè jo també ho faig d'alguna manera, però si només és un sucedanis i no és un revulsiu interior que te permeti fer aquella catarsi, això per això l'escriptura permet fer aquesta catarsi, l'art permet fer, això és molt bo. Ara, si el que és és una addicció, si només és una addicció al mòbil, al no sé què, això no en solucionarà mai absolutament res, per més intel·ligència artificial i per més iaies d'intel·ligència artificial que hi hagi. No ens solucionaran res, al contrari, si no estem arrelats i coherents en el nostre jo, profund, més profund, no en aquest ego tan pesat, que a vegades em surt a l'ego, evidentment, perquè en tinc com tothom, i dic, bueno, calla, vés passant, és passant, però la gràcia està en que a través de la meditació o tan sols d'aquesta assumpció de com ets i com funciona la teva ment, te'n pots adonar, tens aquells segons per adonar-te'n, mira, ja està parlant aquest boig, ja hi tornarem a ser, i quina... Sí, senyor, ja està aquí, ja és aquí, fora, fora, vinga, deixa'l passar. Núria, si haguessis de triar un missatge que t'encantaria que la gent s'emportés després d'acabar de llegir-te, al final, les interpretacions són completament individuals, però una cosa que t'agradaria que diguessis, ostres, doncs que la gent es quedi amb això. que l'experiència de vida és meravellosa i que la malaltia ens pot agafar des del punt de vista positiu, ens pot fer aprendre encara a valorar més aquest moment, aquest instant present. I això és clau per mi ara, sí. No sé què em durarà, espero que sigui ja, perquè ja tinc una certa edat, si hi ha una cosa instaurada en mi, ara ho és, m'ha costat molt, però crec que això és el valor que tenim. I sobretot ara amb la motxilla lleugera. Motxilla lleugera i confiança en l'ésser humà, en la grandesa de l'ésser humà. Això que ens fan, ens ha querido dir-ho, els mitjans de comunicació, etcètera, només notícies negatives, jo sé tots els titulars, estic informada, però jo no permeto que allò entri dins meu, perquè ens fa baixar la nostra vibració, i llavors és molt més fàcil que entri la tristesa, l'angoixa, la frustració, el malestar, dic a veure, el que has de fer és estar bé tu per poder donar. Si tu estàs bé, vibrant bé, en el teu lloc, estaràs afavorint el teu entorn. Si tu estàs carregat de preocupacions i angoixes que t'han vingut de fora, l'única cosa que faràs és estar malament tu i no ajudar ningú. Aquest és el meu lema, no? Ara, jo respecto tot, i que tothom ha de fer el que sent. Em sembla una carta de presentació magnífica per poder anar aquesta tarda a les set a la Casa de Cultura a la teva presentació. Sí, parlarem de moltes coses, eh? Per això mateix. Legirem algun fragment. És un can a la vida, aquest llibre. No és un llibre trist en absolut. No és un llibre de lacrimògen en absolut. Hi ha moments còmics, que jo dic, de bromes còsmiques que m'ha fet la vida, no? I és que són moments molt durs, molt durs en què dius ui, ara ja és com trio anar-me a tirar el tren o el mar o em recupero i agafo força. En aquests moments han passat coses que m'han fet riure. I llavors, ja ho explico en un moment molt crucial, vaig acabar després de tot un buidatge de plor i del que fos, rient com una boja. Per què? Per què? Vaig riure dues hores seguides, però és una manera de triure, de dir, no sóc aquest personatge, fora del... O sigui, surt de l'escenari i ves tu mirar com a observador. Mira el personatge aquell, perquè la vida és una pel·lícula. És així. Set de la tarda, Casa de Cultura, amb els pits a l'aire, amb Núria Esponallà. Moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i per parlar-nos de tu, perquè al final parlar-nos de tu és parlar-nos del teu llibre. Sí, bàsicament, sí, sí. Gràcies a vosaltres per la vostra escolta i per ser aquí. L'actualitat, L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba a l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina. Fes una foto del terrat que des d'aquí que des d'aquí es pot veure en Mart. La roba estesa al meu agost, un camp d'espigues i cargols. Esperarem que passi el fred i sota l'arbre parlarem de tot. Un biorritme lamentant un mar d'antenes i animals. Els astronautes volen baix, els núvols passen com qui no diu res. Amb les butxaques a les mans caminarem els passos d'altres peus. Esmorzarem pan bol i sal ho vestirem amb unes copes de vi. Deixem davant de la ciutat la tarda llarga i potser més, molt més de la nit. Un altre lloc, un altre temps on parlarem amb altres veus. El meu secret subtitulat camins d'arròs, camins de blat. esperarem que baixi el sol i sota l'arbre parlarem del temps. Un biorritme lamentant d'un tros de vida artificial. Els astronautes volen baix, els núvols passen com qui no diu res. Amb les butxaques a les mans caminarem amb els passos d'altres greus. Esmorzarem pan bol i sal ho vestirem amb unes copes de vi. Deixem davant de la ciutat la tarda llarga i potser més, molt més de la nit. un esplendor i part болs de la nit. D' Votee Fins demà! Fins demà! Podcast a GironaFM.cat Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta GironaFM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit. És el temps del Cocodril Club. Tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí. Dissabtes de 10 a 12 de la nit. Aquí a GironaFM 92.7 FM. Cocodril Club. El programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodrilo. No pasaste de cañar. Hasta luego, Cocodrilo. García i Tarribas Associats. El programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM. La teva ràdio. La gironina. ADN gironí. ADN 92.7. La ràdio de Girona. I quan ja passem 6 minuts del punt de dos quarts de 12 del matí, seguim en directe als Quatre Rius a Girona FM. Deixem enrere de moment la presentació de la Núria Espunellà amb els pits de l'aire que ens el presenta avui a la Casa de Cultura a partir de les 7 de la tarda juntament amb Núria Riquelme. Saltem nosaltres cap a un altre tema i és el del taller Retallem les violències per a persones majors de 60 anys. Això ho tindrem aquest pròxim dia 6 d'octubre entre les 10 i les 12 del matí al Centre Cívic Montilivi-Girona. I per poder comentar la jugada ens acompanya Laura Quintana de la mà de Kemonik. Bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot, Kemonik. Som una associació gironina. Fa 8 anys que estem treballant en cooperació internacional, principalment a un poble que es diu Sant Lucas Tolimana, Guatemala. Treballem prevenció de les violències masclistes allà i aquí fem actes de sensibilització. Llavors, Laura, en aquest cas, en el taller de Retallem les violències, jo crec que destaca per una cosa i és que va enfocat a persones majors de 60 anys. Sí. Aquest taller és la continuïtat del que vam fer la setmana passada a la Fira de la Solidària, que ho vam treballar amb joves d'entre 16 i 22 anys. Llavors, és un projecte, el Retallem les violències, de continuïtat, de l'any passat que vam fer murs de violències, aquest any és la segona fase, i la idea és que sigui sempre un projecte intergeneracional, perquè amb les gent majors de 60 anys sovint és un col·lectiu invisibilitzat en aquest tema, que no es parla, però poden ser realment agents de canvi dins les famílies i les comunitats. És que, de fet, jo crec que fa molts anys que les campanyes de sensibilització, etcètera, sempre han anat com molt enfocades al món educatiu, a la gent més jove, és a dir, allò que deia, no?, que els hem d'educar des de ben petits, però, clar, si que és després que et quedava tot un segment de població d'una altra època que no entrava en aquest target. Exacte. I que venen d'un context molt diferent a l'actual i, per tant, també els hem de posar llum, no? Llavors, per això hem fet un triangle, no?, entre gent jove, gent majors de 60 anys i el col·lectiu de Guatemala, que aquí sí que és molt més divers en quant a edats, però per intentar fer un projecte que sigui intercultural a més d'intergeneracional. Les violències masclistes, vull dir, també són presents a la gent major de 60 anys? Evidentment. Crec que ningú se'n salva. Vivim en una societat que hem normalitzat moltes coses que no haurien de ser normals i no les hem etiquetat dins del títol de violències, però que sí que ho són. I, de fet, el projecte el que fa és, a través de l'Isaberg de les violències, identificar aquelles violències que estan per sota del nivell del mar i que poden ser senyals d'alarma i que si les detectem des d'un inici no cal que arribem a la part visible de l'Isaberg, que és el que normalment sota més els mitjans de comunicació. Clar. Llavors, tot això plantejat, ja ho heu dit, per aquest dilluns, dia 6 d'octubre, entre les 10 i les 12, al Casal Cívic de Montilivi. Veig que amb el suport de l'Ajuntament de Girona, evidentment. Sí. I, vaja, com es planteja aquest taller? Què vols dir, com es planteja? Com l'estructura? Sí, com l'estructurem? Mira, és un taller que s'inicia explicant d'on venim, del context aquest. No el fem sols, no el fa només Kemonic, el fem juntament amb l'Associació Cultural La Noia del Monyo, amb la Maria i l'Ingrid, i llavors nosaltres aportem els nostres coneixements en violència masclista i elles amb la seva part artística i també de defensa en temes de gènere. Llavors, sempre hem defensat, ja des de l'any passat que vam començar a treballar amb elles, barrejar els temes de gènere i defensa en contra de les violències masclistes amb l'art. L'art és qualsevol metodologia artística, et permet expressar, potser d'una manera més indirecta i com que sabem que és un tema difícil de parlar a vegades, sobretot si es tenen experiències personals, l'art et permet entrar en temes que d'una altra manera no podries. Llavors, el taller el que fa és, a través d'aquesta primera part de context, segona part de formació o xerrada més informativa de què és l'Isabert de les violències i quines violències tenim invisibilitzades, a partir d'aquí identifiquem, a través dels testimonis que vam recollir l'any passat, que són més de 100 testimonis de violències, anònims de persones, d'homes i dones d'entre, et diria, 16 i 84 anys, d'aquí i Guatemala, les persones utilitzen el collage per visibilitzar i posar una part visual a aquests testimonis. i després esperem de cara al 25N poder materialitzar això amb alguna expressió artística, potser sigui un fanzine o una exposició d'algun tipus, que encara està per definir en funció dels resultats d'aquests primers tallers. És el que t'anava a dir, tenim aquest taller, però entenc que en tindrem algun més, vull dir, anem donant continuïtat també a la proposta? Sí, sí, sí. O sigui, s'han fet, de fet, es van fer els primers tallers amb joves, ara es fa amb gent gran, s'està fent en paral·lel a Guatemala, llavors, a finals d'octubre, quan tinguem el resultat d'aquests tallers, és fer aquesta segona part, que és el més el muntatge artístic, que li doni continuïtat i també amb un recurs educatiu que doni continuïtat de cara l'any que ve. Com es pot apuntar a la gent? Com us poden buscar, trobar? És un taller totalment gratuït, només han de presentar-se al casal cívic de Montilivi, una mica abans de les 10 del matí i preguntar pel nostre taller i benvinguts i benvingudes seran. No és necessari cap tipus d'experiència amb l'àmbit artístic ni amb collage, de fet, amb l'equip, a mi em van fer fer també el collage, perquè, evidentment, ho hem d'experimentar també nosaltres com a facilitadores i com a coordinadores del projecte. Laura Quintana, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi superbé aquest taller aquest pròxim dilluns. Moltes gràcies. Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. als Quatre Rius, amb saït esvai, entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM, a les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio, la Gironina. Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols, i a les nostres xarxes socials. Camins que ara no hi són. Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món, per les parets de l'amor, sobre la pell. Erem dos ocells de foc sembrant tempestes. ara som dos fills del sol en aquest desert. Mai no és massa part per tornar a començar, per sortir a buscar el teu resor. Camins, somnis i promeses. Camins, ja som nous. Camins, ja somnis. No és senzill saber cap on has de marxar. Pren la direcció del teu cor. Mai no és massa tard per tornar a començar, per sortir a buscar el teu resor. Camins, que ara s'esvaeixen. Camins, que es va fer sol. Camins, vora les estrelles. Camins, que ja són nous. Seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM. Passa un minut del punt de 3 quarts de 12 del matí. Encarem recte final del programa d'avui. Ja hem presentat un llibre, el de la Núria Esponellà, ja ho hem comentat aquesta tarda a les 7 de la tarda. A la Casa de Cultura valgui la redundància. També el taller sobre retallem les violències que hem comentat ara amb la Laura, que tindrem aquest pròxim dilluns. I avui toca parlar d'habitatge. Ho farem amb algú que domina bastant més del tema, no pas com nosaltres. Vull dir que, bueno, de tant en tant traiem el tema, diem que si els lloguers són més cars, més barats, qualsevol cosa d'aquestes, avui parlem amb Glòria Martíelles, Personal Shopper Immobiliària. Bon dia i bona hora, Glòria. Bon dia i bona hora. Jo t'anava a dir, anava a posar API i em dius, no, API no, Personal Shopper Immobiliària. Val. En què es defineix exactament la teva tasca? La meva tasca està totalment centrada en poder ajudar els compradors a accedir a comprar un habitatge. Val. Val. El mercat, jo soc API, eh? Val. Jo porto 10 anys treballant com a API i com molts altres ens vam donar compte que el, bueno, em vaig donar compte que el comprador està totalment perdut. I més tal com està el mercat ara, avui en dia, no? Desconeixement, desconfiança i poc, i poc, i poc producte. I aleshores jo em dedico una part de la meva feina és amb el comprador estranger, que aquests no tenen temps, han de venir a, bueno, expressament... I també em dedico al comprador local, que ja no és tant per falta de temps, sinó també per la complexitat del procés de compra. Jo crec que també s'ha incrementat una cosa i és que ara la gent ha de ser més creativa. Per què t'ho dic això? Perquè abans, antes, que dirien els meus pares, ells estalviaven X calés durant X anys, anaven al mercat i deien, val, doncs puc pagar-me això, perfecte. Jo crec que ara també és com que hi ha tants laberins a l'hora d'obtenir el finançament, etcètera, tot això, vull dir que també la gent ha de ser més creativa a l'hora d'accedir al mercat de l'habitatge. Correcte. És una miqueta com fer punta de coixí, no? Sí. La hipoteca, no sé què, l'oferta que hi ha, no? Mirar els portals immobiliaris, acabes com marejat, no tota la informació que et donen és la correcta, o sigui, ara la informació del que hi ha al mercat està a l'abast de tothom, però, no ho sé, acaba com, no t'acaba, no sé, acaba com sobrepassant. A mi m'han dit que és de primer de comprar-te una casa no entrar en aquests portals a buscar el pis. M'han dit que és de primer, eh? No, que t'han dit que has de fer. Vull dir, m'han dit que has de preguntar a algú, has d'anar a les agències, a gent especialitzada, diu, no vagis als portals, diu, perquè és de primer de comprar-te una casa. Doncs, jo no estic d'acord, bé, no estic d'acord, perquè les agències no treballen pel comprador, treballen pel ganador, i la gent especialitzada el sapis també. Què vol dir? Que tu entres en una agència i dius, busco un pis de 3 dormitoris a l'Eixample 9 sobre uns 350, tinc dinerons, bueno, he de demanar hipoteca i tal. No t'agafen ni nota, perquè en tenen 50, com tu. I aleshores, per això dic que és que el comprador està molt perdut. És a dir, que el personal shopper immobiliari passa a ser, per entendre'ns, com el representant del comprador. Clar, aleshores, jo, quan agafo un encàrrec, que veig possible fer, no coses impossibles, el que faig és, primer faig una avaluació d'aquell comprador, jo sé que és un comprador que té finançament, o l'he d'ajudar, que és el finançament, però sé que ho pot fer-ho, i a partir d'aquí jo començo la cerca i aleshores jo sí que vaig a companys immobiliaris i altres immobiliaris i els dic, escolta, tu, estic buscant això, estic buscant això, però tinc un comprador que és comprador de debò, o sigui, no et mereixeré fent 37 visites, fent-te preguntes tontes, tot això t'ho estalviaràs i a part no, vull dir que sabràs que compraràs, que vendràs segur, no? Això als Estats Units ja feia anys que es feia, jo me'n recordo, aquests programes de la tele que sortien allò diumenge al matí, que el venedor tenia un representant, el comprador en tenia un altre i els que es posaven d'acord eren els dos representants, clar, en el model tradicional aquí, no, vull dir, hi ha una persona que el que fa és d'intermediària i evidentment, com més car es vengui aquell domicili o el que sigui, més comissió s'emporta. Clar, i la figura de l'API tradicional fa un joc molt estrany que es treballa pel venedor però es posa al costat del venedor, sembla. Clar. I ara està així entre dues aigües perquè està mediant i en aquest cas no, aquest cas es fa entre dos professionals. Als Estats Units es fa molt a repartir en les comissions i ara em sembla que va sortir una llei que deia que no, que cadascú cobrava del seu client que és el que fem nosaltres o faig jo o fa l'associació de personal shoppers. Glòria, vosaltres, vull dir, jo no sé si s'ha animat molt al mercat immobiliari, és a dir, no sé si heu notat ara post pandèmia especialment que hi ha més ball de bastons, més sardanes, que tothom té més presses i que això s'ha animat, vull dir, que sembla la discoteca a partir de les dues de la matinada, s'ha animat ara per les condicions de les hipoteques, el mercat immobiliari a Girona, jo fa quatre anys que treballo a Girona i jo treballava a Barcelona abans i em vaig trobar en un mercat molt, molt, molt enquistat amb propietats molt cares que sempre les veies als portals que no es venien ni a trets i ara crec que l'API, l'immobiliari i el venedor han agafat més consciència que els preus no es poden posar a la barri en barram, no? Els preus també han pujat però hi ha molta més molt bona oferta d'hipoteques amb la qual cosa el mercat s'ha activat una micona i el poc que hi ha al mercat perquè hi ha molt poc quan s'aconsegueix que el preu de venda se l'és... Quadri a tothom? Quadri, quadri a tothom, quadri amb el valor de la propietat troba comprador. Clar. Clar. Una pregunta molt tonta i és, poder més enllà de com hem arribat a aquesta situació, és a dir, entenem que ara mateix els preus són alts Sí. Sí, per les nostres economies són alts, jo crec, eh? I la gran pregunta de totes i és, perquè clar, això ho dèiem l'altre dia amb en Mas Mitjà, dilluns, que hi havia aquesta llei de, ara no me'n recordaré com es diu, que els preus pugen però no baixen. És a dir, normalment, ja diuen que no hi ha ni cap bombolla ni aquestes històries que ja hem passat, però si aquests preus han pujat, és a dir, la idea, o jo entenc que des del sector el que veieu és que com a mínim es mantindran. Jo des del sector crec que es mantindran, jo crec que són cars però és que és car tot, vull dir, són cars els cotxes, és car el cafè, és car, tot és car. Doncs sí. i el fet és que no són en el mercat immobiliari quan un pis està fora de preu perquè no es ven, és que per molt que vulguis i per molta gent que estigui buscant un pis de quatre dormitoris, dos banys, al carrer Joan Maragall, si no està el preu que el mercat demana, és car. Si està el preu que la gent pot pagar i que la gent diu, ostres, doncs sí, caret, però val, el compro i ara no és car. I després, els preus poden baixar, sí, perquè quan va haver la bombolla estaven molt alts i jo encara he vengut preus l'any passat per sota del que havien comprat durant la bombolla immobiliària. De preu a bombolla? Encara n'he vengut dos per sota del preu de la bombolla. Imagina't en quins preus es venien aleshores. Ara s'estan arribant però continuen dient no, encara no estem als límits. Jo crec que no arribarem tan amunt, però clar, jo és la meva opinió i ho puguin a tothom perquè tu llegeixes un art. A mi m'arriben del col·legi d'apis, d'idealista, del no sé què, a l'altre l'he enterat, ara per Instagram i tothom té la seva versió. No, això és molt fàcil perquè el 2008 tampoc ningú s'ho veia venir i mira què va passar, o sigui, ja pots anar a escoltar el que vulguis. Clar, el 2008 el problema va ser finançament, del finançament, que era tot construït sobre un cartell de night. i al final entenc, vull dir que encara estem arrastrant les conseqüències de tot allò perquè al final va parar una construcció que estava desmesurada evidentment perquè anàvem al ritme de tres països europeus a la vegada, tot això va frenar en sec i després noves promocions, des de llavors, com aquell qui diu, vull dir, van quedar pràcticament inexistents. i sobretot a ciutats de Barcelona es nota més aquí a Girona hi ha construcció nova, es fa, o sigui, Vilablareig s'ha integrat a Girona, més o menys s'ha acabat integrant, tota la part de de de Fontejau i tot allò i aquí per l'eixample també s'està construint, o sigui, Girona trobo que el que és obra nova encara se n'ençur. Encara prou... Sí. Ja. i però el que és segona segona mà costa que la gent... Jo suposo que quan la gent té una cosa molt bona no la vol vendre. Clar, i que per ells això val 300.000 quan realment el mercat potser et marca 180. Clar, aquí està la feina d'un bon api, és dir-li no, és que aquest preu no el vendràs. Ja. I aleshores... Però és molt gironí no fer-te a casa, potser. I no fan cas, no fan cas. Per això et dic. Però jo crec que també s'està arribant, s'està fent un canvi Sí. perquè jo crec que a mica en mica cada vegada s'estan adaptant, s'estan fent cas, bueno, estan fent cas els sapis aquí. I els sapis també estan entenent que ho han de dir, ho han de fer. O sigui, perquè jo vaig arribar a treballar aquí i em vaig quedar molt sorpresa perquè ell de... Ai, a quin preu el vol vendre? Com a quin preu el vol vendre? I on és clar, jo m'he quedat molt sorpresa, no? Ja. I ara crec que a mica en mica els mateixos sapis també s'han dit no, no, bueno, si vol el posem a aquest preu, però el preu és aquest i ja ho veurà com no funcionarà, s'estan professionalitzant. I t'anava a dir, ja per últim, que ja entrarem en detall un altre dia, però el tema de burocràcia encara és un problema, és un hàndicap pel sector. Tota la burocràcia que hi ha a la compra-venta de pisos o de cases. No, no sé com dir-t'ho perquè sí que hi ha problemes legals a l'hora d'acceptar herències i tot això, però el que és la burocràcia jo trobo que no és tan complicada i és necessària, entre altres coses, es demanen una sèrie de documents aquí a Catalunya que no es demanen a Madrid o altres comunitats de l'Estat, però que jo crec que són necessàries perquè donen seguretat al comprador. Clar. I aleshores són tràmits, són tràmits que tampoc et porten no porten massa temps. Sí que has de pagar una cèdula d'habitabilitat, sí que has de pagar un certificat d'eficiència energètic, però la persona que compra no està comprant a Cegues, no? Glòria, com has vist, com que no en tenim gaire idea en aquesta taula, a menys l'Arnau, que és gran tenidor. En aquest sentit, et podrem enredar de tant en tant per comentar la jugada? Enredeu-me sempre que vulgueu. Sí? Ah, doncs ha fet. Doncs queda dit i ha quedat gravat, vull dir que si no anirem ajutjats i tot això. Glòria Martí, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres.