Adéu al Papa, 8 París‑Llenvilles‑Dakar i Lluís Figueres

La teva ràdio, la gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina. Girona entre vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Canto se't posa el dia de les activitats. Fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira, amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la gironina. 11 i 5. Benvinguts als Quatre Rius. Dimarts 22 d'abril de 2025. Normalment, quan parlem de coses que passen més enllà de casa nostra, començo dient que ens enganxa lluny. Però em sembla que avui no tocaria. Ahir dilluns, de Pasqua, va morir el Papa Francesc. Dic que no ens enganxa lluny perquè tothom sap més o menys qui era. Tothom sap més o menys que li agradava el futbol. Tothom sap més o menys què deia. Quan vaig anar al Vaticà, la devoció anava més enllà de la fe. Era com un Rolling Stone, però universal. Crec que el recordarem per la seva senzillesa o també per voler donar un cop de mà des d'una cadira que continua tenint molt de poder en els nostres dies. Un company meu em va dir que li hauria encantat entrevistar el Papa Francesc. No ho vaig acabar de veure clar, però l'entenc cada vegada més. I si els Estats Units tenen el coronel Sanders, nosaltres tenim l'Arnau Vila amb nosaltres. Bon dia i bona hora. Efectivament, molt bon dia. Van quedar en llocs vacants, eh, Arnau? Van quedar en llocs vacants i a més a més fa relativament poc hem vist alguns presumptes candidats i n'hi ha algun que... De què? De papes. Ah, no, jo et deia, és que tu, clar, tu ja et van al darrere per papa. L'has vist o no abans que han sortit prou? Sí, però jo dic, et van al darrere per papa. Sí. Et van al darrere per entrenador del Madrid. Exactament. També, per a director esportiu del Girona. També. Bueno, aquest no ho tinc tan clàssic a agafar-lo, eh? Aquest encara no, no? Aquest fa mal. Però és el que et pilla més a prop del pla de l'estat. Estany, eh? Sí, però vaja, potser triaria la figura del papa, potser. El papa, vol dir? Sí, sí, sí. Allò... Samarretes amb la teva cara, no? Tranquilament i... Jo he dit, era un tio... En parlarem. Molt tranquil, molt tranquil. Era un tio que queia bé, eh? Sí, i tant. Queia bé, no queia malament. No era com el rat... El rattinguier. Sí, me'n recordo aquest. Un meredic. en Benedito també aquest era molt humil i bona persona queia bé entrava molt bé aquest home i això ho deia en Pau un dia quan li vaig dir tu qui entrevistaries així si poguessis allò em va dir el papa Francesc no ho vaig veure clar vaig dir ostres estàs gastant un comodí aquí amb el papa què et dirà el papa què et dirà Però cada dia està agafant com més allò de dir, hòstia, doncs sí. No, però és que a més a més suposo que ha agafat molt, perquè clar, tots ens ha agafat certament per imprevista aquesta mort, perquè portàvem uns dies que ai, ai, ai, ai, però se'n van sortir. I resulta que, pam, ha caigut a cop. Ja ho diuen, això, que quan veus allò, la llum al final del túnel, hi ha uns últims dies on te fas com un repunt cap a dalt, que tothom agafa forces i emprensida, però que després, bueno, en fi, descansi en pau el papa Francesc, ja veurem qui posen. Tu dius que no, no? Bueno, veurem la fumata que surt Tu dius que no Tu no Fa de mal pronosticada Escolta, com que demà també tenim Sant Jordi Avui parlarem de llibres En concret d'un llibre que te l'he presentat una miqueta Abans, Arnau, és que t'he demanat com la relació Entre París, Llenvilles i el Dakar I tu m'has dit, no, segur que hi ha algú que ho ha fet. No, algú no. Uns quants. Uns quants. Sí, de fet, un minibús el podries omplir, si vos. Carai. I acabarem també amb el temps de música amb Lluís Figueres i de demos. En qualsevol cas, Arnau Vila, si et sembla... Comencem. Vinga, va. I el dia abans de Sant Jordi no podíem no parlar de llibres. Avui presentem 8 París, Llenvilles, Dakar, perquè després diguin que a Girona no fem de tot i no estem a tot arreu, que no teníem només una, sinó 8 històries que cristal·litzen en aquesta obra que ens presenta Papi Guardiola, bon dia i bona hora. Bon dia, què tal? També ens acompanya Sandra Florenza, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Aviam, a mi expliqueu-me això, t'ho dic perquè abans quan li he dit a l'Arnau gairebé li peta el cap. Quan li he dit la relació entre Perill, Llenvies i el de Carme, ha dit, sí, una persona. I dic, no, una no. Aquí posa vuit. Dic, aviam què m'expliquen. Vuit històries que tenim que relacionen aquest trajecte tan tan maco. Sí, sí, sí, vuit històries molt màgiques i que, si em deixeu dir, doncs apareix tot des d'un fet curiós i una il·lusió, no? El fet curiós és que justament estem en un dinar de Germanó, en un poble tan petitet com Llenvilles, i ens trobem tots allà junts i diem, escolta, amb aquesta taula som molt pocs, però dels pocs que som, ja hi ha dues persones que han viscut el Dakar amb molta intensitat. Què està passant, aquest poble, no? És boníssim, això, eh? És molt bo. Llavors estirem el fil i diem, no, no, ni una ni dos, com heu dit vosaltres, fins a vuit... I vam dir, ostres, això és alguna cosa màgic? O, bueno, potser que hi donem una volta, no? I el punt d'il·lusió és quan això li volem donar d'alguna manera, alguna forma, ho intentem. Jo tinc una conversa amb l'alcalde, dic, escolta'm, això, com ho veus? Ah, a mi m'agrada, eh? I després aquí, doncs, embarco l'altre artífax del llibre, no?, que és en Josep Guardiola, en papi, i diem, escolta'm, podem fer alguna cosa maca d'això? Sí, aquesta és la cosa. Fent un cafè m'explica la història i em diu podríem fer algun article o un reportatge o alguna coseta i em comença a explicar que a mi m'agrada escoltar quan m'expliquen coses i dic que no, no podem fer-ho. No podem fer-ho perquè és massa bona la idea com per deixar-ho en un article, en un reportatge, en un parell de pàgines de diari o de revista o el que sigui I li dic, és clar, que si som 8 i ho rastregem bé i ho fem bé, tenim 8 històries magnífiques. I amb un poble d'encara no 700 habitants, que només té més de 700 quan els cotxes es paren momentàriament al semàfor, que és cada matí i cada vespre, que llavors sí que creixen, però ràpidament. És com una gran capital, tu saps? les grans capitals que tenen a la perifèria i la gent entra a treballar i guanyen, no sé, Tòquio, Beijing, aquesta és la capital, i guanyen un milió d'habitants només de gent que hi posa llenvilles és el mateix en petit format. I llavors li dic, escolta, m'hauríem d'activar-ho bé i ho comencem a preparar i en surt el llibre i en surt, li dic, crec que això hauríem de convertir-ho també en documental. Perquè si tu busques una localitat a Catalunya que hagi tingut 8 persones, que hagin anat al Dakar, pilots, copilots, mecànics, un cap d'equip, etc. Amb l'àmbit que tu vulguis, busca un lloc que hagin portat 8 persones. No hi són a Girona Capital, per exemple. Els trobaríem a Barcelona Capital, perquè és molt gran i hi són moltes edicions. Però, per exemple, hi ha molts pilots del Dakar o molts mecànics del Dakar d'Osona. Però si tu te'n vas a un poble d'Osona, encara que sigui la capital Vic, no en trobes buit. Llavors una és de Fulguerol, l'altra és de no sé on, n'hi ha dos de no sé quin puplet, però no n'hi ha vuit, com en Llenvilles, en 780. I per tant, ho convertim en llibre per un costat i en documental per l'altre i avui ho presentem tot plegat. És això que dèieu, presentació avui dia 22 d'abril a les 7 de la tarda a la Casa de Cultura d'aquí de Girona. I demà també, demà dia de Sant Jordi, a les 7 de la tarda, en aquest cas, el nou local social de Llenvilles, com no podria ser d'altra manera. On Tour. No sé si tindreu també París i Dakar al llarg d'allò, ja veuríem això en funció de la massa social. La meva pregunta més innocent és, ara que ja heu acabat el llibre, és a dir... aquestes vuit històries que siguin de Llenvilla, o sigui, piruetes del destí, o és que realment hi ha alguna tradició? O sigui, no sé si és que esteu molt arrelats a la carretera, especialment per això que dèiem del semàfor o de la futura rotonda o ja veurem què. Hi ha un apartat del llibre i també del documental que precisament els vuit protagonistes parlen d'això. Per què Llenvillas té això? Té aquesta connotació amb el món del motor en general, perquè hi ha molta més gent que fa motor a part del Dakar, i amb el món del Dakar en privat, no? Llavors hi ha com un preu o tres d'idees una mica repetides, que és, una, la gent de Llenvilles ha nascut veient ratllis als Àngels, a Montnegre i a Santa Pallaia, és a dir, estan aquí en aquest nucli, i per tant això hi ha alguns abans d'anar a dormir, en el cas de Marc Blasquez, per exemple, que explica, no, jo sí que abans d'anar a dormir agafava el cotxe i m'anava a fer Montnegre. i tornava i ja està, i a dormir tranquil, no? Llavors, com que tots han viscut això i tothom ha agafat el cotxe el cap de setmana, els vespes, han anat a fer trams, estan tots una mica cremats amb això, no? L'altre és que Pere Maimí, que té el seu embalat, tenia el seu embalat allà a la curva, entre quart i llenvilles, i sempre hi havia cotxes allà fora, i camions, i quatre per quatre, pintats de curses de Dakar i tal, doncs tot això comença a encomanar. Com que Pere Maimí Arranca, és el primer que hi va, Gironí, i el segon estatal que hi va, primer hi havia anat Joan Porcaran Motos un any abans, i ell debut el 83, que era la cinquena edició, i tu sempre passes per allà i veus cotxes, doncs la gent que va cremar de fer el Mont Negre, els Àngels i Santa Pallaia, doncs comença també a agafar-li aquesta dèria, no?, i una cosa porta a l'altra. I a més una afició que jo recordo que, per exemple, a la colla, quan érem més petits i això, doncs passava això, que els nois, com en altres llocs, segurament que hi haurà el waterpol o el futbol, eren dons de, va, anem a desmuntar aquest cotxe, no? Anem a veure què en podem treure i llavors entra el ral·li i aquesta passió que jo els dic, no sé, porteu com gas a les venes, no? Hi ha aquesta part d'aquesta emoció a mans del motor... que això ho han pogut traslladar d'alguna manera cap a fora, perquè sí que és veritat que els ral·lis els tenim molt a prop de casa, però parlar del Dakar ja és com una cosa majestuosa, molt gran, i els ral·lis per antonomàgia. I llavors també ha sigut molt interessant escoltar-los, perquè evidentment t'expliquen experiències i et diuen que estàs allà al mig de l'anada. I després també m'agradaria apuntar que també hem donat molta importància a les persones que es queden a casa, no? És a dir, són persones que et diuen, em passo tot el Nadal fora, estem parlant de molts dies, molts mesos, per tant, esclar, aquí hi ha tot un joc d'emocions, no? A part de la part del gas i del motor, un joc d'emocions molt important perquè, ostres, cadascú ho viu d'una manera, doncs, aquesta intensitat, no? És la que també hem intentat plasmar en el llibre com a documental. D'aquests vuit noms, qui va ser el pioner? Pere Maimí. El ral·li arrenca el 79, el 82 hi va Joan Porcar el primer català i primer estatal amb motos i el 83 ja hi va Pere Maimí amb un Nissan, ja fa la primera edició, en competeix un total de 16. i és el primer, és el que engega, en aquest sentit, tota aquesta adrenalina, fent una mica de tot, de pilot de cotxe, de pilot de camions, evidentment de mecànic, perquè ell és molt bon mecànic, fent marxes humanitàries també alguns anys sense participar-hi, els últims anys fent el Dakar Clàssic, que és la gran pregunta que també es reflecteix en el llibre, si el Dakar Clàssic és de cara o no és Dakar, perquè és una altra història, és una regularitat, però al final vas a córrer al desert, en aquest sentit. I el llibre també repassa, des de Pere Maimí fins a l'últim que hi ha anat, repassa Àfrica, repassa Sud-amèrica i repassa l'Aràbia Saudita, que és on es fa ara. Per tant, tres colors diferents d'una mateixa cursa. que en el seu moment, el llibre es diu París-Llenvilles-Dakar, que en el seu moment era el mític París-Dakar, que el 2002 perd la nominació de París com a ciutat de sortida, que ja es deixa de fer a la capital francesa, i que el 2007 crec que és l'última vegada que arriba al Llac d'Orrosa de la capital del Senegal. A partir d'aquí... És quan hi va haver-hi, si no m'equivoco, conflicte armat... Sí senyor, que el 8 no es fa i el 9 ja es canvia de continent, i amb tot aquest recorregut què li queda a la prova? Doncs Llenvilles. És que a mi em sorprèn molt també una altra cosa, i és que de vuit històries, o sigui, jo no em creuré, quan hi entri ja m'ho direu, però no em creuré que no hi ha hagut un boca-orella aquí. És a dir, en un poble tan petit com Llenvilles, m'ho invento, vull dir que un dia el Maimí agafi i digui, mira, que ens falta un mecànic aquí, escolta, vols venir tu també amb nosaltres, segur que hi ha hagut algunes històries en aquest sentit interrelacionades. És una mica al revés. Hi ha el seu nebot, que és Àlex Revell, que també és mecànic i molt bon mecànic, que debuta amb l'equip oficial Toyota i que ell de petit explica en el llibre, i jo és que de petit veia el tiet, el Dakar. Jo estava al Nadal a casa i cada dia pendent del Dakar allà amb el tiet quin lloc feia, com arribava, com no sé què. Per tant, Més que el Bocurell, és un... Jo quan sigui gran, també vull anar-hi, no? Llavors li arriba l'oportunitat i va. I aquí, doncs, un amic... Oriol Vidal li pregunta un dia a Marc Blasquez, escolta'm, la meva il·lusió seria córrer a un Dakar. Marc Blasquez li diu, oblida't, casa't, compra't una casa, tingues fills, busca't a feina, deixa't de gastar calés al Dakar, etcètera, etcètera. Però resulta que després hi va i fa tres podis. Saps què? Vull dir, un segon, un tercer i en una subcategoria, diguéssim, no? Però vull dir... Esclar, hi ha aquest boca-orella perquè al final qui va és el veí, no és algú d'un altre poble, d'una altra ciutat o de la resta de l'estat espanyol. És el veí de tres cases més amunt o dues cases de pagès més avall. I algun d'ells, a més a més, amb diferents temporades que, per tant, tampoc han coincidit. Però, per exemple, aquí tenim particularitats com que en Josep Maria Vidal, l'Oriol Vidal és el seu fill, però que també, bé, aquí també el llibre explica aquesta anècdota que hi ha un moment determinat que, com per accidents d'aquests que passaven pel Covid, al final es troben en una cosa que era circumstancial i es troben en un mateix dàcar. Una cosa que sí que vull apuntar-vos és que ens fa molta il·lusió poder parlar, i ara quan veig el nom i el cognomen aquí ja m'emociono, perquè tenim l'Àlex Rimbau, que és el cas que ell ens va deixar, malauradament massa ràpid, i ho hem viscut de través dels germans. Llavors hem tingut en Lluís Rimbau, que és el seu germà i tot l'entorn familiar, perquè ells són set germans en total, per tant, D'alguna manera hem pogut reviure això amb els fills també, hem buscat fotos i hem trobat tot aquest. Llavors viure-ho des d'aquesta part, que és l'únic que d'aquí aquest llibre no hi és, però hi és tan present, i veient les fotos així, també la veritat és que ens ha fet molta il·lusió. I al final jo diria que l'altra particularitat és que, sent un poble tan petit i fent coses de poble i tal, potser no hi ha hagut cap dia que ells vuit es trobin assentats junts, que avui passarà, no? i demà passarà. I llavors és com molt emocionant perquè crec que, no ho sé, aquesta mirada als ulls, no? Poder no l'han tingut en un mateix lloc. I mira, arrel d'això ho podran fer. De fet, el 2021, Randa Lavall, que és l'associació de vehicles antics de Llenvilles, ja es va fer una primera trobada i no hi van poder ser tots. I el que deia la Sandra, la rectifico per un moment, avui seran tots 8, demà no. Perquè en Josep Maria Ferrer en té dides que és el cap d'equip. És veritat. té una prova del Mundial de Rallis, ell encara està en actiu, té una prova, i demà a la una del migdia ha de ser, no sé si a Lyon, a París, no sé on. I va dir, el 23 és impossible, diu, però el 22 em comprometo a ser allà, i tant punt acabi, ja m'espavilaré per marxar i a migdia ser a París, o a Lyon, no me'n recordo on te'n va dir, al mig de França. Per tant, avui, l'única vegada que podrem fer, de moment, aquesta foto, esperem poder-la fer en el futur moltes més vegades. A part, jo he de dir que hi ha una cosa que m'agrada molt del format del llibre i és format d'entrevista en moltes pàgines i crec que això també li dona una agilitat que al final també és això, com fas el repàs a 8 històries diferents interrelacionades per un punt en comú i crec que això li dona moltíssima agilitat perquè tu puguis agafar el llibre un dia ben dinat que te'l puguis acabar a les 7 de la tarda. La història de cadascú només la pot explicar cadascú, no? I llavors, a partir d'aquí, el tronc central és aquesta entrevista, àmplia amb cadascun d'ells, que expliquin el per què, com comencen, fins i tot la seva variant paral·lela al món del dàcar, perquè clar, evidentment, si vas al dàcar vol dir que esportivament estàs viu amb altres coses, que estàs fent o bajes o ratllis o treballant de mecànic per algun equip, etcètera, etcètera, no? I llavors ho completem, aquest tronc central, amb dos troncs, diríem, dos crosses, si parléssim de castells, dues crosses, que són els mateixos buitdecarians s'analitzen entre ells, és a dir, A parla de B, B parla de C, C parla de D i l'últim parla d'A, per tant, com a veïns, aquest és aixís, aquest és aixàs, no tant de carianament, sinó també com a persona, com a figura, com a esportista. Per tant, aquest és un punt de vista bastant interessant perquè t'està analitzant o t'està explicant qui és el teu veí. I després n'hi ha un altre que són vuit firmes convidades que també analitzen cadascun d'aquests vuit. I aquestes vuit firmes convidades, per exemple, són Salvador Servià, que sap perfectament que és Josep Maria Ferrer, és Xavier Foc, que és un clàssic del Dakar, que és el qui va fer de botàleg Revell com a com a mecànic, Josep Casanovas, l'experiodista de Motor del Punt, que parla de Marc Blas, que és a qui coneix des que era jovenet, Toni Romero, un dels directors del Punt, que parla del finat Àlex Rimbau, Isidre Esteve, que parla de David Pijem, perquè és el seu mecànic de capçalera i de confiança, Denis Santos, que és el... El patró de l'equip en el qual va anar Josep Maria Vidal parla de la circumstància que va portar Vidal a participar en el dàcar. Damià Aguilar, el periodista de Catalunya Ràdio, parla d'Oriol Vidal, que és el que ha fet més podis. I Enric Conti, que ha estat el copilot per excel·lència de Pere Maimí, parla del Pere Maimí, que és un referent absolut en el dàcar. Vull dir que són tres parts ben diferenciades amb les quals et fas la radiografia molt ben feta de qui és cadascú. Ja sé que és com demanar-li a un pare i una mare quin és el seu fill preferit, però d'aquestes vuit històries, quina és la que més us hagi pogut sorprendre? Això ho contesta la Sandra. No, ara et passaré la paraula, si m'ha tocat. Clar, és que això... Jo t'ho dic, si vols. La de Josep Maria Vidal. Perquè he anat una sola vegada, no havia d'anar-hi... Aquesta és molt bona, aquesta és molt bona. Surt de casa sense saber que hi participarà. Què dius ara? Surt de casa amb sort i circumstància del Covid. Vull dir, no vull fer spoiler, però... O sigui, és segurament, i que em perdoni Josep Maria... El menys dacarià de tots, però el que té la història més bèstia de tots. Totalment. Vull dir, és una cosa espectacular el que li passa a aquest home a l'en Josep Maria per anar al dàcar. Només et dic que hi anava convidat en l'equip del seu fill i que és l'any de la pandèmia. I que a les 6 del matí del dia que havien de marxar, després de donar durant tota una setmana positiu per Covid, A les 6 del matí s'estava fent uns anàlisi a un centre d'aquí, Girona, que li donen negatiu i que, per tant, se'n pot anar cap a casa agafant la maleta per seguir l'equip del seu fill en cursa i amb l'equip de premsa que anava al seu fill, que era un equip oficial. A partir d'aquí es gira tot... el seu fill acaba tornant cap a casa i el pare acaba acabant el dàcar ja d'entrada fent-lo amb un altre equip només us ho has explicat això sisplau llegiu perquè és espectacular i és almenys de cariar de tots ja t'ho dic ara i que em perdoni per l'expressió però és brutal la història vull dir el missatge és que davant del dubte sempre sortim de casa és que crec que Josep Maria Vidal es diu Vidal també de segon nom fins aquell moment el 20 des d'aquell moment es diu Josep Maria Vidal Murphy ha ha ha ha ha I llavors jo em quedo amb el gran, és que jo li tinc molta estima, molta estima. M'en quedaríem tots, eh? Perquè tots tenen, i a més jo els conec tots des de quasi que vam néixer tots junts, no? Però sí que és veritat que em quedaríem amb Pere Maimí perquè la trajectòria és brutal. Crec que ha fet 15 anys el Dakar, és una persona que a més els coneixes ara, no? I té problemes pobres de lombars, té problemes de tot tipus de coses perquè és una persona... que ha estat sempre al peu del canó, i llavors és el que ha tingut més temps i més sort per poder-hi anar més. Per tant, també crec que és una figura molt xula per donar-li... Em veig obligat a preguntar-vos, de moment tenim vuit històries, en tindrem més, creieu? Això ho vam preguntar també, eh? No ho sé, no ho sé, depèn dels llenvillencs. El Dakar seguirà fent-se, vull dir, els llenvillencs aquí estan. Hi ha gent que té moltes ganes de repetir, entre aquests vuit hi ha gent que té ganes de repetir, i jo penso que amb aquesta aureola i amb aquesta prenta que té el poble és fàcil que algú més s'apunti a la festa. Perquè vosaltres dos no. Jo crec que no, eh? No. No, no, no. Com diria Oriol Vidal, és que és molt car participar. Home, si venéssim molts llibres i podéssim fer un equip, no, però no. Obrim telèfons per patrocinadors. Et diré una cosa, agafant les teves parades del principi crec sincerament que és més fàcil que l'Arnau sigui el nou papa que pas que nosaltres anem al dàcar venent llibres. Què vols que et digui, eh? Està la cosa així, així... Doncs mira, agapo el títol. París ens ho saltem, Dakar també, però Llanvilles hi heu d'anar demà, que és el dia de Sant Jordi a les 7 de la tarda. I abans passeu per la Casa de Cultura de Girona aquesta tarda també a les 7 per presentar aquest 8. París, Llanvilles, Dakar, del Papi Guardiola i Sandra Florenza. Moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i us deixem a tot drap, que em sembla que de feina en tenim moltíssima ara. Gràcies a vosaltres. És un clàssic, però gràcies a vosaltres per la difusió. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïdes bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tota l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat. Els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Valdellou. El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas. Converteix el teu pis buit en una oportunitat per a tu i un benefici per a tothom. A l'Ajuntament de Girona oferim una oportunitat a les persones propietàries que vulguin col·laborar en la lluita contra la crisi de l'habitatge. Si tens un habitatge buit o disponible a Girona, posa-la a la borsa de mediació per al lloguer social. Ajudaràs a oferir un habitatge digne a persones i famílies amb ingressos mitjans o baixos i gaudiràs d'ajuts i avantatges fiscals. Nició Habitatge. Ajuntament de Girona. Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Els colors són al carrer, blanc, vermell i blau. La gent arrossega els peus. N'hi ha molts que dormen al ras. Hi ha un senyal d'avís al mig del camí. Un piló de gent dient morts estaria més bé. Jo no sóc el diable, però si ho pensen ells miraré d'oblidar-ho com puc i com sé. Resistint en el món lliure. Resistint en el món lliure. Resistint al món lliure. Resistint al món lliure. als braços porta un nen, un fanal s'encén, fora d'un comell. Ella hi posa el nen a dins, burxola, vena corrent, odia la vida i tot el que ha anat fent. Hi ha un altre nen, sense escola ni braçol, sense gens de mort, no serà mai bon. Resistint al món lliure. Resistint al món lliure. Resistint al món lliure. Hi ha un miler de punts de cull pel qui no té on anar. Tenim fines i amables armes per matar. Tenim grans magatzems i paper pel cul, caixes de surro sintètic per la capa d'ozó. El defensor del poble ens diu que tinguem fe. Tenim camins per córrer i els dipòsits plens. Resistint en un bon llibre. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïdes bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Mira com la nit avui s'encén i el crit de la nostra gent, una sola veu que esclata. Mira com fas veure que no em sents i com si no hi hagués després, balles perdent la mirada. Hem vingut a tombar les fronteres per anar més enllà. Mira com el temps ens ha fet grans. A poc a poc hi ha anat tirant. Res ha estat com esperàvem. Mira, tot ens ha volgut canviar. Però entre somnis hem trobat el millor de cada casa. Digue'm si vas trobar la teva sort. Digue'm que et vas guardar tots els records. No t'aturis quan no puguis més. No et rendeixis quan no puguis més. Digue'm que no hem canviat, que seguim endavant. a tombar les fronteres per anar més enllà. Caminem llum. Són els que van passant al teu costat. Hem discutat els moments que ens hem oblidat que els importants són els que van passant. Hem discutat els moments que ens hem oblidat que els importants són els que van passant al teu costat. Per tu, no sóc un dels teus amants, però creuo l'Himàlaia per tu, i robaré dotze diamants, un per cada lluna plena. Per tu, jugo a nous amb el perill, ballo sobre l'aba per tu, aguantaré tota la nit sense dormir. El que jo vull és cantar-te fins que arribi l'alba, tornar-me a embriagar amb el teu perdó. i riure fins que ens falti l'aire, memoritzar els racons. No seré mai un esclau, però guanyaré la guerra per tu. I lluito fins l'últim assalt amb les apostes en contra per tu. Atrapo bales amb les dents, domaré les feres per tu. I accedero sense frens, de 0 a 100. El que jo vull és cantar-te fins que arribi l'alba, tornar-me a embriagar amb el teu. Més enllà, més amunt, jo voldria seguir-te. Més enllà, més amunt, jo voldria seguir-te. Més enllà, més amunt, el costat més salvatge. Més enllà, més amunt, jo voldria seguir-te. Més enllà, més amunt, al costat del salvatge. El que jo vull és cantar-te fins que arribi l'alba, tornar-me a embriagar amb el teu perfum. Mentre fora el món va donant voltes i riure fins que ens falti l'aire, memoritzar el raci. Fins demà! Estàs tan lluny de mi com el meu poble del seu país, com la bohèmia de París, com el meu dol del teu llançon. Estic tan lluny de tu com l'amor és lluny de Roma, com Nova York de la Foscor, com el meu front del teu petó. Recorreré el món sencer per intentar sentir-te a prop i quan no em quedi més alè seguiré promès a poc o poc. Recorreré al món sencer per intentar sentir-te a prop. I quan no em quedi més alè, seguiré promès a poc a poc. Estàs tan lluny de mi com el Baller del Sant Paulí, com Brussel·les del Paquistan, com el turista de l'immigrant. Com el vassall del noble, com el polític del seu poble, com el refugiat de Malta, com els meus llavis de la teva galta. Ploro i enyoro tot allò que mai ha passat, però que sempre he imaginat. i enyoro ser més a prop del teu costat, però la distància em t'he atrapat. Recorreré el món sencer per intentar sentir-te a prop i quan no em quedi més alè seguiré prou més a poc a poc. Recorreré el món sencer per intentar sentir-te a prop i quan no em quedi més alè seguiré prou més a poc a poc. Ploro i enyoro tot allò que mai ha passat, però que sempre he imaginat. Ploro i enyoro ser més a prop del teu costat, però la distància em té atrapat. Recorreré al món sencer per intentar sentir-te a prop. Quan no em quedi més alet, seguiré promès a poc a poc. Recorreré el món sencer per intentar sentir-te a prop. I quan no em quedi més alent, seguiré promès a poc en poc. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïdes bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Bona nit. I ja escoltem de fons. Run, baby, run. Primera cançó de l'àlbum conjunt de Lluís Figueres i de Demons. Aquesta posada de llarg, rock and roll, també amb tocs psicodèlics, però això millor que ens ho expliqui Lluís Figueres. Bon dia i bona hora. Bon dia, què tal? Com esteu? Presentem disc aquest divendres, dia 25 d'abril a les 10 a la Mirona, si no m'equivoco. Exactament, aquest divendres és el dia, sí, sí, amb moltes ganes de... de fer-ho, perquè portem un any ja amb el tema de la gravació i hem tingut alguns bolos que han pogut tocar alguns dels temes, però ens fa molta il·lusió poder presentar tot el disco amb convidats, amb curistes i amb tot plegat. T'anava a dir amb moltes ganes, t'ho dic perquè venim de Setmana Santa, estem tots ja una miqueta xof, demà Sant Jordi i no sé què, vosaltres no, vosaltres ja a tope. Nosaltres estem a tope, sí, sí. T'anava a dir, una cançó, en aquest cas un àlbum bastant rock and roll, t'ho dic perquè me l'he escoltat i em recorda molt el Joe Cocker fins i tot, una mica. Carai, ostres, és una cosa que no m'havia plantejat. Doncs mira, soneu bastant com el Joe Cocker, no sé com ho plantegeu vosaltres a nivell de sonoritat. A nivell de sonoritat, bàsicament és un treball de rock, rock and roll, amb un epicentre que seria molt de blues, encara que llavors no fem blues estricte, però sempre està per allà el tema del blues, una mica de psicodèlia, com has dit abans tu també. I el que sí que és cert és que tenim bastant al cap tota la música aquesta de l'època del Joko, que era l'època de finals dels 60, 70, una mica així. Com va ser aquest primer trobament amb the demons que agafes i dius, vinga va, doncs... Mira, amb tota la gent dels Dimons, pràcticament amb tots, ens coneixíem de fa molts anys, hem tocat junts amb altres projectes, però sempre eren projectes d'altres, sempre eren coses d'altra gent. Llavors fa 7 o 8 anys vaig decidir que volia fer una mica la meva, fer els meus temes i els vaig buscar amb ells una mica perquè sé com toquen, els conec, m'agraden i una mica això, no? El procés creatiu ha estat completament autònom o...? El procés creatiu és, diguéssim, si el dividíssim en dues parts. La primera part és tota la feina que faig jo a casa, amb els temes, amb les idees, amb les lletres, amb les melodies, una mica. I llavors, un cop començo a tenir les coses clares, llavors comencem a quedar en grup i fer tota la feina de grup, de vestir els temes, trobar-los la sonoritat, una mica tot això. Com ha estat aquest salt a la piscina, en solitari? Per mi és molt gratificant, perquè porto molts anys tocant i feia molt de temps que tenia ganes de fer-ho. El que passa és que saps com va la vida, a vegades per una cosa, a vegades per una altra. I vam començar una miqueta abans del 2021, que va ser quan vam treure el primer disc, i ara anem pel segon i molt contents. Però aquest que feu juntament d'aquesta manera és el primer? Sí, amb Lluís Figuéres hem de dir Mons és el primer. Val, és el que t'anava a dir. Has dit que heu pogut tocar ja una miqueta amb bolus, alguna cançó, alguna coseta, una miqueta, quin és el feedback? És bo, és bo, sí, sí, estic molt content. Nosaltres, de fet, quan vàrem acabar el disc ja estàvem bastant contents del resultat i sí, sí, les crítiques per ara són bones, a les gent li agrada i això, com tu deies ara, vam poder... La primera vegada que vam tocar els temes, no els vam tocar tots, però vam tocar 4 o 5 temes del disc, va ser el Passat Miroroc, això era el setembre, i llavors del setembre aquí, en els concerts que hem tingut, sempre hem anat tocant alguna cosa del disc, però també ens hem guardat coses pel dia de la presentació, està clar. De què ens hi parles, en aquest disc? De què parlem en aquest disc? Doncs en general et diria que són lletres més aviat introspectives, o sigui, és una mica més que una mirada cap enfora, és una mirada cap endins, no? De problemes i mal de caps i coses que et passen, que poden ser més o menys autobiogràfiques, i llavors a partir d'aquí entra la imaginació i crees històries que no són exactament el que t'ha passat, però que és anar a buscar sensacions i sentiments, una mica, sí. És una realitat ficcionada, per entendre's? Sí, és una realitat ficcionada, sí. A més a més, tendeixo a anar a buscar una mica l'extrem, anar a buscar situacions una miqueta crítiques. Sí? Sí, mira, em surt així. Com per exemple alguna que ens puguis explicar? El Run Baby Run, per exemple, parla d'una persona que està fugint contínuament de la seva vida. Fugir en sentit d'anar a altres llocs, altres països, deixar contínuament coses enrere fins que t'adones que les coses s'han d'arreglar des de dintre, no des de fora. Al final és allò que sempre diem, que vas omplint la motxilla Vas omplir la motxilla i per molt lluny que vagis la motxilla no és boida. De tot aquest procés, hòstia, moments així handicap que hagis pogut tenir? Moments complicats? Sí, en tot aquest procés. O ha estat tot bastant fluid? Ha estat tot bastant fluid, sí. Sempre hi ha, clar, sempre hi ha el rerefons del tema econòmic, és una cosa que... Això ja... La motxilla que portem tots, eh? Sí, no, i a més a més, o sigui, això de fer discos és caríssim. I jo et diria que potser és l'única cosa que a vegades et posa de traves, no? De que has de fer esforços per poder pagar tot el que s'ha de pagar i per poder anar a gravar on vols gravar, però vaja, estem... No, no ens ha passat res greu, la veritat. I sorpreses agradables que t'hagis emportat? Sí, i tant. Sorpreses agradables, mira, començant per l'estudi que vam anar, vam triar de fer-ho aquí als estudis local d'aquí de Girona, i vam tenir una gran sorpresa perquè van ser uns estudis fantàstics, la gent ens va tractar molt bé, Marc Pinya, que és el que porta l'estudi, I a més a més vam tenir l'oportunitat d'utilitzar coses i material que ens ha anat molt bé pel disc. Tot això, és a dir, el disc traduït a la performance, traduït al directe, al que podrem veure aquest divendres a la Mirona, com ha estat aquest procés? També ha estat molt natural? O al final també us heu deixat alguna capa pel camí? Has de pensar que el que fem nosaltres és bastant orgànic. El procés de gravació va ser pràcticament en directe. Intentem trobar aquesta sensació d'energia i de comunió que té el rock i el rock and roll. Llavors, si ho fas així ja des al principi, portar-ho en directe no costa massa, perquè és pràcticament el mateix. Són temps difícils, eh, pels roqueros? Són temps molt difícils pels roqueros, sí. Quan no t'avancen per la dreta, t'avancen per l'esquerra també, eh? Sí, sí. I jo m'hi identifico també, eh, en aquest sentit. No, no, està clar. Mira, això en alguna altra entrevista ja ho hem comentat. Clar, és que si vols dedicar-te a fer això i et poses a composar i a fer coses, has de fer el que t'agrada i has de fer el que et crida. Tenim claríssim que són moments difícils pels roqueros, això és evident, tant a l'hora de trobar bolos com a l'hora de plantejar un projecte que no és el que es porta ara mateix, però és que és el que ens agrada fer. Però al final és aquesta última bestió que l'hem de mantenir com sigui, eh? Gràcies a gent com tu, si no. Bueno, home, moltes gràcies. Jo crec que hi ha molta gent que fa coses molt interessants. El que passa és que hi acaba havent com una espècie de monopolització de la cultura i a vegades, segons quines coses escoltes o segons quins canals escoltes, sembla que només hi hagi una veu. I entre i tant hi ha moltes més, el que passa que acaba sent una cosa bastant underground. No, clar, és que jo ara estava pensant, per exemple, en els grans concerts que vam viure abans de la pandèmia de Roque, un ACDC, un Rollins, un... Bé, aquest sí, és normal, però sembla que ara, vull dir, potser costaria més en aquests temps d'omplir aquests estadis. Sí, suposo que cada cop costa més. El que passa és que també hem de diferenciar entre el que són els grans grups que han acabat sent una gran marca, els Stones o els ECDC o tot aquest tipus de grup. Això són grups que ja ho tenen tot fet, llavors ells ja podrien tirar tot el que volguessin. el problema és la resta de grups, els grups desconeguts o els grups que comencen o els grups que estan en aquell punt intermig. Aquí és on costa realment, perquè el tema de trobar sales que vulguin fer aquest tipus de música, a més a més el públic també s'ha envellit, el públic d'aquest estil de música és clarament bastant més gran que el dels altres. Però al final és una qüestió de ser honest amb un mateix. Amb el que costa fer coses, només faltaria que fessis coses que no et convencen a tu mateix. I més, ara ho apuntaves, una de les grans problemàtiques que estem tenint probablement en el món de la música en general és la falta de sales, perquè l'altre dia ho comentava amb uns amics, és bestial el ritme en què tanquen sales, per exemple, a Barcelona, aquí a Girona tampoc és que en tinguem gaire, en tenim alguna, però una cosa més, i suposo que també és un altre llaç que va estranyent una miqueta, però dintre de tot això encara tenim resistència i encara tenim gent com tu. Tenim resistència per rató. Sí, no? Sí, jo crec que sí. Jo crec que és una necessitat vital. Jo crec que sí. I també penso que sí que és cert que la música rock és vella, és molt vella en comparació amb altres tipus de música, però és una música que ha donat molt i em sembla que encara pot continuar donant a un altre nivell. Està clar que no serà mai el que era als anys 70 o als anys 80 a nivell de popularitat, però sí que a nivell de creativitat jo crec que sí que encara pot donar. I pels més pessimistes sempre podem dir que tot això sempre és cíclic, o sigui que ara potser estem aquí però l'endemà ja veurem on som, no? Això absolutament, i tant, i tant que sí. Lluís, què et sembla si fem una cosa? Acabem escoltant-te però aquesta vegada cantant, veurem què. Vinga. Lluís Figueres, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Walk out the door without saying a word One step ahead of my own thoughts People come and go in busy Friday Eve I cross Angel Street and I pass J.J. Smith Wishing I was anybody else but me The city smells music in every color This other way makes me think of you And I wish, I wish you were the person next to me right now You were the person next to me right now You were the person next to me right now You can't talk to me Oh can you see You can't talk to me Oh can you see You can't talk to me Oh can you see If you love me