Addiccions, recuperació i paisatges sonors: Cristian Curiel i el “Sentimental Beat” de Saki Guillem als Quatre Rius

Girona FM. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius. Dilluns 28 d'abril de 2025. Comencem una nova setmana estranya amb el pont pel mig i a veure si tot torna de mica en mica a la normalitat. Sobre normalitats parlarem avui. Sobre una normalitat que espanta. Una normalitat que s'està imposant. Parlarem sobre drogues, sobre addiccions i també sobre la foscor que envolta aquesta falsa felicitat. Ho farem de la mà d'un testimoni que ens ho narrarà en primera persona. amb una generosa història, la seva, per ubicar-nos i també per ensenyar-nos com de fàcil és perdre's en aquesta vida i en aquest món. Parlarem sobre una fosca realitat que, malauradament, és viva i no sembla que vulgui aturar-se. Però sempre hi ha esperança i això també ens ho explicarà. I canviant de registre, si parlem d'addiccions, nosaltres som addictes. A l'Arnau Vila, bon dia i bona nit. Aquesta t'ha sortit així directe, eh? Com estàs, Arnau Vila? Bé, bé, tot bé. Anar al cap de setmana? Sí, home, hem pogut respirar aire net. No vas anar a Montserrat? Mira... No, però he vist imatges i realment conec la zona i la veritat és que devia estar allò ple fins dalt de la bandera perquè escolta, no passa massa que la moreneta la treguin a fora. Potser haurà quedat una mica més moreneta, no? Sí. Perquè, déu-n'hi-do, l'estan perdent. Bé, déu-n'hi-do, eh, però tu ets un moreno. Stuttgart interessant, eh, també. Stuttgart. No, no hem anat a Montserrat però sí que hem anat a voltar les muntanyes del Ripollès. Bueno, què faràs aquest pont? Doncs la veritat és que no ho sé encara, em falta una mica, però... Aquí no fem pont, únicament t'ho recordo. No, però t'anava a dir que... Aquí treballem divendres, eh? Saps què passa? Si fes pont segurament que jugaríem això a taula. I divendres també jugarem a això a taula. Doncs sí, mira, el divendres podràs fer-ho des de l'Udivers. A més, també tindrem, a part de jocs de taula, també temes infantils, que passarà l'Àngel davant, segurament. Sí, home, i que podrem parlar amb un dels pregoners d'aquí de la ciutat de Girona. Entretant, nosaltres comencem setmana, avui, com dèiem, parlarem del llibre De l'Infierno al cielo, la història de Christian Curiel. També, tot seguit, presentarem el temps de música al Saki Guillem, que treuen disc. i que passaran d'aquí una estona el temps de música de Girona FM. No sé si t'has empatxat gaire, de moment, Arnau Vila, amb el que tenim per avui dilluns. Doncs ho anirem dient de poc a poc. Doncs anem fent la digestió. Exacte. I avui presentem Del infierno al cielo. Aquest és el títol que podria resumir la història del gironí Cristian Curiel, una història sincera, cruel, també fosca, que ha acabat a bon port amb el centre terapèutic DIOU. Un projecte que busca també ajudar persones amb problemes d'addiccions. Abans d'arribar aquí, el camí ha estat força fosc. Un infern, que així ho diu el títol, però això millor que ens ho expliqui Cristian Curiel. Bon dia i bona hora. Bon dia Seid, bon dia i moltes gràcies per convidar-me a poder transmetre'us una mica de la meva història. També agrair-te, no sé si no m'has dit que no ho pots dir, agrair-te per haver fet possible un altre somni, que era tenir Tenia plasmat amb un escrit el dolor que he tingut que viure per culpa d'aquesta malaltia, però a la vegada també viure aquest moment de... De tendresa, de felicitat, d'il·lusió que tinc per continuar vivint i poder continuar ajudant moltes famílies com estem fent a l'actualitat i sobretot haver-me pogut ajudar a mi, que és el més important i haver après a estimar-me una mica més del que feia. Avui parlarem de drogues i d'addiccions, se'n parla prou? Jo crec que últimament se'n parla massa però se'n parla massa potser no des d'un prisma dic a nivell professional potser no des d'un prisma correcte o des de la meva manera de veure-ho i per una altra banda se'n parla d'una manera molt lúdica com molt normalitzat i realment és un perill que es pugui normalitzar certs consums de certes substàncies perquè bueno, les dades que hi ha a salut mental i hospitals i allò, no són les que diu la gent fumar-te un porrito és bueno, eh, sinó que hi ha molts de problemes a nivell de salut actualment per culpa del consum normalitzat de substàncies que diuen substàncies lleus, que no ho són, avui. Per tant, és un problema greu i tot el que ens ve malauradament a mi em fa molta por. És el que t'anava a dir, la realitat no convida a ser gaire optimistes ara mateix? Doncs no. En aquest sentit? No, jo crec que cada cop anem amb un vent, sí que és veritat que la pandèmia també ha influït molt a augmentar el consum, els que ja tenien consum L'han augmentat i els que no, l'han iniciat. I moltes persones cada cop ens sol·liciten ajuda a famílies amb gent més jove i amb menors i amb programàtiques greus. Menors i amb programàtiques greus de salut mental. patologies duals i casos ja d'un nivell molt avançat de l'enfermatat amb 17 anys. I que dius, ostres, no anem bé, no anem bé. Començant pel principi, com comença la teva història? La meva història comença, com molt bé explica en el llibre, no és que fos una família desestructurada la meva, era una família molt treballadora i potser els meus pares em van tenir més joves del que estava estipulat i això va fer que ells estiguessin en plena joventut. Jo vaig aparèixer per allà i realment ells tenien que tirar endavant també amb les seves vides i no és que no m'estimessin, al contrari. però ells van tenir que lluitar també per poder tirar endavant la seva vida. Què va passar? Que jo em vaig criar en un entorn molt permísiu, molt... bueno, ho teníem tot molt fàcil. però a la vegada també tenia moltes mancances emocionals que jo no me n'estava adonant en aquell moment i anava fent, anava fent, anava fent. Vaig patir una sèrie d'abusos al col·legi per part dels meus companys, en aquell moment la paraula aquesta màgica que es diu ara del bullying no existia, saps? es deia abusor, i jo realment vaig començar a patir aquests abusos, inclús després d'haver escrit això i haver vist alguna entrevista que he fet també a xarxes socials, Algun company d'aquests dius, ostres, però si jo no, no dic no. Poder no eres conscient, però tu vas firmar una fulla on em van dir coses molt lleixes, que em van fer molt de mal. Allà ja va començar a haver-hi un problema emocional, perquè l'addicció en general, a part de ser un trastorn mental crònic, amb tendència a la recaiguda, i mortal, Hi ha una part emocional molt important, de gestió emocional. És multifactorial, aquesta malaltia té un component psicològic, un component social, un component genètic. El no gestionar bé les nostres emocions ens porta a prendre males decisions. Jo amb una ira cap al món i amb una falta d'acceptació de la meva realitat vaig començar a crear-me un propi personatge dintre de la meva vida mentint la meva edat per ser acceptat en grups de gent molt més gran i allà vaig començar a picotejar en substàncies lleus en aquell moment però vam començar a desencarar una sèrie de conductes molt autodestructives i molt addictives. Jo anava fent, anava fent, tenia recursos, perquè la meva àvia i la meva família en aquells moments no estaven malament, no som rics, no hem sigut mai rics, però sí que hi havia una tranquil·litat econòmica, una estabilitat, que jo me la vaig anar carregant. I en el llibre ja ho dic. Ara, per desgràcia, me n'he adonat amb els últims anys. No és que me n'hagi adonat, sinó que ho he sentit. Ho he sentit més i m'ha entrat encara que hagi treballat el sentiment de culpa de tot el que... de tota la tranquil·litat que potser ma mare podria estar tinguent ara mateix i no la té, no? De guta que jo també he tingut un... he fotut un desfalco i un destrossó econòmic molt important. No parlo de xifres, però som molt elevades a les xifres. I bueno, l'infern és no estimar-se a un mateix, no? i el passar per sobre de família, d'amistats que no eren del tot reals, perquè me n'eren adonant i sobretot ara que he conegut persones que m'estan acompanyant amb la vida, que l'amistat que jo tenia pensada com a amistat, la tenia molt sobrevalorada, i que realment la que tinc ara al meu costat, que són poques persones d'un entorn molt tancat, perquè jo soc una persona molt social, però a la meva vida personal deixo que hi entri poca gent. Poca gent, però per què? Per poc que em facin mal. Bàsicament és això. I conec moltíssima gent, però a casa meu hi entra poca gent, i l'amistat que tinc ara puc dir que ara sí, és real, i ara començo a sentir el que és real de l'amistat des de fa uns anys cap aquí. La droga al final servia per tapar forats? Correcte, tapar forats emocionals, de mancances d'efecte moltes vegades, coses materials, voler aconseguir somnis que no tenen cap tipus de sentit, perquè dius, vull ser el millor dijocada del món, per què? Ser el millor d'alguna cosa, no... o sigui, vivia en un mundo de Yupi, saps? No era... no era... no estava en una realitat d'una persona que pensa de manera adequada. Hi ha un capítol bastant dur del llibre on parles d'una violació que vas patir amb 14 anys. Sí. És una cosa que cada dia d'avui no em fa mal explicar-la. Tu i jo hem passat moltes versions i ho saps bé, però no deixa de ser una experiència molt traumàtica a la meva vida. On, doncs bé, ha hagut el consum, Em va passar això, també. Perquè clar, jo, una persona amb 14 anys, estava fora d'una discoteca, mig atolondrat pel consum de l'èxtasis en aquell moment, doncs em vaig trobar en una situació que, possiblement, si no hagués estat per la droga, no hagués estat allà. O podés ser, no ho sé. És una cosa que crec que ningú a la seva vida ha d'experimentar. i realment jo ja ho he explicat, en el llibre ho he explicat, també ho he explicat en una xarxa social, no és una cosa de la que em senti orgullós ni molt menys, però sí que és una cosa que m'ha marcat molt a la meva vida, de després tenir una conducta agressiva que ha passat és un aspecte col·lectiu de la humanitat que no en té cap culpa. Després, tot això ho he anat treballant i, evidentment, jo soc una persona que sap tota qualsevol persona. I, a més a més, potser la raça, la ideologia, Sí que és veritat que de gust d'això, aquesta persona, jo estava sentat a fora d'una discoteca prenent l'aire perquè no m'havia sentat bé el consum que havia tingut i se'm va acostar, se'm va apropar per darrere, se'm va assentar al meu costat i em va dir que si em volia em va oferir diners. I, òbviament, en aquell moment, la curiositat em va despertar i em va dir que anés a darrere, que em fes una afalació. Jo em vaig sobresaltar i vaig dir que no, no, no, això no, no, no, t'estàs equivocant. I, realment, després no me'n vaig entrar gaire a res més. Fins que vaig obrir els ulls, no sé quanta estona va passar, i em vaig trobar ple de sang i, bueno, mossegades al meu membre i, bueno, sangrant del cul, no? Això és una cosa que jo ho vaig estar omitint, perquè em feien molta vergonya, i era una cosa que deia, bueno, però em pots explicar això a ningú, si no d'allò? I, evidentment, després d'aquest episodi, el que em va passar, vaig tenir molta inseguretat de si havia agafat algun tipus d'enfermetat, si m'havia passat alguna cosa, i molta ràbia, molta ràbia. Va ser la benzina que va fer créixer la Foguera, per entendre's. Bueno, va ser una part de la benzina. Això, si després t'hi sumes, que la relació amb el meu pare no era la que a mi m'hauria agradat que fos. Amb tot això ho he anat arrastrant tota la meva vida. Jo ja estava bastant rebel. amb molts aspectes i això ja em va acabar de creuar el cable i a més estàvem en un punt on tot el tema feixista, tot el tema dels caps pelats i tot això estava molt en auge. I després estava, evidentment, amb l'home xunguit o queai de perles on no te vivia, i vaig començar a moure amb delinqüents. Hi ha moltíssimes anècdotes al llibre, des d'entrades i sortides a centres, però per exemple també de dormir al carrer. Arribar a dormir al carrer quan econòmicament podríem dir que fins i tot estaves bé o que havies guanyat molts diners al llarg de la teva vida? Sí, havia guanyat tots els que entraven sortint. i sortíem més de les que entraven. Això és segur. I sobretot el que m'acompanya durant molts i molts anys a la meva vida han sigut les mentides. Mentir, mentir, mentir. Jo mentia per mentir. I mentia per dir que havia menjat, per sortir en automàtiques. i quan jo vaig viure al carrer la meva mare em va estar ajudant, jo estava a Madrid, ella no em podia ajudar molt però me la va estar ajudant, l'únic que jo pels diners que me donava eren per consum i per poder menjar, jo li vaig dir que eren per un pis al barri de Salamanca, aquell pis es va arribar a firmar però no es va arribar a pagar mai perquè jo no vaig arribar a tenir les claus d'aquest pis mai Bé, esclar, perquè al Salamanca de Madrid, per allà és on te vaig acabar dormint, al carrer. On toques fons? Jo fons, jo crec que l'he tocat no unes, sinó diverses vegades, i el fons més fons va ser... Quan la meva dona ja no podia més, després d'haver intentat ajudar-me per activa i per passiva, i la va venir a buscar el meu cunyat a casa, perquè jo m'havia anat a empanyar a la televisió que m'havien regalat els meus sogres. Algú que és una cosa que tinc clavada al pit. d'haver fet un esforç, que els meus sobrers són una família molt humil, que pràcticament viuen, no són unes persones molt adinerades, però viuen humilment i són de tot cor molt bona gent, i me'ls estimo moltíssim. I vam fer un esforç per regalar-nos una tele, i el senyor per poder consumir se'n va anar a vendre la tele. No només això, que quan vaig arribar allà, al segon aterra d'aquesta serpantalla, a final estava trencada. I no vaig poder vendre-la per res. Aquell dia em vaig sentir la persona més imbècil, la més... la més ruin, la més desgraciada del món. Però no va ser només això. Quan vaig arribar a casa, la meva mare em va... em va dir que ja no podia més i que marxava. i això va ser el pou més pou dels pobles on volia morir. A aquest moment vaig anar encara més a tombada oberta, generant molt més de desgasta econòmica a la meva mare, que ja no podia ni amb la seva ànima, pobra dona, jo dia d'avui no sé pas ni com s'ho feia, per treure els calés que li demanava a diari, i vaig intentar suïcidar-me. no vaig tenir èxit però... però bueno per sort no vaig tenir èxit però també era un gest molt egoista per part meva però en aquells moments dius i finalment vaig accedir a entrar en una comunitat terapèutica cosa que perquè no em podia permetre res més ja m'havia rebentat tot el que eren ingressos privats i d'això i al final vaig tenir que triar per aquest recurs i vaig veure on t'havia acabat amb el consum perquè em vaig trobar amb gent molt molt molt amb estats bastant avançats més que jo amb el tema de l'addicció jo estava totalment fora de lloc perquè estava dormint amb gent amb CIDA estava dormint amb gent amb gent del carrer tot i que jo hi havia estat era un altre perfil la persona i ho vaig passar molt malament. Vaig estar tots els mesos que vaig estar allà incomunicat de la meva família i vaig emprimar 32 quilos, una cosa així. Va ser una cosa molt, molt, molt dura. L'Israel deia que jo no em torno a drogar mai més. És el que t'anava a dir, li vas veure por al futur, de poder tenir un futur? Por no. O sigui, por no perquè jo soc una persona que considero lluitador i no només pel tema d'haver après a conviure amb l'addicció, perquè jo no estic recuperat ni ho estaré mai quan tinc una malaltia crònica i el que he après és a conviure amb aquesta malaltia i que no tenir-la activa i que no em molesti. i poder fer tot pràcticament normal. I no és que no pugui consumir, és que no em dóna la gana. No em serveix de res, de consumir. Allà no em compensa tenir un consum de res, ni d'alcohol ni de res. Per què? Perquè jo ja estic ple amb la meva vida. I ara he d'aprendre a gestionar les meves penes, els meus malestats, ho he d'aprendre a gestionar. I tot això et porta avui al centre? Tot això jo ja havia iniciat un... Antigament abans d'estar on jo vaig iniciar com a professional allà vaig recaure després vaig tornar a intentar fer de professional Varies vegades, i al final, al final jo sempre he estat vinculat al món de la sanitat, no de la salut mental, però sí he treballat amb hospitals, he treballat amb les ambulàncies, he cuidat nens discapacitats, he treballat també amb gent gran, i tot el que sigui ajudar sempre ha sigut part de mi, no? Què passa? Que se'm va donar l'oportunitat de poder créixer més professionalment en aquest àmbit i jo me n'he anat donant compte que jo tinc un cor que em diu que està molt bé poder poder tenir un poder a qui es diu elevat i tot això però vull dir que a vegades amb menys també pots recuperar les persones i jo el que intento és ajudar i amb això he anat creixent i per això va haver-hi un moment que vaig dir ostres jo veig que per part de no vull dir noms evidentment ni pot despestitzar ningú perquè no és la meva intenció He vist molta falta d'humanitat per part de certs professionals i de certs àmbits d'aquest sector en el que estem. I al final vaig dir que hi ha hagut una situació bastant dolorosa també que se'n va plantejar davant d'una pèrdua d'un fill que ens acabaven de passar. Va haver-hi com una espècie de boicot a una empresa on estava. i em vaig quedar més tirat con la corilla i em vaig trobar en una situació bastant delicada, dolorosa també, perquè jo tenia molta estima amb aquelles persones i al final vaig haver de prendre una decisió que era marxar, mirar per mi i marxar. No hi havia una intenció, de primeres, d'obrir res, si no era de veure què feia, però realment va haver-hi un volum de gent que volia saber sobre mi, que volia que continués amb ells, que hi ha hagut tanta... tant d'interès en mi, doncs se'm va plantejar qui és el meu soci, el meu millor amic, el Gerard. que és el padrí de la meva filla també, per parlar amb ell. Passa això, no sé què fer, jo ara mateix no tinc una disposició econòmica per poder obrir res, estic bastant vivint el dia, pràcticament. I em van ajudar a tirar endavant amb el projecte, vam començar en un co-working, I a dia d'avui tenim l'estructura que tenim. Tenim un centre residencial, tenim un centre de dia molt ben parit, crec jo. Supervisem tres pisos a la ciutat de Girona, i actualment estem tinguent un volum d'uns 80 pacients. Les teràpies de família hem d'agafar a l'auditori de la Mercè perquè no hi quedem de l'aforament de famílies que som. Jo mai de la vida m'hagués pensat poder arribar on estem. I hi ha més projectes que venen en camí que encara ens faran no créixer, sinó poder abarcar a moltes més famílies, perquè crec que que una de les dificultats que hi ha avui en dia amb tot això són la part econòmica. La part econòmica de la salut privada, doncs, evidentment, pagar uns professionals privats de salut tenen uns costos molt elevats. I nosaltres estem mirant que això compensar-ho d'alguna manera. Democratitzar-ho més, potser. Sí, o sigui, hi haurà algo més just, no que sigui més just i no sé com explicar-ho. Que hi hagin els mateixos professionals però poden abarcar a més població. Jo t'ho he de preguntar, no és esgotador constantment trobar-te amb aquesta realitat que has viscut, que has patit? Jo ho visc com ajuda. Al final cap a mi se m'ha ajudat. Ara mateix tinc un equip de 15 persones a l'empresa. Evidentment vam començar amb Núria i jo. Es va afegir l'Ana. I nosaltres 3 després va afegir-se en Gerard, va afegir-se la infermera, l'educadora social, l'Èxid, hem anat creixent segons la nostra allò. I evidentment tot això sí que m'ha carregat moltíssim durant aquests dos anys i mig. Però ara ja és un entrenatge que cada cop va millor, i aquesta feina és molt agraïda, Sergi. És molt agraïda a la vegada que ets molt, molt, com es diu? Complexa, dura... Bé, sacrificada, no? Et sacrifica molt horaris de feina, encara que tu et marquis un horari, trucades... trucades 24-7... Bé, has de gestionar-ho molt bé, i llavors... Jo ja setmanes que, per exemple, aquest cap de setmana no he descansat pràcticament, he tingut el telèfon, no m'ha parat, però sé que és part de la meva feina. Jo, evidentment això es necessita. Quan tens un problema de salut mental i hi ha una desesperació a la família que hi ha a l'altre costat, crec que agraeix Agraeixo que s'hagi de donar un suport, i evidentment això sí que desgasta molt aquest nivell de constància. Per això cada cop intento cuidar-me una mica més perquè últimament sí que m'he notat que estic molt més... molt més estressat. També tinc més volum de feina i cada cop es requereix més de l'ajuda del meu equip, de la meva gent amb la qui confio el 2.000%. Tinc a nivell terapèutic a Girona, tinc la meva mà dreta i la meva esquerra. I la del mig, que la Núria és un puntal, que és la part psicològica, tinc en Martín per un costat, l'Anna per l'altre. Estic molt orgullós de l'equip que tinc, perquè a Fiocup són persones que he anat formant jo també, em coneixen molt bé, i això és algo super bo, perquè quan tens en el teu equip persones que tu també coneixes molt bé, que saps la seva història, Jo crec que la manera de treballar és molt més agraïda. Jo crec que a dia un entres i es respira un ambient molt familiar, però a més es respira molt de bon rotllo entre nosaltres. No hi ha cap tipus de rivalitat. Això ho he pensat. Suposo que darrere, entre bastidores... Algun que otro comentario debe saltar. Bueno, paguem minuts ja ho veurem, no? Però no, però la veritat és que és... La previsió, Cristian, és que encara vindrà més feina. Bueno, jo crec que, igual que la ràdio és un mètode de difusió que ha existit des de sempre, jo crec que la droga també ha existit des de sempre. i per desgràcia de malalts n'hi hauran sempre. Jo hi ha una cita al principi que parla sobre les mirades. Parla de com la gent que ha pogut conèixer la droga li canvia la mirada. La mirada s'entrena, no sé si estàs d'acord i si creus que un cop has conegut aquest món, tu quan veus el món el veus completament diferent, quan veus Aquella persona que corre i no saps per què, aquella persona que va al lavabo deu vegades i no saps per què. No sé si és així i si les mirades també s'entrenen. És així. És així. Tens tota la raó. A mi em va agradar molt. Aquesta edita era una sorpresa que mantenies preparada i em va encantar. Perquè realment és així. Un cop tu has pogut veure, ja no siguin primera persona, sinó a través d'un familiar, Aquesta problemàtica, ja te'n dónes compte que aquesta problemàtica ha estat tot arreu, des de la panaderia fins al supermercat, fins a tot arreu. És una plaga, ara mateix actualment el consum està desbordadíssim. No, per això esteu vosaltres també, però fotem un cop de mà. Sí, bueno, nosaltres i tots els professionals. Jo crec que no hi hauria d'haver rivalitat entre professionals del nostre àmbit. Al contrari, jo crec que hi hauria d'haver una germanor, perquè moltes vegades hi ha pacients que ens encaixen al nostre centre i hauríem de poder dir, escoltem, fotem un cop de mà perquè aquest nano no tira amb nosaltres. Ostres, et derivota d'aquest noi i tal, però no sé, me n'he anat adonant que és un món on ja m'ho... Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tot a l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat, els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Valdellou. Garcia i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere Garcia i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres cada quinze dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM. La gironina. Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. El més clàssic i el més actual del sou, el cada dos divendres a les deu de la nit, el 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas. Més que la meva sang, més que tot l'or d'un banc, més que poder cridar, més que poder plorar, tu ets molt més important. Més que poder somiar, més que s'ha d'oblidar, no et canviaria res per poder despertar i que m'estiguis mirant. Desitjar-me no és dolent, no cal que digui res, que el que vulguis ja ho faré, jo ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens el que passi demà si et dic al meu davant, res no m'importarà. I és que la veritat Que mai no existirà No m'importa ja tant Com tenir-te al costat Mai vaig saber esperar I és que no em sé aguantar Si tu vols i jo vull No has de fer-me patir No ho deixem refredar Desitjar-me no és dolent, no cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, jo ho sé. Més que tornar d'un banc, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys, més que no saber el dia, perquè com a estimat ho ja m'ho has ensenyat. Més que la meva sang res que poder saber El que hi ha més enllà doncs no m'importa gens El que passi demà si estic al meu davant res no m'importarà No tinguis por, desitjar-me no és dolent. No cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, ja ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més allà. Doncs no m'importa gens el que passi demà si et dic que el meu davant res no m'hi portarà. Més que tot lo que em van, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys. Més que no saber el dia, perquè com a estimat ho ja m'ho he consellat. recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem per que estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina. Girona en Joc, el magazine esportiu de Girona. Pau Villafanye i Josep Coll presenten i dirigeixen el repàs a tota l'actualitat dels equips de la ciutat. Resultats, classificacions i la veu dels protagonistes de l'esport al nostre territori. Girona en Joc, dilluns a les 3 de la tarda a Girona FM. Garcia i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere Garcia i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Escacs en joc, el programa més estratègia de Girona. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda, Josep Serra ens prepara el tauler d'escacs i juga les peces a Girona FM. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda. Som la teva veu, som la Gironina. Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tot a l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Valdellou. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. I escoltem de fons. Obrim portes. El tema que serveix per obrir l'àlbum de Saki Guillem. En aquest cas, el sentiment al beat, aquesta electrònica també amb ànima, amb experimentació sonora, com hem pogut escoltar, però que molt millor que ens ho expliqui el Saki Guillem. Bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. Primer de tot, jo t'ho he de preguntar. Sentiment al beat. Per què? Jo crec que el nom va costar una mica de trobar, però finalment un bit és la unitat més petita de digital. Sempre pensem que el digital no té con, no té ànima, és molt fred, pot ser molt... molt maquinal, i el fet de dir-li sentimental, un bit sentimental, ja defineix molt el contingut del que hi ha, de les 12 temes que hi ha. És bàsicament... Vull dir, és electrònica, però també té com un caràcter molt analògic. Sí, sí, sí. A diferència de l'anterior, el triple que hi ha, que és electrònica, Són bàsicament improvisacions i amb una forma molt poc analògica, diguéssim. I aquí els temes són com molt més tocables per un grup, per una orquestra. Potenció la composició. utilitzant eines digitals. Per això també el títol de Sentimental Beat fa referència a aquesta humanització de la electrònica. La gent sent música electrònica, tothom es pensa... una idea molt esbiaixada del que és la música electrònica. Aquí toquem el tema. Aquí el digital hit sempre sonant de fons només faltaria i aquí ho toquem. Però, t'anava a dir, quin és el fil que ens narres en aquest disc? Doncs això, són imatges. Els títols em va costar molt de posar-los, perquè parteixo sempre de la idea musical, llavors a veure què em sugereixen cada tema. Però ja et dic, té una estructura... entre cometes, més jazzística que no electrònica. Proposo això a un viatge per molts paisatges personals i emocionals, sobretot. Està pagat d'anècdotes? No. No, jo per mi la música és... a no ser que sigui una cançó en la que expliques una història que pot ser anecdòtica, a vegades és... d'una petita idea et surten... et pot sortir una història. Una cançó és una cosa i la música pura, la música... és una altra. Anècdotes... home, no. No. Però tot aquest paisatge sonor sí que et defineix a tu. Sí, absolutament. I a més em defineix molt perquè... les ho comentem amb amics meus que també són molt així, molt... Sóc eclèctic per... Però bueno, sóc eclèctic amb defensa pròpia. M'agrada molt aquesta expressió. Ja sempre he dit que soc músic, però he estat en defensa pròpia. I sempre l'eclecticisme per mi ha sigut el meu mitjà imprescindible. Perquè jo toco el piano, soc bateria, toco els teclats, toco... M'agrada molt la música vista des d'un punt de vista molt més 180 graus. Com una mica fins i tot un calaix de sastre dintre de la música. Sí, sí, perquè a veure, aquesta idea, això pot ser una cançó, o no, en què la transformo? Llavors cada mitjà, cada element sonor, cada... llavors toco aquests tres d'allò, peces per piano que hi ha en aquest disc, que han estat més pur i més simples, música per piano sol, i a més temes molt senzills, molt minimalistes. Després està el tema de cançons, que faig cançons que no són ni comercials, ni... Bé, poden ser-ho. És música experimental, per entendre'ns, és que al final... No, jo no diria tan experimental. És a dir, sí, la música és una art experimental, és una art de risc. O sigui, per mi l'art tampoc vull semblar ara molt pedant, no? No ho som, no pateixis, parlem pel poble. No, vull dir que l'art és una expressió que ha de ser, ha de tenir, per mi, ha de tenir un risc. ha de tenir un risc perquè si no, no és res més que una repetició de models i anar copiant models. Fixa't que hi ha hagut molts moments a la història que han marcat un camí i llavors tothom ha seguit aquest camí. I aleshores, els mateixos que han creat un camí, Ells mateixos han anat canviant. Què fa aquell ara? Stravinsky va fer uns balets i de cop i volta es posa a ser neoclàsicista. Neoclàsic. Què fa? Hi ha d'haver un risc per mi. Si no, a mi no em motiva la gent. I respecte a ritme de composició, no sé si ha estat també un disc afoc lent, perquè l'última vegada que ens en va sortir el 23, encara han passat dos anyets, o si s'ha anat allò pausadament o és un procés també molt alliberat? En aquest sentit. De fet, l'anterior va sortir el desembre del 23 i ha passat pràcticament només un any. I ha estat un any per fer-lo. Que molta gent diu, ostres, fas els discos com a xurros. No, perquè com que són coses molt diferents, potser tinc material per... Ara ja estic fent cançons per un proper disc. Per al pròxim, no? Ah, mira, una bona excusa per tornar-nos a veure. A veure, sí, són processos lents, perquè m'agrada fer les coses que m'agradin a mi, no deixar-ho... Bé, ja està bé. No, no, m'agrada que jo el pugui defensar. Mira, aquí ja està molt bé, això és... Després ja pot quedar-te... El resultat pot resultar més o menys, pot ser més... més fàcil d'escoltar o que tingui més valor per a ell mateix, però allò, aquella proposta, aquell tema, ha d'estar al cent per cent. Si no ho és, ja el descarto. Ets molt perfeccionista en aquests sentits. Sí, sí, massa. He tingut molt mala fama, per això, en el món professional. Carrega, a vegades, aquesta exigència que es marca a un mateix? Sí, sí, carrega. Però és que no ho puc evitar. No puc evitar. Quan he fet produccions amb cantautors, amb històries... No, això no està bé. Tornem-hi. Torna. Perquè si sents algú desafinat o algú fora de lloc... una cosa que no em pasta bé o dius no, ho hem de fer bé, perquè això queda, saps? O sigui, la música en directe ja ha passat, no? Però el que és que queda plasmat tu has de poder escoltar d'aquí deu anys i dir ostres, doncs està bé, no? És, em sembla que és la primera vegada, corregeix-me tu, que presento un disc on no puc preguntar com portaries tot això a la performance. Això és una molt bona pregunta. La meva pregunta és, això té performance? Això té performance, sí, però necessitaria un replanteig de tot. Adéu, parlàvem amb la meva companya, la Mercè, que és pianista. Jo crec que el que té interessant aquesta proposta és que la podries adaptar a un grup de 7 o 8, repartir tota la instrumentació que hi ha, les idees, no per calcar-ho, eh, perquè això és horrible. Calcar les coses no pot ser. Però, per exemple, també en el Polo Post podries agafar i tirar-te la feinada d'orquestrar-ho per gran orquestra. Tota la digital que hi ha aquí, els instruments digitals i electrònics, tenen una traducció amb quartet de corda, amb tot el grup de corda, el grup de metall. Podries orquestrar-ho. que hi ha coses que no. Ho has concebut així o t'hi has trobat? No, no ho he concebut així. T'hi has trobat? Després, quan faig les coses, les analitzo i dic a veure això quina validesa té. Per exemple, els altres discos de cançons els fem amb trio. I és suficient, perquè és una proposta, encara que hi hagi arranjaments, hi hagi moltes més instruments i tal, la pots traduir en un trio. Piano, baixi, bateria i la veu. Però això necessitaria un plantejament que si fos el Jean-Michel Jarret potser ho podria fer, no? No és el cas. No, però t'ho dic per això, perquè em resulta sempre curiós i crec que és la primera vegada que m'hi trobo amb un disc On no és allò, no? No és agafar l'artista i dir-li, no, mira, i com faràs la performance? Posaràs quatre ballarins, faràs un... No, no, no, clar. No, no es podria... Aviam, no sé com anirà encara, si hi haurà una presentació en directe o hi haurà... No sé com m'enfujaré. De moment, l'he tret amb microscopi, que val a dir que són una discogràfica que risca molt i aposta molt. i aleshores ja veurem què passarà. És que m'has fet recordar el concepte que feia molts anys des de la universitat que no l'escoltava, que era de paisatges sonors. Sí. I crec que també, vull dir, això suma i suma moltíssim en el panorama, t'ho dic, perquè, vaja, sempre estem ja... jo crec que tots de les cançons d'amor i de l'amor... Clar, clar, és que... Estem tots una miqueta fars. Clar, és que aquest és un disc de la música instrumental, que tanques els ulls, i el títol és independent, perquè potser el títol et sugereix una cosa que després la teva orella te'n sugereix una altra, això és igual. Però les cançons també han de tenir un paisatge intern, un paisatge que tanquis els ulls, i independentment de la història que estiguis explicant, tu puguis fer-te una bombolla sonora, una bombolla d'intimitat emocional on puguis estar-hi a gust i entendre-ho, independentment de l'estil, de si és una cançó, si és una cançó que explica una història x, una història d'amor... Són molts factors que defineixen el paisatge sonor. Mira, em va perfecte això que acabes de dir-me ara, t'ho dic perquè com que hem vingut a parlar del teu disc i del teu àlbum, em sembla... em semblaria fantàstic acabar amb això, però abans que et treguis el pròxim disc, queda pendent una entrevista per parlar sobretot dels paisatges sonors que has pogut crear al llarg de la teva carrera, perquè em sembla que els hem escoltat a ràdio, a televisió, espectacles a teatre... Però això t'ho dic. I llavors, un altre dia desenvolupem això dels paisatges sonors més tranquil·lament. Però de moment acabem escoltant-te... escoltant el teu disc. Moltíssimes gràcies Saki. A tu. Sí. Bon dia, són les 12 i us parlo amb Maria Lara. Una persona mort i dues més en resultat ferides, una greu i una menys greu en una explosió.