Blanc & Negre
Blanc & Negre és un podcast musical que combina història i actualitat en un mateix espai sonor. Amb un estil distès i dinàmic, presentat per Àngel Ayats i David Izquierdo, el podcast vol transmetre emoció, passió i coneixement a tots aquells que estimen la música i volen gaudir tant de la nostàlgia com de la descoberta.
Subscriu-te
Blanc & Negre 26 The Doors & Temples
Àngel Ayats i David Izquierdo expliquen el diàleg entre el debut de The Doors, del 1967, i *Sun Structures* de Temples, del 2014. Presenten la foscor i el personatge xamànic de Jim Morrison en contrast amb l’aposta de James Bagshaw per una psicodèlia construïda a l’estudi.
El programa comenta l’obertura del disc, el ritme de bossa nova adaptat per John Densmore i el riff d’orgue de Ray Manzarek. La cançó s’interpreta com una invitació a travessar les convencions i buscar un refugi més enllà del món establert.
Es presenta la cançó escrita per Robby Krieger i l’aportació de Manzarek a la introducció. Els locutors en destaquen la urgència del desig i expliquen l’anècdota de l’actuació televisiva en què Morrison no va substituir la paraula que li havien demanat.
La cançó es descriu com a poètica i onírica, en contrast amb la ràbia d’altres peces del disc. Els locutors hi llegeixen la solitud darrere la imatge de rebel i la recerca de consol en un viatge imaginari.
S’expliquen les particularitats de l’orgue de Ray Manzarek i com hi feia les línies de baix. Després es presenta «Alabama Song (Whiskey Bar)», versió de Bertolt Brecht i Kurt Weill, amb el seu instrument de martells i el caràcter teatral, de fira i circ.
El programa presenta la llarga peça èpica i recorda que la improvisació de Morrison durant una actuació al Whisky a Go-Go va fer que els fessin fora. Interpreta la cançó com una renúncia a la innocència i com un final fosc del recorregut pel disc.
Els locutors introdueixen *Sun Structures* i el contrast entre el xamanisme de Morrison i l’aposta estètica de James Bagshaw. Expliquen que va gravar, produir i mesclar el disc al seu dormitori, i interpreten «Shelter Song» com una declaració sobre la música com a refugi.
La cançó que dona nom al disc es comenta per les capes de guitarres i sintetitzadors. Els locutors la relacionen amb la construcció d’un espai sonor i esmenten l’admiració que, segons expliquen, el disc va despertar en Noel Gallagher i Johnny Marr.
La peça explora un ritme més ballable i hipnòtic, i tracta el misteri i la necessitat de reservar-se una part d’un mateix. Els locutors hi veuen també una vulnerabilitat continguda i la pressió d’intentar sonar com un clàssic.
«Mesmerize» es presenta com un dels moments més psicodèlics del disc, amb un riff circular que busca fer perdre la noció del temps. El programa la llegeix com una necessitat de refugi emocional i recorda el caràcter orgànic de *Sun Structures*.
Els locutors presenten «Sundance» com el tancament de *Sun Structures*, amb aires orientals i una sensació de desert i miratge. La cançó es descriu com el comiat d’un recorregut que acaba deixant l’oient davant la seva pròpia percepció.
El programa tanca comparant Morrison i Bagshaw: un es protegeix amb un personatge xamànic i l’altre amb una estètica sonora. Els locutors assenyalen com a punts de trobada la repetició, la hipnosi i l’ambició existencial, i presenten el rock com un lloc per buscar qui som i protegir la vulnerabilitat.
Àngel Ayats i David Izquierdo comparen el debut de The Doors, del 1967, amb Sun Structures de Temples, del 2014. El programa presenta Jim Morrison com una figura que es protegeix darrere d’un personatge xamànic, i ressegueix cançons com «Break on Through», «Light My Fire», «The Crystal Ship», «Alabama Song» i «The End». També comenta la gravació de Temples al dormitori de James Bagshaw i peces com «Shelter Song», «Sun Structures», «Keep in the Dark», «Mesmerize» i «Sundance». El fil comú és la música com a recerca de transcendència i refugi, amb la repetició, la psicodèlia i la construcció d’una identitat sonora com a recursos per expressar i protegir la vulnerabilitat.