Blanc & Negre 23. The Who & The Killers
Els presentadors expliquen el nou format de repàs, centrat en cançons que mantenen viu el llenguatge dels clàssics. Aclareixen que posen en relació discos i conceptes, i plantegen què fa que una cançó continuï generant respostes amb el pas del temps.
El programa recorda el pas del blues rural al so elèctric de Chicago i escolta «Hoochie Coochie Man». Després presenta Kingfish i «Fresh Out» com a continuació actual d’aquesta herència. Els presentadors comenten el seu disc, la seva trajectòria i altres artistes que també es mouen entre el blues i el rock.
A partir de «Piece of My Heart», els presentadors descriuen la veu de Janis Joplin com una expressió de fragilitat i veritat. Com a contrapunt escolten Beth Hart i parlen del disc *Better Than Home* i de la lluita íntima que hi perceben. També comenten la relació possible amb Amy Winehouse i el criteri temporal per triar l’artista contemporània.
Després de «Walk on the Wild Side», els presentadors destaquen que el rock pot ser radical sense cridar i interpreten la cançó com una mirada. Presenten Acy Shafir i un tema del disc *Desert Car* com una continuïtat en un altre espai, pel tempo, els silencis i la manera d’explicar.
El record de «Little Wing» dona pas a una reflexió sobre la singularitat de Hendrix i les influències que va obrir. Els presentadors esmenten «Yellow Ledbetter» i presenten Eric Gales com un músic que no imita Hendrix, sinó que continua la idea de la guitarra com una veu.
Els presentadors recapitulen les quatre relacions proposades i defensen que les veus actuals no són còpies, sinó continuacions que transformen el llegat musical. El programa tanca amb una cançó de Led Zeppelin interpretada per Beth Hart i amb la idea que el fil entre èpoques es manté mentre algú continuï tocant i cantant.
Àngel Ayats i David Izquierdo fan una píndola de Blanc & Negre que repassa els episodis dedicats a Muddy Waters, Janis Joplin, Lou Reed i Jimi Hendrix. El programa relaciona els clàssics amb veus que en poden prolongar el llenguatge, tot insistint que compara discos i conceptes, no artistes. Kingfish apareix com a continuador del blues de Chicago de Muddy Waters; Beth Hart, com a contrapunt a la intensitat de Janis Joplin; Acy Shafir, en diàleg amb la mirada de Lou Reed; i Eric Gales, amb una concepció de la guitarra com a veu que remet a Hendrix. El fil conductor és que la música no es copia: es transforma i continua parlant en altres cossos i èpoques.

